Felip VI, rei de Castella
El rei castellà Felip VI ―fill del rei emèrit, també de Castella, imposat per Franco i fugit als països àrabs acusat de robar centenars de milions d’euros― ve a l’Escola Judicial de Barcelona per lliurar la titulació als nous jutges, també castellans, preparats per l’Estat castellà per jutjar catalans i tothom qui no accepti la repressió castellana.
El rei Felip VI és l’hereu de la fortuna del seu pare, que segurament tornarà a Madrid, capital de Castella, quan els jutges decideixin que els delictes han prescrit i diguin milions de vegades que el rei és inviolable. A la justícia castellana, al president del Consell General del Poder Judicial ―que té el mandat caducat des de fa anys― tant se li’n fot que la gent que cantaven cançons dient que el rei castellà era un lladre ara estiguin condemnats i empresonats.
Al rei l’empara una constitució feta sota el control dels militars franquistes. Està disposat a exercir la violència amb el vistiplau dels partits castellans ―PP, Vox, PSOE, Podemos, Más País, etc.―, perquè España, que és Castella, «no se rompa» i perquè creuen dogmàticament en la «sagrada unidad de la patria».
El cert és que parlen de democràcia però no es poden fer referèndums, i parlen de respecte i d’Europa, però intenten que el català, la nostra llengua, desaparegui. Hi dediquen el temps que calgui els jutges, l’Exèrcit, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.
L’Estat castellà presidit per Felip VI no és democràtic. Per a molts catalans, és imposició i, per damunt de tot, és violència, molta violència. Castella sempre ha estat violenta. Jutges democràtics? On? Marchena? Llarena? El Constitucional?
Fa quatre dies, imposició del 25% de classes en castellà a les escoles, i el rei Felip VI de Castella, fill d’un rei lladre, ve aquí a parlar de democràcia. I encara veig catalans que parlen de negociació asseguts a la taula del «Sant Sopar de Foment del Treball». Taula de negociació? De diàleg? Ells, sense taula, imposen el que volen. I el Sr. Casado diu que parlem formenterenc. I al PSOE li encanta el que diu el Sr. Casado, perquè, de fet, per a Catalunya tots voldrien «un 155 permanente».
Mediatització
«Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit», diu una dita. És a dir, que ningú no et farà mai les coses exactament com a tu t’agradarien.
Això, que deu ser especialment vàlid per a la masturbació, no pot ser aplicable a totes les coses de la vida, bàsicament perquè ningú no sap fer de tot ni és prou autosuficient per a sobreviure en qualsevol circumstància.
A mesura que una societat és més complexa i sofisticada, el grau d’especialització també creix, havent de dividir-se els serveis en funció de les habilitats, capacitats o necessitats de cada un.
Així, aquelles antigues famílies de la noblesa benestant que ens ensenyen a algunes sèries televisives, requeririen el servei d’un regiment de criats en nombre superior al del senyor a qui servien.
Vol dir que, si fem cas a la dita del començament, els senyors no només eren incapaços de fer res per si mateixos, sinó que sempre anirien mal servits.
Però, el progrés ens ha portat a la situació contrària. Si un d’aquells servents s’hagués atrevit a dir-li a un senyor «sírvase usted mismo», automàticament s’hagués trobat al carrer sense carta de recomanació. En canvi, aquest eslògan és el que regeix actualment a qualsevol supermercat. Una absoluta grolleria. Tret que t’hi hagin convidat i tot el que s’hi exposa sigui gratuït. Que no és el cas.
Els pobres sempre hi han estat acostumats a haver de fer-se les coses. Si les fas acompanyat és una col·laboració, un intercanvi de favors. Però si les has de pagar és un servei i te l’ha de fer un altre.
No obstant, des de fa anys, ens han volgut convèncer que tots som iguals, que tenim els mateixos drets i que (si col·laborem una mica) podem tenir els mateixos privilegis que els rics. Podem tenir cotxe i també xofer, a condició que el xofer i el senyor siguin la mateixa persona: «Sírvase usted mismo».
Hem de ser demòcrates.
Hem d’omplir el carret del súper, hem de conduir el cotxe, hem de posar la gasolina, servir-nos als bufets dels restaurants, contractar un mateix els viatges, fer les reserves a l’hotel. Ser secretari i senyor alhora.
Tenim robots que cuinen, robots que netegen, renten la roba, conserven els aliments…, però, és un mateix qui els ha d’omplir, posar en marxa, fer-los-en el manteniment…
Tenim plataformes de comunicació amb opcions de entreteniment per a omplir set vides, però dues te les has de passar triant què hi vols veure.
Així, ens passem la major part del temps triant i destriant —sí/no; sí/no—, enganxats al mòbil, l’ordinador o els comandaments del televisor…, i ens oblidem de viure la realitat en directe. Deixem de preguntar-nos el «com» i el «per què» de les coses.
En lloc de comparar i descriure, que és allò que fa un sistema analògic, ens limitem a afirmar o negar, les úniques opcions que ens permet el sistema digital. No pots discutir-li a un servidor (digital) les opcions que et dona, «si quieres lentejas…»
Com més sofisticada sigui la mediatització, més condicionat i predeterminat serà el resultat.
Els matisos i opcions desapareixen i només queda l’afirmació, sí, o la negació, no, predeterminades pel mitjà.
Un món en blanc i negre.
Un món en el qual badar, reflexionar i dubtar queden exclosos del sistema.
On preguntar «què desitja?» ha deixat de tenir sentit.
Només queda l’opció de continuar prement tecles de manera convulsiva, igual que una masturbació, amb l’esperança que s’esdevingui alguna mena d’orgasme satisfactori.
Però, mentrestant, no tens més opció que continuar pelant-te-la.
Com ho dieu, sinó, quan un no fa res ?
Josep Nogué
Josep Nogué (Sant Hilari Sacalm, 1954). De 1961 fins a 1998 viu a Mollet del Vallès. El 1999 torna a viure a Sant Hilari. Graduat en disseny gàfic i il·lustració per l’Escola Massana. Immers tota la vida en la precarietat del món de l’art, en els camps del disseny, la il·lustració, el cartellisme, el còmic, la pintura, el muralisme i la docència. Amb incursions esporàdiques en la literatura, l’articulisme i l’assaig. Darrerament es dedica a pintar i a exposar una sèrie de pintures de temàtica històrica.
[VERSOS]El pi del Puig Rodó
[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]
El pi d’en Torrents em diu en Rabi
A poc a poc desarreles la imatge
que has aixecat lenta vora el camí,
quan el camí tomba i revolta
la carena i planejant, rere teu,
trescant cap a Sant Martí Xic,
el paisatge mostra la Plana
amb el rerefons del Montseny,
muntanya d’ametistes.
Has perdut l’escorça i la reïna,
l’ombra, i la verdor de les agulles
se l’ha endut el vent, se’t corsequen
les branques, el tronc s’emblanqueix,
i el goig de veure’t
quedarà com un bell record latent
a la memòria, quan ja no emmarquis
res més que el teu perfil perdut,
i aquell esvelt reflex sigui només
al groc de la fotografia.
[ÀUDIOLLIBRES] Ocells petits, de Nan Orriols
L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, vol experimentar amb els audiollibres i ho fa, d’entrada, amb un volum del seu admirat amic Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta d’Ocells petits (Viena Edicions, 2014), un recull de poesies de l’autor, entre molts d’altres, d’Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019).
Gaudiu-ne, doncs, i ja ens direu com us sona.
Albert Freixer
Albert Freixer (Calldetenes, 1974). Actor i director de teatre, llicenciat en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre. Estima la cultura, la natura i la filosofia. Un dia va conèixer en Nan i es va convertir en admirador i amic seu. Ha fet diferents obres de teatre, intervencions en series de televisió i de rapsode en alguna ocasió.
[ÀLBUM DE FOTOS] Finestrals
[Text i fotografies de Nan Orriols.]
Tot serveix per a entendre el món que ens toca viure. Dius: «Avui miraré finestrals» i d’entrada creus que les esglésies guanyen sempre. Contrasten amb quatre finestrals i balcons amb bombona de gas inclosa. Però, de fet, els més senzills són sempre els més bonics: els de les cases amb finestres i baranes de fusta.
Un consell: no retrateu ni polítics ni eclesiàstics. No. Tot cau. Malgrat que ho podreu explicar als amics, veureu que el viatge no ha valgut la pena. Finestrals, sempre. Polítics i eclesiàstics, mai.