Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Maig de 2019

muntanya

La revolució serà a muntanya o no serà. [Foto: Xavier Borràs, pels volts de Sant Aniol de Finestres, 2019.]

[Un report de Xavier Borràs.]

Fineix maig —enguany més mitjanament plujós a muntanya— amb tot el pa venut de les eleccions municipals i europees a què obliga el Regne d’Espanya i aquesta democràcia de fireta que ens toca de patir. Anem a votar com xaiets, com si durant els darrers temps, especialment d’ençà del 1r d’octubre de 2017, en aquest país no hi hagués passat res, com si els presos i els exiliats fossin virtuals, com si els reprimits arreu pels cossos policíacs (dels veïns i nostrats) no comptessin… Normalitzar la repressió, l’oprobi, l’odi, la venjança suprema…, fins i tot banalitzar-la, fer-ne gracietes i tweets malaurats, mostren fins a quin punt vivim en una societat agenollada, d’esperit mesell. D’això aprofiten els polítics professionals i els traïdors de tota classe i partit que ens entretenen la via directa cap a l’alliberament (que no és altra que la desobediència en enfrontament directe amb l’Estat) en el parany de la llibertat dels presos i exiliats, jugant-‘ho tot a un atot d’una baralla que està marcada des del primer minut de joc.

Tanmateix, en aquest maremàgnum de sigles, partits i hipòcrites hi ha un altre fet, tant o més important —tant o més greu—: el de l’emergència climàtica [vegeu la nota «Realitat Climàtica=Emergència Social. Jornada a Barcelona el 6 d’abril» del número 26 de La Resistència], el de l’extinció del planeta, que avança a marxes forçades sense aturador, i de què ni en campanya ni fora d’ella, s’ha parlat ben poc per no dir gens. A banda dels esforços científics i d’alguna declaració igual de pomposa com inservible, el món tal com alguns l’hem conegut s’autodestrueix irremissiblement. No és un mal auguri ni un intent desesperat de semblar catastrofistes, sinó una observació clara de la realitat que vivim.

Ho deia, recentment, a Vilaweb el vigatà fincat a Barcelona, Pep Puig (1947), pioner batallador ecologista, enginyer industrial especialitzat en tècniques energètiques per la UPC: «Ni les administracions ni els mitjans de comunicació —diu, resignat— no sembla que hagin entès gaire res; cal que tots tinguem clar que si no fem un canvi radical aquest planeta ben aviat serà inhabitable; hem de fer les paus amb la natura».

També, el filòsof francès Bruno Latour en parlava a Le Monde: «Aquests joves manifestants [Nota de l’editor: que encarna la jove activista mediambiental sueca i icona d’aquesta “generació climàtica”, Greta Thunberg]  culpen les generacions anteriors de la seva incapacitat per llegar-los un món habitable. Per a la gent de la meva edat, que vam viure el Maig del 68′, és sorprenent. Volíem que els vells ens deixessin el lloc. Ara tenim infants que ens diuen: “Farem els deures quan feu la vostra”. La meva generació volia accelerar i fer net de cap i de nou. Ells volen frenar el temps i criden a la responsabilitat».

A Catalunya —per mostra un botó—, esgarrifeu-vos amb el video d’aquí sota del PACMA, «Les perversions de la ramaderia industrial» (com si tota ramaderia no fos, a hores d’ara, industrial, tret que et criïs el bestiar de forma quasi clandestina):

Un altre exemple, sobre el cretinisme humà i tot això del «políticament correcte». Nel Cañedo, conegut pastor dels Pics d’Europa, va publicar un vídeo el passat 1r de maig en el qual denunciava de forma irònica la clausura d’un galliner proper a un hotel rural a Astúries perquè els galls molestaven els hostes. Vegeu-lo aquí:

Voleu dir que hi ha res a fer?

A alguns ecologistes avant la lettre als anys setanta ens deien boiets per voler defensar els sistemes naturals i ens acusaven de voler tornar a les cavernes. No dic que, tard o d’hora, s’hi haurà de tornar —davant del col·lapse que s’aveïna—, però a muntanya hi cal gent per a preservar-la i viure-hi plenament, amorosament. Què esperen tots aquests joves desvagats que fan el mec i reclamen responsabilitats?

I per a organitzar la gestió de la res publica no calen tantes eleccions i recursos inútils. Amb les assemblees i els consells populars n’hi ha prou per a tirar endavant. Posem fil a l’agulla?

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada