[Notes de Xavier Borràs. Fotografies de Montserrat Escayola.]
Trenta-un anys després de la seva darrera exposició al Temple Romà de Vic, l’escultor Enric Pladevall (1951) exposa ara «Temples del Zenit – Trilogia Blanca – Escultures de butxaca – Armari» al Museu de l’Art de la Pell de la capital d’Osona, una mostra no retrospectiva, però que ens presenta una continuïtat pletòrica de la seva trajectòria artística.
La inauguració de l’exposició, el passat 22 de novembre —que va ser maldestrament ‘ocupada’ per l’Ajuntament de Vic amb l’estrena del nou Centre Cultural Joan Triadú (més valdria haver-ne dedicat un acte a part)— va aplegar una gernació d’amics, coneguts i saludats de l’escultor vigatà, entre els quals vam poder veure molt amics de La Resistència (com Nan Orriols, Gabriel Salvans o Toni Casassas), l’antic batlle de la ciutat, Josep Maria Vila d’Abadal…, o el poeta Lluís Solà.
Els parlaments van anar a càrrec de la comissària de l’exposició, la professora (UVic-UCC) Ana M. Palomo Chinarro, i, del mateix Pladevall. Palomo va destacar que a la «Trilogia Blanca», Pladevall ha «posat molt interès en l’artifici tecnològic i ha tornat a la recerca de l’essència que emana de la forma i de la matèria. Elaborades amb fusta policromada, amb transparències blanques, pàtines, textures, obertures i escletxes, se’ns revelen formes que sublimen la bellesa de la natura i destil·len l’energia, les emocions, les tensions i l’extrema corporeïtat que caracteritzen les escultures d’aquest creador».
Per la seva banda, l’artífex de la fundació L’Olivar, a Ventalló —on ha bastit un paisatge empordanès carregat de cerimonial litúrgic que comprèn un jardí d’escultures, uns espais polivalents, el taller i la Cripta— planteja Temples del Zenit com un projecte virtual que ha acabat germinant en una idea que connecta les estructures arquitectòniques megalítiques amb els temples xintoistes, amb les capses metafísiques de Jorge Oteiza, amb la capella Rothko de Houston o amb la Bruder Klaus de l’arquitecte Peter Zumthor: troncs de fusta, estructures geomètriques, encofrats de formigó, portes torii, i llums que es projecten cap al zenit, formen part d’aquests temples situats en entorns virtuals. Cada temple crea un àmbit de reflexió relacionat amb la mística, la poètica i el caràcter de l’art com a manifestació del que és inintel·ligible. La proposta d’endinsar a l’espectador en una terra incognita virtual, servirà de fonament per descobrir la força genèsica de cada construcció i la viabilitat per arribar al zenit.
Per a Ana Maria Palomo l’obra de Pladevall «està plena de connotacions sensorials, tant quan treballa per instal·lar obres monumentals sota la volta del cel o per posar les més petites en una vitrina. El treball al taller, pacient, manual i reflexiu alhora, ha marcat una bona part de la seva producció. Aquesta labor perseverant, derivada d’un exigent mestratge tècnic, amb la qual ha alternat audàcia i subtilesa formals, la podem resseguir a Trilogia Blanca, Armari i Escultures de Butxaca».
L’exposició, que paga molt la pena de visitar, es podrà veure al Museu d’Art de la Pell de Vic fins al 9 de febrer de 2025.
Temple Verdaguer (memòria artística)
[Text d’Enric Pladevall.]
Em vaig decidir pel Temple Verdaguer, després de llegir el Canigó dues vegades i pujar al cim d’aquesta muntanya mítica amb els amics Jaume i Ester. Ja ho havia intentat fa molts anys amb la família, però la Paula, la meva filla, era molt petita i vam haver de desistir. També em calia situar un dels temples a la nostra terra.
De la primera lectura ja vaig extreure les dues paraules que em servirien per concebre una part del Temple. Verdaguer diu en el cant onzè (dedicat a Oliba): La paraula de foc de l’arquitecte […] Em vaig quedar amb aquests dos emocionants i profunds termes, i vaig decidir d’utilitzar-ne el plural: paraules de foc. L’expressió donava per a un Temple. Les vaig veure a l’interior d’una cova surant a l’aigua i amb lletres de foc real. Més endavant vaig anar a la cova de Cirac, que Verdaguer va visitar entre d’altres. Vaig decidir que una cova amb aigua seria el lloc ideal per fer-hi el projecte. Les coves són com els úters de la terra. Tanmateix, em va semblar que la intervenció escultòrica seria més respectuosa amb la muntanya. Havia pensat de situar uns elements escultòrics a l’exterior, però després de fer el cim vaig decidir que amb la cova era suficient.
La segona part del Temple també procedeix de Verdaguer, de l’epíleg de Canigó. En aquest, el poeta estableix un diàleg entre els dos campanars (sentinelles, els anomena) de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó. Aquesta idea de conversa és sensacional, d’una imaginació desbordant. Vaig pensar que el millor homenatge havia de consistir a proposar a alguns poetes d’avui , de fer parlar els dos campanars des de la seva visió poètica. Primer vaig parlar amb l’amic Lluís Solà, que va acceptar-ne el repte. Després un altre amic Quim Español. I, finalment, en Lluís Calvo autor del llibre extraordinari Cor pirinenc que estic segur que li hauria encantat a Verdaguer.
La Conversa es produirà un dia a l’any. El 23 de juny. La nit de Sant Joan, la nit de les fogueres al continent llatí. Cada any un poeta podria establir aquest diàleg verdaguerià. Es visualitzarà amb alta tecnologia al servei de la poesia i l’art. Cada campanar tindrà hologrames, làsers, drons… i també so al servei de la paraula i dels sentinelles. El Zenit del Canigó.
La nit del de l’any 2045 celebrarem el bicentenari del poeta Jacint Verdaguer, i de la seva obra mestra Canigó.
Aquest Temple, com tots els altres, és virtual però factible. És només un apunt d’allò que podria ser. Haig d’agrair als poetes Lluís Solà, Quim Español i Lluís Calvo la seva col·laboració, així com també al músic Rafael Subirachs, a la casa-museu Verdaguer, Jordina Boix, Narcís Garolera, Manel Carbonell, la Biblioteca de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, Casal del Conflent, Bernat Gasull i també i molt especialment als col·laboradors artístics i tècnics Marc Galvez, Ivan Antonio Menéndez, Ricard Puigdomenech, Guillem Fàbrega i Àlex Jiménez.
Gener de 2024
