Els «Pecats capitals» d’Àlex Voltà s’exposen al Temple Romà de Vic

[Redacció La Resistència.]

Divendres 9 d’agost a les set del vespre s’inaugura al Temple Romà de Vic (carrer del Paré Xifré, s/n) l’exposició «Pecats capitals» del pintor barceloní, fincat a Oristà, Àlex Voltà (1968), a qui va entrevistar l’amic i ànima de La Resistència, Nan Orriols, amb un vídeo enregistrat per TVBagué, que ja us vam oferir el gener d’enguany.

Nan Orriols i Àlex Voltà a Oristà. [Foto: Arxiu La Resistència.]

La Madona d’Osona

«Vic és casa meva des de fa uns anys», ho diu el pintor Àlex Voltà, establert a Oristà. I ho confirma sobretot amb aquesta magna exposició, una sèrie major de la pintura de tots els temps, que revisita des de l’expressionisme més esperpèntic i l’existencialisme més turmentat el combat entre paganisme i cristianisme, en una tradició que té la Taula dels set pecats capitals de Hieronymus Bosch com un referent.

El cap de cartell, Mare i fill, pintat el 2010, molt abans que aterrés a Osona, on se sol dir amb més sorna que encert que hi viuen més porcs que persones, evoca una talla romànica on la mare amantíssima porta un capell otomà, amb el nen assegut a la falda que somriu amb faccions porcines.

Els reptes d’aquesta aventura pictòrica de primer nivell no podien haver trobat un lloc millor al món que el Temple Romà de Vic, construït el segle II dC, màxima expressió del paganisme, i l’antítesi del cristianisme que és on cal anar a buscar la teoria i la pràctica dels pecats capitals.

Els Pecats capitals d’Àlex Voltà són probablement la galeria més grotesca del concepte del que és pagà. Voltà és capaç d’inventar-se personatges que fan de l’exhibició del seu no-gènere, i fins i tot del seu hermafroditisme, una virtut. I ho fan, asexuadament, amb deformacions inquietants de cada detall del cos humà flagel·lat per les seves mancances.

Cada una d’aquestes obres, de gran format, són una performance iconoclasta que acumula molt material pictòric, tones de capes de mans de pintura i de pigments, que articulen volums i volums escultòrics, amb molta nuesa i molta carn. És a dir, molta vivència. Quadres amb una enorme càrrega existencialista, com taurons emocionals que s’ho volen menjar tot.

Deu anys després, tenim aquí el testimoni revolucionat d’un lector àvid, que discutia amb un llibreter competent de la Llibreria Claret els enigmes de la Bíblia en la versió crítica feta sobre els textos hebreus, arameus i grecs, de Cantera-Iglesias. Amb aquesta fam va articular el seu volcà creatiu amb tots els pecats capitals, un a un, rellegits de la seva vida quotidiana.

Mandra/Sloth (2009), d’Àlex Voltà [195×130 cm, oli sobre tela].

Els set pecats capitals o les set tares de la humanitat

Luxúria, Gola, Avarícia, Ira, Enveja, Supèrbia i Peresa són els set pecats capitals que Àlex Voltà va convertir en una sèrie que conserva un dramatisme que salta d’any en any i creix amb els desastres de la humanitat sencera, des del ja llunyà 2009 en què la va iniciar fins al 2014 en què va concloure alguns d’aquells quadres que queden pendents de l’últim retoc o l’últim replantejament.

Luxúria (2009) és una de les peces més plàcides dins del conjunt, que navega entre el cel i la terra, per on descarreguen els llamps d’una certa negativitat expressiva a la cara, a les mans, a les cames, amb un toc de color als pits i un collaret amb un cèrcol obert.

Gola (2009) és l’home de la taula reservada, sempre la mateixa taula al mateix restaurant: devora sempre el mateix plat de l’excés, que és la negació del plaer, i engoleix amb acumulació de greixos ampolles i ampolles de vi i de cava en fresc.

Avarícia (2009) és d’una actualitat tremebunda, encara que va ser pintat deu anys enrere, perquè és la imatge d’un jutge amb les hormones desencadenades, que juga amb la maça dels veredictes i acumula els caps dels seus morts damunt l’escriptori. Ara i aquí la justícia és tan avara, que és absent, i avui especialment forma part del negociat masclista i metastàsic de la societat.

Ira (2009) és l’esclat, la descongestió dels sentiments, el dolor a la cara i la violència sobre la pell, el crit que desentranya les vísceres, inspirat en tants casos de trencament íntim, en femení, irreparable.

Enveja (2009) es mira a si mateixa al mirall: és el reflex del dany que malparla de l’impossible, de la dona que esgarrapa una altra dona. L’enveja radical del poder d’engendrar en les ungles d’una dona estèril, que es queixa de les altres que només parlen de tenir fills.

Supèrbia (2009), personificada en un quídam que és la manifestació absoluta del poder sobre el dèbil, un avatar de l’opulència: la seva immensa superioritat es demostra perquè branda una criatura cap per avall, agafada pels peus, com si fos per les potes d’un conill,

Mandra (2009) és l’home asexuat, tapat per una mena d’imitació del braghetone del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina, que exhibeix la peresa, l’accídia dels clàssics, revestida del rigor mortis, del no fer res, en un llit petri, estret i dur, com una mena de taüt.

Gola, d’Àlex Voltà (2009), 130×130 cm. Oil sobe tela.

Aquí els set pecats capitals fonen en el record les set virtuts, les quatre cardinals (justícia, temprança, fortitud, prudència) i les tres teologals (fe, esperança, caritat) o bé les set virtuts cardinals en una altra seqüència: castedat, mesura, generositat, diligència, paciència, benevolència o amor cap al proïsme i humilitat. Pecats i virtuts que els lectors troben en la Divina Comèdia del Dant el seu referent immortal. Ut pictura poesis, per dir-ho en llatinòrum.

Del Gènesi a l’Apocalipsi, passant per John & Catherine, Abel i Caín, Les ombres de Lot i La Pietat

Per això Àlex Voltà ofereix encara unes quantes peces antològiques més de la Bíblia, sobretot del Gènesi i de l’Apocalipsi, alfa i omega de la història de la humanitat, en aquest marc incomparable.

Així, John & Catherine (2010) és una transposició a l’actualitat d’Adam i Eva, damunt un terra ple d’arrels. S’hi veu Adam a la forca, escanyat pel dogal del seu mal cap, a l’arbre de la saviesa, que té la forma de l’ípsilon grega de Jahvè. Entre els nusos del tronc de l’arbre hi vegeten les miniatures d’éssers humans, i, entremig, entortolligada, la serp, que, amb el cor d’Adam a la boca, l’ofereix a Eva.

Tot seguit, Abel i Caín (2010) protagonitzen una fraternal, esperpèntica, baralla de cantonada de raval, amb una criatura en disputa, on el terra està enrajolat amb una filferrada de pues.

Les ombres de Lot (2010-2014) és l’exemple més evident de quatre anys de depuració mental i tècnica, tan característica de les obres voltanianes. Aquí hi ha una fusió de la història de les filles de Lot que emborratxen i violen el seu pare amb les visions d’un malalt sotmès a una operació de pneumotòrax, víctima d’agressions físiques i amenaces oníriques en forma de calavera i d’un vigilant amb cara de cavall i rostre de dona, amb una ombra allargassada.

La Pietat (2010) és un cant desesperat a la compassió i la solidaritat, d’una dona amb el seu fill mort i amb un trau on s’endevina el caparró d’una nova criatura.

O com l’Apocalipsi 6, 9-11, una reflexió, molt adient en els dies actuals, sobre les ànimes dels immolats per causa de la defensa de les seves idees i de la seva conducta irreprotxable, que no és altre que el misteri sobre «El cinquè segell:« 9 Després, quan l’Anyell va obrir el cinquè segell, vaig veure sota l’altar les ànimes dels qui havien estat immolats per causa de la paraula de Déu i del testimoni que n’havien donat. 10 I cridaven amb veu forta: –Senyor, sant i veraç, quant de temps trigaràs a fer justícia i a demanar comptes de la nostra sang als habitants de la terra? 11 Llavors van donar un vestit blanc a cada un, però els van dir que esperessin encara una mica de temps, fins que quedés complet el nombre dels seus germans, que també eren servidors de Déu i que, com ells, havien de ser morts.»

Àlex Voltà és un pintor tradicional, d’oli, formes i contingut, que es torna boig per imprimir caràcter al verb mut per excel·lència, que és pintar. Dibuixos precisos, traços lents, pausats, barrejats amb fórmules de pigments magistrals i assecatges llargs, donen vida a un conjunt de personatges extrets dels inferns catòlics, cremats en els seus propis mancaments. Les ànimes que Voltà pinta s’emmirallen en un bassal brut, després d’infringir la paraula de Déu i quedar atrapades a les profunditats d’aquest avenc, en un exercici d’espeleologia d’alt risc.

Són pintures granítiques, dures, aclaparadores i estan en contraposició amb una subtil i immensa gamma de delicats colors, gairebé grisos, treballats amb una delicadesa i harmonia inqüestionables; ja que la retina va embastant el tortuós camí esbossat per Voltà fins a albirar-ne l’exquisidesa.

Una altra extraordinària característica de la seva pintura són uns relleus escultòrics, controlats, que normalment proposa en els motius ancestrals o antropomorfs del quadre i que estan fets amb l’oli mateix. Aquests volums transformen el seu compromís amb un altre ofici del passat, que és el de l’escultura, semblant als baixos relleus de la columna de Trajà, esculpida amb cisell romà.

Quan l’hipotàlem s’acostuma a aquest contundent treball és qüestió de començar de nou: mirar lentament, sense por ni temença, a ser reconeguts pels engendres. Aquesta admiració ens porta, sens dubte, a visionar una tasca minuciosa, obsessiva, no apta per a tots els públics i molt recomanable per als amants de l’art.

Tenim davant una interessantíssima exposició, aquesta vegada escrita amb pinzells, per algú que no està per foteses i ens explica que el límit de l’art és com el de la vida; aquell que voreja la mort cada segon, pinzellada rere pinzellada i paraula rere paraula.

Sobre Aleix Voltà

Àlex Voltà Calveras (Barcelona 1968) és actualment objecte de culte en l’àmbit del col·leccionisme. La seva producció és molt limitada, perquè triga mesos a enllestir una obra. Treballa a base de capes de pintura, que aplica amb la precisió d’un miniaturista, per aconseguir els relleus escultòrics que el fan inimitable. Àlex Voltà no pertany a cap escola ni a cap corrent artístic: és ell i prou. Quan va haver d’elegir, es va sentir molt lluny de l’ensenyament acadèmic artístic i amb una gran fortalesa d’autodidacte ha anat forjant un estil propi inconfusible des de la soledat del seu taller, ja sigui al Raval de Barcelona, a Santa Eulàlia de Puigoriol, a Premià de Mar o, últimament, a Oristà.

És també autor de la novel·la Dirty Shoes. Anatomía del arte (Barcelona: Bavol Editor, 2016), sobre els baixos fons de Barcelona i de Nova York, i ha publicat recentment Heroína. Palabra de mamá, 2019, a la mateixa editorial.

[L’exposició al Temple Romà de Vic es podrà visitar fins al 15 de setembre de dimarts a dissabte els matins d’11:00 a 13:00 h; i les tardes de 18:00 a 20:00 h; i els diumenges a la tarda també de 18:00 a 20:00 h.]

Vegeu imatges de les obres de l’exposició Pecats capitals, d’Àlex Voltà.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada