[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El diccionari defineix la paraula lleig com allò que té un aspecte desagradable a la vista, mancat de bellesa. Un home lleig. Una cara lletja. Un vestit molt lleig; o que és moralment ofensiu, repulsiu: Una acció lletja. És un costum molt lleig. És lleig de fer això; és a dir l’actitud de fer quelcom que no agradi als altres o els fets que duen conseqüències negatives. Hi ha tantes coses considerades lletges com costums.

En aquest sentit, d’ofensa i repulsió, per a nosaltres es lleig expulsar gasos o qualsevol element del cos en públic, i en canvi per als àrabs és de bona educació fer un rot després de menjar. Hi ha qui troba lleig matar animals per menjar i qui es dedica a criar-ne per a sacrificar-los. Les circumstàncies també varien. La cel·lulitis de les Tres gràcies de Rubens avui en dia més que belleses es considerarien clientes potencials per a una liposucció.

Fins ben entrat el segle XX estar morè era signe de pobresa i, en conseqüència, es considerava lleig, mentre que actualment no ets ningú si no llueixes una pell ben bronzejada. A l’Índia, l’espai determina molt el comportament. Aquí ens en sobra i allà els en falta. Coses que aquí consideraríem mal fetes com ocupar l’espai dels altres allà no ho són tant.

La lletjor i la bellesa no són les dues cares d’una mateixa moneda sinó que el fil que les separa és molt prim i ple d’injustícies i perjudicis.

Qui determina la bellesa física de la gent?. Ser diferent implica lletjor estètica? O algú estableix unes normes estètiques per amagar, marginar o destruir al considerat com a lleig perquè és diferent?

Dels infinits casos haguts i per haver, m’agradaria explicar com a exemples els de Joseph Carey Merrick i dels golluts.

El cas de Merrick és el d’un home anglès nascut a Leicester l’any 1862 que patia una terrible deformació física anomenada síndrome de Proteus. Tenia l’esquelet completament deformat i la cara i el cap enormes, també desfigurats.  David Lynch va dirigir l’any 1980 la pel·lícula L’home elefant, en la qual un irreconeixible, però sempre genial, John Hurt interpretava Merrick després de sotmetre’s a set hores de maquillatge.

Merrick era exposat en una barraca de fira com un fenomen que la gent pagava per poder veure. Un metge va descobrir que rere les deformitats hi havia un home sensible i bondadós. El va introduir dins la millor societat anglesa de l’època i no va trigar a ser convidat a les taules i reunions més exclusives. A la morbosa curiositat de la gent que acudia a les fires s’hi va afegir la curiositat de les classes més altes en adonar-se que era humà. El mateix espectacle, però amb més hipocresia. Va morir a Londres l’any 1890 a l’edat de 27 anys, còmodament instal·lat gràcies al metge que el va descobrir.

Un altre cas de crueltat va ser el dels golluts o nans de Ribes de Freser. Aquest va ser un col·lectiu de gent de muntanya en què la falta de iode els va provocar unes alteracions genètiques que es transmetien de generació en generació. Es caracteritzaven per la seva baixa estatura (1,20 i 1,30 m), els ulls oblics, les celles juntes i molt peludes i un bony al coll, d’aquí que els diguessin els golluts. L’Església catòlica els va qualificar d’infrahumans i els fidels babaus no van trigar a obeir-la fent-los fora dels llocs habitats, perseguint-los i maltractant-los. Es van refugiar en comunitats que no passaven dels cent individus als boscos on caçaven.  Això encara va propiciar encara  més el seu aïllament i l’endogàmia que ja patien. Vistos els reflexos de l’Església a reconèixer els seus errors —van trigar 500 anys a admetre que Galileo Galilei tenia raó—, suposo que encara en falten més per admetre la crueltat, les mentides i la injustícia que van impulsar sobre aquella pobra gent. És diu que el darrer gollut va morir l’any 1954, tot i que encara en queden algunes restes genètiques en llocs de muntanya allunyats.*

Dos clars exemples de com l’estètica imposada per no se sap qui ha estat una excusa per a retallar i vexar altres persones.

Actualment, la cosa va a pitjor. Exigim a la societat que ens aparti del què es considera lleig, pobre o dolorós. Costa més que un gos visqui en llibertat que no pas un corrupte, per la simple diferència que l’un pot cagar al carrer i l’altre, generalment, no.

Recordo, com molta gent, el cas d’un home de Ripoll trastornat que recorria la comarca a peu mentre feia discursos patriòtics i vestit de manera estrafolària. Tothom el coneixia i hi havia pocs llocs on no li oferissin un got de vi o un mos. Es deia Llorenç Segura i sempre se’l veia pels carrers o les carreteres fent la seva. Avui, seria del tot impossible que pogués fer la seva vida lliurement sense fer mal a ningú. Mossos, municipals, agents socials, etc., s’afanyarien a apartar-lo el més lluny possible dels llocs habitats perquè es consideraria que «fa lleig».

  • El documental La comunitat del castell relata la investigació de dos periodistes (Elisabet Piñol i Miquel Macià) sobre una misteriosa comunitat de nans o golluts que vivien marginats a la Vall de Ribes fins fa un segle. Van ser víctimes de la misèria i dels prejudicis socials de l’època i van desaparèixer de sobte quan es va començar a potenciar el turisme de balnearis a la zona. La seva història és plena de misteris i silencis, amb un peu a la llegenda. Podeu veure el reportatge des d’aquest vincle.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.