[Un article de Josep Nogué.]
Hi hagué al poble un mestre que —explicava la meva mare—, si bé tothom en reconeixia els coneixements, era incapaç de mantenir l’autoritat a l’aula; un gran inconvenient en una classe de bordegassos d’un poblet rural, més feréstecs que civilitzats. Això devia ser al principi dels anys trenta, a la classe dels nois, on assistia el meu oncle, el germà de la meva mare.
Contava que, en una ocasió, un dels nois va portar a la classe un grapat de cireres amagades dins la camisa, possiblement havien de ser el seu únic esmorzar, les quals, mig d’amagat va començar a espigolar, cosa que, naturalment, va cridar l’atenció dels seus companys que començaren a demanar-li la quota solidària de participació en el refrigeri.
Alertat el mestre per la remor provocada, va exigir al promotor del desordre l’entrega immediata de la causa dels fets, és a dir, que va confiscar-li les cireres («sideres», segons l’idiolecte local). Això va provocar immediatament la indignació solidària de tota la classe, tant dels que ja havien tastat els fruits com dels que esperaven fer-ho, desfermant tota una brama de protestes, més o menys somortes del tipus: — Qui ho havia de dir, un mestre lladre!
— Això no s’havia vist mai, un mestre lladre!
— Lladre, lladre!…
La indignació del mestre va anar pujant de to, impotent davant la insubordinació dels seus pupils, i , trasbalsat com estava, sense poder controlar-se, va començar a cridar que callessin, tot picant amb els punys closos sobre la taula…, i les cireres…
— Ara fa vi! Ara fa vi! —van cridar les criatures— Ara fa vi!…
Al pobre home, amb la cara més encesa que el color de les cireres, no se li acudir res més que llançar la prova inculpatòria per la finestra…, amb tan mala fortuna que, a sota, hi havia la classe de les nenes en la seva estona de pati, les quals, quan van veure la pluja de fruites vermelles, començaren a cridar:
— Bateig! Bateig!…
(En aquell temps era costum llençar anissos des del balcó a les criatures del poble quan se celebrava un bateig.)
Si aquell dia l’home no es va suïcidar deuria ser perquè la seva poca energia li impedia fins i tot aquesta solució. A més a més, d’aquesta anècdota, el malnom que va quedar-li per sempre més fou el de «l’enxixat».
La zona on va succeir això es designa, encara actualment, amb aquest mot (Enxixat): una persona malaltissa, ja sia de manera transitòria o permanent; equival a estar pioc, pansit, trobar-se malament.
L’origen d’aquesta paraula, que no sembla tenir una arrel catalana, crec que podem trobar-la en un mot castellà que, en el seu moment, va aplica-se a un rei.
No fa gaire vaig trobar un text en un blog on es feien analogies entre aquest rei i l’ex president Aznar. El rei era Carles II, conegut a tot el seu reialme com «El hechizado», darrer rei de la casa d’Àustria, que va haver de sofrir tota la seva curta vida el llast patològic de l’endogàmia de les famílies reials.
Sembla lògic deduir que aquest sia l’origen del nostre «enxixat».
Una variant seria la paraula «encisat», si bé aquesta serveix per referir-se a algú seduït per quelcom i no seria aplicable, en el mateix sentit, en cap dels casos al·ludits.
En canvi, el mot «hechizado», que en la traducció equivalent hauria de ser «embruixat», s’hauria estès per tota la península per designar al malaurat rei, tot transformant-se en passar del castellà al català i esdevenir la variant local esmentada.
El mot seguia ben viu encara, dos segles i mig després quan, en la imaginació dels nens —i potser dels seus pares— van trobar encertat aplicar-lo, a causa de la seva manca d’autoritat, al pobre i desvalgut mestre, víctima, com el rei, de la riota de la plebs.
El que vingué després, també en ambdós casos, fou la reacció del poder (si bé no directament per la mà dels al·ludits en aquesta narració). És el que sol passar quan, aquell qui mana, se sent menystingut en la seva autoritat. Però no ho contarem aquí perquè ja està en els llibres d’història.
D’enxixats, però, no sembla que en faltin als nostres dies.
One Comment