[Obra pictòrica de Lluís Badosa.]
[ART] L’art de Lluís Badosa. Gener de 2025
Reflexions d’un gandul fracassat. Salut tinguem
[Text de Eduard Garrell]
“Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació].” (sic)
Jorge Fernández Díaz
Aquest canvi d’any m’ha dut a tenir tractes intensos amb l’actual sistema sanitari, des de l’atenció primària fins a l’hospitalària, i no puc evitar de fer la reflexió sobre què ha passat des que Ernest Lluch, el 1984, va emprendre la reforma sanitària que el 1986 el Gobierno de Felipe González va aprovar (Ley 14/1986, General de Sanidad. BOE número 102, de 29/4/1986).
Aquella reforma, a més de la transferència de competències a la Generalitat de Catalunya, va reconèixer el dret a l’assistència de pràcticament el 100 % de la població catalana, va augmentar les prestacions sanitàries en l’atenció primària, la prevenció, la planificació familiar, la salut mental i els transplantaments. Abans de la reforma d’E. Lluch, la sanitat catalana patia un gran desgavell: mútues privades i sectorials, metges d’atenció pública domiciliària que visitaven un parell d’hores a la consulta pública i la resta del dia, pendents dels aconductats, això sí, permanentment disponibles. Una bona part dels hospitals, encara en mans de l’Església, la caritat i les fundacions privades. La reforma no es va dur a terme sense dificultats.
Una campanya —Operación Primavera— impulsada per sectors conservadors de la societat i de la medicina va intentar desprestigiar el canvi, especialment pel que fa a la seva universalitat i les reformes fiscals que es van dur a terme per fer-la possible.
Pel que fa als reformadors, aquelles fornades de joves metges més ben formats i amb uns objectius engrescadors, van posar en marxa els equips d’atenció primària, els centres de salut, la integració de la infermeria i del personal sanitari, les històries clíniques, les activitats de prevenció i promoció de la salut i la docència i les pràctiques dels MIR de medicina familiar. Durant anys es van entestar a detectar hipertensos, diabètics, cardiòpates, fumadors, bevedors… fins a posar en ordre saludable i guanyar-se la confiança d’una societat que temia tant els metges com els advocats, els capellans i la Guàrdia Civil. Es van construir edificis moderns i racionals per encabir tots aquests serveis, unes estructures que, si bé en aquell moment semblaven excessives, avui ja estan obsoletes. Només una crítica els he de fer, que l’entusiasme i la superioritat moral d’alguns els dugués a menystenir injustament els seus antecessors, molts, metges rurals que s’havien dedicat, amb els pocs mitjans que tenien, a atendre sense treva ni descans poblacions rurals i disperses, amb les condicions més dures imaginables. Lamento que entre les seves vocacions no hi destaqui la literària i s’hagi perdut un llegat important de la història del nostre país. També n’hi havia, és clar, que van embrutar les pàgines de la història de la medicina dels nostre país.
Després de la reforma, Ernest Lluch no va ser reelegit. Aquell estudiant catalanista de la Sorbona, impulsor d’un govern autònom al País Valencià i constructor d’una important estructura d’estat catalana, va ser incomprensiblement assassinat per ETA el 21 de novembre de l’any 2000.
Els artífex de la Operación Primavera han persistit al llarg dels anys a canviar el model, reduir la cobertura i les prestacions i traslladar-les a la gestió privada (eufemísticament dit externalització), més fàcilment accessible per a qui ho pot pagar.
El sistema se l’han carregat tant des de dins i com des de fora. Sovint, els més radicals i intransigents, els que consideraven corruptes els seus antecessors per cobrar dels aconductats, van canviar la bata blanca pel vestit i un armari ple de camises del color que més convingui i van dedicar-se a la gestió, al sindicat, a l’externalització i a aplicar les retallades que els successius governs han anat imposant.
Malgrat la resistència i la resiliència de molts professionals, la sanitat catalana avui és un model de destrucció i una guerra freda contra la població. L’Estat espanyol ha utilitzat la sanitat com a arma per atacar i castigar l’independentisme i la vitalitat de Catalunya, i no té cap escrúpol per utilitzar cap mitjà, ni que ens hi vagi la vida. Ja no els cal ni l’ETA.
[ART] Carme Llop al Racó d’Espai Art60
[Redacció]
De l’1 al 23 de febrer, el Racó d’Espai Art60 exposa l’obra de la pintora barcelonina Carme Llop.
En paraules de l’artista, “Les obres d’aquesta exposició mostren el meu interès per la natura i prenc com a referència els entorns naturals i els jardins. He volgut expressar el que em fa sentir allò que és bell i efímer alhora.
Alguns quadres mostren la fascinació que em produeix la contemplació de l’aigua i com si emmiralla la natura: les ondulacions de l’aigua en el pas d’uns ànecs, el dibuix encreuat dels joncs, el reflex del paisatge que es desdibuixa, els núvols, etc.
En els quadres de racons de jardins em motiven les llums, les ombres i els colors que em faciliten l’expressió de les sensacions i les emocions.
Intento captar la bellesa i allò que em toca de més profund. On l’instant atrapat esdevé sòlid i eteri alhora. On el real va més enllà per esdevenir quasi ideal. Crear un espai on l’espectador amb la seva experiència, ni que sigui per un instant, hi vulgui habitar”.
Diu…, de Nan Orriols
[Un article de Nan Orriols.]
Diu Pessoa que la llibertat és la possibilitat de l’aïllament. Explica que ets lliure si pots allunyar-te dels altres sense que t’obliguin a cercar-los la necessitat de diners, la necessitat gregària, l’amor, la glòria o la curiositat. Bé, a la Bíblia, ‘Cohèlet’ o ‘Eclesiastès’ ja ho va deixar clar: la vanitat, el pedestal, la Viquipèdia o qualsevol guardó ens esclavitzen. Néixer lliure és la grandesa suprema. Perdem la llibertat si oblidem que des del dia que vam baixar dels arbres només fem el ridícul. El papa de Roma fa el ridícul? Sí, i tots els que li van al darrere. I els monarques, els presidents d’una república, els dictadors…
La vida és una altra cosa, i cal entendre que la mort és una alliberació. Sí, sap greu pels ocells i les serps que estimes, però ells bé que es moren sense campanes ni esqueles. Però la vida també té plaers; si són secrets, millor, i si són públics, que els cantin els grills, que crec que ja no en queda cap. Pessoa també diu que està convençut que mai està despert. He escrit res? Qui sap…
[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XVIII. A la Bretxa
[Una novel·la de Dídac Costa.]
Mentre els militars de la Cavalleria de Montesa patien de valent a plaça Espanya, sent abatuts, arrestats o obligats a tornar amb la cua entre cames al quarter del carrer Tarragona, un dels batallons que havia aconseguit abandonar la plaça començà a avançar pel Paral·lel amb l’objectiu de controlar aquesta llarga avinguda, que ara duia el nom de nostre estimat Francesc Layret, abatut a trets a mans del Sindicat Lliure. Un segon batalló que encara lluitava a la plaça, veient la situació perduda i encara obert el camí pel Paral·lel, no desaprofità l’ocasió per escapar-se per allà buscant refugi.
El domini d’aquesta avinguda era important perquè tant els anarquistes com la Generalitat temien que el general Goded pogués ordenar un desembarcament de tropes des de les Balears, transformant el Paral·lel, l’artèria central de la festa i la disbauxa barcelonina, en un eix militar per al domini de la ciutat.
Per tal d’evitar-ho, els anarquistes del Comitè de Defensa del Poble-sec i del Sindicat de la Fusta, que tenia la seu a pocs metres d’El Molino, a la cantonada del carrer Roser, van aixecar ràpidament una impressionant barricada de llambordes i sacs de terra en forma de doble triangle, des del quiosc del davant de la sala de festes fins al centre de l’avinguda, tallant-la en dos; just al punt on el Paral·lel es troba amb la ronda de Sant Pau, a l’anomenada Bretxa de Sant Pau, potser perquè hi provoca una estranya cruïlla de moltes cantonades.
La barricada també permetia protegir les entrades dels carrers propers que donen a la muntanya de Montjuïc i el Poble-sec, un important bastió anarquista que omplia les files combatents; i a l’altra banda, els que entren a l’Eixample, el port i a les Rambles pel carrer Conde de Asalto, que acabava de canviar el nom pel de Nou de Rambla. Controlaven la barricada els treballadors de la fusta, alguns d’ells amics d’en Martí, amb qui volia unir-se en la lluita, tot i que encara érem lluny.
Els esquadrons avançaren pel Paral·lel sense topar-se amb cap obstacle fins arribar al Bar Chicago, on van ser frenats per aquesta nova imponent barricada, que els rebé amb un ferotge tiroteig. Els militars, en veure que no podien ni superar ni dominar la barricada que els estava causant moltes baixes, van intentar apoderar-se de l’edifici del Sindicat de la Fusta, a tocar de la barricada. Dirigits pel capità Darrell de la Guàrdia d’Assalt, que acabava de passar-se al bàndol feixista a plaça Espanya, van apropar-s’hi però no hi van poder arribar en ser frenats per una densa cortina de projectils que els obligà a retrocedir, deixant soldats morts i ferits a l’empedrat.
La tropa buscà refugi entrant a alguns edificis, on hi van intentar emplaçar les metralladores, però el
tiroteig intens també els ho feia difícil. El combat ja s’allargava més d’una hora, sense que els insurrectes aconseguissin controlar la barricada, des d’on patien un tiroteig incessant dels treballadors, que tenien tot l’avantatge.
Veient que la situació els era tan desfavorable, i trobant-se bloquejats, sense poder avançar ni retrocedir, el comandant Darrell prengué una dràstica decisió: posar en pràctica el criminal Plan Mola, tornant a deixar clar el que significava el feixisme, després que un subordinat li comuniqués:
—Comandante, es imposible conseguir el dominio de esta barricada, que nos impide lograr la misión y está causando muchas bajas…
Darrell respongué:
—Nos queda la táctica del Plan Mola: usar mujeres, viejos y niños como escudos humanos. Y los detenidos que ya están en nuestro poder.
—¡Buena idea comandante!
—¡Pues adelante, id con un grupo a detener a los primeros que encontréis y traedlos aquí! ¡No os olvidéis de coger a algún niño! —ordenà amb el dit alçat.
—¡Sí, comandante!
El tinent marxà amb un grup de deu soldats per un carrer que estava cobert dels trets dels obrers i començà a arrestar els primers deu o dotze vianants què trobà, sense importar-li si havien fet cap acció bèl·lica. Dones, nens i gent gran. Amenaçant-los amb els fusells, van obligar-los a dirigir-se, mans enlaire, fins a la posició on eren els militars. Un cop allà, Darrell amenaçà a crits els anarquistes que dominaven la barricada:
—¡O nos dejáis pasar o matamos aquí mismo a esta gente!
—¡Si son mujeres y niños! ¡Hijos de puta!
—Ells no estan lluitant! Sigueu valents i lluiteu contra els combatents, no contra civils desarmats! És això el vostre feixisme?
—I tu ets Guàrdia d’Assalt i català, collons! Que ets burro? —cridà un altre—. Què coi hi fots amb els feixistes, carallot? Que no te n’has assabentat que els teus caps són amb nosaltres?
—El meu cap és el general Mola! I aquests seran el que vulgueu, però els afusellem aquí mateix!
—Maleït feixista! No teniu ni un bri d’humanitat! És així com voleu guanyar? Fins i tot a una guerra hi ha límits, animals!
Veient que Darrell no feia broma i no afluixava, un d’ells cridà:
—Val, endavant! Marxem! Però deixeu-los anar ja, i no dispareu! —digué, reconeixent que havien perdut aquella batalla, confiant que podrien refer-se, però sense arriscar ni un segon més que complís aquesta sanguinària amenaça.
—Només així podeu guanyar terreny, malparits! Perdent la vostra humanitat pel camí! Per això aneu tant a resar, collons? Aquesta és la vostra Espanya?
—Ocupeu la barricada, però no quedarà així! Cada cop ens deixeu més clar per què us hem de matar!
Només així els feixistes aconseguien dominar aquesta prodigiosa fortalesa efímera construïda en pocs minuts per centenars de treballadors. Els combatents anarquistes van abandonar corrents la barricada i la seu del Sindicat amb els braços aixecats, però sense deixar les armes i buscant nous refugis. Això sí, permetent que els militars, després d’alliberar els hostatges, s’apoderessin d’aquell imponent baluard proletari.
Un cop guanyada la posició a les 8 del matí, després de dues hores d’intens combat, els soldats, encara sota les ordres del comandant Darrell, podien per fi respirar una mica més tranquils. Van emplaçar tres metralladores al voltant de la barricada: una davant del mític bar La Tranquil·litat, al costat del Teatre Victòria, un popular lloc de trobada i conversa d’anarquistes i republicans en temps de pau. Una altra al terrat de l’edifici del davant d’El Molino, i la tercera a la mateixa barricada, des d’on van començar a disparar sense descans cap al carrer Sant Pau i el Paral·lel en direcció al port.
Tot i haver perdut la barricada, els obrers seguien assetjant la tropa des dels terrats propers i les cantonades dels carrers que desemboquen al Paral·lel. Però ara els soldats estaven ben parapetats a la barricada. A aquestes hores, no només les armes passaven dels militars al poble, sinó que, en sentit contrari, alguna barricada com aquesta passava del poble als militars.
Des d’ella gaudien d’un domini complet d’aquesta estratègica cruïlla i del Sindicat de la Fusta, cosa que resultava especialment punyent als seus afiliats. Però alhora estaven atrapats, sense poder-se moure ni abandonar els punts forts que controlaven, perquè al llarg del Paral·lel, un munt de franctiradors amagats en balcons i finestres els disparaven sense pietat.
Els feixistes acabaven de mostrar-nos novament quina mena de règim polític volien instaurar, i quin era el seu nivell d’ètica i d’humanitat, malgrat ser tan catòlics. Perquè on s’ha vist, i fins i tot, en quina guerra s’ha vist soldats segrestant dones, nens i avis per usar-los com a escuts humans? Quina mena d’amor per Espanya es pot tenir actuant així? I quina mena de catolicisme és aquest que, mentre crida fanàticament Viva Cristo Rey, és capaç d’afusellar nens?, seguint consignes que no neixen de la improvisació desesperada d’un capità assetjat al carrer, sinó d’una pauta sistemàtica, definida pels alts comandaments per perpetrar aquesta croada contra mitja Espanya. Pautes d’actuació d’un terrorífic manual redactat pel director del cop, Mola. Quina mena de direcció era aquesta, que feia del terror, l’afusellament d’innocents, d’infants i el seu ús com a escuts humans, un recurs militar?
¿Com serien la guerra que semblava estar a punt de començar i la dictadura religiosa que ja estaven instaurant allà on guanyaven, si en els seus primers dies ja ho feien amb aquesta crueltat il·limitada que acabaven de demostrar aquí al Paral·lel i amb els canons de plaça Espanya? Trossos apedaçats d’obrers pels balcons serien la seva bandera, el seu argument, el seu altar? Semblava que sí. I contra això hauríem de lluitar avui fins a la mort.
[LLIBRES] «Manual del creador», de Josep Nogué
[Text de Nan Orriols.]
En Josep Nogué, un guiller de Sant Hilari, ha escrit el Manual del creador. El poder de les formes. És un llibre imprescindible per entendre coses tan evidents com que la figura de l’alfil engloba tots els representants del poder, tota la burocràcia de l’Estat, des del primer ministre fins a l’últim funcionari i, per extensió, tota mena d’intermediaris del capital o la religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el senyor. Són els administradors, i assumeixen aquest paper des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai.
Bé, el llibre dona vida a figures del joc d’escacs, que també raonen sobre l’univers i totes les coses que ens pensem que existeixen o no. «Creador és aquell que oblida que sap».
[LLIBRES] «Infermeres en guerra», de M. Cinta Sadurní i Xavier Bardolet
Eumo Editorial ha publicat aquest passat mes d’octubre el llibre Infermeres en guerra, de M. Cinta Sadurní Bassols i Xavier Bardolet, basat en la tesi doctoral «Infermeres de les Brigades Internacionals destinades a l’Hospital Internacional de Vic: humanisme i compromís polític (abril 1938 – gener de 1939)», defensada per Sadurní l’any 2022 a la UVic-UCC.
L’objectiu del llibre és donar veu a les dones, a les infermeres, en un conflicte bèl·lic com va ser l’anomenada Guerra Civil (guerra d’agressió contra Catalunya), per a donar-los protagonisme, «una manera de posar en qüestió —escriu l’autora— una de les creences que m’han acompanyat tota la vida, que «cal passar desapercebuda en l’àmbit públic» i, per extensió, excloure les dones i els seus relats dels llibres d’història. De fet, per a M. Cinta Sadurní el llibre és una bona manera de trencar el silenci i restituir la dignitat de les infermeres i de les dones, «i alhora una forma de rebel·lar-se contra la seva invisibilitat».
Els hospitals de les Brigades Internacionals, com el de Vic, van ser concebuts com a unitats militars i sotmesos a un ferri control polític, on es parlava de combat, però no de pèrdua o sofriment. És, precisament, a través de les veu de les infermeres que descobrim aquest dolor, la precarietat, fins i tot la negligència, però, igualment, la solidaritat entre donen provinents d’arreu del món amb el mateix compromís: frenar el feixisme.
El periodista Xavier Bardolet ha seleccionat els continguts que formen part del llibre amb un to prou adequat que ajuda a captar l’atenció dels lectors, per manera que en el relat que ha bastit són les infermeres les que prenen la paraula, amb què és a través dels diàlegs que la història cobra vida.
Vic és un altre dels protagonistes d’aquesta història: va ser una de les ciutats elegida per les Brigades Internacionals per establir-hi un dels seus hospitals, que va ser operatiu entre l’abril de 1938 i el gener de 1939,; una història que s’explica a partir del testimoni d’algunes infermeres que hi van treballar, en una guerra que va mobilitzar centenars de voluntàries i va capgirar les seves vides.
[ART] «Matices», nova exposició a Espai Art60
[Redacció]
La galeria Espai Art60 de Sant Joan de les Abadesses exposa del 4 al 26 de gener de 2025 l’obra de la fotògrafa mexicana Patricia García (Patgava).
Amb el nom de «Matices», Patgava ens mostra una selecció captivadora que uneix matisos cromàtics, significats profunds i la dimensió temporal de la fotografia.
A «Matices», el color i l’escala de grisos dialoguen amb el moviment per revelar allò que l’ull no pot percebre, però que la intuïció ens permet imaginar. L’exposició fusiona la subtilesa del significat, com en la literatura, amb les capes temporals que evoquen la música, creant un espai on l’oníric i el real es troben entre ombres i contorns.
Galaxia terrenal
¿Shilouette?
Movere
Transparencias
Mar hirviendo
Nudus