Aquesta passada tardor va tenir lloc a la sala polivalent de l’Ajuntament de Molló la presentació del llibre del mateix nom, Molló, editat per la Diputació de Girona dins de la seva col·lecció ‘Quaderns de la Revista de Girona’, sèrie Monografies; l’objectiu d’aquesta col·lecció de llibrets dedicats a tots els pobles i municipis de la demarcació gironina no és altre que el d’oferir una lectura plaent, profitosa i visualment atractiva a tots els lectors i lectores que els obrin i els fullegin; resumint-ho en poques paraules: es tracta d’un recull divulgatiu i plural dedicat a la difusió del coneixement de les terres i comarques de Girona.
Aconseguir aquests propòsits és possible gràcies a uns estrictes criteris d’edició que doten l’esmentada col·lecció d’una unitat característica: un total de quaranta-tres capítols (en el llibre que ens ocupa són trenta-vuit més cinc de no numerats), cada capítol amb un nombre de caràcters/espais determinat i també de fotografies o imatges il·lustratives, tres (una d’apaïsada i dues de verticals), amb un màxim de quatre i un mínim de dues, depenent de la llargària del text i, per acabar, la bibliografia pertinent més un breu escrit final d’agraïments.
Aquests susdits criteris, lluny de ser la cotilla que puguin semblar, no ho són gens ni mica, ans al contrari, car t’obliguen a un exercici de síntesi i de concreció (tots els llibres tenen noranta-sis planes) que redunda en benefici dels lectors i lectores.
L’obra que aquí es ressenya arrenca amb un breu escrit de situació del poble seguit d’una cronologia i, tot seguit, la resta de capítols numerats i no numerats amb els quals es vol oferir una visió panoràmica de la població, visió que va des de les pàgines dedicades a la seva història, entorn geogràfic, demografia, sectors econòmics, festes i tradicions, governança, ensenyament i urbanisme fins a projectes de futur; en altre paraules, des del pretèrit més pregon fins a la contemporaneïtat més actual; visió, doncs, panoràmica –ho reitero– en què passat, present i futur van plegats.
El Cercle d’Amics d’Espai Art60 presentà el passat 21 de desembre una edició de bibliòfil del llibre de llibres Poemaris, recull de l’obra poètica de Joan Salvat-Papasseit.
L’equip de l’editorial AQC Editors ha creat una autèntica obra d’art, en recollir en un estoig de faig massís amb lamel·les encadellades i frontisses de ferro, i imprès digitalment amb una obra de Perico Pastor, sis dels volums més representatius de l’obra de Salvat-Papasseit, acompanyats amb un assaig sobre l’obra del poeta a càrrec de Ferran Gadea i Gambús, crític literari i historiador de la literatura i un dels grans estudiosos de la seva obra. Fes clic aquí per a més informació.
Començava a clarejar quan les primeres patrulles de la FAI van iniciar una aproximació al quarter situat al vell edifici de Drassanes, per planejar-ne l’assalt.
Aquesta majestuosa obra medieval del s. XIII també donava testimoni de l’intens passat medieval de Catalunya, que durant dos mil anys comerciava i guerrejava al mar. Els codis civils catalans de navegació del segle XIII seguien vigents al món sencer; i els consolats de mar, també del s. XIII, es poden considerar les primeres ambaixades del món.
La caserna comptava amb diversos edificis separats per una tanca interior. El de les Drassanes medievals, cedit feia només un any a l’Ajuntament de Barcelona després de tres segles a mans de l’exèrcit espanyol, estava a punt de ser enderrocat parcialment seguint el darrer pla d’organització urbanística del port. Però encara mantenia el Parc d’Artilleria, on ara hi havia la plana major de la brigada d’Artilleria, molt propera a l’Armada, fortament conservadora, i el germà de Mola, el director del cop. Una entrada era per la porta medieval del costat del mar, al passeig de la Duana, i l’altre, per la porta lateral del carrer Santa Madrona.
Aquests edificis i el de Dependències Militars, just al davant, estaven dominats completament pels facciosos i mantenien un foc creuat intens que els feia inexpugnables i els permetia defensar-se mútuament, fet que resultava letal per a qualsevol que s’hi apropés. A això s’afegien unes metralladores emplaçades a dalt de tot de l’estàtua de Colom, que els oferia un domini complet de tota la zona portuària i la part baixa de les Rambles, l’anomenada rambla Santa Mònica, fins a l’antic mercat de llibres d’ocasió. Un domini que quedava tràgicament palès amb els cadàvers de combatents estesos sobre l’empedrat dels carrers propers.
Els anarquistes havien preparat una estratègia per entrar a aquest vell bastió medieval, dominar-lo i apoderar-se del seu gran arsenal, cosa que podria suposar un gir inesperat per als colpistes, i potser fins i tot la fi dels combats, en decapitar un dels seus principals nuclis operatius.
L’estreta relació personal dels membres del grup Nosotros amb alguns oficials republicans antifeixistes estava mostrant-se decisiva. A l’aviació això ja permetia l’aportació fonamental de Sandino a la causa del poble, bombardejant les casernes dels facciosos. També havia estat determinant per rebre les armes a Governació. I aquí a Drassanes, aquestes amistats serien tant o més profitoses. L’afinitat dels sergents d’artilleria Valeriano Gordo, José Manzana i Martín Terrer amb Nosotros va permetre obtenir una valuosíssima col·laboració des de dins del quarter.
Tots tres formaven part d’Apoyo Mutuo, una associació clandestina de militars republicans dins del propi exèrcit, amb ramificacions per tot Espanya, creada pel sergent Martínez Garcia, que prenia el nom del cèlebre llibre de Kropotkin. Gordo, Manzana i Terrer, que s’havien insubordinat davant les ordres feixistes, havien d’obrir les portes del quarter des de dintre per permetre l’entrada massiva d’anarquistes i dur a terme un atac sorpresa.
Però per aconseguir-ho, a més d’aquesta acció de sabotatge, calia disposar d’una massa de guerrers determinats, els companys del sindicat de la metal·lúrgia i del transport, que tenien la seva seu al costat. Però a aquesta hora, aquests dos grups d’aguerrits militants estaven lluitant amb nosaltres a l’avinguda Icària.
Oliver, Ascaso i Ortiz, que dirigien aquest primer intent de conquerir Drassanes, començaven a inquietar-se. Havien arribat directament des de casa d’en Jover, mentre els altres membres del Comitè de Defensa Local s’havien dirigit a altres punts. Ortiz digué, impacient:
—Però on coi són els de la metal·lúrgia i el transport? No som prous per assaltar l’edifici, collons!
—Crec que són a l’avinguda Icària —digué un company.
—A l’avinguda Icària? I què carai hi foten allà? Es aquí on haurien de ser! Com pretenen que aconseguim entrar a Drassanes sense ells, si no arribem ni a mig centenar?
—Estan combatent als batallons dels Docks. És un dels nuclis dels conspiradors i tenen molt armament pesant.
—Ja, però coi, aquest també és un punt clau. Val, doncs quan obrin les portes farem l’assalt sense ells, però no serà el mateix…
—I si els esperem i posposem l’acció?
—No! Si ho fem, perdrem l’efecte sorpresa de l’obertura de les portes. I si se’ns complica això, trigarem molt a tenir una oportunitat semblant. En fi, som-hi, espero que la tasca d’Icària valgui la pena!
—Atenció, ja obren!
Tal com havien previst, Gordo, simulant obeir ordres dels seus caps, obrí la porta de Drassanes pel costat de Santa Madrona. No era fàcil tenir ben vigilat aquest atrotinat quarter mig buit i en obres. Un cop oberta la porta, cridà al grup de militants que esperava fora:
—Vinga, ràpid, passeu!
Els anarquistes, amb Ortiz, Ascaso i Oliver al capdavant, van entrar-hi corrents, irrompent a la sala on estaven reunits els oficials amb uns cinquanta soldats, el comandant i un grup de civils, pistola en mà. En topar-se’ls de cara, s’hi van abraonar.
—¿Qué ocurre? ¿Cómo han entrado estos? ¿Quién coño ha abierto la puerta?
Abans que ningú pogués respondre o reaccionar, els militants ja apuntaven al cap als oficials, mentre cridaven:
—Alto, deixeu les armes o disparem!
Veient-se vençuts, els oficials i soldats no van oferir resistència. La majoria va abaixar o llençar l’arma, cosa que va fer que aquest fos un dels pocs combats sense cap víctima mortal. En una acció molt ràpida i gairebé sense disparar cap tret, els anarquistes aconseguien arrestar tota l’oficialitat que hi havia en aquest sector de l’edifici, que deuria representar una tercera part del total dels efectius a Drassanes. Alguns dels soldats, sense saber gaire quin partit prendre, van dispersar-se i barrejar-se amb els obrers.
—¡Vamos a por las armas! —cridà Ascaso— ¡Que cinco compañeros lleven a estos presos al sindicato, y el resto vamos a buscar las armas!
—Bon treball, Manzana, Terrer i Gordo! Heu complert la vostra paraula! —digué Oliver.
—Gordo i Terrer, voldràs dir, en Manzana està detingut a un calabós.
—Detingut?
—Sí, l’han descobert fa una estona i l’han arrestat.
—No fotis! Doncs aneu-lo a buscar!
El grup s’endinsà a la gran caserna dirigits pel sergent Gordo, que la coneixia bé. Van alliberar el sergent Manzana del calabós on havia estat retingut just abans de l’acció i el van traslladar, encara emmanillat, a la caserna general del POUM, on més tard va anar a alliberar-lo Gordo.
Un cop arribats on es guardava l’arsenal, van agafar tot el que van poder, sumant a les encara escadusseres armes que teníem, una primera quantitat considerable d’armament a una hora decisiva del combat.
Quan l’oficialitat sortia arrestada per la mateixa porta de Santa Madrona, de sobte van haver-se de refugiar a correcuita per les ràfegues de metralladora que els colpistes van començar a efectuar des de Dependències Militars.
—Merda, ens ataquen! Marxem o quedarem atrapats aquí entre dos focs!
Aquest contraatac va permetre al tinent Colubí escapar-se del grup d’oficials que sortien detinguts i reprendre el control de Drassanes. El foc creuat entre Dependències, les metralladores de Colom i la caserna de Drassanes, que tornaven a dominar els facciosos, els tornava a fer inexpugnables.
Malgrat no aconseguir el domini d’aquest bastió, els cenetistes van poder arrestar una dotzena de militars i oficials i robar-los quatre grans metralladores, dos-cents fusells i moltes caixes de munició que van carregar corrents a un camió situat a la porta, que ràpidament els dugué fins a la plaça del Teatre, un centenar de metres Rambla amunt, on érem nosaltres, en Durruti i la resta. Allà van emplaçar algunes d’aquestes metralladores per defensar el que començava a ser el quarter general anarquista.
Eusebi Puigdemunt (Sant Joan de les Abadesses, 1959)
Llicenciat en geografia i història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha exercit la docència en diversos instituts de secundària de Girona, el darrer dels quals ha estat l’Institut Escola Mestre Andreu de Sant Joan de les Abadesses, del qual, a més, ha estat el director des de la seva creació fins al curs 2018-2019, quan es jubilà.
És autor de diversos estudis monogràfics de la història de Sant Joan de les Abadesses, coautor del capítol dedicat a la comarca del Ripollès de l’Atles paisatgístic de les terres de Girona (2010) i autor dels llibres Art i artistes del Ripollès (2017), Vallfogona de Ripollès (2022) i Molló(2024), tots de la col·lecció «Quaderns de la Revista de Girona».
Aquest passat dijous 29 de novembre va tenir lloc al restaurant de l’hotel Solana de Ter, a tocar de Ripoll, el segon sopar de La Resistència, en aquesta ocasió per anunciar que qui s’ha fet càrrec aquests darrers set anys i escaig de l’edició, l’escriptor i artista de varietats Xavier Borràs, deixa aquesta tasca, que a partir d’ara (de fet al número passat va ser així) durà a terme Quim Vañó, propietari de la galeria Espai Art60 a Sant Joan de les Abadesses.
L’àpat, de menges diverses i apetitoses, ben servit i ben cuinat, va comptar amb la presència d’un bon nombre d’amics, coneguts i saludats, molt d’ells col·laboradors des del primer número de la publicació (febrer de 2017) com Esther Pujadas, Nan Orriols, Eduard Garrell, Gabriel Salvans, Toni Casassas, Dídac Costa, Jordi Sánchez Solsona, Josep Nogué, Lluís Badosa, Ramon Orriols, Eusebi Puigdemunt o els ja citats Borràs, Vañó i Bagué, tots els quals van compartir conversa, amb un record emocionat per l’amic Toni Coromina —que va traspassar el 22 de novembre de 2020 (just ara fa quatre anys)—, i que des dels inicis de la revista va ser-hi present, fins ben bé una setmana abans de morir.
Aquest és el segon sopar de La Resistència (el tercer si comptem el sopar fundacional que es va fer a Olot), però no serà el darrer. La intenció no és solament trobar-nos i celebrar en germanor i bonhomia que som vius i encara tenim coses a dir, sinó, també, «ampliar la base», sigui, més endavant amb una costellada.
En tot cas, tots sou convidats, com a catalans nacionals, a col·laborar-hi.
[Notes de Xavier Borràs. Fotografies de Montserrat Escayola.]
Trenta-un anys després de la seva darrera exposició al Temple Romà de Vic, l’escultor Enric Pladevall (1951) exposa ara «Temples del Zenit – Trilogia Blanca – Escultures de butxaca – Armari» al Museu de l’Art de la Pell de la capital d’Osona, una mostra no retrospectiva, però que ens presenta una continuïtat pletòrica de la seva trajectòria artística.
La inauguració de l’exposició, el passat 22 de novembre —que va ser maldestrament ‘ocupada’ per l’Ajuntament de Vic amb l’estrena del nou Centre Cultural Joan Triadú (més valdria haver-ne dedicat un acte a part)— va aplegar una gernació d’amics, coneguts i saludats de l’escultor vigatà, entre els quals vam poder veure molt amics de La Resistència (com Nan Orriols, Gabriel Salvans o Toni Casassas), l’antic batlle de la ciutat, Josep Maria Vila d’Abadal…, o el poeta Lluís Solà.
Part del públic present a la inauguració escolta els parlaments.
Els parlaments van anar a càrrec de la comissària de l’exposició, la professora (UVic-UCC) Ana M. Palomo Chinarro, i, del mateix Pladevall. Palomo va destacar que a la «Trilogia Blanca», Pladevall ha «posat molt interès en l’artifici tecnològic i ha tornat a la recerca de l’essència que emana de la forma i de la matèria. Elaborades amb fusta policromada, amb transparències blanques, pàtines, textures, obertures i escletxes, se’ns revelen formes que sublimen la bellesa de la natura i destil·len l’energia, les emocions, les tensions i l’extrema corporeïtat que caracteritzen les escultures d’aquest creador».
Intervenció d’Ana M. Palomo, comissària de l’exposició.
Per la seva banda, l’artífex de la fundació L’Olivar, a Ventalló —on ha bastit un paisatge empordanès carregat de cerimonial litúrgic que comprèn un jardí d’escultures, uns espais polivalents, el taller i la Cripta— planteja Temples del Zenit com un projecte virtual que ha acabat germinant en una idea que connecta les estructures arquitectòniques megalítiques amb els temples xintoistes, amb les capses metafísiques de Jorge Oteiza, amb la capella Rothko de Houston o amb la Bruder Klaus de l’arquitecte Peter Zumthor: troncs de fusta, estructures geomètriques, encofrats de formigó, portes torii, i llums que es projecten cap al zenit, formen part d’aquests temples situats en entorns virtuals. Cada temple crea un àmbit de reflexió relacionat amb la mística, la poètica i el caràcter de l’art com a manifestació del que és inintel·ligible. La proposta d’endinsar a l’espectador en una terra incognita virtual, servirà de fonament per descobrir la força genèsica de cada construcció i la viabilitat per arribar al zenit.
Per a Ana Maria Palomo l’obra de Pladevall «està plena de connotacions sensorials, tant quan treballa per instal·lar obres monumentals sota la volta del cel o per posar les més petites en una vitrina. El treball al taller, pacient, manual i reflexiu alhora, ha marcat una bona part de la seva producció. Aquesta labor perseverant, derivada d’un exigent mestratge tècnic, amb la qual ha alternat audàcia i subtilesa formals, la podem resseguir a Trilogia Blanca, Armari i Escultures de Butxaca».
L’exposició, que paga molt la pena de visitar, es podrà veure al Museu d’Art de la Pell de Vic fins al 9 de febrer de 2025.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Em vaig decidir pel Temple Verdaguer, després de llegir el Canigó dues vegades i pujar al cim d’aquesta muntanya mítica amb els amics Jaume i Ester. Ja ho havia intentat fa molts anys amb la família, però la Paula, la meva filla, era molt petita i vam haver de desistir. També em calia situar un dels temples a la nostra terra.
De la primera lectura ja vaig extreure les dues paraules que em servirien per concebre una part del Temple. Verdaguer diu en el cant onzè (dedicat a Oliba): La paraula de foc de l’arquitecte […] Em vaig quedar amb aquests dos emocionants i profunds termes, i vaig decidir d’utilitzar-ne el plural: paraules de foc. L’expressió donava per a un Temple. Les vaig veure a l’interior d’una cova surant a l’aigua i amb lletres de foc real. Més endavant vaig anar a la cova de Cirac, que Verdaguer va visitar entre d’altres. Vaig decidir que una cova amb aigua seria el lloc ideal per fer-hi el projecte. Les coves són com els úters de la terra. Tanmateix, em va semblar que la intervenció escultòrica seria més respectuosa amb la muntanya. Havia pensat de situar uns elements escultòrics a l’exterior, però després de fer el cim vaig decidir que amb la cova era suficient.
La segona part del Temple també procedeix de Verdaguer, de l’epíleg de Canigó. En aquest, el poeta estableix un diàleg entre els dos campanars (sentinelles, els anomena) de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó. Aquesta idea de conversa és sensacional, d’una imaginació desbordant. Vaig pensar que el millor homenatge havia de consistir a proposar a alguns poetes d’avui , de fer parlar els dos campanars des de la seva visió poètica. Primer vaig parlar amb l’amic Lluís Solà, que va acceptar-ne el repte. Després un altre amic Quim Español. I, finalment, en Lluís Calvo autor del llibre extraordinari Cor pirinenc que estic segur que li hauria encantat a Verdaguer.
La Conversa es produirà un dia a l’any. El 23 de juny. La nit de Sant Joan, la nit de les fogueres al continent llatí. Cada any un poeta podria establir aquest diàleg verdaguerià. Es visualitzarà amb alta tecnologia al servei de la poesia i l’art. Cada campanar tindrà hologrames, làsers, drons… i també so al servei de la paraula i dels sentinelles. El Zenit del Canigó.
La nit del de l’any 2045 celebrarem el bicentenari del poeta Jacint Verdaguer, i de la seva obra mestra Canigó.
Aquest Temple, com tots els altres, és virtual però factible. És només un apunt d’allò que podria ser. Haig d’agrair als poetes Lluís Solà, Quim Español i Lluís Calvo la seva col·laboració, així com també al músic Rafael Subirachs, a la casa-museu Verdaguer, Jordina Boix, Narcís Garolera, Manel Carbonell, la Biblioteca de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, Casal del Conflent, Bernat Gasull i també i molt especialment als col·laboradors artístics i tècnics Marc Galvez, Ivan Antonio Menéndez, Ricard Puigdomenech, Guillem Fàbrega i Àlex Jiménez.
La monarquia espanyola, sempre amb el poble… [Fotomuntatge: LR.][Un report de Xavier Borràs.]
Mentre tractava de pair tot el desastre ocorregut al País Valencià, especialment a l’Horta Sud, just ara fa un mes, amb tots els devastadors efectes de la gota freda (o dana) que encara hi persisteixen —centenars de morts i desapareguts (encara no ben comptats), destrosses en habitatges irrecuperables, empreses ensulsides, transports inutilitzats, infraestructures anorreades, etc.— m’apareixien sovint al cap les imatges, els records, de dos prohoms dels de pedra picada: Joan Fuster (1922-1992) i Vicent Andrés Estellés (1924-1993): l’un com a analista, intel·lectual de la infausta certesa que ja es vivia a la seva època al sud de la nació; l’altre per la seva veu poètica, potent, imponent, musical… També, no sé ben bé per què, taral·lejava, sense voler-ho, aquells versos alexandrins d’«Els amants», d’Estellés («No hi havia a València dos amans com nosaltres/Car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs»), com cantava apassionadament l’enyoradíssim Ovidi Montllor.
Uns manifestats a València. [Foto: @violetatena.]I sigui per fas o per nefàs, segurament per la consciència universal catalana, que ens agermana i a cops ens empeny a la llibertat, ja havia pensat que el títol que encapçalaria aquest escrit seria una cosa com ara «No hi havia a València tants malparits com vosaltres», però, ca!, el poble (que sempre salva el poble!), es va empescar la frase que encapçala aquest article: «No hi havia a València dos inútils com vosaltres», en forma de cartell improvisat durant la manifestació multitudinària a la capital valenciana el passat 9 de novembre, que reblava un altre cartell (vegeu-lo a sota) perquè no hi haguera dubtes de la ira provocada per l’actuació de l’estat (amb el rei espanyol al capdavant) i els seus botxins (els partits ‘autonòmics’) amb, a primer rengle, els polítics que s’haurien de fer càrrec de la cosa pública: Mazón (també dit Malson) i Rovira, que des del primer instant han engegat el ventilador de la merda per repartir culpes a tort i a dret i no assumir la responsabilitat de la seva inútil gestió, que ha costat vides i destrucció.
«Feroçment la cagàveu del matí a la nit.[Foto: @violetatena.]Però, per sobre de tot, hi ha la indecent actuació dels paràsits: els reis d’Espanya, que van ser escridassats fortament a Paiporta, amb pluja de fang inclosa, en una maniobra calculada al mil·límetre per la Casa Real i els serveis d’intel·ligència militar de l’exèrcit espanyol, per a demostrar qui mana al regne i fer aparèixer Felipe i Leticia com a gent dialogant, ni que sigui amb joves d’extrema dreta i de passada deixar en ridícul l’estadant de La Moncloa, que sembla una ànima en pena, amb la dona i mig partit acusats, també de corruptes.
En pac d’aquests serveis —«Per a ofrenar noves glòries a Espanya»—, Mazón queda com apartat de la justa bronca i uns dies després, en una altra visita ‘sorpresa’ dels sapròfits reials (aquesta sí ben protegida), s’anuncia la incorporació d’un tinent general de l’exèrcit (franquista de pro) per fer-se càrrec de la situació, una operació que deixa ben clar, efectivament, que sempre és possible un cop d’estat a Espanya, encara que sembla que ningú no se n’hagi adonat o no se’n vulgui adonar, com ja va passar el 23F, amb els efectes perniciosos que sempre comporten per al nostre alliberament nacional, més ara que tenim el país econòmicament trinxat, demogràficament caigut (amb centenars de milers d’esclaus que hi malviuen) i catalanísticament quasi perdut, mentre les administracions i els seus adlàters (polítics, partits i guinguetes vàries) ens entretenen amb qualsevol de les lenitives bajanades que —tret d’honorables excepcions (penso en els joves voluntaris catalans que han anat a ajudar al País València—, ens desvien del «recte camí d’accés al ple domini de la terra», per salvar-nos els mots, per retonar-nos el nom de cada cosa…
Quan era estudiant de formació professional a l’Escola Industrial de Terrassa, un mestre d’obres em digué: “Jordi, l’aigua, a nivell se’nva”. En aquell moment per a mi era difícil d’entendre, però quan vaig veure baixar la segona torrentada de la riera de les Arenes a Matadepera (a diferència del que va passar el 1962, que va ser de nit), vaig quedar bocabadat. El llit de la riera, totalment sec i, de cop, vaig veure baixar tota la torrentada amb una alçària de quatre metres, amb troncs, arbres i un soroll espantós. Tenia el cap totalment boirós, no havia vist mai aquell fenomen de la naturalesa en aquella dimensió. Vaig entendre per què la rierada del 1962 va fer el mal que va fer, emportant-se cases i provocant més de mil morts! El foc el pot aturar l’aigua, però l’aigua no l’atura ningú.
L’aigua té memòria
Tot comença quan plou a les capçaleres i, quan l’aigua agafa pendent, emprèn una velocitat que arrasa tot el que troba pel seu camí. L’aigua té memòria i sol passar per on ha passat sempre.
Què s’ha fet malament?
Històricament hi ha dades d’aiguats que són tan importants que desborden els límits de rius i rieres; el llit dels rius és insuficient per encabir tot el que baixa. També cal tenir en compte que, sovint, les lleres són ocupades per construccions i obres d’infraestructura que formen “taps” i provoquen crescudes incontrolades. L’aigua passa i arrossega tot el que troba al davant. L’urbanisme especulatiu que ocupa les zones naturals ens porta aquestes conseqüències, que malmeten les economies i les vides humanes.
Les infraestructures no han d’interrompre l’escolament i les zones inundables. La Llei del sòl de 1956 ja justificava el règim del sòl a partir de la classificació i la qualificació del territori. La classificació determina quins són els sòls urbans, quins els urbanitzables i quins els no urbanitzables (sòl rústic).
Què s’ha de fer?
No hi ha excuses. Els ajuntaments han de prioritzar i tenir els instruments de planificació urbanística al dia; és a dir, un POUM (pla d’ordenació urbanística municipal), un catàleg de protecció del patrimoni històric i un DUPROCIM (document únic de protecció civil municipal).
Responsables?
Tothom, els ciutadans i els polítics. Algú es pregunta quant val una vida humana?
Els ciutadans tenen el dret i l’obligació d’informar-se de si tot és correcte. No fer-ho és anar pel camí de la ignorància.
Els polítics són responsables de les competències que els han donat els ciutadans en un sistema democràtic.
Agraïment
Una vegada més s’ha demostrat que el poble és solidari, per aquí no pateix la criatura; pateix per persones que es creuen que estan capacitades, i aquí és on tenim el nostre tendó d’Aquil·les.
