Són dos quarts de cinc. Un grup de militars analitza un mapa de Barcelona molt semblant al de La Farigola. Té ressaltats els mateixos carrers i moviments de tropes. Però el que aquest té dibuixat és el moviment real que estan a punt de fer. I no està desplegat a una taula de la Comissaria d’Ordre Públic o d’un comitè de defensa anarquista, sinó a una de les principals casernes militars de la ciutat, la del del Bruc o de Pedralbes, estratègicament situada a l’entrada principal de la ciutat per la Diagonal.
Qui l’observa i conversa al seu voltant és un grup d’oficials sublevats que preparen la sortida de les tropes en una de les moltes sales de l’immens quarter, d’estil més fantasiós com d’un castell de Baviera que no pas del tradicional model sense gràcia de qualsevol caserna espanyola. Inclús aquí es nota la singularitat de l’arquitectura catalana, que aquests anys brollava a cada cantonada, amb edificis modernistes que sorprenien als més agosarats artistes europeus d’avantguarda.
El grup d’oficials conspira d’amagat del Coronel Fermín Espallargas que, a una altra sala no gaire lluny, al mateix quarter, creu estar encara al capdavant del regiment, anomenat de Badajoz numero 13.
El comandant López Amor assenyala els moviments de les tropes al mapa amb una vara de fusta, mentre dóna ordres a la resta d’oficials. És l’ànima dels facciosos al regiment i n’ha assumit la direcció. És dels que està convençut que serà un paseillo militar clàssic com tants altres n’ha vist Espanya, on gairebé sempre han trobat poca resistència popular, i encara menys una que suposés un veritable entrebanc militar.
— … tenemos que hallar el itinerario más conveniente, buscando las calles más despejadas. Si hace falta, dando algún rodeo para evitar pasar frente a los lugares que puedan estar ocupados o pertenecer a autoridades o agrupaciones y entidades enemigas. Avanzaremos por la Diagonal y Calle Urgel hacia el centro de la ciudad, pasando por Plaza Universidad. El batallón de zapadores está saliendo ahora del cuartel de Gran Vía y avanza hacia Plaza España, donde se unirá al de Montesa. Juntos controlarán el Paralelo, que es decisivo para asegurar el enlace con el puerto y las demás unidades que se acercan. Y desde allá entraremos todos juntos a Plaza Cataluña para controlar los edificios del poder político en el centro. Eso es todo. ¡No puede fallar! ¡El populacho se irá corriendo al primer cañonazo!
Alguns dels oficials es miren, i un d’ells s’atreveix a preguntar al seu superior:
— ¿Está usted seguro, Comandante? ¿Conoce bien a los trabajadores catalanes y la CNT…? No sabemos si será tan fácil esta vez…
— Sin duda tenemos superioridad de armas y efectivos — diu un altre —. Pero que no haya respuesta, Comandante, nos parece improbable… Llevamos años aquí, y hay que reconocer que los trabajadores de esta región están muy preparados y organizados para responder. Llevan décadas de lucha callejera. Nosotros sólo hemos luchado en África… Esto les da una gran ventaja si hoy salen a enfrentarnos…
— ¡Pero si a estas horas están todos durmiendo, teniente! ¿Y con qué armas? ¡Si no tienen! Los únicos que pueden estar de su lado armados, si no logramos convencerles, son los Guardias de Asalto. La Guardia Civil estará a nuestro lado, sin duda, nos une España! Y estos anarquistas que teme, tienen cuatro pistolas, hombre! ¿Qué van a hacer con eso frente a nuestra caballería y artillería? ¡Venga ya!
En aquell moment, un sergent entra a la sala, blanc d’espant, i diu, amb la respiració encara agitada:
— Comandante! Los bares y ateneos están llenos de gente! Hay militantes apostados en casas y esquinas… ¡Y rodeando todos los cuarteles! ¡También el nuestro!
López-Amor rep immòbil la desfavorable i inesperada notícia, que li provoca un dissimulat calfred. Però sabent que no hi ha marxa enrere i mogut per patriotisme, reacciona ràpidament aixecant el braç i dient amb to enèrgic:
— ¡Pues más razón para no vacilar y salir cuanto antes! Dénle otro trago de coñac a la tropa, unas últimas arengas, ¡y a la calle!
— Si, Comandante! — diu el sergent, mirant la resta d’oficials com buscant, sense èxit, alguna resposta alternativa.
El Coronel Espallargas, que segueix ignorant el que passa a pocs metres, rep el seu ajudant, que entra atabalat al seu despatx dient-li:
— Mi Coronel. ¡Debo informarle de que siguen entrando paisanos al cuartel! Al parecer falangistas y requetés… Y están vistiéndose con ropa del ejército…
— ¡Esto es intolerable! ¡Es un motín!
Surt indignat del despatx, dirigint-se ràpidament cap a l’altre sector de la caserna, on sorprèn la reunió dels oficials sublevats, que deixen de mirar el mapa per veure com entra a la sala el qui encara és legalment el cap de la caserna, però ja no als seus ulls com a rebels.
López-Amor s’apropa per rebre’l. Quan el Coronel que dirigeix el quarter i el Comandant que pretén reemplaçar-lo es troben cara a cara a la sala de banderes, Espallargas exclama en to imperatiu:
— ¡He ordenado que no entren paisanos al cuartel!
— He sido yo quien ha dado la orden, Coronel — respon López.
Espallargas el mira fixament i contesta enfurismat:
— ¿Pero quien manda en el regimiento, usted o yo?
— Coronel, desde ahora usted ya no manda en el regimiento.
Espallargas es dirigeix a la resta d’oficials, cridant:
— Señores, ¿han oído lo que ha dicho el Comandante? Les pregunto a ustedes entonces: ¿Quién manda en el regimiento?
Quevedo, un oficial, respon en nom de tots:
— El regimiento lo manda quien esté con España, y usted no lo está. — Al que la resta dels presents assenteixen amb el seu silenci o fent un gest d’aprovació amb el cap. Espallargas comprén finalment que tot el quarter està en mans dels sublevats. Abans que el detinguin, sabent que potser s’hi juga la vida, no s’està de dir-los:
— Señores oficiales, ¡esta conspiración es un acto suicida, una manifiesta traición a la patria y a la bandera que han jurado defender!
— No se canse Coronel —interromp el Capità Belbis—. Con el ejército de África sublevado, la oficialidad del regimiento de Badajoz seguirá a sus hermanos de armas. Y como usted no quiere añadirse al movimiento, desde ahora queda usted detenido.
Dos oficials s’abraonen sobre Espallargas per emmanillar-lo i conduir-lo als calabossos de la caserna, on ja hi ha detinguts 6 caporals i 25 soldats que s’han negat a afegir-se al cop.
El Tinent Coronel Antonio Radua, també sublevat, entra a la sala de banderes per fer els últims preparatius per a la formació de la tropa, que ja està formada al pati de la caserna a punt de sortir, havent rebut una generosa ració de conyac.
Poc després arriba al quarter el general Aymat, enviat pel general Llano de la Encomienda, que també creu dirigir els militars a tot Catalunya, però que també té tot el seu entorn corcat de sublevats, en un últim intent desesperat de frenar la sortida de les tropes rebels. El reben el Tinent Coronel Radua i López Amor que, creient que ja s’havia passat al bàndol dels sublevats, li diuen:
— Mi General, la tropa ya está en el patio, dispuesta a salir.
En sentir-ho, Aymat, enfurismat, agafa López Amor per la corretja, cridant-li:
— ¡Queda detenido por traidor a la patria!
Un dels capitans s’acosta ràpidament, i amb gest amenaçador cap al general li demana:
— Cálmese, mi General…
Però Aymat, blanc de còlera, intenta dirigir-se a la tropa per treu-re-la de l’engany.
—¡Soldados!
Un altre capità, Mercaders, més explícit, pistola en mà, no s’arronsa en dir-li al que encara és el seu superior:
— Si hace otro paso, ¡le mato!
El general, sorprès per l’amenaça, començà a cridar:
— ¡Traidores! — intentant de nou dirigir-se a la tropa per informar-los de la situació.— ¡Traidores!
Quatre oficials se li llencen a sobre per arrestar-lo i traslladar-lo als calabossos de la caserna, afegint-se a Espallargas i altres oficials i soldats lleials a la República, com el capità Sacanell i el comandant Matamoros.
Mentrestant, al pati, aliens a totes aquestes escenes on està en joc el control de la caserna, els soldats segueixen sense saber res de la realitat de l’operació militar que estan a punt de començar. En aquell moment sona un telèfon. Un dels oficials l’agafa.
— Teniente coronel Radua, es para usted, el General Goded desde Mallorca.
— Bien sargento, gracias — li diu, apropant-se a l’aparell.— Teniente coronel Radua al habla. Dígame mi General.
— Teniente, soy el General Goded. ¿Como van los preparativos? ¿Listos para salir?
— Si, mi General, estamos listos, esperando su orden o la del General Mola. — Respon girant-se i mirant la tropa des de la finestra.
— Ya conoce las órdenes, le recuerdo la consigna. Le dice a los soldados que se trata de una acción para evitar una revuelta anarquista y que estamos defendiendo la República. Con gritos de Viva la República al salir, y después, en las calles. Sobretodo al encontrarse con grupos de obreros. A las 5 en punto pueden empezar a salir.
— Si, mi General, entendido. Pero mi General… ¿Cuánto tiempo debe durar eso…? Tarde o temprano la tropa entenderá que estan luchando para someter la República, ¿no? ¿Qué haremos cuando eso suceda? ¿No es un poco arriesgado…? ¿Sobretodo para los oficiales que estaremos en el terreno?
— ¡Teniente! ¡No discuta mis ordenes! Es un plan bien elaborado por el propio General Mola, el Director. Esos gritos confundirán al enemigo y nos darán un tiempo decisivo para distraerlo, ganar ventaja y neutralizar la respuesta popular y de la Generalidad en cada lugar de lucha armada.
— Si, mi General.
— Eso es todo. ¡Suerte, Teniente! ¡Arriba España!
— ¡Arriba!
Radua penja el telèfon mentre mira la tropa, pensant en com comunicar-li de manera convincent una mentida tan inversemblant. L’horroritza pensar en quan podrà durar l’engany i quina serà la reacció dels soldats quan entenguin que estan fent tot el contrari del que els han dit. Amb el perill que, en descobrir-ho, es passin al bàndol enemic. I que el primer tret sigui contra tinents com ell, els oficials al carrer, no contra els que donaven aquestes ordres des dels despatxos. Tot i que aquests tampoc no trigarien a passar comptes amb la República si la cosa no anava bé. Sent els primers a ser afusellats, començant per Goded i Burriel, els caps de la sublevació a Catalunya.
El Tinent Radua baixa les escales fins al pati per dirigir-se a la tropa. Després d’agafar aire, crida:
—¡Soldados! ¡Firmes! Hoy tenemos ante nosotros un día glorioso. Los anarquistas están preparando una insurrección armada contra la República. Nuestra misión es garantizar el orden público y defender la legalidad. Tomaremos las calles centrales de la ciudad y protegeremos los principales edificios, repeliendo los ataques de los obreros, de quienes no esperamos gran resistencia. Los generales que impulsan este movimiento de defensa nacional prometen el ascenso a los que se distingan. O a un destino civil, según sus deseos. Lo mismo a los cabos y los soldados. Con un trabajo seguro, o un destino según sus aptitudes y al cuerpo de suboficiales. Podemos tener la seguridad de que sus aspiraciones serán satisfechas al ser el ejército el que tendrá las riendas del poder tras esta crisis. ¡Viva la República! ¡Viva el ejército! ¡Viva España!
— ¡Viva! — exclama la tropa a l’uníson.
L’oficial mira la finestra des d’on l’observen els seus superiors, provant de no deixar entreveure els dubtes que li genera aquella ordre, que no té més remei que obeir. No es pot treure del cap la imatge dels soldats quan descobreixin que han sortit enganyats a matar obrers per a implantar un règim feixista, en el què molts no creuen.
A la finestra, en canvi, els rostres dels oficials desprenen orgull i confiança. Malgrat haver perdut totes les colònies del vell Imperi Espanyol els últims cent anys, els militars no es podien desprendre d’un orgull arrelat en una característica actitud xulesca espanyola.
Orgullosos d’un passat colonial gloriós, malgrat tants genocidis i d’haver privat a la humanitat de centenars de cultures, llengües, savieses i nacions. Expulsades del planeta perquè Castella o Espanya pogués sumar nous trofeus de caça al seu trist saló de colonitzadors insaciables. I malgrat haver-se quedat ara, per tantes derrotes militars amb unes últimes petites colònies africanes.
Enlloc d’admetre el fracàs i de transformar-se en un exèrcit modern i post-colonial, el dolor patrioter i la nostàlgia de les colònies perdudes, del desastre del 98 com encara li deien, es convertí en un nou fanatisme també colonial per què Catalunya i les altres nacions ibèriques històricament trepitjades per Castella mai deixessin de pertànyer a Espanya. El jove Estatut de Núria amb què Catalunya, per primer cop des del 1714, recuperava algunes competències, era, junt amb la voluntat d’extermini de les esquerres revolucionàries, un dels motius centrals de l’aixecament feixista. Des de l’arribada de la república i amb ella de la democràcia a Espanya, els neguitejava la pèrdua d’un poder gairebé imperial i mil·lenari de l’església i de les oligarquies centrals, que la inevitable modernització política i democràtica del país i del mon, semblaven posar en perill.
Barcelona era alhora la capital d’aquesta Catalunya sotmesa ferotgement per Castella o Espanya des de la última gran guerra del 1714, que acabaria amb la Corona Catalano-Aragonesa com a Nació-Estat, confederal i més avançada en drets polítics que la Castella d’aleshores -o encara ara. I amb ella, gairebé amb la llengua i la cultura catalana. I alhora, el bastió més poderós del proletariat revolucionari d’Espanya, i potser d’Europa. Perfectament preparat per fer tot el que calia per dur a terme una revolució, començant per un bon contraatac armat en un dia com avui. Tot i així, els militars seguien confiats en la seva ràpida victòria. L’orgull i el fanatisme patriòtic podien més que la raó. Fent un últim brindis amb conyac, un d’ells exclama:
— ¡Barcelona volverá a ser sometida hoy por el ejército español, como tantas otras veces! Esta ciudad estuvo dominada militarmente hasta hace 50 años. ¡Nunca debió dejar de estarlo! ¡Viva España!
— ¡Viva!
[Capítols publicats fins ara:]
