[Un article de Nan Orriols.]
Mes de febrer de 1939: en pocs dies, unes 100.000 persones, entre militars i població civil, van travessar la frontera pel coll d’Ares i es van exiliar a França, on els esperaven camps de concentració, molta misèria i la mort. Més tard, els maltractats de l’èxode espanyol de totes les ideologies van ser els primers a lluitar contra el feixisme. Marxen del feixisme per lluitar contra el feixisme.
Els republicans espanyols van ser víctimes d’un cop d’estat. Els hereus de la dictadura fruit del cop d’estat jutjaran aquest mes de febrer de 2019 els presos polítics que denuncien que la transició va ser un frau i que el cop d’estat franquista i la dictadura van deixar uns hereus que no han abandonat mai el poder.
Aquest mes fa vuitanta anys d’aquell èxode i Espanya continua segrestada pels mateixos que defensen privilegis inconfessables i que, per tal de poder-ne gaudir, han pactat fins i tot amb alguns republicans a canvi de viure tots plegats sempre amb les butxaques plenes. Una vergonya.
Aquest febrer de 2019 he pujat al coll d’Ares. Sempre aturo el cotxe a la part francesa, a pocs metres d’on comença el camí de la Retirada que baixa a Prats de Molló. El febrer de 1939 va ser molt fred. Des del cim del coll d’Ares es pot veure el mar. La veritat és que, des d’aquest lloc, sents un dolor insuportable per tanta misèria. Diverses persones han baixat d’un cotxe amb una bandera republicana i dues noies recordaven els seus avis. Tots plegats ens mirem. El cert és que no podem entendre res.
Avui comença el judici de la venjança contra els nostres presos polítics. Avui, quina casualitat, quina vergonya, s’ha dictat sentència absolutòria contra els dirigents de Caixa Catalunya, presidida pel socialista Narcís Serra i quaranta membres més del Consell d’aquesta entitat. Avui, encara, molts pensionistes i treballadors no han cobrat ni cobraran mai les pèrdues per les preferents, les clàusules sòl o per interessos amb usura. La dictadura, sempre contra els mateixos; la monarquia, imposada contra els mateixos; els criminals, contra els dèbils en nom de Déu o del feixisme. Tant li fa. És per això que volen els més dèbils, els republicans i els independentistes claudicats, sotmesos i derrotats.
El cert és que, avui, Espanya és un desert, on l’única esperança la representem els que ens rebel·lem contra tant feixisme. Costa d’entendre, però la democràcia, a Espanya, es defensa més des de la presó, l’exili i estafats pels bancs que des de qualsevol altre lloc. Quina paradoxa, que la democràcia espanyola l’haguem de defensar els republicans i els independentistes!
Senyors Pedro Sánchez, Iceta, Casado, Llarena, Arrimadas, Narcís Serra, senyors de Vox, jutges i generals de tots els estaments armats: com podeu dir que Espanya és un estat de dret? Com podeu parlar de democràcia? Un país corrupte i sense garanties. Un país de privilegiats. Un país d’estúpids que, amb la condició d’arreplegar un trosset de pastís del saqueig, actueu com voltors. Això sí, sempre aneu de negre. És el vostre color.