[Un report de Dídac Costa.]
Quan diem que el terrible terratrèmol que ha patit el Kurdistan ha passat a Turquia i Síria, estem cometent una altra injustícia sobre aquesta soferta nació sense estat, la més nombrosa del mon, amb 35 milions d’habitants, i, de ben segur, una de les que més ha patit al llarg de la història i encara avui.
Perquè, si bé un terratrèmol com aquest és tràgic passi on passi, ho és encara més quan s’acarnissa sobre un poble tan malaurat, que pateix encara la repressió de règims tirànics als quatre estats on es troba. A Turquia, la minoria kurda, un terç dels turcs, és maltractada i menystinguda pel llarguíssim govern del nacionalitarista Erdogan; a Iran, la salvatge repressió recent arrel de l’assassinat de Masha Amini recau principalment sobre la població kurda; a l’Iraq, el tirà Saddam Hussein hi va gasejar pobles sencers; i, al nord de Síria, Rojava, on des de la primavera àrab, el 2011, es va iniciar una revolució única al món, està immersa en una guerra civil amb tres fronts simultanis: l’estat sirià, Turquia i estat islàmic.
Rojava, tot i silenciada pels nostres mitjans, és encara i malgrat tot una proposta esperançadora: feminista, ecologista, integradora en ètnies i religions, que allà on ha recuperat terreny al terror islamista hi ha creat una societat lliure, pacífica i d’iguals. Podem dir que avui és l’únic indret veritablement d’esquerres al planeta, malgrat ser on és i en plena guerra; l’únic racó al món que va més enllà del capitalisme i del comunisme autoritari.
Una revolució exemplar
Aquesta revolució que se’ns amaga, està protagonitzada per dones que no havien agafat mai un fusell, i que ho van fer, en molts casos, després de veure com tota la seva família era assassinada davant seu. En la coneguda relació malaltissa dels jihadistes amb la dona, que, com a recompensa de maltractar-la a la Terra seran rebuts al cel per nimfes verges d’aspecte noruec, són també les dones les que més terroritzen als terroristes islàmics, perquè si son elles les que els maten, no van a aquest fals cel.
A Rojava s’estableix una plena paritat home-dona i per origen ètnic i religiós a milícies, ajuntaments o escoles, en un model de vida pacífic en la diversitat (kurds, àrabs, armenis, assiri-siríacs, turcmans i circassians), que tant costa de veure a Orient Mitjà. On la religió, que se suposa ens dóna regles divines per aprendre a conviure, fa que portin segles enfangats en guerres interminables. Guerrilleres que, a més de lluitar alhora en tants fronts terribles, ho fan amb una completa desigualtat d’armes, sobretot des del dia que Trump retirà la protecció que oferien les seves tropes, facilitant que l’endemà mateix Erdogan comencés a bombardejar i saquejar les ciutats. Desprotegint també tota la humanitat del rebrot d’ISIS, que Erdogan utilitza per ajudar-se en el seu genocidi etno-polític, que passa desapercebut i rep poc més que alguna declaració en contra.
Una revolució que, si no patíssim l’amnèsia desitjada per Franco i els comunistes, ens resultaria familiar a l’instant. Doncs és idèntica, salvant la distància cultural i temporal, a la nostra, la Comunista Llibertària catalana del 1936, també silenciada. En tots dos casos és anarquista, comença un 19 de Juliol, la fa una nació sense estat, i és antiestatista, postcapitalista, comunitària, assembleària, feminista i feta enmig d’una guerra civil.
També és idèntic el que té al davant: estats autoritaris amb un nacionalisme ètnic, i el feixisme religiós d’ISIS, on l’únic canvi és cridar Al·là akbar enlloc de Cristo Rey. Però on tota la resta, fins i tot el vel negre que s’imposa a la dona, és idèntic. I per suposat l’evident contradicció de matar salvatgement en nom de Deu, que no és més que fanatisme religiós d’ultradreta, nacionalista i psicopàtic. Tot el contrari del que fa Rojava, que és una proposta d’humanitat, oberta i integradora, creant una societat lliure i d’iguals en alliberar pobles, tal com passava aquí a l’Aragó el 1936, i on avui la majoria de població ja no és kurda sinó àrab.
La manera com la humanitat va agrair aquest encomiable esforç sobrehumà, ha estat l’abandó. Un abandó que ara, amb el terratrèmol, ja no pot seguir, i que es deu a que Rojava és massa avançada, massa sincera, perquè, a diferència de les revolucions comunistes i estatistes, no lluiten per substituir una elit per una altra, sinó que vol eradicar-les per fer un nou model de societat sense jerarquies, centres ni nous estats autoritaris. Rojava té una autonomia que no pretén esdevenir un estat ni tampoc ser una autonomia de Síria com ho és ara en l’ordre internacional i intern. Estan teixint una confederació democràtica, que no troba encaix al tauler global. A la mal anomenada real politik, és a dir, la llei del més fort, que avui suposa acatar els desitjos de Putin, un exemple tan subversiu no es pot permetre; és inadmissible en un mon on reneix el nacionalisme d’estat i la dreta i ultradreta, sense ni tan sols tenir al davant una esquerra com la que si tenien al SXX.
Reconstrucció amb el model de Rojava
Tot plegat només ens deixa un esperança: que el terratrèmol i la necessària ajuda humanitària que exigeix, que afortunadament sí concedeix la humanitat quan hi ha catàstrofes així, pugui servir per portar pau a la regió amb, si més no, una treva a tanta guerra, i a rebre el reconeixement del sofert poble kurd i Rojava, sigui quin sigui el format en que decideixi autodefinir-se i auto-governar-se.
Raons per a això no en falten; a més dels motius històrics, en trobem ara en el retard i ineficiència de la resposta al terratrèmol dels estats turc i sirià. Fins i tot les ajudes internacionals topen amb barreres polítiques i bèl·liques, que per sort també sembla que es comencen a moure. A un costat, el turc, és un territori majoritàriament kurd, on Erdogan no fa gaire va substituir alcaldes kurds elegits per altres del seu partit; a l’altra, la guerra compta amb l’ajut del gran tirà Putin, que acudí al rescat del tirà Al-Assad.
A una de les ciutats més afectades, Afrin, la periodista kurdo-catalana Amina Hussein ens recorda que ja hi vivien pocs kurds, doncs Turquia va fer-hi el 2018 un sagnant genocidi i substitució de la població, on sirians d’altres parts del país van ocupar les seves cases. En paraules de Hussein: “ploren per cases que no eren seves”. En canvi els kurds que hi vivien i les havien construït i n’eren els propietaris legítims, després de plorar la seva deportació a camps de desplaçats, ploren ara que un cop robades hagin caigut a terra, i acullen a les seves tendes els refugiats del terratrèmol, que els les havien pres. En una nova mostra kurda de resposta a la injustícia amb justícia; a la brutalitat amb amor.
En la reconstrucció, es podria protegir internacionalment i replicar el model de Rojava, sense que l’haguessin de seguir defensant, com fins ara, amb els fusells i enfrontats a grans tiranies. A Turquia avui això és impensable mentre mani Erdogan, tan enemic de l’avenç democràtic, com del feminisme i del poble kurd. Però a la regió síria afectada, entre el models que hi ha hagut: Raqqa, la capital d’estat islàmic; l’estat sirià, amb una nissaga de dictadors amics de Putin, o Rojava, està clar quin és el model desitjable, inclús als ulls de les nostres democràcies capitalistes, encara que sigui un model revolucionari. I a diferència de la resta de la regió -incloent-hi Israel-, no fanàtica i agressivament etnicista o religiós.
Què més cal a la legalitat internacional que el regim sirià i turc no hagin atès com cal la població davant una tragèdia com aquesta, per entendre que allà, com en tants altres llocs del mon, el model estatista clàssic, no funciona? Què més cal, per acceptar, en aquest cas almenys, la proposta política que des de fa 10 anys fa Rojava al mon? Més encara quan es basa en paràmetres tant justos i democràtics com els que han aplicat fins ara, que van més enllà del que coneixem a les nostres democràcies occidentals. Xocant de nou amb la realpolitik, on aquestes sempre, davant d’exemples de més justícia i llibertat, no només no n’aprenen i evolucionen, sinó que les combaten fins que només en quedin cendres.
Oportunitat per definir la diplomàcia catalana
El Parlament de Catalunya, en canvi, es convertí el 2021 en el primer del món a reconèixer Rojava, o la dita Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), tot instant les institucions catalanes a establir relacions institucionals amb aquesta administració, i posant en valor «el potencial del confederalisme democràtic com a solució pacífica, inclusiva, democràtica i de convivència a l’Orient Mitjà basada en el municipalisme, el feminisme i l’ecologisme social» (vegeu aquest vincle). Des de l’endemà del terratrèmol, la Conselleria d’Exteriors ha establert contacte no només amb representants de l’estat turc i sirià, sinó també amb l’AANES. No com a Madrid, on la diplomàcia estatal i el gruix dels ajuts que s’enviaran tenen com a única contrapart l’estat sirià, en guerra amb aquesta regió. Com és esperable, per a Espanya el principi d’unitat indissoluble dels estats preval a l’eficiència de l’ajut humanitari, com ja va demostrar el 2008 quan el País Basc va voler establir col·laboracions amb el Kurdistan iraquià en matèria sanitària i va ser aturat pel Tribunal Suprem.
El terratrèmol dona una oportunitat per fer una acció internacional coherent amb la proclamació del Parlament i amb el que és i pot ser Catalunya en l’arena internacional. Tractant les qüestions de la reconstrucció i ajudes humanitària amb l’AANES i no, o no únicament, amb l’estat sirià. Ajudant a reconstruir escoles, hospitals, barris i cases tal com planteja Rojava, posant en pràctica i materialitzant amb l’ajut humanitari aquest pronunciament. És aquí on Catalunya pot jugar un paper especial, que ja ha començat a fer, establint una diplomàcia humanitària amb Rojava, que ajudi no només en la reconstrucció física, sinó també en aquest reconeixement com a entitat autònoma plena i de facto, també al propi Estat Espanyol, i demanar un alto al foc.
Ja que si la kurda és la nació sense estat més nombrosa -i amb més estats en contra, i que amb més ferocitat neguen el seu dret a existir-, Catalunya és la nació sense estat més rica al món. Ambdues coneixem l’ús maquiavèl·lic i fals dels termes constitucionalo nacionalisme. On, quan és estatal, com el turc, sirià o espanyol, esdevé patriotisme, amb medalles, banderes, hombría, jutges o policia política. Mentre que a la voluntat de kurds, catalans o guaranís de no ser expulsats del planeta com tantes altres, i sense cap afany de dominar ni parasitar ningú altre, se li diu nacionalisme, atribuint-li cínicament tots els mals que només els patriotes o nacionalismes d’estat poden perpetrar: fronteres, militars, propaganda, impostos, etnicisme supremacista, i quan convé, anomenar terrorisme a la dissidència. Podent amb aquesta excusa aconseguir fins i tot que una tirania com la turca pugui obligar a la gran democràcia social sueca a expulsar refugiats kurds per poder-se integrar a l’OTAN. Nacions que no poden protegir-se ni a l’ONU, on no hi hem vist mai nacions, sinó estats. I estats imperials i agressius, que es reparteixen les nacions al seu grat.
Això, de pas, podria obrir tota una línia diplomàtica que pugui continuar aquest camí encetat amb Rojava. Doncs en aquest món on vivim 5000 nacions o grups etnolingüístics i 200 estats que es pretenen mono-nacionals, casos com el dels Kurds el trobem arreu dels 5 continents: al Tibet, Sàhara Occidental, Rohingyes a Birmània, Maputxes, Yanomamis, atacats recentment durant el govern Bolsonaro i que Lula amb llàgrimes va dir que restauraria, dones indi-americanes al Canadà, amb suïcidis en massa recentment, els Zapatistes en el seu altre model d’autonomia política, etc. Una diplomàcia que recolzi les nacions sense estat o amb estats en contra, que, com nosaltres, son dominades amb la constitució a la mà.
Per què no una diplomàcia catalana llibertària, -en el sentit de Bolívar, no de l’anarquisme-, que anés teixint una xarxa internacional de nacions, alternativa als estats; que més endavant podria fins i tot ajudar-nos a nosaltres mateixos en aquest dret, el nacional, que està negat arreu del mon i no prospera, al contrari, retrocedeix. Amb unes Nacions Unides honesta, on sí hi trobem nacions i no només estats; hi hagi justícia, i no només interessos geoestratègics, militars i empresarials.
Ja que Espanya, com sabem, saboteja sense escrúpols la poca diplomàcia catalana que hem pogut desplegar, quan aquesta respectava el capitalisme, l’estat i l’ordre internacional, per què no passar per alt l’estat i el gran capitalisme, i anar en contra de la diplomàcia espanyola quan aquesta va en contra dels Drets Humans i els acords internacionals, com va fer de manera flagrant fa poc amb el Sàhara Occidental? Per què no enquadrar-nos amb legalitats i principis més elevats i legítims, quan la diplomàcia espanyola, que, com tot estat, no té ètica ni amics, sinó interessos, falla.
I en fer-ho s’obren noves possibilitats per a una diplomàcia més humana, solidària i de les nacions, a la que, si es consolida més enllà del que avui fan només ONG’s i moviments socials (com Kurdiscat o Azadi), nosaltres mateixos puguem demanar ajuda sense que ens calgui, com molts independentistes vam creure ingènuament el 2017, l’ajuda solidària d’estats que mai estaran a favor d’una nació sense estat, perquè podria despertar les ganes d’alliberament de les nacions dominades que cadascun d’aquests 200 estats reté, constitucionalment.
