El nínxol del cementiri del Poblenou on reposen les restes del Santet. [Foto: Ajuntament de Barcelona.][Un article de Glòria Fluvià.]
Hi ha cultes populars que malgrat que no estan reconeguts per l’Església perduren al llarg dels anys i un d’aquests és el de Francesc Canals i Ambrós un jove nascut el 1877 a Ciutat Vella i que va morir el 27 de juliol de 1899, a vint-i-dos anys. Se’l coneix pel Santet del Poblenou, on va ser enterrat al cementiri i la seva tomba és de les més concorregudes: nínxol 138 de l’illa 4a d’aquesta necròpoli modernista, i és plena d’espelmes, flors i tota mena d’exvots: fotografies, notes manuscrites, xumets, figuretes de porcellana…
La seva vida està carregada de llegendes i mites. Va néixer a Ciutat Vella, fill d’un venedor cec d’estores. Va entrar a treballar als catorze anys als magatzems El Siglo situats a la Rambla. Es diu que tenia fama de bona persona i feia obres de caritat. Era conegut per la capacitat de predir el futur i segons expliquen va encertar la seva pròpia mort i va predir l’incendi dels grans magatzems on havia treballat, tal com va escaure el 25 de desembre de 1932.
No se sap amb exactitud de què va morir, tot i que possiblement de tuberculosi. El culte a la seva tomba va començar just després de la seva mort i encara avui la gent el venera i el seu nínxol és ple d’espelmes, notes, flors i fotos. El van iniciar les seves companyes de feina als grans magatzems i les floristes de la Rambla, perquè es va estendre el costum d’anar-li a portar el ram de flors de núvia després del casament. Motiu pel qual va adquirir fama de curar els mals d’amors i la infertilitat. I com que la llegenda també explica que després de la seva mort al seu pare se li va curar la ceguesa, molta gent li demana ajuda en aspectes relacionats amb la salut.
Amb el pas dels anys el culte popular no ha parat de créixer: l’any 1908 hi havia tanta afluència a la seva tomba que l’Ajuntament de Barcelona va traslladar-la seva a un espai més gran i accessible. També, es va col·locar un vidre davant de la tapa del nínxol, que és per on encara avui dia els devots fan passar les ofrenes. I com a prova del seguiment d’aquesta tradició, cal dir que Cementiris de Barcelona retira el vidre un parell de vegades a l’any per fer neteja dels centenars d’exvots que hi ha.
Aquest costum també ha inspirat diverses obres: l’Arxiu Històric del Poblenou ha fet estudis sobre els il·lustres difunts del cementiri i també en parlen les novel·les d’inspiració gòtica: Habitacions tancades, de Care Santos, i Retrum, de Francesc Miralles.
El pou de Can Pujol a Caldes de Montbuí. [Foto: Patrimoni Gencat.][Un report d’Eduard Garrell.]
El gran negoci català
L’aigua corrent
Durant la meva infantesa vaig viure temporalment en una casa sense aigua corrent. Tenia un pou i una cisterna compartida amb la casa veïna. Així que vaig créixer prou —perquè en aixecar una galleda no toqués a terra—, la meva contribució domèstica era carretejar galledes uns trenta metres, del pou i la cisterna, fins a omplir el cubell de la cuina amb l’aigua de la cisterna que servia per a les tasques de neteja i la del pou en càntirs i ampolles per beure. Tampoc hi havia clavegueram. Sota la pica hi teníem un altre cossi que s’abocava al pati i les plantes agraïen el sabó natural i la terra d’escudella. No es malmetia ni una gota, ni a la comuna, que ans al contrari, se’n treia la mesquita per adobar l’hort.
És el sistema més efectiu que conec per fer un ús racional de l’aigua, de tota, de la neta, de les grises i les negres.
Després va arribar l’aigua corrent, es van fer clavegueres, i van venir turistes i els que els servien els van construir cases buidant de sorres i graves les lleres de les rieres i els van abeurar perforant- les, eixugant els freàtics i assecant els pous.
La Confederación Hidrogràfica del Pireneo Oriental, una conxorxa de funcionaris i alcaldes franquistes corruptes (valgui la redundància) convertiren el bé comú en un bé comercial, propietat dels constructors de rases i canonades. Fins a l’ACA.
L’estat de conservació de les infraestructures que els fan milionaris actualment perd per les canonades el 25% d’aigua corrent.
Un vaixell cisterna. [Foto: Wikimèdia.]
La seca de 2008 no va bastar per a impulsar les inversions imprescindibles: a Catalunya només hi ha dues dessalinitzadores que just abeuren l’àrea metropolitana i una d’elles no pot funcionar a ple rendiment per manca d’energia, que no li arriba per l’oposició dels ecologistes al traçat de la línia elèctrica i que, de fa anys, resta sense cap solució alternativa. Tampoc no s’ha resolt el problema de les salmorres i els productes químics que s’aboquen al mar i destrueixen la flora marítima. Una planta dessalinitzadora de menys d’1,5 hm3/dia consumeix tanta energia com 1.000.000 d’habitants.
Tornem, doncs, als anys cinquanta. Portem l’aigua en galledes de la mida d’un vaixell mentre preparem un altre desastre ambiental. Alternatives…, de moment, cap que no sigui la pluja. I les rogatives.
Els pagesos
Diuen que són pagesos. Alguns porten tractors de 500 CV que costen més de 350.000 euros i cisternes de purins de 20.000 litres. No em semblen pas els que llauren camps a la Garrotxa per a sembrar fesols de Santa Pau, carxofes al Prat, pèsols al Maresme o tomates a l’Empordà…, més aviat, llauren enormes extensions de blat de moro transgènic, civada, colza, naps…, menjar per als porcs o per a biocombustibles. Uns camps on no se sent cap ocell perquè no hi viu ni un insecte. La meitat del sól agrícola de Catalunya es destina a l’alimentació animal i tot així la gran majoria és importada.
Els petits productors, els que s’esforcen a posar-nos a la taula productes del terrer i de qualitat, no tenen la força dels tractors i molts d’ells no estan d’acord a relaxar les exigències fito-sanitàries que demanen els poderosos i poc podran fer per a evitar que España llevi els aranzels dels productes extracomunitaris ni l’ofec de les grans superfícies. L’Estat repeteix l’estratègia, i la imbecil·litat, que durant el segle XIX va maldar per arruïnar la indústria tèxtil catalana.
Piscina sobre el mar a Calella de Palafrugell. [Foto: vacacioneseuropa.com.]
Els turistes
Si tot va com no hauria d’anar, aquesta temporada esperem altre cop 24.000.000 de turistes a Catalunya, o més si pot ser.
Només que es quedin una setmana, sense comptar més recursos (generació de residus, mobilitat, urbanització del sòl i destrucció del paisatge, procés de gentrificació, sanitat…) consumiran entre dues i quatre vegades l’aigua que gastem els indígenes.
Els porcs
A Catalunya hi ha 7.800.000 porcs, de l’espècie animal (dades de l’IDESCAT, 2022) i 7.899.056 habitants, de l’espècie humana.
Cada porc consumeix entre 3.000 i 5.000 litres d’aigua per quilo i s’envien a l’escorxador amb 100/120 quilos, cada 100 quilos de pinso produeixen 25 quilos de pes en viu i poden contenir 400 mg d’antibiòtic per quilo. (El càlcul de l’aigua es fa comptant des la producció dels aliments, el consum de l’animal i la neteja de les granges).
A Catalunya, el 2021 hi havia 824 macrogranges de porcs. Segons les dades del Registre estatal d’emissions i fonts contaminants (PRTR), que elabora el Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol, aquestes instal·lacions van emetre 32.340 tones de metà i 7.788 tones d’amoníac. Si ho comparem amb les emissions per càpita, aquest metà equival en un any als gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) que pertocarien a 446.000 ciutadans espanyols en el mateix temps.
Una granja de porcs a Vilmalla. [Foto: Miquel Ruíz, Diba.cat.]
Catalunya lidera l’emissió de CO2 del sector carni amb un 30% d’emissions, contamina amb nitrats i amoníac que afecten el 40% del país i contamina l’aigua de molts pobles. El 75% de la carn de porc s’exporta. La Xina en compra el 44%, fins que resolguin els problemes causats per la seva pesta porcina i deixin d’exportar.
A Alcarràs (Segrià), hi ha 250.000 porcs i 29 macrogranges actives. També, és el primer municipi en emissions de metà (1.330 tones) i d’amoníac (315 tones). Formen part de Vall Companys, amb 2.100 granges associades. Alcarràs té 10.000 habitants i el consum d’aigua, segons dades de l’ACA és de 564.000 m3. Aquest consum deu ser estimat atès que no disposa de cap sistema de control de consum a les llars i les empreses. A Alcarràs la renda familiar disponible bruta és de 13.300 € per habitant/any. Es veu que el problema d’Alcarràs no són els horts solars, que segons un Decret Llei no es poden instal·lar en sòls d’interès agrari.
La més contaminant, però, és Casa Tarradellas, a Gurb, Osona, que emet 360 tones de metà i contamina l’equivalent a 17.000 ciutadans en un any.
A Palafrugell, que acull 15.000 turistes, la renda familiar disponible bruta per habitant/any és de 13.400 €. El consum d’aigua és de 2.172-000 m3. AGBAR calcula que se’n perd entre un 15% i un 20% per les canonades.
Una ràpida consulta a les dades estadístiques de Catalunya permet constatar com coincideixen en la misèria les comarques turístiques i les ramaderes que no tenen indústria.
El reino és el cul d’Europa i Catalunya l’esfínter del reino, perquè a una colla de dropos així els convé.
El poder no demana a la poesia,
la poesia és qui dona veu als poetes.
Escolto feinejar els paletes mentre el gat
badoca tot mirant les tórtores com canten.
Jo mandrejo i escolto els sorolls d’uns i altres,
indiferent, també a la contaminació
de notícies sobre la injustícia humana,
als mercantilismes d’uns i altres, la ignorància,
la falsedat de la guerra que mata
a molts en benefici de pocs. A la carn
que penja i despenja de filats fronterers
en busca de l’equilibri, l’harmonia, l’honor.
El dia és rúfol, però no sap ni ploure.
Voldríem i hauríem de ser molts els qui
volguéssim veure ploure amb la roba estesa,
i d’això la justícia no en sap, ni en vol.
Tot i que a vegades se l’espera.
Tot el que es mulla s’eixuga, li costa molt,
però, eixugar el dolor infrigit.
No tot són rialles a la vida dels qui van a cavall,
penso, i no sé si pensar, ara que hem ensenyat
a tants a fer-ho, si sabrem on ens cauran les cendres.
La llei de la gravetat és una constant sobre tot el planeta, i tot l’univers, ja que tot esser no existiria sinó es en virtut de la llei a la qual estant sotmesos.
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
La branca del temps recompta records, viatges
als carros de la Quimeta i la Rosario.
deploren adversitats, seves i també
d’altres, com la del noi esbojarrat
que abandonà la casa dels pares i que tornà
ric al cap dels anys. Velles històries riques
d’agitació, d’èxits, fugides, decisions
preses sense lliurar massa atenció
als petits detalls, amb un precari
equilibri sobre la maroma. El gat
roman impassible als peus de la Quimeta,
dreta al costat del banc. Les mans ben enfonyades
a dins les butxaques de la bata de quadres.
A partir d’una edat l’èxit o el fracàs
són acollits a l’actitud, a la mirada,
a les faccions i solcs que ha imprès la vida.
L’agitació és ara a les portes d’Ucraïna.
La vanitat dels homes no té límit
i els carros de la guerra han travessat
els límits de la dignitat, i l’avarícia
es nota a les faccions dels qui menen poder.
La roda sense cap dubta va ser un gran descobriment aplicable en molts àmbits, el desplaçar-se i tants d’altres i fins els nostres dies. La inquietud per la comunicació i l’Intercanvi va influencia l’avançament tecnològic aportant idees de un lloc a un altre i consegüentment èxits.
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
Campanes d’harmonia voltegen el somni
entre les meves mans i els teus cabells.
No hi ha nit que la llibertat de pensament
porti llum a la foscor i la passió
em remogui la sageta que duc clavada.
Giro la carta de l’amor i també sagna
a l’altra banda. He de dipositar fe
en cada paraula, en cada gest, en cada
anhel que envaeix el cor. Al capdavall
la noblesa del gat em faci adonar
que la confiança està entre el que tu penses
i el que jo crec. Al llom de les muntanyes
assentarem l’amor que dipositem
als llavis. Cada vegada que els unim
ondulem horitzons a la pell prima
on es graven els signes que rampinem,
ahir, avui, demà, a les venes dels boscos, al vers.
Entre carícia i carícia, el fre
del tramvia del desig espolsa guspires
sobre la pols dels camins, i entre jo i tu
i el gall, cantem junts a la cimera més alta
els silencis que gronxolen de branca en branca.
El ser humà madur com tota cosa viva. És una pulsió cap un altre de la seva espècie anomenat enamorament, aquest desig és vital per la seva propagació, un esquer que posa la naturalesa per no desaparèixer.
El Tarot de Folgueroles a La Resistència
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
Aquest passat 20 de gener els ornitòlegs Joan Culí, David Carrillo, Biel Parés, Xevi Rifà i Bet Font van fer el cens d’aus aquàtiques hivernants de l’Alt Ter en el tram entre el Borgonyà i la Gleva. i El vídeo que podem admirar aquí damunt n’és el resultat.
Amb paciència i bon esperit hi van identificar 51 espècies i censar fins a 1.465 individus:
El llibre de Nan Orriols Som mentida continua amb la seva gira de presentacions.
De primer, aquest dijous 1r de febrer a les set del vespre a la Fundació Miquel Martí i Pol (carrer Costa del Ter, 9-15), a càrrec de la periodista Montserrat Verdaguer.
I, més endavant, el diumenge 11 de febrer, a migdia (12:00 h), a la libreria Nollegiu Mediterrània de Palafrugell (carrer de la Tarongeta, 24), a càrrec del nostre col·laborador Eduard Garrell.
Mentrestant, podeu veure el vídeo que ha editat l’amic Albert Bagué (TVBagué Serveis Audiovisuals) de la presentació de Som mentida que es va fer passat 20 de gener a l’Ajuntament de Balenyà, que va anar a càrrec del periodista Albert Enguix i la néta d’Orriols, Clàudia Masó.
