Hi ha realitats que semblen més llegendes que realitats i aquest és el cas dels golluts de Ribes de Freser.
Els golluts eren una comunitat d’homes i dones que vivien a la vall de Ribes. El nom prové dels golls, tumoracions al coll que segons sembla s’associen a un mal funcionament de la glàndula tiroide pel fet de consumir aigua de fonts que contenien molt poc iode o l’absència de peix a la dieta.
No hi ha una data concreta de la presència a la vall, tot i que sembla que ja existien al segle XVIII. Va ser el periodista Miguel Morayta qui l’estiu de 1886, estant de vacances a un balneari de Ribes de Freser, va descobrir els golluts en una de les caminades que feia pels voltants del poble.
Els va descriure com «persones d’un metre i quinze centímetres d’altura, amb el metacarpià excessivament desenvolupat, bastant amples de malucs, amb trets facials molt característics i homogenis, poc dimorfisme sexual, cabells rossos, malgirbats, cara rodona, pòmuls prominents i una mandíbula molt gran que els dóna una aparença quadrada. El nas xato, la boca gran i els llavis carnosos. Els ulls horitzontals; els lacrimals estan més baixos que l’extrem dels ulls, dotant-los d’un aire oriental. Tots els homes són barbamecs».
Portaven una vida rígida, aïllada de la resta de veïns i en una comunitat totalment endogàmica. Els golluts eren «menyspreats pels seus veïns», que els havien convertit en «objecte de «befa». Sobrevivien com podien fent de pastors o bé cuidant infants. «Sense cap instrucció, sense mitjans de millorar la seva situació i sense que ningú faci res per donar-los condicions de progrés, viuen en un estat d’embrutiment sorprenent», assegurava Morayta.
A causa de l’article que va publicar els golluts foren objecte de gran curiositat, especialment pels científics. Se’n va parlar a congressos mèdics internacionals, com el que es va celebrar a Brussel·les el 1894, però també antropològics, ja que el seu origen no era clar i s’havia pensat, fins i tot, que eren els darrers d’una raça perduda d’humans prehistòrics.
La fascinació pels golluts va continuar durant força anys i va atreure personalitats com l’investigador escocès David MacRitchie que, el 1895, va ser el primer a fotografiar-los. Tot plegat explica com va acabar passant que, si bé a la vall de Ribes no hi ha referències bibliogràfiques dels golluts, a biblioteques d’universitats com la de Harvard, als Estats Units, sí que se’n pot trobar.
L’article de Morayta i els seus comentaris sobre la manera com els habitants de Ribes tractaven els golluts van tenir un impacte molt important en el poble. Tement que el seu relat taqués la imatge d’una vila que es volia promocionar com a destinació turística, els empresaris amb interessos en aquest sector van negar les afirmacions del diputat, fins i tot en articles a la premsa.
En veure que la polèmica continuava, les autoritats van mirar de canviar la manera com tractaven els golluts. En primer lloc, van refundar un hospital, que va passar a mans d’una institució religiosa. Després, es va prohibir als golluts beure aigua d’una font que els metges creien, sense gaires raons de pes, que podia ser causant de les malformacions que patien. Totes aquestes millores, juntament amb la fi de l’aïllament i la discriminació, van fer que desapareguessin.
L’any 2022, els ripollesos Miquel Sitjar i Joaquim Roquer van publicar Els misteris dels golluts o nans de Ribes (Edicions Terra Gollut), una obra on repassen l’existència d’aquesta comunitat i també la discriminació que hi van patir.
[Nota de l’Editor: També, podeu veure el report «La comunitat del castell», que van filmar per al Canal 33 els periodistes osonencs Elisabet Piñol i Miquel Macià.]
One Comment