Coral Vajillas, 1984. [Àrxiu Toni Coromina.]
[Un article de Toni Coromina.]

Nascut a Mollet, en Pep de petit va anar a viure a Manlleu i va estudiar a La Salle. Mentre treballava al forn de pa familiar, estudiava a l’Institut de Vic. Més endavant, a Barcelona, va militar en l’univers de la CNT i va estar en l’òrbita de grups llibertaris autònoms. L’any 1974 no es va presentar per fer la mili, es va exiliar a Perpinyà i va obtenir el passaport d’apàtrida. Va estar tancat a la presó a França i a Holanda. Va tornar a Catalunya i va ser detingut en una macrooperació del ministre franquista Martín Villa per a desarticular el moviment llibertari. Va sortir en llibertat sense judici. Va ser mestre de català a Sant Pere de Torelló, i després  amb quatre socis va obrir un cafè a Manlleu, va regentar un restaurant de la Rectoria i es va dedicar a organitzar el Fòrum Gastronòmic amb un  soci.

Parlant d’aquella època, quan vaig conversar amb ell per redactar el llibre Cafè Vic, en Pep creia calia separar dues etapes històriques successives però diferents: «la dels darrers anys del franquisme i la de la transició. En plena dictadura fer subversió –per apolítica i contracultural que es pretengués– difícilment s’escapava d’un cert nivell de risc. D’altra banda, era difícil fer-ne sense lluitar contra. En aquest sentit (i aquesta era una opció personal), jo formava part dels que mai havíem deixat que ens diguessin antifranquistes ni antifeixistes; crèiem que aquest era el llenguatge dels partits autoritaris amb els quals teníem molt poca sintonia, per no dir cap. Fèiem molta nosa, i més encara pel predicament que va adquirir el moviment llibertari a Osona i a Barcelona, l’any 1978. Molts vam acabar a l’exili o a la garjola, i alguns osonencs que van agafar la via dura i s’hi van passar molts anys, i aquest fet marca distàncies i diferències. Aquella generació va tenir una cara joiosa que cal destacar i reivindicar. És allò que als etiquetadors de la història els ha donat per dir-ne contracultura. De cultura n’hi havia i molta, agombolàvem llibres, escrivíem, pintàvem, fèiem música… Hi havia una autèntica dèria pel saber. Ara bé, ens fotíem del mort i de qui el vetllava. És l’actitud que només pots tenir i mantenir fins a les conseqüències que calgui quan no tens gaire res per perdre, duus una vitalitat a prova de tot, et desagrada el món que t’ha tocat viure i tens unes ànsies radicals de transformar-lo. (…) Hi havia espais que es van acabar sacralitzant, bàsicament els bars on passàvem mitja vida. L’alcohol i algunes drogues (marihuana, LSD) es tenien com a factors subvertidors; d’aquí enllà la frontera fou fràgil per alguns que es van estimbar tràgicament. La qualitat de la beguda era tremenda, i la de les drogues incerta. (…) Tot es vivia amb un desenfado que ara costa molt d’entendre. Estàvem a anys llum del prohibicionisme actual. Hi havia un menfotisme molt sa, i probablement un dels fenòmens de rauxa de més profunda catalanitat que s’han produït (un sentit de l’humor, unes claus d’interpretació, etc), i que més ha costat al sistema d’assimilar i de pair».

Aleshores, en Pep destacava «les coses de l’amor i del sexe. Es lligava molt i el precepte de l’amor lliure era clar, com ho era l’objectiu d’enderroc de la família. Si hi afegim la manca de prejudicis i de pors anglosaxones, quedava el desig i les pròpies aptituds. I un darrer apunt. La visió estreta de la generació posterior, necessitada d’esborrar i de construir referents propis, va dur molts a titllar-nos a tots de hippies. A mi això em rebentava. Mai no me’n vaig sentir ni vaig voler-ho ser ni fer-ne; em semblava un fenomen tou, sense atractiu ni ganes ni capacitat de canviar el món, tan pacífics i endormiscats com veia tots els que se’n deien». 

Dumpers, 1979 [Foto: Lluís Colomer.]
Després de fer el batxillerat i d’estudiar música, en Marcel·lí va treballar d’electricista i reparador d’electrodomèstics. Va estudiar fotografia i cinema mentre feia de tècnic de so en concerts de rock. Va participar en la majoria d’esdeveniments protagonitzats per l’Esbart Recreatiu Palafox. A finals dels anys setanta, va entrar en el món del cinema i des d’aleshores ha treballat en un fotimer de pel·lícules, documentals, reportatges i campanyes de publicitat. Per ell, «aquell fenomen va se possible perquè hi havia gent disposada, idees, imaginació i, sobretot, temps. Però avui, res d’allò no seria possible, entre altres coses perquè ningú no té temps i tothom va de cul tot el dia. Vic també era diferent; encara era fosca, levítica, grisa i trista. Al casc antic no hi havia bars. El més avantguardista que hi havia a la ciutat era el Cine Club i, potser, el Col·legi d’Aparelladors. I els únics que recolzaven els actes culturals a nivell de Catalunya eren Òmnium Cultural i La Caixa. Aquests pocs elements i la manca d’autoritat dels manaies durant la transició i tot aquest ordenat desconcert, va fer possible l’esclat d’iniciatives, idees, actes, festes i mil disbauxes irrepetibles per part de molta gent. Així, el Periple Pantaner, el Solàrium i les obres de La Troca, per exemple, van ser formes de transgressió allunyades de la política; encara que, per molts, era simplement una manera de passar-ho bé. Volíem traspassar unes fronteres que no eren definides. Sortíem de l’obscurantisme, on la frontera era un mateix i l’entorn més immediat, i en volíem fugir. No teníem cap nom concret que ens definís, ni contraculturals, ni res. No calia. A cada acte ens posàvem el nom que crèiem més adequat. Però la dita contracultura local va anar més enllà que el moviment original que portava aquest nom. Va passar com a França amb el surrealisme, salvant les distàncies. Allà teoritzaven sobre què era el surrealisme, però quan els espanyols el van descobrir, van superar els francesos, tot i que aquests portaven anys de surrealisme a les espatlles, a la memòria i n’havien impregnat els propis costums. 

En sortint del Col·legi de Sant Miquel, en Miquel va anar a Barcelona, on va estudiar Història de l’Art. Per pagar-se els estudis, va treballar en una fàbrica de sabó i una pelleria, va fer de guarda forestal i va collir fruita al sud de França. Avui és professor de Comunicació Visual i d’Història de l’Art a la Universitat de Vic. Per ell, «A Vic i a la comarca, sempre hi havia hagut gent heterodoxa, extravagant i estranya. Una comarca molt conservadora, amb molta repressió sexual havia de buscar vàlvules d’escapament. Nosaltres, sense ni saber-ho vam ser continuadors de la tradició no escrita de menjacapellans i iconoclastes, de posar en dubte les veritats eternes. Això, però, també passava arreu de Catalunya i vam sintonitzar amb gent de Barcelona, Girona,  Manresa, Lleida i altres llocs. Pel petit que era Vic, els contraculturals, també anomenats aquells, ens vam fer una mica famosos. A Barcelona sabien que aquí hi havia una moguda especial. De totes les formes de cultura diferents, en aquella època en deien contracultura, que no volia pas dir anar contra la cultura, sinó més aviat posar en dubte la cultura oficial. La gent polititzada vivia en un món de bons i dolents: en una banda hi havia el franquisme i a l’altra ells. No entenien que hi hagués persones que es moguessin amb altres paràmetres. No eren de dretes ni franquistes, però tampoc volien combregar amb les formes dels antifranquistes oficials. Ells els veien com a traïdors, quintacolumnistes. En qüestions formals, la gent que formava part de les organitzacions polítiques reproduïen d’una altra manera l’autoritat que havíem mamat a casa i a l’escola, en unes organitzacions que havien de ser, suposadament, lliures de veritat. Al final, més que acostar-nos a ells, van ser ells que, de mica en mica, es van anar cansant del model autoritari i de vegades sectari (es van cansar d’anar a missa), i van anar venint cap a nosaltres, en el sentit d’acostar-se a les teories més antidogmàtiques i més properes al lliurepensament».

Segons en Miquel, «la música va ser el fonament de tot, el sosteniment bàsic. Per a la generació crítica amb el franquisme anterior a la nostra, allò que els donava cos era la llengua, la literatura. A nosaltres ens va donar fonament la música. Era l’element més cridaner, una manera diferent de veure el món. I també hi havia molt sentit de l’humor. En discussions amb els més polititzats, nosaltres dèiem que el que ens interessava era riure. Ells, però, posaven cara de pomes agres i deien: ‘riure?’. Riure no estava ben vist i deien que els temps no eren per riure. Però nosaltres crèiem que sempre s’ha de riure. L’humor i el riure són imprescindibles. Et distancien una mica de les coses transcendentals. El que riu no es creu res, ni a si mateix, es fot de tot i no dóna importància a allò que fa, que no vol pas dir que no en tingui. Riure és una mostra de salut. El que es pensa que està salvant el món i no riu, malament».

En Joaquim havia treballat en un taller, va collir patates i repartir tovalloles, a banda d’impulsar mil i una activitats lúdiques. Va formar part del diferents grups musicals i avui produeix discos d’altres músics, enregistra discos en solitari i fa concerts amb el seu grup. Creu que «aquella generació anava una mica despistada, com totes les generacions joves. Totes les coses es poden intel·lectualitzar, però crec que, en aquest cas i a l’època pre-reproductiva, les actituds venien donades en un 90% per la testosterona, i el 10% restant per l’alcohol. També som d’una generació que vam poder viure sense treballar massa. I això era una novetat. Abans, els fadrins i les fadrines havien d’esperar a trobar-se a la font, o als aplecs, quan podien; habitualment, només es podien divertir els rics. Potser som la primera remesa de joves formada per individus de classe mitjana (o mitjana baixa) que vam poder viure algunes temporades sense treballar. O estudiàvem, o marejàvem la perdiu i fèiem alguna feineta… Tot plegat ens va proporcionar un temps lliure que les generacions anteriors no havien tingut. Pel que fa al vestuari i a l’aspecte exterior, ens vam posar texans i roba informal. Com que la segona guerra mundial la van guanyar els americans, nosaltres ara anem vestits com els americans. Si l’haguessin guanyada els alemanys, aniríem amb un barret tirolès, una ploma al cap, portaríem pantalons de cuir amb elàstics i cantaríem allò del tralarà-hihià, tralarà-hihí…».

A mitjans dels setanta, en Joan, antic escolà de Montserrat, estudiava psicologia a Barcelona. Després de fer feines ocasionals, a principis dels vuitanta va treballar per a l’Ajuntament de Vic en temes culturals, va ser administratiu a l’oficina d’Hisenda de Vic i entremig va ser un dels impulsors més destacats de la majoria de facècies organitzades pels joves del Cafè Vic. Així veu aquella generació: «Sortint de Montserrat vaig tornar a Vic i em vaig trobar amb un fred siberià, boira pixanera, missa de vuit a Sant Felip, i les indulgències del bisbe Masnou, un quadre vigatà certament levític i carca. A principis dels setanta vaig acabar el batxillerat i el Cou a Sant Miquel dels Sants. I al final del viacrucis, una guspira d’esperança: compartir pis a Barcelona amb els amics, per estudiar a la Universitat. A les últimes guitzes del franquisme la societat bullia com una olla a pressió amb somnis de llibertat i democràcia. Quan feia sisè de batxillerat a Sant Miquel, se’m va encomanar aviat una febre utòpica, idealista, que en bona part era la sublimació de la febre conillera. Potser per això, la figura del superhome de Nietzsche m’atreia tant, mentre escoltava Led Zeppelin, o Jimmy Hendrix. Dos bars de la ciutat, l’Snack i el Cafè Vic, van convertir-se en centres emblemàtics de trobada per als contestataris de l’època. Les clienteles respectives representaven dos pols diferenciats, i a vegades antagònics, dins l’espectre juvenil. L’Snack era el territori preferit dels intel·lectuals d’esquerra i els politiqueros, mentre que al Cafè Vic s’hi reunia un bon ramat de pòtols místics i àcrates idealistes. Jo vaig sintonitzar amb els darrers, influenciat per l’ambient universitari, les lectures del Viejo Topo o l’Ajoblanco, i alguna disbauxa nocturna a Barcelona en pisos anomenats comunes urbanes, apadrinades per la CNT. Fins que vaig descobrir el bar musical Can Grapes, a Taradell, al melic del món. El local era tan petit que les friccions, els tocaments impurs, les batusses etíliques, i les il·luminacions lisèrgiques eren fenòmens naturals i del tot inevitables. L’infern i el paradís en 50 metres quadrats! Resumint: De la sagristia a l’anarquia, passant per Can Grapes».

En Ramon havia estat mosso de pagès, tintorer, electricista, vigilant de futbolins, animador, pintor, cantant, assistent teatral i va acabar sent obrer cultural de l’Ajuntament de Vic (maquinista de cinema, tècnic de so i llums, coordinador tècnic d’espectacles). Així explicava la seva experiència i el seu pensament: «Veníem d’un ambient de repressió escolar i familiar. I ja no crèiem en gaire coses, inclosos els polítics. La influència hippy, sobretot en la vessant musical i l’aspiració d’anar viure a pagès, era majoritària (alguns es van sortir amb la seva i ara viuen en una masia).Vam ser coherents amb la nostra manera de ser i de pensar. Vam ser golfos, porcs, mal educats i demòcrates des de l‘arrel, amb dignitat i respecte per tothom. I encara ho paguem. Però no vam ser res d’especial, ens vam limitar a viure la nostra joventut intensament i ens vam mullar. Teníem els nostres riscos: alcohol, drogues i amor lliure. Vam tastar la llibertat i vam ser lliures. I pel que ens podia haver passat, encara hem quedat prou arregladets. Els actes que es muntaven eren informals i desorganitzats, però amb un resultat genial, gràcies a la il·lusió que tots hi posàvem; encara que no tot eren flors i violes, també hi havia mals rotllos».

A banda de delineant, per guanyar-se les garrofes l’Andreu sempre ha fet el mateix: tècnic comptable en empreses del ram de la construcció. Membre actiu de l’Assemblea de Catalunya, va militar al PSAN i va relacionar-se molt amb la colla del Cafè Vic: «El que ens movia i ens unia a tots (polítics i contres), era desfer-nos de la cotilla indeformable del franquisme. Teníem unes enormes ganes d’experimentar la llibertat i canviar els hàbits. Aquest va ser el motor principal per actuar o participar en comú. Alguns, com ara jo mateix i altres amics, militàvem a les dues bandes. Avui se’ns qualificaria de transversals. Els anomenats contraculturals eren una tropa heterogènia que tenia el denominador comú de la joventut, les ganes de gresca i un gran desig de viure sense traves. Gent que, contràriament a la denominació, estava molt interessada en aspectes ben concrets de la creació artística, principalment el cinema i la música. Sempre he pensat que estaven més a prop dels provos holandesos que del moviment hippies, amb ganes de provocar el sistema amb una combinació d’humor absurd i agressivitat no-violenta, i canviar els costums.

Cursa ciclista Vic-Bojons, 1983 [Foto: Andreu Roca.]
L’any 1975 Anton Maria era alcalde de Vic, un càrrec que va exercir fins a les primeres eleccions democràtiques. Designat a dit per Rodolfo Martin Villa (un dels homes forts del Movimiento), compaginava l’alcaldia amb la direcció d’un taller d’imatges religioses. A finals dels anys 40 havia format part del grup Els 8, la colla de vigatans polifacètics amb inquietuds artístiques que es reunien al cafè La Granja. Des d’una perspectiva contemporitzadora, així veia aleshores la generació contestatària: «Una societat sense joves rebels és una societat morta. I més encara en aquella època, que hi havia moltes coses prohibides. Aquella generació, encara que critiqués les institucions i en fes burla, també dinamitzava la ciutat. Les institucions ja s’han de criticar. Ja sé que això que dic avui és contradictori amb el que feia llavors, però en aquella època estava muntat d’una altra manera. A Vic va sorprendre molt l’estètica exterior del jovent, amb els cabells llargs i també va sorprendre que homes i dones compartissin les piscines. Va ser una època de grans canvis, uns canvis que potser haurien haver de vingut una mica abans, i no tant de cop. Des de l’alcaldia havíem castigat alguns d’aquests joves a passar tres diumenges a l’Ajuntament per actes burlescos contra el consistori. Però ells s’ho van passar la mar de bé amb el càstig. Per una banda jo em veia obligat per les circumstàncies a actuar contra actituds suposadament incíviques. Però també havia estat jove i els de la meva generació també havíem fet gambirotades. El problema d’aquells joves dels anys 70 era la droga. Els que ho van viure i se’n van sortir bé, tenen el seu mèrit. A la meva època, el perill més fort era l’alcohol.» 

En Víctor va passar per les aules del Col·legi Sant Miquel, va fer el COU a l’Institut Jaume Callís i va estudiar set anys a Barcelona. En aquells temps es dedicava a l’esplai juvenil i als escoltes. Va estar en l’òrbita del PSAN, però no hi va arribar mai a militar directament. Aleshores començava a escriure i va entrar a la revista Clot i posteriorment a la redacció de la revista Reduccions.  Amb els anys ha anat publicant regularment llibres, sobretot de poesia, articles sobre literatura i d’opinió a revistes especialitzades i premsa en general. Per ell, «una imatge clara, vista des d’aquells anys i des d’ara, és la d’una xarxa complexa de confluències i diversitats. Un objectiu comú i generalitzat podria formular-se com viure la vida que sabíem que era possible viure enllà les fronteres, en una situació social i política que hi posava totes les traves. Sota aquesta premissa s’aplegaven un munt d’objectius, des del més hedonista al més compromès; el més llibertari o l’enquadrat en un partit polític (sempre d’esquerres i sempre clandestí), amb total ortodòxia o com a passavolant, o el més intuïtiu i sense objectius precisos. I tota aquesta diversitat, ara potser inimaginable, tenia nombrosos punts de contacte i d’afinitats: en els llocs, en el calendari, en actes, en persones. L’enemic comú, que no era estrictament la dictadura sinó també unes formes de vida i una cultura social determinades, va aplegar tota aquesta diversitat en una rara harmonia plena de complicitats i espais comuns. A la revista Clot, per exemple, hi confluïen militants del PSAN, llibertaris de via lliure, academicistes, lliurepensadors, hippies i tota mena d’etcèteres. Em sembla important el concepte de compromís, gens lligat a altra cosa que a l’activisme i a la col·laboració, a empènyer tots junts una gran llosa que ens havíem de treure de sobre. I tots junts vol dir un ventall que acollia tot l’espectre de tots els colors possibles en idees i en pràctiques. Compromís i, sobretot, festa. També molta foscor, i por. Però festa. Érem conscients que el carrer no era nostre, però ens l’hi fèiem; i val a dir que la situació de desconcert que vivien els poders va jugar a favor nostre, i també en contra moltes vegades, en forma de repressions absurdes i desmesurades.»

solàrium
Solàrium a la Plaça, Vic, 1982. [Foto: Toni Coromina.]
Durant els anys setanta i vuitanta, en Carles va ser muntador de mobles, neteja-vidres, assalariat en una fàbrica, repartidor de propaganda i posadiscos e un bar. Va participar a la majoria d’activitats de l’Esbart Recreatiu Palafox, va ser membre de la Coral Vajillas i del grup de teatre La Troca. Actualment porta un hotel a Màlaga. En la conversa amb ell, explicava que «més que contraculturals érem una colla que no estàvem gaire per la cultura franquista, la post-franquista ni la pre-democràtica. Érem jovenets i volíem anar més enllà. Però com que Vic era una població més aviat tancada, on tothom sabia de quina casa eres, els fills entremaliats ens trobàvem per fer broma i xerinola amb denominació d’origen. Potser això no passava a la gran ciutat, on tot quedava més dispersat. Alguns de la colla havien anat una temporada a estudiar a Barcelona. La qüestió era sortir de l’ou i tastar la independència familiar. Anar a Barcelona era l’excusa per sortir de casa. Després, quan ens cansàvem d’estudiar i tornàvem a Vic, procuràvem trobar un pis per viure sols o amb algun amic. Jo freqüentava el Cafè Vic perquè hi anaven els meus amics i perquè era un local Els joves més indòcils ens repartíem entre dos bars: els politiqueros a l’Snack i els penjats al Cafè Vic, que érem molt psicodèlics; de tota manera, sempre hi havia anades i vingudes de clients d’un lloc a l’altre. Vic era una població petita i era qüestió d’aprofitar els pocs locals. I com que érem joves i teníem poca feina, aprofitàvem el temps lliure al màxim. Aleshores no hi havia internet, no hi havia gaire cinema i la televisió es limitava al monopoli de TVE. Les sortides per divertir-se eren més limitades que avui i havies de buscar-te la vida per no avorrir-te. O sigui que, després de fer el carajillo, a mitja tarda anàvem a banyar-nos en pilotes al riu en grupets de 10 o 12, nois i noies que escandalitzàvem els pescadors (no sé si per anar en pilotes o per espantar-los els peixos). Un altre dia anàvem a menjar un bocata a les Set Fonts de Sant Julià. A la nit, ho rematàvem a Can Grapes, a la Mosca o al Martell. I a la matinada, cap al Bumen, el pub d’en Pitu de l’Snack. Després, a dormir en qualsevol pis. I l’endemà, tornar-hi. No teníem temps d’avorrir-nos. També muntàvem obres de teatre, revistes, concerts o excursions. Sempre ens n’empescàvem alguna. Però tot ho fèiem per viure al dia, sense cap pretensió de passar a la posteritat. Carpe diem».

Un servidor de vostès, qui escriu aquestes línies, també havia format part de la colla del Cafè Vic. Havia estat professor de català, pastor de vaques, manobre, neteja-vidres i pintor de parets. Vaig participar en la majoria d’activitats de l’Esbart Recreatiu Palafox. Des de fa trenta anys sóc periodista i he publicat algun llibre. Com autor del llibre

subscric la pràctica totalitat de les opinions i les visions que manifestaven els personatges entrevistats. Tot plegat és un retrat virtual, però molt real, del moviment contracultural local. Potser al llibre hi faltava l’opinió de persones que serien molt crítiques amb una generació de joves que probablement qualificarien de blasfems i drogoaddictes (i tampoc no els faltaria raó). I em consta que, a banda de la visió crítica d’algun entrevistat, probablement hi falten les opinions d’altres joves contemporanis de la generació retratada (o una mica més joves), que blasmarien amb duresa els contraculturals i els membres de l’Esbart Palafox, per tenir tics d’intransigència, obcecació ideològica, messianisme d’arrels psicotròpiques i bones dosis de dogmatisme (greus defectes que, d’altra banda, abunden en tots els àmbits). Quedi constància, doncs, que de draps bruts n’hi ha a totes les cases. Encara que segurament són més criticades les persones que, amb més o menys cara dura, pugen a l’escenari de la vida, abans que les que s’ho miren des de la barrera o des del  pati de butaques. Però totes les opinions ajuden a dibuixar una veritat polièdrica, relativa i aproximada.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada