[Un report de Dídac S. Costa.]
En l’article del mes passat a La Resistència [«EcoViles i Comunitats, les alternatives a la ciutat», maig de 2020], parlàvem de les ecoviles i comunitats com alternatives a la ciutat. A la Garrotxa, el qui signa aquest report n’està iniciant una, l’Ecovila Amat, encara en els seus primers anys, habitada només per 1 humà i 40 animals, i que rep moltes visites d’amics i col·laboradors.
La finca fou adquirida l’any 2015 amb la voluntat de crear-hi una cooperativa d’habitatge a la qual transferir la propietat privada inicial, amb el model de cessió d’ús (com Calafou o Cal Cases) quan 4 noves famílies assumeixin conjuntament el cost i el treball de reconstrucció de les ruïnes, que esdevindrien els seus propis habitatges. Per un valor resultant de sumar el cost de la compra de la terra, el de les reconstruccions i les inversions inicials; restar-li els ingressos generats pel projecte, i dividir-ho entre les residències que admetin les normatives en cada moment. Que avui només són 5, i estirant la llei.
Les terres són un petit paradís de 70 hectàrees, deshabitades des de fa 50 anys, a les faldes del Puigsacalm. Vorejades per un magnífic riu d’aigües cristal·lines, el Gornés, amb petites cascades i gorgs que les reguen al llarg de 5 km, i d’una font centenària, la Font de l’Amat. Envoltat d’esplèndids paisatges, sense rastre de la dita civilització —o més aviat, barbàrie— que ens envolta a la vista, l’oïda o l’olfacte. És, sens dubte, un dels millors indrets per a fer-hi una ecovila com la que es planteja: autònoma i autosuficient, en un espai prou natural i preservat com per poder viure i gaudir del que ens ofereix la Natura, i redefinir-ne la nostra relació amb ella i entre nosaltres. Provant de crear en aquestes 70 ha una utopia col·lectiva i un espai d’aprenentatge i difusió de nous models de societat més justos i sostenibles.
S’inspira, a més d’en el moviment d’ecoviles, la permacultura i l’economia alternativa en les comunitats hippies dels anys seixanta i setanta del segle passat, les Communautés de l’Arche franceses, Tolstoy, Gandhi, Osho, els Kibbutz, els falansteris i familisteris del comunisme utòpic de Fourier, Owen o Godin, les col·lectivitats agràries de la Revolució Social del 1936 o en els mestres Dylan i Lennon, que obriren les portes de la contracultura dels anys seixanta. És, també, un tresor antropològic, ja que la trobem documentada al 1190, quan Ramon d’Amat la rebé del vescomtat de Bas, que li donà nom. I, probablement, sigui anterior, ja que a tota la regió la toponímia dóna fe dels assentaments ibers.
Quan hi vaig arribar, l’any 2014, només hi havia tres ruïnes del 1730 completament derruïdes. Ha calgut un dur treball de dos anys i una gran inversió per a reconstruir la primera, el paller o cabana, al qual s’ha donat un canvi d’usos a habitatge i que disposa d’un espai d’acollida. Una obra feta amb bioconstrucció i amb el major respecte al patrimoni, tot reemplaçant-lo només quan no es podia recuperar. Com a mostra, un dels murs laterals, on es pot veure a ull nu com comença torçat a la part preservada de baix i s’aploma al segon pis amb l’obra nova. Que ha usat les mateixes pedres, i en el cas de la façana, del mateix lloc on eren.
Malgrat aquest esforç, l’espai continua sense poder oferir un sostre a col·laboradors o nous habitants, així com per a fer activitats productives, el que fa que el procés sigui lent. Una lentitud que ajuda a garantir una construcció també sòlida dels fonaments de l’arquitectura social o comunitària del projecte.
Com a primeres iniciatives productives es planteja un petit bar-restaurant vegetarià, rústic i casolà de dia, caps de setmana i vacances, i una zona d’acampada natural i ecològica per a qui busqui una immersió de natura en aquesta comarca privilegiada que té més biodiversitat que el Regne Unit sencer, a les quals no es dóna resposta més enllà d’hotels, albergs i un càmping urbà. Sense arribar, ni de ben lluny, a una indesitjable sobreexplotació, que s’evita pel fet que només s’hi pot arribar a peu.
Aquests projectes, que requereixen inversions assumibles, així com campanyes de microfinançament, pretenen ajudar a continuar reconstruint en primer lloc una segona runa menor, el Casic, per fer-hi més activitats d’acollida i gestió de les produccions de la finca, com poden ser fruites, bolets, tòfones o fusteria-ebenisteria. I, a mida que el projecte es capitalitzi i que arribin les 4 famílies que hi vulguin viure, reconstruir la casa gran, de 800 m2 i amb un cost aproximat, per tant, d’un milió d’euros.
Projecte pilot per a una nova manera de recuperar els masos
Un dels molts objectius del projecte —que podeu veure amb detall a la web—, consisteix a crear un model replicable de recuperació de masos catalans en sectors d’innovació social i ecològica. Un projecte pilot per a repoblar el camp com cal, lluny dels actuals abordatges que semblen voler-lo convertir només en un museu selvàtic per al cap de setmana. Que també pot evolucionar del maltracte i la mort animal cap a molts altres sectors d’innovació que entre d’altres coses no comportin contaminar totes les fonts del país, com ja ha fet a Osona una de les nostres principals activitats al camp: el porc engabiat fins a la mort. Podem repoblar-lo com cal, amb maneres més sostenibles i justes. Igual que a Calafou, a l’Anoia, s’ha recuperat la primera colònia industrial a Catalunya com cal, amb treball, vida i consum cooperatiu que ja és un referent internacional.
Això permetria crear noves opcions per a molts joves que no troben ni casa ni feina a les ciutats, mentre cau la riquesa del rerepaís, abandonada. No calen grans inversions, sinó tan sols un canvi de perspectiva. A la Garrotxa gairebé només s’han recuperat pobles i masos on hi ha hagut neorurals o hippies, com a Lliurona.
Poden haver-hi moltes modalitats de propietat, de la masoveria o el lloguer, a la compra col·lectiva o pública; així com amb la creació d’oficis que a més de l’allotjament rural, puguin abordar camps amb grans nous mercats com la biomassa, el cànem o l’educació ambiental i cooperativa des d’exemples pràctics. Contribuint a reequilibrar una de les concentracions demogràfiques més altes del continent al Barcelonès, alhora que tenim un camp i un bosc despoblat que és privilegiat en clima, bellesa i biodiversitat. Després de quatre segles d’abandonament, i empesos pels canvis de paradigma que ens ha d’ajudar a fer el postCovid, és temps de recuperar-lo per a quelcom més que una foto de diumenge.
Ca l’Amat és un gran recurs, que vol ser semi-public. Perquè, com a proposta llibertària i ecològica que és, treballa per als comuns, igual que ho fa l’esfera pública, que és, de fet, una apropiació des de l’estat i les seves estructures locals d’allò comú. És trist que siguem dels pocs a fer-ho i a saludar cordialment qui camina per les nostres terres. Hi ha massa cultura del privat i del «prohibit el pas», en detriment d’allò comú. I d’amagar i atresorar, a vegades inclús amb un deix d’egoisme —també entre ecologistes progressistes—, les riqueses naturals amb l’excusa d’evitar la seva sobreexplotació, que cal, en efecte evitar, però generosament i sense tancar encara més el camp a la vida, la visita i el gaudi. Si tenim una distribució demogràfica deficient, a més de provar de revertir-la, és just oferir a la majoria dels catalanss, que viuen en grans ciutats, una mica d’aire i espai. Cal tan sols fer-ho bé, trobar-ne les maneres sostenibles i no posar portes i candaus al camp.
La Garrotxa és plena d’exemples de les irracionalitats i pèrdues econòmiques i culturals que això genera. Començant per l’abandó dels emprius o terres comunals, i seguint amb molts propietaris (el 98% dels boscos garrotxins) que deixen caure els seus masos, perdre camins mil·lenaris i descuidar els seus boscos. I, malauradament, avui molts ecologistes consideren que aquest és el camí correcte, en nom d’una natura-pessebre aturada al segle XV.
El postCovid, el teletreball, l’Internet fàcil i tan complet a casa, que fa que ja no calgui anar ni al quiosc, ni al cinema, ni als bancs o als mercats, poden socialitzar físicament on volem; la fi de paradigmes com la mala globalització econòmica o dels aliments quilomètrics, d’on prové el menjar que hem deixat de conrear a casa, ens obliguen a explorar aquests canvis profunds de paradigmes al camp i, de fet, al conjunt de la societat —com exposo en detall al llibre Wikicracia.
Més endavant, Ca l’Amat també podria establir una relació publico-privada-comunitària per a explotar millor els emprius, centenars d’hectàrees termeneres, amb un aprofitament de la biomassa i producció de pèl·let, i una cooperativa de gestió de boscos per a substituir les calderes de gasoil per les de pèl·let garrotxí. Això permetria invertir l’actual dèficit energètic del país, assolir superàvit i crear molts nous llocs de treball, també amb la fabricació de calderes de pèl·let i sistemes de wood-gas generator i biomeilers. S’obriria així la possibilitat d’un bosc més net i accessible a altres cultius com fruiters, bolets o tòfones, i a noves activitats com passeigs de bosc (tan saludable que ja s’ha incorporat a la sanitat publica del Japó), rutes de BTT, senderisme o espais per a teràpies naturals o pràctiques com el ioga o la meditació.
Si us interessa el projecte, podeu seguir-lo a la web (www.ecovilamat.org), al grup a Facebook i al nou canal de YouTube, on anirem penjant els continguts del que provarem que esdevingui una Universitat Lliure sobre Cooperativisme i Sostenibilitat. I quan vulgueu, visiteu-nos aquí mateix. Les portes són sempre obertes, només cal avisar per a coordinar l’arribada a l’adreça de correu-e ecovilamat@riseup.net.