[Redacció]
Una passejada de primavera pels Aiguamolls de l’Empordà ens descobreix l’esclat de vida d’aquest espai natural. Flamencs, agrons i ànecs conviuen entre llacunes i prats, mentre tortugues d’aigua es refugien al sol. La diversitat d’espècies i l’activitat constant ens recorden la riquesa i vitalitat d’aquest entorn únic.
[Una novel·la de Dídac Costa.]
A Capitania, la presència de Goded va aixecar els ànims dels soldats i els oficials, que esperaven que el prestigiós general pogués capgirar la sonada derrota que estaven patint. Tot i així, el mateix Goded no es feia gaires esperances. Endut més per una mena de sacrifici d’honor que per un enteniment realista de la situació, va jurar que no permetria de cap manera que l’exèrcit fos derrotat pel poble, i menys encara per anarquistes i catalanistes.
En primer lloc va recórrer a la infanteria del regiment d’Alcàntara, a qui ordenà per telèfon:
—Vayan a auxiliar de nuevo a las tropas de artillería de los Docks. Una vez allí, aguarden mis órdenes para salir, escoltando una batería que saldrá bajo el mando del comandante Urzúe. ¡No puedo entender que hayan salido sin la protección de la infantería!
Però aquesta unitat no aconseguiria arribar als Docks, ja que seria ràpidament rebutjada en el seu segon intent d’aproximació. Només uns pocs soldats van aconseguir entrar-hi, però eren del tot insuficients per revertir el setge que patien. Sabent d’aquest fracàs, Goded es comunicà amb la mateixa caserna dels Docks:
—¿Teniente coronel Roldán? Le llamo para informarle de que me he hecho cargo de la División y voy a iniciar una operación de reconquista. ¿De qué fuerzas dispone aún allí?
Mostrant poc entusiasme, Roldán li compartí la complicada situació en què es trobaven:
—Bueno, mi general —digué, girant-se per observar el desgavell i el desolat panorama dins del quarter—. Aquí aún disponemos de buena parte del regimiento. Pero estamos rodeados por el populacho. Las dos compañías que han salido a primera hora han sido destruidas. Hemos recibido ataques de la aviación, de los guardias de asalto y del pueblo. Los soldados que han logrado regresar al cuartel aún creen que luchamos para defender la República. Pero esto no podrá durar mucho tiempo y solo Dios sabe lo que puede ocurrir cuando la tropa comprenda que nos levantamos contra ella…
—Entendido. Póngame con el comandante Urzúe.
—Sí, mi general —respongué atansant-li l’aparell.
—Comandante Urzúe, le habla el general Goded —i, aprofitant l’últim moment en què encara va poder disposar del telèfon, li ordenà—: Urge la salida de dos baterías, que serán apoyadas por las fuerzas de infantería.
El comandant Urzúe, també ja força desanimat, recuperant-se encara del tiroteig patit a Pla de Palau no feia ni una hora, replicà a Goded gairebé sense esma:
—Si mi general lo ordena, se cumplirán sus órdenes. Pero antes debo informarle de lo que ha ocurrido esta mañana previo a su llegada. Hemos salido con dos baterías con sus piezas completas y mosquetones. Pero hemos sido tan terriblemente atacados por grupos de paisanos y guardias de asalto, que la que iba en avanzada ha caído de lleno en manos del enemigo, así como sus oficiales, entre ellos el capitán Varela, que además ya estaba herido.
—¡No me diga!
—Sí, general. Hemos logrado retirar la otra batería con muchas dificultades. Pero ahora mismo, la salida del cuartel es mucho más difícil, puesto que el populacho ha levantado una barricada a cien metros, desde donde dominan la entrada principal. Ahora mismo estamos sufriendo un duro tiroteo, porque los que están en la barricada y en otros puntos se han dado cuenta de la entrada del refuerzo de Roldán, que ha conseguido llegar de puro milagro, lo cual ha sido un aliento que le agradecemos, general. Pero esta es la situación.
Goded baixà les espatlles aclaparat. Com una tauleta de xocolata desfent-se per la calor, el dur posat altiu i presumptuós amb què havia arribat es fonia en el d’algú vençut i abatut. Començava a resignar-se i a admetre que realment tot estava perdut.
—Está bien… Continúen allá hasta que veamos si logramos organizar otra estrategia —ordenà, mentre penjava el telèfon.
El comandant Lázaro insistí:
—Ya le decía yo, mi general, que esto es una ratonera…
—¿Puede usted callarse? —li esbroncà enfurismat—. ¿No tiene nada más que aportar?
Goded romangué pensatiu, mirant per la finestra uns segons, mentre murmurava:
—Abandonado, estoy abandonado…
En sentir-ho des de l’altra punta de la sala, on estava escortat per un grup d’oficials, el general Llano el corregí amb malícia:
—Derrotado, que no es lo mismo, Goded.
El general, ferit per aquell comentari punxant, el mirà amb odi, i li replicà:
—¡Aún no! —I ordenà tot seguit al seu ajudant—: Lázaro, envíe un radiotelegrama a Palma solicitando el envío urgente de un batallón de infantería y una batería de montaña. Y curse otro cable a Zaragoza ordenando también el rápido envío de fuerzas. Póngase al habla con Mataró y Gerona para que sus tropas marchen sobre Barcelona.
—¿Desde Zaragoza y Mallorca? —preguntà Llano amb un somriure sarcàstic—. ¿Cree usted realmente que llegarán a tiempo? No dispone de tanto margen, Goded —digué per contrariar-lo, gaudint en veure com el gran general es trobava en un veritable atzucac. Goded l’observà amb menyspreu, però s’estalvià nous embats. Poc després, el sergent tornava amb una altra mala notícia:
—Mi general, los radios han sido cursados. Pero es imposible contactar con Mataró y Gerona. Las comunicaciones están cortadas…
—¡Maldita sea! ¡Pues envíe a un oficial a Mataró para que cumpla esa orden en persona!
Cinc minuts després, el mateix sergent tornava amb cara de resignació:
—Imposible salir de Capitanía. El coche blindado tiene los neumáticos pinchados por proyectiles, y estamos completamente sitiados.
Eren dos quarts de tres, i la derrota dels revoltats semblava imminent. Veient com creixia la desmoralització entre els revoltats amb tantes negatives i el bombardeig constant de l’aviació de Sandino, Goded se’n recordà dels hidroavions, i ordenà al seu ajudant:
—Lázaro, envíe un enlace a la base naval, ordenando que preparen los hidros por si nos hacen falta. —S’aturà per pensar uns segons, i seguí—: Los usaremos para bombardear el Prat. Deme papel para cursar la orden de que bombardeen la base del Prat antes de que los aviones que hay allá puedan despegar. Si no están con nosotros, hay que destruirla completamente, con todos sus aviones. Los hidros también nos servirán por si tenemos que regresar a Mallorca.
La resposta a aquesta última ordre trigà pocs minuts a arribar. La duia el capità Lecuona, i seguiria enfurismant Goded.
—Mi general, cuando el enlace ha llegado a la Aeronáutica con la orden, los hidros ya habían salido rumbo a su base en Mahón, en vista de la hostilidad de la marinería y el personal de la Aeronáutica.
—¡Maldita sea! Sí, comandante Lázaro, tiene usted razón, estamos en una ratonera.
Avui, 25 d’abril de 2025, ens ha deixat en Xavier Borràs. Un dia, a principis de febrer de 2017, una colla d’amics ens vam reunir a la Garrotxa i vam decidir fer el que avui és laresistencia.cat. En Xavier hi va treballar de valent des del primer dia. Aviat arribarem al número 100 i, malgrat que pel camí hem deixat amics, La Resistència vol continuar.
Fa uns mesos, a Ripoll, en un sopar de resistents, en Xavier va demanar el relleu en la tasca que hi portava a terme, i en tot moment va col·laborar per facilitar aquest traspàs.
Xavier, les hem passades de tots colors, però encara hi som. A continuació publiquem els principis fundacionals, que continuen intactes. Són els teus. Són els nostres. Continuem.
L’esperit que inspira el naixement de La Resistència és la llibertat.
Tothom que treballa o publica a La Resistència ho fa de manera altruista.
Per entendre’ns bé, som més una associació gastronòmica i de debat social que no pas un portal de debat polític o doctrinari.
La nostra aportació vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Moltes vegades les ignorem i això ens debilita, ens fa submisos i, sovint, molt irresponsables.
També ens inspira poder donar a conèixer fets, vides i personatges que, pel fet de viure fora de la pressió cultural de les grans metròpolis, han passat i passen desapercebuts.
Tots els textos publicats a La Resistència són lliures de drets d’autor i es poden compartir arreu sempre que, sense manipular-los, se’n citi l’autoria i la font.
Finalment: esperem les vostres crítiques i els vostres suggeriments i aportacions.
Amén
[Un conte de Jordi Remolins.]
Miller era un d’aquells emprenedors de pedra picada que veien en la crisi econòmica una oportunitat per prosperar. Quan tot just uns mesos enrere el van acomiadar de la seva rutinària feina a La Farga, va tenir clar cap on havia de dirigir el seu futur. Feia algunes setmanes que havia conegut una dona a través del xat de Facebook. Era més gran que ell. De fet, podria ser la seva àvia. Ella li va proposar per quedar algun dia. Van fer-ho a casa de la senyora —una vídua de cinquanta-vuit anys—, un pis de cent cinquanta metres quadrats amb unes vistes privilegiades sobre el barri vell de Ripoll. La combinació de licors, el to de la conversa i les insinuacions no verbals de la senyora van conduir-los a un coit inevitable. Tot sovint ella feia veure que li queia algun objecte a terra. El recollia mostrant-li una panoràmica gens menyspreable d’uns pits prou ferms encara, alliberats de qualsevol esclavitud sostenidora. Al llit la dona va gaudir d’aquell cos de vint anys com no ho havia fet amb cap home en tota la vida.
L’endemà va envair-la el temor de no poder assaborir-lo mai més. En tornar a parlar per internet va demanar-li que no s’espantés, però que necessitava veure’l aquella mateixa nit sens falta. Era urgent, va dir-li. Van fer-ho de nou, aquest cop tres vegades: a la mateixa porta d’entrada, al sofà i a la galeria, davant la discreta mirada de cinc veïns que espiaven el festival de lascívia desenfrenada des de les seves respectives finestres. Quan van acabar la sessió va oferir-li un donatiu de quatre bitllets de cinquanta euros, dos per cada jornada, i va prometre-li una quantitat idèntica cada vegada que li clavés aquells vint centímetres de carn en tensió dins del seu crepuscular cos.
D’aquesta manera es va convertir en el gigoló més lucratiu de la història de Ripoll. Acabava de començar 2014 i ja tenia una cartera amb deu clientes de totes les edats que es disputaven la seva disponibilitat horària. Malgrat haver demanat discreció, l’una ho havia comentat a una amiga, l’altra a una companya del gimnàs que s’acabava de separar, aquesta a la seva mare, i així successivament fins a esdevenir l’home més ocupat de la vila. Amb l’empenta genital pròpia de l’edat estava creant un petit patrimoni accentuat pel subsidi d’un atur que ja havia decidit esgotar fins a la darrera mesada.
Si Miller hagués estat un parell de neurones més intel·ligent, mai no s’hauria enamorat. Però va fer-ho… i d’una clienta. Skol era relativament més jove que la resta de les dames a les quals feia companyia, vivia sola i tenia un cos del tot compatible amb les seves exigències mínimes. Només va cobrar-li la primera cita. Quan va sortir de casa seva i ella va acomiadar-se’n amb una caiguda d’ulls excessivament teatralitzada, mig passió mig seducció, el cor li va fer una tombarella dins del tòrax. Ventricles i aurícules van provocar un embolic de venes i artèries que de poc no acaben amb la seva jove existència. Al cap de cinc minuts ja estava trucant-la per demanar-li per sortir un altre dia.
Dedicar-se a la prostitució i tenir xicota era un número d’equilibrisme excessivament complex per a Miller. Tenia gelosia pensant què podria estar fent mentre ell satisfeia les seves respectives mecenes. Mai no s’havia atrevit a demanar-li si tenia altres amants, perquè no ho considerava prou ètic tenint en compte el seu ofici. Volia, delia i es maleïa per no tenir encara la capacitat de deixar una lucrativa ocupació que l’obligava a fornicar amb senyores en fase minvant, amb qui estava cansat de creuar-se pel carrer, però que mai li havien cridat l’atenció en absolut. Ara, li omplien la cartera i no podia estar-se’n. S’havia comprat un Mini Cooper vermell, li acabava de regalar un collaret de més de deu mil euros a Skol i fins i tot volia demanar-li a un company que li tramités la incorporació al Rotary Club.
Tot plegat se’n va anar a prendre pel cul el dia que, tornant de casa de la darrera clienta, al barri de la carretera de Sant Joan, va veure Skol fent cua en una carnisseria. Bé, aquella no era l’única cua que tenia aleshores entre mans. De fet, estava tocant gens dissimuladament un noi que comprava en aquell mateix establiment del carrer Sant Pere. Va quedar-se a fora mirant l’escena, tement que algú pogués adonar-se del motiu de la seva frustració. Ni tan sols va escoltar un parell de sagals que en passar pel seu costat van cridar “puto” i van arrencar a córrer fins que no van constatar que aquell individu a qui la rumorologia popular l’assenyalava per cobrar per follar no havia fet cap gest de perseguir-los.
Amagant-se en una entrada del mateix carrer, va esperar que tots dos sortissin i va seguir-los de lluny. Quan va veure’ls entrar al pis de la plaça Gran que tan bé coneixia, va quedar abduït pel ressò dels seus pensaments. Com un autòmat va entrar al bar Sayol, va demanar un whisky amb gel i va beure-se’l tan ràpid que ni tan sols hi havia hagut temps de tornar a tapar l’ampolla. Va consumir-ne set més, fins que va albirar que l’objecte del seu malestar, aquell home a qui Skol masturbava públicament feia tan sols un parell d’hores, acabava de passar per sota les voltes.
El cos li tremolava en convulsions etíliques mentre pujava al pis de la seva estimada. Va trucar a la porta, però només a la cinquena va encertar l’interruptor del timbre en lloc del de la llum. Skol va obrir-lo. S’havia acabat de dutxar, i el rebia amb una tovallola embolicant-li el cos. El somriure vitalista dels seus llavis van enamorar-lo de nou. Sabia que no podia recriminar-li res. Ella, en canvi, va demanar-li si havia begut, mentre tornava cap al bany. Va articular una maldestra afirmació i va entrar al pis.
L’assecador dels cabells brunzia a la potència màxima quan Miller va quedar emmarcat per la porta del lavabo. Portava un ganivet de la caixa de les eines en una mà, i amb l’altra s’aguantava la seva font d’ingressos. Va tallar-la arran de soca, i abans que la sang formés un bassal sobre el parquet, va aixecar la cigala seccionada i va llençar-la dins la tassa. Encara va tenir esma per accionar la cadena i caure sense sentit a terra mentre Skol el mirava esmaperduda.
Dins de la claveguera l’activitat era frenètica. El servei mèdic dels habitants del subsol ripollès havia recollit ràpidament aquell penis, i l’estava cosint a un ratolí castrat en acte de servei, just mentre intentava endur-se el formatge d’una ratera. La trampa només havia aconseguit parcialment el seu objectiu, però ara la solidaritat del col·lectiu rosegador li permetria ser l’exemplar més ben dotat de tot el municipi. L’únic inconvenient serien les dificultats per moure’s amb agilitat amb aquell bé de déu d’atributs penjant-li entre les articulacions posteriors. Quan el soroll de la sirena de l’ambulància que venia a recollir Miller va esdevenir insuportable, l’operació ja s’havia solucionat amb èxit. Al cap d’uns minuts n’havia constatat les noves prestacions, desvirgant analment un parell de rates estúpides que s’havien passat els darrers mesos fent burla de l’absència genital ara reparada.
[Redacció]
L’obra de Vicenç Marco és un diàleg amb el temps i la matèria, una exploració dels vestigis que ens envolten i del procés inevitable de retorn a l’origen. “Fragments del tot” no només captura objectes aïllats del seu context, sinó que posa el focus en els signes de la seva transformació: el rovell que s’estén com una memòria impresa, les esquerdes que registren la fragilitat del que un dia va ser sòlid, les taques com a rastres d’un ús i d’una història.
Des de fa anys, Marco ha treballat amb aquests elements sense ser-ne del tot conscient, fascinant-se per les marques de degradació i envelliment. Ara, aquesta mirada adquireix una nova dimensió: són els símptomes d’un procés més profund, el retorn inexorable de la matèria a la natura. Tot allò que l’ésser humà crea amb materials extrets del medi es veu, tard o d’hora, reclamat per la mateixa naturalesa. La corrosió del metall, la descomposició de la fusta, les petjades del temps sobre el paper… Cada senyal és una prova d’aquesta lluita subtil, però constant, d’aquest cicle imparable en què la natura descompon i reintegra allò que un dia li va ser arrabassat.
Mitjançant la tècnica digital i la impressió Giclée, dona una nova vida a aquests fragments en el seu art. Colors mediterranis, textures suggerides i traços precisos esdevenen testimoni d’aquesta bellesa oculta en la transitorietat.
“Fragments del tot” és una invitació a observar amb altres ulls el pas del temps, a comprendre que el deteriorament no és només pèrdua, sinó una part essencial del cicle de la matèria.
Gabriel Salvans Ferrer (Manlleu, 1951), fotògraf, poeta i rapsode, actualment establert a Sant Hipòlit de Voltregà i integrant del grup de poesia de Sant Martí Xic (ermita que pertany al municipi de les Masies de Voltregà). Està vinculat a la publicació independent La resistència.
Té editats ja uns quants llibres de poesia: Carallot. 60 dies de poesia (2011), 100 sonets sol solet (2013), Octubre. 52 poemes i una cançó enamorada (2014), Fotografies. Un poema per a cada dia de l’any (2016), Els arbres del camí (2016), Nadales des de Sant Martí Xic (2004-2016) i Tanta set (2021).
En paraules de Biel Barnils, Salvans escriu amb la mirada d’un fotògraf i, per aquest motiu, els seus versos són plens d’imatges i colors. El mateix Salvans ha manifestat obertament el seu interès a fi que el llenguatge fotogràfic, el vocabulari associat a aquest art al qual s’ha dedicat tota la vida, no es perdi, i per això el fa sortir en la seva poesia. Lligat amb aquesta visió, afirma que a la vida quotidiana “has d’anar amb ulls de mirar, fer-te conscient del que passa”.
[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
El passat dissabte dia 8 de març es va inaugurar a l’Espai Art l’Abadia, a la vila de Sant Joan de les Abadesses, una exposició antològica dedicada al polifacètic artista Gerard Sala i Rosselló, comissariada per na Maria Rosa Fraxanet i Sala, historiadora de l’art i amiga personal del pintor.
Del triple vessant artístic d’en Gerard Sala (pintura, escultura i poesia), la mostra antològica està centrada en la pintura, amb una tria d’obres representatives de les seves diferents etapes artisticocreatives, unes etapes que, segons es desprèn de l’escrit de presentació de la citada exhibició, «(…) van mantenir una sèrie d’elements inherents que, en més o menys aparença, són constants al llarg de la seva trajectòria creadora: l’humanisme, la natura, l’espiritualitat i la poètica».
Sis són les etapes definides del seu discurs creatiu més una de no classificada; set, doncs, en total. La primera de totes elles, el mateix Gerard Sala la qualificà d’«inici simbòlic», entre els anys 1965-1972, amb unes teles en què l’antropocentrisme hi juga un rol primordial. La segona i la tercera s’encavalquen, donat que la segona va de 1972 a 1979 i la tercera, al llarg del decenni que transcorre també de 1972 fins a 1982. Les peces del primer septenni s’emmarquen sota l’epítet «desplaçament-moviment», amb uns components de forta crítica sociopolítica, mentre que a les teles pròpies de la tercera etapa la natura es converteix en una mena d’alma mater que tot ho embolcalla, àdhuc l’ésser humà; d’aquí que se la qualifiqui de «pintura-natura».
Els mots «entorn, recerca i síntesi» donen nom a la quarta etapa, plena a vessar de figures humanes ingràvides, a voltes amb ales i encerclades d’elements simbòlics, com ara llunes, esferes, estels, deus d’aigua, etc., amb una coloració dominada pels verds i vermells en lloc dels seus blaus i grisos habituals.
«Mirada interior i aures» és com hom qualifica la cinquena etapa, que ve a ser una continuació de l’anterior, en què el simbolisme encara pren un major protagonisme, a més a més d’una pregona mirada introspectiva vers el seu «jo» i la natura més propera dels entorns santjoanins.
I la darrera de les etapes amb, valgui l’expressió, títol, la sisena, anomenada «itineraris de l’intangible», va de 2005 a 2011; segons na Maria Rosa Fraxanet, en aquests llenços hi ha una presència abassegadora dels quatre elements que constitueixen el nostre univers, l’aigua, la terra, l’aire i la llum, materialitzats en aparences diverses com ara rius, ocells, aures o branquillons d’arbres.
La darrera etapa és la que transcorre de l’any 2011 (la no definida) fins a les darreres creacions dels últims dies, on els pinzells d’en Gerard tornen a plasmar la seva visió pels esdeveniments socials i polítics que van sacsejar el nostre país, una mena de retorn a les obres dels seus primers dies com a pintor; i també s’hi pot apreciar, citant de nou na Maria Rosa Fraxanet, una certa ombra de desencís, «sigui per la crisi de la cultura creativa o pels seus problemes de salut».
En Gerard Sala i Rosselló ens deixà el cinc de juliol de l’any passat, però la seva obra roman i romandrà sempre entre nosaltres.
Llibre de Sent Soví · El receptari de cuina més antic d’Europa · Any 1324
[Text de Eduard Garrell]
Llegia en un article d’una periodista de Madrid, que no soc capaç de recuperar, que, gràcies a Ferran Adrià, la cuina catalana havia sortit de la seva decadència. Potser es referia a la gana de la guerra i al racionament de la postguerra, o a la cuina de subsistència del 1914, quan es menjaven rates, gats i gossos. Tant li fa, el comentari em dona peu a fer una reflexió sobre la nostra cuina i el mal que li ha fet el fenomen mediàtic dels fogons d’altura. També en Nando Salvà publicava l’article “El Bulli va treure la nostra cuina del subdesenvolupament”. És clar que, com que en Salvà és especialista en cinema, es deu haver empassat la pel·lícula, o li convé. A més de l’exercici, conscient o inconscient, de menystenir tot allò que és català, i nosaltres de creure’ns-ho, hi ha mites que floten sobre la nostra cuina que m’atreviré a discutir, perquè negar la cuina catalana equival a negar Catalunya.
La marina catalana, militar i comercial, ha solcat les aigües del Mare Nostrum al llarg de la història, amb episodis de domini absolut de les seves aigües. Al s. XVIII, amb el comerç de l’aiguardent, es van noliejar centenars de milers de vaixells amb càrregues cap a Amèrica i tantes altres de retorn amb cotó i lli. No cal dir que tota aquesta activitat d’anades i tornades pel Mediterrani i l’Atlàntic ha quedat reflectida a la nostra cuina. A més del vi, l’oli, el blat, les fruites, les verdures… hi ha menges i begudes que ens són comunes en tot l’arc mediterrani i s’hi han anat sumant productes, sabors i elaboracions. La llista és infinita, riquíssima, variada, imaginativa, exuberant. De retorn, els vaixells d’Amèrica portaven cafè, cacau, canya, rom, fruites, verdures i viandes del nou món.
Tots el països deuen tenir dues cuines, la sumptuosa i distintiva de la noblesa o la burgesia i la quotidiana, la que es fa als fogons de casa amb els elements que es tenen més a l’abast, la d’aprofitament. A pagès, cada mas tenia el trull per a l’oli, la tina i el celler per al vi, el graner, el rebost per a la matança, alguna vaca, cabres, ovelles, llet i formatges, aviram, l’hort i, arran de mar, el peix. A més, els capellans, amb el seu particular ramadà, van fer desbordar la imaginació amb les menges de quaresma i la cuina del bacallà. L’ofici de bacallaner, o la botiga de pesca salada, només existeixen a Catalunya.
Homes, dones i cuines que han vingut de les terres assolellades i riques de la Provença i el Perigord, d’Itàlia, del nord d’Àfrica, d’Orient, de les illes del Mediterrani, de les terres del nord d’Europa i d’Amèrica, passant per Castella, Andalusia, Portugal, Navarra… han confluït i constituït el corpus de la cuina catalana al llarg de segles.
També es creu i es divulga sovint que la cuina catalana ha de retre tribut a la cuina francesa.
Res de res. Quan a França es menjaven naps i cols i ocellets podrits, a Catalunya, el 1324, es publicava el Llibre de Sent Soví, el receptari més antic d’Europa, i més tard el Llibre del coch, escrit pel mestre Robert al s. XV. M’atreveixo a dir que Napoleó, el gran lladre especialitzat en obres d’art, ens va robar els llibres i les receptes de convents i monestirs que van treure de pena els ventres dels francesos. Sense desmerèixer les becades i el Tatin, acuso els francesos d’haver fet malbé plats sublims de la nostra cuina amb les seves mantegues, cremes de llet i salses per amagar el tuf de les carns passades de rosca. El 1651, 327 anys després del Llibre de Sent Soví, monsieur François de la Varenne publica, a França, la manera de disfressar tota mena de carns i altres menges.
A més del parell de sogres, de mestresses de casa, algun coc i coquessa professionals i uns quants pescadors que m’han ensenyat a cuinar, Catalunya ha creat grans cuiners i cuineres al llarg de la història. Els quatre volums de La cuynera catalana del 1843 són testimoni de com la cuina estava arrelada a les llars, de les més humils a les benestants. Cuiners més coneguts com són en Jaume Fàbregas, la Carme Ruscalleda, els germans Roca, en Nandu Jubany, en Fermí Puig, l’Ada Parellada, la Maria Nicolau… s’han mantingut més o menys fidels a la cuina de casa i sovint l’han feta excel·lir. Malgrat que en algun cas els seus restaurants són inassequibles per a la majoria de les economies, jo mateix em veig amb cor d’elaborar els pèsols del Maresme amb sípia de la Carme Ruscalleda, els canelons d’en Nandu i els plats per sucar-hi pa de la Maria Nicolau. També són els meus mestres.
En Ferran Adrià, no, que me´n pot fer de mestre, perquè ha fet una cuina elitista, inassequible, inimitable, experimental i única que durant uns quants anys ha contaminat la restauració de casa nostra i a més ha comès la impudícia de formar cuiners i escampar-los. A El Bulli s’ha prostituït la cuina, se l’ha convertida en un element recreatiu d’esnobisme, de distinció de classe i d’estatus social, s’ha descontextualitzat de la realitat, sobretot del nostre marc territorial, perquè la cuina d’El Bulli, de fora estant, és cuina espanyola. El resultat és que ara, la nostra cuina, a molts modernets els fa vergonya, tanta com en tenen de saber-se catalans, i acaben menjant gyozes, ramen, quinoa, brunchs i pizzes o s’empassen una desconstrucció de trinxat de col en algun restaurant amb pretensions i sense protestar.
Voldria dir-li a la desconeguda periodista madrilenya i a l’inefable patriota Salvà, que és després d’El Bulli d’Adrià que el panorama de la cuina catalana és desolador, es tanquen mercats, molts joves no saben fer-se ni un ou ferrat, els tiktokers sense coneixement no paren de publicar bestieses, la majoria de programes de cuina de la televisió no serveixen per a res que no sigui promocionar restaurants… No l’en puc fer únic responsable, però altres cuiners avui tenen feina per restaurar el que es va destruir. Que la periodista madrilenya conservi la xocolata amb xurros i els entrepans de calamars, i que el nostre benaurat modernet es posi quètxup a la paella catalana, que jo us faré rodar el cap amb un suquet de lluerna:
Suquet de lluerna com el fan els pescadors a la barca
En aquest cas es posen alhora tots els ingredients en cru a la cassola, que ha de ser d’alumini fos o de ferro colat.
Ingredients per a 4 persones:
· una lluerna d’1 kg
· 4 alls
· 2 tomates madures mitjanes
· 200 g de patates per persona
· pebre negre del bo
· oli d’oliva
· sal (es pot fer servir aigua de mar)
Peleu les patates i esqueixeu-les.
Poseu tots els ingredients a la cassola (els alls trossejats, les tomates tallades ben petites, les patates i el peix tallat en 4 trossos) i feu-ho coure a foc molt viu durant 15 minuts (depèn de les patates). Afegiu-hi l’allioli i deixeu-ho 5 minuts més a foc moderat.
Aquest suquet s’ha de fer amb peix fort (cap-roig, escórpora, congre…) que aguanti la cocció.
D’aigua, es calcula un plat soper curull per cap.
Del cap de la lluerna en podeu fer un fumet.
Disposeu d’un bon pa i d’un bon vi.