La Conferència de les Parts (COP26) de Glasgow

Moment final de l’adopció formal del Pacte Climàtic de Glasgow. [Foto: COP26.]
[Un report de Gabriel Borràs.]

Ha estat una jornada laboral intensa, la d’avui: dues reunions en línia, una amb un projecte europeu i l’altra amb un centre de recerca. A la tarda, reunió presencial —amb mascareta i distància de seguretat— a la seu d’un departament del govern autonòmic al cap i casal. I tot, amanit amb pessics de correus urgents, branquillons de consultes de mitjans de comunicació, alguna cullerada a les xarxes socials i un polsim d’ordre a l’agenda, sempre caòtica. Poca estona per a pensar, com sempre, i per a veure-les venir. A partir de les deu de la nit, quan tothom és al llit, aprofito la solitud del menjador per a reflexionar mentre sento, lluny, la remor del diàleg d’alguna pel·lícula que fan a la televisió. Somnífer. M’adormo al sofà. Si m’hi adormo ràpid, deixo la reflexió per a l’endemà al matí, mentre em dutxo. I, així, cada dia …

Divendres, 5 de novembre, encara és fosca nit. Agafo l’autobús per anar cap a la feina; aprofito per llegir les piulades de la nit anterior. Ara que comença a refrescar, amb la mascareta posada dins el transport públic, les ulleres s’entelen i he d’endevinar part del que llegeixo. Últimament, segons què, millor no perdre-hi temps: em refereixo als estirabots dels simpatitzants que militen a determinats partits del procés, o a les piulades d’altres usuaris «d’aquesta nostra xarxa social» que ho saben tot des de temps immemorials. Quina sort, saber-ho tot!

De cop, tinc la sensació que el conductor d’autobús o bé és nou o bé va mig adormit i ha confós el trajecte de la línia: massa fressa de vehicles per l’hora que és, anem a molta velocitat, i que jo sàpiga no hi ha cap botiga de Mundi-Auto a l’entrada per la Diagonal. Aixeco els ulls de la pantalla del mòbil i, efectivament, som a la C-31, a l’autovia de Castelldefels, en direcció a la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona – El Prat – Josep Tarradellas o com collons es digui (sí, el de l’ampliació cap a la Ricarda proposada pel Gobierno de la Nación i aplaudida per les forces «vives» nostrades). M’alço del seient i dedueixo que potser sóc jo qui va errat: la majoria de passatgers de l’autobús porten maletes i les targetes d’embarcament a la mà. Vaig de pet cap al conductor:

— Disculpeu-me, aquest no és l’E30 AMB Exprés?- li pregunto amb incredulitat.
No, éste es el 46, que va de Plaza de Españññññññña al aeropuerto —diu el conductor amb una èmfasi especial…, com si jo ignorés que encara hi som, a Espanya.
— D’acord, gràcies, jo volia anar a Plaça Catalunyyyyyyyya —responc.

Com és possible que hagi anat a petar a aquesta línia d’autobús? Però si l’he agafat a la parada de sempre i aquesta línia no hi passa! Això és l’estrès, segur, massa coses al cap, preocupacions a dojo i ja no saps ni per on vas. «Baixa a la parada següent i agafa el primer que trobis en sentit contrari direcció Barcelona», diu el meu cervell. Pitjo el botó per a sol·licitar la parada mentre faig un cop d’ull als passatgers. Alguns dels que carreguen les maletes i duen les targetes d’embarcament a la mà, porten una mena de cartolina plastificada que els penja del coll. Tots fan molt bona fila: els homes, amb vestit color blau fosc i corbata taronja; les dones, amb vestits clàssics color crema i sabates de taló. Em fixo amb la persona que és asseguda al costat de la porta de sortida: «Sr. Josep Sánchez Llibre, presidente de Fomento Nacional del Trabajo, Barcelona, Spain, #COP26Glasgow». El meu astorament arriba a límits estratosfèrics: el president de Foment en transport públic!

Arribem a la parada i no baixo de l’autobús; bé, no hi baixa ningú perquè no hi ha cap més parada fins a la terminal 1 de l’aeroport. M’entretinc a saber si la resta de persones que comparteix el trajecte són tan il·lustres i honorables com el Sr. Josep Sánchez Llibre. Dissimuladament, a peu dret, faig un repàs a les cartolines d’alguns dels passatgers. Adverteixo que agafeu aire abans de llegir els noms i cognoms d’alguns dels il·lustres i honorables passatgers, no fos cas que us ofegueu. Aquí van: Sr. Wayne Griffiths, president de SEAT; Sr. Juan Sánchez-Calero Guilarte, president del Consell d’Administració d’Endesa; Ana Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea, presidenta Executiva del Banc de Santander; Teresa Ribera Rodríguez, ministra de Transició Ecològica i Repte Demogràfic; Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Europacific Partners. I tots, totes i totis amb l’etiqueta (hashtag) #COP26Glasgow.

Què us sembla l’elenc de passatgers que em fa companyia a l’autobús de la línia 46? He de confessar-vos que el meu astorament inicial ha transmutat en paràlisi: percebo que el cap fotrà un pet, em saltaran els ulls de les òrbites, cauré a plom a terra, perdré la mascareta com a conseqüència de l’impacte i encara emmalaltiré de Covid-19; fa fresca, totes les finestres de l’autobús són tancades i els virus pul·lulen i es multipliquen. O no. M’hi jugaria el sou que personatges tan il·lustres, honorables i magnífics gaudeixen de la immunitat perpètua i hereditària —atorgada pel tercer enemic històric de Catalunya, el Vaticà—, a qualssevulla malaltia zoonòtica. Com la immunitat dels rat-penats.

(I quins són els altres dos enemics històrics de la nostra nació, us preguntareu? Odio respondre obvietats, però sempre n’hi ha que dormen sota la figuera: Espanya i França).

Ja som a la fi de la línia 46: davant meu la porta d’accés a la terminal 1. No puc evitar el record de l’aeroport del 14 d’octubre de 2019; «Tsunami?», pregunteu, i jo us responc «Connais pas», malgrat que el que passa aquest matí de tardor és ben bé com un tsunami. Comencem a baixar de l’autobús: primer, un grupet de noies que imagino treballen a les botigues de l’aeroport; després, un parell de nois de manteniment que duen unes granotes amb les inicials ACS, acrònim de l’empresa Actividades de Construcción y Servicios, la del projecte Castor; una parella de turistes amb motxilla —tot el trajecte han estat ben adormits—; tres executius d’anunci, maletes petites i portàtils a l’esquena; els sis personatges il·lustres i, en acabat, jo. Encenc una cigarreta i dubto entre tornar cap a Barcelona a pencar o bé aprofitar aquesta oportunitat històrica. Podria fer-me passar per periodista d’una agència i preguntar què esperen de la cimera de Glasgow; enregistro les respostes amb el mòbil i després la publica qui em pagui millor. Encara hi sortiré guanyant!

Oh, wait! —o sigui, «Ep, compte!», però he optat per l’anglicisme perquè fa més modern, cosmopolita, inclusiu, universal, sostenible, amigable, innovador i disruptiu.

M’adono que l’autobús no porta els colors corporatius de Transports Metropolitans de Barcelona, sinó dues grans imatges a cada lateral del vehicle. Al lateral del conductor, l’Honorable conseller Puigneró pinta de color verd la futura nova terminal de la segona ampliació de l’aeroport. Al lateral contrari, l’esquiadora olímpica espanyola Blanca Fernández Ochoa pinta de color blanc el massís del Pirineu, sota l’esguard d’en Joan Gaspart, president del grup hoteler HUSA.

Entro a la terminal, força plena tot i ser tan aviat, i miro de trobar on són ses magnífiques. No falla: són al primer bar que hi ha obert abans d’entrar al control d’accés, i totes sis comparteixen la taula, cafès, tes, sucs i entrepans. Observo que just al costat hi ha una taula buida més petita. Demano un cafè amb llet i un xuixo de crema (l’ocasió s’ho val, llàstima que no sigui un xuixo gironí); m’assec a la taula més petita, d’esquena als tres homes i a les tres dones il·lustres, així serà més fàcil escoltar què diuen sense haver de mirar-los i m’estalvio, a més a més, veure la cara dels tres secretes que són a peu dret mentre vigilen que ningú no els molesti. «Adéu a l’entrevista», penso. I un be negre amb potes rosses…, pitjo l’enregistrament d’àudio del meu mòbil:

— A todo esto, Teresa, ¿cuál va a ser el posicionamiento del Gobierno de la Nación en la cumbre de Glasgow —pregunta el president de Foment.
— A ver, Jose, te dejo elegir la respuesta: 1. Nuestro posicionamiento está claro: compartimos el compromiso hartamente conocido y difundido por la Comisión Europea en Fit for 55; 2. Nuestro posicionamiento serà el que determinen Juan y Ana en el marco del partenariado público-privado que ya tenemos en marcha y que cuenta con financiación de los fondos Next Generation. Comprenderás que debamos asegurarnos nuestra jubilación, como tú. Si eliges 1., Jose, pulsa retweet; si eliges 2., pulsa favorito —respon la ministra enmig d’unes rialles contingudes de ses il·lustríssimes.
— Para que luego hablen de puertas giratorias, ja, ja, ja! —etziba Juan Sánchez-Calero d’Endesa.
— Estos partenariados son acuerdos de colaboración que redundan en la creación de empleo, la reducción del paro, la generación de riqueza y contribuyen a reequilibrar la España vacía —afegeix Ana Botín del Santander.
— Efectivamente, y vamos a inundar las carreteras españolas y de Europa de vehículos eléctricos producidos en la fábrica de Martorell. Por cierto, ministra, ¿qué hay del corredor mediterráneo de mercancías? —assenyala Wayne Griffiths de SEAT.

Em giro un moment; l’alemany nascut a Anglaterra rep la mirada fulminant de la ministra. S’adreça a Sol Daurella, de Coca-Cola:

— Sol, estás muy callada por ser la mujer más rica de España —diu la ministra.
— Me preocupa lo que le va a costar a nuestra empresa la aplicación del comercio de derechos de emisión —afirma Sol Daurella.
— Pero si el régimen de comercio no afecta a tu empresa, Sol; si supieras lo que pagamos por la planta de cogeneración de Martorell… —salta en Wayne.
— Perdón, perdón —l’interromp Sol—, todavía no estoy despierta del todo. Me refiero al impuesto sobre las actividades económicas que generan gases de efecto invernadero, impuesto contemplado en la ley catalana del cambio climático de 2017. Resulta que la izquierda radical independentista de la CUP exige su desarrollo e implementación durante este año como condición a la aprobación de los presupuestos del Pere.
— ¿Pere? ¿Qué Pere? —pregunta Ana Botín.
— Se refiere a Pere Aragonès, el Muy Honorable presidente de la Generalitat —aclareix en Josep de Foment.
— Fíjate tú, desarrollar ahora un impuesto previsto en una ley autonómica de hace más de cuatro años. ¿A quién se le ocurre? —comenta indignat en Juan d’Endesa.
— No te preocupes, Sol, nombraremos tu empresa como patrocinadora categoría platino para la promoción de los Juegos Olímpicos 2030 en los Pirineos y, en correspondencia, el Gobierno os lo agradecerá con un sinfín de ventajas fiscales. ¿Qué te parece? —pregunta la ministra.
— Eres fantástica, Teresa —respon Sol Daurella—. Brindemos con Coca-Cola! —i tots, totes i totis esclafeixen a riure.

S’alcen alhora i van cap al control d’accés. Mentre marxen, els faig una foto amb el mòbil. Matí del tot profitós: ja tinc fet el reportatge de la COP26 de Glasgow sense agafar cap avió, només amb un autobús i una mica d’imaginació. Perquè, amics i amigues, tot són imaginacions meves.

Visca la terra!

Jordi Llagostera exposa «Miscel·lània» al Palau de l’Abadia

«Nieves» [2017], de Jordi Llagostera.
[Notes de Xavier Borràs.]

El pintor Jordi Llagostera (Ripoll, 1990), ja conegut de La Resistència, exposa una mostra de la seva obra al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses. L’artista havia pintat en algun període de la seva adolescència (del 2009 al 2013) com a passatemps, però tot just fa prop de dos anys que s’hi dedica professionalment. Anteriorment també havia treballat en projectes relacionats en l’art, com una galeria en línia o dotant de contingut una aplicació sobre art.

Llagostera reconeix que encara està cercant el seu estil i que no es defineix en cap tècnica, tot i que té clar que de moment fuig de les pintures a l’oli perquè diu que ara no té la paciència per esperar que s’assequin. Algunes de les seves obres tenen un component més crític i reflectiu i són més obscures, però en d’altres busca jugar amb el color i el vessant més estètic.

Tot i la seva curta trajectòria, l’artista ha tingut l’oportunitat d’exposar a Nova York i també és el director artístic de l’Espai Rama, que també ha decorat, des d’on busca trencar els estereotips elitistes de la cultura i barrejant l’oci i l’art. També està treballant per engegar un projecte de roba infantil que busca diferenciar-se de l’oferta actual.

L’exposició es va inaugurar el passat dissabte 23 d’octubre i es podrà visitar fins al 8 de desembre. Serà oberta al públic de dilluns a dissabte, de 10 a 14 h i de 16 a 19 h, i diumenges, de 10 a 14 h.

Cartell de l’exposició de Jordi Llagostera al Palau de l’Abadia.

 

[DOC] «+50 °C» o l’inevitable decreixement

«Decréixer energèticament és inevitable. Exigim polítiques per a transitar cap a un context de justícia social i ambiental.» [Foto: Xavier Borràs.]
[Notes de Xavier Borràs.]

El passat 28 d’octubre es va estrenar, amb un ple de gom a gom, als Cinemes Girona, a la Vila de Gràcia (Barcelona), el documentari +50 °C (Sicom, Solidaritat i Comunicació), dirigit pel periodista Josep Cabayol, en què durant poc més d’una hora, s’ofereix una visió sobre què suposa el canvi climàtic i les amenaces que se’n deriven: augment de la temperatura, del nivell del mar, de la intensitat i freqüència de les tempestes, amb el debat territorial sobre l’energia i l’alimentació, els processos de retroalimentació, els punts de capgirell, les migracions climàtiques…

En forma de taula rodona, cinc científiques, convocades per dues joves —Mar Calvet i la resistent Maria Borràs—  que volen saber què passa i què fer, raonen al voltant de l’agreujament de les dades climàtiques. I incorporen al debat altres investigadores que aporten més llum des dels seus camps de treball.

50°C tindrà un segon capítol que aprofundirà en els temes apuntats en aquest primer.

Tot just aquests dies que els sàtrapes del món que destrueixen el planeta fan veure a Glasgow que debaten sobre què fer davant l’emergència climàtica —titelles dels estats i del capital—, és urgent de prendre consicència d’on som i on anem i què podem fer per a canviar-ho, com mostra aquest documentari.

El 18 de novembre vinent se’n farà una nova projecció promoguda per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (estigueu al cas de les xarxes pel lloc i pels horaris).

Mentrestant, us n’oferim alguns tràilers:


Olga Margalef, geòloga, professora a la Universitat de Barcelona i investigadora al CREAF:

«Intentar que lliguin les polítiques que ens fan sortir de l’atur, que ens facin sortir de la crisi econòmica, ens facin sortir alhora del canvi climàtic, ens facin transitar cap a un context de justícia social i ambiental desitjable


Marta G. Rivera Ferre, professora d’Investigació del CSIC a ‘Ingenio’, autora de l’IPCC:

«Todas las que nos dedicamos a esto tenemos claro que hace falta un decrecimiento. Este decrecimiento es necesario planificarlo reforzando una serie de regulaciones y que los Estados hagan lo que tengan que hacer.»


Antonio Turiel Martínez, investigador científic del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar:

“Hi ha una cosa que hem de comprendre i és que el decreixement, com a mínim de l’esfera material i energètica a la nostra societat, és innevitable i a més és, jo no diria imminent, però és un procès que ja ha començat i que a més, segurament, patirà un procés d’acceleració durant els propers anys.»


Jordi Serra-Cobo, ecoepidemiòleg a la UB i a l’IRBIO:

«Estem fent un estudi per mirar si trobem coronavirus, per un costat, i també altres tipus de virus i això ens ha de servir per posar apunt un biosensor que pugui detectar qualsevol tipus de coronavirus i que ho puguin tenir en els CAPs i els hospitals.»


Saiba Bayo, politòleg:

«España tiene que responsabilizarse por sus actos allí, porque si una empresa está en peligro y sus intereses están en peligro irás a defenderlo. Por lo cuál tienes la misma obligación moral de asumir, por lo menos, los actos de esta empresa y lo que ha causado en este país extranjero. Cuando una persona viene porque huye de su país por los actos de esta empresa tienen que aceptadlo, entonces, yo creo que tenemos que trasladar el debate ahora a este campo, ya que estamos hablando de refugiados, tenemos que verlo de modo que se puedan aceptar los refugiados económicos como refugiados con todo el derecho como los refugiados que huyen de la guerra.»


 

[VÍDEO | ÀUDIO] Presentacions d’«Estimat Ramon», sobre Ramon Cotrina

Continua la gira de presentacions per tot el país, com podeu veure en aquest vídeo, en què va intervenir el president Quim Torra.

També, des de «Territori 17», un programa de La Veu de Sant Joan, amb la intervenció de nan Orriols:

O, també, aquest octubre a Manlleu:

La pròxima presentació serà aquest 4 de novembre, a dos quarts de set de la tarda, a la Llibreria Jaimes de Barcelona (carrer de València, 318), en què intervindrà el resistent Nan Orriols.


Podeu descarregar-vos un breu fragment del llibre des d’aquest vincle.


Articles que parlen de Ramon Cotrina a La Resistència:

[VERSOS] Nou poemes per a una oració_7

[Versos de Gabriel Salvans.]

Si et sents quan estàs sol,
no estàs ben acompanyat.

Jean-Paul Sartre

 

Va ser amb ell, sí, amb qui vaig pujar al Taga
per primer cop, era un maig que recordo
en un caminar clar de lluna plena,
per Pardines i la collada Verda
fins al cim a la sortida de sol.

En Parés, un home fet a muntanya,
i jo, un marrec de calça curta, ros,
ulls blaus, grossos i oberts a mirar món.
De Noucreus al Matagalls i dels Munts
a Susqueda, Cabrerès, Guilleries,
Milany…, encara hi rondo en camins,
i canto cançons, i bec a fonts i
travesso rius, fondals i torrenteres,
i pujo a cims a trenc d’alba, i paro
embadocat en una posta de sol, i,
el recordo, enyorat. Si algú em demana com era,
li dic: Era un home que feia claror.

El litoral i els nuclis urbans: la platja, el bé més preuat

La platja de Segur de Calafell. [Foto: @ajcalafell/Gabriel Mestre.]
[Text de Jordi Sánchez.]

Les platges formen part de la riquesa dels municipis urbans i els ciutadans n’han de poder gaudir

Calafell té un important patrimoni històric, però el seu bé més preuat és la platja, sens dubte. Ja els ibers (els cossetans) van tenir una Ciutadella (fortificació militar) davant del mar a Calafell, al costat de l’aigua dolça de l’estany Llarg. Aquest era un bon emplaçament per a la vigilància del poblat que es trobava a Banyeres del Penedès. El sorral de Calafell era, junt amb els aiguamolls, un lloc privilegiat, un port marítim natural al costat de la Ciutadella on es relacionava amb els mercaders de la Mediterrània.

Fent un salt en la història, Calafell ha tingut una de les flotes de pescadors més importants de Catalunya, amb la pesca principal de la sardina. Es deia que tenien la platja amb més fusta (es a dir, més barques). Després de la Guerra Civil, a Calafell hi va haver el debat «o port o platja». Es va decidir platja i, com a conseqüència, els pescadors van haver d’anar al port de Vilanova. Els més sentimentals, que continuaven a la seva platja, van  anar escurçant la flota, però sortosament avui encara n’és activa la confraria.

Com es configura una platja

Les platges es configuren amb l’aportació de sediments dels rius i de les rieres. El mar no fabrica sorra, però sí que la transporta mitjançant els corrents marins. Per tant, és molt important saber que si fem obres dins el mar, arran de platja, alterem el perfil de les platges. Podem fer una lectura aèria des del delta del Llobregat fins al Roc de Sant Gaietà (Roda de Berà), que és el tram a  estudiar donat el corrent dominant de llevant i la seva dinàmica del litoral (com es crea i com es comporta la natura com a conseqüència de les accions del humans).

Per arribar a les nostres platges, un gra de sorra ha de vèncer les obres marines (ports) següents: Port Ginesta (Sitges), Vallcarca (Sitges), Garraf (Sitges), Aiguadolç (Sitges), Vilanova i la Geltrú, Tèrmica (Cubelles), Espigons (Cunit), port de Segur-Calafell (Calafell), Coma-ruga (el Vendrell) i el de Roda de Berà.

Legislació aplicable

La legislació aplicable, pel que fa el cas, és en primer lloc la Llei de costes (estatal)  que és la que regula aquest àmbit. La Llei, entre altres criteris, indica un aspecte molt important, que és la ZMT (zona marítima terrestre), és a dir, la línia poligonal que separa el domini públic del domini privat, indicant què es pot i què no es pot fer a tota la ribera marítima.  La Llei s’ha anat actualitzant i la darrera actualització és de 2013. Es va reformar la Llei de 1988, en la qual hi va tenir un paper important el nostre estimat Carlos Barral, com a senador per Tarragona. També cal tenir en compte tots els Plans directors que pugui fer la Generalitat de Catalunya, amb els reports oportuns tant d’ajuntaments, com de l’Estat.

Singularitats, turisme

Hi ha molts exemples a tenir en compte d’actuacions ben fetes i mal fetes, des del cap de Creus fins a les Cases d’Alcanar (per parlar de Catalunya), algunes de les quals han alterat i encara alteren l’ecosistema costaner. Però, també, cal considerar les singularitats de poblacions costaneres com Sitges, Cadaqués, Port de la Selva, les Botigues de Calafell, Tamarit (Altafulla), el Circ romà (Tarragona) i altres, les quals ningú desconstruiria pel seu valor patrimonial i fins i tot de paisatge de la costa, que n’hi ha a totes les ribes del mon. En aquest sentit, consulteu el llibre d’en Carlos Barral Catalunya des del mar

En el nostre cas: les platges del Penedès marítim

Les notícies aparegudes aquets darrers dies sembla que debaten entre aprofitar l’obra del port de la tèrmica (Cubelles) o no, així com què cal fer amb els espigons de Cunit. També, es parla de tornar a crear dunes i plantes autòctones que ajudin a estabilitzar las nostres platges.

Aquest és un tema molt delicat i cal tenir  en compte el següent:

  • Des de els anys cinquanta del segle passat la influència i riquesa que ens ha aportat el turisme és important. Cal tenir en compte de no malmetre’l, sinó millorar-lo.
  • Cal definir molt bé quin és l’àmbit que cal estudiar. Jo apunto per fer-ho des de les obres del port de la tèrmica (Cubelles) fins al port del Roc de Sant Gaietà (Roda de Barà). La natura no te límits municipals, però sí que ens pot ajudar amb les seves singularitats naturals i experiències viscudes.
  • Abans de desconstruir cal estar molt segur amb els reports responsables del que pot passar, ja que les nostres platges són fonamentals com a font de riquesa per als municipis.

En el cas de Calafell, el Vendrell i Roda de Berà, en un total d’11,5 km, l’any 1993 es va fer una aportació de sorra de 2.693.764 m3 provinents del Garraf per part del Ministeri. Es feien càlculs que en tindríem per a 10 anys. Doncs ja en fa més de 30!

Això indica el que em deia un del millors catedràtics en dinàmica del litoral, Pedro Suárez Bores. Les seves obres, patents i solucions a problemes reals l’avalen:  platges de Barcelona (1992); la platja artificial de las Teresitas (Tenerife) —amb aportacions de sorra del Sàhara—; arranjament del dic de la ria de Bilbao i reports i directrius per resoldre el port de Segur-Calafell. Finalment a Cubelles va executar la seva patent dels tronco-cons «difusors d’energia».  Per a qui no ho sàpiga, el que fa és protegir les platges, ja que l’energia de l’onada és reduïda i arriba a la platja sense malmetre-la. Si a més a més l’obra feta es aprofitable per a un port de gestió Cubelles-Cunit, seria un bé d’interès econòmic per a la zona i la vegueria Penedès.

Ens manca cultura nàutica. Això no vol dir fer les coses malament, si no aprofitar el que hi ha amb el menor impacte possible. I això també val des de la sorra cap al terreny municipal o privat, però cal fer obres marines per a protegir les platges amb la sensibilitat ambiental necessària.

Ja és hora que actuïn professionals que en sàpiguen i amb experiència contrastada per a crear riquesa entre tots. Una darrera dada: Copacabana-Río de Janeiro (Brasil), una de les platges (4 km) més famoses del món, juntament amb el seu passeig, és tota de sorra artificial. Els temporals de mar arribaven fins els edificis de la ciutat abans de la seva reforma.

Una cosa són les platges en el seu espai natural sense la pressió de la ciutat i una altra són les platges en un entorn urbà on, majoritàriament, l’espai de les platges es converteix en la zona d’esbarjo i oci més important del municipi. És la zona de transició entre el mar i la ciutat. En el nostre cas, el millor valor de les nostres platges és que siguin obertes. Són la nostra singularitat. Més sorra, sí, desconstruir, no.

Així ho veig,

[VÍDEO] Nucli zoològic

[Text i veu de Nan Orriols.]

Avui veig que un Tribunal de Cuentas més que caducat aplica venjances monàrquiques medievals, i la cabra de la legió desfila com un capità general marcant el pas. Fins aquí, tot normal al país de la «democràcia plena» i «esta guerra la vamos a ganar», paraules del president Sánchez parlant de democràcia i de virus.

Sobre el rei emèrit, diuen ara que va pagar l’equivalent a un milió d’euros perquè el president Adolfo Suárez abandonés la política. Continuen parlant de taula de diàleg o de negociació bilateral, cosa que alarma totes les espanyes que cobren i no paguen. En fi, tot normal. El volcà distreu l’atenció, i ahir també vaig sentir que el Gobierno de España vol acabar amb la prostitució.

L’estat mental del país és tan còmic ―perquè si dic depriment m’acusaran de cridar la malastrugança― que diuen que el Govern de la Generalitat farà un decret o una llei que obligarà a declarar els animalets que tenim a casa que avui tothom anomena mascotes. Els buròcrates de Barcelona diuen que, a partir d’ara, més de cinc animals a casa s’hauran de declarar com a «nucli zoològic».

Bé, pensen en el benestar i el bon tracte animal, en l’amor pels nostres germans mascotes. Enhorabona! Milions de truges, pocs, vedells… són maltractats, turmentats i executats cada dia sense cap mirament. A vegades penso que el degenerat Tribunal de Comptes és arreu.