[Un report d’Eduard Garrell.]
«L’home es mesura quan es troba amb l’obstacle.»
Antoine de Saint Exupéry.
Els ritus són les accions simbòliques que creen comunitat i sentiment de pertinença i permeten conèixer i reconèixer-nos entre els nostres convivents.
El confinament imposat per la pandèmia va restringir les llibertats personals i els drets humans fins a extrems insospitats poques setmanes abans. El sacrifici de la privacitat i l’explotació de dades es van acceptar en nom de la seguretat sense cap garantia de reversibilitat.
Els rituals de comunicació, val a dir, la compareixença als mitjans del ministre de Sanitat, del president del govern o dels seus portaveus va fer un altre gir inesperat en aparèixer de bracet dels militars. Això no havia passat mai al llarg de la transició, que jo recordi, i a més vam ser l’únic país d’Europa a escenificar d’una manera tan impúdica i descarada que el que més importava i preocupava al govern era la preservació del règim, per sobre de la salut dels ciutadans i del reforç tan necessari d’una sanitat que al llarg dels darrers anys s’havia anat destruint. La por estava tant fonamentada per la desconfiança en el govern com pel risc sanitari real.
Durant els mesos de captiveri forçós, quan l’únic estímul per a alguns era la transgressió, vam abandonar els rituals més quotidians i desapercebuts, els de pacificació o d’aproximació a l’altre, els que la humanitat, que s’ha passat milers d’anys massacrant-se, havia anat elaborant per tal de manifestar la no agressivitat, l’amistat, la complicitat, la pertinença al mateix grup: donar-se la mà, saludar amb la mà oberta (desarmada), abraçar, besar, treure’s el barret (en senyal de respecte), inclinar-se (que en algunes cultures significa oferir el cor), oferir el pas, o el seient…, tot això va desaparèixer d’un dia per l’altre.
La comunitat va desaparèixer i es va instal·lar amb una facilitat inesperada la desconfiança, l’egoisme i la denúncia del presumpte, o no, transgressor.
Els grans ritus simbòlics que fins el moment creaven comunitat i cohesió de grup, on participaven i es compartien els sentiments; per exemple els ritus de tancament com els funeraris, el dol compartit; o els d’iniciació, el goig compartit d’un casament, un aniversari, una festa, aixecar un castell o ballar sardanes, o els que marquen el compàs del temps i ens aferren a les rutines i als cicles, com celebrar Nadal o Sant Jordi, o els propis dels creients, van ser anihilats i/o substituïts per la comunicació digital, que comunica però no crea comunitat.
L’únic sentiment col·lectiu visible va ser el teatre cínic d’aplaudir els sanitaris que fins al moment ni havien existit —i ja tornen a no existir.
Els sentiments col·lectius i compartits en els ritus consoliden la comunitat. La seva desaparició atomitza la societat i si desapareixen els sentiments comunitaris, la seva gestió es complica. L’individu aïllat és víctima de les seves passions transitòries i dels seus estats d’ànim.
Quan desapareix el soroll de la caixa de ressonància de la comunitat, l’individu queda aïllat, sense empatia, i a mercè del neoliberalisme que ens vol aïllats, individualitzats, narcisistes i desorientats. Per ells els ritus són un destorb obsolet i prescindible.
En l’imaginari social s’estableix la preocupació que no es podrà tornar al context anterior a la pandèmia i que la humanitat, de tot allò, en traurà una lliçó que propiciarà un canvi profund que ens farà millors, més solidaris, més respectuosos amb els nostres semblants i sobretot amb la natura, tan oblidada i menystinguda, ara que tant la trobem a faltar.
Res més lluny de tot això: el que en resulta és una societat esporuguida, desconfiada, amb les desigualtats augmentades, camp adobat pel populisme i la demagògia que obre les portes a l’establiment del feixisme en la majoria de parlaments i de governs autoritaris i corruptes.
La pandèmia sanitària està sent substituïda per una altra, jo la percebo com la «mala educació» i està transformant la vida social: l’individualisme egòlatra, o narcisista i psicòpata. La necessitat d’èxit, de notorietat, els tatuatges súper exclusius, l’exhibicionisme, l’aplaudiment dels seguidors, l’abús, la manipulació, la violència verbal a les xarxes i la violència real, l’obsessió per les selfies (autofotos) i la pròpia imatge, les fakes (notícies falses), el desinterès social i/o desinterès humà…
La pandèmia ha obert la porta a una premsa psicòpata que té el poder de controlar mitjançant la manipulació, la viralitat de la por i de l’alarma social. [Narcisisme antisocial.]
La cultura dels ritus que creaven comunitat ha estat suplantada per la cultura del jo, la manca d’empatia envers els altres i les virtuts cíviques. Així es percep una creixent «mala educació» en les formes, en el tracte amb el proïsme i el respecte a la natura. La destrucció de la comunitat i, a la llarga, de nosaltres mateixos.