[Encreuats] Sexe descreuat

[Un conte de Jordi Remolins.]

L’escurçó va mirar a banda i banda de la carretera tot constatant que no s’acostava cap humà fill de puta amb els seus vehicles d’acer i plàstic disposat a adherir-lo a l’asfalt per a tota l’eternitat. Va fer un llengot a una mosca despistada que en aquell moment passava per davant seu i, mentre degustava el regust de la femta sobre la qual havia estat parasitant l’insecte, va iniciar la trajectòria rectilínia en direcció al camp llaurat de la Barricona.

Quan encara no havia arribat a la mitjana groga i discontínua de la carretera, va veure com un Ritmo blanc descolorit es dirigia cap a ell en direcció sud. Va aixecar el tronc i va contemplar uns fars aproximant-se a cent trenta quilòmetres per hora, mentre a l’altra banda del parabrisa un home d’uns quaranta anys aclucava els ulls just a temps de no atropellar-la i dirigir el cotxe cap al camp de blat on va aterrar amb un terrabastall monstruós.

L’animal de forma hominoide va sobreviure miraculosament a la topada tot i no portar el cinturó de seguretat dins del Seat que li havia deixat el seu cunyat. Feia quatre setmanes que l’havia estrenat i a ell no se li va acudir res més que anar-lo a provar fins a la barra americana de l’estació de Sant Joan de les Abadesses. Allà va beure, va cavalcar mitja hora sobre una meuca, va parlar sorollosament sobre futbol i dones amb alguns coneguts de la baronal vila, i va sortir-ne de quatre grapes a la recerca d’un cotxe que ni tan sols recordava on havia aparcat. Les ínfimes possibilitats de conduir-lo fins a Ripoll sense prendre mal van acabar-se alhora que emprenia una dormida de quatre segons i mig, just el temps que va necessitar per ser efímerament conscient que acabava de donar tres voltes de campana, abans de perdre el coneixement.

El primer cotxe que va adonar-se de l’accident va passar al cap de tres hores. Era un treballador que pujava a la Fibran i que gràcies al major nombre d’hores de claror dels mesos d’estiu va veure que un objecte encara no identificat estava de potes enlaire a uns metres de l’asfalt. Va aturar l’R8 a un voral de la carretera i va córrer fins al vehicle per constatar que Quílmez encara respirava. De fet, mig dormia la mona, mig descansava producte d’un traumatisme cranioencefàlic que a partir d’aleshores no li va pas agreujar la manca d’unes aptituds intel·lectuals que sempre havia exhibit. Una ambulància va portar-lo a l’hospital de Campdevànol al cap de tres quarts d’hora, on durant setmanes va rebre les visites d’amics cridaners i familiars escandalosos, entre els quals el cunyat que ja havia comprat un vehicle de segona mà, conscient que passarien alguns anys abans no en pogués adquirir un altre de nou.

La dona de Quílmez sabia que l’estava enganyant durant tot l’embaràs del seu primogènit. De fet, ella també es fotia al llit amb qualsevol home que li vingués de gust. Segurament el nano no era fill d’ell, o sigui que tampoc li podia recriminar gran cosa. Eren més o menys feliços fent cadascú la seva, vivien junts, follaven gairebé cada dia, i a sobre ara compartirien la paternitat d’un nou individu que hauria pogut ser avortat en nombroses ocasions, encara que per diferents raons va acabar sent gestat amb tota la normalitat que aquella família excèntrica podia permetre’s.

En tot cas, el problema dels Quílmez mai van no ser les infidelitats. Ho era més aviat el Tetris desestructurat que conformava els respectius cervells del matrimoni. Si Sigmund Freud hagués pogut tractar-los, les seves teories se n’haurien anat a prendre pel cul per la via directa.

Quan la van ingressar perquè acabava de trencar aigües, el seu marit encara no havia estat donat d’alta. No la van poder instal·lar a la mateixa habitació, tot i que aviat les infermeres es van adonar que allò havia estat un error. Ara els passadissos del centre hospitalari s’havien convertit en un carnaval de personatges maleducats que no respectaven els cartells de silenci, escopien a les parets i xiulaven melodies de Tino Casal i Chiquetete sense injectar-hi cap mena d’harmonia, mentre anaven d’una cambra a una altra per visitar al matrimoni. La gota que va acabar amb la paciència del director del centre va ser el dia de juny que la televisió retransmetia un Itàlia-Brasil des del camp de Sarrià corresponent al mundial de futbol. Els crits de celebració que cada gol va generar entre les amistats dels Quílmez, i que van acabar amb un espetec de mastegots entre partidaris d’una selecció i l’altra, va provocar que a partir d’aquell dia i fins que van donar d’alta als dos membres del matrimoni, l’hospital disposés de servei de guàrdia jurat per evitar convertir-se en la rèplica d’una taverna o un prostíbul de carretera.

Aquell va ser el primer fill de la família Quílmez. Després vindria una nena que va ser menystinguda des del mateix moment de la concepció, i un segon nano a imatge i semblança del seu progenitor. Cada un d’ells tenia un any més que l’altre.

La rutina de la família al minúscul pis de la carretera de Ribes on vivien es reduïa a hores i hores de televisió, àpats tan desequilibrats com els seus mateixos receptors, i una vida social limitada a espècimens amb la mateixa capacitat de raciocini que un protozou. Això sí, seguien copulant dins i fora del matrimoni, aprofitant que ella mostrava les cuixes cel·lulítiques mentre fregava les escales ben agenollada i escamarlada. El veí de l’últim pis aprofitava aleshores per envestir-la per darrere fins a remullar-li el plec on pretenia infructuosament encastar la pixa. O bé quan ell entrava als lavabos públics soterrats que hi havia davant de Cala Paula acompanyat per una sòrdida meuca amb el cony escardalenc, a qui premiava amb una moneda de vint-i-cinc pessetes després d’haver-la posseïda, ignorant el dolor d’ossos que arrossegava d’ençà de la descomunal sortida de carretera.

L’època de Nadal era sempre la més similar a la d’una família convencional, mentre els nanos van ser petits. Els pares compraven quatre regals per tenir-los contents i entretinguts, que els cagava el tió. Nines per a la nena i pistoles i cotxets de joguina per als nens. Una miniatura imitació de Guisval d’un Seat Ritmo de color blanc amb la qual els nanos reproduïen l’hòstia que es va cardar el seu pare abans que ells naixessin, era l’estrella d’un parc automobilístic que més d’una vegada havia fet relliscar a la senyora Quílmez quan oblidaven de recollir-la després d’haver-hi jugat. El dia que l’oncle va ser testimoni de la rèplica del sinistre que va acabar amb la seva antiga joia motoritzada, va ser el darrer que el van veure. Fastiguejat de l’estupidesa familiar va gastar-se tots els estalvis per a comprar un bitllet d’avió que el va portar a la ciutat de Los Angeles, on encara ara treballa com a cuiner d’un restaurant de cuina espanyola especialitzat en xili, pizzes i kebabs. Mai més no ha enviat una carta o ha fet una trucada a una família a qui sempre més s’ha penedit d’haver conegut.

La pau nadalenca es va trencar l’any que per primera vegada van deixar tastar el xampany al seu fill gran. Tot just tenia nou anys quan va enganxar una merda de proporcions gràcies a una ampolla de Rondel Oro. Era la nit del vint-i-quatre de desembre. El pare Quílmez va arribar encara amb l’olor de la prostituta amb qui havia estat cardant a un llit del primer pis d’un conegut establiment d’Orís, i va sentir els crits de la seva filla a la petita habitació dels nanos. Va afanyar-se a despertar a la dona i tots dos van anar a espiar-los. Quan van mig obrir la porta, van veure com els dos petits salvatges utilitzaven el cony de la nena com a aparcament per tots i cadascun dels cotxes de joguina que els havien regalat durant els darrers anys. Mentre el petit l’aguantava, l’altre estacionava el petit vehicle i el tornava a treure entre els plors de desesperació de la germana, i els gemecs de joia del seu còmplice.

Quílmez i la seva dona van excitar-se tant, que no van ni esperar a entrar a l’habitació per consumar un coit ràpid al sofà. Els brams animals que proferien van provocar que els dos fills abandonessin durant uns minuts la violació automobilística, per ser testimonis de la procreació del quart fill de la nissaga. Afortunadament per al gènere humà, aquell part es va malmetre després que la senyora Quílmez consumés una follada animal amb el veí, a les mateixes escales de l’edifici. Un graó va ser el responsable que el fetus patís una malformació a les cervicals que el ginecòleg va detectar un parell de mesos abans d’un naixement que mai no es va produir.

La filla dels Quílmez va ser l’ovella negra de la família des d’aquell mateix dia. La seva capacitat intel·lectual era similar a la de la resta de membres, però com a mínim tenia una capacitat de sacrifici i un amor propi que la van convèncer de no continuar vivint amb aquells sonats. L’any que en va complir dotze, va conèixer un noi de divuit que havia fet parada amb les atraccions de la festa major per Sant Eudald. Va marxar amb la família de l’adolescent, treballant amb ells, i posant-se curiosament malalta cada any coincidint amb la segona setmana de maig.

La seva mare va trobar-la a faltar durant un parell de dies. El pare mai no va preguntar per la seva absència i els seus germans van trobar altres nenes amb qui jugar amb cotxes de miniatura.

Els vehicles van portar sempre mala sort als Quílmez. Molt abans que els dos nanos es compressin un Renault Fuego, el seu pare va adquirir una Gimson de cinquanta centímetres cúbics, amb un tub d’escapament rudimentari, però recobert amb un embellidor cromat que era la sensació dels dos germans. Reiteradament, hi passaven els dits per entremig, escaldant-se’ls amb cremades de tercer grau malgrat les experiències prèvies.

El seu progenitor va comprar el ciclomotor per poder anar de putes, encara que la tele ja començava a emetre anuncis advertint del perill de barrejar alcohol i benzina. Els clients de la discoteca Bananito de Sant Joan estaven farts de treure-li la pipeta de la bugia per divertir-se quan el trobaven aparcat davant de la barra americana.

Un dia l’home va sortir totalment embogit del prostíbul perquè un altre client l’havia advertit que li estaven boicotejant de nou la moto. Efectivament, va constatar que un parell de nois li excitaven el carburador per tal de negar-li l’engendro. Va abraonar-se sobre els postadolescents amb el vas de cubata que acabava de trencar contra la paret de l’establiment comarcal de sexe. L’un es va escapar cames ajudeu-me en direcció al futur alberg de la Ruta del Ferro. L’altre va rebre un parell de talls amb el cantell de vidre del vas. El whisky Dyc que contenia va servir alhora per ajudar a cicatritzar instantàniament les ferides. Quílmez va tornar a arremetre, però aquesta vegada va caure a terra i es va clavar l’arma cristal·lina en una cuixa.

Emprenyat com una mona va tornar a entrar al puticlub. Va contractar els serveis d’una dona d’una determinada edat, amb qui va allitar-se. Tot i que va intentar aixecar-li l’eina amb una mamada inconsistent, només va aconseguir que quedés adormit a l’habitació. Abans de tancar el local la senyoreta va haver de fornicar amb un parell de clients més fent equilibris en una butaca, perquè el llit estava ocupat per Quílmez.

Quan va despertar-se ja clarejava a Sant Joan de les Abadesses. La cuixa ja havia deixat de sagnar-li feia hores, però li feia un mal de mil dimonis. Va sortir a la carretera d’Ogassa i va pujar a la moto. Instintivament, va tornar a col·locar la pipa sobre la bugia, va excitar el carburador i davant les constants negatives a engegar-se va aprofitar la pronunciada baixada per engegar la Gimson. Quan ja arribava al trencant de la carretera de Ripoll va oblidar-se de fer l’estop i va ser víctima de Jordi Caballeria que amb una Yamaha XJ1100 amb el far rodó, va envestir-lo perquè no va evitar la nova presència sobre l’asfalt. L’hòstia que es va cardar amb el cap contra la vorera no va ser suficient per recuperar una sensatesa que mai no havia tingut. Caballeria va demanar-li perdó tot i no tenir-ne cap culpa, però l’australopitec va pujar de nou al ciclomotor emetent monosíl·labs inintel·ligibles, va engegar-lo aquesta vegada a la primera, i va arrencar en direcció sud.

Un cop va sobrepassar les instal·lacions de l’AE Ripollès, Quílmez va quedar profundament adormit sobre la Gimson i, reiterant allò que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, va traçar una trajectòria rectilínia a la corba que condueix a Ribamala. Ell i la moto van enfonsar-se al riu Ter. L’home va continuar roncant fins que l’aigua va obstruir totalment les seves constants vitals. La màquina va deixar de roncar en el mateix moment d’enfonsar-se.

Un autocaravanista que estava pixant prop del riu va adonar-se del pneumàtic amb tacs de 2 i 3/4 17 de darrere de la moto. Un parell d’hores més tard una grua va extreure la ferralla del riu. La sorpresa de l’operari va ser contemplar el cos humà que estava abraçat a la Gimson. La pèrdua va ser ostensible per a les meuques de la comarca.

El forense que va practicar-li l’autòpsia per poc s’emborratxa amb el contingut etílic de baixa qualitat que destil·lava aquell cos. Tres dies després del decés, els serveis funeraris van portar el seu cos al monestir de Santa Maria. La dona i els fills van equivocar-se de recinte i van anar a Sant Josep Obrer per acomiadar-lo. Quan es van adonar de l’error, el seguici fúnebre ja enfilava el carrer Doctor Raguer en direcció al cementiri.

Quílmez va deixar una vídua, dos fills imbècils adolescents i una filla que fins que no ha llegit aquest conte de Sexe Creuat no ha descobert que era òrfena de pare. Moltes converses de bar a Ripoll mantindran viu el record d’aquell exemplar d’homo ripollensis com a mínim fins al 2056. Els fets dels seus fills tardaran bastant més a oblidar-se.

On rau la bellesa?

Improvisation 7-1, Wassily Kandinsky.

[Un article d’Helena Bonals.]

A la carrera, un professor de poesia anglesa ens va dir que la negació del món material és pròpia dels bojos. El mateix professor que també ens va preguntar «Per què escriure un poema d’amor si mentrestant pots estar cardant?». Suposo que el tipus de bogeria de la qual ens parlava seria la d’un personatge com Don Quixot, que Kundera afirmava que era verge. Que em recorda el Goethe que en va ser, de verge, fins als quaranta anys.

Jo en dec ser, de boja, després de força anys d’existència, sense tenir massa por de la solitud, tan necessària per poder viure acompanyada, ni de mostrar horror vacui en els meus dissenys minimalistes, en el meu capteniment, en la meva personalitat.

Com es manifesta això? Potser en el fet que sempre he cregut que la millor manera de posseir una obra d’art no és tenint-la penjada a la paret de casa, ni fotografiant-la d’esquitllentes en un museu, ni tenint-la impresa en un paper. L’únic que ens cal és saber veure-la, entrar-hi espontàniament, que deia Espinàs, fer-ne una lectura que quedi sempre en el teu interior.

Per això també, haver vist la pel·lícula d’un llibre, saber-ne el final, o que te ‘n facin spoilers, no fa pas que els autèntics lectors deixin de desitjar llegir l’obra que n’és a l’origen. Perquè sempre vols saber-ne més, del que estimes.

Recordo d’haver llegit El llibre del desassossec, de Pessoa, amb deler mentre el tenia agafat de la biblioteca, i en com el vaig abandonar un cop l’havia comprat. Així passa quan et tenen, que deixen de voler-te, sempre he pensat. Sobretot si ets dona.

De la mateixa manera, jo estimo molt, i encara més i tot, quan faig meus els versos de Margarit:

«Estimar és ser distant,
l’amor és ser estranger.»

Perquè això és darrere tot el que sempre he escrit, és allò que em mou, el que crec amb vehemència, alhora que amb matisos. Cadascú és sempre cadascú.

 

 

Helena Bonals

Helena Bonals Barberà neix l’any 1971 a Manresa. Poc temps després comença a viure a l’Hospitalet de Llobregat i estudia fins als catorze anys a l’Escola Betània Patmos i després a l’Institut Boscà de Barcelona. Cursa Disseny Gràfic a l’Escola Elisava i a continuació Filologia Anglesa amb menció en Filologia Catalana.

Des del 2010, treballa com a tècnica auxiliar a les biblioteques de l’Hospitalet, primer a La Florida i, d’ençà de 2013, a la Tecla Sala. A banda de les tasques pròpies de la feina, elabora una guia de lectura de Charles Baudelaire i una de Paul Valéry, dissenya centres d’interès per aconseguir que els usuaris s’emportin en préstec els documents, condueix clubs de lectura i fa de jurat al certamen poètic Andreu Trias.

Amb els blogs que va obrint des de 2007, un d’ells dedicat a la seva poesia, En cada vers que has entès, comença a participar en recitals i festivals poètics arreu de Catalunya. Ha iniciat i impulsat uns altres quatre blogs: Anticànons, d’interpretació de novel·la que no ha obtingut prou reconeixement; Una cosa molt gran en una de molt petita, d’anàlisi poètica; D’allò bell, d’allò sublim, d’art; i L’eco se sent, de crítica d’obres actuals.

Ha publicat diverses autoedicions de poesia —L’important és la rosa (2018) i 73 anys 37 planys (2019)—, aforismes —La llibertat és una biblioteca (2018)—, interpretació fotogràfica —Jo em crec el que passa en una imatge: Vicenç Lafebre vist per Helena Bonals (2016)— i interpretació d’El quadern gris, de Josep Pla (Ara Pla, 2022).

El Porró

[Un article de Glòria Fluvià.]

Tot i que el porró ens l’hem fet nostre tal com diu el refrany, «Qui el porró no sap alçar, no és bon català», no es coneix exactament quin n’és l’origen.

Joan Amades (1890-1959), etnòleg i folklorista, situa l’origen del porró en una mena de copa amb forma de banya com la que es veu en el Tritó romà. Els romans tenien el costum de beure en una banya d’animal, tant la feien servir de got com per beure a galet i sembla que d’aquí va aparèixer el porró, una fusió entre un got i una ampolla. El mot porró podria derivar-se del llatí porrum, que vol dir all porro, recordant la forma que té aquest all en forma de bulb.

Comenta Amades que cap al 1908 els esperantistes catalans van enviar un porró als de la Sorbona de París i la sorpresa «no tingué límits; tothom qui tractà de beure es tacà i l’admiració fou gran quan el nostre company va refilar una tirada. El porró fou posat al lloc de més distinció i de més honor de l’entitat».

Continua Amades. «És costum de mesurar el temps que dura una tirada de vi. Hom sol servir-se de cançons adients al cas i molt xiroies. Així que hom agafa el porró, els companys, a cor, es posen a cantar; quan arriben a la darrera nota, el qui beu ha d’abaixar el porró, cedir-lo al seu company i afegir-se de seguida al cor, que reprèn la canç».

Hi ha documentada una cançó, el «Ball del Porró», de la qual n’ha fet una versió actual el grup Randellaires. Amades descriu al Diccionari de la Dansa i al Costumari un ball del porró a Torelló, a Sant Feliu de Torelló i a Sant Pere de Torelló en el qual un noi dansava amb un porró al cap i una noia se li apropava amb una coca, en menjaven i el noi li oferia un traguet, sense deixar de ballar i sense que caigués el porró! Tot seguit sortien més noies, fins que s’acabava el vi…, o el porró queia.

Antigament, es feien tant de vidre com de terrissa, el més antic és de vidre, data del segle XIV i es conserva al monestir de Santa Maria de Poblet.

Al segle XVIII a Catalunya hi havia una gran producció de porrons de vidre, arribant fins i tot a competir amb el cristall de Bohèmia; per això era considerat un objecte de luxe. Més tard, al segle XIX la tradició de beure amb porró va passar al món de pagès. A totes les cases hi havia un porró ple de vi per a quan hi arribava la gent del camp amb set. A començaments del segle XX en qualsevol llar catalana hi havia un porró. La gent comprava el vi a granel i el consumia amb el porró.

A l’N-II, al pas per Abrera, hi havia uns quants restaurants de carretera en què paraven a dinar els camioners i, també, els turistes que anaven a visitar Montserrat. Era costum oferir vi de franc al viatger que pogués aixecar el porró amb una mà. En principi, només hi havia un hostal que tenia un porró a la porta amb aquesta oferta. Molt aviat un altre local va posar-hi dos porrons i un altre es va fer famós, com el restaurant dels Tres Porrons. Fins i tot n’hi va haver un altre amb quatre porrons. Aquesta tradició es va perdre amb la construcció de l’actual A-2, els vehicles ja no passaven per l’interior de la població i de mica en mica es va perdre aquest costum.

Hi ha uns quants refranys adreçats al porró: «Beure amb porró, no fa senyor“. “Qui beu amb porró no beu tant i beu millor» o… «Qui amb porró beu son vi, bevedor fi».

Tornant a Joan Amades, comenta els tipus de porrons amb els seus respectius noms: quan el porró passa de dos litres de capacitat se l’anomena porrona, porró de taverna, porró garber o porró segador per dur al camp dins un cistell amb palla o sense; porró pescador, amb la base molt ampla per a evitar que es tombi fàcilment; el porró valona per l’acabat pla del broc gros com la forma de les ales d’un barret; el porró valencià, amb el coll recte i el galet molt corbat; la panxa saragossana o porró aragonès, el porró de coll tort…

Finalment, cal comentar que la decadència del porró s’inicia als anys seixanta amb l’aparició del plàstic, que arracona el vidre gràcies a una més gran resistència. La popularització del consum de vi embotellat contribueix, finalment, que el porró perdi terreny.

 

[VERSOS] El contrabaix

[Text, veu  i fotografia de Gabriel Salvans.]

Assegut en un banc, més que un banc
és una biga rautada pel temps
i la intempèrie que fa de banc,
penso, si n’ha escoltat de pensaments!
Pensar, diu un meu amic, home de teatre
amb més de quaranta anys dalt l’escenari,
pensar és una cosa massa seriosa
perquè qualsevol ximple ho faci sense
pensar. Ningú es posaria a tocar
el contrabaix sense saber-ne, en canvi
tothom pensa que sap pensar i pensa
sense cap mena de raonament,
i penso que té raó. Mentrestant
fugen del Montseny les darreres llums,
tanco els ulls i m’enfonso en l’harmonia
de pensaments que m’envolten i penso.

A cau d’orella, 2024.

Reflexions d’un gandul fracassat. La magdalena de Proust*

L’olfacte és el més íntim de tots els sentits.

 

L’Ulisses (és un nom fictici, perquè em recorda el personatge de Benejam, del TBO) és un urbanita de vacances que mai no abandona els seus hàbits quotidians: al matí es dutxa, es pentina i s’impregna de colònia i amb la tovallola a l’espatlla baixa a la platja a trenc d’alba, un xic després que jo, decidit a submergir-se a l’aigua calma del matí.

L’oratjol que baixa per la riera anuncia de lluny la seva presència i jo procuro posar-me a contravent per salvar les meves neurones de l’ofensa olfactiva. El meu cervell reconeix la flaire però és incapaç de relacionar-la amb l’entorn, no obstant, de cop i volta es desgranen en la memòria olors i emocions antigues, oblidades durant dècades…

Diu Sebastià Serrano que l’olor és com una papallona per a la memòria i per això en podem esperar qualsevol cosa.

Es veu que el que en diem cèl·lules olfactives en realitat són neurones que connecten de manera immediata, sense filtres, amb l’amígdala i amb l’hipocamp. Les emocions es guarden a l’amígdala i els records a l’hipocamp, i quan connecten neix la memòria olfactiva. L’efecte magdalena de Proust, en diuen.

Em retorna el record d’aquestes cales quan de matinada i al vespre hi recalaven els sardinals, els llaüts, els bots i els gussis. La fortor del peix malmès llençat  a la sorra, la fetor de les  xarxes esteses,  l’olor de sèu que el paler* unta als parats* per avarar amb el palanqui* les barques a la sorra,  les clovelles de garoines i musclos vora una foguera ofegada amb aigua de mar, les pells de meló consumides pel sol i les mosques, algues, un cassó de quitrà o de pega en el focarrí  d’un pescador que calafata la barca, i les alenades de perfum de resina de la pineda.

Flairo l’entrada de la casa amb els forcs d’alls i cebes i el blat de moro penjant d’aspres, el soll del porc, el galliner, l’agror de vi vessat al celler i el lluquet cremat a la bóta.

A l’eixida l’hort, la cort d’un parell de vaques, la quadra del cavall i el femer.

Passant pels carrers floten perfums de sofregit confitant-se a la cassola, llenya cremant a la llar, de taps de suro en  grans coves que les dones i la canalla triaran. La suor d’un cavall i l’escafarlata* del carreter, la userda dallada i la femta escampada pel carrer que algú recull per a l’hort regat amb mesquita.* El perfum de les tomaqueres i les argelagues i lletsons pels conills a la falda del davantal.

Les olors estimulen els records amagats en els meandres de la memòria. Cada època de la nostra vida fa una olor i tots tenim el nostre Du côté de chez Swann: el guix i la tinta de l’escola, el sabó de coco i el xampú de brea, la classe en un dia de pluja, la càmfora dels mundos*, el resclosit de la tenda de l’acampada al matí, la noia del primer petó, la caserna, el cinema de poble, l’olor de por del meu pare, detingut a comissaria per parlar en català al tramvia, les olors embriagadores del paper antic de llibres descosits, pergamins i tintes del Conservatori de les Arts del Llibre, la de cal barber i la de caliquenyo, pota, cafè torrefacte i anís del Mono del casino, la bassa dels capgrossos… Olors inseparables del record, records inseparables de les olors.

Obro els narius i ensumo com un llebrer. Res, fins que a la platja, un home amb la  barca sintètica, just li dona fusa* que escalfa el motor que fumeja, un camionet de l’ajuntament, elèctric i sostenible, neteja del passeig els pixats dels gossos dels estiuejants amb aigua a pressió i detergent amoniacat. La colònia de l’Ulisses posa la nota grotesca a la ferum ambiental.

M’entristeix aquest país, aspirant fracassat a l’asèpsia, inodor, higiènic, sostenible i  insuportablement fastigós i estèril. Els extractors de les cuines purifiquen el fum del sofregit, les depuradores esterilitzen l´aigua que vessa a un mar on ja no hi ha musclos, ni crancs, ni algues, ni garoines per podrir-se a la platges,  estimem gossos humanitzats i els animals que hem fet fora de casa són confinats en macro granges automatitzades, els comerços aromatitzats per confondre els nostres sentits i estimular el consum.

L’olor és el sentit de la supervivència i de la reproducció, però sembla que ha passat a ser secundari en un món envaït per la imatge i el so.  Ens desodorem i purifiquem el cos amb súper aliments embolcallats amb plàstics en atmosferes protectores i malgrat la nostra por i les nostres precaucions, viurem estèrils i morirem plastificats. Ho explica magistralment el professor i catedràtic Enric I. Canela en aquest article.

Vocabulari

*La magdalena de Proust.

*paler – Persona que té cura de netejar i arranjar les barques quan són a terra i de preparar la maniobra d’avarar.

*parat – Travesser de fusta que es disposa, paral·lel a d’altres, damunt la platja per fer-hi lliscar una embarcació a l’hora de varar-la i treure-la.

  • palanqui –  Aparell per a treure embarcacions format per dos bossells amb la corda corresponent.
  • escafarlata – Tabac tallat en fils per a la pipa i les cigarretes.
  • mesquita –  Mescla semillíquida d’orins i matèries fecals que hom treu dels dipòsits de les comunes i serveix per a adobar els camps.
  • mundo – Castellanisme. Bagul gran i profund amb tapa convexa.
  • donar fusa – Impuls que es dóna a la barca fent-la lliscar fins que queda surant dins la mar.

 

El «concert» del Titànic i la Cosa Nostra

Salvador Illa junt amb els dirigents de Ciudadanos durant la manifestació espanyolista del 8 d’octubre de 2017 a Barcelona.

[Un article de Xavier Borràs.]

Conta la malaurada història del transatlàntic RM Titànic (abismat durant la nit del 14 al 15 d’abril de 1912) que els vuit membres de l’orquestra Wallace Hartley Band van continuar tocant llurs instruments als salons de primera classe mentre el vaixell s’enfonsava (no en va sobreviure cap, per cert). M’ha vingut al cap la imatge del Titànic aquests dies que el «procés» kafkià dels soi-disants independentistes arriba al fons del tot, com els músics del Titànic, ara tractant que la gent senti, i escolti, la rocambolesca peça d’un «concert» (econòmic) que Esquerra ven a la seva militància (la meitat de la qual viu de la morma de les paguetes, la Cosa Nostra) per a fer president de la Generalitat Salvador Illa, ultraespanyolista i ultracatòlic capdavanter de la sucursal dels neofalangistes del PSOE al nostre país.

Si algú hagués dissenyat l’estratègia (i la tàctica) que ens han menat fins aquí, fins aquest finis cataloniae, no ho hauria pogut fer millor per acabar amb la lluita per la llibertat. Tots i cadascun dels «músics» han fet el seu paper, sigui de cagacalces (mentre abrandaven la «massa»), sigui d’amorosos rosegaaltars; tots han actuat pel bé sempitern d’Espanya. Ara, que teníem l’oportunitat que solament governés la tropa unionista d’«esquerres» (els neofalangistes que dèiem, inclosos els perniciosos Comuns, amb el suport del PP), a la ‘pobra’ exiliada Marta Rovira, retornada expressament per aital fet, no se li acut cap altra facècia que fer president un dels cacics del 155. A canvi de què: doncs, a banda de la continuïtat de la Cosa Nostra, també pel xantatge via enregistraments del programa espia Pegasus que els té a tots, totes i totis agafats per l’ouera.

Mon pare, ben jove jo, ja ens explicava que el que li caldria arrencar d’una vegada per totes a la política catalana era la «crosta del franquisme», és a dir, la insuportable ferum de la mediocritat, els endollats, els alcavots i encobridors de tota classe i condició, suportats per les nissagues familiars i adlàters, que solament aspiren a perpetuar el seu poder per a entorpir, anorrear (o subvencionar i fer callar) qualsevol camí que no sigui el de la submissió al capital i l’Estat.

Evidentment, la crosta no solament no ha desaparegut sinó que s’ha estès per totes les capes de la societat i ha produït una raça d’escurçons que, a través dels partits (instrumentals), perpetua llur poder i estén la malura, finalment, entre els més joves i suposadament abrandats (tots els partits, fins i tot la CUP o AC, que també xumen de la mamella pública…, sí, Puigdemont inclòs, tot i la legitimitat que encara intenta preservar).

Amb tota aquesta mala peça al teler, sentir l’admirat (cantant) Lluís Llach (president de l’ANC), somicant que estiguem alerta i a punt (per si Esquerra fa president el corrupte Illa). I jo em pregunto: alerta i a punt per a fer exactament què: prendre el poder?; apallissar els dirigents que ens han dut fins aquest atzucac?; adquirir tiracòdols i pistoles d’aigua?

Si anàvem pel pedregar, acabarem tots trinxats.