Gabriel Borràs.

Estiu del 1979. No ha passat gaire temps després de les primeres eleccions municipals des de la mort del dictador. Un vell lluitador rep una carta datada el 5 de juliol a Troyes (França) d’un bon amic seu, que no havia trepitjat terra catalana des de feia 28 anys. Tots dos es coneixien de la militància al PSUC, de la Guerra d’Agressió contra Catalunya i de l’exili a l’Occitània; coetanis i companys d’en Numen Mestre —afusellat al Camp de la Bota amb tres companys més el febrer del 1949— i de n’Eduard Palanques —mestre tipògraf—, compartiren cel·la al «Gran Hotel», nom que s’utilitzava sorneguerament per referir-se a La Model; fou la famosa caiguda dels 80 del PSUC.

A la carta, l’amic de Troyes expressa les sensacions que li ha produït el seu retorn —breu— a Catalunya:

«Les meves impressions […] encara no estan prou madurades, però et puc dir que vaig sentir-me molt trist en veure Barcelona i els pobles de la nostra terra tan bruts. Ens han atacat per tots els costats i fins i tot al nostre amor propi. Això m’ha ferit molt i molt. Les persones que he pogut veure estan inquietes i no han retrobat la serenitat. Ens cal molt treball i tenir confiança en el futur, però les coses seran molt dures.»

La resposta a la missiva del seu amic és una extensa carta. He rumiat molt si transcriure només alguns dels paràgrafs més destacats, però m’ha estat impossible. Tota la carta és un testimoni imperdible i d’una contemporaneïtat inigualables, just ara que el règim del 78 malda per anorrear-nos com a poble per enèsima vegada. Un anorreament que compta amb la complicitat dels colons de torn, bé siguin de «l’upper Diagonal» —com els Freixenet, els Piqué, els Roca Junyent i els Almirall…—, bé siguin d’una esquerra hereva del PSUC i que prefereix la monarquia borbònica a la república catalana. Una burgesia claudicant i una esquerra que avui, sota el nom d’Iniciativa per Catalunya-Verds, són dard de la ploma d’aquesta lletra de  fa quasi 40 anys: que cadascú estableixi els paral·lelismes amb l’època actual, quan som a punt de tocar la llibertat.

Barcelona, juliol del 79

Estimat amic:

De bon antuvi he de reconèixer que la nostra correspondència s’ha anat espaiant cada cop més. Hauràs observat, també, que al llarg d’aquests últims anys les meves cartes tendeixen a comentar només temes de caire familiar i a marginar en canvi els de caràcter polític. Tot té la seva explicació, com veuràs en llegir aquesta.

La teva del 5 del corrent ha reblat el clau: tot d’una, ha fet brollar del meu cap un devessall de pensaments que pugnaven per manifestar-se d’ençà que, fa més de quatre anys, ens veiérem per darrera vegada a casa teva. Intentaré avui d’expressar-los el millor que pugui, evitant a l’ensems que s’assemblin a un sac de gemecs o a l’eterna cançó de l’enfadós… De fet, allò que pretenc és que sigui un clam, adreçat no albiro ben bé a qui ni ben bé per què. Una carta, en suma, que després d’aquest grapat d’anys que fa —vint-i-vuit, si no vaig errat— que hagueres d’exiliar-te, no pot tenir limitacions.

Dius, entre d’altres, que «hem lluitat i encara haurem de lluitar per aquest demà…» I tot seguit se m’acut preguntar quin era per ventura aquest demà els anys quaranta. I quin fou els anys cinquanta, els seixanta, els setanta…, i quin deu ser els anys vuitanta, en els quals pràcticament ja hi som. Així –que si naps, que si cols— s’han anat esmicolant, com aquell que res, quaranta anys, els millors de la nostra vida. Quaranta anys de la vida d’uns homes, tu i jo i tants d’altres, als que avui se’ns coneix –nogensmenys— amb el gloriós sobrenom de «vells lluitadors». Recordem-ho (per què no?): tu, treballant nit i dia en tasques organitzatives de rereguarda, joveníssim col·laborador que als teus pocs anys ja et feies amb els prohoms de la nostra Generalitat i els capdavanters de les organitzacions antifeixistes; anaves per feina, amb un delit i una dedicació plena inigualables. Jo, simple adolescent encara, voluntari als fronts, lluitant amb la força i la disciplina que donaven l’entusiasme i la fe en la victòria sobre el feixisme. Com tants i tants… Després, la derrota, l’èxode, els «camps», els alemanys, la Resistència, la il·lusió i alhora el desencís arran de la victòria dels Aliats, la tornada a casa, la lluita clandestina, la presó franquista —la doble presó de la 4a galeria—, els companys assassinats que donaren llurs vides per la llibertat… I sempre amb l’esguard fix en el demà, aquell demà que ara és avui. I tornem-hi.

Quaranta anys al llarg dels quals s’ha jugat —i se segueix jugant— el ser o el no ser de tots nosaltres, els catalans, val a dir de Catalunya, la nostra dissortada pàtria. I doncs què, quaranta anys més? D’aquí que cal, crec jo, desterrar aquest mot de demà i centrar-nos en l’avui, en l’ara mateix. Estic cansat, jo. Estic ben tip de tanta incúria, de tanta desídia com ens envolta. I, t’ho dic ben sincerament, gairebé fastiguejat d’haver de parlar un dia i un altre dia durant milers de dies sempre del mateix, amb idèntica cantarella: què, qui, com, quants som avui, ara mateix els catalans de soca-rel? A què podem realment aspirar els descendents dels almogàvers i dels remences? Dels segadors del 1640 i dels herois del 1714? I dels milers i milers de lluitadors de tot el segle XIX i de l’actual, del 1905-1917, 1921-1931, 1934, 1936-1939, 1945-1950 i successius?

Penso si tal vegada caldria la ploma genial i clarivident d’un Jaume Vicens i Vives —mestre malaguanyat i enyorat dels temps gloriosos i irrepetibles de l’Institut-Escola, de la Universitat, de les tasques editorials, obrint camí fins a la seva prematura mort l’any 1960— per a afegir a la seva Notícia de Catalunya –que vaig haver de traduir al castellà perquè li deixessin publicar en català!— un nou i definitiu capítol en el qual, oblidant-se de pactismes, senys i arrauxaments, ens digués quin paper hi fem en aquesta societat barroera, desmanegada i absurda d’avui els homes que, per damunt de tot, portem Catalunya a les venes. Uns mots aclaridors que ens ajudessin a suportar l’amargor que ens rosega; que ens fessin palpar el cos i saber qui som avui els catalans i on anem, o bé a on podem aspirar a anar, posar-nos dempeus (després de tants anys de genolls!) i caminar endavant amb passa ferma, no a les palpentes com ara, esmaperduts, topant una i altra vegada contra les mateixes cantonades a cada tombant de la història, corpresos davant de tanta fal·làcia i indignitat.

Hem d’arribar per ventura —em pregunto sovint— a la trista, escruixidora conclusió de què aquesta és la realitat i que no pot ser altra? És doncs a la fi veritat que la prudència ens ha fet traïdors? Si fos així, cal d’una vegada per totes que sigui dit, sense pal·liatius. I a l’ensems cal tot seguit dir PROU! Un PROU que ressoni a totes les ciutats i viles de les nostres contrades, que s’amplifiqui per valls, carenes i serralades i a les consciències dels homes i dones que encara queden en aquest país nostre disposats a foragitar l’ocupant, l’enemic ancestral de Catalunya. Que ho sentin i ho sàpiguen tots els politicastres de torn, els vividors del verbalisme, els tous i els covards de mena, els mesells i els botiflers d’ahir i d’avui, els neo-lerrouxistes, els oportunistes i els escalfa-escons, els aprofitats i els -istes de tota mena que col·laboren estretament amb l’imperialisme i avantposen els interessos personals i de partit als sagrats interessos de la nostra terra… I que ho sàpiguen els franco-feixistes d’aquesta entelèquia que anomenen España i tota la munió de tòtiles que encara els fan costat: tots han traït Catalunya¡ I l’han traït, més que ningú altre, l’alta burgesia catalana estretament lligada al poder central; els grans benestants d’aquest malaguanyat país nostre que malda per ser lliure, que han col·laborat —per acció o omissió— amb la nefasta política del franco-feixisme i amb la burgesia financera monopolista que ha integrat en el seu si l’antiga burgesia terratinent hegemònica, i manté subordinada la burgesia industrial mitjana que s’articula al voltant de la burocràcia estatal i de la burgesia imperialista nord-americana, sotmesa a l’estratègia mundials dels USA mitjançant el pacte militar i les bases. Es tracta, a través de la monarquia «reformista», de perpetuar i consolidar les fonts d’acumulació de la nova burgesia monopolista parida pel franquisme: o sigui, reformar una mica per tal que tot segueixi igual.

Aquesta burgesia catalana que s’omple la boca de fals catalanisme ha ajudat massivament a obtenir aquests resultats, ben protegits per tots els apèndixs de la reacció: els addictes als «coups de force», la casta parasitària de professionals del sabre, el funcionariat estatal i estratificat, els innombrables cossos repressius, la policia paral·lela i les velles jerarquies xucladores de l’església para-oficial que fa quatre dies saludava braç enlaire els seus protectors. Que ningú es presti a enganys. Perquè qui s’enganyi és perquè vol o perquè li convé. Tot està ben clar: res no s’amaga en el cinisme polític de l’hora actual. En aquests gairebé quatre anys de post-franquisme tothom s’ha tret la màscara. Els uns, «los de siempre»: no cal esmentar noms, estan ben presents a la memòria de tots els qui no volem de cap de les maneres oblidar; els altres, l’anomenada «oposición», peons de brega de l’imperialisme carpetovetònic que ja no saben com maniobrar i com sortir-se’n, d’aquesta mena de teranyina en la qual s’han anat embolcallant i que frenen les ànsies reivindicatives de la classe a la qual diuen defensar i dirigir.

Aquesta esquerra (?) que segueix entossudida a voler impartir des de Madrid democràcia i socialisme talment com si al centralisme franquista li hagués de succeir qualsevol altre tipus de centralisme, ni que fos el centralisme federalitzant de l’esquerra «històrica», que ha traït la classe que diu representar. Són els partits que no han volgut o no han sabut elaborar una estratègia global per a la transformació de l’estat espanyol partint, no pas d’abstraccions i apriorismes, sinó de les condicions concretes que han resultat de l’estadi franquista. Estadi que ha representat —no ho oblidéssim pas— la més profunda variació en l’estructura social d’Espanya i el més intens procés d’acumulació capitalista salvatge que coneix la història del país. Esgarrifa de veure les pallassades de certs dirigents d’aquests partits que s’anomenaven no fa gaire d’«avantguarda» de la classe treballadora i que avui són simples cooperadors de la política reaccionària d’una pseudo-democràcia a l’espanyola. Uns homes que han votat i han fet votar una Constitución netament dretana i afavoridora de l’imperialisme castellà. D’aquí l’allunyament cada cop més evident de la «vella militància». Uns homes que amb les consignes reaccionàries de la «concordia nacional», els pactes i els consensos, han anat fent deixalla de trossos cabdals del programa d’unes organitzacions senyeres, abandonant principis i dogmes bàsics de lluita i de revolucionarisme, de rebel·lió i de justícia, i que no han vacil·lat a esbandir tots els qui els podien frenar el domini sobre partits netament catalans, autòctons. Directors d’orquestra i executants que, amb el suposat «coco» de l’exèrcit com a justificació —l’exèrcit, per ara i tant, en una Espanya que és més seva que mai—, acaben essent uns pobres comparses sense talla, uns perfectes nans en una lluita de ciclops.

Aquests homes, repetim-ho, han votat descaradament una Constitución reaccionària, espanyola i espanyolista, i allò que encara és pitjor, els de casa nostra també l’han votada, conscients que nega un dels drets fonamentals de l’home: el dret a l’autodeterminació, a l’autogovern dels pobles. Sembla talment com si haguessin oblidat que la lluita de classes passa per l’alliberament de les nacions oprimides i, per tant, també hi passa la lluita per la democràcia i el socialisme. Els partits han menystingut aquest axioma i no el segueixen en la seva praxi política. El reformisme franquista ha sabut aprofitar-se molt bé d’aquests errors garrafals de l’anomenada —o suposada— oposició. Amb llurs vots, doncs, i els dels militants i simpatitzants, han institucionalitzat la Monarquia, «la España única e indivisible», l’economia de lliure mercat, la llei antiterrorista, l’Estat omnipotent i omnipresent, la repressió indiscriminada, la negació de les llengües i les cultures nacionals i, per a combe, han batejat oficialment els feixistes de demòcrates!

I Catalunya, tota ella, en mans dels sucursalistes, també atiats pel capitalisme; en mans de partits que fan el joc a un lerrouxisme mil vegades més nefast que els dels anys 20 i 30. Els grans comediants tenen noms ben concrets: cal anomenar-los? Són els qui han maldat durant vint-i-cinc anys per descatalanitzar un partit cent per cent català, fent befa contínua dels seus vells militants, sotmetent-lo a la tutela absoluta del partit amb seu a Madrid, imposant-li dia a dia, sense treva, una dependència orgànica i ideològica de caire netament imperialista. Hom enyora aquells grans homes que el crearen i l’enlairaren, i hom sent profunda tristor en pensar i en recordar els milers de companys morts a mans del feixisme per defensar les llibertats dels catalans i de tots els oprimits! Penso tot seguit en el jovent. I em pregunto: què li oferim a aquest jovent, la nostra hipotètica «force-de-frappe» de l’immediat pervindre? És que tenim per ventura una política netament catalana? Heus ací allò que podem oferir-li: un Estatut «de fireta» totalment buit de continguts, una Generalitat sense poders ni calers, un futur Parlament en mans de sucursalistes… Això sí, com ha dit algú molt encertadament, tenim un himne! I una bandera! I un President!… Símbols, però no realitats. D’ací que una bona part del jovent català conscient faci uns plantejaments radicals inequívocament de Països Catalans i d’independència perquè més val un futur incert que no pas un passat dins un museu. O un present sense sentit. Aquesta és doncs —ha de ser— la fita cabdal d’avui entre la joventut actual; recuperar l’empenta i recuperar-la ara mateix!

Has vist, dius més endavant, una ciutat bruta i desgavellada, uns companys mancats de fermesa i de serenitat… Donada la teva curta estada d’hores a casa nostra, les teves impressions són subjectives i pròpies de qui no ha viscut al país durant tants anys. Com podies pensar, emperò, que a nosaltres ens passi desapercebut aquest panorama, l’espectacle titellaire que vivim cada dia des de fa tants anys? Amb tot, «ens mantindrem —tu i tants com tu, i nosaltres— per sempre més al servei d’aquest poble»…, «i amb nova falç començarem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes». Vull creure, doncs, amic meu, intensament i fins i tot amb desesper, que els catalans som a temps de salvar allò que pugui quedar encara de digne entre nosaltres, netejar la brutícia, desterrar la negligència, alliberar la terra i fer-nos altre cop dignes fills de la pàtria bandejada. Vull creure —ho crec fermament!—- que a casa nostra encara queden homes i dones capaços d’alçar la falç i lluitar aferrissadament i acarnissadament per Catalunya.

Fins aquí tot aquell reguitzell de pensaments de què et parlava al començament i que he volgut que coneguis d’una vegada per totes. Un clam, com pots veure. Un clam per tal que a Catalunya s’aixequin amb impuls irrefrenable els homes i les dones que sentim profundament la democràcia com a camí cap al socialisme, arrelats a la terra i conscients de l’hora cabdal que ens toca viure. Que sapiguem d’una vegada per sempre crear un ampli front independentista català i d’esquerres —evidentment!— capaç d’alçar, sostenir i defensar la bandera quadribarrada i les plenes llibertats del nostre poble i foragitar, per sempre més, l’enemic de casa nostra. Esperem-ho, i que arribi ben de pressa perquè, no ho dubtéssim pas, el triomf final serà ineluctablement nostre. Malgrat tot i malgrat tots els esculls i els bastons que ens posin a les rodes. Sí, malgrat tot, els catalans som i serem, els catalans mai no serem moguts!

Unes setmanes després, el vell lluitador rep una nova carta del seu amic. Datada el 9 d’agost, hi diu que no ha tingut temps de llegir-se l’extensa carta anterior i que ho farà amb tranquil·litat. Parla de la feina i de la delicada salut de la seva dona; i acaba la missiva amb la frase següent: «Aquí et poso una fotocòpia d’una lletra d’en Gregori, car mirarem de no oblidar els nostres amics». Efectivament, un full fotocopiat amb un encapçalament que hi diu: Partit Socialista Unificat de Catalunya, Gregori López Raimundo, President.

Arreu la sorra és un llibre que va publicar Cassandra Mestre (El Llamp, 1986) en homenatge al seu germà Numen (dreta), afusellat pels franquistes el 17 de febrer de 1949. En l’espistolari d’aquest article hi surt esmentat.

La carta d’en Gregori (tot i que signa com a Gregorio), redactada en espanyol, porta data de 2 de juliol del 1979. Reprodueixo l’inici de l’escrit: «Estimado amigo y camarada Rius: con gran retraso me entregaron ayer tu carta del 22 de mayo”. Sí, «con gran retraso»,  ja ho pot ben dir: l’amic de Troyes li escriu el 22 de maig i al president del PSUC li fan arribar la carta l’1 de juliol. En la carta que li escriví a Gregorio López Raimundo li demanava que el partit fes un homenatge a la memòria d’en Numen Mestre, en Joaquim Puig i Pidemunt, en Pere Valverde i n’Àngel Carrero, afusellats pel feixisme al Camp de la Bota la nit del 16 al 17 de febrer de 1949. Així, doncs, l’any 1979 s’esqueia el trentè aniversari de llur assassinat.

Però, ai las!, la resposta d’en Gregorio no és gaire positiva:

«La forma en que se está operando el tránsito de la dictadura a la democracia, sin que haya habido una ruptura —como ocurrió en otros países de Europa al término de la guerra mundial y en Portugal con la revolución de los claveles—, hacen sin embargo difícil y complicado llevar a cabo algo tan justo como sería recordar oficialmente a los que fueron fusilados por luchar por la democracia. Actualmente las calles y plazas tienen aún, por regla general, los nombres que les pusieron los fascistas (…). A consecuencia de ello, nuestros alcaldes y concejales se orientan a sustituir los nombres que dieron los fascistas a calles y plazas por los que tenían tradicionalmente, evitando así que el cambio provoque cualquier tipo de conflicto

Imagino que el president del PSUC, en un atac de mala consciència, se n’adona que potser ha estat poc afable en la resposta i afegeix:

«Las fotografías de nuestros cuatro camaradas fusilados en febrero de 1949 se encuentran con frecuencia en los locales del P.S.U.C. de barrios y ciudades y, naturalmente, su gesta ocupa un lugar destacado en cualquier actividad (artículos, conferencias, exposiciones, etc) referida a la historia de nuestro Partido

No fou fins l’any 2001 que el ple de l’Ajuntament de Cornellà aprovà posar el nom de Numen Mestre a un carrer de la població, on havia estat secretari de les JSUC.

Sigui com sigui —i, segurament, la insistència dels companys de cel·la i va tenir molt a veure—, la certesa és que finalment el PSUC va organitzar el 24 de maig de 1980, al Palau de Congressos, un homenatge als militants que van donar la vida per la llibertat. Just catorze dies abans, el 10 de maig de 1980, el vell lluitador li respon amb una altra carta :

 

 

Estimat amic: he rebut la teva del 22 d’abril. Estic assabentat de l’homenatge que organitza el PSUC als companys assassinats pel franquisme. Penso que és una fita important haver aconseguit, després de més de trenta anys, que els actuals dirigents —vitalicis— del partit s’hagin a la fi dignat a donar la seva vènia, sens dubte amb el —com és de rigor— vist-i-plau dels mandataris madrilenys (també vitalicis).

Cal esperar —i ho desitjo fervorosament— que aquest esdeveniment no serà cap altra cosa que allò que, al meu entendre, ha de ser: un acte profundament seriós, un veritable i respectuós homenatge en memòria d’aquells companys que saberen viure, lluitar i morir amb dignitat per Catalunya i per les llibertats dels seus fills des dels rengles d’un partit que fou, durant tant de temps, un baluard a l’avantguarda de la lluita contra el feixisme (malauradament encara viu, actiu i prepotent) i que, al llarg d’aquests darrers vint-i-cinc anys —tot sigui dit, entre nosaltres, d’una vegada per totes— s’ha anat transformant en una mena d’organisme híbrid i gairebé inoperant.

Ara, tot i que pugui tal vegada semblar inoportú, no vull estar-me de dir que tinc la impressió que no has analitzat exhaustivament la carta que et vaig enviar l’estiu passat. Allí ja t’apuntava quelcom del meu pensament sobre com entenc jo que ha de ser menada a casa nostra la lluita contra l’enemic ancestral, prescindint d’apriorismes, dogmatismes i globalitzacions de caire supranacional. Hi voldria afegir, per tal que quedi ben clar entre tu i jo, que malgrat el tomb —regressiu— que darrerament s’està produint dins la mentalitat de gran part de la classe treballadora, encara tinc la mateixa fe de sempre en l’home i en els principis de llibertat i rebel·lia que han prevalgut dintre meu —i prevaldran— al llarg de la meva vida. Penso, per tant, sobretot en nom de la profunda i per a mi valuosíssima amistat i estima que ens uneix, que és manifestament necessari dir les coses pel seu nom i no amagar més el cap sota l’ala ni seguir combregant amb rodes de molí. D’aquí que vulgui aprofitar aquesta avinentesa per a proclamar la meva total independència d’interessos purament partidistes i, a l’ensems, afermar per damunt de tot la meva més absoluta fidelitat al meu poble, a la meva pàtria —i, doncs, a mi mateix— fins a l’última alenada.

He llegit els retalls de diari que m’enviares. Aquí estem força al corrent de la premsa internacional. Sovint, particularment o bé a través de l’editorial, puc llegir Le Monde, l’Express, el New York Times, etc., i revistes de gairebé mig món. De manera que d’informació no en manca. Aquí ja han sortit molts escrits sobre aquest nou monstre de la trilateral. Es dóna el cas que dos dels seus caps són del país: en Ferrer Salat i l’inefable Trias Fargas, avui conseller d’Economia. En realitat, he de dir-te que de premsa del país tan sols llegeixo l’Avui; i en tinc ben bé prou! Fa molt de temps que a casa no entra cap diari ni revista escrits en castellà, siguin de Barcelona o de Madrid. A sobre d’informar-te malament i falsejant o manipulant les notícies, vas en perill que et deformin. És la meva petita aportació personal al boicot a una premsa descaradament espanyolista i tendenciosa.

Rep una forta abraçada del teu amic de sempre.

Deixeu-hi un comentari