[LES NOSTRES ERMITES] Sant Cugat de Gavadons (el Moianès)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Es tracta d’un temple romànic del s. XII situat al cim del turó del Puig dels Estels (1.046 m), dins el municipi de Collsuspina. Antigament s’anomenava Sant Cugat del Coll-sa-Sima. 

L’edifici consta d’una sola nau amb restes d’absis a la capçalera que va ser modificada per ampliar el presbiteri. El campanar, cobert a dues aigües, està situat sobre l’arc troncal i és de torre amb secció quadrada a manera de comunidor. Durant el s. XVI s’hi van afegir dues capelles laterals d’estil gòtic, cobertes amb impostes i claus de volta decorades amb motius animals i nervadures molt afinades. El 1817 també s’hi adossà una masoveria, avui dia abandonada.            El primer de maig s’hi celebra un aplec molt lluït i es canten el goigs en honor de sant Pere Regalat, protector de les pedregades. 

S’hi pot accedir amb automòbil per la pista asfaltada de 2,8 km que surt de la carretera N-141-C que uneix Vic i Manresa. Just passat el km 35, poc abans de l’accés al poble de Collsuspina, gireu a la dreta. La pista passa vora el raval de les Casetes, la masia del Nualard i la de l’Oller, amb les seves granges i, després de contornejar el mas Bellver, arriba dalt del turó on hi ha l’església de Sant Cugat. 

«Temps universal», de Nan Orriols

Hiperrealitat · Richard Martín · Oli sobre tela · 95 x 110 cm

[Un article de Nan Orriols.]

L’univers són milions d’estrelles, galàxies infinites, planetes, meteorits…; de fet, no en sabem res. El que sí que puc explicar és que mirant l’univers vaig entendre que, en relació amb el temps universal, no existim. I que el poc temps que vivim, els humans el dediquem a crear déus, partits polítics, sectes com l’Opus Dei o el Ku Klux Klan o qualsevol tipus de dogma. Seria bo que els que vulguin viure al marge de tanta bogeria tinguessin un carnet que digués «Ateu, no vol votar, estima a tothom i demana que no l’emprenyin», però això és impossible. 

 Parlaré de Vargas Llosa o de la beatificació de Gaudí o de la pel·lícula Parenostre, amb guió de Toni Soler, rei del programa Polònia i de TV3. Per què no expliquen la vida de tots els de les portes giratòries, del president Illa i del conseller de Justícia, Ramon Espadaler, membres de l’Opus? No, no cal. De fet, és el drama que hem de patir els catalans.   

 Per aplicar l’article 155, tots els espanyols es van posar d’acord. Per destrossar-nos entre nosaltres, també sempre estem d’acord: Junqueras, Rufián, Toni Soler, Ricard Ustrell, cardenal Omella, concordat… Ara, aranzels, Israel-Palestina, Rússia-Ucraïna i, com sempre, molts jutges cantant el Cara al sol 

 Bé, això és el que fem vivint en el nostre instant de temps universal. No vull ni pensar què faríem si en tinguéssim el doble o el triple! No respectem res, no estimem res, i els que creen tots el desastres són els que ens diuen que els solucionaran. L’univers, amb un astre que anomenem Sol, ho solucionarà. I Polònia s’acabarà per sempre. 

[VERSOS] «Fil roig», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

M’ha punxat una espina del roser
quan només volia olorar la rosa.
Aquestes que floreixen per l’abril.
Han corregut els mots sobre les aigües,
que s’han endut i eixugat la sequera
i frisen per endur-se’n juntes, sang
i aroma, Ter avall aplegades.

He robat a l’esgarrinxada
un pètal de record, batega
entre els fulls d’un llibre l’enyor
per mantenir la fesomia.

Aquest dia no tornarà mai més.
Però he menjat, begut, assaborit,
percebut una olor per a tota l’eternitat.
El fil roig del destí relliga el dit petit.
Paul Celan sura en la memòria
del Sena.

Gabriel Salvans
 Poemes en tres temps, 2025

[RELATS] «T’estimo Mandarineta», de Carlota Figuerola

[Un relat de Carlota Figuerola.]

“Puta”, vaig pensar tot sentenciant-la amb imprecació, mentre sentia com em cridava des de baix. 

Era la primera vegada que gosava a dir-li així. Tot i que sabia que ella no em podia escoltar, era exactament igual que si ho hagués fet. 

“No la suporto”, vaig pensar tot seguit, tot i sentir-me malament. “No puc més, no puc més”. Tenia ganes de cridar, però no ho vaig fer. No volia que la Mandarineta em pogués sentir. Ella m’adorava. Malgrat tot, era la meva petita, la nena del seu pare, i per a qui, gairebé sempre, guardava les maneres.  

Penso que no puc entendre, ara al cap de cinc anys, com em vaig poder enamorar d’una persona com ella. No tenim res en comú. 

Però no era així, abans. M’entenia com ningú ho havia fet encara. Jo tenia vint-i-cinc anys i ella quaranta. Però això no era pas un impediment per a res. L’estimava. Era única, preciosa. Era la definitiva. O això era el que jo pensava en aquell moment. L’Ariadna em mirava com si jo fos algú. 

Ella viatjava amb mi pels planetes llunyans a cavall de la coca. Junts tancàvem els ulls, en la plena complicitat que ens duia plegats a allò que més s’assemblava a la felicitat. 

Però s’ha desfet el fil de seda entre nosaltres, com va marxar amb l’Ester, la meva anterior companya. Ara només queda l’odi que sento en haver d’amagar-me sempre, en haver de renunciar un cop més a la felicitat. I ara és per la nena. 

Me la prendria, aquesta bruixa, segur. Sé que me la prendria. He de vigilar molt. 

Només vol tancar-me, lligar-me a la seva pota. Estirar-me cap a on ella vol, com si jo fos un xaiet. El fil ara és una borda corda de lli bast. No puc més. Ni recordo què era el que sentia quan creia que l’estimava. 

Ja no viatja amb mi. Amb l’excusa de la nena em va deixar sol. 

Com fingeixen, les dones. Elles són mentida, només mentida. 

Fins que ens lliguen amb un fill i pensen que ja ens tenen enxampats per sempre. I llavors treuen les seves urpes i ja hem begut oli. 

No aguantaré gaire més. 

Treballo com un ruc i mai tenim diners. Aquest coi de nena s’ho emporta tot. De vegades amb prou feines m’arriba per a la coca i he de quedar a deure. 

Si ara estigués sol, podria fer moltes coses. Sortir com abans, sense haver d’amagar-me sempre darrere de la porta d’aquesta merda d’habitació pudent. 

Però no puc dormir, ni podria llevar-me cada dia a guanyar diners per a elles, putes!, si no tingués això. He de viure, i ni així puc escapar-me de la velocitat dels dies. Sobretot d’això, d’aquesta velocitat que em mena per on vol, sense deixar-me respirar. Sense deixar que sigui feliç. 

I és l’únic que vull. 

És com viure amb un punyeter guarda civil. Sempre vigilant-me, sempre manant-me, sempre volent saber què faig en tot moment. 

La sento cridar un altre cop. Ara és la nena, a qui crida. Ja n’hi ha prou. S’ha acabat. 

No puc més. Agafo la meva capseta dels tresors i marxo sense dir res. Ni em senten marxar. 

Pico fort la porta en sortir, però no fa soroll. És estrany. 

Pujo al cotxe i surto del poble. Em fico a un lloc mig amagat. Soc a un camí de terra, que va cap a la muntanya. Faré un bon viatge. 

Aaaah… això és glòria! 

……….. 

Estic molt fotut. Aquesta merda… Tan fotut que em sembla estar a casa, darrere de la porta tancada del meu sancta sanctorum. Però no, ara veig el cel, els arbres es mouen. També veig uns llamps i, de sobte, davant meu, veig que arriben aquells malparits que fa temps que em volen enxampar. Trec la navalla que sempre porto al damunt, i em preparo per a l’assalt inevitable. “No m’agafareu desprevingut, fills de mala mare!”, crido. 

Els vidres del cotxe es trenquen. I se’m tiren al damunt. Em defenso. Són molts, massa per a mi sol. Tot ho veig roig, com si alguna cosa s’esqueixés al meu cap. 

M’han matat. Ho han aconseguit. Aquests desgraciats camells… 

M’havia d’haver quedat a casa, darrere de la meva porta protectora. 

Mandarineta… 

…………. 

Sabia que quelcom no estava bé. Un cop molt fort, sobtat aquí, al cor, m’ho va dir. Em vaig pensar que era un tro intens que es va sentir fora, i que havia retrunyit dins del meu pit. Una tempesta seca que va durar minuts. Però no. Ho vaig saber quan vaig trucar a la porta una vegada i una altra i ell no contestava. Era tancada per dintre amb la clau i la balda. Vaig tranquil·litzar la nena, que s’havia despertat i estava inquieta, i tot seguit vaig trucar a emergències. Encara ni tan sols era de dia. Dos policies, un noi i una noia, als quals jo ja esperava a la porta, em van preguntar si era família del Roger, si era la senyora que havia trucat. 

Van esbutzar la porta. Era mort, ple de sang. S’havia apunyalat ell mateix? No podia ser altra cosa. Era impossible que algú hagués entrat. Un mal viatge, em van dir. Probablement, si la porta no hagués estat tancada i l’haguéssim trobat a temps, l’haurien pogut salvar. Però es va dessagnar i ja no s’hi podia fer res, em van dir els paramèdics de les dues ambulàncies que eren davant de casa nostra. La gent començava a atansar-se al lloc, encuriosida, condensant-se per a mirar què passava. Ja estava clarejant. 

Em van donar un paper, que ell tenia agafat ben fort a una mà. No gaire lluny, la navalla era ensangonada a terra. 

“T’estimo, Mandarineta”, hi deia, amb una lletra terrible i tacada d’un roig aigualit. 

Res de mi. 

Maleït penjat! 

I, per fi, em vaig posar a plorar. 

© –CarlotaFiguerolaRipoll / 2025 

[DE CARA] «Joan Sala», de Gabriel Salvans


[Fotografia i text de Gabriel Salvans.]

La fotografia ha sigut una de les meves maneres de veure i viure, de mirar la vida, el paisatge, la gent amb qui m’he creuat amb la mirada. El retrat, d’entre les diferents especialitats en l’ofici de fotògraf, és sens dubte la que més m’ha agradat i amb quina m’he trobat més a gust. La comunicació que s’estableix entre el que retrata i el que es deixa retratar és com entrar l’un en l’ànima de l’altre. 

Amb aquest projecte que he anomenat DE CARA, Retrats +70, vull entrar al dedins de la gent que ha travessat el llindar dels 70 anys, i copsar en el pòsit dels anys viscuts la solera, la tendresa, la mala llet, allò que ens defineix com el que som; com ha deixat dit en Xavier Borràs, «el que ens ha atuït fins al moll de l’os». 

He volgut començar el dia de Sant Jordi posant-ho a Instagram i a La Resistència, amb el retrat d’un home, d’un amic que ha gosat quasi atrapar un segle. 

Convido a qui vulgui a participar en aquest mosaic de cares i a modelar-lo. 

Gabriel Salvans 

23 d’abril de 2025 

[CÀMERA AL BOSC] «Aiguamolls de l’Empordà

[Redacció]

Una passejada de primavera pels Aiguamolls de l’Empordà ens descobreix l’esclat de vida d’aquest espai natural. Flamencs, agrons i ànecs conviuen entre llacunes i prats, mentre tortugues d’aigua es refugien al sol. La diversitat d’espècies i l’activitat constant ens recorden la riquesa i vitalitat d’aquest entorn únic.

[NOVEL·LA] «Barcelona 1936». Capítol XXI. Goded intenta remuntar

[Una novel·la de Dídac Costa.]

A Capitania, la presència de Goded va aixecar els ànims dels soldats i els oficials, que esperaven que el prestigiós general pogués capgirar la sonada derrota que estaven patint. Tot i així, el mateix Goded no es feia gaires esperances. Endut més per una mena de sacrifici d’honor que per un enteniment realista de la situació, va jurar que no permetria de cap manera que l’exèrcit fos derrotat pel poble, i menys encara per anarquistes i catalanistes. 

En primer lloc va recórrer a la infanteria del regiment d’Alcàntara, a qui ordenà per telèfon: 

Vayan a auxiliar de nuevo a las tropas de artillería de los Docks. Una vez allí, aguarden mis órdenes para salir, escoltando una batería que saldrá bajo el mando del comandante Urzúe. ¡No puedo entender que hayan salido sin la protección de la infantería! 

Però aquesta unitat no aconseguiria arribar als Docks, ja que seria ràpidament rebutjada en el seu segon intent d’aproximació. Només uns pocs soldats van aconseguir entrar-hi, però eren del tot insuficients per revertir el setge que patien. Sabent d’aquest fracàs, Goded es comunicà amb la mateixa caserna dels Docks: 

¿Teniente coronel Roldán? Le llamo para informarle de que me he hecho cargo de la División y voy a iniciar una operación de reconquista. ¿De qué fuerzas dispone aún allí? 

Mostrant poc entusiasme, Roldán li compartí la complicada situació en què es trobaven: 

—Bueno, mi general —digué, girant-se per observar el desgavell i el desolat panorama dins del quarter—. Aquí aún disponemos de buena parte del regimiento. Pero estamos rodeados por el populacho. Las dos compañías que han salido a primera hora han sido destruidas. Hemos recibido ataques de la aviación, de los guardias de asalto y del pueblo. Los soldados que han logrado regresar al cuartel aún creen que luchamos para defender la República. Pero esto no podrá durar mucho tiempo y solo Dios sabe lo que puede ocurrir cuando la tropa comprenda que nos levantamos contra ella… 

—Entendido. Póngame con el comandante Urzúe. 

—Sí, mi general —respongué atansant-li l’aparell. 

—Comandante Urzúe, le habla el general Goded —i, aprofitant l’últim moment en què encara va poder disposar del telèfon, li ordenà—: Urge la salida de dos baterías, que serán apoyadas por las fuerzas de infantería. 

El comandant Urzúe, també ja força desanimat, recuperant-se encara del tiroteig patit a Pla de Palau no feia ni una hora, replicà a Goded gairebé sense esma: 

—Si mi general lo ordena, se cumplirán sus órdenes. Pero antes debo informarle de lo que ha ocurrido esta mañana previo a su llegada. Hemos salido con dos baterías con sus piezas completas y mosquetones. Pero hemos sido tan terriblemente atacados por grupos de paisanos y guardias de asalto, que la que iba en avanzada ha caído de lleno en manos del enemigo, así como sus oficiales, entre ellos el capitán Varela, que además ya estaba herido. 

—¡No me diga! 

—Sí, general. Hemos logrado retirar la otra batería con muchas dificultades. Pero ahora mismo, la salida del cuartel es mucho más difícil, puesto que el populacho ha levantado una barricada a cien metros, desde donde dominan la entrada principal. Ahora mismo estamos sufriendo un duro tiroteo, porque los que están en la barricada y en otros puntos se han dado cuenta de la entrada del refuerzo de Roldán, que ha conseguido llegar de puro milagro, lo cual ha sido un aliento que le agradecemos, general. Pero esta es la situación. 

Goded baixà les espatlles aclaparat. Com una tauleta de xocolata desfent-se per la calor, el dur posat altiu i presumptuós amb què havia arribat es fonia en el d’algú vençut i abatut. Començava a resignar-se i a admetre que realment tot estava perdut. 

Está bien… Continúen allá hasta que veamos si logramos organizar otra estrategia —ordenà, mentre penjava el telèfon. 

El comandant Lázaro insistí: 

Ya le decía yo, mi general, que esto es una ratonera… 

—¿Puede usted callarse? —li esbroncà enfurismat—. ¿No tiene nada más que aportar? 

Goded romangué  pensatiu, mirant per la finestra uns segons, mentre murmurava: 

Abandonado, estoy abandonado… 

En sentir-ho des de l’altra punta de la sala, on estava escortat per un grup d’oficials, el general Llano el corregí amb malícia: 

—Derrotado, que no es lo mismo, Goded. 

El general, ferit per aquell comentari punxant, el mirà amb odi, i li replicà: 

—¡Aún no! —I ordenà tot seguit al seu ajudant—: Lázaro, envíe un radiotelegrama a Palma solicitando el envío urgente de un batallón de infantería y una batería de montaña. Y curse otro cable a Zaragoza ordenando también el rápido envío de fuerzas. Póngase al habla con Mataró y Gerona para que sus tropas marchen sobre Barcelona. 

—¿Desde Zaragoza y Mallorca? —preguntà Llano amb un somriure sarcàstic—. ¿Cree usted realmente que llegarán a tiempo? No dispone de tanto margen, Goded —digué per contrariar-lo, gaudint en veure com el gran general es trobava en un veritable atzucac. Goded l’observà amb menyspreu, però s’estalvià nous embats. Poc després, el sergent tornava amb una altra mala notícia: 

—Mi general, los radios han sido cursados. Pero es imposible contactar con Mataró y Gerona. Las comunicaciones están cortadas… 

—¡Maldita sea! ¡Pues envíe a un oficial a Mataró para que cumpla esa orden en persona! 

Cinc minuts després, el mateix sergent tornava amb cara de resignació: 

Imposible salir de Capitanía. El coche blindado tiene los neumáticos pinchados por proyectiles, y estamos completamente sitiados. 

Eren dos quarts de tres, i la derrota dels revoltats semblava imminent. Veient com creixia la desmoralització entre els revoltats amb tantes negatives i el bombardeig constant de l’aviació de Sandino, Goded se’n recordà dels hidroavions, i ordenà al seu ajudant: 

—Lázaro, envíe un enlace a la base naval, ordenando que preparen los hidros por si nos hacen falta. —S’aturà per pensar uns segons, i seguí—: Los usaremos para bombardear el Prat. Deme papel para cursar la orden de que bombardeen la base del Prat antes de que los aviones que hay allá puedan despegar. Si no están con nosotros, hay que destruirla completamente, con todos sus aviones. Los hidros también nos servirán por si tenemos que regresar a Mallorca. 

La resposta a aquesta última ordre trigà pocs minuts a arribar. La duia el capità Lecuona, i seguiria enfurismant Goded. 

—Mi general, cuando el enlace ha llegado a la Aeronáutica con la orden, los hidros ya habían salido rumbo a su base en Mahón, en vista de la hostilidad de la marinería y el personal de la Aeronáutica. 

—¡Maldita sea! Sí, comandante Lázaro, tiene usted razón, estamos en una ratonera. 

A la memòria de Xavier Borràs

La Resistència, nota de comiat

Avui, 25 d’abril de 2025, ens ha deixat en Xavier Borràs. Un dia, a principis de febrer de 2017, una colla d’amics ens vam reunir a la Garrotxa i vam decidir fer el que avui és laresistencia.cat. En Xavier hi va treballar de valent des del primer dia. Aviat arribarem al número 100 i, malgrat que pel camí hem deixat amics, La Resistència vol continuar.

Fa uns mesos, a Ripoll, en un sopar de resistents, en Xavier va demanar el relleu en la tasca que hi portava a terme, i en tot moment va col·laborar per facilitar aquest traspàs.

Xavier, les hem passades de tots colors, però encara hi som. A continuació publiquem els principis fundacionals, que continuen intactes. Són els teus. Són els nostres. Continuem.

 

Principis fundacionals de La Resistència

L’esperit que inspira el naixement de La Resistència és la llibertat.

Tothom que treballa o publica a La Resistència ho fa de manera altruista.

Per entendre’ns bé, som més una associació gastronòmica i de debat social que no pas un portal de debat polític o doctrinari.

La nostra aportació vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Moltes vegades les ignorem i això ens debilita, ens fa submisos i, sovint, molt irresponsables.

També ens inspira poder donar a conèixer fets, vides i personatges que, pel fet de viure fora de la pressió cultural de les grans metròpolis, han passat i passen desapercebuts.

Tots els textos publicats a La Resistència són lliures de drets d’autor i es poden compartir arreu sempre que, sense manipular-los, se’n citi l’autoria i la font.

Finalment: esperem les vostres crítiques i els vostres suggeriments i aportacions.

Amén