[Video de Ramon Comella.]
Ruta feta el 19 d’abril del 2024 per la Maru, en Gabriel, en Nan i jo, que, sortint de Ripoll, passa per Llaés, Santa Maria de Besora i el salt del Mir i acaba a Sant Quirze de Besora, per agafar el tren i tornar cap a Ripoll.
[Redacció]
El Museu del Ter de Manlleu ha pujat a la seva pàgina web un recurs educatiu que hem trobat molt interessant i que volem compartir amb vosaltres.
Dins del seu espai «Coneix el riu» hi figura un mapa sonor amb els diferents cants dels ocells que tenen el riu com a hàbitat natural. Feu clic a la imatge per accedir-hi.
Aquest treball ha estat possible gràcies a les il·lustracions de © Toni Llobet i Martí Franch i les gravacions i àudio de © Eloïsa Matheu
[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]
Dominant amb certa arrogància les terres del Collsacabra, la serra de Cabrera té el privilegi de termenejar amb dues de les comarques més boniques del nostre país: la Garrotxa i Osona.
Pel vessant de ponent, al peu dels verticals penya-segats del santuari de la Mare de Déu de Cabrera, hi ha la parròquia de Sant Julià. La seva església és una sòlida construcció datada de l’any 1050, modificada després del terratrèmol de 1428.
L’edifici consta d’una sola nau, capçada a llevant per dos absis, en un dels quals es mantenen les característiques arcuacions cegues, lesenes llombardes i una finestra d’esqueixada. La portalada, feta amb grans dovelles, ocupa la façana principal, que mostra un òcul sota el campanar d’espadanya, que té dues llargues obertures amb arc de mig punt.
És un indret on conflueixen diversos senders, però s’hi pot accedir en automòbil per pista asfaltada. Des de Vic cal sortir per l’antiga carretera d’Olot (C-153) fins passat el km 21 i, just creuat el pont de les Perxes, cal girar a l’esquerra. Passareu pel molí de la Masallera i després per les granges, i amb 3,5 km arribareu a Sant Julià de Cabrera.
[Redacció]
El passat dissabte 15 de març va tenir lloc a Espai Art60 l’inauguració de l’exposició “La poètica d’un diàleg. Natura – cosmos” de l’artista gironina Assumpció Mateu.
Adjuntem un text de la mateixa autora on ens parla de la seva obra i d’aquesta exposició:
“La meva mirada ha estat sempre lligada al meu entorn, a la natura i al paisatge. En el procés d’interioritzar aquesta realitat, he creat un paisatge interior que, a través de la metàfora, em permet transcendir l’aparença superficial per expressar molt més. Percepció. Per a mi, la pintura i qualsevol forma d’expressió artística són eines de coneixement.
En els darrers anys, la meva mirada, que quasi sempre ha estat enfocada en la natura, el paisatge, boscos i arbres, s’ha expandit cap al cosmos. Aquesta evolució reflecteix la consciència que formem part d’un tot, on tot està connectat. Utilitzo la metàfora per expressar millor les meves emocions, preocupacions i reivindicacions.
Aquesta exposició és el resultat d’un procés de recerca que connecta la mirada cap a l’entorn natural amb una perspectiva més universal. A través d’un fil interior, les diverses formes d’expressió – pintura, escultura, dibuix o poesia visual – convergeixen segons el que el tema requereix. Les meves obres són un reflex de la meva essència, dels meus dubtes, de les meves troballes i, en definitiva, de la vida mateixa.
En aquesta exposició a Espai Art 60 a Sant Joan de les Abadesses, hi podreu trobar obres relacionades amb aquests temes, de formats petits, més íntims i formats mitjans, treballades amb eines diferents, com la pintura sobre tela i sobre paper, escultures en ferro, bronze i fusta i gravats.”
[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]
Fa un dia rúfol, per colgar cabòries
en qualsevol banc, ni els mosquits molesten
la sang de ningú. Hi vaig de bracet
amb el gat, més que res per no estar sol i
xerrar-hi un xic només, no tinc ganes
d’establir conversa avui, tinc el cel ras
ennuvolat també, i un banc solitari
preservarà la intimitat que vull
i no hauré de posar-me a xerrar
amb ningú. Amb el gat és diferent,
que si jo no parlo, ell bada, o ho fa veure,
és un murri, i sap que quan no estic
de brocs és millor fer com aquell que
sap i no sap, i qui dia passa any
empeny. Que no tot són flors i violes.
I el banc també en sap, escolta, escolta,
no cobra, a canvi li agraeixo molt
que em deixi confessar sense dir res.
Deixo de ser un home i soc literatura
d’una impredictible fugacitat.
Gabriel Salvans
A cau d’orella, 2025
[Veu d’Albert Freixer.]
Albert Freixer continua recitant fragments del llibre Som mentida de Nan Orriols.
[Redacció]
Les intenses pluges de les darreres setmanes han tornat a portar aigua al que es coneix com l’Estany d’Espolla. Aquest fenomen natural va ser el tema d’un magnífic article de Xavier Borràs a La Resistència ara fa uns anys i que avui torna a ser d’actualitat. Per aquest motiu, el tornem a publicar.
[Un reportatge de Xavier Borràs.]
Un estany de més de trenta-tres mil metres quadrats pot ser intermitent, és a dir, avui hi ha aigua i uns dies més tard ha desaparegut? Pot nodrir-se de les aigües d’una conca i fer-les anar cap a una altra? I, encara més extraordinari: hi pot viure algun ésser viu quan deixa d’haver-hi aigua? La resposta a aquestes inquietants qüestions és afirmativa en tots els casos en l’anomenat estanyol d’Espolla (conegut popularment com la platja d’Espolla), situat entre els municipis de Fontcoberta i Porqueres, concretament en el pla de Martís-Usall —es localitza a uns 150 m a l’esquerra de la carretera de Banyoles a Esponellà, al costat de la urbanització de Melianta,
Entre la depressió on se situa l’Estany de Banyoles i la vall del riu Fluvià, al nord, es troba un pla d’uns quatre quilòmetres d’ample per sis de llarg conegut com el de Pla de Martís-Usall, que roman delimitat a l’est per Melianta i Centenys, al nord per Martís, a l’oest per Serinyà i al sud per Usall. És un pla lleugerament inclinat cap a la vall de Fluvià, i per bé que les aigües que recull vessen cap al Fluvià, també ho fan a l’oest cap al Serinyadell i al sud cap a l’Estany de Banyoles i els torrents de la capçalera del Terri.
Es en aquest pla on es troba el fenomen hidrogeològic més espectacular de la conca lacustre de Banyoles: l’estany de la platja d’Espolla –o estany d’Espolla–, vora Melianta (al veïnat de Fontcoberta), que comparteix les seves aigües amb els municipis de Fontcoberta i Porqueres, a gairebé 50 m sobre el nivell de l’estany de Banyoles.
Té una superfície d’uns 33.190 m² i una fondària de 4,5 m en el clot que hi ha al marge sud, que és el resultat d’antigues excavacions per aprofitar-ne el travertí (roca sedimentària calcària emprada des de l’antigor en la construcció).
L’aigua d’aquest estanyol, a través d’un canal artificial i després de travessar el pla d’Usall i Martís, es precipita en forma d’espectacular cascada de 50 m de caiguda cap al riu Fluvià, encara que segons alguns vells vilatans, aquest estany, que sempre ha sallat cap al riu Fluvià, antigament, abans de construir-hi el camp d’aviació, quan estava molt ple, tenia tres braços que vessaven cap al riu Ser.
Quan, en època de pluges abundants i d’aqüífers carregats, l’aportació hidrològica provinent de l’Alta Garrotxa no pot brollar pel fons de l’estany de Banyoles, entren en funcionament les surgències o bullidors repartits pel fons carstificat de l’estany d’Espolla i els seus voltants, alguns dels quals és possible observar perquè l’aigua sobresurt del nivell de manera artesiana (bullidor dels Joncs, de Sorra, etc.) i l’estany comença a emplenar-se.
Un cop omplert, escola les seves aigües pel rec d’Espolla (en èpoques amb fortes pluges pot arribar a desguassar una mica més de 3 metres cúbics per segon), modelat per la mà humana, i després de travessar el pla de Martís es desploma pel Salt de Martís, d’una mica més de 60 m d’alçada, per acabar desembocant finalment al Fluvià a tocar d’Esponellà.
Cal destacar la presència del Triops cancriformis, un petit crustaci —conegut amb el nom popular de «tortugueta»— emparentat amb els trilobits fòssils, que té la particularitat que quan les aigües desapareixen els ous poden aguantar força períodes de sequera.
Es tracta d’un crustaci braquiòpode molt primitiu, ja present al Triàsic. Els seus ous són capaços de sobreviure llargs períodes de sequera, fet que li permet ocupar zones d’aigües temporals. Es tracta d’una espècie protegida.
Aquesta espècie és unisexual, és a dir, hi ha mascles i femelles, i aquestes es reprodueixen sovint per partenogènesi, és a dir, que els ous es desenvolupen sense fecundació prèvia d’un mascle. Aquests ous són llençats a l’aigua en forma de «paquet» recobert d’una matèria gelatinosa. Llavors, poden ocórrer dues coses: o bé que el mitjà en què es trobin afavoreixi la seva evolució o bé que, si arriba la sequera, la bassa es quedi sense aigua i els ous romanguin incrustats en el fang del fons, tot resistint tant la manca d’aigua com el fred. Si, passat un temps, es reuneixen les condicions adequades, aleshores els ous reemprendran un desenvolupament normal fins a fer-se adults. Cal pensar que quan Espolla sʼomple dʼaigua nʼhi pot arribar ha haver-hi més dʼun milió d’exemplars. Mesuren uns 3 centímetres i presenten una closca molt resistent, per bé que són de vida breu i a penes viuen uns 70 dies.
L’alimentació bàsica del triops és el plàncton (especialment el vegetal) de l’aigua on viuen. També ingereixen restes en descomposició i detritus, així com larves (d’amfibis, peixos o insectes).
D’altra banda, el Clot d’Espolla és també una zona important de cria d’ amfibis. N’hi ha estat trobades onze espècies, entre les que destaquen el gripauet (Pelodytes punctatus), el gripau corredor (Epidalea calamita) i el tritó jaspiat (Triturus marmoratus).
Com que es tracta d’un espai situat en un entorn humanitzat i que rep diverses pressions, especialment per l’increment del sòl agrícola —però, també, en menor mesura, per la presència d’indústries contaminants, abocaments de runes, caça, etc.—, l’ ajuntament de Fontcoberta juntament amb el Departament de Medi Ambient gestionen aquest espai com a zona humida, l’anomenada zona humida del Clot d’Espolla, que forma part de l’espai del PEIN de l’Estany de Banyoles i de l’espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120008 «Estany de Banyoles».
La singularitat del fenomen hidrogeològic és el que li ha valgut a l’Estany els valors per ser incorporat a la llista Ramsar de Zones Humides d’Importància Internacional.
BIBLIOGRAFIA
BENTABOL y URETA, Horacio, Estudio sobre los lagos y manantiales de Bañolas, Espolla y San Miguel de Campmayor. Madrid, 1910.
COSTA i SAVOIA, Ernest, «Bullidors i recs intermitents d’Espolla», Muntanya,.178, 1992.
[Un relat de Carlota Figuerola.]
He de reconèixer que m’està costant.
Sé que quan parli, la porta serà oberta, ell tindrà l’oportunitat d’anar-se’n i sortirà, amb tota seguretat, alliberat.
Ells són covards, penso, sempre et deixen a tu la clau de la decisió, ni que faci temps que la tinguin presa.
Però és dolorós continuar així.
L’amor no és més que una decisió compartida, i ell mai no l’ha presa. Una permanència no pot ser unilateral per gaire temps, fent veure que sí.
Ha marxat. Al principi encara espero. Les rutines costen d’abandonar. I més si han sigut llargues. No puc deixar de continuar interessant-me per la seva vida d’alguna manera. M’assabento, a través d’algú, que l’endemà mateix ja va començar a sortir amb una altra. Seria una de les que li telefonaven?
Sembla que m’hagi alliberat d’un llastre massa feixuc. Respiro entre les llàgrimes.
Deixo de seguir-lo. L’elimino igualment de totes les meves xarxes socials. No té sentit. Aprenc a no patir per si està bé, a no trucar-li mai. A deixar d’esperar que ell ho faci.
Visca! Ja fa un any. Aconseguit.
M’oblido de pensar que em pugui completar amb una altra persona. Tinc el temps comptat, no el puc perdre així, entre simfonies maldestres.
I llavors, després d’aquella feliç llibertat de fer la meva sense reprovació, sense queixes, sense indirectes, de comprar el que vull, de menjar el que em dona la gana; de ser sincera amb mi mateixa sense buscar l’aprovació de l’altre, i retrobar-me amb la bellesa activa dels meus fantasmes i de les meves glòries interiors, recuperant un temps massa llarg entre parèntesis, apareix allò.
És negra, com la nit que em comença a fer tanta por.
És sorda, com les paraules que dic i ningú escolta.
És cega, tan desesperant com el futur que ja no m’ofrena colors, a una paleta massa plena.
És llarga, perquè ja no m’atreviria a tallar-li el pas.
La solitud.
La solitud aquella que temia, però pensava que arribaria a saber domesticar. Aquella que ara ja no sé, ni puc, ni, malgrat tot, vull foragitar més.
I aprenc a mirar-la als ulls, a plantant-li cara a aquestes hores silencioses d’un món que avança massa en espiral, que sembla un rosegó de pa sec del dia abans, entre el consol alternatiu dels gats que se m’apropen amb l’interès groller i sense gràcia del felí necessitat. I a parlar-li, al gerani del balcó, esperant que reaccioni d’alguna manera, sota el doll d’aigua amorós, de bon matí, abans que em renyi una noia que passa amb la canalla cap al col·legi, i a qui l’aigua deu haver esquitxat.
Però res sembla prou per a foragitar-la. I he d’acabar reconeixent que no sempre la valentia és necessària, ni la franquesa és bona, ni la sinceritat funciona, ni la solitud cura. Al cap del temps tot passa. I l’enamorament, fins i tot el que es pot sentir cap a un mateix, cau en la mesquinesa i cedeix el pas al tedi de tot racó massa conegut, i d’aquí a la por, a la de les terribles hores buides, tan sols hi ha un pas ben curt.
Només és una decisió. I les decisions no sempre són conseqüents ni encertades. I no sempre són permanents, tampoc.
Obro el calaix buscant algun petit objecte d’ell que hagués quedat, per llençar-lo i acabar així d’alliberar-me’n. No hi ha res.
Havia d’haver deixat alguna cosa per poder desfogar-me llençant-la més endavant.
Però potser mai no hi ha hagut res…
Avui aixeco la persiana. Respiro. El sol tebi del matí entra com si tal cosa.
Aniré al mercat cobert a comprar un parell de plantetes més, perquè no estigui tan sol, el meu gerani; i llaunetes de menjar per als gats, que són més i més cada dia que passa. Ah!, i pipes per al lloro, també.
“Apa, Eva”, —em dic, intentant això tan recurrent, entre nosaltres les dones, de ser positiva— “encara tens coses per a fer”.
Ja no ploro mai, però també sé que em costa massa somriure.
Estic definitivament vacunada contra l’amorosintosi.
Una idea m’ha vingut de cop: potser adopti un peix.
Total…
© -CarlotaFiguerola-