[Un article de Toni Coromina.]

Tot i que el resultat final ha estat molt diferent, la batalla francesa que va enfrontar el banquer Emmanuel Macron amb la feixista Marine Le Pen té molts paral·lelismes amb la confrontació electoral que va enfrontar la «demòcrata» Hillary Clinton amb el popular-feixista Donald Trump. Puc imaginar l’estupor de bona part dels francesos i dels nord-americans que a l’hora de votar s’han trobat entre l’espasa i la paret:  a França havien de donar suport a un fidel servidor dels interessos del capital i del liberalisme salvatge, o donar el poder a una intolerant racista sense escrúpols; als EUA havien d’escollir entre una representat de l’establishment nord-americà i de Wall Street, o donar suport a un personatge irracional de tendències psicòtiques i amb tics clarament feixistes. Tanmateix, en els dos casos, votar «el mal menor» no representava cap consol.

Ara, després d’uns mesos de reflexió arran de la seva inesperada derrota, Hillary Clinton ha tornat a la vida pública i ha creat un grup polític anomenat «Onward Together» (Endavant junts), amb la finalitat d’impulsar la «resistència» contra Donald Trump. Clinton defineix aquest grup com «una organització dedicada a promoure  una visió progressista que va acaparar prop de 66 milions de vots» i que en el futur ha de facilitar la presentació de candidats a llocs d’elecció popular mitjançant la recaptació de fons. Tanmateix, Hillary, que es descriu a si mateixa com una «ciutadana activista», no ha especificat com continuarà involucrada en la vida política.

En termes polítics i socials adscrits a la filosofia progressista, la paraula «resistència» habitualment s’associa a la voluntat de plantar cara a l’adversitat o a l’opressió,  i creure que hi ha possibilitats de sortir del forat negre. Un concepte que històricament va lligat a la lluita contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme i les dictadures de qualsevol tipus, sense excloure en el present la tirania dels mercats.

Per això sorprèn que Hillary Clinton utilitzi la paraula «resistència» per sortir del forat on es va precipitar amb la finalitat de rellançar la seva figura. Cal recordar que, quan era secretària d’Estat,  aquesta dona va ser en gran manera responsable de la guerra que va enfonsar Líbia en el caos. A la mateixa època, va proporcionar cobertura diplomàtica al cop militar de dretes que va enderrocar Manuel Zelaya, president constitucional d’Hondures, un país que des d’aleshores es va convertir en la capital amb més assassinats del món.

Fem una incursió en el passat, quan el gener del 2001 els Clinton van abandonar la Casa Blanca, es van traslladar a Wall Street, de la presidència al món de les finances; aleshores, els banquers els van comprar una segona mansió a l’estat de Nova York (que es va afegir a la que ja tenen a Washington DC), deixant-los primer els diners i després pagant-los milions de dòlars per oferir conferències (Goldman Sachs, el banc d’inversions de Wall Street, va pagar 500.000 dòlars a la Hillary per a fer dos discursos). No deixa de ser curiós que la fracassada presidenta critiqui en públic els excessos de Wall Street i en privat prometi noves regulacions, però que alhora també agafi els diners i corri.

Les amistats en el sector bancari van permetre crear la Fundació de Bill i Hillary Clinton, una instància opaca que durant les últimes dècades ha rebut 3.000 milions de dòlars en donacions, moltes d’origen gens clar. En aquest context, és difícil de creure que algú que ha rebut tants favors del món de les finances pugui oposar-s’hi  i lluitar pels interessos de les classes més desafavorides i marginades emparada sota el paraigües de «la resistència».

Durant la campanya electoral per accedir a la presidència dels EUA,  Clinton va prometre donar més suport al govern d’Israel contra els palestins i es va comprometre a impulsar l’aliança entre els dirigents de Tel Aviv i l’Aràbia Saudita. I encara que en temes d’immigració es va manifestar a favor de legalitzar els «sense papers», també va proposar una reducció en el flux migratori i un enduriment en les normes de seguretat frontereres, a més d’impulsar un programa de deportació i detenció contra els indocumentats. En aquest marc, no es pot oblidar que durant l’administració de Bill Clinton es va ampliar la barrera física entre Mèxic i els Estats Units i una gran quantitat d’immigrants van ser deportats.

Segons Julian Assange, Estat Islàmic (Daesh) es va crear amb diners de països àrabs que, alhora, financen la Fundació Clinton. Alguns analistes de tendències esquerranes desconcertats expliquen que, en molts aspectes, però particularment en el comerç internacional i la política exterior, Clinton està a la dreta de Trump i té una propensió a la bel·ligerància militarista «més emparentada amb el bel·licisme neoconservador que amb la progressista que ella pretén ser».

Aquests mateixos analistes denuncien el paper actiu que Clinton ha jugat en el desmantellament del teixit social, que ha contribuït «a lliurar els treballadors americans a les desastroses conseqüències dels acords de lliure comerç favorables a les grans empreses». I, al mateix temps que lamenten l’assetjament de  Trump envers els musulmans, denuncien que Clinton té un sòlid passat de suport als bombardejos als musulmans. A més,  per guanyar-se el favor dels electors i donants proisraelians, en la seva campanya va criticar durament els àrabs i els musulmans. Si a tot plegat hi afegim l’escàndol dels seus correus electrònics desapareguts, la seva credibilitat encara esdevé més dubtosa.

No sé quin deu ser el sentit que Hillary Clinton vol donar a la paraula «resistència», però potser s’hauria de crear i impulsar una resistència contra els populismes neofeixistes que no exclogui la lluita contra les martingales dels suposats liberals salvatges camuflats amb vestits de demòcrates i que contínuament fan xantatge ideològic tot proclamant que «la democràcia és el mal menor». No podria ser el bé major? El fet que Trump sigui una anomalia històrica no justifica alternatives igualment anòmales i moralment insostenibles.

Deixeu-hi un comentari