Del 2 de desembre al 9 de gener passats, l’arquitecte i pintor vigata Albert Colomer (1969), va exposar, a la seu de la capital osonenca del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), la sèrie 16,5 grams per metre quadrat a doble cara, un seguit de pintures de gran format sobre paper.
Tal com una infusió travessa el paper deixant a un costat la planta que ha creat l’aroma, la pintura es diposita sobre un paper transparent, oblidant qui pinta per esdevenir, la pintura, tota sola, un objecte autònom, que amb les seva pròpia viscositat, capil·laritat i untuositat decideix la forma amb què vol que la mirin.
Pintant papers es diposita pintura sobre un suport delicat, en aquest cas un paper de 16.5 grams el metre quadrat, paper de filtre per bossetes de te (paper d’abacà i cel·lulosa).
L’exposició és una relació simbiòtica entre el paper i la pintura, el dèbil paper que necessita de la resistència de la pintura per no estripar-se, i la pintura viscosa que no es pot expandir si no té un suport que li faci companyia mentre s’asseca.
Qui pinta només mira.
Una de les obres d’Albert Colomer.
Albert Colomer, arquitecte
Nascut a Vic el 1969. Inicia estudis musicals oficials de molt petit, acaba la carrera d’arquitectura als 23 anys a l’ETSAB, funda un grup de música minimalista d’arrel tradicional catalana, i posteriorment obté el títol superior de pintura a l’Escola d’Art de Vic.
El seu estudi d’arquitectura (Colomer-Aceves Arquitectes) ha projectat equipaments docents, sanitaris, oficines i edificis residencials, ajuntaments i rehabilitacions d’arquitectura patrimonial. Ha estat Vocal de Cultura de la Delegació d’Osona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya des de l’any 1995 fins al 2007.
L’any 2016 guanya la 8a edició del Concurs I+T de Ceràmica i Terrissa “Memorial Joan Capdevila” amb el disseny d’una gelosia ceràmica, obra que també resulta finalista als premis EARTVIC 2016. El mateix 2016 exposa el PFC de pintura a l’EARTVIC i posteriorment al Museu de l’Art de la Pell.
La seva pintura es caracteritza per l’espontaneïtat en el traç. La sinceritat argumental i l’expansió són recurrents a les seves pintures, és per això que amb el pas del temps van creixent en dimensions i intensitat.
Ha participat en diverses exposicions col·lectives. L’any 2020 rep el primer encàrrec pictòric amb la realització de cinc peces de format mig com a homenatge a cinc grans arquitectes catalans, per a l’associació d’Arquitectes per l’Arquitectura.
Aquest relat podria iniciar-se en els primers anys després de Crist, amb els romans a Tàrraco i a Calafell, a l’entorn del Vilarenc i les seves termes.
La nostra mar, a Calafell, arribava probablement fins a la via del tren. Així ho testifica el port situat al costat de la fortificació del poblat ibèric. Una mar, la Mediterrània, amb molt de trànsit comercial i cultural.
El paisatge era tan espectacular que un ciutadà romà (potser un soldat) va heretar terres en aquest indret de Calafell. Va construir-hi un conjunt d’edificis amb unes importants termes. També hi va desenvolupar una important explotació agrària: vinya, horta i cereals amb la mar a tocar a zones d’estanys.
Us imagineu l’indret amb la vegetació, animals i el paisatge en tota la seva esplendor?
Entre la finca del Vilarenc i el mar hi passava un ramal de la Via Augusta cap a la zona de platges de Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i la Geltrú…, pels masos allí situats.
D’aquell conjunt a Calafell ens n’han quedat per a la memòria els vestigis de la cimentació i part de l’estructura de les edificacions, així com les cisternes d’aigua situades a 50 metres de la Destil·leria.
Després el mar es va anar retirant fins on és ara.
Els descendents d’aquells romans compaginaven l’agricultura i la pesca. Van convertir aquesta platja en una de les platges amb més «fusta» de la costa. Tant és així, que vingueren altres pescadors d’altres indrets, sobre tot els de la Cala ( Ametlla de Mar ).
Però, en els darrers segles, amb la influència dels «indians» i del marquès de Samà, a la cruïlla de camins del ramal de la Via Augusta —carretera del Sanatori— i el camí de Vilanova —carretera de l’Estació— s’hi construí un conjunt arquitectònic anomenat successivament: L’Hostal, Mossèn Jaume, i ara la Destil·leria. Estava format per un habitatge, un hostal per als carruatges i comerciants de l’època i, fins i tot, una capella dedicada a sant Antoni l’any 1928.
Cal destacar que el ramal de la Via Augusta separava (i encara separa) la parròquia del poble i de la platja i, per tant, el conjunt s’integrava a la parròquia de dalt del poble.
A finals del segle XIX va arribar el tren a Calafell amb una traça coincideix amb la línia on abans arribava el mar. No és d’estranyar que actualment algú recordi que quan hi havia algun temporal important l’aigua arribava fins a la via. Que tossuda que és la natura!…
Tot això passava abans que es fes l’actual Passeig Marítim, perquè no hi havia el muret ni desguàs de pluja.
A poc a poc, aquell paisatge, les platges i el sol (és a dir, el microclima de Calafell) van atreure visitants: primer, estiuejants de Barcelona que venien a passar l’estiu, però, després, els turistes, i això ja ho va canviar tot: un urbanisme especulatiu i expansiu es va implementar a la majoria de la costa mediterrània.
La costa a Calafell. [Foto: Mapama.]
I avui, què ens queda de tot aquell paisatge?
Una mar allunyada a 300 metres de la carretera del Sanatori, unes restes romanes al conjunt del Vilarenc i el conjunt arquitectònic de l’Hostal i la Destil·leria, protegit i catalogat l’any 2011, per a la memòria històrica de Calafell.
Avui, el mar (el de Calafell i de tot el litoral) pateix, diuen, per motius mediambientals: desglaç dels casquets polars, contaminació, etc. I sembla que està tornant a avançar terra endins, probablement intentant recuperar allò que era seu.
Nosaltres no veurem el paisatge idíl·lic que us he explicat, però hem començat un canvi de l’amor cap a ell, tot respectant i mantenint aquest patrimoni, i som convidats a compartir aquest record, perquè l’estimem i «estimar és també no oblidar».
Solell: hi és i no hi és. [Foto: Xavier Borràs.][Un conte de Jordi Remolins.]
Mentre tot el públic estava observant com l’escultural ajudant del mag s’enfilava per una corda que penjava del sostre, ell aprofitava per contemplar una adolescent amb cara d’àngel que s’asseia a la tercera fila del pati de butaques. Era un prestidigitador a tot el país que basava bona part del seu prestigi en els mateixos trucs de sempre modificats per a semblar moderns, però que mai no deixaven de sorprendre els espectadors.
En acabar-se l’espectacle la noia va esperar-lo amb les amigues fora de la sala on actuava durant tot aquell mes per a demanar-li un autògraf. El mag la va reconèixer, va signar-li l’entrada de la funció, afegint-hi un número de telèfon i va somriure desmesuradament. Mentre marxava amb taxi van creuar-se una mirada on, per la seva part, hi havia més que bons desitjos.
La jove envermellia només de pensar en una possible cita amb aquell home, que li treia vint anys com a mínim. Per això mai no va fer cap gest per tornar-lo a trobar ni per marcar aquella combinació telefònica. En canvi, el mag hauria pogut endevinar on vivia en cas d’haver tingut alguna capacitat o poder que no fos enredar amb il·lusions al seu públic. Durant setmanes es va obsessionar amb aquell rostre de princesa urbana, però per més que va regirar xarxes socials mai no va ser capaç de localitzar-la.
La força de la ment tampoc no li va servir per a fer desaparèixer la seva dona, de qui n’estava més que fart. Va intentar-ho desenes de vegades, tip que la senyora li recriminés la nul·la vida sexual que mantenien per culpa de lesions lumbars derivades de mil reverències durant els aplaudiments al final de l’espectacle. En els pròxims anys ell va haver de continuar suportant-li esbroncades desmesurades i ella aguantant en silenci les infidelitats que, en realitat, li restaven l’apetència sexual després de fornicar amb les assistents del seu xou o amb senyores incautes (o no) que formaven part del seu públic, dia sí dia també. Un vespre, el mag va proposar a la dona que provessin conjuntament les noves ganivetes per al número de la noia seccionada en tres parts i travessada per nombroses espases. Un bassal de sang va estendre’s pel pis de la parella poc després d’iniciar-ne l’assaig.
Quan la noia va llegir en un diari digital que el mag havia estat detingut per assassinat va pensar que era una bleda per haver demanat la signatura a un delinqüent i que l’error hauria estat encara més gran si s’hagués deixat seduir per la falsa parafernàlia sobre l’escenari, o per aquell joc de mirades que van suposar de fet la fi de la seva efímera microrelació. Va agafar la targeta que li havia firmat, va estripar-la i va llençar-la pel forat del vàter.
L’estada del mag a la presó no va ser senzilla. Estava massa acostumat als aplaudiments i a l’admiració aliena per a suportar la vida entre reixes i la manca de tacte de la resta de presos. De seguida es va saber el motiu de la seva reclusió, sobretot perquè el mateix director del centre va fer-ho córrer entre els seus homes de confiança. La pressió sobre el mag i el seu esfínter va ser constant a partir d’aleshores. El van violar una mitjana de dues vegades diàries amb la complicitat d’uns vigilants que, en alguna ocasió, també van participar en les vexacions. Tip de ser l’ase dels cops de la presó va decidir perfeccionar el seu truc d’escapisme. Al pati va portar a terme una tècnica de levitació que li havia explicat un company oriental de professió. Quan ja creia que s’estava elevant mig mil·límetre del terra, un dels seus principals violadors va arreplegar-lo de la màniga de la camisa i va endur-se’l al magatzem del taller on va introduir-se de nou dins del seu anus.
Durant els següents mesos va invertir esforços a fabricar una màquina del temps. Es passava hores i més hores a la seva cel·la ideant un artefacte que gairebé tenia a punt quan van comunicar-li que el canviarien de galeria. Va ser aleshores quan va entrar a la màquina, va marcar una data a un segle de distància futura, i va preparar-se per a viatjar en el temps. En el decurs d’unes hores el mag va desaparèixer desintegrat en molècules ingràvides que van tornar a fructificar en el mateix lloc just uns segons abans que el vinguessin a buscar per endur-se’l a l’ala nord de l’edifici.
Al seu nou habitacle, després que el violés un dels reclusos amb el membre més desproporcionat que havia sentit mai dins seu, va practicar —aquest cop sí— el seu truc definitiu, escapant-se de la presó i de la vida, després de penjar-se dels barrots de la porta fent una soga amb els pantalons del pijama. Aquella nit alguns dels violadors reincidents van plorar abraçats als seus coixins per la pèrdua que acabava de patir la comunitat presidiària.
El següent reclús que va ocupar l’antiga cel·la va trobar un aparell desmuntat sota la llitera. Va intentar donar-li forma i desxifrar per què podria servir. La incapacitat de discernir-ho i la ràbia acumulada pels anys que li faltaven encara per viure entre aquelles parets el van induir a destrossar l’artefacte i llençar-lo al pati de la presó just quan un dels funcionaris passava per sota de la finestra. Finalment, l’invent havia servit de nou per desplaçar el temps. Com a mínim el del pres, que va veure ampliada la seva pena durant sis mesos més pels danys físics que va causar al malaguanyat guarda, qui va estar-se sempre més vegetant assegut adoloridament a la butaca reclinable del seu sòrdid apartament.
Per a demostrar que som l’espècie més criminal del planeta, com cada dia, perquè això no ha parat mai, ens dediquem a organitzar guerres on moren milers d’innocents. Cal parlar, també, de l’espectacle espanyol que aprofita la guerra per augmentar el pressupost militar i continuar fent el ridícul amb submergibles que no funcionen i no caben a l’hangar. Res, que entre el volcà de la Palma, la pandèmia i ara la guerra a Europa, el president Sánchez té excuses per a tot, però el deute creix de manera galopant.
A Catalunya, «la meva», res: pa amb tomàquet, Rufián, Junqueras i, tots, nedant en una bassa de purins per a glòria dels esclavistes del sector dels escorxadors i les empreses de llardons i espetecs.
Una cosa: continuem amb els envasos de plàstic d’un sol ús. I és que no cal reciclar-los, cal prohibir-ne l’existència. Però ningú no pren la decisió. Els polítics tanquen els ulls servint els interessos inconfessables de mafiosos que ignoren la destrucció de l’ésser humà.
Podria ser que ells ja fossin monstres d’intel·ligència artificial sense sexe i que es reproduïssin a través dels ordinadors. I, nosaltres, esclaus al seu servei amb el dret únic de comprar un cotxe pagant mensualitats de dos-cents euros.
[Transcripció aproximada de la xerrada-col·loqui que va tenir lloc el dia 25 de març de 2022 al Casal Cultural de Mollet del Vallès, conduïda per na Judith Vizcarra Puig. L’objectiu de l’acte s’engloba dins el cicle dedicat a presentar la vida i l’obra d’artistes vinculats a Mollet. El tema escollit per mi va ser «L’art del naufragi», que ja he fet servir en les meves darreres exposicions de pintura.]
Vaig venir a Mollet, provinent de Sant Hilari, el dia 26 de desembre, dia de Sant Esteve, de 1960. El dia que la meva mare complia 35 anys. Jo només en tenia sis, però recordo perfectament el viatge, amb el meu pare dins la cabina del camió que ens portava els mobles, mentre la meva mare viatjava amb autobús portant en braços al meu germà d’onze mesos.
Recordo, també, que ja estava fart del col·le, el col·legi de les monges vedrunes al que anava des dels tres anys. Com a gran esdeveniment d’aquest col·le, recordo l’accident que em va deixar un trau al cap per tota la vida. Va anar així: mentre una monitora ens pujava, agafats de la mà a mi i a un company, des del pati a la classe castigats per no sé quina raó, jo vaig relliscar i vaig topar de cap amb un graó. La sagnia va ser d’escorxador, sort que el metge que em va apedaçar vivia a la cantonada davant de l’escola.
Però, un amic diu que un és del lloc on ha viscut quan tenia quinze anys, així que jo sóc de Mollet. Si bé d’aquell Mollet d’aleshores, quan no arribava a vuit mil habitants (ara n’hi ha cinquanta mil). On només hi havia un sol col·legi públic, els «nacionals”» o «col·legis nous», com eren coneguts per tothom. També, hi havia un parell d’acadèmies privades, però que els pobres no ens podíem permetre. La meva relació amb el col·le, però, no va pas millorar. Mai vaig saber que hi feia jo allà dins, en comptes de poder anar a córrer pels camps, posar xapes a la via del tren, amagar-nos al bosc o banyar-nos a les basses de rec de Gallecs.
Per alguna raó, amb vuit anys vaig guanyar un concurs de dibuix infantil, i això va condicionar la meva vida. Si m’hagués pixat a la llar de foc i m’haguessin rigut la gràcia, potser haguera estat bomber. Però no, vaig guanyar un concurs de dibuix, perquè semblava que dibuixar se’m donava bé i estudiar no. A més, pintar té l’avantatge que no s’hi poden fer faltes d’ortografia.
Després, vaig descobrir que a la majoria de companys de professió els passava el mateix, qui no servia per estudiar es dedicava a les arts. Ara, en l’era d’en Ferran Adrià, aquests alumnes se’n vanva l’escola d’hostaleria. Nosaltres anàvem a la Massana que, com va dir en Joan Rovira (el joier que em va precedir en l’anterior col·loqui) era l’equivalent al Hogwarts d’en Harry Potter. Allò era un món absolutament màgic, dins un edifici gòtic amb fantasmes inclosos, que no en va havia estat un antic hospital. Allà vaig començar a trobar-me bé en una escola.
Abans, però, el darrer any del col·le es va produir un esdeveniment que recordo millor que els onze anys que havia passar dins les aules. Als catorze anys, el meu oncle, canonge de la Seu, ens va convidar al meu cosí i a mi a viatjar amb ell a Galícia.
Tot i les reticències del mestre que faltés a l’escola en dates properes al final de curs, recordo aquella experiència com la font de coneixements més profitosa de tota la meva escolarització prèvia. Recordo Saragossa, el pas per terres càntabres, Santillana del Mar, amb visita a les coves d’Altamira (les autèntiques, no pas la rèplica actual), la pernoctació al Parador Nacional de Villalba, Santiago de Compostel·la i la platja de Vigo, veient com pujava desbocada la marea; sense oblidar la gastronomia, amb el tast de cabres (centollos) i percebes, que comptades vegades he tornat a menjar.
Als quinze anys (la data que, segons el meu amic, em confirma com a molletà) vaig entrar a la Massana. Durant el dia treballava com a delineant a casa de l’aparellador Josep Maria Blanc, a qui es deu la planificació de la major part del creixement urbà dels anys seixanta, setanta i vuitanta, quan Mollet passava de vuit a quinze i vint mil habitants. Al vespre, de dos quarts de vuit a dos de deu, assistia a classes a la Massana, al departament de disseny gràfic: era una especialitat que, tot i artística, s’entenia que podia tenir una millor sortida professional. Després, ja es va veure que allò pel que bàsicament ens contractaven era per a muntar originals, pas previ a la confecció de fotolits per a la impremta, cosa que requeria certes habilitats manuals. Igual com el de delineant, aquests oficis, en la seva vessant artesanal, van desaparèixer amb l’aparició dels ordinadors.
Fer de delineant, però, si bé va ser poc més d’un any, va servir-me, anys després, per a poder dissenyar i fer-me jo mateix la casa. Després, ja vaig passar a treballar amb en Josep Riera, dissenyador de la marca que encara conserva avui el Casal Cultural on ens trobem. Ell acabava de tornar de divuit anys d’estada a Sao Paulo i va muntar un estudi de publicitat en una gestoria, on jo em vaig incorporar com a aprenent. Es pot dir que va ser el meu primer mestre en l’ofici.
Però, a mi, el que realment m’agradava era el dibuix i la pintura i a Mollet els referents en aquell temps eren en Jaume Xicola, en Ramón Bordes i en Lluís Cabarrocas (per cert, aquest darrer, és l’únic supervivent dels esmentats i a qui he pogut saludar en aquesta xerrada). Sí, per a mi ells eren com els tres mosqueters de la pintura i jo, és clar, volia ser en D’Artagnan. Amb el temps vam anar coincidint en algunes exposicions col·lectives i, d’alguna manera, tot i les decepcions, l’èpica s’ha mantingut fins ara. Però, cap de nosaltres podrà dir que ha viscut de la pintura.
A Mollet aquest privilegi se l’ha endut l’Abellò qui, potser pel nom, ja volava mol més alt que nosaltres.
Per què serveix l’art? Aquesta és la pregunta que em rondava pel cap quan planificava aquesta xerrada. Què pretenia aquell pintor de bisons d’Altamira? Per què serveix? Per quina cosa útil serveix… el català?…, es preguntava una política andalusa, la senyora Trujillo. Jo l’hi vaig contestar:
«Vostè, senyora Trujillo, deu estar acostumada que la serveixin. Els altres, la majoría, ens hem d’apanyar amb el que tenim. Amb el que hi ha.
»Perquè si vostè pensa que tot allò que no li serveix ha de desaparèixer, vostè té un problema de dimensions infinites. Perquè, de què serveixen els virus? De què serveixen les plagues de llagosta? De què serveixen els terratrèmols? De què serveixen els pobres? De què serveixen els vells? (aquí la meva sogra va posar el crit al cel) De què serveixen els dofins? Les postes de sol? Les aurores boreals?…
»No, senyora Trujillo, el català, a vostè, no li serveix de res. Però, nosaltres és el que tenim per fer-nos entendre.»
Com aquell pintor d’Altamira. Qui era? Com es deia? Per què pintava? No ho sabem. Tampoc no sabem els noms de la majoria d’artistes que decoraven els palaus i temples de l’antiguitat, tot i que podem deduir les raons per fer allò que feien: glorificar els déus i, sobretot, enaltir al sobirà o a la clerecia que els feia l’encàrrec.
Tradicionalment era l’Església la principal font d’encàrrecs per als artistes. En un món on la majoria era analfabeta, era a ells a qui s’encomanava la feina de fer visibles i entenedores per als feligresos les ensenyances de l’Església i el camí vers la glòria celestial, exemplificada per les imatges de la vida dels sants i dels màrtirs, sense oblidar les penes de l’infern, que emplenaven les parets dels temples.
Amb el temps, també, els retrats dels benefactors s’aniran incorporant a les imatges dels sants, com a mostra de la seva devoció…, i poder econòmic.
Moltes obres ens han arribat sense que coneguem el nom de l’autor, si bé amb el temps els autors, mers artesans, van començar a ser coneguts, en la mesura de la valoració que es feia de les seves obres. Així Velázquez, degut a la rellevància de les seves pintures, aconsegueix ser nomenat cavaller. En coneixem el seu nom tant com el de les seves obres.
Amb els anys, la cosa evoluciona, i el nom de l’autor va prenent força i el personatge comença a superar la seva obra. És el cas d’en Dalí que, si bé té quadres que tothom coneix (com els rellotges tous), la seva excentricitat s’equipara a la seva obra o, fins i tot, la supera. Després, la firma començarà a imposar-se a l’obra. No importa tant l’obra com el fet de qui la signa. Així, de’n Tàpies tothom reconeix el seu estil, però ningú no distingeix o recorda el nom d’una obra concreta. N’hi ha prou que es reconegui l’estil perquè tothom sàpiga que allò que fa és un valor reconegut.
Amb Picasso va començar l’era del fetitxisme en l’art. Davant d’una obra ens cal un entès, un especialista, que en faci la valoració, perquè allò que hi veu el profà no el qualifica per a saber interpretar-lo.
Abans l’art servia per a fer visible l’invisible, l’abstracció del món celestial encarnada en imatges reconeixibles pels fidels. Ara, el camí és el contrari: es tracta d’explicar al populatxo que existeix un món invisible, abstracte, que només els experts intueixen i poden interpretar. D’aquí que tendeixin a enaltir les obres que resulten més incomprensibles per al públic, cosa que els permet esplaiar-se demostrant els seus coneixements sobre la qüestió, sovint amb un llenguatge encara més incomprensible que la mateixa obra a la quals es refereixen.
Així l’art, de nou, se sacralitza, les obres esdevenen relíquies en si mateixes i els autors son santificats…, per a major glòria i benefici de la casta cultural-sacerdotal que els divinitza. Que són, al cap i a la fi, els que s’enduen els fruits del, moltes vegades obligat, ascetisme dels creadors.
Estem en un punt on només les institucions poden finançar l’art, bàsicament sufragant el cost del funcionariat que el gestiona i n’avala els autors. Perquè, fora de una elit d’escollits, els artistes no reben res per a crear o exposar les seves obres.
Al pas que anem, pintar serà considerat una variant de l’arqueologia.
Per què serveix, doncs, l’art, a part d’emplenar les caixes fortes dels milionaris i les criptes dels museus de relíquies a les quals periòdicament peregrinar?
He portat com a mostra per aquest debat la pintura d’unes sabates que, curiosament, vaig fotografiar al costat de la casa d’en Dalí a Portlligat. Hem parlat més amunt del reconeixement de l’artista. De fet, al llarg de la meva vida, n’he pintat unes quantes de sabates i algunes les he venudes. Probablement si m’hagués limitat només a pintar sabates hagués estat més fàcil ser reconegut.
— Què pinta vostè? — Sabates —hagués dit jo.
— Doncs, ja ho tenim.
Ara seria el pintor de les sabates. En canvi estic aquí per parlar-vos de «l’art del naufragi».
Recordo que quan era petit, d’un nen que patia angoixa o gelosia, es deia que estava «enaigat» i el remei aconsellat contra la frustració era portar-lo a tirar pedres a la riera.
Havia pensat posar per títol a aquesta exposició «Liquidació per tancament de negoci». Però això tothom sap que no és cap negoci i si a alguna cosa s’assembla és a una addicció i, com a tal, propensa a la ruïna. I no diguem en les condicions que ens trobem des de fa dos anys
Però a alguns, enlloc de anar a tirar pedres al riu, ens dóna per pintar.
I per què naufragi ? Doncs, perquè quan pensem en un naufragi sempre ens ve al cap el Titànic, que ha esdevingut, com tothom sap, el paradigma del fracàs. I, no obstant, poques tragèdies han donat tant de benefici recordant-les.
En canvi, ningú no es recorda del Carpathia.
Naufragar és quelcom més habitual del que hom voldria. Quantes idees, iniciatives, empreses, projectes, il·lusions…, naufraguen abans d’arribar a bon port ? I més en els temps que corren.
Tant se val la quantitat de recursos que recolzin un projecte, sempre pot aparèixer quelcom d’imprevist i enfonsar el més orgullós del vaixells. Posar-se al davant d’una tela en blanc no té punt de comparació, quant a proporcions, al que representa travessar l’Atlàntic, però si pel que fa a l’exercici d’enfrontar-se a quelcom desconegut o imprevist.
El recorregut que va de la primera idea a la plasmació real és l’equivalent a una travessia i arribada a port, encara que no sigui el que hom havia previst. Pot semblar un exercici sense més transcendència, però la cosa canvia si hom s’exposa a fer d’aquesta activitat la seva forma de vida.
Benjamin Guggenheim era un magnat poderós, però això no va estalviar-li de perdre la vida en l’enfonsament del Titànic.
Des de fa anys el nom Guggenheim està associat a l’art pels seus museus i costa no pensar que el senyor Gehry, arquitecte del Guggenheim de Bilbao, no recordés aquella tragèdia quan va triar el titani per a la seva estructura. Cosa que la fa més espectacular que la majoria d’obres que s’hi exposen dins. És només un exemple de com el passat repercuteix i s’encadena amb el present.
Sí, dels fracassos se’n aprén, potser encara més que dels èxits. Però, algú n’ha de recollir els trossos, com ho va fer l’RMS Carpathia, el vaixell que va recollir els passatgers supervivents del Titanic. Que sis anys després ell mateix fos enfonsat per un submarí alemany és, però, ja una altra història.
Perquè la pintura, entre altres coses, encara que de vegades ens n’oblidem, serveix per a explicar històries, moltes d’elles també de fracassos, d’allò que s’esdevingué en el passat o, per què no, de com podria ser el futur. Però, el procés d’una obra és, també, una experiència en si mateixa, perquè parla d’una singladura, d’un naufragi, o —poques vegades— de l’arribada a port que pretenia el seu autor.
Un pintor, tret que sigui dels que viatja en primera als transatlàntics, és especialista en naufragis. Insignificants, això si, que ningú no coneix, però constants.
Perquè només alguns naufragis són tan estrepitosos que fins i tot són capaços de bastir, anys després, una estructura de titani a la ria de Bilbao. Altres ens hem de conformar amb tirar-hi pedres a la ria…, o penjar els nostres quadres a les parets d’alguna sala —quan ens deixen.
Que la sort us posi un Carpathia al vostre camí sempre que el necessiteu.
Per què serveix l’art, doncs?
A mi em serveix «per a no voler estar en un altre lloc ni voler fer una altra cosa», que és tot el contrari del que em passava a l’escola; per aconseguir «l’absència mental», típica de la tradició zen.
Tal com es diu al llibre Filosofia felina, els gats i el sentit de la vida, de John Gray: «Absència mental significa atenció sense distraccions; és a dir, estar plenament absort en allò que es fa.
Estic segur que el que buscava el pintor d’Altamira (pintant estirat de panxa enlaire en una cova d’un metre d’alçada) era exactament això.
Si, a més, aquest estat es pot comunicar a l’espectador a través de l’obra, el cercle s’haurà tancat.
I si, d’alguna manera, amb aquesta transcripció s’ha aconseguit el mateix, oli en un llum.
Post scriptum: com seria ara el món si personatges com Napoleó, Hitler, Mussolini, Stalin, Franco o Putin s’haguessin dedicat a l’art en lloc del que van fer?
Unes nenes nenes fan puntes de coixí amb la mestra Rosa Sensat, al costat de l’escultura de Josep Llimona a l’escola del Bosc de Montjuic. [AMCB. Fons Ajuntament de Barcelona. Antonietti & Cuadrenys, fotògraf.][Un report d’Eduard Garrell.]
«És clar, sempre hi ha diversos pares. Qualsevol tio que passa per allà i parla a la mare, és pare, encara que sigui una dona. Dic això perquè hi ha ties que són més pare que el pare…»
Hi ha qui, afortunat, pot comptar els seus mestres amb els dits d’una mà, per molt que hagi estudiat.
Ser mestre és l’ofici més important del món. Són (haurien de ser) agents de cultura i d’humanisme i referents de vida per als seu alumnes, són el present i el futur.
No obstant això, és una professió socialment menyspreada que ha de lluitar contra la manca de recursos, la deficient formació rebuda, el desprestigi, els sistemes pedagògics obsolets, les ràtios excessives, la manca d’interès i de respecte dels alumnes, el sentit de la seva professió. S’entén, que amb aquesta situació no podem exigir gaires excel·lències als nostres mestres. Tot i això, sembla que n’hi ha que són capaços de superar tots aquests desastres, que frueixen de la seva professió i que immerescudament es veuen immersos en el desprestigi general. ¿És una qüestió d’esforç personal, de vocació, de preparació autodidacta? Si més no, sembla un miracle.
Amb el temps, un cop hem deixat l’escola enrere, i la universitat, ens n’han quedat ben pocs per a recordar, la seva influència sol ser més important que la dels nostres pares, que sovint ens donen grans feinades per a no haver de repetir els model heretats.
Actualment, sembla que els alumnes passin uns quants anys per una mena de ludoteca que els aboca a la secundària i a la universitat sense saber expressar-se correctament, escriure correctament…, una colla d’analfabets titulats.
Tots els decrets d’Educació (em sembla que anem a un cada 4 anys) no fan més que maquillar el fracàs escolar. Baixen el nivell, baixen l’exigència. No resolen la formació dels docents, a cap nivell. Mal formats que mal formen. Com un peix que es mossega la cua.
Què passa, doncs, a les escoles de Catalunya?
Per a entendre la situació, a mi em cal prendre perspectiva i el punt de partida el poso, el més a prop, quan la República va situar Catalunya a l’avantguarda pedagògica d’Europa.
La reforma pedagògica del 1931. La reforma democràtica dels estudis de magisteri (estudis de 4 anys), pràctiques i examen final, era l’etapa dolça dels estudis, ja que l’accés al magisteri era el tràmit més dur de superar i sovint no ho aconseguia ni el 50% dels aspirants, amb l’única oposició de la dreta i de l’església que sempre ens prefereix ben burros.
La sacsejada de la guerra i la postguerra van ser brutals i van posar fi immediatament a tot el que s’havia aconseguit.
Immediatament, el 1940 s’anul·la el Decret de 1931 i s’atorga el títol de mestre a qui tingui el batxillerat i faci un curset d’uns pocs mesos. S’hi incorporen els «Oficiales del Ejército Bachilleres».
Amb la depuració prèvia de professors i alumnes, els acceptats ho eren sine qua non si presentaven avals de persones de «reconocida solvéncia ideológica».
Aquells fills i filles d’una menestralia que sabia que per ascendir socialment ho havien de fer a través dels estudis i la cultura, van desaparèixer. Fins el 1971, després de 31 anys de deformar mestres i professors de la Normal amb ignorants i feixistes de reconeguda solvència, es van canviar els plans d’estudi. El canvi va consistir en exigir el PREU per a ingressar a l’Escola Normal. Tres anyets i a ensenyar. Vigilats de prop per una Inspección inquisitorial.
Venim d’aquí.
Així doncs, La Escuela Normal de Magisterio de Barcelona va seguir els passos d’altres estructures d’estat conquerides, com la RENFE, Telefònica, les companyies elèctriques, el Metro de Barcelona, la Pegaso, els taxistes…, controlades pels franquistes i els seus llepaculs, endemismes que encara cuegen.
Arribada la dècada dels setanta, el baby boom dels fills de la postguerra va necessitar de cop una enorme quantitat de mestres i a l’escola Normal hi van accedir uns altres candidats, provinents ja de les classes «mal educades» per l’escola franquista, castellanoparlants, de famílies avesades a la lluita social i reivindicatives, que veien en el magisteri una carrera fàcilment accessible, unes llargues vacances, una vocació maternal i un ascensor social impensable amb altres estudis més exigents. Unes generacions de «nou cultes» que ensenyaven la poteta, tant o més, que els «nou rics» de l’era del 600.
El xoc entre aquella joventut esquerrano-socio-comunista i la «carcúndia» feixista que dirigia i poblava l’escola va ser titànic i el resultat foren vagues interminables i consecutives i aprovats polítics. Calia omplir les escoles de mestres com fos. Em sap greu dir-ho, però massa d’aquelles noies i nois, a més de no tenir cultura, no tenien cap interès per adquirir-ne, ni per la llengua, ni la literatura, ni la música, ni la història, per res. El títol i prou. Malgrat tot això, conec i honoro mestres que, a contra corrent i amb grans esforços personals, se’n van sortir força bé. D’altres, com passa en les carreres fallides, la sortida laboral la van trobar en la gestió i el sindicat.
Quan Ernest Maragall i el seu amic Xavier Kirchner van irrompre a Educació per trinxar el sector editor i llibreter —com dos elefants amb el ulls embenats—, per imposar el seu invent Edu.cat, que va costar més milions a l’erari públic que complir la promesa electoral de fer el llibre de text gratuït, sense cap protesta de cap sindicat, en una de les «discussions» que editors i llibreters vam tenir, em va manifestar sense complexos a la Conselleria: «Garrell, manen els sindicats». D’això fa deu anys i hi ha testimonis.
Així doncs, qui mana a la conselleria són les fornades de mestres a cavall dels setanta/vuitanta i els seus hereus. Tenen per religió la Burocràcia i per credo el Conveni.
Una Conselleria en eterna deriva erràtica, des de 1931, entre el concepte d’Instrucció Pública de l’època de Ventura Gassol, d’Ensenyament i Cultura, quan n’era conseller en Pere Pi i Sunyer, per anar canviant periòdicament entre Ensenyament i Educació, el mateix objectiu per camins ben diferents. Ara, és el Departament d’Educació, tot i que no ho sembli, perquè el greu problema del departament, o conselleria, segons el meu punt de vista, no és el camí, sinó l’objectiu. No n’hi ha.
L’objectiu del sindicat és vetllar per les millors condicions laborals dels seus afiliats. El del Departament, braç executor del govern, a més de negociar les condicions amb els sindicats dels seus treballadors, fora vetllar per a fer complir els objectius pedagògics, mantenir els nivells d’exigència, tant en els resultats curriculars dels estudiants com en la preparació professional dels mestres i professors, vetllar per la llengua (la nostra), per la immersió al llarg de tots els cicles i per les competències en totes les matèries.
Cap govern, i en conseqüència cap Departament, no han fet bé ni una cosa ni l’altra. L’escudella de Sindicat/Departament/Govern es converteix constantment en enfrontaments polítics, com el que ara protagonitza aquest prepotent i fatxenda saltataulells d’ERC, i converteix els objectius pedagògics en instruments de partit, tot deixant els alumnes, els mestres i els pares sota els peus dels cavalls.
Mentrestant, mestres més ben formats, contractats per escoles privades que amb els diners de pares amb més poder econòmic, o més conscients de les prioritats, poden reduir ràtios, tenir millors instal·lacions i serveis, estan creant una escletxa social molt difícil de pair. Però, també, hi ha enormes diferències entre escoles públiques de barris i de comarques.
No és que els fills dels rics estiguin més ben educats, també ho estan els que tenen la sort d’ensopegar una escola amb uns objectius clars, amb un equip de mestres cohesionat i unit, ben format, ni que sigui autodidàcticament, i això, si es vol, també es pot fer amb el pressupost d’una escola pública.
Potser en aquestes escoles els nois i noies hi podran trobar un mestre, o dos , que els salvi dels seus pares i els llanci al món amb un bagatge crític i humanista.
Mentre no fem bugada, a fons i de cap a peus, del nostre sistema educatiu i d’una bona colla d’indocents, el país estarà desemparat.
Gràcies a l’amic Albert Bagué, de TVBagué Serveis Audiovisuals, us podem oferir aquest resum videogràfic de la magnífica presentació —que va tenir lloc el passat 29 de març a les sis de la tarda, a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic—, tal com ja vam avançar-vos en el número passat de La Resistència, de la nova reimpressió del llibre Cavalcades, que va publicar de primer la Col·lecció Literària Aymà l’any 1949 i que ara, aquest març de 2022, ha reeditat Viena Edicions per encàrrec de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) a través de la Fundació Universitària Balmes.
En l’acte de presentació, que va omplir de gom a gom la Sala de la Columna, hi van intervenir, per aquest ordre, l’amfitriona, la batllessa de Vic, Anna Erra, que es va congratular pel fet que poc temps d’haver declarat l’autora d’El riu i els inconscients com a «vigatana il·lustre» es procedís a presentar, en el mateix honorable indret, un altre llibre imprescindibles de Maria Dolors Orriols; també, el nebot de l’autora, Nan Orriols, que va destacar, entre d’altres, una de sentències del llibre: «L’home superior és liberal en les seves idees, però mai no és home de partit; l’home inferior és home de partit, però no és mai liberal en les seves idees.»; i, finalment, la il·lustradora Pilarín Bayés, que va delectar el públic amb un seguit d’il·lustracions referents als cavalls i a les Cavalcades de Maria Dolors Orriols.
Esperem que aquesta reimpressió sigui la primera de tots el seguit de necessàries reedicions d’aquesta fonamental autora del segle passat, injustament oblidada i que cal situar. al lloc que es mereix de la literatura catalana de tots els temps.
Tot arriba, ni que sigui tard i malgrat les forces obscures que sempre són amatents a esguerrar-ho tot. Si al número anterior de La Resistència donàvem notícia del merescut acte de nomenament de l’escriptora Maria Dolors Orriols i Monset com a vigatana il·lustre —el mateix dia en què es complien 107 anys del seu naixement—, ara en volem donar una altra, de nova de no menys sonada: la presentació, el 29 de març a les sis de la tarda, a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic, de la nova publicació del llibre Cavalcades, que va publicar de primer la Col·lecció Literària Aymà l’any 1949 i que ara, aquest març de 2022, ha reeditat Viena Edicions per encàrrec de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) a través de la Fundació Universitària Balmes.
La professora i autora del llibre Maria Dolors Orriols, viure i escriure, Montserrat Bacardí —que també prologa la reedició de Cavalcades— fa un exhaustiu repàs a la seva trajectòria vital i professional i ens recorda que va començar en el món de la literatura en temps de guerra com a refugi de la tristor. «Va començar en un estudi al carrer de Moncada a Barcelona, als anys quaranta perfilant narracions i novel·les, fins que l’any 1949 va publicar el primer conte», hi detalla.
L’obra de Maria Dolors Orriols va ser silenciada en la seva època, per raons alienes a la qualitat literària, tant per motius de la censura com per l’avarícia dels sectors intel·lectuals catalans, que no van acceptar una dona que no estigués integrada en el món acadèmic ni en corrents ideològics dominants.
Bacardí no passa per alt que Orriols va ser l’autora i ideòloga de la revista Aplec, l’única tirada en català després de la guerra d’agressió. «El primer exemplar va ser requisat per les forces armades pel rebombori polític i cultural que suposava la revista», explica.
Cavalcades aplega set narracions que tenen en comú el protagonisme del cavalls, «en la línia del bestiaris medievals i moderns», com comenta Montserrat Bacardí. E suposat caràcter exemplar de les ensenyances dels animals roman en un segon pla, vague i desdibuixat i, com en tota la narrativa de Maria Dolors Orriols, emergeix la que Bacardi defineix com a «narrativitat pura», la força i l’empenta del relat, «la vigoria i el nervi de l’estil, la claredat i la ufanor del llenguatge, que transporta el lector al món creat per l’autora».
Tot i ser publicat l’any 1949 amb grans dificultats enmig d’un panorama de postguerra gris i desolador, i distribuït de sotamà entre amics i coneguts, Cavalcades no va passar desapercebut i obtingué el Premi Concepció Ravell al millor llibre de prosa literària als Jocs Florals de Montevideo.
