[Text i il·lustracions de Josep Nogué.]
Potser una de les més recents definicions de l’art és aquella que diu que l’«art és tot allò que els crítics diuen que ho és».
Doctors té l’església, es deia en altres temps quan algú es veia enfrontat a algun dubte religiós. L’art, doncs, acaba d’assolir el mateix nivell de transcendència que abans tenia la religió i, de la qual, l’art només n’era un simple instrument, aplicat a la voluntat doctrinària de l’església.
D’aquesta manera, allò que era el suport del missatge, s’esdevé ara no ja vehicle de l’emissor, sinó la veu mateixa del remitent, davant la qual els crítics i especialistes exerceixen de profetes i intèrprets, ja que «la veu de Déu és incomprensible a la massa inculta»; és lògic, doncs, que prefereixin que el missatge sigui el màxim d’inintel·ligible, a la manera com el llatí servia per a garantir l’estatus diferenciat de les jerarquies eclesiàstiques.
Malgrat tot, n’hi ha prou amb una mínima capacitat d’observació per a deduir, en veure l’empremta d’una petjada, que per allí hi ha passat algú. I no cal ser gaire llest, i encara menys erudit, per a saber ràpidament si l’empremta és humana o d’algun altre animal, perquè amb un mínim d’experiència podem saber de quin animal es tracta. Deduir altres detalls com l’edat, el sexe, o les condicions físiques, ja requereix alguns nivells més de coneixement i experiència que, no obstant això, poden estar a l’abast d’aquell que hi estigi interessat.
Amb l’art passa quelcom de similar: depèn de l’interès que hom hi posi a esbrinar-ne el rastre. Tota obra no és més que una altra forma de petjada deixada per l’autor; i un dels mecanismes més eficaç per a descobrir allò que hi diu és intentar refer el camí que el rastre ens mostra; principalment, pel què fa a la tècnica, però, també, si és possible, esbrinar-ne la intenció.
L’anàlisi de la tècnica ens dirà molt de l’habilitat de l’autor, sobretot si ens prenem la molèstia d’intentar fer el mateix. La imitació és el mecanisme bàsic de l’aprenentatge; és allò que fa qualsevol animal per assumir les habilitats de la seva espècie. Només imitant ens adonarem veritablement de la dificultat que implica la realització d’una obra i del nivell de domini assolit pel seu autor.
Aconseguir vèncer la resistència de la matèria bruta a ser dominada, sotmetent-la a la voluntat sense dificultat aparent, d’una forma bella i elegant, és allò que converteix en mestre. Que finalment l’imitador superi al mestre és allò que el convertirà en artista, també, a ell. En la mesura que l’observador coneix la tècnica podrà saber si la intenció de l’autor ha estat assolida i entendre el missatge.
Cal recórrer el camí —«el rastre»— en ambdós sentits per a saber-ne l’origen i el destí i, també, els esdeveniments del recorregut. Com més detalls esbrinem d’aquest recorregut més podrem saber del missatge i del missatger…, sense intèrprets interposats que, com ja hem dit, sovint tenen més interès a encriptar el missatge que no pas fer-lo aclaridor.
També, ens adonarem quan l’obra deu més a l’accés (i l’excés) a poderosos recursos tecnològics que a les habilitats de l’autor. La idea més simple i elemental, amplificada o multiplicada per la tecnologia més sofisticada, pot tenir una gran repercussió, deguda més al culte i admiració que desperta el desplegament tècnic que no pas pel missatge implícit en l’obra.
Així, un monòlit de cent metres en forma de patata fregida tindrà molta més repercussió per l’ostentació dels recursos emprats que no pas per la forma de l’escultura en si mateixa, la qual, en la seva mesura original, no hagués cridat l’atenció de ningú. En aquest sentit, l’art actual, diu més de les relacions personals amb el poder —i els recursos que això possibilita— que no pas de la qualitat o del nivell artístic dels autors i, encara menys, del seu missatge.
Un simple grafisme convertit en volum i ampliat mil vegades respecte al seu esbós inicial, eleva la cotització de l’autor en la mateixa proporció. Si fa no fa, en la mateixa mesura que qui el finança pot fer ostentació de la seva riquesa i/o presumir d’erudició a través de l’obra.
Posem-ne un exemple:
Aquesta obra, pintada amb regalims d’esmalt sintètic sobre tela, podria il·lustrar com l’univers juga amb la matèria per a produir les seves formes…, i fer evident, de passada, alguna de les contradiccions en què la realitat es basa. Diu aquesta: «Una cosa no pot estar en dos llocs al mateix temps, ni dues coses poden estar al mateix lloc al mateix temps».
No obstant això, experimentem, amb imatges simètriques, com aquesta, que dues coses (les dues meitats) han estat (en el moment de crear-se) en un lloc al mateix temps, i que una mateixa cosa (la mateixa forma) és a dos llocs diferents al mateix temps.
L’art —a més d’un divertiment de dimensió còsmica— serveix per a denunciar contradiccions d’aquest nivell.
Aquest missatge, però, no sol interessar ningú. Bàsicament, perquè allò que es busca és el recolzament i la difusió per part de la critica especialitzada, sense la qual cap mecenes hi mostrarà interès i l’obra haurà de conformar-se a dormitar indefinidament en un racó de l’estudi, a l’espera de ser venuda, regalada o destruïda pels estralls implacables del temps…, que denuncia.
En canvi, si fos el cas que l’autor gaudís d’un prestigi reconegut, fins i tot tindria la possibilitat de ser reconvertida en una escultura monumental per a decorar alguna rotonda o jardí públic o privat i fer-ne milers de reproduccions com a record turístic.
El que se’ns explica, per tant, poques vegades té a veure amb el missatge o la qualitat de l’obra i sí, en canvi, amb la vanitat i les relacions de poder dels implicats.
L’art, com qualsevol llenguatge, suposa una descoberta del món en el mateix acte de descriure’l. Per tant, parteix de la humilitat del que ignora. L’autor intenta explicar-se, entendre el món, experimentant-lo i, al mateix temps, reflectir-lo en els seus actes. És a dir, pretén comprendre i fer entenedor allò que se li escapa (seguir el rastre fins a descobrir l’origen i la causa).
Que després el resultat d’aquests actes hagi de ser explicat per crítics i especialistes (substituint l’original per la interpretació), sovint d’una manera encara més críptica que allò que qualsevol espectador pot entendre a través de la mateixa obra, diu més de l«art del misteri, que del misteri de l’art». De com convertir en llatinismes allò que hauria de resultar evident…, a través de l’experiència.
No se si m’he explicat.