[ARTICLE] «El gavatx al canyet» i «Setembre», de Nan Orriols

[Articles de Nan Orriols.]

El gavatx, al canyet

Verdaguer va fer dos viatges a les Guilleries, un, pocs anys abans de morir. Buscava corrandes o informació de transmissió oral que parlessin de Serrallonga. No va trobar res. Però no tot s’acaba amb Serrallonga.

Durant la retirada dels francesos, cansats i veient que d’Espanya no en traurien gaire res («Europa comença als Pirineus», va manifestar un general), un soldat francès es va perdre a les Guilleries, i li van fer aquesta cançoneta, que cantaven en festes i saraus:

Si n’hi havia un gavatxot
que ha vingut de França,
mal calçat i mal vestit,
i se n’ha entrat en la dansa.
Les dones d’aquell veïnat
n’han tinguda planyença
i li han donat uns pantalons
sense camals ni botons;
li han donat un casacot
sense mànigues ni faldons;
li han donat uns calçotets
sense vetes ni gafets;
li han donat uns mitjons
que les mosques hi passen;
li han donat uns sabatots
que pertot se li’n reien.

Però finalment el pobre soldat va acabar al canyet, on anaven a parar mules, vaques, ovelles i altres animals morts que no es podien aprofitar. En record del francès, el canyet va canviar de nom i ara en diem el canal del gavatx o de l’agavatx, que és una cinglera amb tartera d’uns cent metres de desnivell que mira la riera Major i el Montseny.

Les Guilleries tenen encara molts misteris, noms i malnoms. De ben segur que moltes nits, asseguts al cim del canal, hi trobareu les ànimes de la por, de la creu del llop i tantes d’altres, i també podreu parlar amb el gavatx.


Setembre

Passats aquests dies d’agost en què molts fan vacances, m’ha cridat l’atenció que molts polítics, que per mi podrien fer vacances sempre, no han abandonat el seu raconet amagat dels plaers inconfessables ni per fer-se la fotografia al costat de la pobra gent que ho ha perdut tot en els incendis.

El ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, diu que els trens espanyols són els més puntuals després dels suïssos, i Oriol Junqueras vol fer creure que els trens de Rodalies els gestiona la Generalitat.

En fi, quan va acabar el mes de juliol estàvem malament, i en acabar l’agost encara estem pitjor, amb la Catalunya dels deu milions d’habitants amb infraestructures.

[ARTICLE] «Coses que poden passar» d’Isidre Oller

A bastonades · Francisco de Goya · Pintures negres

[Text de Isidre Oller.]

Ara us relataré una escena dels meus anys d’infantesa quan escoltava el consell de vells del meu poble al pedrís de la plaça. Canvio els noms, per molt que potser ni els hereus d’aquells filòsofs ja ni tinguin la possibilitat d’associar paraules i fets. Però mai se sap! El Maginet de ca l’Estripagecs semblava un gall de panses i la pell li bullia a punt de brou. «Ets un pobre home!», xisclava en direcció al Pepet de ca la Mansa. El poruc d’en Pepet prou pena tenia per a entendre tot allò que li venia a sobre. «Coi de Pepet, si et diuen que ets un mitja cerilla i permets que t’ho diguin sense fer-te valer, què farem, misèria de Cristo?!» «Però és que jo no soc un mitja cerilla», intentava respondre en Pepet. «I, a més ―continuava la filípica― deixes que el representant de buates, què dic, fins i tot el conco de cal Mec, bressolin les mamelles de la teva dona cada cop que vas al tros!» «Que no ―deia en Pepet―, que no és veritat, que la Felícia no m’ho faria mai això!» «Au va ―continuava amenaçant en Maginet― que t’ho deixes fer a sobre perquè ets un mort de gana i així us cau algun caleró, que jo ja m’ho sé això!» I en Pepet, amb la seva veueta continuava negant i es mantenia ferm de no exaltar-se. «És que tot això que dius, Maginet, no és veritat, a mi no m’emboliquis que no em preocupa.» «Que no et preocupa? A mi, a en Maginet de ca l’Estripagecs, m’has de dir que no et preocupa ser un bord, un tou, un cornut i un mort de gana? Que em vols prendre el número?» En aquest punt, els altres sis o set assistents a l’escena del pedrís ja temien un final terrible pel sainet vergonyós d’aquella tarda. «Què passa, Pepet, que no tens sang a l’espingarda?» Es va fer el silenci, no se sentien ni les mosques. En això, que en Pepet, d’una revolada, va fer aparèixer una corbella ben afilada i, vist i no vist, va fer volar els collons d’en Maginet, amb una sangada que ni recordaven tots els carnissers de la comarca plegats. En Pepet, sense immutar-se, va girar cua i mastegà unes paraules que va aconseguir escoltar el Ramon de ca la Mundeta: «Mon pare sempre em deia que no havia de fer cas de les males llengües, que no havia de caure en els paranys dels poca-soltes i dels malshermanus, que no pagava la pena…, però que si decidia que algú vessava la darrera gota que es podia vessar, la solució, ràpida i seca: “Mata’l”».

I aquesta bucòlica història, a què ve, en temps d’armes nuclears? A què ve, en temps de xips, mòbils, IA i banalitat en extrem? Ningú no vol ser en Pepet de ca la Mansa, quina vergonya! Potser avui amaguem moltes més coses que en èpoques passades, on sembla que, d’amagar, se n’amagava un gavadal, de coses. Ningú no vol fer riure a les xarxes socials ni ser l’ase dels cops del veïnat. Encara que tot sigui mentida. En Pepet tenia una corbella, altres tenen pistoles, altres, la paella pel mànec i els de més amunt, caps nuclears amenaçant el món. Però aquest món de mones pot encara tenir l’apel·latiu de món? No vull ser pessimista, perquè la veritat és que en aquest món hi ha un munt de mons. I diversos. I divertits. I molts d’ells, gairebé un paradís per viure’ls. Doncs això, no cal discutir, i a viure!

[ART] Noves exposicions a la galeria Espai Art60

[Text de Quim Vañó]

Aquest mes de setembre s’han inaugurat dues exposicions d’artistes empordanesos a Espai Art60. Fes clic a les imatges per visitar les exposicions.

Erosió i ofici, de l’escultor Pere Baguena

Amb les seves talles de fusta i pedra, ens proposa una mirada sobre la creació artística com un acte de relació íntima amb la matèria. És una exposició sobre la bellesa del procés, sobre la fragilitat que esdevé força i sobre la manera com el gest humà — quan és ofici, quan és amb respecte — pot donar nova vida a materials mil·lenaris.

 

Letargia, del cantautor i artista plàstic Joanjo Bosk

En el seu primer recull d’obres, al Racó d’Espai Art60 trobareu, una selecció de treballs creats, en la seva gran majoria, durant el passat 2024.

A ‘Letargia’, la pintura, el dibuix, el collage, el gravat o les serigrafies son tècniques emprades per Joanjo Bosk per explorar diferents llenguatges plàstics que transmeten una certa expressió humanista, amb l’empremta d’una forta personalitat.

Jordi Maideu

Jordi Maideu (Ripoll, 1958)

És un artista autodidacte amb una trajectòria de més de quatre dècades d’exposicions individuals i col·lectives, tant a Catalunya com a França i el País Basc. La seva obra, d’esperit lliure i experimental, combina pintura acrílica, collage i instal·lació, amb un llenguatge que beu de l’expressionisme contemporani i de la connexió directa amb l’emoció.

Des de 1979 ha presentat projectes en espais com el Canaules/Art de Ripoll, galeries internacionals i equipaments culturals, i ha participat en nombroses iniciatives artístiques i col·laboracions interdisciplinàries.

 

[LLIBRES] Vídeo de la presentació del llibre «Matadero municipal» a la llibreria La Muntanya de llibres

[Redacció]

El passat 24 de juliol, la llibreria La Muntanya de Llibres de Vic va acollir la presentació de «Matadero Municipal», el nou llibre de l’escriptor osonenc Nan Orriols, escrit a sis mans amb la col·laboració dels seus nets Bruna Orriols i Juli Orriols.

L’acte, presentat per Josep Cortacans, director de la llibreria, va reunir un públic nombrós i entregat, captivat tant pel llenguatge directe i contundent de l’autor com per la singular complicitat familiar que marca aquesta obra.

 

Isidre Oller

Soc l’Isidre Oller, de sang de Montmaneu i de Térmens. M’agrada tot. I ser curiós em fa descobrir tantes coses que la vida prosaica i esclava s’obstina d’amagar. Prefereixo viure i m’ensonyo a pensar que visc com a poeta, també com a químic, lluny del soroll que no és música.

La música: el millor invent que ha fet la humanitat. Escric en qualsevol gènere, no em presento a premis i vaig a recitar on m’hi demanen. Aviat podré jubilar-me i, si m’abelleix, dedicar-me a polir la meva obra. No poso gaires títols als meus escrits: surten de bursada, amb farcit i sense títol.

La música em salvà, com tantes vegades, per titular el meu únic llibre de poemes publicat individualment, “The Wind Cries Mary” (Neopàtria, 2016). És un llibre perdut, escrit quan encara no recitava en veu alta sense llegir els poemes. Que malament que ho feia! I com, l’oralitat m’ha canviat els mateixos poemes i la meva manera de presentar-los!

També he participat en un bon grapat de llibres de poemes i de contes col·lectius, com tinc un poema publicat en marbre al cementiri de Parets del Vallès, lloc on visc. Escric articles d’opinió en premsa comarcal vallesana i en alguna revista literària; he fet tres programes de ràdio de música clàssica, rock i literatura; he fet un munt de guions multidisciplinars de divulgació poètica que van ser representats a diversos llocs, com una Versió Dylan, de polèmica sobre el seu premi Nobel, presentat en set biblioteques d’arreu del país. I conversar, que és fonamental. En resum: a viure, mentre tinguem vida. L’única felicitat…

[ARTICLE] «Com sempre», de Nan Orriols

Viatge de mil peles · Manuel Solà · Oli sobre fusta · 100 x 100 cm · Desencant d’un temps d’un país

[Un article de Nan Orriols.]

Dies de calor. Avui, pluja al Pirineu. A Madrid, lluita entre el PP i el PSOE per la menjadora. Jutges conservadors contra jutges progressistes. El rei, encara amb l’«¡A por ellos!», i la UCO de la Guàrdia Civil, filtrant àudios per intoxicar-ho tot. Jordi Basté, màxima audiència a RAC1. La ràdio de Godó, també al servei de la tertuliana Teresa Cunillera i d’altres quota eterna de sofistes. Congrés del PP amb el mentider impresentable d’Aznar, que amenaça amb empresonar l’actual president del Govern espanyol.   

 

S’han tornat bojos? No, no, sempre ha estat així. Espanya és això. L’emèrit, lladre, i l’herència, per al seu fill, cap de les forces armades. Diaris, revistes i televisions, subvencionats. I, gràcies a les misèries del Sr. Junqueras i d’ERC, tenim el president Illa que actua com el president d’una escala de veïns. 

 

La quitxalla, innocents, van de colònies i procuren sempre transmetre felicitat, però cap polític no pensa en ells; cap polític no vol deixar la menjadora. Veure Aitana Bonmatí i altres jugadores amb la samarreta de la selecció espanyola fa mal. Veure el fatxa d’El Hormiguero fa mal. Veure com van a ganivetades pel poder fa mal. Veure la monarquia dels Borbons fa fàstic. M’agradaria que la quitxalla es quedessin aturats i que sempre fossin canalla. 

 

[ARTICLE] «El present i el futur dels ports de BCN i TGN», de Jordi Sánchez

Un article de Jordi Sánchez.]

El nostre litoral català s’estén uns 580 km, des de la punta del Falcó (l’Alt Empordà) fins al riu Sènia (desembocadura entre les Cases d’Alcanar i Vinaròs). Amb un 81 % de costa urbanitzada i una Llei de costes que la regula, hi ha uns 49 ports, entre esportius, pesquers, de mercaderies i turístics.

De tots els ports, n’hi ha dos que tenen una singularitat important per a les mercaderies. Fa temps que se’n parla, i també del corredor mediterrani, per tal de resoldre el transport de les mercaderies que es produeixen a la península Ibèrica i les que arriben des de continents llunyans, com per exemple l’asiàtic, amb destí a la UE.

Els dos ports, el de Tarragona i el de Barcelona, actualment reben mercaderies tant per ferrocarril com per carretera. El port de Tarragona és un bon receptor de trànsit de mercaderies, tant provinents del sud, des d’Algeciras, com de la línia ferroviària del centre de la península: Madrid, Saragossa i Lleida.

Actualment les mercaderies per ferrocarril representen menys del 4 % del total, percentatge molt llunyà del que demana la UE (30 %).

Solució

La solució està grafiada en el planejament català des de l’any 2010 i és l’eix transversal ferroviari (ETF), amb un traçat que fa que des de Saragossa les mercaderies arriben a Lleida; d’aquí, les que han d’anar al port de Tarragona ja hi van i les que no, continuen cap a Igualada, Martorell o el port de BCN. El tercer fil no és la solució, només pot ser una urgència. Tot l’entorn de BCN està col·lapsat.

En arribar al port de Tarragona, les mercaderies que venen d’Algeciras, que continuïn cap a Lleida i, a través de l’ETF, que segueixin cap a la frontera, en lloc de seguir per la costa o a pocs metres d’ella.

Fases

1a. ETF, des de l’entrada a Catalunya per la província de Lleida fins a Igualada i Martorell. En aquest cas, Lleida es converteix en un punt estratègic de mercaderies, i això vol dir més economia.

2a. Des de l’entrada de Vinaròs fins al port de Tarragona, en lloc de continuar per la proximitat dels nuclis urbans de la costa i les poblacions del Penedès —malmetent la zona vitivinícola, amb el seu paisatge, i havent de travessar la ciutat de Vilafranca—, és raonablement millor i més respectuós per als territoris utilitzar la línia des del port de TGN cap a Lleida.

Tot costa diners?

Efectivament, les obres ben fetes costen més diners que les que estan mal dissenyades. Els dos ports necessiten una bona planificació de connexions, des d’una infraestructura ferroviària pròpia, com a projecte de país, si no, perdrem el tren.

Així ho veig.

Jordi Sánchez Solsona
Calafell, 11.07.25