[Un report de Xavier Borràs.]
L(a)normalitat després de la nevassada
Després de les grans nevades caigudes la darrera setmana de febrer d’enguany arreu del país, especialment al Principat de Catalunya, els mitjans de construcció de la realitat, altrament dits mass media, han dedicat veritables esforços a encapçalar els titulars d’això que bategen com l’«actualitat» del mot «normalitat», atenent el fet que els nevassos d’aquest hivern deuen haver suposat, segons el seu cretí criteri, una anormalitat. Per a aquests mitjans per a ramats humans àvids d’informació calenta, quasi cremant-t’hi els dits —fàcil de digerir, anodina—, la normalitat és tornar a la inèrcia de les rutines, especialment pel que fa als transports (públics i privats), el treball (qui encara en tingui) i els sacrosants centres d’extermini de la joia i la creativitat infantils i juvenils —salvant comptades excepcions–, que en diuen escoles o instituts, sempre, i sobretot, des d’una òptica urbana, o urbanita com mana l’argot actual.
Per contra, si ens aturem un instant a pensar-hi, la neu ens aporta uns quants ensenyaments que sembla que, amb tanta de dèria tecnològica, havíem oblidat. De primer, el silenci: els flocs —flòbies, borrallons, volves— cauen en estrepitós silenci, tan necessari ara que el soroll, els brogits de màquines, aparells, persones manen arreu i enerven les ànimes sensibles; després, la inactivitat, és a dir, el fet de no poder anar als llocs i haver de restar a casa, el que comporta, alhora, un recolliment quasi obligat —que a alguns se’ls fa insuportable—, un pensar amb un mateix; més enllà, la pura observació dels paisatges absolutament emblanquinats, els camins i les senderoles encara intocats, l’ocellam distret tractant d’aixoplugar-se sota els ràfecs de les teulades, en algun relleix o en qualsevol cau, els infants i joves feliços per aquesta oportunitat a no fer res, enjogassats, gaudint de la resplendent i rutilant novetat, alguns per primera vegada. Encara, quan la neu, per acció de la pluja o del sol, es comença a fondre, la lleugeresa de l’aigua que cau de les teulades fa una fressa quasi poètica, un mormoleig musical fugisser, clandestí, que ens acompanya els pensaments… Què més es pot demanar a la mare natura, que ens ofrena i ens afalaga?
L(a)normalitat política
No menys «anormal» és referida l’actualitat política amb presos —ara, també, el president legítim, Carles Puigdemont—, exiliats, persecucions judicials de tota mena i Mossos d’Esquadra sota el comandament cent-cinquanta-cinquè del virrei Millo, que atonyinen catalans a tort i a dret a través de la sàdica brigada mòbil (BRIMO). En vaig ser testimoni el divendres 23 de marc al xamfrà cantó mar Llobregat dels carrers de Provença i Llúria de Barcelona, amb conseqüències físiques greus per a mon germà Gabriel, que era al meu costat –mà esquerra, que empra, inutilitzada i ara enguixada durant pel cap baix quatre setmanes–, i lleus per a mi –una fuetada de porra a la cuixa drets, per damunt del genoll, que resta encara endurida com un roc.
El relat dels fets parla per si sol de la dificultat que milers de catalans tenim per expressar-nos lliurement, mentre d’altres ciutadans d’ací –forces del colonialisme, per voluntat pròpia o per ignorància sostinguda– utilitzen la seva multitud de mitjans, institucions i poders per a manifassejar la realitat i presentar la més gran revolució d’aquest segle XXI –la del retorn a la llibertat dels catalans– com un afer de delinqüents i terroristes.
Després que els manifestants hagin fet fora un grup de mitja dotzena de mossos que volien entrar per un lateral de Provença-Llúria, s’han enrabiat tant que després han oegat a tort i a dret pic.twitter.com/wYSNl75uhr
— Vescomtat d’En Bas (@xavierborras_) 23 de març de 2018
https://platform.twitter.com/widgets.js
He mort el llop, he mort el llop!
No, no es tracta del crit esfereïdor del Manelic de Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, sinó del pensament esborronador que devia tenir el conductor del vehicle que va atropellar i matar un llop perdut i famèlic a la carretera C-31, al terme municipal de Mont-ras (Baix Empordà) a les darreries del mes de febrer. Aquests individus que condueixen, així que veuen una bèstia o una bestiola que travessa el seu recorregut per camins o carreteres no solament no fan mans i mànigues per evitar de fer-los mal sinó que acceleren tant com pden per tractar d’occir-los. Tot un exemple d’aquella popular frase de Thomas Hobbes Homo homini lupus est (llatí: l’home és un llop per a l’home), adob per a la tesi ultraprotestant segons la qual l’home neix malvat i menyspreable i a partir d’aquí no fa sinó anar a mal borràs, s’incuba en els serials televisius reaccionaris dels nostres dies i viu en les ments de munts d’empobrits membres de la classe obrera, plens de por a l’atur i d’odi a una tecnologia que els deixa arraconats a una banda del camí, tal com explica l’amic i filòsof Ramon Alcoberro en el seus apunts filosòfics.
Sembla que a Catalunya, muntanya amunt, el nombre de llops, solitaris i majoritàriament mascles, que s’han vist en els darrers vint anys, no arriba a una quinzena, distribuïts, esparsos, entre la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Solsonès, el Ripollès i el Moianès. No hi ha intenció des de l’administració de dur a terme cap pla de reintroducció, però no es posa obstacles, suposadament, als que hi arriben.
Els llops solitaris que ara arriben a les nostres terres deuen flairar encara el rastre de l’extermini avial, de les matances seculars amb què els homes els van anihilar. Tants com n’arriben als nostres entorns, deuen fugir espaordits de tanta civilització, que arriba als cimals de totes les muntanyes en forma de milers de persones, «atletes» en diuen, que corren i corren per assolir grans èxits, abillats, calçats i cofats amb equipaments més que mileuristes que nodreixen les arques de les multinacionals de la inutilitat.
Potser aviat viurem –ja en tenim dades preocupants– la desaparició dels pocs ramats de bestiar que encara peixen pels herbassars de serres, turons i obagues i, paral·lelament, el creixement exponencial de senglars, cabirols, cérvols o isards, que la camparan arreu sense que cap altre animal, com el llop, n’equilibri el nombre.
Manuel de Pedrolo, encara
Em plau, finalment, d’oferir-vos l’article que m’ha publicat enguany l’Anuari Media.cat dels silencis mediàtics, que he dedicat a Manuel de Pedrolo, ara que celebrem el centenari del seu naixement, amb el títol «L’Any Pedrolo, una oportunitat per oblidar l’autocensura», en què parlo de l’autor més prolífic de la literatura catalana contemporània, que ha estat silenciat anys i panys pel seu compromís polític, durant la dictadura però també en democràcia. Serveixi, doncs, d’humil homenatge a aquest gran intel·lectual a qui vaig tenir la sort de conèixer en vida.
També, com un recordatori que l’anomenada #PrimaveraCatalana tot just ha començat i no podem sostreure’ns de ser-hi amb totes les conseqüències.