[Text i muntatge de Ramon Comella.]
Inspirant-se en la novel·la de Raimon Casellas, Els sots feréstecs —considerada com la primera del modernisme—, en Gabriel, la Maru, en Nan i en Ramon van emprendre aquesta ruta circular amb bicicleta des de Sant Martí de Centelles el primer de març d’aquest any 2024.
[Text i il·lustració de Josep Nogué.]
Tots aquells que vàrem ser educats en la tradició judeocristiana sabem que els conflictes dels humans tenen el seu origen en la ingesta d’una poma prohibida.
Tots sabem que l’expulsió del paradís va ser causada per la transgressió dels nostres primers pares a la única ordre donada per Déu: la de no menjar de «l’arbre del bé i del mal».
Només havien d’abstenir-se’n per tenir la vida solucionada, però…
— Què dius què no puc fer?
Les conseqüències ja les sabem:
— Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front… Pariràs els fills amb dolor….
Ara, també sabem que això només és un mite per a explicar el pas d’uns homínids instal·lats en la despreocupació i feliç ignorància (dedicats a la caça i recol·lecció dels aliments que la mare natura els oferia), temptats per la curiositat i la imaginació, a desenvolupar la cultura agrícola ramadera, on tot requereix un esforç i planificació continuada abans d’aconseguir el benefici de la collita.
Es calcula que aquest canvi es va produir fa uns 10.000 anys. I es pot dir que amb ell va començar la història.
Òbviament la poma és només «el cos —simbòlic— del delicte». Representa la transgressió que suposa deixar d’estar sotmès als vaivens i capricis de la natura per a decidir personalment el propi futur preveient-ne i modificant-ne les condicions.
Des d’aleshores, els canvis han estat infinits, les civilitzacions s’han menjat les unes a les altres i els conflictes humans no han deixat de multiplicar-se, tot transformant el món a la nostra conveniència.
Malgrat tot el que hem après, moltes coses de la natura se’ns escapen i durant segles hem continuat utilitzant els mites per a explicar-ne els mecanismes, cosa que ha costat no poques vides d’aquells que pretenien modificar aquestes visions arcaiques.
Així i tot, a poc a poc, gràcies a uns quants visionaris, s’ha anat traient l’entrellat d’alguns d’aquests mecanismes.
En un moment determinat, de nou una poma va servir d’inspiració. Podríem dir que va marcar el pas definitiu de la cultura mítica, al racionalisme científic.
Quan Newton, estimulat per la caiguda d’una poma, va preguntar-se sobre la dinàmica d’aquest fet, va dur-lo a calcular les lleis de la gravitació universal, que serien la bases del moviment i de la mecànica clàssica.
Des de llavors, els humans ens hem regit per aquestes lleis i la visió mecanicista de l’univers ha fet de la terra el que és ara.
A partir d’aquell moment, a tot allò que era mogut per la força de la sang, del vent o de l’aigua, s’hi han sumat els motors de vapor, d’explosió o les nuclears.
Tot i que el món ja està col·lapsat per les màquines, els residus i la demografia, no hem estat capaços de satisfer la demanda.
Igual com la primera poma va expulsar-nos del paradís, el moviment que va desfermar la segona amenaça de fer-nos fora de la terra.
N’hi ha una tercera, però que fa anys que va aparèixer: és aquella que figura en molts dels ordinadors.
Un altre cop, el símbol de la poma ha estat el desencadenant d’un canvi transcendental a la humanitat.
Els sistemes informàtics han transformat totes les formes de producció i la manera de viure dels humans.
Els ordinadors han permès passar de la física newtoniana a la física quàntica. Que la comunicació vagi de manera instantània a qualsevol lloc del planeta, sense haver de dependre de desplaçaments materials.
Que els virus es comportin més com el gat de Schrödinguer (poden estar vius i morts alhora), que no pas com la poma de Newton. Que puguin manifestar-se a diversos llocs alhora, en lloc d’haver de viatjar en vaixell com les pestes medievals.
Que degut a això els humans puguem ser controlats i estabulats tal com ja fa anys que fem amb els animals. Que la nostra existència personal i els nostres drets civils depenguin d’estar connectats a un mòbil, que puguem estar vius, però civilment morts.
Potser encara no en som prou conscients, però aquesta tercera poma, al contrari que la primera —que expulsant-nos del paradís ens feia lliures— ens està convertint en animals de laboratori. Aïllats i desconfiant els uns dels altres, terroritzats per una amenaça divina omnipresent i invisible.
Enhorabona!
[Un article de Jordi Sánchez.]
En política és bo no improvisar de manera continuada, perquè denota una manca de preparació en els temes a tractar; de vegades és un recurs, però no es suficient. Per prendre decisions cal saber que un dibuix té conseqüències econòmiques i jurídiques. Caldrà tenir en compte en una infraestructura —en aquest cas, ferroviària de mercaderies— el següent ordre de vicissituds:
L’Avanç de Pla Territorial Parcial del Penedès té l’oportunitat de fer-nos veure els dos traçats previstos: un, des de l’estació de Sant Vicenç de Calders (el Vendrell) col·locant un tercer fil a la via actual, passant pel Vendrell, Bellvei, Castellet i la Gornal, l’Arboç, els Monjos, Vilafranca, la Granada i fins a Martorell. I l’altra en l’Eix Transversal, tramitat el 2007 i aprovat el 2010 pel Departament de Territori de la Generalitat, per les localitats de Lleida, Mollerussa, Tàrrega, Igualada, Martorell i Barcelona (port). Preveient també una variant des d’Igualada, Manresa, Vic, Girona, Figueres i França. Ara ens toca decidir.
És obvi que si la solució és que passi pel cor de la Vegueria a tocar dels creixements normals dels municipis —sense deixar plusvàlues en el territori, com fins ara— i sense protegir el Penedès vitivinícola amb el seu paisatge, serà un Penedès o un altre.
Una comissió de l’Associació Pro Vegueria Penedès, formada per Josep Solé (Anoia), Txus Magallón (Alt Penedès), Jesús Teran (Garraf), Jordi Sánchez Solsona(Baix Penedès) i comandats pel President Jordi Cuyàs (Vilafranca) ens vàrem posar a treballar. Això ha comportat reunions amb experts, responsables del Departament de Territori, alcaldes, consells comarcals, etc. Amb un propòsit, arribar a un consens polític territorial.
Felicitats a tothom els que han fet possible l’acord, però la feina continua. Cal veure dibuixat l’acord en els planejaments i també l’acord de totes les administracions que calgui per poder, ara sí, presentar-ho a Brussel·les i que es realitzi el corredor Mediterrani amb el consens dels territoris. La UE preveu que el 2030 estigui fet.
La definició de la política, de la bona política, és l’art del possible i no de l’impossible, no perdem més temps.
Així ho veig.
[Un conte de Jordi Remolins.]
Grolsch la va tornar a mirar. Mig ruboritzada ella va somriure-li amb timidesa. La mica de sobrepès que delatava l’amplada dels seus pantalons no li importava en absolut. El que realment l’atreia eren aquells llavis sensuals que demanaven a crits que els llepessin, que els morregessin, que els proporcionessin una cigala per succionar-la fins a deixar-la sense una sola gota de semen, i ella sense gens ni mica de saliva.
Quan la noia es va aixecar per anar fins al lavabo, Grolsch la va seguir a distància. Els sopars d’empresa eren l’origen del nombre més gran d’infidelitats de tot l’any, i ell no pensava deixar passar l’oportunitat de pecar. Clar que la seva condició de pare separat el situava uns quants metres fora del grup d’infidels en potència. Però aquesta era una altra història. Just quan estava a punt d’obrir la maneta de la porta de les senyores, un jove el va avançar per la dreta. A través del mirall va tenir temps de veure com s’abraonava damunt de la noia amb sobrepès i li introduïa la llengua fins a mig esòfag. A mesura que la porta es tancava, va assajar mig somriure ressentit i va tornar cap a la taula. Puta mala sort.
No havia estat mai un home de sort. No en va tenir al col·legi, ni a la mili, ni a la feina, ni en la vida en parella, ni en res en absolut de la seva existència. Cardar un clau ocasionalment tampoc no creia que fos demanar massa. A estudi mai havia tingut aptituds per aprovar. Al servei militar no va passar de soldat ras. El matrimoni va ser un fracàs fins i tot abans de complir amb el tràmit de l’altar. Ni tan sols els regals dels convidats van ser prou elevats per a poder costejar el puto àpat. Llavors va arribar el seu fill, quan la vida en parella ja naufragava per totes bandes. Si com a mínim el robatori a l’establiment on treballava hagués sortit bé. Però ni això.
El cop hauria d’haver estat perfecte. Cada dimecres rebien una gran quantitat d’electrodomèstics. Era la setmana prèvia a Nadal i com sempre les vendes s’havien disparat. El repartidor que els portava la comanda es quedava a dinar a Can Villaura. Grolsch i el seu soci només havien de rebentar la porta del camió, fer-li el pont i portar-lo fins a la casa de la Talaia. Allà hi tenien una furgoneta, que després de buidar la caixa del camió, no generaria cap sospita.
La putada va ser assabentar-se just unes hores abans del cop que el seu company de robatori i la dona l’havien enganyat d’amagat. Va voler-ho deixar córrer, però just quan van aparcar al descampat de la Talaia, se li van creuar els cables i va començar a colpejar-lo amb el martell que havia de servir per forçar el pany de la caixa del camió. El conductor d’un tractor que va veure l’escena de lluny va trucar als mossos. Quan van arribar-hi al cap de vint minuts —després d’haver-se confós per la carretera del Remei un parell de vegades— el soci encara estava estirat a terra mig inconscient. A ell el van arreplegar a l’escala de casa, mentre intentava trobar la dona per escanyar-la, que s’havia amagat molt hàbilment al pis d’una veïna.
Entre altres càrrecs li van encolomar l’intent de dos assassinats, robatori i conduir un camió sense tenir-ne el carnet. A més, l’advocat defensor que va tocar-li era alcohòlic i toxicòman. Deien que era el millor de la seva promoció, sempre que tingués un bon dia. L’anterior al judici havia estat al Nederland fins a altes hores de la matinada. Si s’hagués esforçat ni que fos una mica, no li hauria caigut ni la meitat dels deu anys de reclusió. Va sortir-ne al cap de quatre, per bona conducta.
L’endemà del sopar d’empresa, al Cafè de la plaça de Ribes es va mirar fixament l’Alba Feixas, que esperava una resposta. Li havia demanat què volia prendre, i ell estava pensant encara en la seva dissort.
— Que no tinc tot el puto dia, carcamal —va etzibar-li la bonhomiosa propietària del local, mentre en Jesús li llençava una mirada recriminatòria que no va fer cap altre efecte que dibuixar un somriure cínic al rostre de la seva dona.
Grolsch va demanar una copa de cava. Se la va beure d’un glop, va pagar i va llegir-se el cartell de presentació de Foc Creuat que es faria aquell mateix diumenge, sense acabar d’entendre ben bé de què collons anava tot plegat.
El dia de la nit de Nadal va anar a casa d’una amiga del seu fill, que hi havia estat jugant tota la tarda. La mare de la nena també estava separada i era excepcionalment atractiva. De fet, ell mateix s’ho havia fet venir bé perquè el nano —que era gairebé reprimit de tant tímid— es fes amic de la filla d’aquella preciositat. Es portaven tres anys de diferència —el nen era més gran— i qualsevol hauria vist que era una relació contra natura. Però Grolsch va insistir que havien de quedar, argumentant que anaven al mateix curs a l’acadèmia d’anglès, on encara no havien après les putes aplicacions del to be dels collons.
Quan va arribar a la casa unifamiliar del barri de Castelladral, la mare de la nena acabava de dutxar-se. Anava amb un batí, que ell va considerar com una invitació a la fornicació desenfrenada. Per això quan li va demanar si volia prendre res, va seguir-la fins a la cuina, i mentre obria la nevera per treure’n una cervesa, ell va abaixar-se la cremallera per extreure’n una erecció de cavall. Va obrir-li la bata, i va amorrar-la contra les lleixes del frigorífic, entre iogurts, enciams, tomàquets, llaunes de redbull, cocacoles, ampolles de vi blanc, cogombres i un deliciós pastís elaborat per en Josep Selva.
Una ombra enorme va materialitzar-se damunt seu mentre encara buscava l’escletxa del sexe femení. Era una amiga de la mare de la companya del seu fill, que treballava com a picapedrera, i que després de sentir el primer crit d’alarma va acostar-se ràpidament a la cuina. La primera hòstia el va sorprendre. La segona el va immobilitzar. La tercera li va trencar una cella contra el compartiment dels ous. La quarta va impactar als seus propis testicles, que es van esmicolar en cent fragments. Quan la senyora va acabar d’estomacar-lo, Grolsch jeia a terra amb els dos menors intentant arrencar-li els globus oculars. El seu fill va estar a punt d’aconseguir-ho, però afortunadament va arribar una patrulla dels mossos que passejava ociosa pel barri just al moment que van rebre l’avís de la comissaria.
La segona condemna va ser molt més dura que la primera. El seu company de cel·la afirma que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades, però que ni tan sols és prou espavilat a l’hora de fer la soga. En lloc d’escanyar-se només aconsegueix cardar-se unes patacades de proporció contra el terra de la minúscula cambra. A les nits es desperta amb una suor freda, espasmes i contraccions. Als seus somnis hi apareixen policies apallissant-lo amb la porta de la nevera, llavis molsuts segellats amb cola d’impacte i en Nan Orriols escrivint Serpents sobre el món i qui el fa cada dia pitjor.
Per què els catalans encenem falles i fogueres per Sant Joan? Què simbolitza el foc de Sant Joan?
En temps primitius l’imaginari de la civilització rural contava que en la religió proto-basca, que va ser el sistema religiós majoritari al Pirineu des de l’època neolítica (5000 aC – 3000 aC) fins a l’evangelització medieval (1000 dC), a l’alba, les dones i els homes vivien en la tenebra, atemorits pels dimonis, que dominaven sobre els tenebrosos boscos d’aquella era fosca, Gavekoak (l’obscuritat de la nit, que simbolitzava l’imperi de la mort). Llavors, van implorar a Ama-Lur (la Mare-Terra) la llum, que equilibrés les forces entre el mal (Gavekoak) i el bé (totes les criatures del bosc, les grans i les petites). I Ama-Lur els va regalar Ilargia (la Lluna).
Però, la penombra d’Ilargia no impedia que els dimonis continuessin campant lliurement, atemorint totes les criatures del bosc i impedint que es consolidés la vida. La llum que projectava Ilargia no era suficient i, de nou, van implorar a Ama-Lur una mica més de claror. Ama-Lur es va compadir d’aquelles criatures atemorides i els va regalar Eguzki (el Sol). L’arribada d’Eguzki representaria la fi de l’era fosca, del terror, i l’inici de l’era lluminosa, Egunekoak (la claror del dia, que simbolitzava l’imperi de la vida i l’expansió a través dels temps).
Però Ama-Lur no confiava en aquelles temoroses criatures. Perquè no oblidessin mai d’on venien (d’aquella tenebrosa Era Fosca) els va imposar un cicle diari de claror i de foscor, i un cicle anual de vida i de mort. L’estiu representava l’imperi d’Egunekoak, amb tots els seus valors inherents: claror, vida, escalfor, passió, generació d’aliments, reproducció dels humans i dels ramats… Egunekoak representava la plenitud, la victòria sobre la fam, sobre el fred, sobre les malalties, sobre l’acció dels depredadors; en definitiva, la victòria sobre la mort.
Cap a l’any 1000, la Catalunya Vella, la dels darrers comtes carolingis i la dels primers comtes independents, era una societat bàsicament pagana. Els orígens de l’evangelització, iniciada quan l’imperi romà havia adoptat la religió cristiana (segles IV i V), només havia tocat les elits urbanes. Durant l’etapa visigòtica posterior (segles V a VIII), el cristianisme s’acabaria imposant gairebé en totes les capes socials urbanes. Però el majoritari món rural (les tres quartes parts de la població) continuaria professant les creences ancestrals.
En aquell escenari social i cultural, rural i agrari, el calendari de festes estava construït a partir del relat cosmogònic ancestral. I el solstici d’estiu (el llindar d’entrada a l’estació de la plenitud) se celebrava amb l’encesa de falles i fogueres. Aquell foc s’encenia la nit de la jornada del solstici, i la claror de les flames que esqueixaven la foscor simbolitzava el pacte ancestral amb Ama-Lur i el triomf sobre Gavekoak i l’imperi dels dimonis de la mort (la fam, el fred, les malalties, els depredadors). Les falles i les fogueres del solstici d’estiu eren l’element principal d’una celebració que rememorava l’inici de l’Era de la Llum, Egunekoak, que havia consagrat la vida.
La festa del solstici d’estiu era una de les celebracions més importants de l’Europa pagana. Representava el llindar a l’Era de la Llum, d’un segon naixement. I l’èxit de la tasca evangelitzadora d’aquell extens i poblat món rural radicaria en la suplantació dels espais de culte. En aquell punt del calendari on se celebrava una gran festivitat pagana, l’Església hi situava una important festivitat cristiana. La festa del solstici —la del nou naixement— va ser suplantada per la de sant Joan Baptista.
Durant els segles medievals, el poder va tolerar la permanència de certes manifestacions paganes, que conviurien amb la progressiva evangelització del conjunt de la societat. Una d’aquestes manifestacions seria l’encesa de falles i fogueres a la nit del solstici d’estiu. La Nit de Sant Joan, els masos, els pobles i les viles de la Catalunya baix-medieval encenien fogueres de llum que trencaven la foscor de la nit. A poc a poc, aquella tradició deixaria de ser el relat cosmogònic. Però es mantindria com una tradició viva i festiva, i la conquesta i colonització catalanes de les Balears (1229-1287) i del País Valencià (1232-1305) la portaria arreu dels nous territoris.
«Si és dur odiar tot sol, en grup és un plaer.»
Bernard-Marie Koltès a En la solitud dels camps de cotó.
Fill d’Ares i Afrodita, Fobos personifica la por intensa, el pànic. La fòbia és una síndrome que produeix pensaments distorsionats, sudoració, respiració anormal, acceleració dels batecs del cor, tremolors, calfreds, dolors al pit, boca seca, mareig, mal de cap… De fòbies n’hi ha tantes com vulguem i totes estan identificades i descrites excepte la darrera, la més de moda: la turismofòbia.
Aquest és un fenomen que, de cop i volta, s’ha començat a estendre per casa nostra. El simplisme olímpic i post olímpic, aquell afany poca-solta de vendre’ns al món, ara amb el suport de la mundialització i l’abaratiment dels viatges amb avió, està reblant els resultats que algunes veus impúdiques havíem pronosticat.
Fa 32 anys escrivia que les olimpíades ens costarien molt cares i que la factura trigaria dècades a saldar-se. Els resultats superen les expectatives. Ja és evident que tant turisme que volíem, com el que ara tenim, produeix pobresa.
La factura olímpica no se salda, es renova i creix cada temporada, estem hipotecats.
Les comarques gironines de l’Alt i el Baix Empordà, de la costa tarragonina i de Mallorca, són les que disposen de les rendes brutes personals més baixes, l’aportació de recursos socials més alts i les rendes extractives també més altes. A més del consum de recursos cars i escassos, cal afegir-hi la petjada de carboni que produeix cada turista a favor de l’acceleració del canvi climàtic.
Ara, els turistes són els nous colons per a qui creem serveis i productes en base al seus interessos, i ens transformem per complaure’ls. Els que abans consideràvem amics i admiradors del nostre tremp i del nostre paisatge i que en comptàvem amb orgull els milions, ara ens produeixen fòbia i els en fem personalment culpables, si més no, de la nostra incomoditat, perquè de la pobresa molts no se n’adonen i d’altres procuren que no ens n’adonem.
A mi em sembla injust. Tot i que un terç de catalans no es poden permetre fer una setmana de vacances, som uns grans viatgers, uns entusiastes practicants del turisme, omplim a vessar l’aeroport del Prat d’en Tarradellas, lloguem apartaments a Airbnb, reservem hotels a Booking, volem amb RyanAir, ens fem selfies per l’ Instagram, tornem seduïts pels països rics del nord i si anem al sud, al sud-est o al sud-oest presumim d’haver-los salvat la vida a baix cost. No hi ha res que s’assembli més a un turista català que qualsevol altre turista.
Aquesta fòbia, mal dirigida, ens converteix en una societat hipocondríaca.
Ara ens adonem dels impactes negatius del turisme: ús del sòl amb construcció extensiva d’habitatge infrautilitzat i les seves infraestructures, accessos i mobilitat, destrucció del paisatge, generació de residus, consum de recursos hídrics, elèctrics, sanitaris, generació d’economia rendista, importació de mà d’obra no qualificada per a llocs de treball temporals de nul valor afegit, contaminació hídrica i ambiental, colonització cultural (llengua, gastronomia, tradicions), gentrificació de la població local, impacte negatiu sobre espais naturals protegits i en el medi aquàtic i la pesca…
Però es veu que, amb una mica de sort, els turistes es gasten de uns 227€ diaris i això, a la Costa Brava, representa un 12% del PIB. Sort en tenim del turisme, 8,5 milions de turistes a la Costa Brava, 28.000.000 de pernoctacions.
El 2023, l’aeroport de Girona-Costa Brava va registrar 1.586.463 usuaris.
“Si no-fos per ells no sé pas què faríem” és la frase suada que repeteixen com un mantra quan qüestiones el model als qui a la costa en viuen. És clar, els 1.500.000.000 €, o més, que Costa Brava Pirineu de Girona ens diu que ens deixen, donen molta eufòria, el sacrifici val la pena, els danys col· laterals han de ser assumibles. Amb aquesta excusa es segueix trinxant el país, es continua urbanitzant Aigua Xelida, Begur… aprofitant uns POUM franquistes escamotejats en calaixos municipals.
Però com és que, malgrat aquest saldo tant positiu que ens deixen els turistes, la gent de l’Alt i el Baix Empordà no van apartant els bitllets pel carrer? On és, doncs, la mà invisible que fa desaparèixer el n?
Té noms: Airbnb, Booking, companyies aèries de baix cost, agències immobiliàries, diverses plataformes de contractacions i reserves, les principals cadenes hoteleres…, totes ubicades o repartides en dotzenes d’empreses en paradisos fiscals.
Quan, fa uns anys, a la feina un jove format a ESADE, encarregat de crear una plataforma de venda de llibres electrònics parcialment subvencionada per la Generalitat, em va proposar d’ubicar-la a Liechtenstein o a San Marino per tal d’estalviar impostos, li vaig dir que això era robar. Primer es va sorprendre i després es va ofendre.
Li ho havien ensenyat a col·legi.
Si errem la fòbia ens tornarem eufòbics. [Eufòbia: por a rebre bones notícies.]
Ens arriba un nou llibre, aquest cop El petit Ramon Frederic, del professor i advocat Ramon Plandiura, publicat per Edicions Cal·lígraf de Figueres aquest mateix any 2024.
Aquesta narració de 132 pàgines ens conta en quatre temps la infantesa del protagonista en un poble de la Plana de Vic, Sant Hipòlit de Voltregà, durant la postguerra. Tota la història, feta amb un llenguatge infantil i directe, ens endinsa amb jovialitat en la quotidianitat del protagonista i tot el seu entorn.
L’autor, nat a Alpens (Lluçanès, 1946) sembla haver pouat en la seva pròpia biografia per a explicar un temps i un país en una època grisa, de misèria i dificultats i ho fa des dels ulls d’un infant, el fill del nou mestre del poble, a través del camí incert que el dura a l’adolescència. «No és un llibre d’història ni són unes memòries. Podria ser una novel·la, però és un nen», confessa Plandiura a l’inici del llibre.
En aquesta primera incursió narrativa de l’autor de múltiples i diversos textos sobre normatives o polítiques educatives, Plandiura ha fet una bona incursió a la infantesa que molts altres nens van viure semblantment.
[Veu d’Albert Freixer.]
Albert Freixer continua recitant fragments del llibre Som mentida de Nan Orriols.