La transhumància i els camins ramaders a Catalunya

[Un article de Toni Coromina.]

La transhumància, una activitat ramadera i agrícola molt tradicional a Catalunya fins fa unes dècades, és el pasturatge estacional que consisteix en el desplaçament de ramats d’una regió a una altra a la recerca de pastures d’hivern i d’estiu. En el seu projecte «Camins ramaders i transhumància a Catalunya», la Fundació Món Rural reivindica, en ple segle XXI, el pasturatge i la transhumància dels ramats com a tret característic del món rural català, un fenomen gairebé extingit en un territori conformat per una tradicional xarxa de camins ramaders.

Per a la Fundació Mon Rural, el sector ramader, igual que el sector agrari en general, passa un moment delicat pel que fa a la seva continuïtat: «Cada cop hi ha menys pastors i menys ramats. El nombre d’explotacions ramaderes s’ha anat reduint de forma accelerada en els darrers 20 anys, i en el cas concret dels subsectors de l’oví i el cabrum, el degoteig d’explotacions encara ha estat més accentuat». Si Catalunya té un patrimoni territorial de gran valor, una bona part s’ha menystingut: la xarxa de camins ramaders.

Segons la mencionada Fundació, la transhumància té els seus orígens a l’època preromana i romana, però no és fins al segle XII que comença a organitzar-ne la pràctica i la creació de la xarxa de camins per on havia de transcórrer: «Desprès de la reconquesta de terres als musulmans, els monestirs cristians més potents, com el de Santa Maria de Poblet o el de Santes Creus en zones planeres i els de Sant Martí del Canigó o Sant Miquel de Cuixà en zones muntanyenques, van establir vincles degut als problemes comuns de manteniment i alimentació del seu bestiar depenent de l’època de l’any. Així, els monestirs de muntanya tenien dificultats per fer pasturar el bestiar a l’hivern degut a la neu permanent, i els monestirs de la plana no podien fer pasturar el bestiar a l’estiu degut a l’alta fertilitat de les terres i el seu conseqüent conreu”». Arran d’aquets inconvenients, la preocupació principal dels territoris del Prepirineu català, a través dels monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, va recaure en la creació d’una xarxa de camins, estable i segura, que permetés el trànsit del ramat entre la plana i la muntanya.

Per tot plegat, es va consolidar la xarxa de camins ramaders catalana i es va estabilitzar una activitat econòmica que es mantindria molt potent fins a finals de l’Edat Mitjana: «És en aquesta època i fins al segle XIX, degut a les dificultats econòmiques que patiren els monestirs de la plana i l’interior de Catalunya, que l’activitat transhumant va canviar i es va centrar en el trànsit ramader d’hivern de les muntanyes a la plana. Durant el segle XIX i començaments del  XX la transhumància va tornar a donar un pas enrere que progressivament es va allargar fins l’actualitat. L’increment de la demanda d’aliments degut a la gran expansió urbana de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el conseqüent augment de les terres conreades i de la intensificació de l’agricultura i les inversions en grans infraestructures per a fer-la possible, han estat el cúmul de causes de la disminució de pastures disponibles a la plana i en conseqüència de la disminució de l’activitat transhumant a Catalunya».

La defensa de la transhumància a Catalunya té personatges cabdals. Aquest és el cas d’en Cuca, un pastor d’Olost, impulsor del Grup de Treball de Transhumància Solc, que fa pocs anys va convocar una protesta pacífica per a reivindicar el dret de pas del camí ramader de Vic a Berga. A l’acte hi van participar pastors d’arreu de Catalunya, que van acompanyar un ramat de 600 ovelles. Els participants en la reivindicació s’oposaven a un càmping que tallava el camí de manera deliberada i impedia  als ramats seguir una ruta destinada a les ovelles i als pastors des de temps immemorials. En aquell acte de protesta, el mateix Cuca es va treure un roc de la faixa i va mostrar una fotografia aèria de l’any 1967 que demostra l’existència del camí ramader avui tallat pel càmping. La reivindicació, però, ja s’havia portat a terme en tres ocasions, sense cap resultat positiu. De fet, el propietari del càmping negava rotundament l’existència del camí ramader.

Tenen raó els pastors quan expliquen que els camins públics constitueixen un patrimoni de moltes hectàrees de territori que són propietat dels ajuntaments i els vilatans en són els seus principals usuaris. El progressiu desús que ha afectat alguns camins aquestes darreres dècades ha afavorit el seu abandonament, de manera especial a les àrees urbanes i rodalies, un fet que sovint aprofiten alguns propietaris propers per apropiar-se’n o fer-ne un ús indegut.

Tal com es deia aleshores en un manifest signat pels pastors, «les administracions que haurien de vetllar per la preservació d’un patrimoni que és públic, poden esdevenir els principals responsables de la seva pèrdua. Els darrers anys, la pressió destructiva s’ha exercit de manera especial sobre els camins ramaders, atesa la seva freqüent condició de senders que no admeten el trànsit de vehicles, fins al punt de posar-ne la majoria en condicions intransitables per als ramats».

Segons els afectats, la progressiva dificultat de les rutes transhumants de llarg recorregut, n’ha accelerat el seu desús i ha comportat la pràctica desaparició de la transhumància a peu, de manera que avui és una epopeia seguir aquestes rutes amb un ramat de bestiar. La despreocupació de les administracions, contrasta amb els plantejaments favorables a la ramaderia de pastura com a activitat preservadora del medi natural, per la seva capacitat de control i neteja de la vegetació, i també per a la prevenció d’incendis, corredors ecològics i la creació de paisatges. En uns temps en què els camins han deixat de fer-se servir com a vies quotidianes de comunicació, a les proximitats dels pobles encara els resta l’alternativa de vies de lleure, per a la pràctica d’una activitat, cada dia més ineludible: caminar.

La solució està en mans dels ajuntaments i les entitats comarcals, com a titulars immediats d’aquest patrimoni i administracions més properes al territori. El Govern català i l’actual Generalitat,  com a administració competent en la catalogació de camins rurals i ramaders, hauria de facilitar a les administracions locals les bases legals i la metodologia tècnica per a la recuperació i catalogació dels camins.

Si a la Catalunya actual queda algú amb cinc dits de front, algú que conservi memòria de les arrels d’un país que s’ha de projectar en el futur sense perdre les essències populars, aquest algú són els pastors. Els camins ramaders són de titularitat pública i ningú no té dret a tancar-los i fer-ne un ús particular.