En l’urbanisme també existeix l’abans, el durant i el desprès, adverbis per tenir en compte.
Abans
El planificador parteix d’informacions fins avui, tot tenint en compte els límits i les configuracions físiques, població, cultura i tradicions, espais naturals, conreus, zones i espècies protegides, infraestructures i usos en general, així com condicions ambientals de tot tipus. És el moment de la recerca.
Durant
És el moment de la reflexió, de la interpretació de la recerca i de les experiències acumulades en el camp de l’urbanisme, per tal de no cometre errors sobre resultats tangibles i elaborar una proposta sostenible.
Després
Ja no és mirar enrere, és mirar el present i el futur. Un futur que queda taxat en temps, economia i petjada ecològica. És veritat que els codis senyalen períodes d’execució, avui anomenats sexennis, però sempre pendents de la influència global.
Referits els moments, cal preguntar-nos:
Qui té la governança?: el poble?, els polítics?, els redactors de la proposta?. Sembla que la resposta ens hauria de dir que tots. Sí, però no.
Vejam, la proposta és un treball tècnic, científic, acadèmic, però en el seu tràmit preveu que el poble pugui escoltar, comprovar i opinar mitjançant al·legacions. Els redactors informaran si són o no adequades i si s’ajusten a la legalitat vigent. Però, el quid de la qüestió és que la decisió final serà la dels polítics. Algú pot dir que representen al poble (eleccions). És veritat, i per això es tan important i necessària la participació ciutadana, el que avui es diu la societat civil.
Participar, com deien entre els grecs, vol dir ser ciutadà; compromís individual i col·lectiu.
Les joguines que s’apilonaven a l’aparador de Cal Noranta-cinc competien en una lluita desigual amb les nines, que en una proporció ínfima n’ocupaven un espai residual. Abduït per la publicitat de l’època, Moretti va adquirir una barbie per regalar-li a la seva germana petita. Per moments havia tingut dubtes de comprar-li una capsa de condons, perquè aquelles últimes nits havia sentit gemecs a l’habitació de la noia, associables a una activitat masturbatòria incipient. Quan van haver-li tornat el canvi del parell de bitllets de mil pessetes que li havia donat a la mestressa de la botiga, va agafar la nina i, involuntàriament, va tombar una col·lecció de cliks de Famobil que tenien perfectament alineada al taulell. Maldestrament, va demanar disculpes i va sortir tan de pressa com va poder de la botiga, vermell com un pigot, mig atropellant la senyora que s’esperava per comprar un geyperman pel fill.
Aquella mateixa nit de dissabte Moretti va pujar les escales del Mix, local de moda al pis superior de la discoteca Master’s de Ripoll. Confós entre els amics, havia demanat un 43 amb coca-cola, que s’incorporava al seu organisme a una velocitat superior a la de la resta de la colla. Probablement perquè no sabia beure. Amb tota seguretat perquè li encantava el gust dolç de Burman Flash fusionat amb alcohol.
«Tengo el cuerpo muy mal, pero una gran vida social…»
La nit ripollesa no era excessivament atractiva. Tret de l’Arlequí i el bar Mundial, poques opcions més podia oferir als forasters. Malgrat l’absència d’al·licients, una colla de torellonencs despistats havia aterrat al municipi. En aquell moment estaven a tres metres i mig de Moretti, fent una partida al billar del Mix. Havien renunciat a les presumptes possibilitats de seducció, perquè al local hi havia un percentatge 80/20 de nois respecte a noies. D’aquest 20% només en consideraven una petita porció com a follables. I a més totes elles tenien novii, individus amb aspecte de no estar gaire predisposats a raonar en cas d’iniciar-se un conflicte de seduccions. Massa feina per a cardar un puto clau.
Quan algú va deixar una moneda de cent pessetes sobre el billar per a jugar la pròxima partida, la colla nord-osonenca es va afanyar a explicar que no tenien intenció d’opositar. Només pretenien fer-ne una altra entre ells i cardar el camp. Eren quarts d’una de la nit i encara tenien temps d’arribar a qualsevol local de la seva comarca per acabar una nit de lleure oblidable. L’autor de la proposta va insistir. Volien mesurar-se contra el guanyador. La partida es va acabar i els torellonencs van introduir una nova moneda al billar. Van extreure’n les boles i les van col·locar sobre la taula, ignorant a la fauna local.
Moretti va observar com un individu del poble agafava la bola blanca i l’estavellava contra les que acabaven de situar en el triangle inicial del joc. Un dels nois de Torelló va advertir-li que deixés de tocar els collons. El ripollès estava massa acostumat a imposar la seva voluntat. Quan van tornar-ho a tenir tot a punt per començar la partida aquell paio va agafar la bola i la va llençar de nou cap a la resta. L’envàs de mitjana Estrella Damm que va impactar-li a la cara no va ser capaç d’alinear les quatre putes neurones que haurien de posar en freqüència el seu cervell. Les de la resta dels seus amics seguien rutines paral·leles. Un rajolí de sang es va escapar del front del seguidor de Madonna, Level 42, els Hombres G i les pel·lícules d’Arnold Schwarzenegger. El crit efeminat que va sorgir-ne de l’esòfag va ser secundat per la seva histèrica xicota. La nombrosa colla de joves que esperaven per jugar al billar del Mix va fer front comú. La tangana havia començat.
El grup de torellonencs va guanyar la porta de l’efímer local després d’haver-ne baixat les escales anàrquicament. Darrere seu un crit de dolor, frustració i venjança havia pres l’establiment nocturn. Pel camí s’havien trencat un parell de cubates, tres mitjanes Estrella i un quinto San Miguel. La permanent d’una adolescent va rebre l’impacte d’un vas de vidre i les espatlleres del vestit jaqueta d’una senyora que esperava la primera filla, van invertir la seva horitzontalitat. Eren finals dels vuitanta. Eren els pitjors anys de moltes vides.
Quan els ripollesos indignats van adonar-se de l’estat de la situació, els nord-osonencs ja cremaven carburant a Terradelles en direcció sud. Moretti estava gaudint per primera vegada de la nit ripollesa, talment com ho hagués fet a Manhattan, Berlín o el Soho londinenc. La puta globalització començava a prendre forma a ritme de violència gratuïta.
Al lavabo d’un sòrdid bar pescallunes un parell de nois assaborien per via nasal el contingut de la paperina que acabaven d’adquirir a un conegut quinqui local, quan van sentir el so dels frens d’un Seat Ronda. Un d’ells va arrambar amb el dit índex les restes de substància colombiana que hi havia sobre el dipòsit de l’inodor i va refregar-s’ho a les genives. Quan va sortir a l’exterior va veure’s empès a l’interior d’un vehicle en direcció a la capital de la comarca veïna. Algú exigia justícia. A ell li suaven moltíssim els motius. Eren la una i deu de la matinada. Va entomar la catana que hi havia al vehicle i va deixar que l’aire de la primavera nocturna prepirinenca que entrava per la finestra del darrere li acaronés el rostre humitejat amb llàgrimes de cristall.
«Corren de un lado a otro como pollos sin cabeza…»
No li havia agradat mai la música disco ni la gent que estava predisposada a marcar-se unes passes de ball amb la penúltima excusa sorgida de la indústria subdiscogràfica barcelonina. Per això, Moretti va sortir del Mix i es va recolzar a la barana que hi havia a peu de la carretera de Barcelona, davant mateix del Master’s.
El simulacre de violència que havia viscut tres quarts d’hora enrere no va tardar a reproduir-se quan l’ocupant d’un vehicle amb matrícula de Barcelona va passar per davant seu brandant una arma. Unes fèmines gallinàcies van exclamar crits de terror. Els seus mascles tragueren forces de flaquesa, i van organitzar un improvisat simulacre de massacre. Un dels més motivats va córrer a buscar uns nunchakus per a exhibir maldestrament davant de Cal Déu les seves aptituds en arts marcials quan els pescallunes ja retornaven de nou a la riba osonenca del Ter. Fent recompte d’efectius s’havien adonat de la seva manifesta inferioritat, així que van emprendre una retirada que sempre és el més semblant a una victòria quan t’adones que és impossible guanyar. Abans, però, la catana havia decapitat un poll que s’acabava d’escapar d’un galliner de la Rodona, i que els va seguir per inèrcia fins a la plaça Vella de Torelló, avançant fins i tot a un dels vehicles que amb les presses havia sortit de la carretera a l’altura de la Solana.
«Que bien me lo paso, yo solito…»
Mentre tot plegat tornava a la normalitat, Moretti caminava en direcció al domicili dels seus progenitors a la plaça Sant Eudald. No podia treure’s del cap l’escot voluptuosament estrident d’una de les noies del bar. Aquella nit va mullar els llençols pensant en profunditats vaginals que no exploraria mai, mentre a l’habitació veïna la germana es tocava pensant en la seva millor amiga. Secrecions miccionadores humitejaven simultàniament pijames dissenyats per Charles Monroe Schulz, producte de malsons on nombrosos colls eren seccionats per l’acer d’una catana de la vall del Ges.
Una cambrera del Mix netejava encara les restes de cervesa i gintònics que havien causat una enganxifosa capa líquida a l’interior del bar. A fora el seu xicot l’esperava a cavall d’una Honda NSR. Portava un condó a la butxaca, una erecció sota els pantalons i la seguretat que aquella puta nit tampoc no perdria la virginitat per més que els seus somnis humits haguessin augurat tot el contrari. Sota el casc NZI la buidor prenia forma.
Durant la diada de Sant Jordi s’omplen els carrers i les places de parades de roses, n’hi ha de tots colors: vermelles, blanques, roses, liles, taronges…, i en d’altres molts colors que no es troben a la natura, com en morat, platejat, daurat, blau, negre, celeste i arc iris, es pot dir que cada any en surt alguna de color i combinació diferent. Em centraré en la rosa negra.
Existeixen roses negres en el seu estat natural, no són un mite ni és la barreja de combinacions, és cert que existeixen, però només creixen de forma natural en una sola regió del món…, Halfeti, a Turquia. Tenen aquest color pel pH de l’aigua i per uns pigments hidrosolubles. Es consideren un símbol d’esperança, passió i misteri.
Les roses negres de Halfeti són les úniques que només creixen en el món de manera natural en petites quantitats en aquest indret situat al sud de Turquia.
Halfeti és un poble que es troba submergit sota les aigües del riu Eufrates. Els habitants d’aquest poble es van adonar a la dècada dels noranta del fenomen tan especial que feia que les seves roses negres fossin úniques a tot el món. Quan es va construir la presa de Birecik, els veïns de la localitat van ser traslladats a 10 km d’aquesta. Juntament amb les seves pertinences, també es van emportar les seves plantes i les seves roses negres. La sorpresa va ser veure que, en trasplantar-les a la nova població, els seus rosers només donaven roses vermelles.
La densitat del sòl i la combinació de les antocianines (uns pigments hidrosolubles) són els responsables d’aquest singular fenomen. Les condicions úniques del terreny i els nivells de pH de les aigües subterrànies de la zona que es filtren des del riu Eufrates fan que el color vermell carmesí que presenta originalment aquesta flor esdevingui un negre intens molt sofisticat. Però a més, hi ha una cosa que les fa encara més exclusives. I és que només creixen durant els mesos d’estiu. La resta de l’any, el seu color és d’un vermell molt intens.
Les investigacions i experiments que es van portar a terme, van constatar que les condicions de cultiu no eren les mateixes que les del poble original. En haver-se alterat els paràmetres del sòl i de les aigües subterrànies, les flors ja no es pigmentaven de color negre. Amb l’objectiu de salvar les seves roses negres, les autoritats van decidir instal·lar hivernacles prop de l’anterior ubicació en la qual es trobava la localitat d’Halfeti. Les roses van tornar a recuperar el seu bellíssim color.
És precisament aquest misteri el que fa que siguin flors tan demandades i que molts es preguntin si realment existeixen les roses negres naturals.
Curiosament, els turcs mantenen una relació d’amor-odi amb les roses d’Halfeti, ja que, tot i que saben perfectament que són úniques al món dins de la natura, per a la seva cultura són presagi de mort i de males notícies. I cal dir que els turcs són molt supersticiosos amb aquest tipus de qüestions.
Tot i que per a algunes persones són símbol de mala sort i per a altres són objecte de fascinació, el que és sorprenent és que les roses negres existeixen a la natura i que creixen de forma salvatge, desmitificant la part de llegenda urbana i de misteri que durant tants anys ha girat al seu voltant.
No hi ha una llavor de rosa negra que puguem plantar al nostre jardí. La més propera són les varietats híbrides que s’aconsegueixen a través de dues varietats de roses molt fosques, les vermelles i les violetes, i les roses que es tenyeixen en els vivers.
I, lamentablement, no és possible comprar roses negres d’Halfeti, ja que es tracta d’un exemplar protegit.
Escultura de Sant Jordi del bateà Frederic Galcerà al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. [Foto: gencat.cat.][Un report d’Eduard Garrell.]
La participació, que avui molts posen al cim més alt, és la vàlvula de sortida de la vulgaritat i del cretinisme.
Albert Jané
Un cop superades les llegendes, mites, històries i tradicions que corren sobre la diada de Sant Jordi, cal no oblidar que el Dia del Llibre és una festivitat mercantil. Si bé la diada es va fer coincidir amb efemèrides literàries, la intenció, en una època que l’activitat editor-llibreter estava íntimament lligada i molts editors-llibreters vivien dels subscriptors, calia buidar els magatzems, treure les velles edicions per fer lloc a novetats i reedicions. Objectiu final: vendre llibres.
Sant Jordi no és popular perquè molta gent vengui llibres, sinó perquè molts catalans en compren.
Així, el dia de Sant Jordi, coincidint amb una vella tradició, la de regalar roses a les senyores, costum que ve del segle XV, es va anar convertint en una tradició catalaníssima, i barceloníssima, ara estesa per tot Catalunya i de plagi o imitació impossible arreu on s’hagi intentat.
El descompte i l’oportunitat de trobar alguna obra retirada dels aparadors o les lleixes, amanit amb la simbologia de la identitat lligada a la cultura i a l’amor, eren uns elements irresistibles per a representar a qualsevol nació. El «miracle» és que això es produeix pel simple fet que els llibreters surten al carrer a vendre llibres i els floristes roses.
Per motius familiars i laborals, fins a la meva jubilació no vaig passar mai un Sant Jordi com a ciutadà, tots els vaig viure a la banda dels comerciants, fossin editors o llibreters i des del 2005 fins al 20015, com a responsable de l’organització de la diada al capdavant del Gremi de Llibreters. Al llarg d’aquests anys he pogut constatar com el Dia del Llibre ha anat prenent unes dimensions colossals i rebent una pressió creixent de part dels editors, dels mitjans i dels interessos comercials de pràcticament tots els sectors. També, he viscut com l’Ajuntament de Barcelona ha intentat apropiar-se de la festa i, «sin que se note el cuidado», anar arrencant la crosta catalanista, vella expressió d’un alt càrrec de l’ajuntament encara en actiu.
Hi ha un pacte no escrit entre l’Ajuntament de Barcelona i el Gremi de Llibreters: el Gremi gestiona, d’acord amb l’ajuntament, les parades amb un ordre de prioritat: editors i llibreters agremiats de Barcelona, de fora de Barcelona i no agremiats de Barcelona i de fora de Barcelona.
Una parada de llibres a la Rambla durant la diada de Sant Jordi. [Foto: gencat.cat.]
No tothom és llibreter: mireu aquí quins requisits ha de complir una llibreria, que són els que exigeix el Gremi de Llibreters. S’entén que alguns no vulguin, o no puguin, agremiar-se.
Tots els llibreters tenen permís per instal·lar una parada, si volen, davant de la seva botiga i una altra al centre de Barcelona, amb prioritat pels del districte i tot seguit, per antiguitat en la sol·licitud de l’emplaçament, els llocs que no són ocupats pels llibreters agremiats ho són pels altres llibreters, editors i floristes. La resta d’espais els gestiona l’ajuntament seguint els seus criteris, que no són els dels professionals del llibre.
L’Ajuntament de Barcelona ha donat permisos amb molta màniga ampla i ha fet perillar durant molts anys el Dia del Llibre, convertint-lo en la festa major del campi qui pugui. Els permisos són molt fàcils d’obtenir per gent que no hi hauria de ser, com partits polítics, entitats, agrupacions, casals, clubs, sectes, equips esportius, escoles, supermercats, nens que es venen els llibres de la seva biblioteca (o la dels pares), i parades d’un sol llibre, malgrat ser aquesta una clara línia vermella per als llibreters.
L’ajuntament barceloní ha institucionalitzat la pirateria i ara alguns la reivindiquen com a legítima i popular, malgrat que la seva intenció sigui obtenir uns quants calerons a costa de l’esforç quotidià dels llibreters en una descarada competència deslleial. El dia de Sant Jordi les parades de llibreters professionals no arriben al 20% del total, i aquest any n’hi ha 336.
Abans de la pandèmia, la saturació i la pressió per obtenir un lloc a la Rambla, la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia era tan insuportable que el Gremi va pactar amb l’Ajuntament l’obertura de nous espais amb el propòsit de descongestionar i estendre la festa a més barris.
Així es van instal·lar, amb un gran èxit, les llibreteries infantils als Jardinets de Gràcia i les especialitzades en còmic i llibre juvenil al passeig de Sant Joan.
Durant anys el Gremi de Llibreters ha estat bregant amb el consistori barceloní per la necessitat de distingir els professionals del llibre, agremiats i no agremiats, reservant-los uns espais centrals clarament distingibles per al públic, que té dret a saber a qui compra el seu llibre, obtenir-ne si cal un rebut o tiquet i que un canvi li sigui acceptat dins les normes del comerç. És el mateix que exigim quan comprem peix, verdura o un electrodomèstic.
Parades de roses a la Rambla la diada de Sant Jordi. [Foto: gencat.cat.]
Finalment aquest espai professional ha quedat clarament definit i el sector privat del comerç del llibre, que ho és, acorda amb l’Ajuntament contribuir mínimament amb les despeses que la seva activitat grava al sector públic.
A mi em sembla injust.
El sector privat del llibre és qui, de fa dècades, ha fet de Sant Jordi la festa més important del país i l’ha sabut mantenir malgrat totes les adversitats, ajuntament inclòs.
Sant Jordi l’haurien de pagar els intrusos, els qui usurpen per un dia la professió, i la tradició: per una Santa Jordina feminista i «queer» perquè la festa és «heteropatriarcal» i sexista.
Si aquest espai de copagament per als professionals del llibre queda establert, és una victòria del Gremi i de la Cambra del Llibre.
L’altra gran victòria del sector és que aquest any no hi haurà llista dels més venuts, ni especulacions interessades. Es donaran les tendències de compra i els més venuts es publicaran quan els sistemes de seguiment i de control d’estocs hagin registrat les vendes reals de les parades i de les botigues de les llibreries agremiades, que són les que disposen del sistema informàtic Libridata (que podeu consultar ara mateix), de treball en xarxa i de control de vendes i estocs.
Un petit exemple, doncs, de per a què serveix el Gremi.
Cauran al sac de l’oblit les hores de badocar.
M’han captivat l’un i les altres selfies,
la bellesa de la noia que lluïa solitària
vanitat davant la mirada de la càmera.
En el retrat deixem reflectida la imatge
més real i íntima de nosaltres mateixos.
Per més que es trasbalsi el punt de mira
no enganyarem ni la murrieria del gat,
ni seran menys frugals els pètals d’una rosa,
ni ets, ni deixes de ser, per més ganyotes
que inventis entre el qui mira i qui mires.
La vida flueix mentre es decanta el vi,
el gest i la paraula, amb l’encant dels dies
que fugen, al no-res, dels fulls de calendari.
Ni en nombre, ni amb la manera, ni amb ales d’àngel,
ni tothom com ara, però, qui més qui menys
ha volgut deixar el seu fat al pas del temps.
Velázquez va sortir emmirallat a las Meninas
i ara penja per la pols dels segles al museu.
La meva vanitat és a les fosques, descolorida,
qui ho sap, si d’alguna capsa de retrats,
potser el temps de l’oblit n’obri la festa.
Poesia i dilema davant del joc.
L’arcà de la mort du el tretze al costat
i jo porto el tretze amb la meva sort. La vida,
com al tauler d’escacs depèn de tu
tant com de l’altre, perdre o guanyar,
tant se val, el que cal és el camí que faci
a la partida fins al final. Potser mori
un dimarts i tretze al captard de la tarda,
amb l’esgarrifança del gat i de l’amor.
Tindré el llapis a mà quan vingui la mort
a acabar la jugada. Jugo mentrestant
a viure el millor que sé i puc i aprenc
a riure amb la por i les males herbes,
i parlo amb els amics, i els llibres,
i al voltant d’una taula, i amb el vi i l’oracle,
i amb el vent i el mar… que és mentre visc, quan
penso que hi vaig fent camí de mica en mica.
He après a parlar amb els morts que tinc
a tants retrats emmarcats a la vida,
i sé que un dia parlaré des de la mort
amb tu, que tot d’una tot fa un tomb
i s’acaba el joc a mig poema, i al sac.
Una transició per donar pas a d’altres existències, després de néixer , créixer i reproduir-nos em acomplert amb la genètica ja que estem al seu servei.
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
No cal un talent especial per amanir
equilibris a la vida, però cal rebutjar
el tedi, l’obtusitat, l’apatia…
i cal penjar-se, de tant en tant, de cap per avall
a mirar el món de l’inrevés. Balancejar
els pensaments que et busquen. Com diu Kafka,
tot allò que busques també et busca a tu.
Com et busca el gat de la llibreria
amb fastuosos i temptadors equilibris, miols
entre la penombra, la llum, i el soroll de la calma.
Que saber caminar al costat dels camps, sabent
el nom del que veig i escolto i distingir
entre el blat i l’ordi, el mussol o la merla,
és oblidar el nom de tantes marques superficials,
i gaudir de saber fer el badoc sense més parafernàlia.
Que no em cal saber anglès per connectar amb l’entorn,
i escoltar i entendre’l. El paisatge és molt més que mirar Instagram.
Viure fora de nosaltres mateixos és no viure.
Cal perdre la immediatesa per guanyar reflexió
i saber qui som més enllà de Sepharad.
Que em busqui el sol en una posta i em trobi mudat
i àmfores plenes de sabors del vi i talls al poema.
El Penjat
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
