[LLIBRES] «Barcelona 1936» 34. A la plaça del Teatre, de Didac Costa

[Una novel·la de Dídac Costa.]

A pocs centenars de metres de Drassanes, Rambles amunt, a la plaça del Teatre, els homes del Comitè de Defensa Local de la CNT-FAI, rebatejat ara com a Comitè de Defensa Revolucionari, havien instal·lat el seu quarter general per coordinar el contraatac. Aquest serà l’únic de les forces antifeixistes o frontpopulistes sobre el terreny, junt amb el que, més ben protegit i allunyat dels combats, tenien les forces republicanes de la Generalitat a la Comissaria de Via Laietana.

Els dirigents anarquistes van instal·lar-se a aquesta placeta del davant del Teatre Principal, el primer de la ciutat, on s’hi representaven obres des del 1600. Amb la seva singular façana convexa, aquest teatre que inicialment es deia Comèdies canvià el nom pel de Principal un cop construït el Liceu, per reivindicar la seva veterania a la ciutat. Ben bé al seu davant, a la placeta amb l’estàtua de Pitarra, considerat precisament el pare del teatre català, els homes que acabaven de venir del pis d’en Jover hi havien aparcat el camió amb què havien arribat, que ara feia de despatx i de refugi improvisat. Al seu voltant, una munió de militants anarquistes organitzaven la resposta obrera al cop. Al centre hi havia en Durruti, en Sanz i en Jover, i en un segon cercle, en Martí i jo, que acabàvem d’arribar, junt amb una trentena de militants més que ens congregàvem al seu voltant a l’espera d’instruccions.

Aquest improvisat quarter general estava ben protegit de Drassanes, Dependències Militars i Capitania, els tres bastions feixistes, uns centenars de metres Rambla avall, per una imponent barricada que acabaven d’aixecar els companys del transport i de la metal·lúrgia davant dels seus propis sindicats, convertits també en espais centrals per a l’organització del contraatac. La barricada tallava les Rambles en dos, impedint la sortida de les tropes aquarterades i dominant aquest llarg carrer, cosa que impedia el pas dels militars cap a plaça Catalunya i ens oferia un control absolut dels carrerons medievals del centre que hi desemboquen. A través d’ells podíem desplaçar-nos ràpidament i amb seguretat per donar suport als combatents del Paral·lel a una banda i de l’avinguda Icària i Pla de Palau a l’altra, d’on ara veníem.

De les tres artèries que uneixen el port amb la part alta de Barcelona —el Paral·lel, les Rambles i Via Laietana—, els militars només en controlaven una: el Paral·lel. No s’atrevien a intentar dominar Via Laietana pel temor a un atac des dels dos grans edificis dels republicans, fortament armats: la Comissaria i Governació. En lloc de controlar des de baix aquest carrer decisiu, volien atacar-lo per dalt, des de plaça Urquinaona, cosa que els obligà a perdre temps per fer tota la volta.

També deixaven descuidada aquesta altra gran artèria, les Rambles, que quedava a les nostres mans completament, fet que no vam desaprofitar per convertir-la en el nostre quarter general. D’aquí en sorgia una altra bonica metàfora: mentre que una caserna militar era un fortalesa tancada amb grans muralles, una d’anarquista era un carrer carismàtic i obert, al cor de la ciutat. A més de garantir uns enllaços segurs per Ciutat Vella, permetia protegir les institucions del país, que eren totes aquí; cosa que, en realitat, no importava gaire als anarquistes, però que seria decisiu per al conjunt d’aquesta batalla per Barcelona.

Això va fer que cap mosso d’esquadra s’hagués de molestar en disparar ni un sol tret en un dia com avui, en què n’hi havia tants, per complir la seva única missió de defensar les institucions. Els militars espanyols simplement no arribarien a posar ni un peu al nucli antic, gràcies als anarquistes. El nostre domini de les Rambles també ens permetia comunicar directament amb plaça Catalunya, un punt decisiu, i tenir ben defensades dues de les seves grans cantonades.

Després d’una llarga estona de conversa entre els líders anarquistes, que debatien la situació i l’estratègia, Durruti es dirigí als que estàvem allà:

—Compañeros, las tropas rebeldes están muy desorientadas. Empiezan a tener muchas dificultades para comunicarse y saber el estado de las luchas en las que están enfangados en muchos puntos dispersos de la ciudad. Como aquí somos unos cien hombres provistos solo de armas blancas y algunas decenas de pistolas y fusiles, creemos que, más que dispersarnos y atacar con disparos aislados desde muchas posiciones, debemos hacer una acción conjunta y coordinada de ataque para romper la línea del Paralelo por varios puntos.

Eren les 10, i el sol començava a escalfar. Nous voluntaris s’anaven afegint al grup, que escoltava atentament el que deia Durruti, quan de sobte van arribar alguns dels membres del grup Nosotros que faltaven: Ascaso, Oliver i Ortiz, acompanyats d’una desena de militants i dels sergents Gordo i Terrer, que anunciaren al grup, encara amb la respiració agitada:

—Companys, no hem pogut dominar Drassanes… No és fàcil, estan molt ben fortificats i defensats des de Dependències i Colon.

—Sí —seguí Gordo—, teníem raó en pensar que és més fàcil guanyar-los quan han sortit dels quarters. Si no, com a Drassanes, d’on no pensen sortir, perquè és un dels edificis forts del centre, és molt més difícil. Estan ben posicionats i defensats amb murs de pedra…

—Hem pogut escapar per la porta de Santa Madrona, i per sort hem tingut temps d’endur-nos algunes caixes de municions i cintes per a metralladores, que són allà —digué assenyalant un altre camió. I hem arrestat una dotzena d’oficials i hem alliberat uns quants  soldats lleials.

—¡Fantástico, buen armamento! ¡Nos hará un gran servicio! —digué Durruti somrient.

En aquell moment arribà corrents des del Paral·lel pel carrer de l’Arc del Teatre en Belmonte, un militant del sindicat de la fusta, que duia males notícies.

—Companys —digué compungit i també amb la respiració agitada—, la situació a la barricada de la Bretxa és terrible. Els militars, dirigits per un capità de la Guàrdia d’Assalt que s’ha passat als rebels, han emplaçat les metralladores i han foragitat els nostres de la barricada. Ha usat nens i avis com a escuts humans, els malparits…

—Quin immoral…

—Sí… No patiu, estan bé. Però al preu d’haver entregat la barricada i la seu del Sindicat de la Fusta…, cosa que no ens fa cap gràcia. Ara s’hi han fet forts i costa molt de treure’ls. Estem patint moltes baixes…

—Només avancen mentint i faltant als codis més bàsics de tota guerra. Quina mala gent!

—Els companys aguanten —seguí Belmonte—, no es donen per vençuts i disparen des de terrats, portals i des d’on poden contra la barricada. Però necessitem reforços per acabar amb aquestes metralladores que impedeixen cap moviment en aquest sector.

—Entesos. Sí, ara ho dèiem, recuperar el Paral·lel és la màxima prioritat!

Oliver, el més dotat per a l’estratègia militar o guerrillera com la que calia ara, proposà:

—Doncs com que no hem pogut dominar Drassanes, hem de centrar-nos en la barricada de la Bretxa. El domini del Paral·lel determinarà l’orientació de la lluita, i pot ser un factor decisiu de la victòria. Que hagin ocupat la barricada, que té una posició de màxima importància estratègica, suposa una amenaça imprevista per al nostre pla —digué assenyalant amb el fusell el mapa que havien posat a terra, aguantat amb quatre pedres. Hem de mobilitzar totes les forces disponibles per fer-los fora. Si no, es podrien infiltrar pels carrers laterals del Paral·lel i aparèixer a Rambles i Via Laietana, desbaratant els nostres plans. Per no parlar d’un possible desembarcament de Goded des de Mallorca, on el domini del Paral·lel també serà clau. S’apropà el puny a la boca en gest pensatiu, i abans que ningú el pogués interrompre, s’afanyà a proposar:

—Durruti, tu, amb Sanz i Manzana quedeu-vos aquí amb una de les metralladores de Drassanes per impedir que l’exèrcit es faci amb les Rambles. I quan ho tingueu controlat, aneu amb els comitès de defensa del centre a donar suport als companys que ja estan lluitant a plaça Catalunya. Ens hem d’apoderar com sigui i com abans millor de la Telefónica!

—Vale, me parece bien—respongué Durruti.

—Nosaltres, amb en Jover, en València i aquest grup —digué, assenyalant-nos a una dotzena dels que estàvem en segona fila—, anirem pels carrers Nova i Santa Margarida fins a Sant Pau. I d’allà fins a la Bretxa per tallar el Paral·lel pel Molino. Tu Ascaso, amb Ortiz i un altre grup, feu el mateix, però entrant pel carrer de sota, per Conde de Asalto.

—¡Buen nombre para asaltar la barricada! ¡O asalto al Conde, mejor dicho! —va dir, fent broma en Durruti.

—O mejor aún, asalto al Guardia de Asalto por la calle del asalto! —afegí Ascaso amb un mig somriure i fent-nos riure a tots.

—Un cop allà ens trobem al quiosquet del Paral·lel amb el carrer Roser. Entesos?

Olivé

Oliver s’aturà en veure arribar amb un gran somriure tres militants de la Barceloneta que arribaven de Via Laietana parlant alegrement i portant una gran notícia. Tan gran que l’endemà ompliria les portades de molts diaris arreu del món.

—Ep, companys! Ja sabeu que tenim una nova seu? I la més moderna i luxosa de la ciutat!—digué un.

—Què dius? —vam respondre.

—Sí, no us ha arribat encara? Regal de l’home més ric de Catalunya fins ahir, el senyor Cambó! Quin bon home! Ha tingut la gentilesa, en vistes del canvi de règim, de fugir a Itàlia i cedir casa seva i la del Foment Nacional del Treball a la Confederació Nacional del Treball! Com canvia tot canviant només una paraula, oi? —digué rient i fent-nos riure.

—Sí, companys —seguí un altre dels que havia arribat—, la casa dels patrons s’ha convertit en la dels treballadors revolucionaris! Del màxim símbol del capitalisme a tota Espanya, al màxim símbol del comunisme llibertari a tot el món! Què us sembla?

—Fantàstic! Quina gran notícia! —vam exclamar els que érem allà.

—No fotis, de debò? —digué Ortiz. I tant, tu, quin gran símbol! Molt ben trobat!

—Ara en venim. Els companys de la Barceloneta acaben d’entrar-hi, i se l’han fet seu en un tres i no res, sense trobar resistència. Tot buit, amb mobles i quadres de luxe a les parets! Ah! I amb tots els arxius intactes! Quin bon servei que ens faran per organitzar la revolució! Tots els documents de la gran indústria catalana aplegada!

—És clar que esperaven una victòria fàcil. No comptaven que la seva revolta provocaria una revolució i que haurien d’amagar tots els seus secrets i pecats.

—Sí, i justament no han trigat gaire a trobar documents que proven un dels seus pitjors crims: el finançament del Sindicat Lliure! Un secret a veus, però del qual ara ja tenim proves. La patronal i el clero pagant i dirigint aquests sicaris, amb el vistiplau de policies i governs. I després diuen que els criminals som nosaltres!

—Doncs sí, nois: per què quedar-nos en un local tan petit, en un carreró ombrívol a cinquanta metres, podent ocupar l’edifici més luxós i modern del país? Tot un símbol dels nous temps, i de com els vells poders deixen pas a un nou poder!

—¡Del fin de todo poder! —corregí Durruti.

—Això mateix, del nou ordre revolucionari, collons!

—Fantàstic! Visca la revolució!

En efecte, fins ara, la seu del Comitè Regional de la CNT estava instal·lada en un petit carreró paral·lel a Via Laietana, on gairebé no hi tocava el sol. Tapat, en una juganera i simbòlica paràbola de les desigualtats socials catalanes, per l’imponent edifici que s’aixecava just al davant, el de la patronal catalana i, al costat, l’anomenada Casa Cambó, als números 32 i 34 de la Via Laietana. En aquest carreró, Mercaders número 26, hi havia la seu del Sindicat de la Construcció i la Federació Local de Sindicats. Però la seva importància residia en el fet que era alhora la seu del Comitè Regional de la CNT.

I el terme Regional, que podria fer-nos pensar que no deuria ser el més important, és equívoc. Els anarquistes empraven aquest terme per referir-se a tot Catalunya, ja que el concepte Nacional, que els catalanistes usaven per referir-se a Catalunya, ells el reservaven per a Espanya. Una altra petita contradicció dels anarquistes, que rebutjaven de manera gairebé visceral i agressiva la consideració de Catalunya com a nació, pel seu discurs internacionalista. Però alhora tenien molt clar que Espanya sí que ho era, a la qual corresponia la N de CNT; i també les veïnes França o Portugal, dues altres de ben diferents, amb sindicats anarquistes propis, que respectaven de manera massa nacionalista, al meu entendre, les fronteres dels estats que deien combatre. I que, a diferència d’una comunitat lingüística o cultural mil·lenària com la catalana, la basca, l’occitana, la bretona o l’aranesa, estaven vinculats a imperis colonials decadents i a fronteres recents, esculpides amb sang en guerres agressives.

Però per a la CNT d’ara, el terme Regional equivalia als màxims òrgans de poder i de presa de decisions de la CNT a Catalunya. I en aquest moment de la lluita, tal com anaven les coses amb el nostre domini aclaparador, significava també el màxim òrgan de govern a tot Catalunya, la regió més important, en molts aspectes, de tota Espanya. De govern, però alhora dels ingovernables, dels que no en volien saber res, de governs ni de poder.

Però quan més creixia el poder de facto dels anarquistes a cada nova victòria als carrers, més gran es feia aquesta altra contradicció d’estar encimbellant al poder de tot Catalunya el grup ideològic que negava tot exercici i forma de poder. I que, des dels dies de la seva creació com a ideal polític contrari a tota forma d’autoritat, ja en els debats entre Marx i Bakunin a la Primera Internacional, construïa mètodes per revoltar-s’hi, prescindir-ne i confrontar-lo. Amb nous models de vida fraternals, sense jerarquies ni imposicions. Però que no havia dedicat ni un minut del seu ampli pensament a plantejar-se com s’hauria d’organitzar per gestionar tot el poder d’un país, si algun dia les coses es torçaven tant per recaure plenament a les nostres mans, com estàvem a punt de viure.

El més proper havia estat el recent i exitós Congrés de la CNT de maig a Saragossa,  tant pel que fa a la xifra d’assistents com a la qualitat dels debats i les resolucions preses, on es definí amb prou detall com hauria de ser una economia o un exèrcit anarquista. Però en cap cas com seria un govern, una dictadura o un estat anarquista, que en si mateixos eren insalvables contradiccions, grans oxímorons amb la ideologia anarquista. I, per tant, el simple fet de proposar un debat sobre això ens hauria semblat a tots una traïció. I ara, en canvi, si tot anava bé, ho hauríem de resoldre a contrarellotge.

Durruti

Potser si Salvador Seguí seguís viu encara, hauríem pogut avançar més en aquests complicats afers, ja que aquest colós de l’anarquisme, a més d’un home d’acció i el personatge clau de la victoriosa vaga de La Canadenca, era un teòric a l’altura dels primers grans pensadors com Kropotkin i Proudhon. I, en lloc d’un estat, proposava un enorme sindicat en què es convertiria la CNT, que en bona part ja ho era, però no només per als anarquistes. Ara que calia molt bon criteri analític i pràctic, en Seguí, que era escoltat per tothom, més enllà de l’anarquisme, hauria estat un element clau. I per això, precisament, el van matar.

A Seguí, com sentenciaria la Frederica, «la mort li rentà els dubtes, mentre que a en Pestaña, la vida el va portar a equivocar-se». Mai sabrem si hauria fet el pas de Pestaña, de provar de conjugar els ideals anarquistes amb la participació política. Però era, en qualsevol cas, un líder als dos espais polítics, la CNT i en un republicanisme catalanista d’esquerres, per mà de Companys, el seu bon amic de jocs d’infància al Terròs, un poblet perdut enmig del sequer lleidatà. Una unió entre dos espais polítics hegemònics a Catalunya que es necessitaven, i en la qual la seva figura hauria pogut ser clau.

Aquest dia en què potser manaríem els que no crèiem en manar ni en ser manats, els que no ens havíem parat ni un segon a pensar què faríem si tinguéssim tot el poder a les nostres mans, perquè ens semblava indigne aspirar-hi, semblava estar arribant. A cada nova desfeta dels militars, a cada nou soldat que llençava la boina per afegir-se a les files anarquistes, el poder real i armat de tot Catalunya començava a passar a les nostres mans, sense que haguéssim fet el procés filosòfic de desentranyar què carai voldria dir això. Què hauria de fer la CNT si acabava tenint, gairebé sense voler-ho, tot el poder de Catalunya a les seves mans? Ningú ho sabia, ni tan sols Durruti, Ascaso, Oliver, la Frederica o els seus pares. Ni tan sols Bakunin, Proudhon o Kropotkin.

Però la lluita era encara massa acarnissada per parar-se a pensar en aquestes qüestions estratègiques i de filosofia política, d’altra banda tan apassionants i decisives. Fos com fos, alguns militants ja s’havien avançat a aquest canvi de poders, fent, amb l’ocupació d’aquest gran edifici de les elits empresarials i financeres de Catalunya, i per tant, de tot Espanya, l’inici d’un canvi de règim. No només en el pla polític, com solia passar a la majoria de revolucions, sinó també en l’econòmic.

Aquesta sorprenent notícia aixecà els ànims dels militants, cosa que era de bon rebre, perquè, a més de lamentar la mort d’alguns companys, seguíem amoïnats per la dissort a la Bretxa i pel que acabava de passar a Drassanes, on, tot i haver capturat militars i armament, no havíem pogut conquerir l’edifici, que els feixistes mantenien com un gran castell ofensiu al cor dels objectius centrals, ferotgement defensat. Havíem guanyat algunes batalles, però la lluita era lluny d’acabar.

—Bé, almenys tenim una gran bona notícia! El que fins ahir era el nucli i la capital simbòlica del poder capitalista i industrial català, la seu dels amos, passa a mans dels seus treballadors, perquè els fotem fora i organitzem la revolució que acabi amb ells i el capitalisme! Nois, d’això se’n parlarà al món sencer! —digué Sanz, entusiasmat.

—I del nostre triomf d’avui contra l’exèrcit! —digué en Martí, aixecant el puny.

—Bé, això encara ho tenim a mitges. Vinga, no perdem més temps! —tallà Oliver secament.

Van deixar a Durruti dues de les metralladores de Drassanes i avinguda Icària, que es mantingué muntant guàrdia a la plaça del Teatre per defensar la Rambla i protegir els moviments que Ascaso i Oliver havien de fer al Paral·lel.

—On podem afegir-nos nosaltres dos? —va preguntar-li en Martí.

—Aneu amb el grup d’Oliver —respongué Durruti.

—Entesos! Sort, estimat Durruti! —vaig dir-li.

[ARTICLE] «La felicitat i el dolor de crear» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals.]

Com que el fet de ser creatiu està directament relacionat amb el fet d’estimar, i sobretot amb el fet d’estimar i no ser estimat, jo he manllevat el títol d’aquest article d’un text d’André Maurois dins d’Un art de viure. Maurois explica que en el moment de passar de la infantesa a l’adolescència, als nois i noies ja no els serveixen els llibres d’aventures i prou, sinó que cerquen lectures més profundes, perquè ja coneixen “la felicitat i el dolor d’estimar”.

El món és ple de persones amb talent, però els únics artistes de debò són els que no poden viure sense exercir aquest talent . Els que tenen una veritable obsessió per ser creatius. El dolor de crear ja comença aquí: cal anar contra vent i marea per trobar temps, dedicar-s’hi. I encara més per poder viure de l’art. “Ets poeta, moriràs sense una pesseta”. Amb tot, tenir temps no és cap garantia d’èxit. Igual com ser massa feliç destrueix, corca el talent, tenir-ho tot a favor també és nociu. Però pocs aconsegueixen de viure de l’art; d’alltra banda, optar per la vida bohèmia no és gaire recomanable. Catalunya no són els Estats Units.

Però a vegades és l’única manera de sentir-te lliure. Que “la llibertat és el bé més preuat” no cal que ho diguin als que volen casar-se per amor, i als que volen treballar sense prostituir-se, que és el que fa la immensa majoria de la humanitat quan volen guanyar-se la vida.

A banda de tot això, el dolor de crear també es fa visible no tan sols en els instants previs, normalment per memòria involuntària, de tenir la idea “genial”, la que no se cerca, sinó que es troba, que deia Picasso, sinó pels seus efectes col·laterals: l’enveja que causa l’artista entre els que l’envolten és semblant a El amargo don de la belleza, el títol d’una obra de Terenci Moix. No és necessari de ser gaire susceptible per adonar-se del dard enverinat que són frases com “sense el talent dels teus cartells, de la teva publicitat, aquest producte es vendria igual”. I és veritat, les putes també venen.

Però qui ha tastat el “vi de Carrara” que són les espurnes que no es poden comprar de la creativitat, no en tindrà mai prou. Tret de tot això, a la vida tot són trompades. Per això Hipàtia d’Alexandria, massa intel·ligent i sàvia, va ser acusada de bruixeria i linxada.

[ARTICLE] «Des de l’ull de bou de les golfes» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Llegir els clàssics comporta un sotrac important a les innocents ànimes dels lectors del 2025. I dic innocents perquè em fa l’efecte que en cap altra època estàvem tan creguts de ser els millors de la història com avui, en ple any 2025. Pobrets, els humans d’ara: quants mirallets, lluentons i enganyifes ens empassem a galet! Aquest és un dels pensaments atzarosos que m’han ferit com un llampec tot rellegint les narracions de Joaquim Ruyra.

Sí, pontificarem menyspreadors: això és un món i una literatura passats de moda! Però, ai pollastrot, quina bellesa de prosa; com flueix, com encerta en la forma i en el fons! Avui, en plena disbauxa masoquista, els lectors del 2025 només llegim narratives que furguen el cantó fosc de les coses, el nostre fracàs col·lectiu. I d’aquí, podem arribar a l’eina fonamental de tot plegat: l’idioma.

Què dimonis porta al tecnologitzat humà del 2025 a evitar la literatura? Perquè, en consonància amb el que ens passa amb la riquesa, cada cop hi ha més desigualtat; hi ha més llibres, es llegeix més, però cada cop es concentra en uns pocs que fan tota la feina. I què més dimonis porta el petit racó de món que és Catalunya al menyspreu de la seva llengua per un estol cada cop més gran de gent que ha decidit de viure aquí?

Sí, ja veieu que avui estic negatiu –potser en diríem realista. Els nostres cappares, que juguen en la lliga espanyola de la política, s’hi han encomanat de tots els seus mals i ens enganyen en aquesta qüestió i en tantes d’altres i estan deixant morir-se l’idioma. No el salvarem amb absurdes declaracions d’augmentar el nombre de cursets light de català o parlant-lo en hemicicles indiferents. Potser informant a tot déu que vulgui fer negoci aquí que no ens han de violentar als qui parlem en català per obligar-nos a parlar l’idioma franc que va imposar el dictador? Ja ho deia l’enyorat Josep Maria Ballarín, que la independència vindria des dels pobles. I jo hi afegeixo que també la saviesa. Aquesta saviesa ancestral basada en l’economia de recursos, mitjans i consums; a saber llegir els astres i el temps; a saber tractar vegetals, animals i persones. Perquè l’home urbà del 2025, tot alterós i pretensiós, no és més que un perfecte esclau. Per no dir imbècil. 

[ARTICLE] «Cinquantenari», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

El 1875, centenari de la declaració d’independència dels Estats Unit, s’inicia una campanya a França per recaptar fons per fer una escultura commemorativa de l’esdeveniment. L’estàtua, però, realitzada per Frédéric Auguste Bartholdi, no arribarà a Nova York fins deu anys després, l’any 1885, procedent de França com a regal del govern francès. El cas és que França ja havia ajudat els EUA, cent anys abans, en la seva secessió d’Anglaterra, de manera que el fet de la independència era una victòria compartida, i l’estàtua va ser reconeguda mundialment com el símbol de la llibertat.

El que no és tan conegut és que Espanya també hi va participar, amb tropes i ajudes, donant suport a les colònies americanes revoltades; per allò de “l’enemic del meu enemic és el meu amic”. També havien intentat ajudar els escocesos el 1719, en el seu intent de mantenir la seva independència, que va acabar en fracàs. Que anys després els americans es quedessin Cuba i Filipines potser els hauria d’haver fet reflexionar.

El 1975, quan es complien dos-cents anys de la independència dels EUA i Espanya seguia reivindicant contra els anglesos el seu dret territorial sobre Gibraltar, a la Península se celebrava el primer Canet Rock i s’inaugurava la Fundació Joan Miró a Montjuïc. Ambdós fets, pràcticament sense permisos oficials aleshores, però recordats ara com a grans esdeveniments històrics. També la companyia Dagoll Dagom començava la seva singladura aquell any, si bé de tot això jo ni me’n vaig assabentar, per estar confinat en una caserna a l’espera del que passava al Sàhara. I és precisament aquest fet el que vull recordar ara aquí, perquè segurament ningú més ho farà.

I és que aquell mateix any també és quan el rei Hassan II del Marroc decideix apropiar-se del territori del Sàhara occidental, una província espanyola que també havia començat a reclamar la seva autodeterminació. Els Estats Units, aliats d’Espanya i amb bases a la Península, en lloc de donar suport als drets d’Espanya i contra l’opinió de l’ONU, decideix donar suport al Marroc i forçar l’evacuació dels espanyols del Sàhara. Tot això passava mentre el generalísimo agonitzava i el seu successor, el príncep Joan Carles, prometia defensar els drets dels sahrauís.

Enguany, doncs, també es compleixen 50 anys d’aquella moguda i tot allò és història passada que ningú vol recordar, però mentre seguim recordant els dos-cents cinquanta anys de la declaració d’independència dels Estats Units, els cinquanta del Canet Rock, de la Fundació Joan Miró o la jubilació dels Dagoll Dagom, ningú es recorda del sahrauís desplaçats el 1975 i abandonats, des d’aleshores, en campaments provisionals i amb estatuts de refugiats, al desert d’Algèria. Ells, que són qui més ho voldrien oblidar, són els qui realment no poden.

L’Estat que va ajudar l’autodeterminació dels Estats Units i d’Escòcia, però que s’esquinça les vestidures quan sent parlar de la de Catalunya, va ser incapaç de defensar la del Sàhara o fer valer els seus drets (i obligacions) sobre el territori. Tampoc va defensar els drets d’aquells considerats (fins a l’any 1975) ciutadans espanyols i sobre els quals encara recau la responsabilitat administrativa, segons les Nacions Unides.

Però, davant les pressions del EUA i les amenaces del Marroc, el govern actual acaba de reconèixer aquest país africà com a legítim governant del Sàhara occidental, si bé no té inconvenient a mantenir tropes desplaçades a Estònia, Letònia i Lituània per defensar la seva independència davant Rússia, a canvi que al Parlament Europeu pressionin en contra de la de Catalunya.

Tampoc, quan Espanya reclama la possessió de Gibraltar, cap polític, ni espanyol ni català, recorda que, en repartiment de cromos que va ser el tractat d’Utrecht, Anglaterra es quedava el penyal a canvi que els estats de la corona d’Aragó passessin a mans de Castella. No vol dir això que, si es retornés el penyal, el regne d’Aragó, Catalunya inclosa, hauria de separar-se de Castella? De fet, Menorca encara va seguir sota domini anglès una colla d’anys.

L’estàtua de la llibertat és el primer que veuen els que arriben per mar a Nova York, però els que hi governen es permeten negar-la a qualsevol lloc on intervenen. Sí, la memòria és molt selectiva.

Mentrestant, al món es va incrementant exponencialment el nombre de poblacions desplaçades dels seus territoris per ser confinades en camps de concentració o als suburbis de països suposadament “desenvolupats”.

Per si algú vol saber més sobre el tema, aquí us deixo aquest enllaç amb la meva experiència dels fets: http://www.eugeniosanchez.com/Colaboraciones/JosepNogue/index.htm

[OCELLS] «Cooperació simbiòtica», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza.]

Contractes de seguretat en el món animal: un exemple de cooperació simbiòtica

Fa uns mesos vaig veure un documental que em va cridar molt l’atenció en què es veia la cooperació entre una femella de cocodril del Nil i un torlit d’aigua (Burhinus vermiculatus), cosí germà del de la foto, d’aspecte i grandària similar (un adult pot pesar uns 300 g).

Tant el cocodril com el torlit són ovípars i fan els respectius nius un a prop de l’altre. Ho fan i es respecten, donat que han establert un contracte de cooperació per a la seguretat dels seus ous. Les clàusules d’aquest contracte són aquestes:

  • Si la femella de cocodril deixa el niu per hidratar la seva pell al riu, cosa que necessita fer amb una certa freqüència, el torlit vigila els ous del rèptil.
  • Si s’acosta un depredador d’ambdós nius, el torlit crida com a senyal d’alarma i li planta cara obrint completament les ales per semblar molt més gran del que és, mentre dona temps al cocodril perquè surti de l’aigua per fer fora l’amenaça.
  • El preu que paga la cocodril pel servei d’alarma és el respecte per la vida dels torlits i la seva prole, cosa que no fa amb altres aus, que sí que es menja si pot.

Es podria dir que és un exemple perfecte de cooperació al món animal del qual els humans podem aprendre, i no és l’únic.

[VIDEOALBUM] Pedalada De Santa Cecilia de Lluçanès a Sant Boi

[Video i text de Ramon Comella.]

Ruta molt maca, que ja és la quarta vegada que la fem en els darrers quatre anys. Són uns 40 km amb un desnivell positiu de poc més de 700 m, tot per asfalt, ciment i pistes en bon estat. Cap dificultat tècnica. Paisatges molt variats, pujant primer uns 14 km per la vall de la Riera de Sorreigs fins a Sant Boi de Lluçanès. La comencem a Santa Cecília de Voltregà i tornem per Gallifa, Quintanes i el Coll de Serratosa.

[LES NOSTRES ERMITES] Santa Maria de Riquer (El Catllà – Conflent)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Interessant església romànica documentada el 948 quan Bernat, fill de Guantà, en feu donació al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Va ser consagrada l’any 1073, acabada una reconstrucció de la qual es conserva encara un fresc que hi havia al timpà de la porta.

Es tracta d’un edifici de notables dimensions, d’una sola nau dividida en quatre trams i capçada per un absis semicircular amb coberta de quart d’esfera i decorat, a l’exterior, amb lesenes i arcuacions cegues. El campanar d’espadanya és del s. XII.

El 1983 va ser declarada Monument Històric, i l’any 1992 se n’iniciaren les obres de restauració i agençament.

Per anar-hi cal arribar-se a Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord, i agafar la carretera D-619 a la riba esquerra de la Tet, a la part oposada de la vila. L’església de Santa Maria és a l’extrem nord d’una zona de nova urbanització a uns 3 km de Prada i poc abans d’arribar al poble del Catllà.

[LLIBRES] «Matadero municipal» de Nan Orriols, ressenya d’Eusebi Puigdemunt

 

Text d’Eusebi Puigdemunt.]

Calen gaires paraules per presentar la figura de Joan, Nan, Orriols? No; tan sols citar que va néixer l’any 1945 a Vic, que arrelà a les Guilleries i que escriu en un apartament que té a la vila de Sant Joan de les Abadesses. 

Si en el darrer llibre, Poemes, epopeia i oda de lo somni i la mar, publicat la tardor de 2024, ja va fer un ús molt particular del registre poètic, en el que ens ocupa, Matadero Municipal, hi torna, però amb matisos que, crec, cal explicar, com ara que també hi incorpora el gènere epistolar, plasmat en unes emotives lletres que tenen els seus nets petits, la Bruna i en Juli, com a destinataris. 

 No cal ni dir que, com a la resta de les seves anteriors publicacions, la nota, millor dit, les notes predominants, són l’ús d’un llenguatge clar i entenedor, uns pensaments servits a través d’aforismes (i en aquest, de versos mínims o poemes curts) i també de frases lapidàries expressades sense cap mena de mania ni d’embut…, o sigui, sense pèls a la llengua! 

Amb la fluïdesa verbal que traspua la seva escriptura a la qual ens té avesats, en Nan desgrana el que pensa sobre l’home i la condició humana sense defugir les contradiccions i paradoxes dels dies que, per sort o per desgràcia, ens han tocat viure i que no sé si podrem sobreviure; de fet, ell no s’està pas de dir que l’espècie humana està abocada a l’extinció sobre la faç de la Terra. 

Tornant al llibre, al pròleg introductori ja ens fa sabedors del seu contingut: «[…] a l’àrea metropolitana la distància entre l’asfalt i el riu i el bosc s’ha fet immensa, i això fa que el canvi climàtic i les seves conseqüències es puguin veure molt diferents, m’agradaria que aquest llibre servís per aprofundir en aquesta reflexió». 

Dit això, el cos del llibre el componen una sèrie de 44 poemes de formats diferents (ho reitero: des de poemes de tan sols dos o tres versos fins a d’altres de més llargs), 5 cartes a la Bruna, 4 a en Juli, 3 poemes de la Bruna i un d’en Juli. El llibre el clou una addenda que està en la mateixa línia que el pròleg; és més, l’aprofundeix i posa el dit a les nafres d’allò que, com a societats pretesament cultes i assenyades, ens hauria de fer caure la cara de vergonya; vegeu, si més no, com sap lligar els conceptes presents en un i altre escrit: «Els filòsofs clàssics ja van explicar això que avui viu el món, […] i tenien clar qui eren els sofistes i els van denunciar; avui, a Catalunya, els sofistes són arreu; aquesta és la realitat» (del pròleg), i ara la conclusió, certament amarga, a l’addenda: «[…] veig moltes persones que neguen aquesta realitat. Tenen raó, per sobreviure, l’única solució és fer l’estruç i no veure res». 

Sobre els 44 poemes, val a dir que al mig del poemari en Nan hi ha inclòs dibuixos, alguns de l’actualitat més recent, com el referent al conclave o els que il·lustren una sentència irònica, per no dir sarcàstica: «Tot és tan clar que sempre és de nit»; el dibuix de l’ase de la contraportada més el peu de dibuix que l’acompanya és Nan cent per cent: «Han fet més per a nosaltres els ases que totes les sotanes del món». Però no només hi ha sarcàstica ironia; també hi ha lloc, quan cal, per a la tendresa, palpable i llegible en el curt poema ‘Fades’: «S’encén la lluna // i tornen les fades // que mai ningú // no ha vist.», i no oblidem la saviesa des aforismes, com els titulats ‘Savis’, ‘Res’ o ‘Volar’; Heu-los ací: «Voldria explicar… // Què? // El fracàs dels savis.», «Res de res // i sobra de tot.», «Si parleu amb els ocells // aprendreu a volar.» 

I, per acabar, un breu incís a les cartes que adreça als seus nets Bruna i Juli (val a dir que en el poemari hi ha inclosos sengles poemes que els són dedicats), unes cartes curulles de bons consells que, com a avi, els dedica, sempre no només des de l’amor, sinó també des del respecte. 

Un llibre que es llegeix d’una revolada, però que és de lectura repetida obligatòria per capir-ne tot el seu, si em permeteu l’expressió, missatge. 

Eusebi Puigdemunt i Puig