«Maria Dolors Orriols, viure i escriure», de Montserrat Bacardí

El passat dijous 16 de maig, a dos quarts de vuit del vespre, el Casinó de Vic va ser testimoni de la presentació, promoguda per la Universitat de Vic, del llibre, fonamental, «Maria Dolors Orriols, viure i escriure», que ha escrit, al segell d’Eumo Editorial, un treball ingent, infatigable, de més de 10 anys, de què l’autora, Montserrat Bacardí, ja va fer un primer tast al magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»), i de què vam parlar al número 25 de febrer de 2019 de La Resistència.

Tanta incansable tasca, que es tradueix en aquest merescut volum, sembla que no interessa ni a la pròpia UVic. LA promoció de l’acte no direm que va ser nefasta, ero va desmerèixer molt l’ocasió de presentar l’estudi de les obres de l’autora vigatana, injustament oblidada. Cap ressò als mitjans públics i només dues meritòries i bones entrevistes: a Nació Digital, de Carles Fiter, i a Quatre paraules (El9Nou), de Jordi Vilarrodà.

Montserrat Bacardí ha rescatat la veu d’Orriols capbussant-se en el fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i estirant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.

Bacardí ha recuperat la veu de Maria Dolors Orriols a través, d’una banda, del fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i tibant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.

Un moment de la presentació del llibre de Montserrat Bacardí al Casino de Vic. [Foto: Nan Orriols.]

Tanmateix, com és possible que l’autora d’El riu i els inconscients, una novel·la fonamental, que depassa l’alçada de la Incerta glòria, de Joan Sales, no s’hagi reeditat encara i que s’anunciï que haurem d’esperar tres anys perquè vegi la llum en una petita i esforçada editorial (Adesiara)?

A què treu cap aquest ostracisme per part de l’establishment cultural? ¿No n’hi va haver prou que ja en vida d’Orriols patís no solament la censura franquista sinó le misèria de les capelletes nostrades? Esperem, si més no, que l’esforç titànic de Montserrat Bacardí i dels familiars i amic de Maria Dolors Orriols —inclosa La Resistència— no torni caure en sac foradat.