Han posat a l’esquela que t’has mort
als vuitanta-quatre anys i hem vingut
a rememorar arpegis dels teus blaus,
a desvetllar la son de les paraules
i vetllar el son de tants somnis
embolcallats de somriures, d’argila
de caganers arraulits fitant l’hora
malva. Sota unes branques de pi malden
perquè s’escolti la veu que fuma
els ulls de brot en brot, de pinzellada
a pinzellada on ha quedat tota
la incertesa de viure, esculpida
com una raó a dins de les sandàlies.
Imatge de batallons pels carrers de Barcelona durant l’inici de la guerra. [Il·lustració generada per IA.][Una novel·la de Dídac Costa.]
Els batallons del Quarter del Bruc seguien baixant per l’Eixample. Un cop a la Gran Via, el comandant del primer batalló, Pere Mercader, irritat per la inesperada presència massiva de ciutadans a aquestes hores, que anaven seguint els seus moviments, ordenà a un dels seus soldats:
—Sargento! ¡Cójame a un civil cualquiera de estos que andan merodeando por aquí con actitud sospechosa!
—¿Esté o no esté armado, mi comandante?
—Si, no hace falta, cualquiera.
—Si, mi capitán.
Poc després tornava amb un home que es resistia a ser detingut, mentre dos soldats l’agafaven pels braços, i un tercer l’apuntava amb un fusell.
—Però jo no he fet res, cabrons! Només passejava, no tinc cap arma. Que coi voleu, malparits?
—¡Cállese! Póngale unas esposas y que venga con nosotros.
—Però què collons? —seguia cridant indignat el pobre home.
—¡Que se calle! —insistí Mercader de males maneres, mentre un dels soldats li donà un cop de culata a l’estómac que el feu plegar-se.
El batalló seguí endavant, flanquejat per més i més civils que s’anaven afegint.
—Va a ver esta gente contra quien está luchando. Tráigame al civil.
El van situar davant del capità, que amb tota la sang freda tragué un revòlver de la seva funda, apuntà al cap del pobre infeliç i, sense immutar-se pels seus crits de clemència, d’un tret mortal al cap el deixà estès a l’empedrat, enmig d’un bany de sang.
Des dels balcons i al carrer se sentiren crits d’espant i insults a Mercader.
—Fill de puta! Feixista! Covard!
—Quin malparit! Ha matat un ciutadà desarmat!
—Ahora sabrán de qué se trata —seguí ell tranquil·lament—. No hemos venido a dar un paseo. Que se vayan a sus casas, ¡coño!
Aquesta terrible escena deixà atònits també alguns dels oficials que no tenien clar encara quin era l’objectiu real de la marxa militar sobre Barcelona. Ara ja no quedava dubte. Un dels capitans que observà l’escena, Oller, posà cara de circumstàncies, però callà. Però un altre, el capità Llorach, indignat, decidí aturar-se i deixar d’obeir Mercader, a qui s’encarà, cridant-li:
—Pero ¿qué es esto? ¿Entonces no estamos aquí para imponer la legalidad sino para saltárnosla?
—¿Quiere ser usted el siguiente?
—¡Me niego a avanzar! Mis hombres no están aquí para ayudarles a implantar un régimen fascista, sino para defender la República. Como mucho para sustituir el gobierno, ¡no el régimen! Lo que supone que éste es un ejército constitucional que debe cumplir la ley. ¡Lo que usted acaba de hacer es un crimen, una ilegalidad a todas luces! ¡No es en absoluto ni legal, ni decente! ¿Cuál es su propósito?
—¿No le ha quedado también claro a usted a estas alturas?
—¡Pues me niego a seguir!
Ara fou el capità López Belda, que estava al costat de Mercader, qui desenfundà el revòlver i, apuntant-lo al cap, li tornà a preguntar:
—¿Está usted seguro? ¿Quiere ser la siguiente baja? Habrá muchas en el día de hoy, será una más.
Llorach dubtà uns segons, l’argument era contundent.
—O sigue avanzando —seguí el capità, pistola en mà—, o le mato aquí mismo, ¡caporal Llorach!
Aquest acabà responent lacònicament, reconeixent-se vençut:
— Si mi capitán, a sus órdenes.
La tropa continuà, però entre els soldats i oficials de menor rang començà a recórrer una sensació d’estranyesa i confusió. Un sergent anomenat Mogallón començà a sospitar també que no estaven al carrer per reprimir cap revolta, sinó que eren ells els que sortien en qualitat de revoltats. L’actitud dels oficials, el que acabava de passar amb el malaurat civil, amb el caporal Llorach o la presència de paisans falangistes eren símptomes molt alarmants. Mogallón, confiant en el suboficial Escandell, a qui creia fidel a la República per ser català, li digué:
—¿Vostè creu realment que som aquí per reprimir una revolta popular o que, al contrari, som nosaltres els sublevats?
Escandell el mirà de reüll, i li digué:
—Qui sap, potser té raó.
I deixant discretament de caminar al seu costat, s’apropà d’amagat al temible capità Mercader per delatar les sospites de Mogallón. Mentre ho feia, una mula carregada amb munició relliscà i caigué a terra a l’alçada del carrer Aragó. Els mulaters estaven intentant posar-la dreta, i el sergent Mogallón s’hi apropà per ajudar-los. Quan estava ajupit i agafat al bast del mul, el capità, fredament, covardament, el disparà per l’esquena, fent-lo caure greument ferit al terra.
—¡Que nadie se acerque a auxiliarle, o correrá la misma suerte!
El malaurat sergent quedà estès de boca terrosa, sense que ningú s’atrevís a apropar-s’hi, donant-lo per mort. Però un cop la tropa seguí endavant deixant el seu cos al terra, les ambulàncies, que corrien amunt i avall sense parar recollint ferits i morts sense importar el bàndol, el conduí, greument ferit, però encara viu, a l’hospital militar.
Després d’aquestes greus insubordinacions, les més importants fins ara amb les tropes ja als carrers, i la dura resposta dels alts comandaments, les columnes van continuar per Gran Via, fins a dividir-se uns carrers més enllà. Unes van agafar la Ronda Sant Pau, fins que, en arribar a l’alçada del Mercat de Sant Antoni van rebre un atac contundent de les forces republicanes i els anarquistes, que volien impedir que reforcessin les tropes que lluitaven al Paral·lel, obligant-los a parar i passar a la defensiva. Es van refugiar al Convent dels Escolapis, on no trigarien a rendir-se una hora més tard, després d’una tenaç resistència.
L’altre batalló, la Companyia d’Infanteria, sota les ordres de López Belda, seguí cap a Capitania, baixant per Urgell fins al Paral·lel, sortejant diversos obstacles. Primer s’hagué d’enfrontar a trets contra la reserva de carrabiners del Portal de la Pau i després amb grups d’obrers que ja assetjaven Drassanes. Però com que van passar poc abans de que els obrers construïssin la barricada de la Bretxa de Sant Pau al Paral·lel, van poder arribar fins a Drassanes i finament a Capitania amb un petit nombre d’efectius. Aquest seria un dels pocs batallons facciosos que assoliria el seu objectiu.
Un cop allà, lluny de complir amb l’ordre que havia rebut del general Llano de reforçar l’edifici per defensar-lo tant del poble com dels sublevats, es disposà a fer tot el contrari: detenir-lo o sotmetre’l a la junta facciosa, i reforçar la tropa sublevada dins l’edifici per garantir el seu control.
Un cop dintre, havent passat pel costat de la guàrdia sense problemes, començà una forta discussió i un forceig amb Llano, que es mantingué ferm en seguir lleial a la República. Finalment ho aconseguí i, tot i que se’l desarmà, va permetre que Capitania, una peça clau en l’engranatge colpista, seguís, si més no formalment i per unes hores més, en mans de la legalitat republicana.
Mentrestant, el gruix dels batallons sortits del Bruc, comandats per López Amor, arribava a Plaça Universitat, on ja l’esperaven efectius del regiment de cavalleria Montesa nº 4, i on estava a punt de començar una dura batalla.
Es tracta d’una església romànica del segle XIII situada al terme municipal de Sora, d’una sola nau de planta rectangular, sense absis, coberta amb volta apuntada a l’interior i lloses planes a l’exterior de la teulada. L’aparell és construït a base de carreus grans, ben tallats i composats amb cura.
La primera menció documentada data de l’any 1245, en el testament de Beatriu de Posa en el qual dóna dos sous a l’església de Sant Joan del Noguer. La Posa és el nom d’una finca molt pròxima, actualment propietat dels Viladevall de Vic, igual com ho són el mas Noguer (o de sant Joan) i el mas Angelats, igualment a la vora de l’església.
En l’acta de la visita pastoral que hi efectuà l’any 1686 el bisbe de Vic, Antoni Pasqual, hi consta que l’advocació del temple és atorgada tant a sant Joan Baptista com a sant Joan Evangelista. Malgrat que és fora de culte des de l’any 1936, l’edifici es conserva dempeus.
Està situat a uns 3,5 kms a la vora drde la carretera que va de Montesquiu a Sora, al nord-oest de la comarca d’Osona.
Inspirant-se en la novel·la de Raimon Casellas, Els sots feréstecs —considerada com la primera del modernisme—, en Gabriel, la Maru, en Nan i en Ramon van emprendre aquesta ruta circular amb bicicleta des de Sant Martí de Centelles el primer de març d’aquest any 2024.
Tots aquells que vàrem ser educats en la tradició judeocristiana sabem que els conflictes dels humans tenen el seu origen en la ingesta d’una poma prohibida.
Tots sabem que l’expulsió del paradís va ser causada per la transgressió dels nostres primers pares a la única ordre donada per Déu: la de no menjar de «l’arbre del bé i del mal».
Només havien d’abstenir-se’n per tenir la vida solucionada, però…
— Què dius què no puc fer?
Les conseqüències ja les sabem:
— Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front… Pariràs els fills amb dolor….
Ara, també sabem que això només és un mite per a explicar el pas d’uns homínids instal·lats en la despreocupació i feliç ignorància (dedicats a la caça i recol·lecció dels aliments que la mare natura els oferia), temptats per la curiositat i la imaginació, a desenvolupar la cultura agrícola ramadera, on tot requereix un esforç i planificació continuada abans d’aconseguir el benefici de la collita.
Es calcula que aquest canvi es va produir fa uns 10.000 anys. I es pot dir que amb ell va començar la història.
Òbviament la poma és només «el cos —simbòlic— del delicte». Representa la transgressió que suposa deixar d’estar sotmès als vaivens i capricis de la natura per a decidir personalment el propi futur preveient-ne i modificant-ne les condicions.
Des d’aleshores, els canvis han estat infinits, les civilitzacions s’han menjat les unes a les altres i els conflictes humans no han deixat de multiplicar-se, tot transformant el món a la nostra conveniència.
Malgrat tot el que hem après, moltes coses de la natura se’ns escapen i durant segles hem continuat utilitzant els mites per a explicar-ne els mecanismes, cosa que ha costat no poques vides d’aquells que pretenien modificar aquestes visions arcaiques.
Així i tot, a poc a poc, gràcies a uns quants visionaris, s’ha anat traient l’entrellat d’alguns d’aquests mecanismes.
En un moment determinat, de nou una poma va servir d’inspiració. Podríem dir que va marcar el pas definitiu de la cultura mítica, al racionalisme científic.
Quan Newton, estimulat per la caiguda d’una poma, va preguntar-se sobre la dinàmica d’aquest fet, va dur-lo a calcular les lleis de la gravitació universal, que serien la bases del moviment i de la mecànica clàssica.
Des de llavors, els humans ens hem regit per aquestes lleis i la visió mecanicista de l’univers ha fet de la terra el que és ara.
A partir d’aquell moment, a tot allò que era mogut per la força de la sang, del vent o de l’aigua, s’hi han sumat els motors de vapor, d’explosió o les nuclears.
Tot i que el món ja està col·lapsat per les màquines, els residus i la demografia, no hem estat capaços de satisfer la demanda.
Igual com la primera poma va expulsar-nos del paradís, el moviment que va desfermar la segona amenaça de fer-nos fora de la terra.
N’hi ha una tercera, però que fa anys que va aparèixer: és aquella que figura en molts dels ordinadors.
Un altre cop, el símbol de la poma ha estat el desencadenant d’un canvi transcendental a la humanitat.
Els sistemes informàtics han transformat totes les formes de producció i la manera de viure dels humans.
Els ordinadors han permès passar de la física newtoniana a la física quàntica. Que la comunicació vagi de manera instantània a qualsevol lloc del planeta, sense haver de dependre de desplaçaments materials.
Que els virus es comportin més com el gat de Schrödinguer (poden estar vius i morts alhora), que no pas com la poma de Newton. Que puguin manifestar-se a diversos llocs alhora, en lloc d’haver de viatjar en vaixell com les pestes medievals.
Que degut a això els humans puguem ser controlats i estabulats tal com ja fa anys que fem amb els animals. Que la nostra existència personal i els nostres drets civils depenguin d’estar connectats a un mòbil, que puguem estar vius, però civilment morts.
Potser encara no en som prou conscients, però aquesta tercera poma, al contrari que la primera —que expulsant-nos del paradís ens feia lliures— ens està convertint en animals de laboratori. Aïllats i desconfiant els uns dels altres, terroritzats per una amenaça divina omnipresent i invisible.
En política és bo no improvisar de manera continuada, perquè denota una manca de preparació en els temes a tractar; de vegades és un recurs, però no es suficient. Per prendre decisions cal saber que un dibuix té conseqüències econòmiques i jurídiques. Caldrà tenir en compte en una infraestructura —en aquest cas, ferroviària de mercaderies— el següent ordre de vicissituds:
Oportunitat
L’Avanç de Pla Territorial Parcial del Penedès té l’oportunitat de fer-nos veure els dos traçats previstos: un, des de l’estació de Sant Vicenç de Calders (el Vendrell) col·locant un tercer fil a la via actual, passant pel Vendrell, Bellvei, Castellet i la Gornal, l’Arboç, els Monjos, Vilafranca, la Granada i fins a Martorell. I l’altra en l’Eix Transversal, tramitat el 2007 i aprovat el 2010 pel Departament de Territori de la Generalitat, per les localitats de Lleida, Mollerussa, Tàrrega, Igualada, Martorell i Barcelona (port). Preveient també una variant des d’Igualada, Manresa, Vic, Girona, Figueres i França. Ara ens toca decidir.
Un Penedès o un altre
És obvi que si la solució és que passi pel cor de la Vegueria a tocar dels creixements normals dels municipis —sense deixar plusvàlues en el territori, com fins ara— i sense protegir el Penedès vitivinícola amb el seu paisatge, serà un Penedès o un altre.
Feina feta i voluntària
Una comissió de l’Associació Pro Vegueria Penedès, formada per Josep Solé (Anoia), Txus Magallón (Alt Penedès), Jesús Teran (Garraf), Jordi Sánchez Solsona(Baix Penedès) i comandats pel President Jordi Cuyàs (Vilafranca) ens vàrem posar a treballar. Això ha comportat reunions amb experts, responsables del Departament de Territori, alcaldes, consells comarcals, etc. Amb un propòsit, arribar a un consens polític territorial.
La bona política, la del pacte, el consens
Felicitats a tothom els que han fet possible l’acord, però la feina continua. Cal veure dibuixat l’acord en els planejaments i també l’acord de totes les administracions que calgui per poder, ara sí, presentar-ho a Brussel·les i que es realitzi el corredor Mediterrani amb el consens dels territoris. La UE preveu que el 2030 estigui fet.
La definició de la política, de la bona política, és l’art del possible i no de l’impossible, no perdem més temps.
Grolsch la va tornar a mirar. Mig ruboritzada ella va somriure-li amb timidesa. La mica de sobrepès que delatava l’amplada dels seus pantalons no li importava en absolut. El que realment l’atreia eren aquells llavis sensuals que demanaven a crits que els llepessin, que els morregessin, que els proporcionessin una cigala per succionar-la fins a deixar-la sense una sola gota de semen, i ella sense gens ni mica de saliva.
Quan la noia es va aixecar per anar fins al lavabo, Grolsch la va seguir a distància. Els sopars d’empresa eren l’origen del nombre més gran d’infidelitats de tot l’any, i ell no pensava deixar passar l’oportunitat de pecar. Clar que la seva condició de pare separat el situava uns quants metres fora del grup d’infidels en potència. Però aquesta era una altra història. Just quan estava a punt d’obrir la maneta de la porta de les senyores, un jove el va avançar per la dreta. A través del mirall va tenir temps de veure com s’abraonava damunt de la noia amb sobrepès i li introduïa la llengua fins a mig esòfag. A mesura que la porta es tancava, va assajar mig somriure ressentit i va tornar cap a la taula. Puta mala sort.
No havia estat mai un home de sort. No en va tenir al col·legi, ni a la mili, ni a la feina, ni en la vida en parella, ni en res en absolut de la seva existència. Cardar un clau ocasionalment tampoc no creia que fos demanar massa. A estudi mai havia tingut aptituds per aprovar. Al servei militar no va passar de soldat ras. El matrimoni va ser un fracàs fins i tot abans de complir amb el tràmit de l’altar. Ni tan sols els regals dels convidats van ser prou elevats per a poder costejar el puto àpat. Llavors va arribar el seu fill, quan la vida en parella ja naufragava per totes bandes. Si com a mínim el robatori a l’establiment on treballava hagués sortit bé. Però ni això.
El cop hauria d’haver estat perfecte. Cada dimecres rebien una gran quantitat d’electrodomèstics. Era la setmana prèvia a Nadal i com sempre les vendes s’havien disparat. El repartidor que els portava la comanda es quedava a dinar a Can Villaura. Grolsch i el seu soci només havien de rebentar la porta del camió, fer-li el pont i portar-lo fins a la casa de la Talaia. Allà hi tenien una furgoneta, que després de buidar la caixa del camió, no generaria cap sospita.
La putada va ser assabentar-se just unes hores abans del cop que el seu company de robatori i la dona l’havien enganyat d’amagat. Va voler-ho deixar córrer, però just quan van aparcar al descampat de la Talaia, se li van creuar els cables i va començar a colpejar-lo amb el martell que havia de servir per forçar el pany de la caixa del camió. El conductor d’un tractor que va veure l’escena de lluny va trucar als mossos. Quan van arribar-hi al cap de vint minuts —després d’haver-se confós per la carretera del Remei un parell de vegades— el soci encara estava estirat a terra mig inconscient. A ell el van arreplegar a l’escala de casa, mentre intentava trobar la dona per escanyar-la, que s’havia amagat molt hàbilment al pis d’una veïna.
Entre altres càrrecs li van encolomar l’intent de dos assassinats, robatori i conduir un camió sense tenir-ne el carnet. A més, l’advocat defensor que va tocar-li era alcohòlic i toxicòman. Deien que era el millor de la seva promoció, sempre que tingués un bon dia. L’anterior al judici havia estat al Nederland fins a altes hores de la matinada. Si s’hagués esforçat ni que fos una mica, no li hauria caigut ni la meitat dels deu anys de reclusió. Va sortir-ne al cap de quatre, per bona conducta.
L’endemà del sopar d’empresa, al Cafè de la plaça de Ribes es va mirar fixament l’Alba Feixas, que esperava una resposta. Li havia demanat què volia prendre, i ell estava pensant encara en la seva dissort.
— Que no tinc tot el puto dia, carcamal —va etzibar-li la bonhomiosa propietària del local, mentre en Jesús li llençava una mirada recriminatòria que no va fer cap altre efecte que dibuixar un somriure cínic al rostre de la seva dona.
Grolsch va demanar una copa de cava. Se la va beure d’un glop, va pagar i va llegir-se el cartell de presentació de Foc Creuat que es faria aquell mateix diumenge, sense acabar d’entendre ben bé de què collons anava tot plegat.
El dia de la nit de Nadal va anar a casa d’una amiga del seu fill, que hi havia estat jugant tota la tarda. La mare de la nena també estava separada i era excepcionalment atractiva. De fet, ell mateix s’ho havia fet venir bé perquè el nano —que era gairebé reprimit de tant tímid— es fes amic de la filla d’aquella preciositat. Es portaven tres anys de diferència —el nen era més gran— i qualsevol hauria vist que era una relació contra natura. Però Grolsch va insistir que havien de quedar, argumentant que anaven al mateix curs a l’acadèmia d’anglès, on encara no havien après les putes aplicacions del to be dels collons.
Quan va arribar a la casa unifamiliar del barri de Castelladral, la mare de la nena acabava de dutxar-se. Anava amb un batí, que ell va considerar com una invitació a la fornicació desenfrenada. Per això quan li va demanar si volia prendre res, va seguir-la fins a la cuina, i mentre obria la nevera per treure’n una cervesa, ell va abaixar-se la cremallera per extreure’n una erecció de cavall. Va obrir-li la bata, i va amorrar-la contra les lleixes del frigorífic, entre iogurts, enciams, tomàquets, llaunes de redbull, cocacoles, ampolles de vi blanc, cogombres i un deliciós pastís elaborat per en Josep Selva.
Una ombra enorme va materialitzar-se damunt seu mentre encara buscava l’escletxa del sexe femení. Era una amiga de la mare de la companya del seu fill, que treballava com a picapedrera, i que després de sentir el primer crit d’alarma va acostar-se ràpidament a la cuina. La primera hòstia el va sorprendre. La segona el va immobilitzar. La tercera li va trencar una cella contra el compartiment dels ous. La quarta va impactar als seus propis testicles, que es van esmicolar en cent fragments. Quan la senyora va acabar d’estomacar-lo, Grolsch jeia a terra amb els dos menors intentant arrencar-li els globus oculars. El seu fill va estar a punt d’aconseguir-ho, però afortunadament va arribar una patrulla dels mossos que passejava ociosa pel barri just al moment que van rebre l’avís de la comissaria.
La segona condemna va ser molt més dura que la primera. El seu company de cel·la afirma que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades, però que ni tan sols és prou espavilat a l’hora de fer la soga. En lloc d’escanyar-se només aconsegueix cardar-se unes patacades de proporció contra el terra de la minúscula cambra. A les nits es desperta amb una suor freda, espasmes i contraccions. Als seus somnis hi apareixen policies apallissant-lo amb la porta de la nevera, llavis molsuts segellats amb cola d’impacte i en Nan Orriols escrivint Serpents sobre el món i qui el fa cada dia pitjor.
