Illa i Junqueras aconseguiran l’objectiu d’acabar amb el president Puigdemont? [Foto: Arxiu LR.][Un article de Jordi Sánchez.]
Ja fa temps que admiro la política anglesa des de molts aspectes: la representació directa i, sobretot, quan han de fer el canvi de primer ministre i nou govern. És del tot admirable que siguin capaços de fer-ho en 24 hores.
Ja sé que algú em pot dir que Bèlgica, amb una monarquia constitucional federal, van estar 650 dies de desgovern i no va passar res, perquè les regions i els ajuntaments ja gestionaven el país.
Dic això perquè el nostre estimat país, Catalunya, porta un temps que déu n’hi do. Estem en un bon embolic i per tenir un nou govern cal que els partits que el poden fer estiguin per la feina. Ara mateix, alguns d’ells estan exclusivament jugant a les seves estratègies partidistes.
El cert és que la classe política va en una direcció i la societat en un altra. Als empresaris els tràmits els martiritzen. Els treballadors, desbordats amb l’habitatge, la mobilitat, la carestia de la vida i els impostos, que fan que arribar al cap del mes cada vegada sigui més difícil.
Què es pot fer?
Catalunya està en un moment complicat. Els grans canvis pengen d’un fil, el camí de la independència s’ha allunyat (una cosa és el que vull i l’altra és com ho faig), però per jugar al billar a tres bandes cal saber-ne. Hi ha tres opcions per a un nou govern:
Tripartit PSC + ERC + Comuns.
Junts + ERC+ CUP.
Noves eleccions catalanes.
Pel que fa a l’1, és notori, que ERC està en el pitjor moment per prendre decisions.
Al 2 no sumen i, en tot cas, el PSC s’hauria d’abstenir. Junts pot voler utilitzar la força dels 7 diputats en el Congrés per desestabilitzar el govern actual i així aconseguir el govern de la Generalitat.
Me n’he deixat una quarta: que l’actual president del Govern, Pedro Sánchez, ens torni a sorprendre convocant unes noves eleccions generals.
Calendari
En el millors dels casos, és molt possible que a Catalunya la interinitat del govern en funcions perduri fins a finals d’any; si és així, això té conseqüències. En un vocabulari general la frase és «fins que no hi hagi un nou govern, no prenem decisions».
Conclusió
Tots tenim responsabilitats, els polítics també. En democràcia, com l’esport, es pot guanyar, perdre o empatar, però sempre per jugar has de conèixer bé amb qui t’enfrontes, senzillament per muntar l’estratègia. Sense estratègia pots fer el ridícul i això Catalunya no s’ho pot permetre.
Qui guanyi aquesta partida, que comenci aprovant una llei electoral i que els canvis siguin com els anglesos, en 24 hores.
Camp de xufa a tocar de l’ermita de Vera, València. [Foto: JoanBanjo/Viquipèdia.][Un article de Glòria Fluvià.]
Som estiu, dies calorosos que ens passem amb begudes refrescants. Hi ha molta varietat al mercat, una d’aquestes begudes és l’orxata de xufles, feta de xufes, aigua i sucre, tot i que originalment es feia amb ordi.
Segons s’ha pogut saber, els orígens de la xufla provenen de l’època prehistòrica. Més endavant va ser de les primeres plantes cultivades per l’home i s’han trobat textos on egipcis, perses i àrabs ja n’eren coneixedors i la feien servir per a usos digestius i desinfectants, consumida per les seves propietats medicinals.
A la península Ibèrica hi va arribar a través de les invasions àrabs i va ser al País Valencià on aquesta planta va donar més fruit i es va mostrar més fèrtil a causa del clima i la humitat. És per aquest motiu que la xufa està més lligada a les terres del sud. Es prenia en forma de beguda i l’anomenaven “llet de xufes”.
Quan Castella va envair Llatinoamèrica van portar-ne la planta, però no en abundància, per poder-la cultivar. És per això que feien orxata amb arròs, ametlles, blat i altres cereals. De fet, avui en dia l’orxata a Llatinoamèrica és una beguda molt popular.
Segons conta la llegenda, l’origen del nom orxata prové de l’època del rei Jaume I, que quan va tastar aquesta beguda per primera vegada va demanar què era i la jove que li havia servit li va respondre que era llet de xufa; llavors, el rei li va contestar: «Això és or, xata», aquest joc de paraules va donar nom a l’orxata.
Com sol succeir amb les llegendes hi ha una altra versió que parla del seu origen a partir de dos idiomes diferents, el llatí i l’italià. Pot provenir del terme d’Itàlia “orzata”, que, al seu torn, procedia d’hordeata, concepte llatí. Aquesta paraula significa «feta amb orç», i es refereix a la manera com es preparava l’orxata en els seus inicis.
Algunes de les curiositats interessants sobre la xufla:
La xufa ha estat trobada en tombes i sarcòfags egipcis. En aquella època, es considerava aquest aliment com un menjà de faraons.
L’Horta Nord de València és l’única zona on es cultiva. De fet, en aquesta zona hi ha 16 localitats en les quals el 90% de les xufes tenen el segell de denominació d’origen.
La paraula orxata no és només aliment, sinó que s’utilitza per a nom de cançons i grups. Com el cas de la banda Orxata Sound System. Vampire Weekend va titular una de les seves lletres amb la denominació d’aquest aliment, i fins i tot, King Àfrica va titular una de les seves composicions «Horchata de Chufa».
No només es pot fer orxata amb la xufa, i beure-la, sinó que hi ha una gran quantitat de coses que es poden fabricar amb aquest material. Un exemple són els cosmètics: sabons, gels de bany…
La xufla és considerada com un element afrodisíac. El Centre Nacional per a la Informació Biotecnològica (NCBI) dels EUA va concloure, després de provar aquesta substància en ratolins, que mostraven un major rendiment sexual. I l’any 2011 un article científic expressava que l’orxata funcionava com a estimulant.
L’acte més corrupte, miserable i contra el canvi climàtic que es pot fer és investir Salvador Illa com a «155» president de la Generalitat. Pel que llegeixo, sembla que els corruptes —en tots els sentits— Marta Rovira, Oriol Junqueras, els consellers d’ERC i el president Aragonès estan disposats a acceptar les promeses del PSOE i Comuns per tal de no repetir les eleccions.
Després de la «merda» que va sortint d’Esquerra, forçar com sigui aquesta investidura és un acte tan repugnant com tots els sermonets que ens vol vendre Marta Rovira des que va tornar del «terrible» exili a Suïssa.
Fotomuntatge que s’ha viralitzat a les xarxes socials.
En realitat, no suporten l’existència del president Puigdemont. El somien com un fantasma que voldrien mut i empresonat, perquè no pogués ni acostar-se al Parlament de Catalunya. Espero que les bases d’ERC siguin valentes i foragitin d’una vegada aquesta direcció del partit tan corrupta.
Oriol Junqueras ha predicat sempre que «el junquerisme és amor». És un barrut. Només li diré que molts catalans practiquem l’amabilitat per principi. L’amabilitat és gratis. Ara bé, la imbecil·litat surt molt cara i la paguem tots plegats. I avui, PSOE, ERC i Comuns són imbècils; alguns, fins i tot consagrats. Si us plau, torneu a casa i tanqueu-vos al quarto de pensar. Cent anys o més.
Concentració a Vic davant la seu d’ERC en protesta contra el pacte del 155. [Foto: Pep Marin.]
L’Escola Llotja és una peça imprescindible per a entendre la història i el caràcter de la nostra nació.
Fou creada per la Junta del Comerç el 1775 amb el nom inicial d’Escola Gratuïta de Disseny i Nobles Arts i fou pensada per a formar els dibuixants que feien els dissenys dels estampats per a la indústria tèxtil de la seda i del cotó aplicades a les indianes, els orígens de la Barcelona industrial.
És l’escola gratuïta més antiga d’Espanya i a més facilitava als alumnes el material que necessitaven i els concedien beques i pensions per estimular l’aprenentatge i completar-lo a ciutats com Roma, París i Madrid.
L’escola Llotja compartia l’edifici amb l’Escola Nàutica, que va ser fundada el 1769 a iniciativa del pilot d’altura Sinibald de Mas, amb la intenció de fomentar els coneixements pràctics de la nàutica i afavorir la navegació.
El 1851 i a instàncies de l’Ateneu Català (més tard Ateneu Barcelonès) va proposar la realització d’un pla d’ensenyament artístic de les arts industrials que, a part dels ensenyaments de dibuix, pintura, escultura i gravat es feia la formació de mestres d’obres i directors de camins veïnals.
A finals del segle XIX els estudis van evolucionar cap al modernisme.
Antiga seu de la Llotja, a la plaça de la Verònica, a la cruïlla entre els carrers d’Avinyó i Cervantes, a Barcelona.
De la mateixa manera que des del segle XVIII la Llotja va ser fonamental pel desenvolupament industrial de Catalunya ho fou també pel modernisme. Gaudí, Jujol, Berenguer, Brunet, Arús, Pont , Gensana, Simón, Puig i Cadafalc… i uns cinquanta més, no haurien comptat amb ebenistes, forjadors, vitrallers, esgrafiadors, escultors, ceramistes, mestres de cases, pintors, gravadors… que fessin realitat la seva imaginació, tot i que aquest aspecte, segons el meu criteri, no ha estat prou reconegut.
Passada la guerra es va canviar el nom per Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. (En castellà, és clar)
A l’any 1964, quan jo hi vaig anar a parar, l’EAAOAB, era un mausoleu de mòmies franquistes que hi anaven a passar les tardes i a parar la mà, però hi sobrevivien encara alguns artesans que s’ocupaven de les especialitats artístic-artesanes.
Val a dit que degut al nul interès que tenia el franquisme per a la formació, aquella escola era un desgavell organitzatiu fora de mida, la qual cosa per a mi va ser un avantatge, perquè després de “saltar-me” els tres cursos comuns obligatoris vaig poder-m’hi quedar anys practicant gaire bé totes les disciplines que s’hi impartien.
Vaig aprendre a pastar el fang, a trobar-li el punt d’humitat i l’elasticitat exacte, a conèixer les vetes de les fustes, la pressió decidida de les tenalles sobre el vidre d’un vitrall, el traç del burí o del punxó, el mordent de l’àcid sobre la planxa de coure, el tacte de la pedra litogràfica ben polida, la precisió mil·limètrica d’una impressió tipogràfica o del relligat d’un llibre, la delicadesa de les pinces empeltant un document medieval, el roent del ferro fins a esdevenir mal·leable i dolç. Vaig aprendre sovint amb molt poques paraules, amb llargs silencis sota els enteixinats de la Llotja de Mar o les voltes gòtiques de l’Hospital de la Santa Creu, al costat del mestre, mirant-li les mans, llegint l’expressió de milers d’hores d’ofici. Recordo amb emoció i nostàlgia les mans del professor Bachs, petites i brutes de tinta, volant com ocells damunt la caixa tipogràfica, les d’en Tormo xiflant una pell de cabra, les d’en Torralba arrissant virolles en una xilografia, les d’en Jesús Vallina, el mestre més estimat, restaurant papers de 500 anys amb una delicadesa i un respecte colpidors o les de la Sra. Colom traçant els grisos més tènues i delicats en una punta seca. També hi havia les mans dels alumnes, artesans i artistes de casa i d’arreu del món que s’estaven temporades a l’escola, aprenent i ensenyant, perquè Llotja va ser durant molts anys una escola oberta, va conservar aquell esperit universal fundacional i era un fòrum de trobada i d’intercanvi extraordinàriament enriquidor.
Tipografia ‘Futura’, al taller de Bunkertype/BL.
En tot això m’hi va fer pensar una entrevista a en Josep Ricart que en Jordi Vilarrodà cita al 9 Nou, en un article que li dedica amb motiu de la seva mort: «No veure treballar el mestre és una dificultat per a l’aprenentatge».
Josep Ricart va ser alumne de l’Escola d’Arts i Oficis. Sap de què parla.
Vaig conèixer en Josep Ricart sent professor d’escultura de l’escola d’Arts i Oficis de Vic, i com que aquesta era una de les disciplines que no havia tingut temps d’aproximar-m’hi, em vaig proposar que, si encara hi era a temps, en jubilar-me m’inscriuria a escultura amb el propòsit de veure treballar el mestre, d’aprendre del seu gest i del seu ofici. Però l’Escola de Vic ja no era l’escola oberta d’oficis artístics que jo havia conegut, s’havia convertit en l’Escola d’Art i Superior de Disseny.
El disseny pren prerrogativa, l’artista té la idea i l’artesà la porta a la pràctica, només que a l’artesà ja no el formen enlloc, i un artista sense pràctica, tampoc va enlloc.
«Apprentice. Man and boy making shoe» “ca. 1914), de Louis-Émile Adan.
Així doncs, ja no hi ha aprenents, hi ha genis en potència, i després de no poder-me apropar al mestre i de posar-me al davant d’una massa de plastilina bruta amb la intenció d’estimular la meva imaginació i convertir-me en un artista de renom, vaig engegar l’escola a fer punyetes i ells m’hi van engegar a mi.
Per tant, estem en paus, sense rancor.
Tot i això, l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic em va fer un important favor, sens dubte involuntari: li dec el mestre que no he tingut.
Un desig incomplert és un desig immortal, el desig per sempre de les teves mans, Pep, com a homenatge a la teva bonhomia i a la teva sensibilitat.
Un altre dia parlaré de com, amb aquestes pèrdues, el nostre país s’aboca a la més profunda misèria artística.
Els resultats electorals fan que alguns que defensen la democràcia com un sistema de participació popular muntin espectacles que no podem veure ni al Cirque du Soleil. Després de fitxar per Esquerra, Tomàs Molina va explicar en una entrevista al diari Ara que continuaria treballant a TV3 però que no sortiria més a la pantalla: «Divendres passat va ser l’últim», va dir taxatiu.
L’home no surt diputat al Parlament Europeu, però li prometen que a la segona part de la legislatura el BNG li cedirà la plaça a Estrasburg. Més: ara, Tomàs Molina manifesta: «Tornaré a fer pantalla (a TV3), no crec que els espectadors em vegin ara d’una altra manera». Però… aquest senyor fa el que vol a TV3, que paguem tots plegats?
La senyora de Sumar, que es va dedicar a les purgues típiques del centralisme democràtic, diu que deixa la direcció del partit degut al mal resultat electoral, però no deixa el Gobierno. Trampa, trampa, trampa!
Lev Trotski va escriure La revolució traïda, on explicava que els administradors es convertirien en propietaris, com passa cada dia amb les polítiques de Sumar, Podem i tots els que menyspreen els esforços dels altres i els roben els beneficis. Volen que el pagès planti patates, però després les volen repartir ells. En fi, que si a Trotski el van assassinar per denunciar els que van trair la revolució i actuaven com a propietaris, puc assegurar que en aquests partits, on militen Yolanda Díaz, l’advocat Asens, la Sra. Colau, etc., sortirien molts voluntaris per anar a Mèxic a intentar silenciar Trotski, si fos viu.
«La terra és de l’Estat. El pagès hi planta patates; per tant, les patates són meves, perquè jo soc l’Estat. I soc tan demòcrata que me’n vaig però em quedo.»
La revolta d’Urquinaona l’octubre de 2019. [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Xavier Borràs.]
No deixa de sorprendre’m —tot i que ja no hauria de ser així— la maldestra ingenuïtat del processisme, que és un corrent sorgit de la convergentada, una fugida endavant electoral d’Artur Mas, que va servir, bàsicament, per acabar del tot amb l’independentisme, tal com molt pocs ja van advertir al seu moment i tal com s’han encarregat de confirmar els funcionaris dels altres partits «independentistes», a més de Junts, doncs, ERC i la CUP.
La feina és feta i reblada pel propi Govern regional, pel Parlament regional i per la policia regional (dita Mossos d’Esquadra [i ja ho hem dit tot]), que no són res més que institucions rescatades pels hereus del franquisme durant la transició espanyola, és a dir, el transfranquisme. Aquest Govern, Parlament i policia han apallissat i enviat als jutjats milers d’independentistes.
L’engany a què es va sotmetre el poble alçat en democràcia plena els dies 1r i 3r d’octubre de 2017 ho demostra fefaentment, tant com la repressió exercida pels aparells de l’Estat: policia, guàrdia civil, jutges, fiscals i, és clar, mitjans de comunicació (tots subvencionats), aleshores i els anys posteriors, fins avui, demà i passat demà. Igual com va passar (salvant les distàncies) durant la guerra d’agressió contra Catalunya quan, fossin estalinistes o faistes, van estroncar les ànsies de llibertat del Principat quan ho teníem a tocar, amb el poble alçat en armes i l’economia, la sanitat i l’escola cada cop més col·lectivitzades, poant en l’arrelament dels antics comunals i les constitucions catalanes.
En l’endemig, hem perdut bous i esquelles: la llengua, cada cop amb menys parlants, baquetejada per jutges, polítics, professors i fins i tot el darrer nouvingut; el neoesclavisme, mal dit immigració (o encara més mal dit, migració, que no deixa de ser una migradesa), acollit com si aquí poguéssim fer pans de les pedres, per a major glòria de l’aristocàrnia globalista del porc o del turisme de borratxera o sexe forasenyat; la sanitat, convertida en un forat negre, que l’únic que produeix són malalts crònics; l’escola, abandonada i sotmesa, arreu dels països catalans, al cavernisme espanyolista; l’habitatge, a preus de luxe i sense cap intent de resolució real; els pagesos i ramaders, sotmesos a la «subvencionitis» i als preus que marquen des de despatxos foscos a la UE; el medi, ofegat per l’emergència climàtica, ja amb els índexs de temperatura que s’havien d’assolir el 2040 i sense que les administracions no solament no hi facin res sinó que impedeixin burocràticament l’extensió popular de les energies netes; el jovent, desesmat, amb alts índexs de suïcidi, sense esperances per a un món millor; els salaris i el cost de viure, que cada dia són més lluny els uns de l’altre…
Un panorama, doncs, que, lluny de treure’n l’entrellat, cada cop s’enfosqueix més i dibuixa un país no ja derrotat, sinó a la deriva cap a l’abisme de la desaparició.
Però, tot i això, encara em sorprenc. L’últim parany (perquè això és, sempre, el que ens para l’Estat): l’amnistia. De veritat, de què ens han d’amnistiar? Si jugues amb el dret penal de l’enemic i les forces vives que el sostenen, amb els Borbons al capdavant, te l’aniran endinyant tant si vols com si no, amb amnistia o sense.
S’ha de ser, efectivament, maldestrament ingenu per creure’s res d’aquest estat neofranquista. Cal recordar que un cop acabada la guerra d’agressió (1936-1939) no es va signar cap pacte de rendició, amb què aquella contesa ha tingut continuïtat des del 1r d’abril de 1939, durant tota la postguerra i fins ara mateix.
Pretendre que l’odi visceral de Castella (ara dita Espanya) contra els catalans arreu es resoldrà amb un referèndum, un pacte fiscal o una amnistia és més que ser ingenu, és ser col·laborador (de grat i per a les bicoques) de l’enemic.
Postdata: m’assabento que el Consell del Plenari Municipal de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar, el passat 28 de juny, per unanimitat, atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat al grup editorial barceloní Planeta, fundat pel franquista José Manuel Lara a punta de pistola (que és l’eina que feia servir a les impremtes de Barcelona per requisar-los paper i fer el seu imperi). tal com ja vaig explicar en aquest article a Mèdia.cat l’octubre de 2013.
El més greu és que aquesta unanimitat inclou els qui es fan dir sobiranistes al consistori comtal: Junts, ERC i els Comuns.
José Manuel Lara Hernández va ser membre de la Legió durant la Guerra Civil i va participar a l’ocupació de Barcelona amb el «tercio fascista» del general Yagüe, «el carnisser de Badajoz».
Si els suposadament ‘nostres’ es dediquen a enaltir aquesta editorial bastida corruptament i armada, ja està tot dit. I que encara hi hagi «independentistes» que, un altre cop ingènuament, confiï en aquesta classe política (és a dir, els voti i perpetuï en les bicoques) és la confirmació que vivim una derrota absoluta en tots els fronts.
Han posat a l’esquela que t’has mort
als vuitanta-quatre anys i hem vingut
a rememorar arpegis dels teus blaus,
a desvetllar la son de les paraules
i vetllar el son de tants somnis
embolcallats de somriures, d’argila
de caganers arraulits fitant l’hora
malva. Sota unes branques de pi malden
perquè s’escolti la veu que fuma
els ulls de brot en brot, de pinzellada
a pinzellada on ha quedat tota
la incertesa de viure, esculpida
com una raó a dins de les sandàlies.
Imatge de batallons pels carrers de Barcelona durant l’inici de la guerra. [Il·lustració generada per IA.][Una novel·la de Dídac Costa.]
Els batallons del Quarter del Bruc seguien baixant per l’Eixample. Un cop a la Gran Via, el comandant del primer batalló, Pere Mercader, irritat per la inesperada presència massiva de ciutadans a aquestes hores, que anaven seguint els seus moviments, ordenà a un dels seus soldats:
—Sargento! ¡Cójame a un civil cualquiera de estos que andan merodeando por aquí con actitud sospechosa!
—¿Esté o no esté armado, mi comandante?
—Si, no hace falta, cualquiera.
—Si, mi capitán.
Poc després tornava amb un home que es resistia a ser detingut, mentre dos soldats l’agafaven pels braços, i un tercer l’apuntava amb un fusell.
—Però jo no he fet res, cabrons! Només passejava, no tinc cap arma. Que coi voleu, malparits?
—¡Cállese! Póngale unas esposas y que venga con nosotros.
—Però què collons? —seguia cridant indignat el pobre home.
—¡Que se calle! —insistí Mercader de males maneres, mentre un dels soldats li donà un cop de culata a l’estómac que el feu plegar-se.
El batalló seguí endavant, flanquejat per més i més civils que s’anaven afegint.
—Va a ver esta gente contra quien está luchando. Tráigame al civil.
El van situar davant del capità, que amb tota la sang freda tragué un revòlver de la seva funda, apuntà al cap del pobre infeliç i, sense immutar-se pels seus crits de clemència, d’un tret mortal al cap el deixà estès a l’empedrat, enmig d’un bany de sang.
Des dels balcons i al carrer se sentiren crits d’espant i insults a Mercader.
—Fill de puta! Feixista! Covard!
—Quin malparit! Ha matat un ciutadà desarmat!
—Ahora sabrán de qué se trata —seguí ell tranquil·lament—. No hemos venido a dar un paseo. Que se vayan a sus casas, ¡coño!
Aquesta terrible escena deixà atònits també alguns dels oficials que no tenien clar encara quin era l’objectiu real de la marxa militar sobre Barcelona. Ara ja no quedava dubte. Un dels capitans que observà l’escena, Oller, posà cara de circumstàncies, però callà. Però un altre, el capità Llorach, indignat, decidí aturar-se i deixar d’obeir Mercader, a qui s’encarà, cridant-li:
—Pero ¿qué es esto? ¿Entonces no estamos aquí para imponer la legalidad sino para saltárnosla?
—¿Quiere ser usted el siguiente?
—¡Me niego a avanzar! Mis hombres no están aquí para ayudarles a implantar un régimen fascista, sino para defender la República. Como mucho para sustituir el gobierno, ¡no el régimen! Lo que supone que éste es un ejército constitucional que debe cumplir la ley. ¡Lo que usted acaba de hacer es un crimen, una ilegalidad a todas luces! ¡No es en absoluto ni legal, ni decente! ¿Cuál es su propósito?
—¿No le ha quedado también claro a usted a estas alturas?
—¡Pues me niego a seguir!
Ara fou el capità López Belda, que estava al costat de Mercader, qui desenfundà el revòlver i, apuntant-lo al cap, li tornà a preguntar:
—¿Está usted seguro? ¿Quiere ser la siguiente baja? Habrá muchas en el día de hoy, será una más.
Llorach dubtà uns segons, l’argument era contundent.
—O sigue avanzando —seguí el capità, pistola en mà—, o le mato aquí mismo, ¡caporal Llorach!
Aquest acabà responent lacònicament, reconeixent-se vençut:
— Si mi capitán, a sus órdenes.
La tropa continuà, però entre els soldats i oficials de menor rang començà a recórrer una sensació d’estranyesa i confusió. Un sergent anomenat Mogallón començà a sospitar també que no estaven al carrer per reprimir cap revolta, sinó que eren ells els que sortien en qualitat de revoltats. L’actitud dels oficials, el que acabava de passar amb el malaurat civil, amb el caporal Llorach o la presència de paisans falangistes eren símptomes molt alarmants. Mogallón, confiant en el suboficial Escandell, a qui creia fidel a la República per ser català, li digué:
—¿Vostè creu realment que som aquí per reprimir una revolta popular o que, al contrari, som nosaltres els sublevats?
Escandell el mirà de reüll, i li digué:
—Qui sap, potser té raó.
I deixant discretament de caminar al seu costat, s’apropà d’amagat al temible capità Mercader per delatar les sospites de Mogallón. Mentre ho feia, una mula carregada amb munició relliscà i caigué a terra a l’alçada del carrer Aragó. Els mulaters estaven intentant posar-la dreta, i el sergent Mogallón s’hi apropà per ajudar-los. Quan estava ajupit i agafat al bast del mul, el capità, fredament, covardament, el disparà per l’esquena, fent-lo caure greument ferit al terra.
—¡Que nadie se acerque a auxiliarle, o correrá la misma suerte!
El malaurat sergent quedà estès de boca terrosa, sense que ningú s’atrevís a apropar-s’hi, donant-lo per mort. Però un cop la tropa seguí endavant deixant el seu cos al terra, les ambulàncies, que corrien amunt i avall sense parar recollint ferits i morts sense importar el bàndol, el conduí, greument ferit, però encara viu, a l’hospital militar.
Després d’aquestes greus insubordinacions, les més importants fins ara amb les tropes ja als carrers, i la dura resposta dels alts comandaments, les columnes van continuar per Gran Via, fins a dividir-se uns carrers més enllà. Unes van agafar la Ronda Sant Pau, fins que, en arribar a l’alçada del Mercat de Sant Antoni van rebre un atac contundent de les forces republicanes i els anarquistes, que volien impedir que reforcessin les tropes que lluitaven al Paral·lel, obligant-los a parar i passar a la defensiva. Es van refugiar al Convent dels Escolapis, on no trigarien a rendir-se una hora més tard, després d’una tenaç resistència.
L’altre batalló, la Companyia d’Infanteria, sota les ordres de López Belda, seguí cap a Capitania, baixant per Urgell fins al Paral·lel, sortejant diversos obstacles. Primer s’hagué d’enfrontar a trets contra la reserva de carrabiners del Portal de la Pau i després amb grups d’obrers que ja assetjaven Drassanes. Però com que van passar poc abans de que els obrers construïssin la barricada de la Bretxa de Sant Pau al Paral·lel, van poder arribar fins a Drassanes i finament a Capitania amb un petit nombre d’efectius. Aquest seria un dels pocs batallons facciosos que assoliria el seu objectiu.
Un cop allà, lluny de complir amb l’ordre que havia rebut del general Llano de reforçar l’edifici per defensar-lo tant del poble com dels sublevats, es disposà a fer tot el contrari: detenir-lo o sotmetre’l a la junta facciosa, i reforçar la tropa sublevada dins l’edifici per garantir el seu control.
Un cop dintre, havent passat pel costat de la guàrdia sense problemes, començà una forta discussió i un forceig amb Llano, que es mantingué ferm en seguir lleial a la República. Finalment ho aconseguí i, tot i que se’l desarmà, va permetre que Capitania, una peça clau en l’engranatge colpista, seguís, si més no formalment i per unes hores més, en mans de la legalitat republicana.
Mentrestant, el gruix dels batallons sortits del Bruc, comandats per López Amor, arribava a Plaça Universitat, on ja l’esperaven efectius del regiment de cavalleria Montesa nº 4, i on estava a punt de començar una dura batalla.
