[LLIBRES] «Barcelona 1936» “La CNT i els comitès de defensa”, de Didac Costa

[Una novel·la de Dídac Costa.]

Part 1 de 2

No es podria entendre l’imparable triomf de les forces populars contra el cop feixista sense conèixer la cultura anarquista catalana i els convulsos anys que patia el país, de fet, des de feia segles, amb una devastadora guerra cada cent anys, però amb especial intensitat des de tombants del segle XX. Això explicava gran part de la sorprenent capacitat organitzativa dels barcelonins, que estaven fent la proesa, mai vista, de derrotar el seu propi exèrcit, malgrat haver sortit desarmats i amb unes autoritats polítiques incapaces de fer-hi front.

CNT i FAI eren les inicials que més es veien i s’escoltaven avui per tot Catalunya. Creada a Barcelona el 1910 al desaparegut Saló de Belles Arts del passeig Sant Joan, en el marc d’un congrés obrerista català, la Confederació Nacional del Treball convertí la vella Solidaritat Obrera, d’àmbit només català, en una organització sindical per a tot Espanya. Dels 45.000 afiliats l’any 1915 assolí els 500.000 l’any 1920, unint, ni més ni menys, que el 80 % dels treballadors catalans. Una proporció insòlita al món capitalista. Era la gran organització al món del treball, en temps en què això determinava la subsistència de les famílies. I, fins i tot, l’organització catalana més gran de l’època, en tots els àmbits de la vida social i política.

Aquesta força, aquest enorme teixit social combatiu, que era un dels principals objectius a abatre pels feixistes, no sorgia del no-res com un bolet, sinó que venia d’una llarga història de lluites i reivindicacions obreres i populars que feia dècades que havien fet saber al món la força revolucionària, antiautoritària i cooperativista de la capital catalana, travada en dècades, potser segles, de protestes, barricades, bullangues, revoltes, cremes de convents i brots revolucionaris ofegats en sang, afusellaments, llargues estades en presons inhòspites, canonades des de Montjuïc i càrregues policials a cavall, com pintà magistralment Ramon Casas a la seva obra La càrrega.

La càrrega · Ramon Casas

Davant d’un estat absent, que no oferia a la majoria de la població cap protecció social, cap més sistema de salut que les mútues de salut dels mateixos treballadors; cap altre ajut per enfrontar-se a l’atur o la jubilació que no fos la solidaritat entre veïns i els companys del sindicat, quan algú emmalaltia o envellia; cap altra facilitat per pagar els lloguers, que estaven a preus exorbitants pel sobtat creixement de la població, amb la recent immigració massiva espanyola, que el seu sindicat de llogaters; cap més alternativa educativa a la d’un clero obscurantista i endarrerit que les nostres poques escoles racionalistes i ateneus; rebent, en el millor dels casos, uns magres ajuts pal·liatius, assistencials i condicionats de l’Església als més desemparats, a canvi del seu monopoli de tot plegat.

Era un escenari on se solapaven una injustícia sobre l’altra, com enviar a la guerra del Marroc, Cuba i Filipines els joves de les famílies obreres que, a diferència de les riques, no es podien permetre pagar les mil pessetes de la redempció per evitar el servei militar i la lleva; fet que suposava, en poques paraules, que només els pobres anaven a morir a guerres colonials llunyanes per tal de mantenir els privilegis d’un grapat de grans empresaris.

A les bullangues del segle XIX, revoltes populars impulsades per la fam i el liberalisme anticarlí, la crema de convents ja era un costum habitual. El poble barceloní, potser encara imbuït del cristianisme més honest dels càtars o albigesos, que al segle XIII arribaren a Catalunya escapant de la salvatge inquisició catòlica francesa i vaticana, identificava el clero com a puntal central de l’opressió, junt amb l’exèrcit, els reis o l’alt empresariat català; sobretot després de la Setmana Tràgica ―o bé Gloriosa, segons qui escrigui la història―, impulsada pel rebuig a les lleves per anar a guerrejar al Marroc, i de l’heroica i vencedora vaga de La Canadenca, quan una Barcelona prerevolucionària posà entre les cordes els amos i el capitalisme, aconseguint fites històriques com les 8 hores de treball per primer cop al món, només un any després de l’URSS i Alemanya, i que duraria un bon temps.

O al Trienni Bolxevic, del 1917 al 1920, quan l’onada inspiradora de la revolució soviètica, que sacsejà com un tsunami el món sencer, arribà a les costes mediterrànies, fent arrelar, especialment a Barcelona, les esperances d’un canvi radical sobtat, on les majories socials pauperitzades poguessin reemplaçar, com a Moscou, les velles oligarquies ostentoses. Tot plegat feu de la nostra ciutat un dels llocs del món on la lluita de classes prengué més cos i rellevància.

Avui, tota aquesta contestació popular que s’havia anat armant d’eines, estratègies i arguments al llarg de dècades havia pres cos, després d’anys de gimnàstica revolucionària, amb la creació de comitès de defensa a cada poble i barri de Catalunya, que serien la llavor del que hauria d’esdevenir un veritable exèrcit anarquista i popular, que avui mostrava al món la seva utilitat per parar els peus al mateix feixisme que amenaçava tot el planeta.

[ENCREUATS] «Cadell retrobat», de Jordi Remolins

Cliper, el gos de l’artista · Pablo Picasso · 1895 · Oli sobre tela adherida sobre fusta · 21.7 cm x 33 cm

[Un relat de Jordi Remolins.]

El descapotable de color groc va disminuir de velocitat. Acostant-se cada cop més al marge dret de la carretera, però sense aturar-se del tot, els ocupants del vehicle van llençar a fora un gos. Amb la inèrcia de la caiguda l’animal va revinclar-se l’esquena amb els pedregots d’un camí de carro.

El cadell va refer-se de cop malgrat l’impacte de la caiguda. Tenia masegats el coll i la pota dreta posterior, però així i tot va córrer tan ràpid com va poder en la direcció del cotxe que acabava d’abandonar-lo. Fins i tot quan el descapotable groc ja s’havia perdut de vista en l’horitzó, ell seguia corrent d’esma darrere dels seus amos. I així va seguir cada cop més cansat, caminant coix i perdut, fins que una furgoneta blanca es va aturar al seu costat, i el noi que la conduïa va recollir-lo.

El vehicle va portar-lo fins a un mas rodejat de verds conreus, on pels lladrucs que els donaven la benvinguda va saber que hi vivien altres gossos. Un cop aturada la furgoneta, el noi va agafar-lo a coll i el va dur a una sala gran amb una acollidora llar de foc que ara era apagada. El sol crepuscular començava a omplir d’ombres l’estança, i tot i les masegades i la confusió, l’animal va sentir una agradable sensació de benestar, i va quedar abatudament adormit.

Es va despertar quan la mare del noi de la furgoneta li estava sanant les ferides de l’esquena i la pota. L’escalfor de l’esperit de vi el va fer gemegar lleugerament, però va deixar-se curar pacientment per la dona del davantal. Al mateix moment, el nen de la parella que conduïa el descapotable groc també es despertava d’un son profund, al seient de darrere del vehicle. Els plors en adonar-se que el gos havia desaparegut van perllongar-se durant més d’un quart d’hora. Els seus pares no van estalviar esforços per explicar que l’havien deixat a casa d’uns amics que el cuidarien. Li van prometre que el passarien a recollir quan tornessin de les vacances d’estiu, o bé que en comprarien un altre. Finalment, el nen es va deixar mig convèncer per les mentides, va aturar el seu plor i va concentrar-se en un joc electrònic de butxaca.

Dos anys més tard el cadell s’havia convertit en un bonic exemplar de petaner. Encara que els altres gossos del mas dormien fora de la casa, ell havia aconseguit que l’acceptessin a dins, i habitualment s’estava al costat de la llar de foc, tant en temps de fred com de calor. El noi de la furgoneta l’havia adoptat com a animal de companyia, i pràcticament sempre el portava a tot arreu, excepte els diumenges, quan sortia a festejar amb la xicota.

Un dia d’estiu a mig matí, tots dos van pujar a la furgoneta i van iniciar un trajecte que va durar un parell d’hores. La furgoneta es va aturar en un garatge de vehicles industrials d’una localitat costanera. El noi va estar mercadejant el preu d’un tractor de segona mà, deixant que el gos tafanegés pels racons del recinte. Quan va haver acabat va fer un xiulet a l’animal, que de pressa va tornar a pujar a la furgoneta.

En el camí de tornada van parar-se en una benzinera. Mentre el dipòsit del vehicle s’omplia de combustible, un descapotable groc es va aturar al seu costat. El gos va mirar per la finestra i va reconèixer el nen que havia tingut cura d’ell en els primers mesos de vida. Havia crescut i se’l veia més gran, però seguia assegut al seient del darrere, encaparrat encara amb un joc electrònic. No s’hi veia cap altra mascota. Als seients de davant hi havia la parella que l’havia llençat per la finestra. Va moure la cua i va lladrar feblement, amb alegria continguda. Però, tot i tenir la porta oberta, no va sortir del cotxe. Ningú el va sentir. Quan el noi va tornar a la furgoneta, després de pagar la benzina, el gos se li va acostar i va fer-li una agraïda i humida llepada a la galta.

[LLIBRES] «Poemes en tres temps» de Gabriel Salvans, ressenya d’Eusebi Puigdemunt

 

Text d’Eusebi Puigdemunt.]

El llibre Poemes en tres temps és el darrer poemari on es recullen les poesies d’en Gabriel Salvans, i el componen un total de 88 poesies que han estat escrites en el lapse temporal dels anys 2021-2025; es tracta, doncs, d’un recull de poemes pertanyents a diferents moments i publicacions: un poema del llibre La cambra, dos de Tres tasses, vuit d’A cau d’orella, tretze d’A peu dret i seixanta-quatre de Poemes en tres temps, essent aquest darrer, sencer, el que dona nom al present volum.

El títol del poemari va néixer gràcies a la lectura que va fer d’un bell llibre publicat l’any 1930, Poemes en el temps, de la campdevanolenca Concepció Casanova, poetessa que, malauradament, està envoltada per les boires d’un oblit injust.

Com el lector ja haurà pogut apreciar, el títol del recull poètic d’en Gabriel Salvans està manllevat del títol del poemari de la Concepció Casanova; val a dir que els versos de Poemes en tres temps volen ser un homenatge en record i memòria dels versos casanovins. Millor, però, que ens ho digui ell mateix: «[…] dono gràcies a aquesta poetessa desconeguda que ha posat llum a les ombres de la inspiració».

També cal apuntar que, llevat de les poesies de La cambra, Tres tasses, A cau d’orella i A peu dret, les estrofes de la totalitat dels poemes que componen l’aplec de poesies de Poemes en tres temps segueixen una disposició ternària de diferents estructures amb una temàtica variada ―comiats, benvingudes, evocacions de llocs, instants, persones…― que, a parer meu, deixen entreveure el fotògraf professional que havia estat en Gabriel: talment una placa fotogràfica, els seus versos plasmen i fixen aquells moments viscuts que s’han fet mereixedors del record escrit, record escrit passat per l’alambí de la gènesi poètica i el llenguatge acurat, ja que, altrament, no passarien de ser un mer dietari. Altra volta, pacient lector, dono la veu al poeta, escolta-la: «[…] i el temps el vull per compartir-lo // amb tu, si tu m’hi vols, i riure’ns // dels errors i les maltempsades // que el temps és prou escàs per perdre’l».

I encara amb el «cap dins» dels clàssics que ell, com a fars i guies, es fa seus; vegeu aquest fragment del poema “Mai, mai”: «Mai, mai giro el cap per mirar enrere // tot i que m’aturo a mirar per on // he vingut, i on soc, i d’on vinc, i on vull // anar, i saber per on he passat, que // no som on som sense haver fet camí». Un altre poema memorable és el que du per títol “El drac” en què, a parer meu, ens dona una veritable lliçó de vida; vegeu-ne el fragment següent: «La vida és lluita contra un mateix. // Si penses que la vida és gratis // perdràs arrels a cada sotragada, // ningú et trobarà a faltar més que tu.»

En la resta de poemes del poemari sap combinar l’alquímia màgica de les paraules, dels mots ―tendresa, malenconia, il·lusió, petits detalls, coses i moments, etc.― que la vida ens regala a canvi de només un petó o d’una mirada escaient que ens les faci valorar i estimar… Dit d’una altra manera, el carpe diem, de nou, dels clàssics.

Aquest és el gran mèrit d’aquest llibre, d’aquest recull de poemes que el formen…, un llibre que, en suma, ens obre la porta a unes emocions ―les seves― de les quals ens en fa partícips a través de la lectura íntima i reposada que requereix la poesia. Tasca difícil? Sens dubte, però val molt la pena afrontar-la.

Eusebi Puigdemunt i Puig

[OCELLS] «Habilitats constructives», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza.]

Construccions complexes funcionals i sostenibles

L’observació pacient de la natura regala moments d’una bellesa difícil de descriure, ens permet inspirar-nos i aprendre humilment d’allò que observem. Un d’aquest moments va ser quan vaig estar veient com un teixidor eurasiàtic (Remiz pendulinus) construïa el seu niu.

El teixidor és un petit ocell de no més d’onze cm de llargària que viu fonamentalment a l’Europa continental. És comú a Catalunya. Té la part superior vermellosa i la inferior de color marró clar. Al cap sembla que porti un antifaç sobre els ulls. El bec és curt i prim.

Habita vora de zones amb aigua com rierols i estanys. En funció de les condicions climàtiques, en algunes zones pot ser vist tot l’any o migra. Menja insectes. Nidifica als  deltes del Llobregat, de la Muga, del Fluvià i de l’Ebre.

El mascle fa, amb teranyines, fibres vegetals i animals, un niu en forma de bota de vi molt compacte que penja de branques d’àlbers o pollancres que siguin a prop de l’aigua. És una construcció complexa, funcional, sostenible i personal:

  • Si en fixem en la forma i grandària del niu, ens podem imaginar com un ocell tan petit és capaç de teixir (d’aquí el seu nom) una gran bossa subjectada en una branca de l’arbre pel seu extrem superior amb una llaçada que sembla feble però que és suficient, provist unicàment del seu bec.
  • Els materials que fa servir el fan càlid, la subjecció li permet adaptar-se als moviments del vent, la ubicació entre les fulles de l’arbre li proporciona protecció de la pluja, i la forma de l’entrada, protecció contra els depredadors.
  • Els materials són reutilitzats de plantes i altres animals, són biodegradables i es descomponen un cop els ocupants els han deixat de fer servir (l’any següent en farà un altre quan el necessiti, probablement en el mateix arbre del mateix indret).
  • El disseny últim del niu depén del constructor, amb caracterísiques que el fan més o menys atractives per a les famelles i condicionen l’èxit de l’aparellament.

Al món de l’arquitectura sovint veiem exemples d’inspiració en el món natural. A les obres de Gaudí tenim un excepcional exemple d’aquestes aplicacions. Tal com dic, ni els humans som tan intel·ligents ni els animals tan animals.