Gabriel Salvans Ferrer (Manlleu, 1951), fotògraf, poeta i rapsode, actualment establert a Sant Hipòlit de Voltregà i integrant del grup de poesia de Sant Martí Xic (ermita que pertany al municipi de les Masies de Voltregà). Està vinculat a la publicació independent La resistència.
Té editats ja uns quants llibres de poesia: Carallot. 60 dies de poesia (2011), 100 sonets sol solet (2013), Octubre. 52 poemes i una cançó enamorada (2014), Fotografies. Un poema per a cada dia de l’any (2016), Els arbres del camí (2016), Nadales des de Sant Martí Xic (2004-2016) i Tanta set (2021).
En paraules de Biel Barnils, Salvans escriu amb la mirada d’un fotògraf i, per aquest motiu, els seus versos són plens d’imatges i colors. El mateix Salvans ha manifestat obertament el seu interès a fi que el llenguatge fotogràfic, el vocabulari associat a aquest art al qual s’ha dedicat tota la vida, no es perdi, i per això el fa sortir en la seva poesia. Lligat amb aquesta visió, afirma que a la vida quotidiana “has d’anar amb ulls de mirar, fer-te conscient del que passa”.
El passat dissabte dia 8 de març es va inaugurar a l’Espai Art l’Abadia, a la vila de Sant Joan de les Abadesses, una exposició antològica dedicada al polifacètic artista Gerard Sala i Rosselló, comissariada per na Maria Rosa Fraxanet i Sala, historiadora de l’art i amiga personal del pintor.
Del triple vessant artístic d’en Gerard Sala (pintura, escultura i poesia), la mostra antològica està centrada en la pintura, amb una tria d’obres representatives de les seves diferents etapes artisticocreatives, unes etapes que, segons es desprèn de l’escrit de presentació de la citada exhibició, «(…) van mantenir una sèrie d’elements inherents que, en més o menys aparença, són constants al llarg de la seva trajectòria creadora: l’humanisme, la natura, l’espiritualitat i la poètica».
Sis són les etapes definides del seu discurs creatiu més una de no classificada; set, doncs, en total. La primera de totes elles, el mateix Gerard Sala la qualificà d’«inici simbòlic», entre els anys 1965-1972, amb unes teles en què l’antropocentrisme hi juga un rol primordial. La segona i la tercera s’encavalquen, donat que la segona va de 1972 a 1979 i la tercera, al llarg del decenni que transcorre també de 1972 fins a 1982. Les peces del primer septenni s’emmarquen sota l’epítet «desplaçament-moviment», amb uns components de forta crítica sociopolítica, mentre que a les teles pròpies de la tercera etapa la natura es converteix en una mena d’alma mater que tot ho embolcalla, àdhuc l’ésser humà; d’aquí que se la qualifiqui de «pintura-natura».
Els mots «entorn, recerca i síntesi» donen nom a la quarta etapa, plena a vessar de figures humanes ingràvides, a voltes amb ales i encerclades d’elements simbòlics, com ara llunes, esferes, estels, deus d’aigua, etc., amb una coloració dominada pels verds i vermells en lloc dels seus blaus i grisos habituals.
«Mirada interior i aures» és com hom qualifica la cinquena etapa, que ve a ser una continuació de l’anterior, en què el simbolisme encara pren un major protagonisme, a més a més d’una pregona mirada introspectiva vers el seu «jo» i la natura més propera dels entorns santjoanins.
I la darrera de les etapes amb, valgui l’expressió, títol, la sisena, anomenada «itineraris de l’intangible», va de 2005 a 2011; segons na Maria Rosa Fraxanet, en aquests llenços hi ha una presència abassegadora dels quatre elements que constitueixen el nostre univers, l’aigua, la terra, l’aire i la llum, materialitzats en aparences diverses com ara rius, ocells, aures o branquillons d’arbres.
La darrera etapa és la que transcorre de l’any 2011 (la no definida) fins a les darreres creacions dels últims dies, on els pinzells d’en Gerard tornen a plasmar la seva visió pels esdeveniments socials i polítics que van sacsejar el nostre país, una mena de retorn a les obres dels seus primers dies com a pintor; i també s’hi pot apreciar, citant de nou na Maria Rosa Fraxanet, una certa ombra de desencís, «sigui per la crisi de la cultura creativa o pels seus problemes de salut».
En Gerard Sala i Rosselló ens deixà el cinc de juliol de l’any passat, però la seva obra roman i romandrà sempre entre nosaltres.
Elogi de la cuina catalana, la cuina franca del Mediterrani
No mengis mai en un restaurant on posin fotografies dels plats – Jo
Llegia en un article d’una periodista de Madrid, que no soc capaç de recuperar, que, gràcies a Ferran Adrià, la cuina catalana havia sortit de la seva decadència. Potser es referia a la gana de la guerra i al racionament de la postguerra, o a la cuina de subsistència del 1914, quan es menjaven rates, gats i gossos. Tant li fa, el comentari em dona peu a fer una reflexió sobre la nostra cuina i el mal que li ha fet el fenomen mediàtic dels fogons d’altura. També en Nando Salvà publicava l’article “El Bulli va treure la nostra cuina del subdesenvolupament”. És clar que, com que en Salvà és especialista en cinema, es deu haver empassat la pel·lícula, o li convé. A més de l’exercici, conscient o inconscient, de menystenir tot allò que és català, i nosaltres de creure’ns-ho, hi ha mites que floten sobre la nostra cuina que m’atreviré a discutir, perquè negar la cuina catalana equival a negar Catalunya.
La marina catalana, militar i comercial, ha solcat les aigües del Mare Nostrum al llarg de la història, amb episodis de domini absolut de les seves aigües. Al s. XVIII, amb el comerç de l’aiguardent, es van noliejar centenars de milers de vaixells amb càrregues cap a Amèrica i tantes altres de retorn amb cotó i lli. No cal dir que tota aquesta activitat d’anades i tornades pel Mediterrani i l’Atlàntic ha quedat reflectida a la nostra cuina. A més del vi, l’oli, el blat, les fruites, les verdures… hi ha menges i begudes que ens són comunes en tot l’arc mediterrani i s’hi han anat sumant productes, sabors i elaboracions. La llista és infinita, riquíssima, variada, imaginativa, exuberant. De retorn, els vaixells d’Amèrica portaven cafè, cacau, canya, rom, fruites, verdures i viandes del nou món.
Creadors: Alexandre i Camil Merletti – Transició de la vela al motor
Tots el països deuen tenir dues cuines, la sumptuosa i distintiva de la noblesa o la burgesia i la quotidiana, la que es fa als fogons de casa amb els elements que es tenen més a l’abast, la d’aprofitament. A pagès, cada mas tenia el trull per a l’oli, la tina i el celler per al vi, el graner, el rebost per a la matança, alguna vaca, cabres, ovelles, llet i formatges, aviram, l’hort i, arran de mar, el peix. A més, els capellans, amb el seu particular ramadà, van fer desbordar la imaginació amb les menges de quaresma i la cuina del bacallà. L’ofici de bacallaner, o la botiga de pesca salada, només existeixen a Catalunya.
Homes, dones i cuines que han vingut de les terres assolellades i riques de la Provença i el Perigord, d’Itàlia, del nord d’Àfrica, d’Orient, de les illes del Mediterrani, de les terres del nord d’Europa i d’Amèrica, passant per Castella, Andalusia, Portugal, Navarra… han confluït i constituït el corpus de la cuina catalana al llarg de segles.
També es creu i es divulga sovint que la cuina catalana ha de retre tribut a la cuina francesa.
El cuiner François ensenyant la manera de preparar i assaonar tota mena de carns, grasses i magres, llegums, pastisseria i altres menges que se serveixen tant a les taules dels grans com dels particulars
Res de res. Quan a França es menjaven naps i cols i ocellets podrits, a Catalunya, el 1324, es publicava el Llibre de Sent Soví, el receptari més antic d’Europa, i més tard el Llibre del coch, escrit pel mestre Robert al s. XV. M’atreveixo a dir que Napoleó, el gran lladre especialitzat en obres d’art, ens va robar els llibres i les receptes de convents i monestirs que van treure de pena els ventres dels francesos. Sense desmerèixer les becades i el Tatin, acuso els francesos d’haver fet malbé plats sublims de la nostra cuina amb les seves mantegues, cremes de llet i salses per amagar el tuf de les carns passades de rosca. El 1651, 327 anys després del Llibre de Sent Soví, monsieur François de la Varenne publica, a França, la manera de disfressar tota mena de carns i altres menges.
A més del parell de sogres, de mestresses de casa, algun coc i coquessa professionals i uns quants pescadors que m’han ensenyat a cuinar, Catalunya ha creat grans cuiners i cuineres al llarg de la història. Els quatre volums de La cuynera catalana del 1843 són testimoni de com la cuina estava arrelada a les llars, de les més humils a les benestants. Cuiners més coneguts com són en Jaume Fàbregas, la Carme Ruscalleda, els germans Roca, en Nandu Jubany, en Fermí Puig, l’Ada Parellada, la Maria Nicolau… s’han mantingut més o menys fidels a la cuina de casa i sovint l’han feta excel·lir. Malgrat que en algun cas els seus restaurants són inassequibles per a la majoria de les economies, jo mateix em veig amb cor d’elaborar els pèsols del Maresme amb sípia de la Carme Ruscalleda, els canelons d’en Nandu i els plats per sucar-hi pa de la Maria Nicolau. També són els meus mestres.
En Ferran Adrià, no, que me´n pot fer de mestre, perquè ha fet una cuina elitista, inassequible, inimitable, experimental i única que durant uns quants anys ha contaminat la restauració de casa nostra i a més ha comès la impudícia de formar cuiners i escampar-los. A El Bulli s’ha prostituït la cuina, se l’ha convertida en un element recreatiu d’esnobisme, de distinció de classe i d’estatus social, s’ha descontextualitzat de la realitat, sobretot del nostre marc territorial, perquè la cuina d’El Bulli, de fora estant, és cuina espanyola. El resultat és que ara, la nostra cuina, a molts modernets els fa vergonya, tanta com en tenen de saber-se catalans, i acaben menjant gyozes, ramen, quinoa, brunchs i pizzes o s’empassen una desconstrucció de trinxat de col en algun restaurant amb pretensions i sense protestar.
Voldria dir-li a la desconeguda periodista madrilenya i a l’inefable patriota Salvà, que és després d’El Bulli d’Adrià que el panorama de la cuina catalana és desolador, es tanquen mercats, molts joves no saben fer-se ni un ou ferrat, els tiktokers sense coneixement no paren de publicar bestieses, la majoria de programes de cuina de la televisió no serveixen per a res que no sigui promocionar restaurants… No l’en puc fer únic responsable, però altres cuiners avui tenen feina per restaurar el que es va destruir. Que la periodista madrilenya conservi la xocolata amb xurros i els entrepans de calamars, i que el nostre benaurat modernet es posi quètxup a la paella catalana, que jo us faré rodar el cap amb un suquet de lluerna:
Suquet amb lluerna – Foto: Bona Manduca
Suquet de lluerna com el fan els pescadors a la barca
En aquest cas es posen alhora tots els ingredients en cru a la cassola, que ha de ser d’alumini fos o de ferro colat.
Ingredients per a 4 persones:
· una lluerna d’1 kg · 4 alls · 2 tomates madures mitjanes · 200 g de patates per persona · pebre negre del bo · oli d’oliva · sal (es pot fer servir aigua de mar)
Peleu les patates i esqueixeu-les.
Poseu tots els ingredients a la cassola (els alls trossejats, les tomates tallades ben petites, les patates i el peix tallat en 4 trossos) i feu-ho coure a foc molt viu durant 15 minuts (depèn de les patates). Afegiu-hi l’allioli i deixeu-ho 5 minuts més a foc moderat.
Aquest suquet s’ha de fer amb peix fort (cap-roig, escórpora, congre…) que aguanti la cocció.
D’aigua, es calcula un plat soper curull per cap.
Del cap de la lluerna en podeu fer un fumet.
Disposeu d’un bon pa i d’un bon vi.
Una persona de cada cent.
Un Van Gogh el geni del qual
ningú reconeixia.
Que aquell que va a contracorrent
a la llarga esdevindrà corrent principal.
Malalts que poden ser no normals, sinó extranormals.
Amb el temperament, el lideratge, la creativitat.
I la sensibilitat, la resiliència,
la dignitat davant l’estigma.
Possiblement el culte als difunts sigui l’origen de la civilització sedentària humana. Els primers assentaments havien de ser els d’aquells que ja no podien moure’s, i els monuments megalítics, on reposaven, les primeres construccions estables. Des d’aleshores la cosa ha evolucionat molt i la manera com enterrem els difunts ha marcat les diferències entre civilitzacions i cultures. Hi ha, però, dues diferències fonamentals que predominen en allò que fem amb els cossos: la inhumació o la cremació. La cultura romana, de la qual som deutors, es decanta per la primera, mentre que els pobles ibers o hindús ho fan per la segona. La cosa és que desfer-se d’un cos no és gens fàcil. D’entrada, el fet de convertir una persona viva en cos present sempre té conseqüències, ja sia en el terreny sanitari, policial, civil o judicial. La novel·la negra s’alimenta d’aquestes situacions, on sovint l’autor de l’acte s’atorga també el paper d’enterrador.
Però, una vegada donat el fet luctuós, passem a la fase de reciclatge: què n’hem de fer, del cos?
Excepte en els casos en què el causant del decés s’ocupi també de fer desaparèixer el cos (òbviament, amb la intenció de no deixar rastre), a la nostra cultura judeocristiana tradicionalment s’ha tendit a la inhumació: tornar els difunts a la terra. Així s’ha fet durant segles, enterrant (literalment a terra) els difunts en territori sagrat al costat de les esglésies, fins que el creixement urbà i les raons sanitàries han fet traslladar els cementiris fora de les poblacions, i l’especulació els ha fet similars, en la forma, als blocs d’habitatges.
Els romans ja feien els enterraments a la vorera dels camins sobre els que vestien monuments funeraris, així que, allò que hom es trobava en entrar a una població eren els seus difunts. Talment com els xiprers mostraven l’espai destinat als difunts al costat dels nostres pobles. Així mateix, cada cultura havia establert uns protocols i rituals funeraris. Unes pompes fúnebres adaptades al nivell social de cada difunt, que regulaven des del seguici amb gran nombre de capellans, en les classes benestants, fins a l’enterrament benèfic dels indigents en fosses comunes.
Ara, però, en el poti-poti de cultures, ideologies i modes entre les quals convivim, les coses no queden tan clares i molta gent, volent ser creatius, improvisen. Sovint, a la vora de les carreteres ens trobem amb creus florals, escultures o símbols al·legòrics que assenyalen el lloc d’un accident de conseqüències luctuoses, llocs on els parents o amics del finat en fan memòria. Potser perquè l’opció que s’ha triat per al cos ha estat la cremació i ja no hi ha un lloc on retre-li homenatge. I és que cada vegada més gent, ja sia per raons ecològiques, filosòfiques o de moda, es decanta per la cremació. D’aquesta manera, l’únic residu físic que queda del difunt són unes cendres dins una urna. Això no obstant, a alguns dels seus deutors els sembla poca cosa i d’escassa transcendència a l’hora de recordar el finat. I conservar l’urna sobre un moble sempre corre el risc que el gos o el gat la tombi i les cendres escampades sobre el pis siguin absorbides per la Roomba.
Així, molts opten per escampar-les, en una cerimònia familiar, en un espai apreciat pel difunt, ja sia de mar o muntanya. Si és al mar, només tenen l’opció d’acompanyar la cerimònia amb una corona de flors que, si no són de plàstic, el mar dissoldrà juntament amb les cendres. Si les enterrem a la muntanya (imitant la inhumació tradicional), no es pot evitar tampoc posar-hi algun recordatori, fotogràfic, floral o simbòlic, lligat ben visible en un arbre proper (ja n’he trobat alguns), similar als monuments de les carreteres, i acaben per ser una variant de l’art natura (land art). És a dir, que posats a ser originals, acabem tornant a la tradició. I, per això, als cementiris ja han habilitat un espai (columbari) destinat a les urnes. Altres, en canvi, si no estigués penat, deixarien el difunt al costat d’un contenidor, perquè els serveis de neteja se l’enduguessin. I és que, a totes les èpoques, el tracte que donem als difunts sempre ha dit més dels vius que dels finats.
Començàvem, però, ja al títol, amb la paraula art. I és que l’art i el culte als difunts sempre han anat junts. Els monuments funeraris, més enllà de recordar el difunt, el que fan sobretot és mostrar la rellevància social de la família que fa l’encàrrec a un artista, si bé aquesta pretensió de grandesa i espiritualitat es fa extensiva a tota la societat a través dels temples, que hi aportaran el culte ritual a la memòria dels difunts. I no cal dir que els museus estan plens del retrats encarregats per fer memòria dels personatges més poderosos i destacats de cada lloc. D’aquesta manera, els museus també esdevenen temples de la memòria dels difunts. I encara que ara es pretengui donar-los una nova missió, els museus no deixen de ser llocs on glorificar artistes reconeguts per les institucions com a prohoms mereixedors de ser recordats. Com fan els mausoleus.
Tot i que, sovint, el recordatori del difunt és tan efímer que es limita al temps del comiat al tanatori, el cas és que els humans ens resistim a la intranscendència, a acabar en el no-res, en l’oblit. No acceptem que les coses, i les persones, s’acabin. Però ara mateix l’art funerari, com en tantes coses, no acaba de trobar la manera d’expressar-se, i constantment s’improvisa en funció del criteri i gust personal dels al·legats de cada afectat. Una mena d’autogestió funerària sense criteri, sentit ni experiència. No deixa de ser un signe més de la decadència i orfandat cultural que patim.
Deu ser per això que, per voler ser nets, i ecològics, fins i tot les caques dels gossos acaben embolcallades amb plàstic enmig del bosc.
El Centre cívic Ter de Girona presenta l’exposició «Esquizo, entre la figuració i el caos» del pintor i escriptor Josep Nogué, habitual col·laborador de La Resistència.
Aquesta exposició destil·la tot l’enginy i sensibilitat de l’autor. En les seves teles, la modernitat pren formes canviants, però sempre marcades per la seva condició efímera. La seva pintura captura aquesta fragilitat inherent a la vida contemporània, on la temporalitat i la transformació constant són l’essència que uneix totes les experiències. Una exposició que convida a reflexionar sobre la bellesa del que és fugaç.
L’exposició podrà ser visitada de dilluns a divendres de 9 a 22 h i dissabtes de 10 a 14 i de 16 a 20 h a la seu del centre cívic Ter, c/ Can Sunyer 46 de Girona.
La dictadura de la incompetència i, encara, de l’herència franquista
El 2008, Xavier Roig (Barcelona, 1957) va publicar La dictadura de la incompetència. El llibre, per mi excel·lent, denuncia aquesta burocràcia que patim, impossible de suportar, amb tots els personatges que són verdaders paràsits, com el president Salvador Illa, Ramon Espadaler, Sílvia Paneque, l’impresentable Pere Macias, el diputat Zaragoza, i també molts personatges d’ERC, la CUP, el PP, Sumar, Podemos, Junts, Vox…
L’il·luminat Pedro Sánchez diu que «España es una democracia plena». Això només ho pot dir un inútil o un mentider. Perquè sigui eficaç, la democràcia s’ha de renovar constantment. Sí, la monarquia dels Borbons imposada pel criminal Franco és corrupta, com el rei emèrit que ha marxat amb una fortuna a un país àrab. Cal convocar immediatament un referèndum perquè es pugui votar monarquia o república i, així, amb tot el que sigui necessari per millorar la democràcia.
La gent també tenim dret a votar per acabar amb l’herència franquista, que serveix per enriquir polítics i empresaris sense escrúpols, com tots els membres de l’Opus Dei i mesons, que controlen els grans bancs i empreses, que encara són verdaders monopolis. Espanya no és un país democràtic: és una oligarquia fonamentada en la necessitat de no tocar res, perquè volen el dret de robar intacte.
On para el Sr. Iceta? I el Sr. Moragas? I tants d’altres, protegits per una justícia que mai no condemnarà l’exministre Fernández Díaz ni Mariano Rajoy ni Felipe González ni ni ni… La llista és infinita, i a mig camí hi trobarem Duran i Lleida, José Montilla i molts d’altres. «Democracia plena», diu, i no li cau la cara de vergonya. En aquest país, Alí Babà i els quaranta lladres s’haurien d’exiliar, perquè, si no, els robarien fins i tot els calçotets.
Gabriel Salvans Ferrer (Manlleu, 1951), fotògraf, poeta i rapsode, actualment establert a Sant Hipòlit de Voltregà i integrant del grup de poesia de Sant Martí Xic (ermita que pertany al municipi de les Masies de Voltregà). Està vinculat a la publicació independent La resistència.
