Cinc anys a la Vall d’en Bas
Aquest abril que fineix amb l’enrarit ambient de les eleccions espanyoles, ja fa cinc anys que vaig decidit d’exiliar-me voluntàriament de la meva vila de Gràcia natal cap al que havia estat el meu paradís infantil durant alguns estius de les darreries dels anys cinquanta i els primers anys seixanta, just abans que els pares decidissin baratar el verd esponeròs de la Garrotxa volcànica, sota l’ombra del Puigsacalm, per l’aspra terra estimada de la vinya i les oliveres a Gandesa, ben a prop, també, del Puigcavaller i el con volcànic de la Fontcalda. Mai no els podré agrair prou haver pogut conèixer de ben menut aquests dos paisatges i llurs gents i parles, tan rics i plens d’humanitat, que és com dir de la humitat mateixa.
Per bé que cinc anys, un lustre, gairebé no són res en la vida d’una persona que ja passa de la seixantena (com és el meu cas),crec que puc dir que em sento plenament integrat en aquest terrer, encara que sé que sempre hi seré un foraster, una mica exòtic, però arrelat, amb estima i afecte per tothom amb qui m’he topat, conegut i saludat.
Dos catalans que cal seguir
Enguany, que la Pasqua ha arribat molt tard, tocant a la diada de Sant Jordi, l’Espanya sempiterna, la de l’«ordeno y mando» i «la maté porque era mía», s’ha fet molt present en la campanya electoral per la banda dels partits espanyols de tots els colors que no volen veure-hi més enllà de la seva sagrada Constitución, mentre els mitjans d’aquí, també malauradament els públics, els n’han fet d’eco com si fos la cosa més normal del món, mentre la Junta Electoral (y de las JONS) —que recorda amb les seves decisions els judícis sumaríssims amb pena de mort del primer franquisme– els obliga a no dir «presos polítics» o «exiliats», i obliga les insitucions a treure pancartes i llaços grocs de llibertat, que són el recordatori permanent de l’oprobi a què se sotmet la població catalana.
A l’altra banda són poques les veus que s’alcen allunyades del discurs victimista a què semblen voler avesar-nos els partits processistes. En destaco dues: l’escriptor Albert Sánchez Piñol i el periodista, filòsof i professor Jordi Gruapera.
El primer, el passat 13 d’abril, en una entrevista a «El Suplement» de Catalunya Ràdio hi afirma que «la història de Catalunya és un conte en què al final hi ha un policia amb una porra», però no es lamenta com fan tants i a més de denunciar que vivim uns temps «plens de periodistes repugnants» o, parafrasejant Trotski, «tan se val que no t’interessi la política, la política sempre estarà interessada en tu», és molt calr quan afirma que la gran tragèdia del procés és que «els dos grans grups que el dirigien estaven tan pendents del que deien les seves bases que per a no defraudar-les van fer coses que no volien fer». Coincideixo amb Sánchez Piñol —que diu que la situació que viu el país «és més delirant que Fungus», la seva darrera novel·la [mireu, si no, per exemple, el darrer episodi amb l’«afusellament» del president Carles Puigdemont en un poble d’Andalusia—, quan manifesta que vivim una «gran derrota» i que això s’ha de dir clarament a tothom, més encara amb la que ens caurà a sobre: «Més val que ens anem preparant per a la resistència», augura, i afegeix, per als qui diuen que no cal votar que «és l’única cosa que pots fer». L’autor de Victus constata que els partits i els dirigents no semben disposats a un acte de desobediència massiu. «La societat catalana s’ha de plantejar què vol fer […], una societat que consumeix fantasies —per la mancança de poder polític— […], com la fantasia aquesta de la immersió lingüística…, però si no existeix…, estem discutint sobre una llei que no s’aplica… No són capaços d’aplicar la immersió i m’estan dient que faran una república?…
Per la seva banda, el pensador Jordi Graupera, candidat de les primàries a l’Ajuntament de Barcelona de Barcelona és Capital, va fer un discurs el passat 9 d’abril on es preguntava què els estem oferint als nens que han acompanyat als pares en tantes mobilitzacions: «¿Què els estem ensenyant? Els estem ensenyant triar entre renunciar a la seva identitat o bé definir-la en base a perdre sempre. Deixar de ser català o ser un perdedor. Ser un perdedor sentimental, disposat a deformar les conviccions a canvi d’aconseguir més amics o més diners».
Graupera parla sense pèls a la llengua: «No forma part de la meva manera de fer política dir que les coses van bé quan no hi van. Barcelona es troba en una cruïlla històrica, la moneda és a l’aire i ningú no sap de quin costat caurà. Al costat de les oportunitats que té la ciutat, hi ha una degradació evident de la vida pública. Molta de la nostra gent està desencisada, hi ha un grau important de frustració política. Cap líder o cap partit sembla més fort que les circumstàncies històriques que hem de superar. Al contrari: tothom s’ha acomodat als límits que les pors del nostre temps han imposat a les nostres ambicions.»
«La gran esperança de les elits de Madrid i les elits de Barcelona és que el primer d’octubre s’acabi explicant com el cant del cigne de la nació política catalana i de la vocació de capital de Barcelona», afegeix, i encara més clarament s’expressa quan afirma «que la manera com la nostra política està tractant l’empresonament dels polítics catalans està destruint la cultura política del país. Per això la gent comença a estar cansada i necessita desconnectar. Està destruint la cultura política del país perquè busca només la identificació del poble com a víctima, desempoderada i clamant per tenir raó».
En tot cas, per als qui dubten si votar a les eleccions del 28 d’abril o a les municipals i europees el 26 de maig, el discurs de Graupera pot ahudar-los a decidir-se en la via resistent que defenso de fa temps.
Per damunt de tot —la professió que exerceixo m’obliga a parlar-ne—, tal com expressa Sánchez Piñol, «històricament el bon periodisme era el que s’oposava al poder, no el que el representava», que és el que finalment passa actualment en la majoria de mitjans, siguin públics o privats, en què el que compta és parlar de tot sense pràcticament judicar-ho o, fins i tot, ni preguntar-se si s’ha de parlar dels feixistes (siguin del PSOE, del PP, de Cs o de Vox) com si res…
I així, qui dia passa subvenció empeny…