[Un article de Josep Maria Sebastian.]
La inaturable guerra dels intolerants s’apunta ara a demanar que la gent tingui el dret a tenir armes i alliberar-ne el mercat. Ho veiem al Brasil, a Itàlia i a Espanya, on al promotor principal li ha sortit un admirador a Nova Zelanda. Només tres països que tenen llibertat d’armes reconeguda a la seva Constitució: els EUA, el Brasil i Guatemala. Els tres països on hi ha el nombre més alt de víctimes per arma de foc. L’any 1875 eren disset els països en què la seva constitució permetia la possessió, venda i compra d’armes de foc. Es calcula que al mon hi ha 875 milions d’armes, de les quals un 74% són en mans de civils.
El país menys restrictiu és, sens dubte, els Estats Units on circulen 310 milions d’armes entre els civils. Qualsevol, per boig que estigui, pot comprar rifles d’assalt, pistoles, fusells, metralladores, etc. D’aquest fet en tenim massa sovint constància amb les massacres que de tant en tant causa algun trastornat en un casino, uns escola, un hospital o al carrer. Donald Trump, i els seus aliats de l’Associació Nacional del Rifle no en donen mai la culpa a la possibilitat que un boig accedeixi a armes molt perilloses, sinó que rebaixen les matances a nivell d’anècdota i s’emparen en el dret constitucional d’accedir-ne lliurement.
Si bé, en el moment en què es va redactar la Constitució, en un país tan gran, nou i dispers, es podria entendre que l’autodefensa fos una necessitat per a molta gent que s’endinsava en un continent nou, desconegut i perillós, ara no té cap sentit. És una llei federal que cada Estat pot aplicar amb més, menys, algunes o cap restricció. Tot un anacronisme que no aporta absolutament res a la seguretat dels ciutadans, més aviat al contrari.
La cosa ve de lluny. La violència forma part de la genètica de la nostre espècie. Quan el sapiensva fer de les mans una eina també va comprendre que podia fer armes per a guanyar poder, territori o superioritat més enllà de la seva mera supervivència. Eliminar el rival va passar a ser un concepte, una abstracció, una desviació del pensament que encara avui perdura. Encara més: la capacitat d’autodestrucció cada dia és més gran i n’hi ha prou amb pitjar un botó per a destruir tot el planeta.
Hi ha qui encara s’entesta a mantenir tradicions, malgrat siguin bàrbares i cruels. És el cas de la cacera, que de necessitat alimentària va passar a tradició ancestral i actualment és una distracció que consisteix a abatre animals de forma gratuïta. Ara, a més a més, n’hi ha que pretenen que qualsevol ximple tingui accés a un atac de bogeria perfectament armat fins a les dents. El «sacrosantíssim} dret a matar, a la venjança i a l’odi és el verí que inoculen els qui proposen i permeten aquestes barbaritats.
[Cas escena no és millora per a il·lustrar-ho tot plegat que l’escena inicial de 2001, una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, «El despertar de l’home».]