Essaouira, la ciutat del vent, «la Cadaqués marroquina»

[Text i fotografies de Toni Coromina.]

La primera vegada que vaig posar els peus al Marroc va ser a Beni Anzar, passada la frontera de Melilla. D’això ja fa més de quaranta anys. Deixant de banda les olors, els colors, el vestuari i l’arquitectura, la meva primera sotragada va ser la contemplació en una plaça pública de l’assotament al cul d’un marrec d’uns dotze anys per part del seu pare. Vaig deduir que el vailet havia fet alguna malifeta i que el costum del poble era fer un escarni públic. Amb tot, aquesta trista imatge, ben poc pedagògica, no va pas condicionar la meva posterior opinió de la realitat magrebina. L’endemà vaig anar a Alhoceïma. Ara encara recordo l’habitació rosa de la pensió, la cara somrient d’una noia que netejava les habitacions i el blau del cel. I d’aquí cap a Fès i Marràqueix.

Quinze dies més tard em trobava feliçment instal·lat en una fantàstica habitació a Essaouira, a la casa d’uns pescadors que em van fer un preu molt més assequible que qualsevol hotel. Allà m’hi vaig quedar un mes. Jo tenia 17 anys i al·lucinava de valent quan cada matí em trobava un plat de sardines a la brasa a la porta de l’habitació. Entre aquelles sardines, les sardines que menjava calentes al port, i les amanides de ceba i tomàquet, em vaig recuperar d’una certa debilitat física produïda pel fet de viatjar amb molts pocs diners.

Però el millor de tot eren les dues finestres que donaven a l’oceà Atlàntic, a la muralla de la medina, i els esquitxos d’aigua salada que m’arribaven a la cara quan la marea era alta. I quan l’aigua es retirava, l’espectacle de centenars de petites illes que anaven apareixent i els milers de gavines que es posaven a les roques, em va colpir.

Abans de tornar a Vic, vaig visitar Taroudant, on vaig viure tres dies en una cova que en realitat era la casa d’un músic, un excel·lent llaütista i gran persona, Hassan Tasi (encara recordo el nom), que vivia amb una seva filla petita de quatre anys, després de la mort de la mare de la petita, la seva dona. Han passat els anys i en fa vint que estic casat amb una dona d’Essaouira. Tot plegat em porta a considerar que, ni que sigui una mica, conec la realitat magrebina.

Un quart de segle després del meu primer viatge al Marroc, un dia d’agost de 1999, em trobava amb l’amic Lluís Massana de vacances a Essaouira, la capital de la província de Chiadma, que segles abans havia estat una colònia portuguesa amb el nom de Mogador. La meva estança va coincidir amb un eclipsi solar; però el veritable eclipsi no va ser la foscor o la disminució de la llum solar, sinó la misteriosa desaparició, durant dues hores, de 50.000 ànimes, tots els habitants del poble.

A l’hora anunciada per l’inici del fenomen vaig sortir de l’hotel per anar a badar. Però no hi havia ningú enlloc. Els carrers eren buits. No circulava ni un sol cotxe. Les botigues tancades, com els bancs, l’oficina de correus i demés edificis oficials. I encara que feia molt bon temps, a la platja només hi vaig veure quatre o cinc soldats patrullant a la sorra i unes banderes negres de prohibició de banyar-se onejant solitàries.

Acabat l’eclipsi, a migdia, la vida quotidiana va tornar a la normalitat. Jo no entenia res. Com es poden eclipsar 50.000 individus entre les 10 i les 12 del migdia? Primer vaig arribar a sospitar que els habitants d’Essaouira eren molt supersticiosos i s’havien empassat les collonades profètiques d’alguns fanàtics esotèrics. Fins que una estudiant poc sospitosa de combregar amb fonamentalismes religiosos em va explicar el misteri. Resulta que a través de la ràdio i la televisió havien recomanat que mentre durés l’eclipsi la gent es quedés a casa, sense mirar el sol, com a mesura de precaució per la vista. La població en va fer cas, bàsicament per protegir els ulls dels infants que en aquelles hores del dia sempre acostumen a jugar al carrer. L’estudiant també em va dir que una part de la població s’havia reunit a les mesquites a resar per què consideraven que l’eclipsi era un senyal del poder d’Al·là.

L’endemà, a la mateixa hora, els carrers de la medina eren un formiguer de gent, les botigues i l’oficina de correus eren obertes i a la platja onejaven les banderes verdes que autoritzaven a banyar-se al mar sense perill. Un vent suau i fresquet eclipsava la calor. Aquell dia, a l’hotel, vaig conèixer la Fàtima, una cambrera amb qui al cap de dos anys em vaig casar. Des d’aleshores he retornat a Essaouira una trentena de vegades durant les  vacances, per hostatjar-me a casa dels sogres.

Aquesta ciutat atlàntica està construïda sobre uns esculls que penetren a la mar formant una sèrie d’illots. Les roques calcàries colpejades per l’aigua del mar creen una sorra blanca que amb els anys ha generat les dunes de Mogador i una platja d’una extensió de 30 quilòmetres. Una de les singularitats de la ciutat és la temperatura moderada que hi regna durant tot l’any. Les nits d’hivern el termòmetre oscil·la entre els 10 graus centígrads nocturns i els 20 diürns; i a l’estiu com a màxim s’arriba als 28 graus. Amb la particularitat que habitualment hi bufa un vent que acostuma a moure’s a 20 quilòmetres per hora de mitjana. De fet, són aquests vents, els alisis, els responsables de rebaixar la temperatura. Així, quan a  Essaouira s’està a 25 graus, deu quilòmetres a l’interior s’arriba als 35 graus.

La ciutat vella està envoltada d’una muralla amb cinc portes d’entrada a la casba. A la part nord hi ha l’antic barri jueu, el Mellah, on un segle enrere vivien prop de set mil jueus, una població que a poc a poc va anar disminuint. Si la primera vegada que vaig estar a Essaouira la ciutat tenia 30.000 habitants, avui en té 80.000.

La tradició relata que després de la fundació de Cartago el 814 aC, mercaders fenicis van arribar a la ciutat on van crear una factoria comercial, que després va quedar adscrita al Regne de Mauritània. i més endavant va passar a ser dominada pels romans. A partir del segle VIII Essaouira va ser musulmana. A principis del segle XV, la població va haver d’enfrontar-se als colonitzadors portuguesos, que la van batejar amb el nom de Mogador. Més de cent ans després, els espanyols van intentar establir-se al port; i a la mateixa època, també ho van provar els anglesos, els francesos i els holandesos. Fins que a començament del segle XVIII els comerciants jueus s’hi van instal·lar amb l’objectiu de fer tractes amb els europeus, exportant i important cuir, coure, cera, goma, dàtils, figues raïm, oli, tapissos fusta, canons, roba,  teles, plom ferro, te i sucre. Paral·lelament, la ciutat va servir de refugi als corsaris que hi anaven a reparar els seus vaixells i descansar.

El 1763 el sultà Muhammad ben Abd Allah, amb l’ajut de l’arquitecte francès Théodore Cornut, va fer construir la ciutat actual al mig del no res, amb un traçat molt regular que van donar origen al nom modern d’Essaouira, que vol dir «la ben dibuixada». La seva importància va anar creixent fins a la primera meitat del segle XIX. Però també es va convertir en un lloc de desterrament i empresonament polític. Mentrestant, la relativa prosperitat de la població girava al voltant de la comunitat jueva, que en un moment donat va arribar a superar a la musulmana.

Essaouira va arribar a ser considerada  el port de Tombuctú, per les caravanes que hi arribaven transportant or, especies i esclaus procedents de l’Àfrica sahariana i sud sahariana. L’agost de 1844 una esquadra francesa va bombardejar Essaouira i l’exèrcit gal va desembarcar-hi, va eliminar la resistència de la guarnició marroquina i va destruir mitja ciutat.

Amb el protectorat francès (1912) Essaouira va recuperar el nom de Mogador i va esdevenir un port de pesca, secundat per una creixent indústria conservera, arribant a convertir-se, al 1970, en el tercer port pesquer del Marroc. En aquesta època, va començar a esdevenir un centre turístic que va atraure els primers hippies i, posteriorment, viatgers i practicants del turisme cultural. Entre els il·lustres visitants que en un moment o altre van recalar a Essaouira hi trobem Orson Welles (que hi va rodar el film Otel·lo i avui té un monument al costat de la platja), Jimi Hendrix, Cat Stevens, Frank Zappa, Leonard Cohen, Tenesse Williams, Paul Claudel…

Des de fa unes dècades, i encara avui, la ciutat  -una mena de Cadaqués marroquina- atrau a molts poetes, artistes i tota mena de creadors, però sobretot pintors d’art contemporani, que han acabat donant nom a «L’escola d’Essaouira», una barreja d’art naïf i avantguardista inspirat en la cultura gnaoua, originada en els descendents d’antics esclaus provinents de l’Àfrica Negra.

Els gnaoua estan organitzats en germandats a tot Marroc, però és a Essaouira on hi ha una de les més nombroses . Molts d’ells són músics, mags (maâlem), encantadors de serps, vidents i mèdiums. Les seves pràctiques musicals esdevenen iniciatives terapèutiques que  barregen contribucions africanes amb les amb les araboberbers. I encara que són musulmans, basen la seva especificitat sobre el culte dels jinn (els esperits), i els seus ritus conserven nombroses característiques consubstancials als cultes de possessió africanes, uns rituals comparables al vudú d’Haití. La seva principal font d’expressió és la música, que creen amb instruments de percussió (djembés) i cròtals (krakebs, unes castanyoles de bronze), amés d’instruments de corda (guembris), i cantants i ballarins posseïts per un ritme frenètic i hipnòtic que els porta a assolir estats de trànsit espiritual.

Avui, a més de congregar turistes europeus,  Essaouira també s’ha convertit en la platja de Marràqueix, i a l’estiu, quan la calor és més asfixiant, congrega molts marrakhsis que hi van atrets pel clima temperat. No voldria acabar aquest escrit sense mencionar l’exquisida cuina que es pot degustar a la ciutat (no us perdeu el peix, especialment les sardines), l’afabilitat i amabilitat dels seus habitants, l’activitat frenètica dels pescadors al port,  i la bellesa dels seus carrers i edificis conformats per cases blanques adornades amb portes i finestres d’un esclatant color blau elèctric.