[ENCREUATS] «Calces invisibles», de Jordi Remolins

Dies perfectes · Joan Roca · Acrílic sobre tela · 90 x 70 cm

[Un relat de Jordi Remolins.]

L’afició de Becks pel ciclisme de carretera va esquerdar-se el dia que un company de pedaleig va advertir-lo de la possibilitat que la seva dona li fos infidel. Eren a mig camí de Gombrèn, des d’on tenien previst arribar a La Pobla de Lillet, pujar a Castellar de n’Hug i continuar cap a Toses, agafar la collada i baixar-la en direcció altre cop fins a Ripoll. Becks va escopir sang, va acomiadar-se bruscament del grup, i va desfer el camí per tornar a la plaça Sant Eudald sense perdre un segon ni tan sols per apujar el volum del reproductor d’MP3 quan hi sonava Carlos Santana, el seu músic preferit.

Efectivament, quan va obrir la porta de casa la seva senyora no estava sola. I el pitjor del cas és que ni tan sols estaven vestits. Cardaven sobre la taula del menjador, frenèticament, posant a prova la resistència de les bigues de l’edifici amb les vibracions del sexe salvatge. El món no va esfondrar-se sota els seus peus a causa del moviment animal dels dos amants, sinó davant la constatació que era un banyut en tota regla. Amb la tensió del moment amb prou feines va adonar-se que s’acabava de cagar sobre el culot de l’equip Astrana. Va obrir la porta del rebost, va sortir-ne amb el ganivet de tallar pernil, i va arreplegar a l’adúlter a punt de fugir per l’escala. Les antinaturals petjades de les ortopèdiques sabates amb cales automàtiques havien delatat la intenció del marit, però no amb suficient antelació per retirar prou ràpidament el membre de l’interior de la infidel esposa i fer-se fonedís de l’escena del pecat conjugal. Els set primers impactes de la fulla metàl·lica van sobtar-lo per la facilitat amb què es clavaven en el seu abdomen. Els deu següents van esdevenir rutinaris. Quan va arribar al trenta-vuitè Carlsberg ja era mort, i ni tan sols va adonar-se dels cinquanta-quatre que encara li quedaven per rebre. La dona es mirava l’homicidi amb indissimulable terror i consternació al rostre, estudiant la manera d’escapar de la follia del seu marit.

Acabada la carnisseria Becks va aixecar-se amb els genolls xops de sang, impregnant l’atmosfera de l’habitacle amb les nauseabundes deposicions que començaven a baixar-li cama avall. Va mirar-la amb els ulls injectats de sang i amarats de llàgrimes. Se li va acostar, li va fer el petó més tendre que mai l’havia besat, i tot seguit va girar-li la cara amb una hòstia rotunda. Ella va entendre perfectament què calia fer. Mentre Becks es dutxava va arrossegar el cos sense vida del seu amant fins a la cuina, on van ensacar-lo en diferents bosses de plàstic. Aquella mateixa nit a les quatre de la matinada van treure’l de casa embolicat en una catifa oriental que tenien penjada a la paret de la sala d’estar, transportant-lo pel carrer Tallaferro cap a la plaça dels Porcs, i dipositant-lo al maleter del cotxe. A quarts de set, després d’haver-lo enterrat en un indret difícilment accessible entre els Tres Plans i el Catllar, tornaven a casa, en silenci, com tota la resta de la jornada, de la setmana i de la seva futura vida conjugal.

Carlsberg era un noi discret. S’havia diplomat en física i en enginyeria aeronàutica, guanyant tres beques per desenvolupar els seus coneixements abans d’entrar a treballar per qualsevol de les empreses que se’l rifaven. Pràcticament, mai sortia de casa, capficat com estava a descobrir el desllorigador que li permetés pervertir la dualitat espai-temps, pujant un nou graó de l’escala transitada per Newton, Minkowski o Einstein. Pretenia tal com havia vist a 12 monos o a Los pasajeros del tiempo, viatjar al futur i retornar al passat a voluntat. No deixava de ser una utopia i ho sabia. Potser per això va ser el primer sorprès quan va tenir clar que el seu invent funcionava. Ell mateix va encarregar-se de provar la màquina. El cos no es desintegrava, ni hi havia explosions estranyes ni res per l’estil. Simplement, connectava els seus òrgans vitals a un potent cilindre que havia dissenyat aplicant teories científiques fins aleshores inèdites, premia una data a l’ordinador on el tenia associat, i al mateix instant es desplaçava al futur. Quan volia retornar al present només havia de tornar al seu pis i fer l’operació inversa. L’únic que no havia aconseguit encara era viatjar al passat, tot i que seguiria perseverant-hi. De fet, es moria de ganes de viure algun dia de primera mà el desembarcament aliat a Omaha Beach.

L’invent li havia servit per guanyar prou diners a través de les loteries per no haver-se de preocupar pels ingressos. Era conscient que acabava de fer el descobriment més gran de la humanitat, però encara no volia fer-lo públic. A més en un dels seus viatges va descobrir que no li quedava gaire temps de vida. El Diari de Girona explicava que el seu cos havia estat trobat per un gos a la muntanya, esgarrapant la terra humida després d’un episodi de fortes pluges. Es tractava sens dubte d’un assassinat. El forense s’havia descomptat en arribar a la setantena punyalada. Feia cinc mesos que era mort, explicava el periodista citant fonts policials. Quan va llegir-ho va calcular quant temps li quedava de vida, i va adonar-se consternat que amb prou feines era un any.

Lluny de deprimir-se per la tràgica notícia va decidir gaudir al màxim de la vida a partir d’aleshores. Ell que vivia enclaustrat al seu pis, que amb prou feines es relacionava amb ningú i que gairebé no tenia amics, va recuperar algunes amistats de joventut, va començar a freqüentar la vida nocturna de la vila, i es va aficionar a la música i a la lectura, descobrint als Origami Hologram, als Twin Tones o als Klaus & Kinski, i l’obra completa d’Irvine Welsh.

Però com millor s’ho passava era contemplant a través del balcó del pis de casa com una espectacular senyora de l’edifici veí dansava cada diumenge a les nou del matí amb unes calces invisibles davant la finestra, després que el seu marit hagués sortit disfressat de ciclista, amb una determinació obstinada, com si hagués d’anar a córrer la Volta a Andalusia. La tercera jornada que l’espiava embaladit des de casa estant, ella va adonar-se de la seva escopòfila presència. En lloc d’amagar-se va reptar-lo amb la mirada, sense deixar de moure l’estilitzada figura. Aquell mateix dia van convertir-se en amants. Va travessar la plaça de Sant Eudald pel mateix indret que un segle enrere havia ocupat l’església dedicada a aquest màrtir, va trobar-se amb en Pep i en Toni Pujals que tornaven de fer la darrera cerveseta d’una nit de dissabte inusualment llarga, i va pujar de tres en tres els graons de l’edifici de l’exhibicionista convilatana. Van follar desbocadament, tal com continuarien fent cada diumenge –exceptuant els de pluja o neu- fins al dia de la seva mort, que de la forma que sospitava es produiria en aquella llar de luxúria i passió.

Poc avesat a les relacions amb el gènere femení, va treure tot el suc possible del seu invent. Conscient que el tema d’Omaha seria ja inviable, cada dia programava la màquina per viatjar a futurs dominicals, a fi de retrobar-se amb l’amant dansaire. Li restaven encara deu mesos de vida, i va aprofitar-los intensament. El primer diumenge després de la seva desaparició va contemplar en un dels seus viatges temporals, com Becks sortia de l’escala amb el mallot i culot de l’Astrana rentat i planxat, i marxava amb la bicicleta Massi a trobar-se amb els seus companys habituals. L’assassí no volia que res denotés un canvi d’hàbits o actituds, tot i que la mala consciència se’l cardava per dins i vivia amargat amb aquella dona infidel per qui fins aleshores hagués posat les dues mans al foc.

Veure a Carlsberg de nou va provocar un daltabaix en la salut mental de la seva deliciosa veïna. El primer impacte va donar pas a l’alleujament de constatar que l’havien deixat amb vida, tot i que veient que ell no deia res, va abstenir-se de demanar-li com s’ho havia fet per desenterrar-se i tornar a casa. Fins i tot en algun moment va arribar a pensar en la possibilitat que fos un germà bessó del seu amant, i potser per això, a témer alguna represàlia. Ell -ignorant dels fets que van posar fi a la seva vida- va calmar-la, amanyagant-la, besant-li el coll, despullant-la fins a deixar-la amb les calces invisibles que tant l’embogien, i penetrant-la amb la mateixa devoció que ho havia fet fins aleshores.

Al cap de cinc anys, molt lluny encara d’esgotar els diumenges de sexe que Carlsberg havia previst gràcies a la seva màquina del temps, va estar-se a casa de Becks fins a pràcticament a l’hora de dinar. Poc abans que el seu assassí arribés, va sortir per la porta, creuant-se tots dos a mitja escala. Becks pujava amb la bicicleta carregada a l’espatlla, intentant no colpejar les parets amb els pneumàtics. Quan van trobar-se el va reconèixer a l’instant. Per un moment va valorar la possibilitat de deixar la Massi i seguir-lo escales avall, però va treure-se-la del cap adonant-se que era una bogeria enfrontar-se a un mort, i més encara a plena llum del dia, en un espai comú de l’edifici i a una hora on era habitual el trànsit de veïns. Carlsberg va somriure àmpliament en veure com es desencaixaven les faccions del seu antagonista. La policia no l’havia identificat mai com l’assassí de l’home trobat al bosc, però aquell retrobament al cap dels anys va conduir-lo directament al cementiri. Al cap d’unes hores, mentre la seva dona es masturbava abans de fer la migdiada rememorant com engolia, llepava, assaboria i degustava el producte blanquinós que sorgia en erupcions sobtades del membre de Carlsberg, Becks es prenia el contingut de totes les càpsules de medicaments que tenien a la farmaciola, combinats amb el líquid d’un bric de beguda isotònica. La dona va trobar-lo mort a les set del vespre, va trucar als serveis funeraris, i abans no arribessin va estirar-se al llit i va tornar-se a tocar a la salut del seu jove company de jocs sexuals.

El dia que ella va complir seixanta-cinc anys, Carlsberg, tan jove com el diumenge que s’havien conegut per primera vegada, va regalar-li la millor còpula de tota la seva relació. Van entregar-se descontroladament a degustar el plaer en l’amplitud més gran de la paraula, van gemegar, van cridar, van estripar-se la roba, van escandalitzar als veïns del pis superior, de l’inferior i del costat. Van fer-ho durant hores, extasiant-se i defallint un al costat de l’altre, fins que ja de fosc, ell va obsequiar-la amb un petó infinitament més complaent que el que Becks li havia fet just abans de bufetejar-la brutalment, i va marxar per no tornar mai més. A casa, va connectar-se a la màquina i va retornar a un dijous de mitjans de febrer del 2012. L’endemà va blindar els pagaments de l’electricitat, les despeses de la comunitat i els impostos del pis durant els trenta anys vinents, i va deixar l’ordinador connectat a un generador alternatiu per evitar possibles desconnexions que poguessin malbaratar la violació de les regles del joc temporals. I finalment va preparar-se, ara si, per la darrera sessió de sexe i ganivetades que al cap d’unes hores tindria lloc a casa dels Becks.

[LLIBRES] «Barcelona 1936» Correus, Montjuïc i la Modelo

[Una novel·la de Dídac Costa.]

Un altre indret clau per la mateixa importància en les comunicacions era el seu altre mitjà principal, Correus. Junt amb la Telefónica i la ràdio, eren els tres canals bàsics d’informació, tant cap enfora, com internament. Apoderar-se d’aquests tres centres era clau.

A primera hora, els militars havien mantingut les comunicacions a través de França, però quan el comitè obrer que havia ocupat Correus la nit del 18 se’n va adonar, va enviar un comunicat al sindicat francès perquè intercedís i fes que totes les comunicacions passessin únicament a través de les vies governamentals republicanes.

Després van interceptar les comunicacions dels militars, manipulant-les de tal manera que els van enfonsar encara més en la confusió. Lluitaven desnortejats, sense cap comunicació entre ells que els permetés conèixer la situació exacta de cada nucli revoltat, cosa que els generava un gran desconcert. I a això calia afegir l’espionatge anarquista i republicà, ja que totes les ordres que els feixistes donaven des de Capitania eren interceptades a Correus i es transmetien directament a Governació.

En aquestes condicions, els militars mantenien la lluita a cegues, trobant-se atrapats amb  obstacles imprevistos a cada carrer, situació que es complicava encara més pel tipus de lluita, inèdit, que plantejaven els obrers, els quals, sense formar cap front específic, desplaçaven els grups d’una banda a l’altra amb gran facilitat.

Correus i Telefónica es revelarien com peces clau del combat, com hauríem de constatar uns mesos després amb els tràgics Fets de Maig del 1937.

Per la seva banda, el castell de Montjuïc, la fortalesa militar situada en un punt estratègic de Barcelona, a l’única gran elevació de la plana, permetia bombardejar qualsevol punt de la ciutat, com ja s’havia fet en repetides ocasions. Una altra singularitat de Catalunya i Espanya, doncs, on s’és vist que el mateix exèrcit bombardegi la primera o segona capital del país? Com si França bombardegés Marsella, o els EUA, Nova York, en temps de pau.

Avui aquesta era una de tantes guarnicions el control de la qual decidiria la sort del país, en un sentit o en l’altre. Quan, la nit del 18, els oficials insurrectes van intentar mobilitzar les tropes per afegir-les a la revolta, la situació es va posar molt tensa, ja que molts dels soldats van rebutjar secundar el cop.

La matinada del 19, la majoria es va negar a obeir les ordres dels oficials colpistes, produint-se un clima de desconfiança i confrontació entre oficials i soldats, fins que, en un valent acte de rebel·lió interna, els soldats lleials, influenciats per les organitzacions anarquistes i comunistes a les pròpies files, van arrestar els oficials colpistes. La majoria foren detinguts i, alguns, fins i tot executats sumàriament pels soldats, sense gaires miraments.

Un cop neutralitzats, la tropa lleial passà a garantir el control del castell per al govern republicà, fet que seria decisiu. Van alliberar el comandant Gil Cabrera, que havia estat arrestat pels facciosos, i van comunicar a la Generalitat que eren amos de la situació, cosa que suposaria una altra gran victòria per als republicans, ja que impedia als colpistes disposar d’una fortalesa estratègica, des d’on haurien pogut bombardejar fàcilment qualsevol punt de la ciutat. Seria una de les moltes accions de defensa que permetria mantenir Barcelona sota control republicà durant les primeres hores del cop.

Un cop afusellats o arrestats els oficials facciosos, els mateixos soldats van començar a repartir les moltes armes del castell entre els obrers que l’havien estat vigilant.

La presó Modelo, no gaire lluny de la plaça Espanya, com moltes altres presons espanyoles, allotjava aquest matí una important població carcerària de militants de la CNT, la FAI i Joventuts Llibertàries, per a qui el triomf feixista suposava una mort imminent. N’eren conscients tant els presoners com els funcionaris.

En aquestes circumstàncies, els presos es van despertar amb les descàrregues de fuselleria i les canonades de la plaça Espanya, passant les primeres hores dels combats amb un gran neguit. Patien no tant per les seves vides com per no estar sent útils a la lluita que hi havia a la capital. Sent com eren, a més, els militants més decidits i acostumats a les armes, la seva inquietud anà creixent fins que, a les 11, la comissió que els presoners havien nomenat per tractar amb la direcció va entrevistar-se amb el director i el seu ajudant.

El director, que havia estat reemplaçat al febrer per algú de sentiments republicans, tenia com a màxima preocupació mantenir l’ordre dins de la presó en un dia tan agitat com avui. L’ajudant, que era una persona d’idees prou avançades donat el seu càrrec, digué als presoners socials:

—Us garantim que no heu de témer res. Les vostres vides estan segures i, arribat el moment, sereu alliberats.

Tranquil·litzats a mitges, els comissionats van informar els presos. Però aquests, cap al migdia van tornar a encarregar a la comissió que s’entrevistés de nou amb la direcció, a qui digueren:

—Exigim que es mantinguin obertes les portes de les cel·les, a fi i efecte de poder transitar lliurement per la galeria i que els detinguts puguem visitar-nos els uns als altres.

A la qual cosa respongueren:

—Entesos, endavant.

Quan un grup estava prenent cafè en una cel·la de la tercera galeria que donava al carrer Provença, van escoltar crits entusiastes entre la gent del carrer per les finestres:

—Visca la CNT! Visca la FAI!

En sentir-ho, es van apropar a la finestra, des d’on van veure gent atrinxerada amb matalassos al carrer, armada amb fusells, cridant visques a l’anarquia. Des de la finestra van correspondre-hi fent sonar tot el que tenien a mà com si fossin tambors, amuntegant-se a les reixes, colpejant les portes i responent també amb més visques a la CNT.

El xivarri s’estengué a altres galeries, fent créixer el soroll, fins que, des del centre de la presó on hi havia els vigilants, van començar a disparar a l’aire, intentant intimidar els presos. Però aquests, protegits a les cel·les, van seguir fent visques a la CNT i «mort al feixisme». Quan més gran eren el desconcert i el caos, un dels comissionats va cridar des de la planta de la galeria:

—Companys, sortim lliures!

A la qual cosa l’ajudant, veient-se desbordat, digué finalment:

—Queden vostès lliures sota la meva responsabilitat. Però els demano ordre, a fi i efecte de guanyar temps.

Dit això es va formar una fila amb tots els detinguts, que van anar avançant cap a una porta que ja estava oberta per sortir al carrer. En arribar a l’última reixa, diversos oficials asseguts rere una taula anaven anotant els noms. La sortida va produir-se en tromba. A la vorera del davant de la Modelo hi havia dones i homes esperant-los, amb qui es van abraçar cridant encara més visques, emocionats.

Les celebracions esperables en tota obertura d’una presó van durar pocs minuts, perquè el gruix de presoners, a mida que anaven sortint, orientats pels que els esperaven, es dirigiren en grups cap als llocs on encara es mantenia la lluita. La presó no va trigar a quedar completament buida.

Seria una decisió, la d’alliberar alhora presos polítics i comuns, és a dir, els companys arrestats per idees polítiques i un activisme legítim junt amb lladres, assassins i delinqüents comuns, que no trigaria a revelar-se com un greu error que ens costaria molt car. Portar al màxim i de manera descontrolada el nostre programa, buidar les presons, resultaria massa prematur i desendreçat. Malauradament, molts assassins i lladres no sabrien correspondre i agrair degudament als anarquistes aquesta sobtada llibertat ni la responsabilitat de dur armes, com sí fèiem els llibertaris.

[VIDEOALBUM] Pedalades Sant Joan de les Abadesses – Ogassa

[Video de Ramon Comella.]

Són dues pedalades en dos dies, des de Sant Joan de les Abadesses, unes de les primeres que vam començar a fer en Nan i jo, els dies 7 i 8 de juliol de 2020. La primera ens vàrem enfilar fins a Coll de Jou, a sota el Taga, i la de l’endemà vam pujar fins a Camprodon, per seguir la falda de la Serra Cavallera fins a Ogassa. En total, uns 74 km i uns 2.100 m de desnivell positiu. Érem joves…

[LES NOSTRES ERMITES] Santa Magdalena del Mont (la Garrotxa)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

En record de l’amic Xavier Borràs 

Es tracta d’un antic priorat agustinià situat a l’extrem est de la serra del Puigsacalm, ja en plena Garrotxa. L’edifici, datat del s. X, fou modificat el s. XVIII i tan sols conserva de l’antiga factura romànica l’absis i la volta de canó sobre la capella. En les darreres dècades ha estat restaurat, i en una dependència annexa s’ha habilitat el refugi de muntanya Emili Triadú. 

La seva situació és privilegiada. Es troba a 989 m d’altitud, envoltada d’espectaculars penya-segats, en el rampeu dels prats verds i elevats que coronen el cim del puig Corneli (1.360 m). La vista panoràmica sobre tota la Garrotxa amb el fons del massís del Costabona i el Canigó és extraordinària. 

Per pujar-hi des de Sant Privat d’en Bas heu d’anar per una pista rural fins al pla de Can Xurri, on hi ha una àrea d’esbarjo. Continueu pel camí que passa pel singular santuari de la Mare de Déu de les Olletes. La pujada entre les cingleres és força dreta fins arribar als allisalls de Santa Magdalena, on el camí planeja a llevant per arribar a l’ermita. Tot plegat són 1,5 hores amb 459 m de desnivell de pujada.  

 

[ART] «Com a nàufrags», Exposició de Marta Córcoles a Espai Art60

 

[Redacció]

“«Com a nàufrags» és una sensació i una constatació viscuda al llarg del temps. Vol il·lustrar els perduts que estem quan no ens trobem, res que no sàpiga tothom i que oblidem sovint.

La vida humana és un lloc on no et pots quedar per sempre i així i tot no es percep d’aquesta manera. Els dies s’empassen i quan surts a la superfície t’adones que estaves mort. Vivim com nàufrags pensant que a la costa trobarem la vida i és quan ens falta l’alè que estem més vius.

Sabem que podem viure en una presó o com a visionaris. Presó si ets l’observat, visió si ets l’observador. En el canvi de rol és on et tornes a adonar.

Jo pinto, dibuixo o escric per materialitzar visions.

El moviment de l’aigua en estat salvatge, el suposat estatisme de les coses, la invisibilitat del temps que passa, la remor de la muntanya, però també les històries ben explicades, em poden connectar amb estats sublims.

L’exposició que us presento, ordena algunes d’aquestes visions en un mateix espai. Són obres realitzades amb tècniques pictòriques i xilogràfiques, però també amb materials diversos galvanitzats amb el color de les peces.

He seleccionat aquelles peces que millor reflecteixen els moments eureka, aquelles que em semblen adients per il·lustrar el títol de l’exposició, però també aquelles que mostren etapes de vida nàufraga o la vida que succeeix entre naufragis.

Us desitjo bon viatge i que la vida us permeti crear.”

– Marta Córcoles 2025

Pots visitar l’exposició en aquest enllaç. «Com a nàufrags»