Duelo a garrotazos, de Francisco de Goya (1819).

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Des dels principis de la humanitat fins els nostres dies si hi ha un límit que el Sapiens s’ha entestat a depassar ha estat el de la pràctica de la crueltat. Hi ha crueltat extrema en la història, en les religions, en l’art, en la política, en la convivència, en determinades pràctiques sexuals o en les lleis. Cada vegada que veig el quadre de Goya Duelo a garrotazos tinc calfreds per la crueltat que hi reflecteix. I no cal parlar del martirologi cristià, un recull de pornografia per satisfer el sàdic més exigent. És obvi que en el mon no hi ha prou paper per a fer un recull de tots els fets cruels de la història de la humanitat.

Però, els dogmes han estat sempre els impulsors de les pitjors salvatjades i la llista, també, seria inacabable. Una d’aquestes barbaritats van ser les condicions de vida dels penals de la Guaiana francesa entre l’any 1852 —quan fou inaugurada per Napoleó III en part per buidar les presons franceses, sobresaturades després de l’abolició de la pena de galeres l’any 1748, i en part per enviar-hi els seus enemics polítics, els republicans que s’oposaven a la seva coronació com a emperador—, i l’any 1946, que va ser clausurat i els presoners repatriats.

Literatura i cinema

En la meva adolescència a Campdevànol, l’any 1969 no hi havia cap casa on no hi hagués almenys un llibre, Papillon, en el qual un suposat ex reclús fugat, Henri Charriere, va obtenir un èxit de vendes notable tot explicant les condicions de vida del penal de l’Illa del Diable i la seva fuga. El fet que el llibre fos a totes les cases era perquè la Caixa de Girona, l’única entitat bancària del poble, el regalava a tots els clients, és a dir, a tothom. L’any 1973 el director Franklin S, Shaffner va fer una pel·lícula sobre la novel·la. Aquest director sol passar desapercebut, potser pel seu nom impronunciable, i és el responsable de pel·lícules tan interessants com El senyor de la guerra o la primera versió d’El planeta dels simis.

Tràiler oficial de Papillon (1978), amb Dustin Hoffman i Steve McQueen.

Inaccessibilitat

La realitat, com sempre, supera la ficció i la crueltat com van ser tractats els presoners confinats va ser extrema i es practicava, ni més ni menys, que en nom de la justícia. A banda de les històries si fa no fa novel·lades, en van deixar constància els testimonis del cèlebre capità de l’exèrcit francès, Alfred Dreyfus, que hi va ser entre 1895 i 1899, o el de Renè Belbenoit, autor de La guillotina freda, que fins i tot va ser censurat pel govern francès per criticar el duríssim règim de les illes de la costa de la Guaiana.

En els gairebé cent anys que va funcionar «l’Illa del diable» —una de les tres illes que formen l’arxipèlag de la Salvació— hi van passar 80.000 presoners. Els condemnats baixaven encadenats dels vaixells procedents de França a una illa de 14 hectàrees d’on només se’n podia fugir a través de l’Atlàntic, ple de taurons, o travessant una selva perillosa i inhòspita en la qual es diu que hi vivia una tribu violenta que encara practicava el canibalisme. El clima tropical, els mosquits, les malalties i els maltractaments van fer que fossin pocs els qui  en va poder tornar. Abandonats en un cul de món, havien de picar pedra, dormir poc en qualsevol racó, menjar el mínim i rebre càstigs i maltractaments continus per part dels seus carcellers. No calia ser un assassí en sèrie per anar a parar en aquell infern. Qualsevol jutge podia condemnar al confinament a l’illa a un petit delinqüent, a un assassí o a un contrincant polític. Entre la guillotina i l’Illa del Diable no se sabia què podia ser pitjor. Qualsevol infracció del draconià reglament penitenciari mereixia ser enviat a la cel·la de càstig on es tancava el reu a les fosques i amb fang fins als genolls. Pocs en sobrevivien. El penal va funcionar fins l’any 1946, quan va ser clausurat per suposades raons humanitàries. 

Guantánamo

La badia de Guantánamo és un indret de l’illa de Cuba a la província de Guantánamo, controlat pels Estats Units. Des de la dècada dels anys setanta del segle passat, la base de Guantánamo, a Cuba, havia servit com a camp de detenció. Inicialment s’utilitzava per allotjar-hi refugiats cubans i haitians interceptats en alta mar. Aquest ús, però, va ser declarat anticonstitucional el juny de 1993, motiu pel qual els refugiats foren alliberats.

El centre de detenció de Guántanamo l’any 2022. Foto: Shane T. McCoy, US Navy.

Actualment es pot fer un paral·lelisme semblant al de la Guaiana amb la presó d’alta seguretat de Guantánamo, que funciona des de l’any 2002 per a sospitosos de terrorisme. Hi ha tancada gent de molts països, alguns de molt llunyans, on no tenen dret a defensa ni a l’habeas corpus. Tots hem vist com son tractats pels carcellers i pels militars que hi ha a la base penal nord-americana. Hi ha gent que encara ni tan sols sap perquè hi és, i la cosa continua cap a pitjor. Rere aquest actualíssim exemple de crueltat hi ha religió, territori i economia en forma de dogmes.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada