[Un report de Josep Maria Sebastian.]

Hi ha gent que encara fa un seguiment dels aplecs que es fan durant tot l’any arreu de Catalunya. Fa poc dies vaig tenir el privilegi d’acompanyar tres aficionats, jubilats, per assistir a l’aplec de Santa Maria del Coral, al cor del Vallespir. Confesso que en desconeixia totalment  l’existència.

Vàrem sortir amb dos cotxes, un d’ells amb una estelada onejant al darrere. Vam enfilar, des de Sant Joan de les Abadesses, la carretera cap a Prats de Molló. Abans d’arribar a Arles vam prendre una carretera que s’endinsava pel bosc fins que vam arribar al Coral. El trajecte va passar volant gràcies a l’afició d’un dels meus acompanyants a les cançons de coral. Vàrem cantar bona part del mític cançoner per a excursionistes A flor de llavi, cançons que feia dècades que no havia cantat, però que encara recordava.

Quan vàrem arribar a dalt, a l’ermita, un rètol ens recordava que ja hi érem. A banda de l’ermita, també hi ha casa d’hostes. Al prat del darrere hi havia les taules parades i se sentia l’olor de la llenya que cremava per fer el caliu suficient per a coure-hi carn i verdures. La majoria era gent gran i entre ells parlaven en francès, encara que vaig poder copsar que la majoria entenien perfectament el català.

Prop d’on es preparava el dinar hi havia un ase que pasturava, una gàbia amb ànecs, oques i gallines i unes quantes cabres enfilades al damunt d’un cotxe abandonat.

Vam arribar quan era a punt de començar la missa. Només un dels quatre que érem allí hi va assistir. Tot i així vaig fer un cop d’ull dins l’església plena de gent i vaig poder veure un capellà que oficiava encara amb un roquet i una casulla com les d’abans.

Com en tantes ermites dispersades pel territori català, s’hi havia d’arribar expressament, i representava el final del camí transitable.  El nombre de cotxes estacionats a la vorera del camí en deixava constància. Com sembla que és tradicional, es va fer el ball del contrapàs.  Després, els quatre de la colla vàrem anar a dinar a Cortsaví, en una insòlita casa de menjars.

Cortsaví

Després de baixar en direcció a Arles, vàrem enfilar-nos per la carena del davant del Coral fins arribar a la població de Cortsaví, situada a gairebé 800 metres d’altura i amb un impresionant paisatge on la vista s’estén fins la mar Mediterrània.

En aquesta població de prop de 250 habitants només hi ha tres negocis i un d’ells és Can François. Una botiga de queviures i verdures precedeix un menjador gran i espaiós on, des de l’any 1940, s’hi serveix el mateix menú: de primer, un magnífic paté de campanya —aquell dia amb tòfona—; de segon, unes truites d’ou grosses com pilotes de rugbi, cuites «comme il faut» a la francesa, és a dir, ben lligades, grogues per fora i crues per dins, i en aquests cas farcides de ceps; de tercer, truita de riu, que aquell dia havien exhaurit i que van substituir per una magnífica pintada.

La Véronique, al menjador, i l’Henrriette a la cuina, s’encarreguen que el menú diari sigui exactament el mateix que va instaurar la neboda de la propietària, la Françoise, que va cedir el negoci i la continuïtat a les dues treballadores. També, hi fan menjar per encàrrec, tal com deixaven pal·lès les gambes fresques que es cruspien els comensals d’una taula vora nostre.

Segons ens van explicar les dues dones, en un català perfecte, es nodrien de la clientela dels petits pobles del voltant i de l’aturada d’algun estranger pel fet que sortien en alguna guia. Mentrestant, ofereixen un dia i un altre el mateix menú de muntanya, com no pot ser d’altra manera al cor del Vallespir.

Deixeu-hi un comentari