[Una novel·la de Dídac Costa.]
La majoria dels militants anarquistes han passat la nit als locals sindicals, als comitès de defensa o a les rerebotigues. En sentir les sirenes, aflueixen en massa cap al centre des de barris perifèrics com Sants, Hostafranchs, Collblanc o la Torrassa. Venen els obrers tèxtils de l’Espanya Industrial, els metal·lúrgics d’Escorza i Siemens, els vaguistes de Lámparas Z, peons, adobers, obrers de l’escorxador, escombriaires i paletes, entre els quals, alguns cantants dels cors de Clavé. També baixen lumpen proletaris de les barraques de Montjuïc i dels carrers a mig urbanitzar de la muntanya del Carmel. Alguns arriben d’encara més lluny, de camp obert com els companys de Poblet i del Guinardó, veïns d’en Federico Urales, el gran escriptor anarquista, i la seva filla, la Frederica Montseny, convertida ara en una altra gran líder del moviment anarquista, i coneguda a tota Espanya com la mujer que habla.
Tampoc no hi falten els obrers de la Fabra i Coats i de la Rottier, els mecànics de la Hispano-Suïssa, ni els operaris de la Maquinista, els de la Foneria Girona, els de les fàbriques de paper, els treballadors del gas i els químics del Clot, de Sant Martí de Provençals, de la Llacuna i del Poble Nou, que s’uneixen als pescadors i estibadors de la Barceloneta; els metal·lúrgics de la Nueva Vulcano, els ferroviaris del Ferrocarril del Nord, els gitanos del Somorrostro i també alguns matons del Poble Sec.
Els pagesos de la Vil·la de Gràcia, de tradició revolucionària i anarquista, baixen amb els obrers de les foneries, els dels dipòsits de tramvies i els dependents de comerç cap al Cinc d’Oros i la Diagonal, o cap als límits dels seus barris, on hi aixequen barricades i vigilen els carrers d’accés i les cruïlles.
Tots acudeixen a la crida contra el feixisme. No només hi ha anarquistes, sinó també socialistes, catalanistes, comunistes i gent del POUM. Tots han sentit les sirenes, i tots han vingut a la crida sense demora.
Tal i com havien previst els sublevats, entre les 4 i les 5 les tropes comencen a sortir de la majoria dels quarters. Els moviments s’inicien a les cinc casernes de la perifèria, des d’on es dirigeixen al centre per apoderar-se de la desena d’edificis claus per a un control efectiu de la ciutat i el país. Així com dels carrers decisius per a l’èxit del cop: les avingudes Colom i Paral·lel, i les places Espanya, Universitat i Catalunya.
Uns dels primers a sortir son els batallons del Regiment d’Infanteria de Badajoz numero 13 del Bruc, a les 4.15, amb l’objectiu d’ocupar Plaça Catalunya. Dirigit pel Comandant López Amor, serà una de les columnes vertebrals del cop. Primer surt una companyia de fusellers, comandades pels capitans Juan Ortiz i Luis Oller, acompanyada d’un reforç de 30 civils de Falange Espanyola, monàrquics, carlistes i de Renovació Espanyola, uniformats a mitges amb guerreres i corretges, uns braçalets de color verd, i armes i municions.
Darrera d’aquesta, la de López-Amor, que seria el batalló principal per al domini del centre. Després una companyia de metralladores sota les ordres del capità Pere Mercader, protagonista d’un dels primers vessaments de sang a traïdoria i sang freda, la marca feixista. Tot seguit, dues peces d’acompanyament dirigides pel tinent Quevedo. Una altra companyia de fusells amb el capità Visconti; una secció de morters; tot l’aprovisionament amb els carros del regiment, i finalment, per cobrir la rereguarda, dues seccions de fusells formades amb més voluntaris falangistes. En total, uns 400 efectius. (pàgina 74)
El grup d’anarquistes que havia estat vigilant el quarter, impressionats amb el gran desplegament, pren nota en detall dels regiments, bateries i efectius, i marxa a comunicar-ho a l’enllaç, quedant-se un d’ells a vigilar per si hi havia més moviments.
Tots aquests batallons comencen a marxar al pas per la Diagonal fins a la plaça Alcalá Zamora, on giren pel Carrer Urgell per creuar l’Eixample fins a la Gran Via de les Corts Catalanes. En passar per alguns carrers es topen amb algunes primeres resistències obreres, que poden neutralitzar i esquivar sense gaire dificultat.
Poc després, des de la Caserna del Carrer Girona surt una esquadra de cavalleria; de la de Sant Andreu una bateria d’artilleria lleugera, i una altra del Carrer Tarragona a tocar de Plaça Espanya. La Infanteria d’Alcántara, amb el quarter al carrer Sicília, a l’alçada del Parc de la Ciutadella, pateix entrebancs des d’un primer moment, perquè una part dels seus oficials vol mantenir-se fidel a la República, fins que el coronel Jacobo Roldán els redueix i aconsegueix posar en marxa una companyia cap al seu objectiu: ocupar l’emissora de Ràdio Barcelona. El Batalló de Sapadors surt de la caserna de Gran Via, per on avança cap a Plaça Espanya on l’espera el regiment de cavalleria de Montesa i un de l’artilleria dels Docks que ha aconseguit creuar la ciutat.
Per tot Barcelona, grups de treballadors amagats a cantonades, portals, balcons i darrere dels arbres, que han estat vigilant tots aquests moviments, estan en guàrdia i disposats a l’atac. Com un formiguer revoltat abans de la tempesta, milers d’obrers armats corren d’un racó a l’altre buscant els millors refugis al llarg de la ruta prevista dels feixistes, des d’on disparar-los i parapetar-se.
Les tropes marxen disciplinadament al pas, seguint l’itinerari prefixat d’acord amb el moviment conjunt de les altres forces precedents de les seves respectives casernes. Els dos regiments de Montesa a cavall, i els artillers arrossegant també amb cavalls dos canons i varies grans metralladores, que segueixen creient que serviran més com element de dissuasió per convidar tothom a quedar-se a casa, que com una arma per a una batalla real, convençuts encara de que la resposta serà breu i escadussera.
El conjunt de tropes, que està fent una marxa sobre Barcelona semblant a la de Mussolini sobre Roma pocs anys abans, assoleix sense gaires dificultats la primera fase dels seus objectius, començant a dominar les places Espanya i Universitat, on llegeixen un bando i hi emplacen bateries de metralladores i canons. Deixant clar del que es tracta: d’un aixecament militar en tota regla, amb tota l’artilleria i la violència que calgui per sotmetre les institucions democràtiques i el poble.
Arriba, doncs, el moment acordat per començar el contraatac: trobant-se totes les tropes repartides per la ciutat, lluny dels seus quarters. És l’hora dels revolucionaris i dels defensors de la República, units en l’antifeixisme. D’assetjar els soldats per totes bandes i sense descans, impedint que puguin tornar a les casernes.
Qui té una pistola creu tenir un fusell; qui té un màuser antic, creu tenir una metralladora; qui té una bomba de mà rudimentària feta a casa, creu tenir un canó. El que importa no són les armes que els pocs que en tenen acaricien, i els que no, observen amb delit. L’arma segura del triomf del poble és la seva empenta i voluntat de vèncer, les seves raons, i els segles que porten esperant aquest dia, on tot canviarà per sempre per deixar enrere les injustícies. I on serà el mateix poble qui construeixi i organitzi la seva pròpia societat, sense explotadors ni explotats, sense amos, reis ni patrons, amb germanor i entre iguals. La força interior que prové d’aquesta utopia tan bonica que teníem a tocar, era la nostra millor arma, tot i estar majoritàriament desarmats. Una força interior que estava a punt de dur a terme les paraules de Durruti: amb les ungles i les dents arrabassarem les armes al feixisme, i el vencerem!
Amb el despuntar del sol van començar a aixecar-se desenes de barricades als punts claus del centre. Les que s’havien aixecat durant la nit als barris, com a Sant Andreu, Poble Nou, Hostafrancs o Sants, amb dones i nens ajudant a construir-les, no jugarien cap paper decisiu avui, però servirien per defensar-nos i organitzar-nos els dies que havien de seguir. Convertint-se en petites fortaleses que establien noves fronteres difícils de franquejar a les vies més importants i als accessos als barris. Defensant-los de l’entrada dels feixistes i creant una mena d’illes autònomes armades, que no trigarien en convertir-se en la Confederació de Barriades. Sent, probablement, el cas més extrem de federalisme mai vist, amb plena autonomia de cada barri, on una gran barricada armada feia de frontera. Avui només servirien per controlar qui entrava i sortia de cada barriada a peu i, especialment, amb vehicle.
Començava la batalla de Barcelona. La primera de moltes. Eren les sis del matí.
[Els primers 4 paràgrafs i el que comença “Qui té una pistola creu tenir un fusell;” son copiats gairebé literalment de Joan Llarch, Els dies roig-i-negres, memòries d’un nen llibertari.]
