[MÚSICA] «Rumba de la funàmbula», de Coloma Bertran

[Redacció]

Coloma Bertran presenta el disc «En moviment»

Foto de Cris Romagosa.

Música i producció: Coloma Bertran.
Enregistrat, mesclat i masteritzat a Molatopestudio per Xarli Oliver.
Portada i disseny: Coloma Bertran i Sara Alonso.
Fotografia: Cris Romagosa.
Vídeo Aromes de Contrapàs: Judit Ricart.
Vídeo Rumba de la funàmbula: Gerard Bosch.
Assessorament ball: Guida Sellarès i Maria Rodríguez.

Produït pel segell Microscopi,

«En moviment» és el nou EP de la violinista i compositora Coloma Bertran on ens presenta una primera mostra del treball de recerca i experimentació que està portant a terme amb la creació d’obres originals a partir dels gèneres propis dels balls genuïns de casa nostra amb la voluntat d’oferir noves perspectives a la música tradicional d’arrel.

«Rumba de la funàmbula» forma part de les cinc propostes creatives i recreacions tímbriques a través del prisma de l’experimentació i la improvisació, dialogant amb les particularitats que acompanyen cada ball. Per fer-ho, ha comptat amb la col·laboració de les músics i balladores especialitzades en la dansa d’arrel Guida Sellarès i Maria Rodríguez, així com de Judit Ricart i Gerard Bosch, que han aportat una dimensió visual al projecte mitjançant dos vídeos art.

[ART] «Eterns, Papasseit – Estellés», nova exposició a Espai Art60

Un vincle en comú d’aniversari – cent anys – és el fil conductor d’aquesta exposició que el pintor de Rubí, en Sergi Marcos, dedica a l’obra dels poetes Joan Salvat-Papasseit i Vicent Andrés i Estellés. Una centúria, deia unes línies precedents, i és que al mateix any que la veu de Salvat-Papasseit emmudia per sempre engolida per la foscor de la mort, la de Vicent Andrés Estellés veia la llum de la vida.

Dues veus, dos càntics, doncs, que els pinzells d’en Sergi Marcos acoloreixen amb formes de bells cromatismes en unes teles en què l’harmonia dels mots d’ambdós poetes ve de la mà de l’harmonia de la paleta del pintor.

Paraula, color i forma és el que ens ofereix l’artista als nostres ulls d’espectadors i lectors alhora, talment una música callada que es destil·la subtilment de cada poema, de cada estrofa, de cada vers dels destriats per ell: poesia de la paraula, poesia pictòrica ensems.

La brevetat de les Tanka – tan sols cinc versos – d’Estellés la reforça, millor dit, la complementa amb uns arabescos de curoses filigranes que, al seu torn, acaronen geometries de significats pregons i simbologia immarcescible, com ara l’esfera, el quadrat o el traç ordenat d’algunes ratlles que, trama i l’ordit del llenç, uneixen i doten de significació tots i cadascun dels elements plàstics de la composició.

De Salvat-Papasseit en sap extreure les essències – la sensualitat, l’amor, la dona i també, perquè no, la duresa de certes tasques – que, amb un lirisme innegable, recondueix vers els paràmetres propis del seu llenguatge gràfic i joc simbòlic pertinent, fent-nos «audible» i visible allò esmentat una mica més amunt, això és, la paraula, el color i la forma.

Com a contempladors que som, ens és donat d’assaborir aquest creatiu mestissatge de poesia i pintura com si d’una simbiosi es tractés: cada poema escollit es (re)converteix en un esclat visual de bellesa, en hàlit d’eternitat i d’aquí, precisament, el títol ETERNS de la present exposició.

– Eusebi Puigdemunt i Puig

Visita la exposició

 

 

 

[VIDEOALBUM] Pedalada per la Vall de Bianya

[Video de Ramon Comella.]

El passat 26 de juliol, Gabriel Salvans, Ramon Comella i Nan Orriols van fer el recorregut entre Sant Joan de les Abadesses i Castellnou de Bianya.

Aquest itinerari senyalitzat, de 24,1 km, és un dels trams d’enllaç entre la via verda del Carrilet amb la ruta del Ferro i del Carbó.

La ruta passa per Sant Joan de les Abadesses, pont de Planàs, per la rodalia dels torrents de Fontfreda i del Vedella, el serral de Collabós, la vall de Sant Ponç d’Aulina, el Carenar dels Boixedes, Sant Martí de Solamal, Sant Pere Despuig i Santa Margarida de Bianya.

[ÀLBUM DE FOTOS] Imatges de novembre

[Text i fotografies d’Octavi Ponce.]

Arriba desembre i encarem aquest final de tardor amb un recull fotogràfic que defineix molt bé aquesta època de l’any. Diferents esdeveniments fan d’aquesta estació una època molt especial: la brama del cérvol, l’arribada dels bolets i, sobretot, el canvi en la gamma cromàtica dels boscos. Aquest recull fotogràfic és un petit resum de la tardor tan ufanosa de què hem pogut gaudir aquest any. 

[ENTREVISTA] En companyia 79: Nan Orriols

Entrevista realitzada per Sebastià Raurell de TVO, Televisió d’Osona, a l’escriptor Nan Orriols amb motiu de la recent presentació del llibre “Poemes, epopeia i odes de lo somni i la mar”

Una conversa amable i distesa que va tenir lloc sota la buguenvíl·lea centenària de la terrassa del restaurant del Casino de Borgonyà.

[LLIBRES] La vegetariana

[Nota de Nan Orriols.]

Acabo de llegir el llibre de l’escriptora sud-coreana Han Kang, Premi Nobel de Literatura 2024. El llibre planteja la relació entre la llibertat i la moral. Voler imposar als altres la teva creença o moral és sempre un acte d’extrema violència. Què és la moral? Soc jo immoral per defensar el dret a l’avortament o a l’eutanàsia? Soc immoral si dic que totes les religions són extremament violentes?

El llibre de Kang és un llibre excel·lent. Una família no accepta que una de les filles sigui vegetariana i la tracten amb violència. Una germana seva no li accepta que decideixi morir anorèxica perquè ha decidit no menjar. En manicomis i centres hospitalaris la torturen fins a extrems impossibles d’entendre. En fi, és la llibertat contra la moral personal o d’estat, en aquest cas Corea del Sud. Sí, Yeonghye, és cert, tots els arbres són germans. Els homes, no.

 

Podria continuar escrivint pensant que a algun dogmàtic religiós o polític se li acudiria llegir el llibre de Han Kang, però ho deixarem aquí. Tots els innocents saben que gairebé cap polític llegeix, perquè, si ho fes, marxaria a tot córrer.

«Rellotges llardosos»

 

[Article de Josep Nogué.]

Si diem “la persistència de la memòria” de seguida ens ve, a la memòria, la famosa obra d’en Salvador Dalí, també coneguda com “els rellotges tous”. Una obra de la que se n’han fet moltes interpretacions, entre elles la de la relativitat del temps, basada en les teories d’Einstein.

El cas és que si hi ha un lloc on es manifesta i es registra el pas del temps és a la memòria. Sense memòria el concepte de temps no existiria i viuríem en un present etern similar a la manera de veure el món dels afectats de Alzheimer.

Per això no deixa de ser contradictori – surrealista- l’intent dalinià de fixar aquest concepte en una imatge estàtica, però, no és això mateix el que fa el nostre cervell amb les nostres vivències? Guardar-les com a records, més o menys estàtics, a la nostra memòria?

El problema és que aquest arxiu tendeix a ser volàtil, s’esvaeix i distorsiona amb la mateixa facilitat  llardosa del rellotges tous. Cosa que no deixa de ser molt convenient, pels causants de determinats esdeveniments, que prefereixen que siguin oblidats.

Per evitar-ho es van inventar l’escriptura i la plasmació en imatges, abans pictòriques i més tard fotogràfiques que, si bé podien ser preservades i arxivades, no impedien tampoc la seva manipulació i/o interpretació. Plasmacions materials, distorsionades o no, que deixen rastres materials, al contrari que la memòria personal, escampats com les engrunes d’en Polzet que ens recorden el camí recorregut. El temps ens dirà de quina mena és el rastre que deixen els registres digitals actuals. Veurem que en queda en els registres, d’aquí un temps, dels aiguats valencians, de la guerra de Ucraïna o de les matances de Gaza, o de la Trumpada dels EU.

Però oblidar-se de les coses (ficar el cap sota l’ala) no ens allibera pas de les seves conseqüències.

Durant aquests dies, en què l’aigua s’enduia cases, cotxes i persones, érem ben pocs els que encara recordàvem l’aniversari d’un esdeveniment de fa ja quaranta-nou anys, que només aquells que el pateixen encara no poden evitar de recordar. Ens referim al fet que va ser conegut a les hores com “La marcha verde”. Només aquells que tenim una edat podem recordar-lo; perquè s’ha fet tot el possible i l’impossible perquè s’oblidi. Perquè no sigui així, una delegació de ciutadans saharauis recorren els pobles catalans amb una exposició itinerant, amb cartells explicatius de la seva tragèdia i convidant a compartir el te amb els veïns en una haima muntada a la plaça. Malauradament, el dia que van venir al meu poble, ben pocs van ser els veïns que van voler apropar-s’hi.

Ningú vol recordar que el novembre de 1975 l’Estat espanyol va abandonar a la seva sort al poble saharaui, considerats tots ells ciutadans espanyols de ple dret, per vendre el seu territori al Marroc. Això passava mentre el dictador Franco agonitzava i, l’ara rei emèrit i a les hores príncep regent, perpetrava la traïció als seus -encara no- súbdits. Si fa no fa el mateix que van fer els anglesos amb els catalans el 1714. Un fet que va tornar a repetir-se de nou al 1936. Si be amb l’agreujant que els habitants del Sàhara eren directament responsabilitat espanyola.

“¿Que pone tu carnet de identidad?” ens pregunten als catalans quan demanem la independència. Als saharauis el seu carnet espanyol no els va valdre per res. No es tracta ara aquí de fer una crònica dels fets, us recomano llegir-ho al llibre “Agonía, traición, huida” de José Luís Rodriguez Jimenez.

En el meu cas, l’experiència personal propera que vaig viure dels fets i la imatge que aquí ho il·lustra, m’impedeix de oblidar-ho, any rere any, quan arriben aquestes dates. També podeu llegir-ho aquí:

http://www.eugeniosanchez.com/Colaboraciones/JosepNogue/index.htm

Las  raons d’estat poden ser moltes i discutibles, però el fet és que el poble saharaui farà, l’any vinent, cinquanta anys que malviu exiliat al mig del desert d’Argèlia, mentre el seu país resta ocupat pel Marroc. I ningú se’n recorda d’ells.

Memòria. És el que ens falta. Perquè si en el seu moment s’hagués resolt el problema podríem passar pàgina i oblidar-ho. Però cada dia ens enfrontem a nous conflictes enquistats (guerres, desastres naturals, immigració, col·lapse judicial, falta d’habitatges, especulació, tràfic de drogues…) que se sumen als anteriors, que no troben solució i les seves conseqüències se’ns mengen el dia a dia. No ens deixen viure. Mentre cada dia hi ha més gent atrapada en aquestes situacions.

Però, per desgràcia dels afectats, deixaran de ser notícia, no en parlarem més. I tal dia farà… cinquanta anys.

Si no fos tan terrible seria esperpèntic, surrealista, llardós, com els rellotges. O el fang a València.