La temptació de Babel

Sempre he pensat que una de les primeres —si no la primera— obra en volum de un homínid havia de ser amuntegar unes quantes pedres i descobrir que s’aguantaven en equilibri. Potser, fins i tot, podríem dir que l’emoció que això li va provocar era el que el diferenciava dels altres primats. Allò que el feia humà.

Que tot seguit vingués el seu company i amb una puntada de peu l’hi esbotzés, no li treia l’experiència del fet. Després, ja no podia deixar de seguir provant-ho. Havia començat la civilització.

Potser és per això que des de fa milers d’anys arrosseguem el mite de la Torre de Babel. Que en els nostres temps el director de cinema Stanley Kubrick i el guionista Artur C. Clarke ens posessin a la pel·lícula 2001: una odissea a l’espai un menhir com a símbol de l’evolució, només fa que insistir en aquest origen.

Una torre, mes enllà de la seva funció defensiva o de guaita, és la metàfora de la cohesió social necessària que cal per fer-la possible. Una torre és la forma visible de la capacitat tècnica i de recursos d’aquells que l’han aixecada. És, per dir-ho de la manera més bàsica i primitiva, la demostració de «qui la té més llarga». És un desafiament als possibles competidors o —tal com ens diu el mite— al cel.

Aixecar un munt de pedres només depèn de l’habilitat de l’individu que s’hi vulgui entretenir, però aixecar torres, castells, fortaleses o ciutats ja és cosa de civilitzacions senceres, sense les quals no existirien complexitats urbanes com Nova York o Dubai.

Qualsevol grup humà, per poc hàbil que sigui, és capaç de construir refugis i estructures que s’adaptin a les seves necessitats i als espais on habiten, tot i que hi ha diferències abismals entre grups.

Per què hi ha cultures que es limiten a adaptar-se al seu entorn i d’altres que tenen la pulsió de transformar-lo, transcendir-lo i ocupar altres territoris aliens?

Per què hi ha societats que es conformen a administrar allò que tenen i d’altres que necessiten apodera-se del que tenen altres?

És evident que això també es pot dir de les persones i, segurament, hi tenen molt a veure les necessitats de cada un; però, tots sabem que hi ha gent que no en té mai prou i d’altres que es conformen amb molt poc; i el mateix passa amb les civilitzacions.

Una mostra dels dos aspectes seria la diferència entre els pobles etruscs i els romans. Per què els primers es desenvoluparen d’una manera orgànica sobre el propi territori amb una cultura i llengua pròpies mentre els segons no paraven d’envair territoris fins apoderar-se de quasi tot el món que coneixien?

Si ens atenem a la tradició bíblica, aquesta actitud podria ser qualificada perfectament de patològica, vista la manera com Déu va confondre les llengües d’aquells que pretenien desafiar-lo.

Imposició de lleis, de llengua, unificació moral, imposició jeràrquica…, són la conseqüència inevitable de voler construir un sistema únic, vàlid per a tothom i sense fissures, ja que com més sofisticat, com més gros és un sistema, menys dissidències es pot permetre al seu interior: totes les pedres han de mantenir l’equilibri (cada individu ha de complir amb la funció encomanada), si no s’esdevé el col·lapse.

Qualsevol forma de totalitarisme amb ínfules imperialistes el primer que fa és imposar la seva llengua. No pot permetre que altres llengües entorpeixin la unitat. El seu ideal és un sol país i una sola llengua. En sistemes dictatorials això intenten aconseguir-ho per la força. Però, igualment, els que es diuen democràtics defensen la unificació i el model únic com l’ideal del progrés. Que no s’aconsegueixi mai del tot no rebaixa gens les seves expectatives.  Ho venen com a cosmopolitisme i ja veiem com per a les classes dirigents, provinguin d’on provinguin, l’anglès ha esdevingut la llengua franca per a les seves relacions internacionals.

Fins i tot, aquells que no la dominen, ja sia per falta de mitjans, coneixements o capacitat, estarien disposats a acceptar una llengua única per a tot el món. Ja hem vist com per segons quins projectes esdevé imprescindible. Sobretot per aquells que se’n beneficien.

Tant se val que mai no hagis projectat aixecar cap projecte faraònic o torre de Babel. Però, fins i tot si no ets de l’elit i formes part de les classes més baixes, com més insignificants són les persones, més frisen per formar part de una cultura poderosa. Per què, si la teva és una llengua que parlen tres-cents milions de persones et sents orgullós i cofoi, i en canvi consideres inútil i insignificant una llengua només parlada per una minoria?

Sospitosament són els parlants de llengües majoritàries els que més els molesten les minoritàries.

És com si a un avet li fes nosa una farigola al seu costat.

El que obvien els conqueridors és que els idiomes i els seus parlants es comporten de la mateixa manera que les plantes i els animals sobre el planeta: evolucionen per adaptar-se a cada lloc. Tal com cada planta té un terreny propici on arrelar i créixer, també les persones són el fruit del territori on habiten i les llengües en formen part. No es tracta pas que serveixin per anar pel món, serveixen per comunicar-se al propi territori i entre aquells que les parlen. Que després cada un intenti aprendre tantes llengües com li permeti el seu intel·lecte no és motiu per menysprear-ne cap. Tot i que, és clar, això sol ser cosa d’aquells que no dominen ni la pròpia.

Ja fa temps, però, que aquest equilibri ha estat trastocat. Si veiem un bosc d’avets, ens adonarem que al seu terra no hi pot créixer cap herba, és massa fosc. Però, és clar, la seva finalitat no és fomentar la varietat  botànica, sinó produir tones de fusta comercial. Es produeixen les espècies que donen benefici (en capitals, no ecològics).

Amb els pobles i les llengües passa el mateix: o s’integren a l’imperi o desapareixen. Enlloc de preserva-les com una riquesa del lloc, se les foragita. Què pot fer una farigola enfront d’un avet?

No fa pas massa la llengua franca de l’església, els erudits i els científics era el llatí, tot i que la majoria el malparlaven, perquè ja era una llengua morta. Després, va ser el francès, que es parlava a totes les corts europees. I ara, a causa del predomini dels Estats Units, s’ha imposat l’anglès, que, a part dels nadius, també la majoria malparla. Qui sap si, d’aquí no gaire, passarà a ser el xinès, ja que si fos una questíó de quantitat de parlants això seria lògic.

És a dir, que la llengua que parlaríem tots —si fos possible imposar-ne una única— la parlaríem malament. Com no hauria de ser així si fins i tot passa amb llengua pròpia de cada un?

Vol dir que, fem el que fem, la torre de Babel sempre serà impossible, la confusió de llengües no ha  tingut mai res a veure amb un càstig diví. Les llengües muten constantment, com les plantes, per adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. Voler imposar-les o prohibir-les només és la mostra de la patologia i dels deliris de grandesa d’individus acomplexats per la seva insignificança i ignorància.

Posar en equilibri unes quantes pedres pot ser un entreteniment o pot servir per fer murs de pedra seca per als conreus. Però aixecar gratacels només pot ser la forma més descarada de l’imperialisme. Els monocultius de qualsevol mena, també.