[LES NOSTRES ERMITES] Santa Margarida de Fontarnau

[Il·lustracions i text de Ramon Orriols.]

Es tracta d’una petita capella d’origen romànic restaurada el segle XVIII i en bon estat de conservació És mencionada l’any 1150 com a sufragània de Sant Martí de Sentfores, avui incomprensiblement abandonada.

L’edifici consta d’una sola nau sense absis, amb la coberta a dues aigües i campanar d’espadanya sobre la façana  amb dues obertures. Construïda a base de lleves de pedra i carreus de pedra picada en els elements de ressalt. La porta d’entrada és adovellada i a l’interior hi ha un retaule dedicat a santa Margarita.

S’hi pot anar des de Vic sortint per la carretera de la Guixa (BV-4316), que segueix el curs del riu Mèder. Just passat l’agregat de Sentfores (km. 3), cal girar a l’esquerra pel camí vell de Muntanyola fins a la casa de turisme rural de Fontarnau (total 6,5 km.). L’ermita queda a llevant del turó que domina la masia.

Misteris

[Un article de Nan Orriols.]

Sovint, els misteris són considerats com el nucli fonamental del cristianisme, segons el qual Déu és alhora Déu pare, Déu fill i Déu esperit. La vida dels creients està plena de misteris. Entendre les monges de l’Adoració Perpètua o la vida dels monjos de Montserrat també és un misteri. Segurament vivim en el misteri des del dia del nostre naixement.

El meu avi, el meu pare i la meva mare van néixer en temps de la monarquia dels Borbó, van passar un temps en una república per acabar en una dictadura i, oh, misteri!, per tornar a la monarquia dels Borbó. Els de la meva generació, només dictadura – Borbó + Borbó. Els misteris sempre són violents. Sigui a la creu o al misteri de la justícia reprimint els que no volen creure en els misteris, costa d’entendre que la humanitat, per acabar tots morts, ho compliquem tant i organitzem misteris per a tot.

Com s’han fet rics Felipe González, Aznar i tants i tants polítics de les portes giratòries? Això no és un misteri, però que continuïn saquejant, sí. De fet, jo crec que els misteris, de manera misteriosa, es posen d’acord per continuar aplicant permanentment un 155 gens misteriós però aplaudit amb les orelles fins i tot per polítics republicans i també independentistes. I això sí que és un misteri.

Urbanisme: de local a habitatge, canvi d’ús

Molts locals es poden convertir en habitatge. [Foto: bysincro.com.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Portem uns anys (des de 2007) amb una forta crisi econòmica de la qual encara no ens hem recuperat. Un dels sectors més afectats és el de l’habitatge. Aquesta crisi ha posat sobre la taula el debat de si podem transformar locals comercials en planta baixa, en habitatges o zones comunes del mateix edifici, ja que alguns plans municipals d’urbanisme no preveuen aquests canvis d’ús.

Això succeeix en els barris de major densitat en la tipologia plurifamiliar. És així per diverses raons: creixement de la població i manca d’habitatge, sobretot de lloguer; també, l’obligació de tenir un parc d’habitatges que compleixi amb el decret d’habitabilitat; mesures de prevenció amb les barreres arquitectòniques per a un ampli sector de les persones amb discapacitats, ja que ’habitatge en planta baixa sempre aporta millores a aquests col·lectius.

Actualment, els canvis en les activitats econòmiques estan deixant molts locals sense ús que difícilment es llogaran de nou. En urbanisme també hi ha errors; veiem de vegades promocions noves amb locals en planta baixa que després resten tancats anys i panys.

Demanar individualment una llicència municipal per a canviar l’ús d’un local pel d’habitatge, implica tramitar una modificació puntual per a un sol cas, amb el que comporta d’endarreriment, abans no se n’obté la llicència municipal.

Solució

La solució és fer una modificació puntual de totes aquelles zones que l’estudi municipal indiqui. Això permetria que una vegada aprovada la modificació, els particulars podrien fer un tràmit més fàcil.

Una vegada obtinguda la llicència municipal, caldria inscriure aquest canvi en el Registre de la Propietat i en el Cadastre. 

Reflexió

Si es vol tenir ciutats amb el model dels 15 minuts (tot més a prop), és evident que els barris han de tenir els usos necessaris —això ja és més llarg d’explicar pels darrers canvis que avui té la societat, com els que possiblement vindran—, però avui és avui i amb petites modificacions podem alleugerir el carregós procés de l’administració, és a dir fer-ho més fàcil.

Així ho veig.

Plàstics

El món del plàstic en un anunci angoixant il·lustrat per Josep Nogué.

[Un article de Josep Nogué.]

«Les arts plàstiques són les arts que permeten donar forma a una idea, fer-la visible o palpable, a partir d’un material i unes eines. Tradicionalment. l’art es dividia en el que s’anomenaven belles arts (pintura, escultura, arquitectura) i les arts menors o arts aplicades, representades per treballs artesanals com el gravat i orfebreria. Amb el temps aquesta classificació va resultar insuficient per abastar les noves formes artístiques que van anar sorgint.» [Extret de l’article de la Viquipèdia «Arts plàstiques».]

Però avui no vull parlar de les arts plàstiques, sinó del plàstic en general, és a dir, el conjunt de materials als quals ens referim quan diem que quelcom està fet de plàstic.

Tot i que ara sembli que el plàstic sempre ha estat aquí, personalment encara conservo memòria del primer objecte que vaig veure fet d’aquest material. Era una xapa de color groc, com una moneda, que les ampolles de lleixiu (encara de vidre) duien sobre el tap (de suro). I a sobre —com encara ara els vins— duia una caputxa de plom que embolcallava tot el coll de l’ampolla. Aquesta xapa no tenia cap altra funció que la promocional, servia per aconseguir descomptes en una nova compra de lleixiu. Això era als anys cinquanta del segle passat. No cal dir que, des de aleshores, el plàstic ho ha empastifat tot…, i no sols l’ampolla.

«El mot plàstic deriva del mot llatí plasticus, que al seu torn prové de les paraules gregues πλαστικός (plastikos) i πλαστός (plastos), que fan referència a la mal·leabilitat, la capacitat de ser modelat per tal de donar-li qualsevol forma física (pel·lícules, fibres, tubs, ampolles, caixes, …), utilitzant diferents mètodes (fusió, extrusió, pressió …). La paraula es va utilitzar originalment com  adjectiu per denotar un cert grau de mobilitat i facilitat per adquirir certa forma, sentit que es conserva en el terme plasticitat.» [Extret del mateix article de la Viquipèdia. I continua:]

»Els primers plàstics eren materials creats a partir de substàncies naturals d’origen biològic, com per exemple proteïnes de l’ou o de la sang, que són polímers orgànics. A partir proteïnes de la llet, com la caseïna, tractades amb sosa càustica es van desenvolupar materials que imitaven les propietats de les banyes del bestiar. Els primers plàstics sintètics com el cautxú, la nitrocel·lulosa, el col·lagen o la galalita, foren el resultat de la transformació química de substàncies naturals, que més tard serien complementades amb molècules sintètiques per obtenir substàncies com la baquelita, la resina epoxi, el clorur de polivinil, o el polietilè.

»Durant el segle XIX el desenvolupament dels plàstics es va accelerar gràcies al descobriment de la vulcanització per Charles Goodyear, un procediment per obtenir materials termoestables a partir del cautxú natural. Alexander Parkes va inventar el 1862 la parkesina, el primer plàstic fet per l’home. El primer plàstic totalment artificial va ser la baquelita, descoberta i comercialitzada per Leo Hendrik Baekeland el 1907, que era un tipus de plàstic barat, no inflamable i polivalent que va ser força popular. Al llarg del segle XX l’ús del plàstic es va fer extremadament popular i va arribar a substituir altres materials tant dins l’àmbit domèstic com l’industrial.»

Ja veieu, doncs, que la cosa ve de lluny. Però, va ser a partir de mitjan segle XX que la producció va sortir de mare. Bona part del objectes domèstics que fins aquell moment es feien de ceràmica, porcellana o metall, van passar a fer-se amb plàstic. No discutirem, és clar, els avantatges pel que fa a la durabilitat i la resistència als elements respecte als materials tradicionals; però, ja estem veient com aquests mateixos avantatges són la causa dels seus inconvenients: No hi ha manera de destruir-los. Hem trencat el cicle natural dels objectes i han esdevingut vampirs. Són àliens que valent-se dels nostres cossos s’infiltren arreu, al món urbà, al rural, als mars i a les muntanyes, tot apoderant-se cada dia de més territori. Ni tan sols es poden cremar, perquè contaminen encara més (¿recordeu com l’àcid que destil·lava el monstre Àlien perforava les cobertes de la nau?).

De veritat algú pensa que reciclant-lo ens n’alliberarem?

Ni tan sols deixant de fabricar-los ho aconseguiríem; però és que tampoc ningú no es planteja aquesta possibilitat. Potser un dia aparegui algun bacteri que se n’alimenti, però encara que passés, ja tindríem el planeta embolcallat totalment de plàstic com qualsevol dels productes que surt dels supermercats. Només caldrà que dugui imprès en algun lloc l’etiqueta de «producte reciclable».

Constantment, a les excavacions arqueològiques, es desenterren restes de ceràmica i metalls, objectes utilitzats pels nostre ancestres, que ens serveixen per saber com vivien, de què s’alimentaven i que els ocupava i preocupava. Cap d’aquests objectes, però, té la durabilitat que tenen els plàstics. Per molt anys que durin acaben dissolent-se en el territori, dificultant els estudis sobre el passat.

Els arqueòlegs del futur en canvi, si n’hi ha, sembla que ho tindran força més fàcil amb nosaltres, perquè encara que una bona part es degradi en micro-partícules indestriables, l’obsolescència programada proveeix tal quantitat de productes rebutjables que fan que la seva «supervivència»  sobre el territori sigui massiva. Potser en lloc de la Terra, caldrà anar pensant a posar-li al planeta el nom de «Plàstic».

Tot això ho hem aconseguit en menys de cent anys. I ara ens volen convèncer que reciclant ho podrem arreglar ?

Durant mil·lennis la humanitat ha utilitzat objectes de tota mena que li servien per a les seves activitats, tot arribant a perfeccionar les tècniques més diverses que van derivar en tota la varietat d’arts, oficis i artesanies. Potser el més semblant al que es fa amb els plàstics era el que es feia amb el fang. L’ofici de ceramista podria ser equiparable, pel que fa al procés plàstic (en el sentit de donar forma), al que es fa amb els materials plàstics actuals. La diferència és que el primer forma part de la naturalesa —és Terra— mentre que el segon és de naturalesa mutant. És un monstre… perdoneu, ja sé que ara no és políticament correcte utilitzar aquesta paraula i hauria de dir que té «capacitats diverses». Però, com que ens referim a objectes i materials, podríem admetre el concepte de «versàtils», encara que la capacitat (relativa al cap) no veig que hi sigui. I, vist el que hem vist, començo  a tenir dubtes que els humans, en general, en tinguem (de cap).

¿Cal recordar, també, que hi ha materials explosius que s’anomenen plàstics? De fet una de les utilitats que es va donar a les baquelites (a part d’aparells com màquines de fotografiar o telèfons) va ser la de fer bombes de mà, en aquest cas per a la forma exterior, tot fent de contenidor de l’explosiu.

Amb la mateixa facilitat que ens van convèncer de la utilitat dels plàstic sense que ens adonéssim de les conseqüències, ens poden fer colar els arguments més pelegrins, ja que és evident que la humanitat està empeltada de la mateixa ductilitat de qualsevol material «plàstic». N’hi ha prou que ens «escalfin» una miqueta per donar-nos la forma que més convingui (d’aquí el concepte de «societat líquida»).

I ara, que ja estem en el món de la intel·ligència artificial (AI) podem començar a imaginar robots amb cos de plàstic, fets per impressores 3-D, proveïts de cervells d’explosius plàstics per ser activats segons programes «intel·ligents», fets a imatge i semblança dels creadors humans que —encara— són fets de materials tradicionals com esquelets de calç i cervells dúctils —plàstics— de proteïnes i matèria grisa…, si bé en ple procés de reciclatge perquè no hi hagi diferències entre uns i altres. I tots, la terra, les plantes, els animals i les persones, esdevindrem àliens sintètics: fets de plàstic.

I els nostres primers pares seran la Barbie i en Ken. Perquè «life in plastic is fantastic».

[ENCREUATS] Res no és casual

El cornut i les pubilles a la festa de l’Arbre i ball del Cornut de Cornellà de Terri. [Foto: Arxiu LR.]
[Un conte de Jordi Remolins.]

Quatre joves van treure una noia del bar, just a temps perquè el conglomerat de pizza i mandonguilles banyades en cervesa i sucs gàstrics fos vomitat a la vorera. Kozel s’ho mirava recolzat a la barra, una postura que la majoria de ripollesos que haguessin tingut una mínima vida social durant les darreres sis dècades tenien present a la memòria. Va escurar-se amb la llengua les restes de sopar que s’havien encallat entre els seus queixals i va fer un comentari sarcàstic que el cambrer del Cabina ni tan sols va contestar.

Kozel va donar un cop d’ull a la pantalla del telèfon mòbil i va observar que no hi tenia cap missatge. Esperava que una noia que podria ser la seva néta en cas d’haver tingut descendència l’avisés per veure’s furtivament, tal com havien fet durant el darrer mes. Ella tenia vint-i-quatre anys i festejava amb un noi de la seva edat, responsable de l’àrea de producció d’una empresa familiar. Quan el xicot se n’anava a dormir, tots dos es trobaven al pis de Kozel. Follaven i bevien. Es dutxaven i es tocaven. Esnifaven speed o coca i tornaven a follar. Dormien abraçats i es despertaven espitosos, just a temps de contemplar el trenc d’alba avortat per la muntanya de Sant Bartomeu.

La diferència d’edat no li importava a la noia. Apreciava l’experiència del seu amant, els vint centímetres de carn experta que s’introduïen a l’humit clítoris mentre el «Sanchidrián» de Los Enemigos atemptava contra el silenci de l’apartament i la paciència dels veïns, així com la perseverança d’una llengua punxeguda que li recorria els racons més inversemblants del cos, des de les cavitats interdigitals dels peus fins a la comporta del recinte anal on sovint aconseguia entrar.

A ell tampoc no li molestava el salt generacional. Acabava de complir els seixanta-set i es prenia cada oportunitat com la darrera de la seva vida. No havia estat mai un personatge massa apreciat al municipi. Havia sortit més de la meitat de les nits de la seva vida i tot i que mai ningú no l’havia vist en les lamentables circumstàncies de la jove que ara es ficava els dits fins a l’esòfag per provocar l’expulsió de les restes d’aliment que encara li quedaven a l’estómac, en realitat tenia un historial de consumidor no gens menyspreable. Coneixia com si fossin casa seva tots els bars de Ripoll i bona part dels de la comarca. No havia portat un sol problema als propietaris dels locals, encara que alguns matrimonis no poguessin afirmar exactament el mateix. Malgrat no ser un seductor en el sentit més ampli de la paraula, sense el seu concurs l’índex de banyuts del municipi hauria estat relativament menor.

A les dues de la matinada va canviar de local. Mentre caminava per les voltes en direcció a la Taverneta va treure’s un paquet d’aspirines on en realitat hi portava la reserva d’àcids, i se’n va empassar un. Va mirar-se de nou el mòbil abans d’entrar al bar de la plaça Sant Eudald. Com que encara no li havia arribat cap missatge, va demanar un Absolut amb Red Bull i el va assaborir mentre el cervell li realitzava exercicis gimnàstics dins del crani. En Leandre Molina va abraçar-lo per l’espatlla una estona i va comentar sorneguerament les dificultats per fer-se entendre amb un altre client que portava una hòstia de consideració. Van riure durant uns minuts, amb la química emboirant ja el cervell de Kozel. Segons abans que en Fran els convidés a desallotjar el local, va rebre una trucada. Era el seu cunyat. Feia anys que no es parlaven i no tenia ni puta idea de com havia aconseguit el número de telèfon. Va contestar-li gèlidament: «Digues».

Amb un to nerviós va explicar-li que la dona —la seva germana— acabava de patir un atac i que havia trucat a una ambulància perquè se l’enduguessin a l’hospital de Campdevànol. Quin fill de puta, sempre disposat a donar bones notícies. Va pagar el combinat i va allunyar-se del barri antic en direcció al de Sant Pere, on vivia el matrimoni. Res no és casual.

La plaça de Catalunya de Ripoll semblava una convenció de banyuts i ressentits quan va arribar-hi. El xicot i el pare de la seva actual amant s’havien confabulat amb els marits de com a mínim cinc senyores a les quals havia proporcionat plaer en el decurs de les darreres dècades. Tampoc no hi faltava un membre dels cossos de seguretat que treballava al municipi, un antic capellà ara destinat a una remota parròquia del bisbat de Vic, i un exregidor de l’ajuntament, ressentits tots ells per diverses circumstàncies ínfimes. Si allò no era una venjança, que baixés Déu i n’aixequés testimoni. I el seu cunyat, s’ho mirava d’amagat acollonidament darrere de les cortines polsinoses del seu pis, d’amagat de la dona.

Emboirat per l’alcohol i les drogues va fer marxa enrere. Va baixar les escales per on tot just feia un moment acabava de pujar-hi, tot accelerant gradualment el ritme. No van atrapar-lo fins al raval de Sant Pere, prop de la placeta on hi havia hagut l’emissora municipal. Van envoltar-lo miserablement, i amb nocturnitat i traïdoria un dels marits deshonrats va avançar-se colpejant-lo amb una barra d’acer. Ràpidament, els altres van abraonar-se sobre el cos inert caigut a l’enllosat, acarnissant-se cruelment a cops de peu amb les seves costelles, el cap, les cames i sobretot l’entrecuix. Un d’ells va ser tan imbècil que va picar equivocadament contra el terra i va quedar mig esguerrat per tota la seva trista vida de llanut. Van marxar corrents quan algú va aixecar una persiana per veure a què responia aquell enrenou: un borratxo arrossegant-se per terra.

La primera veïna que a les set del matí va baixar de Sant Pere per comprar al mercat de dissabte va trobar el cos de Kozel cargolat al costat de l’antiga església. Tenia molt mal aspecte. Va afanyar-se a trucar als municipals. Quan van ingressar-lo a l’hospital estava en coma, amb múltiples fractures de vèrtebres, commoció cerebral i hematomes per tot el cos.

Va estar-se cinc setmanes en estat semivegetatiu. Durant aquest temps només va tenir la visita de la seva germana i el darrer dia, quan l’estat era ja irreversible, de la seva darrera amant, que s’havia fet acompanyar pel xicot. Feia pràcticament un mes que s’alimentava per via intravenosa i no movia ni una cella. Mentre la noia, que havia confessat la relació abans del linxament, plorava en silenci davant el cos desfet d’un Kozel a qui oficialment l’havia atropellat un conductor que s’havia fugat, el seu xicot no podia evitar un somriure covard. Fou aleshores quan el malalt terminal va aixecar instintivament la mà dreta, mostrant els dits petit i índex, i amagant la resta. El somriure es va transformar en frustració i una immensa ràbia. Quan un dels autors del crim mai no confessat ni condemnat va ser fora de la cambra, Kozel va respirar finalment en pau, tal com havia viscut durant tots els instants, excepte un, de la seva vida.