[Text i veu Gabriel Salvans.]
En el respir de l’aire tornen
els dies de novembre, grocs
com les fulles caigudes, tendres
com la calidesa d’un gest
que sospira carena enllà
on perdo el tremp de les paraules
buscant què dir per no dir res.
A la gola se’m fa un nus
quan giro fulls entre les fulles
i remoc un temps que no torna
i navega com un sospir
de vent i fulles de novembre.
Com una pàtina fugaç
al marc d’una fotografia.
A cau d’orella, 2024.
[Una novel·la de Dídac Costa.]
A les 8 del matí esclata a plaça Espanya una nova gran batalla.
Quan en Llibert i l’Aurora hi arriben amb el camió junt amb una dotzena de companys, no fa gaire que un esquadró del Bruc, el Regimiento de caballería de Montesa, comandat pel coronel Escalera i amb el suport de l’artilleria del capità Contreras dels Docks, hi han emplaçat diverses metralladores i un canó en forma de ventall amb tres línies de tir: una enfocant a Sants, l’altra a la carretera del Prat i la tercera cap a la Gran Via.
De la caserna del carrer Tarragona, situada a pocs centenars de metres, ha arribat gairebé tot el regiment sense topar-se amb cap entrebanc, acompanyat d’un grup de civils falangistes, després que el mateix Burriel hi hagi passat per arengar els soldats.
Plaça Espanya és un objectiu central, perquè, a més de facilitar un accés ràpid cap al port pel Paral·lel, permet tallar l’enllaç del centre de la ciutat amb barris obrers importants com la Bordeta, Hostafranchs, Sants, Collblanc, la Torrassa i el Poble-sec.
Però ja abans d’emplaçar l’artilleria, grups d’obrers assetgen la tropa per impedir que puguin fixar la força sobre el terreny. Als soldats els cau una pluja de projectils des de desenes de posicions diferents, causant moltes baixes. Immediatament les seves metralladores responen, obrint foc contra els franctiradors del Paral·lel.
Després d’una estona de combat, els trets s’aturen de cop en arribar a la plaça un altre regiment de cavalleria amb els punys alçats i cridant Viva la República!, cosa que genera uns instants de molta confusió que s’agreugen quan un grup de guardes d’assalt s’apropa als militars per unir-se a les seves files, confonent-se amb ells.
Al grup d’anarquistes a què s’acaben d’afegir en Llibert i l’Aurora, queden astorats.
—Pareu el foc! —crida un d’ells. Estan fent visques a la República amb el puny alçat? Què collons passa? I els guàrdies d’assalt s’uneixen als militars?
—Hòstia! Com que visca la República? Malparits! Estan mentint!
—Espera! I si és una guarnició que no s’ha afegit al cop i és fidel a la República?
—És una trampa, Joan!
—I si no ho és? No atacarem una part de l’exèrcit que estigui al nostre costat i pugui confrontar-los des de dins dels quarters…
—Però si no són part del cop, com és que van tan tranquils, armats i a cavall, home? Que no ho veus que és un engany?
Un altre grup d’obrers del costat oposat de la plaça, més proper als militars, sembla igual de desconcertat i també aturen el foc. Alguns s’apropen als militars, fusell ben alt, en gest de pau.
—Mira! Si els companys estan parlant amb els que ens estaven disparant! Però què coi foten? De què collons parlen?
—Hòstia, ara sí que no entenc res…
Però en aquell moment els militars comencen a arrestar els obrers que s’han barrejat amb ells, aprofitant que tenen la guàrdia abaixada.
—Collons! Els estan detenint! Ja t’ho deia jo! És una trampa!
—Sí, tens raó! Seguim l’atac!
I reprenen els trets, amb cura de no tocar els companys. Els guardes d’assalt que s’han passat als militars, al contrari del que acabaven de veure al 5 d’Oros, es mantenen amb ells, girant les armes contra els treballadors, que fugen espaordits del centre de la plaça cap a les seves posicions. Aquí l’engany ha resultat de meravella als rebels, que aprofiten els escassos instants de confusió per recuperar les millors posicions a la plaça, perdudes amb la primera envestida popular, i traslladar sense perill algunes tropes cap a la Gran Via i el Paral·lel. Aquesta última, dirigida per un dels oficials de la Guàrdia d’Assalt que acabava de canviar de bàndol i que farà parlar molt, el comandant Darrell.
A la plaça, els anarquistes reaccionen ràpidament i el foc torna a ser intens; se senten trets de pistoles i escopetes de caça des dels carrers i desenes de balcons i terrats, obligant la tropa a replegar-se. En Llibert també dispara amb el fusell que ha rebut, i l’Aurora, amb una pistola Star com la meva.
Els primers a caure seran una dotzena de malaurats cavalls que fugen al galop fins que un tret impacta en les municions que carreguen, fent-los volar pels aires. Els seus cossos sense vida no triguen a convertir-se en les cèlebres barricades improvisades, que es desplacen d’un carrer a l’altre.
Però aquestes no seran les úniques barricades mòbils del dia. De sobte n’apareixen d’altres menys mòrbides que, junt amb les de la Barceloneta, resultaran més enginyoses i útils per a aquesta batalla que desplaça constantment el seu front de lluita de carrer en carrer: les grans bales cilíndriques de paper d’impremta que han portat els treballadors gràfics, que, alhora que ofereixen una excel·lent protecció per frenar les bales enemigues quan estan posicionades pròpiament com a barricada, poden moure’s ràpidament fent-les rodar només per un parell d’homes d’un lloc a l’altre, creant nous punts d’atac contra l’exèrcit a mida que li guanyem terreny. Els militars, en canvi, ho tenen molt més difícil per moure’s per la ciutat i protegir-se, cosa que aprofitem per cosir-lo sense pietat des de balcons i finestres amb les moltes alçades que això ofereix sobre una tropa desconcertada que, a baix al carrer, constitueix un blanc massa fàcil per fallar, fet que causa les primeres desenes de morts del dia.
Però aquestes no seran les úniques baixes que caldrà lamentar en aquest punt. També hi trobem la primera gran pèrdua de vides civils. Perquè és aquí on, veient perduda la posició, el capità Contreras decideix disparar el seu canó contra una de les barricades situades davant l’edifici de l’Ajuntament d’Hostafranchs, a un dels carrers que surten de la plaça.
Allà, els obrers hi han aixecat una barricada de llambordes des d’on porten estona disparant les forces apostades a la plaça. Estan molt lluny, cosa que, unida al precari armament de què es disposa a aquesta hora, fa que les dianes siguin gairebé a cegues. La barricada, en realitat, no té gaire més objectiu que posar de manifest la defensa dels treballadors davant del possible avanç dels soldats cap al seu barri, Sants.
Cansat de rebre tantes ràfegues dels obrers situats allà, Contreras decideix que és l’hora de contraposar els obusos a les bales. Ordena apuntar el canó cap a la barricada i, a l’ordre de Fuego!, el fa disparar. Un tro ensordidor ressona per tot el barri i el projectil impacta en una segona barricada situada una mica més enllà, a la cantonada del carrer Riego. Les llambordes no poden fer res per protegir el grup d’homes i dones que s’hi han atansat a cobrir-se. El projectil esclata espedaçant els cossos de vuit d’ells, i deixant-ne deu més greument ferides. El cap d’una dona surt disparat, tallat per un dels fragments metàl·lics, i queda estès al terra a 50 metres del seu cos. A les branques dels arbres, a algun balcó i als cables de la llum pengen restes humanes que anuncien l’arribada del feixisme a Barcelona i el pa que s’hi dona.
Aquesta sanguinària escena, lluny d’atemorir els treballadors com esperaven els militars, indigna la ciutadania i multiplica la seva resposta. Al crit d’assassins!, les dones llancen als soldats des dels balcons el primer que troben. Molts guàrdies d’assalt que s’havien passat al bàndol revoltat, indignats per la crueltat de l’acció de Contreras, tornen a canviar de bàndol, girant les armes contra els militars.
Al carrer Riego, on ha caigut l’obús, ningú fuig espantat cap a casa. Els que corren ho fan per ajudar els ferits, i els traslladen a les cases de socors i dispensaris propers, i posant-se ells mateixos en perill. Uns altres segueixen disparant des dels punts més inversemblants, mentre altres refan la barricada. El so de canons i fusells convoca cada cop més gent dels barris propers, que s’afegeixen a la lluita disparant contra els militars amb pistoles, escopetes de caça, algun fusell i fins i tot llençant pedres. El retronar dels trets de fuselleria i el tableteig de les metralladores dels militars es combina amb els crits i laments dels ferits de la barricada destruïda.
El ferotge contraatac popular aconsegueix foragitar bona part dels militars del centre de la plaça. Un dels esquadrons, aïllat de la resta de la tropa, acaba sent dominat pels obrers, que disparen a qui no es rendeix i arresten els que ho fan.
En vista de la desfeta gairebé completa del tercer esquadró i la pressió a què estan sotmesos des de fa hores, un dels capitans ordena el replegament a la caserna del carrer Tarragona, on arriben uns pocs supervivents, deixant a la plaça, en una retirada precipitada, desenes de cavalls i militars morts, moltes armes i peces d’artilleria sense munició. La sang dels soldats, oficials i cavalls rega els carrers de la plaça, on les baixes han estat nombroses.
El sol despunta, pintant el cel d’un roig de sang que, com en un mirall, retroba el mateix color que tenyeix els carrers de Barcelona. El poble i les forces de l’ordre poden tornar a respirar tranquils i a sumar aquí una nova gran victòria, que també suposarà la conquesta de molt armament pesat.
Però la batalla és lluny d’acabar; els combats continuen amb força i s’estenen per tota la ciutat. Els anarquistes que han lluitat aquí, i els molts que van arribant des dels barris propers i es deixen manar pels que es veu que saben el que es diuen, es divideixen entre la Gran Via i el Paral·lel, on hi haurà les següents grans batalles.
[Text de Eduard Garrell]
Anys fa, en un interludi laboral, em van encarregar d’organitzar un petit museu rural en un poblet de l’Anoia.
Entremig de vells estris d’oficis diversos i domèstics que la gent del poble portava, van aparèixer un llit solidíssim de ferro forjat, una semal o portadora allargassada que feia funció de banyera i uns orinals de llauna esmaltada, per a homes i dones, semblants als dels hospitals. Em van explicar que aquests objectes havien estat “del comú”, de tots i de ningú, i que els vilatans en disposaven quan els havien de menester per a un malalt o un moribund. Em va semblar un acte de solidaritat i ajuda mútua extraordinari en un poble tan petit.
Aquell fet em va despertar la curiositat i vaig anar descobrint que al darrere hi havia una part de la nostra història, que venia de tan lluny que es perdia en el temps, que la historiografia oficial, com tantes altres coses, ens havia ocultat.
Les poques referències que tenia “del comú” provenien de França, on encara es poden veure senyalades les fôrets communales d’on els habitants de la commune poden treure la llenya per cremar a l’hivern i alguns prats per compartir pastura el bestiar.
Aquí, a casa nostra, va ser la curiositat per la toponímia el que em va moure i em va enfrontar a l’abisme de la ignorància malintencionada sobre els nostres orígens. Paraules com empriu*, devesa*, alou*, eres i serrats del comú començaven a donar-me pistes d’una ancestral manera de viure i organitzar-se.
Jo soc llec en el tema i només puc desgranar algunes informacions que he anat recollint al llarg del temps, llegint i escoltant. A més, la investigació amb els mètodes habituals es fa difícil, atès que hi ha poca documentació escrita.
El comú es guiava per assemblees veïnals (universitats*), on cada foc o família, dones incloses, hi tenia veu i vot. Es basava en tractes orals, i la paraula donada era paraula sagrada. El comú abastava allò social, cultural i econòmic. No era cap institució ni es basava en cap dret o llei que no fos la de la terra i les necessitats vitals. Era una comunitat humana que no es devia a cap senyor, noble, rei, jutge o bisbe.
Des del més pregon de la història, el comú regulava l’ús de les forests per a l’explotació de la fusta, la llenya, el carbó i la caça, de deveses i emprius per a la pastura i el cultiu de cereals i viandes, de fonts, pous, safareigs, ramats, molins, fargues, ponts i camins, i fins i tot de fleques i carnisseries per garantir l’accés als aliments bàsics.
El comú també arribava a la costa i a les activitats de pesca. Les nombroses torres de guaita eren construïdes i vigilades per la comunitat, i les confraries de pescadors regulaven l’ús de les arts de pesca i els torns de les calades als diferents caladors. (A la cala Jugadora de Cadaqués, un altre exemple de toponímia, es jugaven les calades anuals a les raconades del cap de Creus.) Disposaven de xarxes comunals, botigues* i barraques de guàrdia sanitària*.
Cal no oblidar els “mestres de minyons”, que a partir del segle XVI el comú contractava per concurs de mèrits per ensenyar a llegir, escriure i comptar als minyons de 5 a 14 anys, de franc per als pares que no podien pagar. Aquest fet trenca el mite d’una Catalunya analfabeta i permet entendre els motius de la prosperitat del nostre país.
En alguns casos la comuna transcendia l’àmbit del poble i unia interessos amb altres poblacions, com era la Comuna del Camp de Tarragona, que aplegava més de cent pobles i les comunitats de regants com les que van constituir el Tribunal de les Aigües de València.
No serà cap sorpresa dir que els decrets de Nova Planta desfan el comú i imposen el sistema castellà d’ajuntaments o corregimientos. Finalment, la Constitució del 1837 va anar dinamitant directament o indirectament aquestes estructures populars fins que l’assassí ho va rematar. Tots aquests béns comunitaris van ser robats per l’Estat, concedits o venuts a particulars, i les lleis actuals estan dissenyades perquè no es puguin reclamar.
Un exemple el tenim a la muntanya comunal de Tor, que lamentablement Carles Porta ha fet més popular per la morbositat dels esdeveniments que per l’origen i la causa que els van provocar, comptant-hi la mala praxi de la justícia i els interessos de màfies. A Andorra, com que no la va arrasar el decret, encara hi ha el comú.
No puc evitar la reflexió que, malgrat l’individualisme i l’educació basada el la sagrada propietat privada, una organització social que ens ve de tan lluny ha de ser una herència genètica i cultural i ha d’haver deixat petja en el caràcter i la manera d’entendre el món de la gent de les terres dels Països Catalans.
Potser és la causa que, de cop i volta, sense cap consigna ni guia, de manera espontània i passant pel damunt de l’Estat, les autoritats, les ordres i les lleis, el nostre poble es bolqui a ajudar els veïns valencians, a plantar cara a la policia, a col·laborar massivament en una causa justa o a sortir al carrer per reclamar el que toca.
Empriu: dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural. Terra del comú o altre bé objecte d’aquest dret.
Devesa: terreny comunal destinat a pastura.
Alou: propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial.
Universitats: a la baixa edat mitjana, corporació, especialment comunitat veïnal i professional, dotada d’alguna organització i règim jurídic, bé que rudimentari.
Botiga: construcció petita, vora la costa, destinada a guardar-hi ormejos i accessoris de la barca.
Barraca de guàrdia sanitària: construccions on es confinaven en quarantena els mariners que arribaven malalts.
[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]
Arraulit en el vessant nord de la muntanya de Bell-lloc, el poble de Dorres (1.454 m) mostra amb certa altivesa la consistència de les edificacions amb la pedra granítica pròpia de l’indret. La mostra més notable n’és l’església de Sant Joan Evangelista, que presideix el poble aturonada vora la mateixa plaça.
Es tracta d’una construcció romànica del s. XII, amb una única nau i un ample absis a llevant. En època moderna s’hi han afegit dues naus laterals. L’interior és decorat amb dos retaules del s. XVI i s. XVII i, en un cambril lateral, s’hi conserva una notable imatge procedent del proper monestir de Santa Maria de Bell-lloc, una imatge del s. XI considerada com la més antiga del Pirineu.
Dorres és conegut per l’existència d’unes fonts d’aigua sulfurosa que brolla a 38o de temperatura i és aprofitada en unes basses excavades en el granit a tocar del nucli habitat. Les termes romanes mencionades en la publicitat probablement estaven situades una mica més avall, en l’indret on hi ha el Centre Helioclimàtic, actualment clausurat. S’hi arriba fàcilment des de Puigcerdà per les carreteres N-20 i D-618, amb un trajecte de 9 km.
[Veu d’Albert Freixer.]
Albert Freixer continua recitant fragments del llibre Som mentida de Nan Orriols.
[Redacció]
Tot esperant que aixequi la boira sota el pont de Roda de Ter.
[Un report de Xavier Borràs.]
Els projectes que afecten el país rural, tant sigui en boscos i conreus de la muntanya com del litoral catalans, cada cop són més cridaners i difícils d’escatir-ne les intencions, tret de l’afany recaptatori de les administracions i dels objectius creixentistes de l’empresariat nostrat; per la mateixa raó, també, costerut de lluitar-hi en contra: hi ha molts interessos, polítics i, també electorals, que s’hi barallen i, de vegades, es difícil destriar el gra de la palla, els projectes que són necessaris, però que trepitgen l’ull de poll dels «nimbys» (no it my back yard, no al meu pati del darrere), o els que no són necessaris i que signifiquen guanys per al complex agrotòxic o militar/industrial. Fóra el cas de l’Agroparc que es vol fer a Gelida per part d’Ametller Origen.
Ametller Origen, que és la marca comercial de l’empresa Casa Ametller (Olèrdola, 2011) —amb una facturació de 552 milions d’euros el 2023—, s’ha vist involucrada des dels inicis en diverses polèmiques i controvèrsies al llarg dels anys. A començaments de la dècada de 2010, la marca utilitzava l’eslògan «100% sense intermediaris», fet del tot incert, ja que un bon gruix dels seus productes ve de Mercabarna o d’altres països, i per això va rebre moltes crítiques. Ben sovint ha tingut i té problemes grossos amb sindicats agraris com la Unió de Pagesos, que ha denunciat diverses vegades la cadena per vendre per sota de preu de cost o quan els va denunciar a l’Agència Catalana de Consum per anunciar-se com a supermercat ecològic sense ser-ho, entre d’altres.
Com a anècdota dels enganys que sovint exerceixen contra els incauts clients, hi ha el cas d’un cuiner de Platja d’Aro, Lluís Dagà, que va denunciar que Ametller Origen venia a preu d’or (gairebé 50 euros/kg) gírgoles de panical (Pleurotus Eryngii) —que no costen més de 15 €/kg— com si fossin ceps (Boletus edulis).
Un dels temes més polèmics que actualment du a terme la firma agrioalimentària (que també ha entrat en el mercat de la restauració recentment) és la construcció del projecte Agroparc a Gelida (Alt Penedès), que ja ha intentat tirar endavant dues vegades: primer el 2017, amb una extensió de 120 hectàrees, però que va patir una moratòria el 2018 per la falta d’entesa amb agents polítics i socials del territori; i, segonament, el 2022, que torna a replantejar el macroprojecte, aquest cop ampliat a 258 hectàrees.
Tot i ser presentat per l’empresa com un exemple de sostenibilitat i innovació, ha generat rebuig i desconfiança entre molt actors del territori, que han creat la plataforma ciutadana StopAgroparc i han dut a terme diverses concentracions i tractorades en contra.
El macroprojecte d’Agroparc d’Ametller Origen Tot es pretén mostrar com a un projecte de «cicle tancat», virtuós i complet, però la realitat és que suposaria l’aplicació retorçada de la
normativa de planejament territorial per aconseguir la implantació simultània
d’una fàbrica d’elaborats, un parc fotovoltaic, a mésde granges i de cultius
intensius en hivernacles en sòl de secà de vinya protegida, entre d’altres
maleficis. Des d’StopAgroparc es reafirmem en l’oposició al projecte i diuen
clarament que no!
Vegeu-ne el Manifest i contribuiu al microfinançament per a fer front als processos judicials.
[Obra pictòrica de Lluís Badosa.]
Gla, acrílic sobre fusta 12,2 x 19,7 cm.
Dins, acrílic sobre fusta 12,2 x 19,7 cm.