Les Guilleries. Foto: Oriol Clavera/Diba.

[Un article de Nan Orriols.]

A les Guilleries, els més vells i rebels ens van deixant.

El passat 4 d’octubre se’n va anar en Pere de l’Espluga.

En el meu llibre Ànimes vaig escriure el drama d’en Pere i en Pardu. M’agradaria avui publicar aquesta prosa per poder-los homenatjar.

Pardu

Vaig a l’Espluga a parlar amb en Pere. Els anys passen i ni recordo l’última vegada que el vaig veure.
L’Espluga és la casa de la Guilleria que té les millors vistes del Montseny. Els de Viladrau el tenen damunt, des d’altres indrets es veu de trascantó o parcialment; l’Espluga, en canvi, el veu verge, sense pobles, majestuós. En Pere hi viu esclau de tanta bellesa i del seu bestiar que pastura prats grandiosos, i sempre acompanyat d’una munió de gossos i bestioles.

L’Espluga és passió i, com tots els sentiments que vénen d’estimar, demana sacrifici. A vegades el món d’en Pere també s’ha vist entorpat per monstres que l’han atemorit, però que sempre ha pogut vèncer.

Jo, al capvespre, mig visc mirant enlloc i puc veure què fan en aquell precís instant les ànimes que conec i que ronden escampades pels boscos en la  seva  estimada  solitud.  Puc veure en Pere com encara cada dia s’enamora de la lluna, o quan es mira el Montseny ben nevat; i com a tothom, sense entendre per què, a mi també cada dia la Guilleria m’agrada més. Puc veure les ànimes de segles i les d’avui.

Asseguts en uns buscalls ens diem coses i repassem la Gui­l1eria sencera de morts i vius, de Montdois, de guilles i cabi­rols. Parlem que tot minva, que no es veuen serps, ni escurçons; de llangardaixos, pocs, i d’orenetes, en vénen menys cada any. Em diu que a la barbacana de l’Espluga, d’una vintena de nius que hi havia anys enrere, ara només en compta cinc. Trist, em diu  que són els animals que donen vida a l’home i no a l’inrevés.M’explica que el desastre és galopant i que ell no h1 veu remei.

Ja a la fosca, finalment i com sempre, parlem d’en Pardu, el seu gos: no el pot oblidar, i ja han passat més de vint-i-cinc anys. En Pardu, sempre pendent d’en Pere,  l’ajudava a atalaiar les vaques. Les coneixia una per una i pel seu nom. Les recollia, les portava al corral i fins i tot les comptava. Corria escapat a buscar les que faltaven quan no li sortien els comptes. Acabada la feina, en Pardu s’asseia al costat d’en Pere, immensament feliç de viure a l’Espluga. Quan en Pere anava a mercat a Vic, en Pardu quedava amo de tot. «Pardu cuida que no s’escampin!», li deia en Pere.

Amb el temps ja no es podia entendre el miracle de l’Es­pluga sense en Pardu. En Pere era tan feliç amb el seu com­pany que quan ens trobàvem, i abans de saludar-lo, jo li feia: «Pere, què fa en Pardu?». A l’Espluga, els gossos bordissencs se’l miraven amb gelosia i ell treia pit, orgullós de les seves res­ponsabilitats.

Un mal dia, en Pere va arribar a l’Espluga amb dos cadells que li van regalar  a Folgueroles.  Eren de raça pura i li van assegurar que es farien molt grossos, i que un cop ja fets, no suposaven  cap  perill.  També, sense enganyar-lo,  li digueren que eren gossos només de lluïment i que no servien per a res. En Pere, va decidir criar-los com tantes vegades ho havia fet amb altres animalons.

Però l’arribada dels cadells tant lluïts, no va agradar gens a en Pardu. En Pere vivia mig emboirat i, encegat,  anava acaronant aquells gossos babaus que, ignorants de tot,revoltaven l’Espluga. Amb tot, en Pardu encara comptava vaques i recollia  ell sol el ramat. El Montseny i els bordissencs, miraven en Pere amb tristesa i planyien en Pardu.

Un dia, explica en Pere,en Pardu em va avisar. Em va mirar fixament i amb la pota em va tocar la cama. I això ho va fer molts dies seguits. Es notava que a en Pardu li costava més de recollir el ramat, i en Pardu es va quedar quiet. En Pere el va escridassar. Els bordissencs no es podien creure el que veien: en Pardu palplantat, i en Pere cridant amb mal tot i amenaces, mirant-se en Pardu amb fúria.

Finalment en Pardu va córrer cap a les vaques que pasturaven enmig del prat, es va aturar, se les va mirar una a una, encara les va comptar i, al trot, va encarar el camí de Sant Sadurní d’Osormort.

Va semblar com si les Guilleries paressin per uns instants de viure. El Montseny va tancar els ulls en el mateix instant que en Pere els va obrir i es va adonar del que passava. Prou que va cridar «Pardu, Pardu, vine aquí, torna!». I li demanava perdó sense parar. «Pardu!» Eren crits de llàgrimes sense veu, que encara ressonen cada dia, avui també, per les cin­gleres de Sant Llorenç.

En Pere va buscar en Pardu per tota la Guilleria, va preguntar a les masies, a veïns i coneguts, va regirar els caus més amagats. Una setmana sencera sense parar ni un instant: ho va córrer tot. Finalment va tornar a l’Espluga abatut.

S’ha fet de nit i hem passat hores junts. Quedem per tornar-nos a trobar. Amb en Pere podríem parlar hores i dies, i encara no en tindríem prou.

En dir-li adéu, veig  dins del portal de l’Espluga un gos molt  vell que amb  prou feines pot caminar. Cec i sord del tot. En Pere m’explica que ja fa anys que no surt del portal i que ell l’acompanya cada dia perquè pugui trobar  l’aigua  i  el menjar.

Li pregunto per què no el sacrifica i li estalviaria sofriment. «De cap manera!», em respon. S’estarà aquí fins que la natura vulgui i tot faci el seu curs. En Pere se’l mira amb una bondat de penitència.

— Però, quants anys deu tenir?
— Molts —em contesta—. És fill d’en Pardu.

Vaig anar a l’enterrament d’en Pere Torras (1937-2017) al Santuari de la Gleva i vaig sortir escapat de l’església; el cert és que vaig veure amb claredat que ni en Pere ni en Pardu no hi eren.

En el recordatori s’hi podia llegir:

Era un home.
Un home amb idees fermes.
Un home a vegades de punys.
Un home sovint d’esperit rebel.
Un home que vivia d’il·lusions, de castells de sorra.
Un home que estimava la costa i vivia a la muntanya.
Un home contradictori.
Un home, i a vegades ni tan sols homes, sols un «un».
Ara, aquest un, la seva individualitat ja no existeix.
Però ens queda el seu propi pont de mar blava que ens va construir per a nosaltres.

L’escrit, sense signatura, podria ser d’en Pere. Ell tenia llibretes amagades, ja no les podrem llegir perquè els humans d’avui ja no les podrem entendre.

Deixeu-hi un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.