Aquests dies les cigonyes estan de viatge cap a Europa. Pugen en molts estols, però m’ha cridat l’atenció un que s’ha parat a passar la nit a Olost d’aproximadament 1.500 exemplars, que ha observat i comptabilitzat el Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona, ajudat per gent del Berguedà.
Les cigonyes no porten cap bossa de viatge ni ulleres ni menjar preparat. No porten res i ho tenen tot. Pasturen pels camps i, a l’hora de la celístia, s’enfilen al cim de teulades, campanars i fins i tot arbres. Tothom està content de saludar-les, i elles, en marxar a mig matí, fan un parell de tombs per acomiadar-se.
Un servidor, avui he portat el cotxe a passar la ITV —pel març m’hauré de renovar el carnet de conduir—, he anat a comprar vianda i a pagar euros per tot amb el corresponent IVA, que serveix per mantenir una mica els pobres jubilats i pagar bé els Borbons i tots els diputats i senadors.
Les cigonyes no tenen cementiri ni fan monuments als morts, i estic segur que, sense anar a escola ni a missa, són molt més llestes que nosaltres. No crec que cap cigonya sigui de l’Opus Dei ni es dediqui a fer pessebres. Elles fan un niu per covar els ous i guardar la quitxalla, que quan ja són grandets baixaran cap a l’Àfrica.
Crec que, si féssim com les cigonyes, viuríem més bé i no tindríem ni Constitució ni policies ni purins. Alguna cosa hem fet molt malament, d’això n’estic segur, però no canviarem. Ah!, un comentari: a la revolta pagesa d’aquests dies, no hi he vist ni cisternes de purins ni granges de porcs maltractats i torturats. Demano la revolta completa, o marxaré amb les cigonyes.
Josep Maria Mejan va néixer a Barcelona l’any 1942 i va viure en una família que estimava l’art. El seu pare pintava, i ell, de petit, ja va començar a dibuixar i pintar. Els estius, Mejan obria els ulls a Tiana, on va aprendre a estimar i pintar els paisatges. Manifesta que mai ha perdut la follia d’autodidacte, tot i que va tenir un procés de formació a l’Escola Massana ja de molt jove fins que, als 21 anys, va marxar a fer al servei militar.
Explica que va ser un rebel i que li agradava el surrealisme i el puntillisme. Molts professors el van entendre, i Mejan va volar per conèixer cels, mars i llibertat. Els límits no existeixen i ell, molt prolífic, el 1978 va començar a exposar al nostre país, a Espanya, els Estats Units, Bèlgica, França i el Japó. Va conèixer galeristes i pintors d’arreu. Mejan és un home inquiet.
A vegades, quan coneixes persones com Mejan —tan compromès amb els altres i amb ell mateix, i que encara ara participa, col·labora i ajuda a tothom i continua pintant des del seu refugi de Llanars, al Ripollès—, recordes les seves paraules: «El més important per a l’artista és la llibertat». Però Mejan també sap que la llibertat és important per a tothom, i la defensa cada dia. Mejan, compromès amb el comú que som tots plegats.
Aquest mes de febrer Espai Art60 ha exposat les fotografies de Toni Fernández Cuenca (Tofercu), reconegut fotògraf de natura, qui ens ha portat una sèrie de 15 imatges que sota el títol de Llums del nord, ens apropa als paisatges àrtics d’Islàndia i les Illes Lofoten.
A través de la seva mirada, Tofercu ens transmet l’essència d’un espectacle natural fascinant: el ball vibrant de llums verdes, roses i violetes que il·luminen els cels boreals on cada imatge és una finestra a la immensitat de la natura, plena de silenci i majestuositat.
Si un mira al Google Maps la zona de Barcelona, veurà que fins a un radi d’una vintena de quilòmetres al seu voltant tot està edificat. Una cadena de les anomenades ciutats satèl·lit ocupen tot el territori.
Fins als anys 60 del segle passat, tot aquest espai era agrícola i només estava puntejat pels petits pobles que en vivien. Ara tot és territori urbà, solcat per carreteres i autopistes. “TOT? NO! Hi ha un petit poblat de gals que sobreviu a l’ocupació romana.” Us recorda res aquesta frase?
Sí, hi ha una petita porció, al nord de Mollet per sobre de l’autopista AP-7, que es resisteix a ser absorbida per l’especulació urbanística. És l’espai de Gallecs. És l’única baula de la cadena que falta per tancar tot el cinturó. De fet, va estar a punt de ser absorbida i encara no està fora de perill. Els anys 70, tot aquest espai va ser expropiat per l’Estat per fer-hi una més d’aquelles ciutats dormitori on entaforar la gran massa d’immigració que, provinent tant del territori català (com jo mateix) com d’altres regions d’Espanya, acudien a buscar feina prop de la capital.
A la masia de can Jornet, enmig d’aquest espai, va néixer, ara fa 80 anys, la Marina Duñach Torras. La Marina, de petita, anava cada dia caminant a través dels camps a l’escola de Mollet. Després, ella mateixa es va fer mestra. Mentrestant, el poble de Mollet va començar a créixer, passant de cinc mil habitants als cinquanta mil que té ara. Al bell mig de Mollet, davant de l’església, hi ha una antiga masia del segle XV, posteriorment reconvertida en hostal, anomenada la Marinette, que no té res a veure amb la Marina… o sí!
Fotografia Google Maps
En aquell temps, l’INCASÒL s’havia fet càrrec del territori i, teòricament, havia renunciat a construir-hi la ciutat satèl·lit. Les múltiples manifestacions i ocupacions del territori van tenir la seva repercussió, si bé s’aprofitava el moment que una masia quedava desocupada per enderrocar-la, o per retallar un terreny a porcions, com el que es va destinar al centre logístic CIM Vallès. Amb la casa de la Marina, can Jornet, no ho van aconseguir, ja que el seu germà seguia ocupant-la i conreant els camps, igual que el seu veí de can Salvi.
L’any 1993, organitzat des de la “Taula Zero”, es va fer un acte reivindicatiu conegut com a Mur Impertinent, consistent a embolcallar l’ermita romànica de Gallecs (del segle XII) amb roba, a més d’aixecar un mur (de 3 km), també de roba, a cada cantó de la carretera que uneix Mollet i Gallecs, per tal de fer evident el que passaria si aquell espai fos edificat, com ja havia fet l’Ajuntament de Mollet amb l’espai de Gallecs que queda per sota de l’AP-7.
Gallecs, tot i la pressió demogràfica del seu voltant, és l’única mostra de com havia estat tot el territori agrícola del Vallès. Era l’espai on de petits els mestres ens duien d’excursió per treure’ns una estona del col·le, o territori d’exploració pel nostre compte quan ja érem una mica més grans.
El proppassat dia 12 de gener, la Marina ens va convocar a tots els seus amics (entre els quals personatges com en Jaume Arnella o en Pep Salsetes) a can Jornet, on ara viuen uns quants dels seus nebots, per celebrar els seus 80 esplèndids anys. I sí, no van perdre l’oportunitat de cantar-li La Marina sta morena, que, si no fos pel seu optimisme irreductible, podria tenir moltes raons al llarg de tota una vida per “estar negra”. Però no és el cas. Només vam lamentar no poder gaudir de la famosa paella valenciana d’en Joan Antoni, traspassat l’any passat.
Mentre ens dirigíem a can Jornet, vam estar escoltant l’entrevista que Catalunya Ràdio va fer a la Juana Dolores. Com a bona creadora i activista, criada en una d’aquestes ciutats satèl·lit, ha fet bandera de la discriminació i explotació, per part de la burgesia catalana, que pateixen, segons ella, aquells fills i nets de la immigració, vinguts d’altres territoris. Com si els desplaçats de la pròpia Catalunya no fórem afectats igualment per aquesta devastació urbanística. Igual que la recent premiada pel·lícula El 47, fa bandera de la lluita per sobreviure amb dignitat, per sobreposar-se a les condicions de precarietat on es van veure abocats, oblidant-se, però, de les causes per les quals van ser foragitats de casa seva, enviats a un territori estrany i amuntegats en espais indignes. Veient el resultats, uns i altres, no sembla que haguem après gran cosa.
Així i tot, Gallecs resisteix… La Marina està morena i, la Juana Dolores, negra.
Desde Campdevànol ens enfilem seguint el Torrent de Muiols, per tombar cap a Saltor, al peu de la Serra de Sant Amand, i baixar cap l’oest fins a Corones, Sagnari i tornar a Campdevànol per la carretera. Ruta feta el 13 de març de 2023, per en Nan, en Gabriel i en Ramon.
Parlar de l’escriptora Maria Dolors Orriols (1914-2008) és parlar, malauradament encara, d’una escriptora, no diré desconeguda, però sí mal coneguda, tot i el reconeixement que l’any 2022 li reté pòstumament la ciutat de Vic en nomenar-la «vigatana il·lustre» i penjant el seu retrat al costat d’altres vigatans il·lustres com ella a la Sala Noble de l’Ajuntament.
De molt jove s’inicià en el món de l’escriptura —estem parlant de l’any 1949—, primer com a contista i ben aviat com a novel·lista, essent la novel·la El riu i els inconscients la més coneguda, al mateix temps que un relat d’allò més punyent i esfereïdor de la postguerra a Catalunya.
Cavalcades és el títol que avui portem a col·lació; es tracta d’un recull de set contes que es féu mereixedor del Premi Concepció Ravell al millor llibre de prosa literària als Jocs Florals de Motevideo i que a casa nostra la censura franquista el vetà sota l’infamant etiqueta de «suspendido».
Els protagonistes d’aquestes set narracions —tal com el títol deixa entreveure— són els cavalls, que no són res més que una clara transposició del gènere humà, car pensen, senten i s’expressen de manera força, per no dir molt, semblant a nosaltres.
En paraules de Montserrat Bacardí, estudiosa i divulgadora de la seva obra literària, Cavalcades està «en la línia dels bestiaris medievals i moderns, en què el suposat caràcter exemplar de les ensenyances dels animals queda en un segon pla i emergeix la narració pura, la força i l’empenta de les històries i de la llengua».
Jo encara hi afegiria que Cavalcades segueix el camí, ni que sigui de retruc, que encetà Jonathan Swift el 1726 amb la publicació de la seva obra mestra Els viatges de Gulliver, on podem trobar el capítol titulat ‘Viatge al país del Houyhnhnms’, nom que ell dona a una mena de cavalls parlants, molt intel·ligents, sensibles i honestos que tenen com a animals domèstics les criatures humanoides que ells anomenen yahoos… Així, doncs, i si el lector em permet la humorada, entre cavalls es mou la cosa!
