L’art del naufragi

Vaig venir a Mollet, provinent de Sant Hilari, el dia 26 de desembre, dia de Sant Esteve, de 1960. El dia que la meva mare complia 35 anys. Jo només en tenia sis, però recordo perfectament el viatge, amb el meu pare dins la cabina del camió que ens portava els mobles, mentre la meva mare viatjava amb autobús portant en braços al meu germà d’onze mesos.

Recordo, també, que ja estava fart del col·le, el col·legi de les monges vedrunes al que anava des dels tres anys. Com a gran esdeveniment d’aquest col·le, recordo l’accident que em va deixar un trau al cap per tota la vida. Va anar així: mentre una monitora ens pujava, agafats de la mà a mi i a un company, des del pati a la classe castigats per no sé quina raó, jo vaig relliscar i vaig topar de cap amb un graó. La sagnia va ser d’escorxador, sort que el metge que em va apedaçar vivia a la cantonada davant de l’escola.

Però, un amic diu que un és del lloc on ha viscut quan tenia quinze anys, així que jo sóc de Mollet. Si bé d’aquell Mollet d’aleshores, quan no arribava a vuit mil habitants (ara n’hi ha cinquanta mil). On només hi havia un sol col·legi públic, els «nacionals”» o «col·legis nous», com eren coneguts per tothom. També, hi havia un parell d’acadèmies privades, però que els pobres no ens podíem permetre. La meva relació amb el col·le, però, no va pas millorar. Mai vaig saber que hi feia jo allà dins, en comptes de poder anar a córrer pels camps, posar xapes a la via del tren, amagar-nos al bosc o banyar-nos a les basses de rec de Gallecs.

Per alguna raó, amb vuit anys vaig guanyar un concurs de dibuix infantil, i això va condicionar la meva vida. Si m’hagués pixat a la llar de foc i m’haguessin rigut la gràcia, potser haguera estat bomber. Però no, vaig guanyar un concurs de dibuix, perquè semblava que dibuixar se’m donava bé i estudiar no. A més, pintar té l’avantatge que no s’hi poden fer faltes d’ortografia.

Després, vaig descobrir que a la majoria de companys de professió els passava el mateix, qui no servia per estudiar es dedicava a les arts. Ara, en l’era d’en Ferran Adrià, aquests alumnes se’n vanva l’escola d’hostaleria. Nosaltres anàvem a la Massana que, com va dir en Joan Rovira (el joier que em va precedir en l’anterior col·loqui) era l’equivalent al Hogwarts d’en Harry Potter. Allò era un món absolutament màgic, dins un edifici gòtic amb fantasmes inclosos, que no en va havia estat un antic hospital. Allà vaig començar a trobar-me bé en una escola.

Abans, però, el darrer any del col·le es va produir un esdeveniment que recordo millor que els onze anys que havia passar dins les aules. Als catorze anys, el meu oncle, canonge de la Seu, ens va convidar al meu cosí i a mi a viatjar amb ell a Galícia.

Tot i les reticències del mestre que faltés a l’escola en dates properes al final de curs, recordo aquella experiència com la font de coneixements més profitosa de tota la meva escolarització prèvia. Recordo Saragossa, el pas per terres càntabres, Santillana del Mar, amb visita a les coves d’Altamira (les autèntiques, no pas la rèplica actual), la pernoctació al Parador Nacional de Villalba, Santiago de Compostel·la i la platja de Vigo, veient com pujava desbocada la marea; sense oblidar la gastronomia, amb el tast de cabres (centollos) i percebes, que comptades vegades he tornat a menjar.

Als quinze anys (la data que, segons el meu amic, em confirma com a molletà) vaig entrar a la Massana. Durant el dia treballava com a delineant a casa de l’aparellador Josep Maria Blanc, a qui es deu la planificació de la major part del creixement urbà dels anys seixanta, setanta i vuitanta, quan Mollet passava de vuit a quinze i vint mil habitants. Al vespre, de dos quarts de vuit a dos de deu, assistia a classes a la Massana, al departament de disseny gràfic: era una especialitat que, tot i artística, s’entenia que podia tenir una millor sortida professional. Després, ja es va veure que allò pel que bàsicament ens contractaven era per a muntar originals, pas previ a la confecció de fotolits per a la impremta, cosa que requeria certes habilitats manuals. Igual com el de delineant, aquests oficis, en la seva vessant artesanal, van desaparèixer amb l’aparició dels ordinadors.

Fer de delineant, però, si bé va ser poc més d’un any, va servir-me, anys després, per a poder dissenyar i fer-me jo mateix la casa. Després, ja vaig passar a treballar amb en Josep Riera, dissenyador de la marca que encara conserva avui el Casal Cultural on ens trobem. Ell acabava de tornar de divuit anys d’estada a Sao Paulo i va muntar un estudi de publicitat en una gestoria, on jo em vaig incorporar com a aprenent. Es pot dir que va ser el meu primer mestre en l’ofici.

Però, a mi, el que realment m’agradava era el dibuix i la pintura i a Mollet els referents en aquell temps eren en Jaume Xicola, en Ramón Bordes i en Lluís Cabarrocas (per cert, aquest darrer, és l’únic supervivent dels esmentats i a qui he pogut saludar en aquesta xerrada). Sí, per a mi ells eren com els tres mosqueters de la pintura i jo, és clar, volia ser en D’Artagnan. Amb el temps vam anar coincidint en algunes exposicions col·lectives i, d’alguna manera, tot i les decepcions, l’èpica s’ha mantingut fins ara. Però, cap de nosaltres podrà dir que ha viscut de la pintura.

A Mollet aquest privilegi se l’ha endut l’Abellò qui, potser pel nom, ja volava mol més alt que nosaltres.

Per què serveix l’art? Aquesta és la pregunta que em rondava pel cap quan planificava aquesta xerrada. Què pretenia aquell pintor de bisons d’Altamira? Per què serveix? Per quina cosa útil serveix… el català?…, es preguntava una política andalusa, la senyora Trujillo. Jo l’hi vaig contestar:

«Vostè, senyora Trujillo, deu estar acostumada que la serveixin. Els altres, la majoría, ens hem d’apanyar amb el que tenim. Amb el que hi ha.

»Perquè si vostè pensa que tot allò que no li serveix ha de desaparèixer, vostè té un problema de dimensions infinites. Perquè, de què serveixen els virus? De què serveixen les plagues de llagosta? De què serveixen els terratrèmols? De què serveixen els pobres? De què serveixen els vells? (aquí la meva sogra va posar el crit al cel) De què serveixen els dofins? Les postes de sol? Les aurores boreals?…

»No, senyora Trujillo, el català, a vostè, no li serveix de res. Però, nosaltres és el que tenim per fer-nos entendre.»

Com aquell pintor d’Altamira. Qui era? Com es deia? Per què pintava? No ho sabem. Tampoc no sabem els noms de la majoria d’artistes que decoraven els palaus i temples de l’antiguitat, tot i que podem deduir les raons per fer allò que feien: glorificar els déus i, sobretot, enaltir al sobirà o a la clerecia que els feia l’encàrrec.

Tradicionalment era l’Església la principal font d’encàrrecs per als artistes. En un món on la majoria era analfabeta, era a ells a qui s’encomanava la feina de fer visibles i entenedores per als feligresos les ensenyances de l’Església i el camí vers la glòria celestial, exemplificada per les imatges de la vida dels sants i dels màrtirs, sense oblidar les penes de l’infern, que emplenaven les parets dels temples.

Amb el temps, també, els retrats dels benefactors s’aniran incorporant a les imatges dels sants, com a mostra de la seva devoció…, i poder econòmic.

 Moltes obres ens han arribat sense que coneguem el nom de l’autor, si bé amb el temps els autors, mers artesans, van començar a ser coneguts, en la mesura de la valoració que es feia de les seves obres. Així Velázquez, degut a la rellevància de les seves pintures, aconsegueix ser nomenat cavaller. En coneixem el seu nom tant com el de les seves obres.

Amb els anys, la cosa evoluciona, i el nom de l’autor va prenent força i el personatge comença a superar la seva obra. És el cas d’en Dalí que, si bé té quadres que tothom coneix (com els rellotges tous), la seva excentricitat s’equipara a la seva obra o, fins i tot, la supera. Després, la firma començarà a imposar-se a l’obra. No importa tant l’obra com el fet de qui la signa. Així, de’n Tàpies tothom reconeix el seu estil, però ningú no distingeix o recorda el nom d’una obra concreta. N’hi ha prou que es reconegui l’estil perquè tothom sàpiga que allò que fa és un valor reconegut.

Amb Picasso va començar l’era del fetitxisme en l’art. Davant d’una obra ens cal un entès, un especialista, que en faci la valoració, perquè allò que hi veu el profà no el qualifica per a saber interpretar-lo.

Abans l’art servia per a fer visible l’invisible, l’abstracció del món celestial encarnada en imatges reconeixibles pels fidels. Ara, el camí és el contrari: es tracta d’explicar al populatxo que existeix un món invisible, abstracte, que només els experts intueixen i poden interpretar. D’aquí que tendeixin a enaltir les obres que resulten més incomprensibles per al públic, cosa que els permet esplaiar-se demostrant els seus coneixements sobre la qüestió, sovint amb un llenguatge encara més incomprensible que la mateixa obra a la quals es refereixen.

Així l’art, de nou, se sacralitza, les obres esdevenen relíquies en si mateixes i els autors son santificats…, per a major glòria i benefici de la casta cultural-sacerdotal que els divinitza. Que són, al cap i a la fi, els que s’enduen els fruits del, moltes vegades obligat, ascetisme dels creadors.

Estem en un punt on només les institucions poden finançar l’art, bàsicament sufragant el cost del funcionariat que el gestiona i n’avala els autors. Perquè, fora de una elit d’escollits, els artistes no reben res per a crear o exposar les seves obres.

Al pas que anem, pintar serà considerat una variant de l’arqueologia.

Per què serveix, doncs, l’art, a part d’emplenar les caixes fortes dels milionaris i les criptes dels museus de relíquies a les quals periòdicament peregrinar?

He portat com a mostra per aquest debat la pintura d’unes sabates que, curiosament, vaig fotografiar al costat de la casa d’en Dalí a Portlligat. Hem parlat més amunt del reconeixement de l’artista. De fet, al llarg de la meva vida, n’he pintat unes quantes de sabates i algunes les he venudes. Probablement si m’hagués limitat només a pintar sabates hagués estat més fàcil ser reconegut.

— Què pinta vostè?
— Sabates —hagués dit jo.
— Doncs, ja ho tenim.

Ara seria el pintor de les sabates. En canvi estic aquí per parlar-vos de «l’art del naufragi».

 Recordo que quan era petit, d’un nen que patia angoixa o gelosia, es deia que estava «enaigat» i el remei aconsellat contra la frustració era portar-lo a tirar pedres a la riera.

Havia pensat posar per títol a aquesta exposició «Liquidació per tancament de negoci». Però això tothom sap que no és cap negoci i si a alguna cosa s’assembla és a una addicció i, com a tal, propensa a la ruïna. I no diguem en les condicions que ens trobem des de fa dos anys

Però a alguns, enlloc de anar a tirar pedres al riu, ens dóna per pintar.

I per què naufragi ? Doncs, perquè quan pensem en un naufragi sempre ens ve al cap el Titànic, que ha esdevingut, com tothom sap, el paradigma del fracàs. I, no obstant, poques tragèdies han donat tant de benefici recordant-les.

En canvi, ningú no es recorda del Carpathia.

Naufragar és quelcom més habitual del que hom voldria. Quantes idees, iniciatives, empreses, projectes, il·lusions…, naufraguen abans d’arribar a bon port ? I més en els temps que corren.

Tant se val la quantitat de recursos que recolzin un projecte, sempre pot aparèixer quelcom d’imprevist i enfonsar el més orgullós del vaixells. Posar-se al davant d’una tela en blanc no té punt de comparació, quant a proporcions, al que representa travessar l’Atlàntic, però si pel que fa a l’exercici d’enfrontar-se a quelcom desconegut o imprevist.

El recorregut que va de la primera idea a la plasmació real és l’equivalent a una travessia i arribada a port, encara que no sigui el que hom havia previst. Pot semblar un exercici sense més transcendència, però la cosa canvia si hom s’exposa a fer d’aquesta activitat la seva forma de vida.

Benjamin Guggenheim era un magnat poderós, però això no va estalviar-li de perdre la vida en l’enfonsament del Titànic.

Des de fa anys el nom Guggenheim està associat a l’art pels seus museus i costa no pensar que el senyor Gehry, arquitecte del Guggenheim de Bilbao, no recordés aquella tragèdia quan va triar el titani per a la seva estructura. Cosa que la fa més espectacular que la majoria d’obres que s’hi exposen dins. És només un exemple de com el passat repercuteix i s’encadena amb el present.

Sí, dels fracassos se’n aprén, potser encara més que dels èxits. Però, algú n’ha de recollir els trossos, com ho va fer l’RMS Carpathia, el vaixell que va recollir els passatgers supervivents del Titanic. Que sis anys després ell mateix fos enfonsat per un submarí alemany és, però, ja una altra història.

Perquè la pintura, entre altres coses, encara que de vegades ens n’oblidem, serveix per a explicar històries, moltes d’elles també de fracassos, d’allò que s’esdevingué en el passat o, per què no, de com podria ser el futur. Però, el procés d’una obra és, també, una experiència en si mateixa, perquè parla d’una singladura, d’un naufragi, o —poques vegades— de l’arribada a port que pretenia el seu autor.

Un pintor, tret que sigui dels que viatja en primera als transatlàntics, és especialista en naufragis. Insignificants, això si, que ningú no coneix, però constants.

Perquè només alguns naufragis són tan estrepitosos que fins i tot són capaços de bastir, anys després, una estructura de titani a la ria de Bilbao. Altres ens hem de conformar amb tirar-hi pedres a la ria…, o penjar els nostres quadres a les parets d’alguna sala —quan ens deixen.

Que la sort us posi un Carpathia al vostre camí sempre que el necessiteu.

Per què serveix l’art, doncs?

A mi em serveix «per a no voler estar en un altre lloc ni voler fer una altra cosa», que és tot el contrari del que em passava a l’escola; per aconseguir «l’absència mental», típica de la tradició zen.

Tal com es diu al llibre Filosofia felina, els gats i el sentit de la vida, de John Gray: «Absència mental significa atenció sense distraccions; és a dir, estar plenament absort en allò que es fa.

Estic segur que el que buscava el pintor d’Altamira (pintant estirat de panxa enlaire en una cova d’un metre d’alçada) era exactament això.

Si, a més, aquest estat es pot comunicar a l’espectador a través de l’obra, el cercle s’haurà tancat.

I si, d’alguna manera, amb aquesta transcripció s’ha aconseguit el mateix, oli en un llum.

Post scriptum: com seria ara el món si personatges com Napoleó, Hitler, Mussolini, Stalin, Franco o Putin s’haguessin dedicat a l’art en lloc del que van fer?