Insectes [I]

Ja fa molt de temps que les ciutats estan pensades, dissenyades i construïdes per a la circulació rodada, encara que el col·lapse circulatori posi permanentment en dubte que hi hagi cap planificació racional.

Que sigui, o no, racional aquesta planificació no és ara el moment de decidir-ho. Del que es tracta aquí és de presentar una hipòtesi  sobre com s’ha arribat a aquesta situació i quines en són les causes. Volem demostrar, sota aquest punt de vista, que la situació creada de cap manera pot ser considerada un fracàs dels objectius, ni imputable a la incompetència dels nostres caps pensants, sinó que és el fruit lògic, triomfant, de l’evolució de la nostra espècie, a la qual estàvem predestinats, si més no des que vàrem començar a diferenciar-nos dels simis. Però, és cert, cal reconeix-ho, només una anàlisi correcta pot fer entenedora i comprensible la situació, altrament hom podria deixar-se endur per pessimismes innecessaris, quan, com ja hem dit, ens trobem en el punt culminant en l’evolució de l’espècie. A quina espècie ens referim? Ho veurem a continuació.

Com dèiem, actualment són els vehicles a motor els veritables ciutadans, els autèntics ocupants de qualsevol territori urbà. Ja sigui circulant, aparcats a les voravies o als aparcaments ells són qui omplen la major part de la superfície pública.

Els habitants humans s’han convertit en una extensió més (encara necessària) de la mecànica dels cotxes. Més que estar el vehicle a les ordres del conductor és aquest qui serveix al vehicle, per molt que vulguem auto lloar-nos dient que la funció del conductor és equivalent a fer de cervell de la màquina (el fet que hi hagi molts conductors sense cervell no és suficient per negar aquesta premissa).

Però, tots sabem fins a quin punt aquesta funció també està en camí de ser substituïda per enginys informàtics, cada vegada més sofisticats i autònoms.

El progrés d’aquest ginys avança en paral·lel a la incapacitat creixent dels humans que els donem «vida», fins al punt de ser —els automatismes— la causa directa de moltes de les minusvalideses que després ajudaran a compensar. Així és com es converteixen en indispensables per al nostre accés, integració i adaptació a l’entramat urbà.  Queda clar, doncs, que som els humans qui depenem del cotxe i no al revés.

En la mesura que la civilització va incorporant automatismes, adquireix «vida pròpia», esdevé un organisme independent, en relació al qual els humans només complim una doble funció: nutricional i paràsita.

Naturalment, una funció exclou l’altra, de manera que l’apropament a aquest organisme (com  al laberint del Minotaure) no pot fer-se impunement: calen mecanismes de protecció  que enganyin a «la bèstia» fent-li creure que, l’estrany que se li apropa, és un dels seus i no l’aliment que se li ofereix.

Aquesta i no una altra és la funció veritable dels vehicles a motor: proporcionar cobertura i camuflatge a l’humà que l’habita, perquè pugui accedir al «santa santorum» o «cambra reial» del formiguer per robar-li a la reina la gelea reial  —el capital— que destil·len els seus súbdits, amb una certa garantia de no ser devorat per la sobirana, confonent-lo amb un aliment.

Només així es compren que la supervivència dels humans depengui, cada vegada més, de fer-se passar per insectes: assumint-ne, de forma prou convincent, l’aparença, les tècniques de supervivència, defensa, camuflatge, reproducció, alimentació, costums migratoris, etc. Més endavant descriurem les analogies.

En bona part allò que es considera progrés humà respon a aquesta necessitat. Aquí hem vingut a demostrar-ho.

Després de llegir aquesta introducció hom podria pensar que la vocació, o la necessitat , d’esdevenir insecte és una actitud recent, lligada als avenços tecnològics, però, com veurem, no és així, i podem documentar-ho.

La tecnologia moderna ha permès, això sí, assolir l’objectiu desitjat amb una eficàcia mai somniada en altre temps. Però el desig d’esdevenir o aparentar la forma d’un animal —no sols dels insectes— prové ja de la negror de la prehistòria, possiblement dels inicis de la humanitat. Tal vegada allò que ens va convertir en humans (sempre delitosos de ser allò que no som) fou el desig d’un mico per a convertir-se en un altre animal. Però, com és obvi, no podia pas desitjar ser un humà quan encara no hi havia un model que li servís de guia. Sí que hi havia, en canvi, moltes altres espècies a les quals imitar, ja sia en les aparences o en les actituds.

Ben segur que allò que va fer delir primer a un mico fou la facultat de volar que, com sap tothom, no és pas exclusiva dels insectes. Cal suposar que el desig d’imitar aquesta habilitat, per part dels nostres avantpassats, havia de comportar un nombre força elevat i descoratjador de fracassos (que quedarien, sens dubte, gravats en l’ossamenta dels arriscats pioners), abans que els micos optessin per fixar-se en altres característiques, no sols dels animals voladors.

N’ha quedat, però, com a resultat d’aquests esforçats intents, unes habilitats de trapezista innates per volar d’una branca a l’altra, molt destacades en diverses espècies de simis antecessors.

Com ja s’ha dit, no tenien perquè ser, necessàriament, els insectes els primers models triats per imitar. És més, es podria quasi assegurar que no van ser-ho.

Està demostrat que moltes tribus, encara en èpoques recents, adoptaven com a models, tòtems familiars o tribals, els animals més diversos: mamífers de tota mida, ocells, rèptils, peixos, o qualsevol dels animals que poblen la terra. El caçador sempre acaba transformant-se en l’animal que persegueix.

Però, també és evident que totes aquestes formes i maneres d’adaptar-se al món estan en franca decadència. No sols pel que fa a la imitació per part dels humans, sinó que moltes de les espècies imitades estan clarament en regressió, si no és que ja han desaparegut, igual que l’últim dels mohicans.

Demostració clara que les formes més eficaces per a sobreviure, imposant-se sobre totes les altres, han estat les dels insectes, una eficàcia que no deu ser del tot aliena a la seva portentosa capacitat de proliferació i mutabilitat.

Cal posar en dubte, per tant, que l’elecció dels insectes com a model hagi estat premeditada. El més probable és que sigui fruit inconscient de la selecció natural, basat en el mateix mecanisme de prova i error que de manera aleatòria i desinteressada aplica la naturalesa, per donar forma a les seves criatures.

Que el model triomfant hagi estat els de les bèsties —en general— més petites (significativament paral·lela a la dels micro xips), en detriment de les més voluminoses, deu ser conseqüència de la mateixa modificació de l’entorn o canvi d’habitat (i hàbits) que ha portat fins a l’extinció tantes espècies o models de supervivència.

En quin entorn proliferen els insectes?  —ens hem de preguntar, si volem tenir una noció, aproximada, si més no, del món en que vivim.

Fulgor i gloria dels insectes

Pel que fa altres característiques dels insectes —a part de volar— que ens permetran reconèixer-nos en ells, no podem aventurar-ne l’ordre d’aparició.

Uns n’imitaran les formes, altres els colors, el moviment, el brunzir, les defenses, el rituals de seducció, la reproducció, l’alimentació… Podrien haver-se fet intents alternatius o simultanis de qualsevol de les variades capacitats i formes de la infinita riquesa evolutiva d’aquestes mutants criatures, inclosos els processos metamòrfics, a partir del moment que un ximpanzé —o descendent seu— arribés a ser-ne conscient.

El resultat dependrà de la capacitat d’observació de l’interessat, del seu enginy per copiar el model, o la capacitat afegida, accidentalment o voluntària, per part de l’aprenent de bruixot.

Doncs, bruixots, somiatruites, fer  volar coloms…, són alguns dels adjectius amb què s’ha definit a aquests precursors visionaris al llarg dels temps. No envà encara es diu d’un alumne poc atent i somiador que «està caçant mosques».

D’una manera o altra, amb més eficàcia unes vegades o menys unes altres, els humans hem evolucionat, diferenciant-nos dels orangutans o ximpanzés, en la mesura que ens apropàvem als insectes. Ja sigui mitjançant la incorporació de pròtesis, amb la manera de construir els nostres nius, o amb el disseny de l’estructura social, hem aconseguit imitar gran part de les característiques dels insectes, si be, és cert, a una escala més gran; fins al punt que molts dels terrors que imaginem en els nostres pitjors malsons, sovint adquireixen la forma d’insectes gegants, l’acció dels quals coincideix, exactament amb els desastres desfermats pels humans amb la nostra obsessió tecnològica, imitativa de les habilitats d’aquells minúsculs éssers, en ser portada fins a la desmesura. Terrors basats únicament en la semblança geomètrica que obliden les lleis de la dinàmica natural, aquelles que —sense saber-ho els propis insectes— els impossibiliten de superar una determinada mesura.

Però, hi ha una cosa fonamental que ens equipara als insectes —força més que la imitació de les seves formes— i que, alhora, ens aparta encara més dels micos: la vestimenta.

Des que els mamífers humans adoptarem la fulla de parra com a  complement substitutiu  del  desaparegut recobriment pilós, encetarem un procés de renovació periòdica o mutació cíclica de la coberta protectora, comparable només al canvi de cutícula metamòrfica dels insectes o —perquè no se’ns acusi de portar l’aigua al nostre molí— al canvi de pell dels rèptils.

Com aquestes espècies, ens veiem obligats a canviar d’embolcall, de «pell» (de vegades literalment: cobrint-nos amb la pell o el pèl d’altre animals), sempre que, degut al creixement, el vestit se’ns quedi petit i, també, per altres raons com el desgast, la brutícia, la protecció,  la moda o l’estètica, incloent en aquest apartat l’acció del bisturí, que comporta modificacions molt més dràstiques, només comparables al pas de larva a pupa, crisàlide o papallona, en els insectes i que, no poques vegades, a més de la renovació estètica, inclou el canvi de sexe.

Però la metamorfosi definitiva, la que marca més diferència respecte de les anteriors, convertint-nos en insectes adults amb capacitat reproductora (i destructora), és el fet d’integrar-nos —passant a formar part, o «vestir-nos»— amb la carrosseria d’un vehicle. L’aparença formal, o espècie, només dependrà del vehicle-insecte escollit, segons les necessitats que imposi el medi per adaptar-s’hi. Procés metamòrfic, de mico a insecte, que intentarem mostrar-vos el el pròxim número de La Resistència.

Descartada (de moment) la possibilitat de volar, algú va decidir, qui  sap si enlluernat per les iridescències, que allò més fàcil d’imitar, dels insectes, eren els colors. Pintar-se el cos amb els seus dibuixos acolorits deuria semblar prou atractiu com per intentar-ho només que es disposes d’algun pigment.

La imitació del moviment havia de ser, ben segur, quasi simultània, tot just aconseguida l’aparença formal (la capacitat dels micos per a imitar també és prou coneguda).

Adoptar els gestos, de manera mimètica, per fer-los similars al moviment dels insectes no havia de ser una tasca que requerís sinó observació i una mica de pràctica (qui no coneix algú amb la persistència del borinot o la mosca collonera?).

Un cop incorporats al subconscient i ritualitzats, els moviments esdevenen dansa. Dansa i colors que identifiquen una determinada espècie (insecte o altre animal), però també al grup, clan o tribu que l’hagi adoptat com a símbol.

Ja tenim així un grup auto diferenciat, marcat amb uns trets distintius, que el distingeixen del seus congèneres, més evident encara si, aquests, per no ser menys, han decidit, també, adoptar un model amb el qual identificar-se, diferent, lògicament, del dels seus veïns – de què serveix sinó ?

És fàcil imaginar quina serà la relació que s’estableixi entre els que imiten al llop i aquells que imiten el conill, o entre el llangardaix i la mosca, posem per cas. Només cal veure la rivalitat existent , actualment, entre els hooligans de dos equips contraris per fen-nos una idea.

Les rivalitats esdevenen, un cop assolits els respectius rols, consubstancials amb l’aparença: tan inevitables com previsibles els resultats.

Semblaria lògic, davant els exemples esmentats, apostar per les bèsties més grosses – el llop i el llangardaix, en aquest cas – i probablement, en la majoria d’enfrontaments entre individus, el més gran seria el guanyador: el peix gos devora al petit.

Però, per què, aleshores, els llops i els llangardaixos estan més amenaçats d’extinció que les seves respectives víctimes ? Sens dubte la proliferació de les bèsties petites és allò que n’assegura la pervivència, amb més garanties que la força, el valor o l’agressivitat dels «pesos pesats» aparentment més poderosos. La singularitat de l’«home llop» sucumbeix degut a l’acció de la minúscula paparra.

Com Gulliver al país de Lilliput, els mítics titans, guerrers invencibles d’altres temps, són reduïts per milions de minúsculs humans, sense més atribut que el de reproduir-se com mosques. La quantitat acabarà asfixiant les singularitats més destacades. Records Ginness,  percentatges estadístics o nombre de vots, són allò que condiciona l’acció de les masses. No són si no els nivells d’audiència (la quantitat) allò que decideix la programació dels mitjans?

En un món endormiscat per l’empatx informatiu, una plaga de llagostes és més decisiva que l’acció d’un paquiderm, i un virus inoculat per un mosquit pot ser més destructiu que un bombardeig. En un món de comunicacions globals i d’individualisme disgregador, els organismes millor adaptats per a la supervivència prenen la forma dels microxips i, aquests, cada vegada es distingeixen menys dels insectes.

[Nota de l’Editor: la segona part d’aquest article la podreu llegir en el pròxim número de La Resistència.]