L’urbanisme de la postguerra, conseqüències de l’especulació (I)

Imatge Nació Digital

[Un article de Jordi Sánchez.]

Quan era estudiant de formació professional a l’Escola Industrial de Terrassa, un mestre d’obres em digué: “Jordi, l’aigua, a nivell se’n va”. En aquell moment per a mi era difícil d’entendre, però quan vaig veure baixar la segona torrentada de la riera de les Arenes a Matadepera (a diferència del que va passar el 1962, que va ser de nit), vaig quedar bocabadat. El llit de la riera, totalment sec i, de cop, vaig veure baixar tota la torrentada amb una alçària de quatre metres, amb troncs, arbres i un soroll espantós. Tenia el cap totalment boirós, no havia vist mai aquell fenomen de la naturalesa en aquella dimensió. Vaig entendre per què la rierada del 1962 va fer el mal que va fer, emportant-se cases i provocant més de mil morts! El foc el pot aturar l’aigua, però l’aigua no l’atura ningú.

L’aigua té memòria

Tot comença quan plou a les capçaleres i, quan l’aigua agafa pendent, emprèn una velocitat que arrasa tot el que troba pel seu camí. L’aigua té memòria i sol passar per on ha passat sempre.

Què s’ha fet malament?

Històricament hi ha dades d’aiguats que són tan importants que desborden els límits de rius i rieres; el llit dels rius és insuficient per encabir tot el que baixa. També cal tenir en compte que, sovint, les lleres són ocupades per construccions i obres d’infraestructura que formen “taps” i provoquen crescudes incontrolades. L’aigua passa i arrossega tot el que troba al davant. L’urbanisme especulatiu que ocupa les zones naturals ens porta aquestes conseqüències, que malmeten les economies i les vides humanes.

Les infraestructures no han d’interrompre l’escolament i les zones inundables. La Llei del sòl de 1956 ja justificava el règim del sòl a partir de la classificació i la qualificació del territori. La classificació determina quins són els sòls urbans, quins els urbanitzables i quins els no urbanitzables (sòl rústic).

Què s’ha de fer?    

No hi ha excuses. Els ajuntaments han de prioritzar i tenir els instruments de planificació urbanística al dia; és a dir, un POUM (pla d’ordenació urbanística municipal), un catàleg de protecció del patrimoni històric i un DUPROCIM (document únic de protecció civil municipal).

Responsables?

Tothom, els ciutadans i els polítics. Algú es pregunta quant val una vida humana?

Els ciutadans tenen el dret i l’obligació d’informar-se de si tot és correcte. No fer-ho és anar pel camí de la ignorància.

Els polítics són responsables de les competències que els han donat els ciutadans en un sistema democràtic.

Agraïment

Una vegada més s’ha demostrat que el poble és solidari, per aquí no pateix la criatura; pateix per persones que es creuen que estan capacitades, i aquí és on tenim el nostre tendó d’Aquil·les.

Així ho veig.

Calafell 14.11.24

[MÚSICA] «Rumba de la funàmbula», de Coloma Bertran

[Redacció]

Coloma Bertran presenta el disc «En moviment»

Foto de Cris Romagosa.

Música i producció: Coloma Bertran.
Enregistrat, mesclat i masteritzat a Molatopestudio per Xarli Oliver.
Portada i disseny: Coloma Bertran i Sara Alonso.
Fotografia: Cris Romagosa.
Vídeo Aromes de Contrapàs: Judit Ricart.
Vídeo Rumba de la funàmbula: Gerard Bosch.
Assessorament ball: Guida Sellarès i Maria Rodríguez.

Produït pel segell Microscopi,

«En moviment» és el nou EP de la violinista i compositora Coloma Bertran on ens presenta una primera mostra del treball de recerca i experimentació que està portant a terme amb la creació d’obres originals a partir dels gèneres propis dels balls genuïns de casa nostra amb la voluntat d’oferir noves perspectives a la música tradicional d’arrel.

«Rumba de la funàmbula» forma part de les cinc propostes creatives i recreacions tímbriques a través del prisma de l’experimentació i la improvisació, dialogant amb les particularitats que acompanyen cada ball. Per fer-ho, ha comptat amb la col·laboració de les músics i balladores especialitzades en la dansa d’arrel Guida Sellarès i Maria Rodríguez, així com de Judit Ricart i Gerard Bosch, que han aportat una dimensió visual al projecte mitjançant dos vídeos art.

[ART] «Eterns, Papasseit – Estellés», nova exposició a Espai Art60

Un vincle en comú d’aniversari – cent anys – és el fil conductor d’aquesta exposició que el pintor de Rubí, en Sergi Marcos, dedica a l’obra dels poetes Joan Salvat-Papasseit i Vicent Andrés i Estellés. Una centúria, deia unes línies precedents, i és que al mateix any que la veu de Salvat-Papasseit emmudia per sempre engolida per la foscor de la mort, la de Vicent Andrés Estellés veia la llum de la vida.

Dues veus, dos càntics, doncs, que els pinzells d’en Sergi Marcos acoloreixen amb formes de bells cromatismes en unes teles en què l’harmonia dels mots d’ambdós poetes ve de la mà de l’harmonia de la paleta del pintor.

Paraula, color i forma és el que ens ofereix l’artista als nostres ulls d’espectadors i lectors alhora, talment una música callada que es destil·la subtilment de cada poema, de cada estrofa, de cada vers dels destriats per ell: poesia de la paraula, poesia pictòrica ensems.

La brevetat de les Tanka – tan sols cinc versos – d’Estellés la reforça, millor dit, la complementa amb uns arabescos de curoses filigranes que, al seu torn, acaronen geometries de significats pregons i simbologia immarcescible, com ara l’esfera, el quadrat o el traç ordenat d’algunes ratlles que, trama i l’ordit del llenç, uneixen i doten de significació tots i cadascun dels elements plàstics de la composició.

De Salvat-Papasseit en sap extreure les essències – la sensualitat, l’amor, la dona i també, perquè no, la duresa de certes tasques – que, amb un lirisme innegable, recondueix vers els paràmetres propis del seu llenguatge gràfic i joc simbòlic pertinent, fent-nos «audible» i visible allò esmentat una mica més amunt, això és, la paraula, el color i la forma.

Com a contempladors que som, ens és donat d’assaborir aquest creatiu mestissatge de poesia i pintura com si d’una simbiosi es tractés: cada poema escollit es (re)converteix en un esclat visual de bellesa, en hàlit d’eternitat i d’aquí, precisament, el títol ETERNS de la present exposició.

– Eusebi Puigdemunt i Puig

Visita la exposició

 

 

 

[VIDEOALBUM] Pedalada per la Vall de Bianya

[Video de Ramon Comella.]

El passat 26 de juliol, Gabriel Salvans, Ramon Comella i Nan Orriols van fer el recorregut entre Sant Joan de les Abadesses i Castellnou de Bianya.

Aquest itinerari senyalitzat, de 24,1 km, és un dels trams d’enllaç entre la via verda del Carrilet amb la ruta del Ferro i del Carbó.

La ruta passa per Sant Joan de les Abadesses, pont de Planàs, per la rodalia dels torrents de Fontfreda i del Vedella, el serral de Collabós, la vall de Sant Ponç d’Aulina, el Carenar dels Boixedes, Sant Martí de Solamal, Sant Pere Despuig i Santa Margarida de Bianya.

[ÀLBUM DE FOTOS] Imatges de novembre

[Text i fotografies d’Octavi Ponce.]

Arriba desembre i encarem aquest final de tardor amb un recull fotogràfic que defineix molt bé aquesta època de l’any. Diferents esdeveniments fan d’aquesta estació una època molt especial: la brama del cérvol, l’arribada dels bolets i, sobretot, el canvi en la gamma cromàtica dels boscos. Aquest recull fotogràfic és un petit resum de la tardor tan ufanosa de què hem pogut gaudir aquest any. 

[ENTREVISTA] En companyia 79: Nan Orriols

Entrevista realitzada per Sebastià Raurell de TVO, Televisió d’Osona, a l’escriptor Nan Orriols amb motiu de la recent presentació del llibre “Poemes, epopeia i odes de lo somni i la mar”

Una conversa amable i distesa que va tenir lloc sota la buguenvíl·lea centenària de la terrassa del restaurant del Casino de Borgonyà.

[LLIBRES] La vegetariana

[Nota de Nan Orriols.]

Acabo de llegir el llibre de l’escriptora sud-coreana Han Kang, Premi Nobel de Literatura 2024. El llibre planteja la relació entre la llibertat i la moral. Voler imposar als altres la teva creença o moral és sempre un acte d’extrema violència. Què és la moral? Soc jo immoral per defensar el dret a l’avortament o a l’eutanàsia? Soc immoral si dic que totes les religions són extremament violentes?

El llibre de Kang és un llibre excel·lent. Una família no accepta que una de les filles sigui vegetariana i la tracten amb violència. Una germana seva no li accepta que decideixi morir anorèxica perquè ha decidit no menjar. En manicomis i centres hospitalaris la torturen fins a extrems impossibles d’entendre. En fi, és la llibertat contra la moral personal o d’estat, en aquest cas Corea del Sud. Sí, Yeonghye, és cert, tots els arbres són germans. Els homes, no.

 

Podria continuar escrivint pensant que a algun dogmàtic religiós o polític se li acudiria llegir el llibre de Han Kang, però ho deixarem aquí. Tots els innocents saben que gairebé cap polític llegeix, perquè, si ho fes, marxaria a tot córrer.