La defensa del territori: una aproximació des de la geografia crítica

[Un report de Maria Borràs.]

El mes passat vaig anar a compartir la investigació que estem duent a terme amb les meves companyes en els marcs dels projectes RERURP i FEMART al 9è Congrés Internacional de Geografia Crítica (https://iccg2023.org/) que es va celebrar del 23 al 29 d’octubre a Ciutat de Mèxic.

Aquest congrés va començar al 1997 organitzat pel grup Internacional de Geografia Crítica en la seva primera edició a Vancouver (Canadà) amb l’afany de crear una obertura conscient i crítica als diversos camins que prenen les geografies compromeses amb les justícies socioambientals, per al reconeixement i per la lluita d’un món pluridivers i més equitatiu.

El grup Internacional de Geografia Crítica (ICGG en anglès) està compost per geògrafes/geògrafs i no-geògrafs/es, compromesos amb el desenvolupament de la teoria i la pràctica necessàries per a combatre l’explotació i l’opressió social. Creiem que igual que com la geografia expressa una infinitat de relacions socials, canviar aquestes relacions requereix una transformació radical de la mateixa tant a nivell local com global.

En la declaració d’intencions ens definim com a grup crític, ja que demanem i lluitem pel canvi social, enfocat a desmantellar el sistema d’explotació capitalista dominant; l’opressió sobre la base de gènere, raça i preferències sexuals, contra l’imperialisme i la destrucció mediambiental. També, som crítics perquè rebutgem l’aïllament autoimposat per gran part de la investigació acadèmica, tot creient que les ciències socials són del poble i de les universitats, que cada dia amb els processos de privatització que estem patint s’assemblen més a una empresa. Som crítics perquè explorem les resistències als sistemes existents d’opressió i explotació i ens unim als moviments socials existents fora de l’acadèmia, enfocats al canvi social, per fer d’altaveu i crear sinergies. Busquem construir una societat alternativa que destaqui les diferències, mantenint una separació entre aquesta diferència i les oportunitats socials i econòmiques que s’ofereixen a grups i individus. Som internacionals perquè els sistemes socials d’explotació i opressió, expressats en l’enaltiment de la globalització, són internacionals. Les arrels dels conflictes són les mateixes i les resistències que tracen els moviments són moltes vegades similars, des del Pallars fins a Tepoztlan.

Som crítics i internacionalistes com a geògrafs/es, ja que la disciplina ha servit històricament als interessos colonials, imperialistes i nacionalistes, generant discursos ideològics que han ajudat a naturalitzar les desigualtats socials. Treballem com a geògrafs/es, ja que creiem que conèixer els detalls del món en què vivim i les seves diferències geogràfiques, des de l’escala local a la global, és un element clau per a enfrontar el poder polític. Treballem com a geògrafs/es, perquè construir una societat alternativa està inevitablement relacionat amb la construcció de noves fibres socials, polítiques i econòmiques, tant als espais locals com globals.

Al congrés hi vaig anar a presentar la feina que estem fent ara amb els moviments socials que estan treballant en les dimensions de l’energia (Pallars) i de l’aigua (conca del riu Ter). En la meva tesi doctoral estic explorant com es representa el canvi climàtic des d’una perspectiva feminista. I potser us pregunteu: què te a veure la perspectiva feminista amb el canvi climàtic? Des de l’ecologia política feminista i els estudis feministes de la ciència hi ha tot un cos d’investigació que se centra en com produïm el coneixement: per a què?, per a qui?, des d’on? Aquestes són preguntes claus per a la transformació política de les investigacions i, en conseqüència, dels resultats d’aquestes.

Situar-se com a investigadora és crucial per a saber per què fem el que fem i amb quina intenció. Estar en un procés constant de reflexió de la nostra feina és, també, indispensable per a dur a terme recerques que responguin a la voluntat de canvi social. Per a mi, des de l’activisme acadèmic, on em situo com a investigadora i activista, és molt important treballar amb els moviments socials que estan defensant el territori per a crear sinèrgies que siguin beneficioses per a la transformació social. Durant molts anys, i segons en quines disciplines encara hi és molt present, s’ha volgut convèncer a la societat i a les investigadores que la ciència és objectiva. La ciència no pot ser 100% objectiva en el moment que ho fem subjectes, individus amb uns valors i unes idees, i que prenem decisions sobre les nostres investigacions. Cada decisió que prenem és una decisió política i per tant reflecteix els punts de partida de cada investigadora o grups de recerca. Necessitem trencar amb les idees velles per a transformar des de l’acadèmia. Com van dir al tancament del congrés: «Los diálogos son con los pueblos, la academia mantiene un monologo autoreferenciador e  individualista que necesitamos romper no solo para hacer otra academia sino otro mundo possible. (…) Para hacer una geografía crítica es necesario una epistemología y metodología críticas,  descolonizadas, descolonizadoras, despatriarcalizadoras, que los trabajos que se realicen no sean solo descriptivos y fragmentados, que concreten tareas para romper el sistema patriarcal capitalista, que esos trabajos sean útiles para la lucha de los pueblos, hechos desde el diálogo con los pueblos. Solo así podemos romper con la academia tradicional y corporativa. La institucionalidad académica está dominada por el tiempo capitalista, metodologías y narrativas racistas, pactos patriarcales, ideológicos, coloniales, que no solo deben ser cuestionados sino sistemáticamente rotos desde la geografia crítica.»

I això és en el que estic treballant ara mateix, intentant trencar amb els modes tradicionals de l’acadèmia per a trencar patrons i crear-ne de nous. Després de tota una primera part de la meva tesi doctoral on he estat analitzant els discursos de les polítiques públiques de canvi climàtic a doble escala (Espanya i Catalunya) ara he entrat a treballar amb els moviments socials i/o accions col·lectives que s’organitzen per a defensar el territori davant l’embat de la implementació de les polítiques en nom del canvi climàtic (ex: macrocentrals solars) des de les vivències dels cossos de les persones implicades. Aquesta és una aproximació que em va venir inspirada per les companyes d’Abya Yala,[1], concretament de la metodologia cos-territori sorgida a partir de la feina entre investigadores i grups de defensa del territori. Durant aquests últims mesos he estat llegint molt sobre aquesta metodologia, la seva genealogia, els diferents espais on s’ha utilitzat, per a entendre’n la potència, i és que en aquesta metodologia es defineix el cos com a primer territori —posant en paral·lel les violències patides al territori i les que patim als nostres cossos—, per a entendre com l’espai que habitem, des del cos fins al món, està inextricablement connectat, tot posant de relleu l’ecodependència de la nostra espècie amb altres, però també entre nosaltres i el món que ens envolta.

Explorar aquesta metodologia ha estat tot un viatge. Al principi em preguntava: com podré aplicar una metodologia que sorgeix en un context tan diferent aquí a Catalunya, on (de moment) no ens maten per a defensar el territori, on les violències no son tant explícites? Funcionarà? Per ajudar-me a respondre aquestes preguntes he estat treballant aquests dos últims mesos al Departament de Geografia Humana de la Lund University (Suècia) amb la Catalina Quiroga, la Dra. Martina Caretta i la Dra. Vasna Ramasar. Amb la Catalina sobretot, companya d’investigació, hem estat treballant en la metodologia dels tallers per a fer amb els activistes de Catalunya, i dissabte passat vam fer el primer taller al Pallars i he de dir que va funcionar molt bé. Per a introduir el pensar des del cos vam tenir la idea de fer una primera devolució dels resultats de les entrevistes que vaig fer durant els mesos de maig i juny a través d’una obra de teatre. Explorar altres llenguatges, com pot ser l’expressió corporal a través del teatre, penso que ha estat un element essencial per a convidar a entrar les persones participants a aquestes altres maneres d’explorar. I això ho vam poder comprovar quan després, en l’exploració dels conflictes i de les resistències a través del cos en l’exercici que vam fer, les participants ja estaven molt connectades amb les emocions que havien sentit veient el teatre.

Durant l’estada a Mèxic, en el congrés, però també després en algunes visites que vaig fer, vaig poder constatar que les lluites per la defensa dels territoris, per la defensa de la vida, són molt localitzades en espais concrets, però totes tenen la mateixa arrel del conflicte, per això també penso que és molt interessant poder fer viatjar metodologies crítiques com és aquesta del cos-territori, per a crear coneixement des d’altres llocs i perspectives, per a posar sobre la taula aquells discursos que se silencien de manera voluntària des dels poders del mercat i els poders polítics (si és que encara n’hi ha i no és tot el poder del mercat). Cal traçar estratègies conjuntes entre els moviments, fer xarxa i continuar construint alternatives per als futurs possibles!

[1] El terme Abya Yala és la paraula que el poble indígena Kuna ha usat tradicionalment per a denominar la totalitat del continent americà. Significa «terra en plena maduresa» o «continent de la vida», es podria traduir per «terra de riquesa» o «terra de l’abundor», i en el pronunciament final del congrés les companyes van fer molt d’èmfasi a utilitzar aquest terme, en el punt tres concretament: «Sobre los discursos, conceptos y nombres, denunciamos nuestra indignación por seguir nombrando la realidad con la arbitrariedad colonial, no es América, ni Centroamérica ES ABYA YALA».