El passat mes de novembre, en el marc d’«Oristà La Fira», es va presentar a la plaça de l’Església, la mostra 5 Pecats Capitals, del pintor Àlex Voltà: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia són els sets pecats capitals que Àlex Voltà va convertir en una sèrie major de la pintura de tots els temps, d’un dramatisme que salta d’any en any i creix amb els desastres de la humanitat sencera, des del ja llunyà 2009 en què la va iniciar. Als set pecats se’ls contraposen les set virtuts: castedat, temprança, caritat, diligència, paciència, benevolència i humilitat. Pecats i virtuts tenen en la Divina Comèdia del Dant el seu referent immortal.
L’amic i ànima de La Resistència Nan Orriols, amb motiu d’aquesta magna exposició, li va fer una entrevista imperdible, enregistrada per TVBagué, que ens plau molt d’oferir-vos, especialment per a animar-vos a conèixer aquest singular i arriscat artista.
Àlex Voltà Calveras (Barcelona, 1968) és actualment objecte de culte en l’àmbit del col·leccionisme. La seva producció és molt limitada, perquè triga mesos a enllestir una obra. Treballa a base de capes de pintura, que aplica amb la precisió d’un miniaturista, per aconseguir els relleus escultòrics que el fan inimitable. Voltà no pertany a cap escola ni a cap corrent artístic: és ell i prou. Quan va haver de triar, es va sentir molt lluny de l’ensenyament acadèmic artístic i amb una gran fortalesa d’autodidacte ha anat forjant un estil propi inconfusible des de la soledat del seu taller, ja sigui al Raval de Barcelona, a Santa Eulàlia de Puigoriol, a Premià de Mar o, darrerament, a Oristà.
Actualment, el silenci està molt mal valorat. A nivell personal el més a prop del silenci que he estat és al desert, i els qui ho han experimentat asseguren que el silenci més absolut és a l’espai. Vivim, però, en uns temps que tot el que sobrepassa les limitacions de l’home és mal vist. Ni els enterraments s’escapen del comiat callat com a senyal de respecte. S’aplaudeixen fins i tot als cadàvers abans d’enterrar-los o incinerar-los en el silenci etern. A les televisions, especialment les estatals, ningú no debat, només criden. Uns com una trona per vendre falses esperances i altres per fer repicar els tambors de guerra. Si neva abans de Nadal, és impossible gaudir de la calma sense el soroll de la neu i a cada cantonada hi ha altaveus que escupen nadales. Els sons de la natura tenen un sentit. Els animals es comuniquen amb sons per un motiu de supervivència. Ara, tal com afirma en un aforisme, Nan Orriols, «vivim en un mon de muts que no callen mai». Rabindranath Tagore, va escriure: «Si el que has de dir no és més important que el silenci, calla!». I Groucho Marx, més directe, va expressar: «Val més no dir res i passar per estúpid que no pas parlar i esvair qualsevol dubte».
Les religions ens venen un Déu silenciós, quan en realitat és el silenci qui és Déu, com ho és el Sol, l’aire, la terra o l’aigua. Els nostres ancestres ho entenien així quan deïficaven la natura. La trampa del monoteisme ho va esguerrar tot i va omplir el silenci de “mantres” i falses esperances. Sense el silenci, Bach no hagués pogut compondre les seves meravelloses obres, només amb el domini dels sons sobre el suport immens de l’absència de sorolls. Com qui és conscient que primer va ser el bram, després la música i, desgraciadament, a continuació el llenguatge abstracte. Un instrument per transmetre idees de domini dels uns sobre els altres. Els discursos que cerquen una raó on no cal. La vida ja respon sense coartades a ella mateixa, no li calen paraules buides per intentar comprendre-la. S’obre pas des de l’estrella més llunyana del firmament fins els cucs de la descomposició. Mentrestant, l’ésser humà pretén dotar-la de sentit fins al punt d’autodestruir-se.
És evident que el llarg dels temps s’han dit més bajanades que no pas s’han escrit o compost grans simfonies o cançons. La paraula escrita o recitada no és res més que un instrument de manipulació. No cal oblidar que la primera mostra d’escriptura cuneïforme, el codi d’Hammurabi, no conté res que s’apropi a la bellesa. Era un codi de lleis, unes normes per estacar la llibertat, una guia de conducta per suplantar la bondat dels instints. Les úniques coses que m’apropen a la meva insignificança és el silenci dels deserts, les muntanyes, l’Univers incontaminat i el concert número 5 per a piano de Johann Sebastian Bach. La resta és vanitat, inutilitat i mentides.
Ara, que el món tal com el coneixem, és descompon, regna el xivarri. Les marques comercials són els «mantres» moderns i la raó és dels qui criden més i no diuen res. Ens prometen paradisos on el silenci n’és proscrit. El genial director suec Ingmar Bergman va dirigir l’any 1963 la pel·lícula El silenci (Tystnaden), on planteja l’amor com a única alternativa al deïcidi que va cometre l’home quan va «inventar» la paraula. El fonament de la torre de Babel i de totes les injustícies. El soroll com a arma destructiva com les trompetes que van fer caure els murs de Jericó.
Mentre, de les fires i mercats han desaparegut aquells xerraires professionals, considerats inútils, un tipus com Borrell és permet l’ús públic de la paraula per a justificar els genocidis, i esdevé l’exemple més clar del que va dir Groucho Marx.
[Vegeu un fragment d’El silenci (1963), d’Ingmar Bergman.]
El taxidermista dislèxic va visitar el podòleg amb l’esperança que li solucionés els problemes fonètics que l’havien privat de desenvolupar-se amb fluïdesa a escala social. Sorprenentment la sessió va ser un èxit absolut, fins al punt que en sortir de la consulta va acomiadar-se amb una perfecta dicció, provocant mig orgasme a la imponent infermera. La seva felicitat era tan gran que quan un logopeda borratxo va pujar al taxi i va vomitar a sobre de la tapisseria, ni tan sols va fer ús de la renovada oratòria per cagar-se en ell, i va seguir fent la ronda nocturna això sí, amb un irrefrenable i inquietant desig de momificar la comunitat sencera d’alcohòlics de la ciutat.
Una relació d’amagat
L’aprenent del taller mecànic i la dependenta de la botiga de gominoles feia més d’un any que es veien d’amagat per temor a les represàlies dels seus progenitors. Les respectives famílies no tenien gens clar que dos adolescents de races diferents estiguessin relacionats sentimentalment i els ho havien prohibit taxativament. De fet, s’amagaven tant per veure’s que fins al dia que van decidir finalment deixar-ho córrer, encara no havien aconseguit trobar-se ni una sola vegada.
Història d’amor i fatiga
El filòsof professional estava tan enamorat de la veïna del pis de dalt que s’havia passat els últims trenta dies i les seves nits corresponents pensant en ella, en el seu rostre, l’aroma, els cabells, la veu, els ulls i l’encisadora forma d’arronsar el nas quan es creuaven a l’escala. Tenia una obsessió tan malaltissa que quan va mirar pel forat de l’espiell i va veure que era ella qui tocava el timbre de la porta, va costar-li un món i part de l’altre atrevir-se a obrir-la. Al cap dels cinc minuts que va tardar a fer-ho, encara la tenia al replà de l’escala, però tan bon punt va començar a moure els llavis molsuts per demanar-li si voldria acompanyar-la al ball de fi d’any, el filòsof, cansat i abatut després d’un mes de vigília, va quedar-se profundament adormit abraçat al marc de la porta.
Qüestió d’imatge i olfacte
El porter de discoteca era un individu tan extremament merda que quan sortia a llençar les deixalles semblava que ho fes amb el seu germà bessó. Conscient de la pèssima imatge d’anar acompanyada per aquell individu, la bossa d’escombraries va desequilibrar-lo mentre obria la tapa del contenidor, i va abocar-lo a dins just a temps perquè els operaris del servei de neteja que s’apropaven amb el camió no la veiessin escapant-se a tota hòstia per la cantonada. Quan el mecanisme de trinxat del vehicle va convertir l’home en un conglomerat encara més irrecuperable de carn i vísceres, els escombriaires de darrere el camió van maleir mil vegades als veïns per acumular restes olfactivament tan desagradables.
La tardor a la Vall d’en Bas. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
La tardor, que ja desvirtuava els colors arboris cap a l’esgrogueïment, s’ha vist sorpresa durant les darreries d’octubre i aquest novembre per pluges intenses arreu i neu i fred glacial a muntanya. Les castanyes i les patates dolces (mal dites moniatos) s’han pogut endrapar enguany amb màniga llarga, com feia anys que no es veia. És la normalitat que torna o un batec impulsiu del canvi climàtic que fins ha fet arribar recentment a la penísula Ibèrica un huracà atlàntic?
La mort solitària de la gent gran
De la tardor vital (o de l’hivern a l’avançada) també en volia parlar arran de la notícia, escarida, que em va colpir fortament fa uns dies: un home de 56 anys i la seva mare dependent de 86 van aparèixer morts en el seu domicili, al barri de la Roureda de Sabadell. La policia va rebre un avís en què diversos veïns els alertaven d’una forta pudor que sortia de l’habitatge situat al número 2 del carrer Toses de la població vallesana. Quan hi van arribar, els agents hi van trobar les dues víctimes. Els Mossos d’Esquadra que hi van intervenir no van detectar indicis de criminalitat en els cossos. Sembla, segons tots els senyals, que el fill hauria perdut la vida per causes naturals i la dona per inanició.
No és la primera vegada que passa un fet semblant al nostre país: el 2016 un jubilat alemany va viure tres mesos amb el cos de la dona mort a Empuriabrava i un home de Sant Hilari, quatre mesos amb el pare mort assegut a taula. Més recentment, just ara fa un any, un cas calcat al de Sabadell, va ocórrer a Badia del Vallès, quan la policia va trobar els cadàvers, novament, d’un home de 67 anys (que va morir primer per una aturada cardíaca) i la seva mare, de 96, que va morir dies després d’inanició. El televisor era tot el dia engegat i la pudor dels cossos ni tan sols va amoÏnar els veïns ni la treballadora de la neteja —l’única ajuda que rebien de l’Ajuntament a través del Consell Comarcal, que havia externalitzat el servei a l’empresa Clece— que no va avisar ningú quan no li havien obert la porta.
Al Japó —aquesta illa en què tradició i modernitat topen constantment i produeixen fenòmens insòlits— ja hi ha de fa temps unes brigades de neteja a les cases de la gent gran en què han aparegut morts d’inanició per a poder-les llogar o vendre al més aviat possible (a les megalòpolis nipones l’habitatge és molt i molt car).
En alguns indrets del nostre país, hi ha gent que veient com s’aveïna aquest futur de soledat i mort desassistida, han decidit organitzar-se comunitàriament, tant a nivell econòmic com organitzatiu, donant exemple a tant de submental qui tot lo dia es queixa a papà i mamà Estat de la seva dissort. Cal organitzar-se des de l’autogestió, fora de les institucions, que l’únic que provoquen és la dependència, la promoció de la incapacitat i, definitivament, la mort, molts cops en soledat.
Els lladres de temps
Cal donar, novament, l’enhorabona a la televisió pública catalana per haver gosat programar (el passat dia 27 de novembre) el documental Lladres de temps, que fa una recerca de com s’ha convertit el temps en diners i com podem reclamar el control sobre aquest nou recurs, preciós i finit. Time Thieves (el títol original en anglès) revela com les empreses monetitzen el nostre temps sense que ho sapiguem i com les xarxes socials s’han convertit, segons les seves pròpies paraules, en “els nous rellotgers”.
Qui no s’ha trobat en la situació que una línia aèria ens fa imprimir les targetes d’embarcament i ens fa facturar l’equipatge, fent estalviar així a l’empresa milions d’hores de feina cada any? Qui no s’ha passat hores tractant de muntar un moble o s’ha barallat amb un caixer automàtic al supermercat? Qui hauria de pagar per fer tota aquesta feina?
El documental Lladres de temps fa la volta al món per a investigar com el temps s’ha convertit en diners, com el rellotge ha pres el control de la nostra vida laboral i personal i com podem tornar a tenir el control d’aquest recurs preciós i finit.
La guardonada directora Cosima Dannoritzer combina un extraordinari conjunt d’imatges d’arxiu i commovedores històries amb el testimoni dels principals experts mundials, en un documental que va ser rodat en localitzacions com el Japó, els EUA, França, Espanya, els Països Baixos i Alemanya.
El documental desenvolupa el discurs de Dannoritzer, combinant la història, l’ecologia i la tecnologia. Ha treballat per emissores de diferents països europeus, entre les quals hi ha la BBC, ARTE, TVE i TVC. La seva pel·lícula “Comprar, llençar, comprar”, del 2010, va guanyar 12 premis internacionals de festivals.
Lladres de temps és una producció de Polar Star Films i Yuzu Produccions en coproducció amb TV3, ARTE France, TVE, amb la col·laboració de Servus TV, SRF, RTS, YLE i YesTV i amb el suport de MEDIA, CNC i ICEC.
[Podeu veure el vídeo sencer en aquest vincle. No us el perdeu si voleu estar ben informats i que deixin de robar-vos temps.]
La revolució catalana
Acaba novembre amb l’anunci que dos dels presos polítics catalans, ara a Lledoners (Jordi Sànchez i Jordi Turull), anuncien una vaga de fam per denunciar la justícia repressora del Rege d’Espanya i el fet que l’actitud dels tribunals impedeixi que la causa catalana arribi als tribunals europeus. La història sembla que es repeteix, quan a aquesta internacionalització (Macià, Companys o Puig Antich, per a citar alguns exemples, en els darrers cent anys).
Per bé que suara s’han aconseguit alguns resultats positius en els tribunals en què tenim els nostres exiliats, començant pel president Puigdemont —que es pot moure arreu del món menys a l’Estat espanyol—, el sacrosant Tribunal Constitucional espanyol no sap/no contesta quant als recursos presentats contra l’empresonament dels nostres compatriotes.
Cal tornar, encara, repetir la història?
Molta, moltíssima gent —fora dels mots d’ordre dels partits a l’ús (que continuen fent política autonomista mentre s’omplen la boca d’una República inexistent)—, està disposada a emprendre l’acció directa contra tanta d’ignomínia, perquè ni es pot suportar la situació en què se’ns vol col·locar (la inacció) ni es pot tornar als errors del passat, que ens han abocat a repetir, com en el sempitern dia de la marmota, la cançó de l’enfadós.
Al segle XII comença a organitzar-see la pràctica i la creació de la xarxa de camins de la transhumància a Catalunya. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Toni Coromina.]
La transhumància, una activitat ramadera i agrícola molt tradicional a Catalunya fins fa unes dècades, és el pasturatge estacional que consisteix en el desplaçament de ramats d’una regió a una altra a la recerca de pastures d’hivern i d’estiu. En el seu projecte «Camins ramaders i transhumància a Catalunya», la Fundació Món Rural reivindica, en ple segle XXI, el pasturatge i la transhumància dels ramats com a tret característic del món rural català, un fenomen gairebé extingit en un territori conformat per una tradicional xarxa de camins ramaders.
Per a la Fundació Mon Rural, el sector ramader, igual que el sector agrari en general, passa un moment delicat pel que fa a la seva continuïtat: «Cada cop hi ha menys pastors i menys ramats. El nombre d’explotacions ramaderes s’ha anat reduint de forma accelerada en els darrers 20 anys, i en el cas concret dels subsectors de l’oví i el cabrum, el degoteig d’explotacions encara ha estat més accentuat». Si Catalunya té un patrimoni territorial de gran valor, una bona part s’ha menystingut: la xarxa de camins ramaders.
Durant el segle XIX i començaments del XX la transhumància va tornar a donar un pas enrere que progressivament es va allargar fins l’actualitat. [Foto: Toni Coromina.]Segons la mencionada Fundació, la transhumància té els seus orígens a l’època preromana i romana, però no és fins al segle XII que comença a organitzar-ne la pràctica i la creació de la xarxa de camins per on havia de transcórrer: «Desprès de la reconquesta de terres als musulmans, els monestirs cristians més potents, com el de Santa Maria de Poblet o el de Santes Creus en zones planeres i els de Sant Martí del Canigó o Sant Miquel de Cuixà en zones muntanyenques, van establir vincles degut als problemes comuns de manteniment i alimentació del seu bestiar depenent de l’època de l’any. Així, els monestirs de muntanya tenien dificultats per fer pasturar el bestiar a l’hivern degut a la neu permanent, i els monestirs de la plana no podien fer pasturar el bestiar a l’estiu degut a l’alta fertilitat de les terres i el seu conseqüent conreu”». Arran d’aquets inconvenients, la preocupació principal dels territoris del Prepirineu català, a través dels monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, va recaure en la creació d’una xarxa de camins, estable i segura, que permetés el trànsit del ramat entre la plana i la muntanya.
Per tot plegat, es va consolidar la xarxa de camins ramaders catalana i es va estabilitzar una activitat econòmica que es mantindria molt potent fins a finals de l’Edat Mitjana: «És en aquesta època i fins al segle XIX, degut a les dificultats econòmiques que patiren els monestirs de la plana i l’interior de Catalunya, que l’activitat transhumant va canviar i es va centrar en el trànsit ramader d’hivern de les muntanyes a la plana. Durant el segle XIX i començaments del XX la transhumància va tornar a donar un pas enrere que progressivament es va allargar fins l’actualitat. L’increment de la demanda d’aliments degut a la gran expansió urbana de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el conseqüent augment de les terres conreades i de la intensificació de l’agricultura i les inversions en grans infraestructures per a fer-la possible, han estat el cúmul de causes de la disminució de pastures disponibles a la plana i en conseqüència de la disminució de l’activitat transhumant a Catalunya».
La defensa de la transhumància a Catalunya té personatges cabdals. Aquest és el cas d’en Cuca, un pastor d’Olost, impulsor del Grup de Treball de Transhumància Solc, que fa pocs anys va convocar una protesta pacífica per a reivindicar el dret de pas del camí ramader de Vic a Berga. A l’acte hi van participar pastors d’arreu de Catalunya, que van acompanyar un ramat de 600 ovelles. Els participants en la reivindicació s’oposaven a un càmping que tallava el camí de manera deliberada i impedia als ramats seguir una ruta destinada a les ovelles i als pastors des de temps immemorials. En aquell acte de protesta, el mateix Cuca es va treure un roc de la faixa i va mostrar una fotografia aèria de l’any 1967 que demostra l’existència del camí ramader avui tallat pel càmping. La reivindicació, però, ja s’havia portat a terme en tres ocasions, sense cap resultat positiu. De fet, el propietari del càmping negava rotundament l’existència del camí ramader.
Tenen raó els pastors quan expliquen que els camins públics constitueixen un patrimoni de moltes hectàrees de territori que són propietat dels ajuntaments i els vilatans en són els seus principals usuaris. El progressiu desús que ha afectat alguns camins aquestes darreres dècades ha afavorit el seu abandonament, de manera especial a les àrees urbanes i rodalies, un fet que sovint aprofiten alguns propietaris propers per apropiar-se’n o fer-ne un ús indegut.
Tal com es deia aleshores en un manifest signat pels pastors, «les administracions que haurien de vetllar per la preservació d’un patrimoni que és públic, poden esdevenir els principals responsables de la seva pèrdua. Els darrers anys, la pressió destructiva s’ha exercit de manera especial sobre els camins ramaders, atesa la seva freqüent condició de senders que no admeten el trànsit de vehicles, fins al punt de posar-ne la majoria en condicions intransitables per als ramats».
Marugan (Segòvia), 22 i 23 de novembre de 2014. Transhumància. Un grup de pastors mena un ramat de gairebé dos mil ovelles i 40 cabres des de Valladolid fins a Boadilla del Monte, a Madrid,tot seguint el traçat d’una carrerada reial. [Foto: Antonio Heredia.]Segons els afectats, la progressiva dificultat de les rutes transhumants de llarg recorregut, n’ha accelerat el seu desús i ha comportat la pràctica desaparició de la transhumància a peu, de manera que avui és una epopeia seguir aquestes rutes amb un ramat de bestiar. La despreocupació de les administracions, contrasta amb els plantejaments favorables a la ramaderia de pastura com a activitat preservadora del medi natural, per la seva capacitat de control i neteja de la vegetació, i també per a la prevenció d’incendis, corredors ecològics i la creació de paisatges. En uns temps en què els camins han deixat de fer-se servir com a vies quotidianes de comunicació, a les proximitats dels pobles encara els resta l’alternativa de vies de lleure, per a la pràctica d’una activitat, cada dia més ineludible: caminar.
La solució està en mans dels ajuntaments i les entitats comarcals, com a titulars immediats d’aquest patrimoni i administracions més properes al territori. El Govern català i l’actual Generalitat, com a administració competent en la catalogació de camins rurals i ramaders, hauria de facilitar a les administracions locals les bases legals i la metodologia tècnica per a la recuperació i catalogació dels camins.
Si a la Catalunya actual queda algú amb cinc dits de front, algú que conservi memòria de les arrels d’un país que s’ha de projectar en el futur sense perdre les essències populars, aquest algú són els pastors. Els camins ramaders són de titularitat pública i ningú no té dret a tancar-los i fer-ne un ús particular.
La despreocupació de les administracions, contrasta amb els plantejaments favorables a la ramaderia de pastura com a activitat preservadora del medi natural. [Foto. Arxiu LR.]
D’un temps ençà és freqüent veure com persones d’alta rellevància demanen perdó: el rei emèrit Joan Carles I, Mark Zuckerberg (fundador de Facebook), Toni Blair, Rato i d’altres. Però, normalment el que hi ha al darrere acostuma a ser una mentida o un indigne comportament. El perdó si és de debò dignifica a la persona, però el perdó amagant la mentida és nefast.
Si a la infància no s’educa en els valors que donen sentit a l’ésser humà per fer el bé, el més probable és que aquest arbre creixi malament, senzillament perquè hi ha molt de mal estès i es troba amb facilitat. En canvi la bondat, la humilitat, l’honradesa, el desinterès i la tolerància requereixen més sacrifici.
La maldat pot acabar en odi?
Odi, «sentiment profund de malvolença envers algú», segons Pompeu Fabra (1868-1948), de qui enguany se celebra el 150è aniversari del naixement.
Passem mal pas? Té alguna cosa a veure amb els sentiments? Crec que sí, veiem: els sentiments poden ser positius o negatius. Els positius recolzen en l’amor i en la dignitat de la persona, en canvi els negatius poden portar-nos cap a l’odi a les persones o a les idees, per tant a la indignitat.
Aquest sentiment negatiu està transformant-se en els darrers temps en una epidèmia d’ira, tant és així que tenim el darrer exemple del 19 de setembre —segons les noticies-—, en què van detenir un ciutadà de Terrassa que volia cometre un magnicidi contra el president del govern espanyol Pedro Sánchez. Aquest fet demostra fins on hem arribat. No cal dir el que suposeb tots els enfrontaments de la guerra dels llaços, escarnis, atacs als Mossos, insults…
Entenc al papa Francesc quan adverteix de que «torna l’odi, la discriminació i la intolerància davant les diferencies ètniques, religioses o nacionals».
Els presos polítics catalans a Lledoners. Dos d’ells, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, són en vaga de fam. [Foto: @jordialapreso.]Cada dia em costa més acceptar —i no ho accepto— la situació en què es troben els nostres polítics, a la presó sense un judici, mentre des de les instàncies judicials mantenen l’acusació de rebel·lió, malversació i sedició. Només es pot entendre des del sentiment negatiu que els porta a l’odi, això es així.
En el context mundial hi ha un augment de guerres, murs, camps de refugiats i tractes inhumans amb persones de territoris a les quals es força a immigrar per motius ambientals i econòmics, menystenint-ene els Drets Humans, és a dir el respecte a les persones.
Sentiments sí, però positius, abraçats amb l’amor, no amb la violència, al menyspreu a qui no pensa igual que jo. És a dir, ésser dignes, que és l’únic camí que ens portarà a l’amor, aquesta és la porta. Obrim-la!
[Continuant (La Resistència, 21, octubre de 2018) amb la reflexió del report de Gabriel Borràs (La Resistència, 18, juliol de 2018), en què comentava l’informe del Departament de Territori i Sostenibilitat corresponent al període 2011-2015 i on manifestava que volia compartir la seva reflexió perquè «soc un sac de dubtes», et diria, Gabriel, que no cal dubtar de res.]
Veient que volen organitzar visites nocturnes als parcs naturals; veient que els rius de Catalunya gairebé només són clavegueres d’aigua depurada pràcticament sense vida; dic, també, que veient que tot són estudis sobre el canvi climàtic i la vida al planeta, subvencionats, impresos i enquadernats, dic, Gabriel, que no cal dubtar de res. Aviat tindrem més biòlegs que gripaus i més tertulians sofistes, ridículs i avorrits a les televisions i ràdios que orenetes.
Ja ha arribat aquell moment (gràcies, gràcies, univers meu!) en què el món urbà arrasarà el parc d’Aigüestortes i la fageda d’en Jordà. Aquell moment (gloriós moment!) en què els gossos i gats i altres animalets aniran acompanyant com a verdaders assistents socials els seus propietaris cap a l’extinció. Gràcies, gràcies, univers meu!
La senyora. Colau, també; els coloms, molts, de la plaça de Catalunya, en un acte de generositat impossible d’imaginar, l’amolsaran amb les seves ales i s’enlairarà enllà enllà cap a la glòria de les ciutats sostenibles.
Per acabar, haig de dir-te que he trobat meravellós el protocol d’intervenció dels óssos als Pirineus. Fabulós! Foragitem l’ós del Pirineu i li prenem el territori. Llavors, en un gest altruista dels sàpiens, sense tornar-li res li demanen que torni però que es porti bé. Més imbecil·litat, impossible. Diu el protocol:
Diagnòstic, seguiment i execució de mesures proactives i d’inici de mesures de dissuasió;
Captura i marcatge de l’exemplar i de reforç de mesures aversives;
Si el comportament de l’ós no millora, captura i retirada de l’exemplar.
I la canalla, sense llar d’infants! Pareu, pareu si us plau de fer el ridícul! Demano que s’elimini aquest departament i molts més de l’estructura administrativa de la Generalitat que no serveixen per a res. Demano que ens deixin descansar un xic; que no estudiïn res, que l’Ajuntament de Barcelona tanqui el zoològic i que deixin de fer visites guiades a la «natura», com diuen els urbans. Demano que ho tanquem tot.
El cert és que estem a les portes de l’extinció de l’espècie Homo sapiens. Només demano que l’univers se’ns emporti aviat i salvi la quitxalla i la innocència. Gabriel, no tinguis dubtes de res. Tot és més clar que… (l’aigua, ja no).
[Per il·lustrar la claredat, un vídeo dels darrers aiguats a la Vall d’en Bas, més concretament de la crscuda del riu Gurn –afluent del Fluvià–, a Sant Privat d’en Bas.]
