[Un article de Clàudia Masó.]

Introducció

L’objectiu de la ciència epigràfica és l’estudi de les inscripcions, amb la finalitat que aquestes ens proporcionin informació de l’època història a la qual pertanyen. La paraula epigrafia deriva del grec, que significa «escriure sobre de», en canvi, els romans, varen traduir la paraula al llatí com in (sobre) + scribere (escriure), de la qual deriva la nostre paraula inscripció. Es cert que en la Roma antiga no es va utilitzar mai la paraula inscripto ja que ells es referien a les inscripcions com a titulus,-i. Per a poder diferenciar l’epigrafia d’altres ciències, com per exemple, la papirologia, cal considerar que l’epigrafia és aquella disciplina que estudia només les inscripcions sobre suports durs o semidurs com la pedra, el metall, el vidre, l’os, la terracota i d’altres.

Col·leccions d’inscripcions

El fet de col·leccionar inscripcions llatines no és un costum recent; de fet, Plini el Vell, escriptor, científic, naturalista i militar romà, durant el segle I ja va mostrar interès per a reunir inscripcions. No obstant això, la primera recopilació d’inscripcions, coneguda com l’Anònim d’Einsiedeln, és de l’època de Carlemany. Un dels pioners més importants va ser Jan de Gruytère (1560-1627), qui publicà un corpus que fins i tot millorava la proposta tipològica de Martin de Smet, un altre precursor, que només es limitava als suports de les inscripcions. Jan de Gruytère també feia referència a l’entitat dels personatges al·ludits de les inscripcions i la seva obra Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV es pot considerar el primer repertori d’inscripcions llatines.

En aquesta imatge s’observa la portada de l’obra de Jan de Gruytère; Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV.

Jan de Gruytère i la seva col·lecció

Jan de Gruytère fou el primogènit de una família calvinista i aquesta condició el va fer exiliar-se de la majoria de llocs on va viure. Va estudiar a la universitat de Cambridge i de Leiden, on va obtenir el doctorat en lleis el 1589. Gruytère va ser professor d’Història a Wittenberg i més tard el van nombrar cap de la Biblioteca Palatina de Heidelberg. Durant aquesta etapa i, gràcies a les avantatges que tenia el seu càrrec, va poder accedir a impressions i manuscrits dels quals en va fer varies edicions i comentaris filològics. El 1622 va haver de fugir de Heidelberg a causa de l’entrada de les tropes borbòniques a aquesta ciutat i tan la Biblioteca Palatina com la seva pròpia van ser traslladades a Roma a la Biblioteca del Vaticà com a botí de guerra.

Jan de Gruytère.

Gruytère, a més de ser autor de poemes llatins, les seves edicions, anotacions i comentaris als clàssics van suposar una gran aportació a la literatura grega i llatina. Però, la seva obra mestra va ser Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV, publicada a Heidelberg al 1602. «La idea original partía de la recopilación que Scaliger había preparado como suplemento a la de Martin Smet (Smetius) Inscriptionum antiquarum quae passim per Europam liber, Leiden 1588, publicada por Justus Lipsius. Corpvs inscriptio nvm latinorvm II, Johannes Gruterus. (s.d). Contenia 12.000 epígrafs de tipologia sacra, d’obres públiques, jurídiques; de personatges il·lustres (emperadors, cònsols…) i funeràries on va establir grups en funció del parentesc dels dedicants i del difunt. «El corpus gruteriano incluye diez inscripciones del territorio de Complutum cuyas fuentes son A. de Morales (CIL II 3031, CIL II 3032, CIL II 3035 y CIL II 3036), también toma de este autor el miliario hallado en el despoblado de Valtierra (CIL II 4914), único testimonio conocido entonces para el topónimo Compl(utum); también, utiliza la obra de J. Strada para otros textos (CIL II 3034,CIL II 3038, CIL II 3032, CIL II 3040); por su dependencia de S. Pigge de las dos dedicaciones a Marte (CIL II 3027, 3028) repite el error ya cometido por aquél al ubicarlas en Salamanca.» Corpvs inscriptio nvm latinorvm II, Johannes Gruterus. (s.d).

Diversos autors consideren l’obra de Gruytère com la seva pròpia inscripció, la qual transforma la seva memòria en inoblidable juntament amb la dels cònsols i emperadors. (Ipse vero totus Inscriptionum Liber una quaedam magna est Inscriptio Gruteri, quae memoriam ipsius cum Consulum, cum Imperatorum memoria indelebilem praestat; Venator ibidem).

Ja que les inscripcions antigues també envellien en pedres i marbres juntament amb elles i ja no eren indestructibles en aquells duríssims suports, gràcies a Gruter van rebre l’eternitat, si és que alguna cosa d’aquesta pot donar-se en les coses humanes. cap despesa ni cap esforç li van fatigar ni li van dissuadir de cercar aquí i allà cada vestigis de monuments tals; per conèixer-les ja no cal recórrer Europa vagant d’un costat a l’altre, ni suportar les dificultats dels camins, ni despeses per a ells. L’orbe romà està en un llibre. [Balthasar Venator, panegyricus Jan Grutero scriptus, 1631, 251.]


Bibliografia

Andreu, J.; Tobalina, E.; Ozcáriz, P.; Alvar, A. y Jordán, A. (2009), Fundamentos de epigrafía latina, Madrid, Liceus E-Excellence.
http://www3.uah.es/imagines_cilii/Anticuarios/Textos/gruter.htm http://webs.ucm.es/info/archiepi/aevh/guia/epigrafia.html

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada