[Article de Josep Nogué.]
Fa molts anys, fent la mili en terres andaluses, un company sevillà va preguntar-me com es deia en català “te quiero”. Val a dir que era un lligón i suposo que no volia deixar perdre cap oportunitat, ni que fos amb alguna catalana. I, sí, li vaig dir que, en català “te quiero” es diu “t’estimo”. Com si li calgués afegir mèrits a la seva desimboltura i no anés prou sobrat amb el seva innata gràcia andalusa! A nosaltres els catalans, sí que ens cal Déu i ajuda, tan monosil·làbics i continguts com som, però a ell?
—Niña eres tan guapa que hasta los sevillanos nos quedamos sin habla— diria. Si fueras la feria de abril, me pasaría todo el año esperando a que llegaras…
No, no li calia saber dir “t’estimo”.
Però del que volia parlar aquí és del significat d’aquestes paraules i de com influeixen en cada lloc a l’hora d’expressar un mateix sentiment.
“Te quiero” implica desig de possessió: “vull que siguis meva”. Implica la mateixa frisança que té un infant quan demana una joguina. “La vull”, “Et vull” [tenir], que seria la traducció literal en català. Però “t’estimo”, tot i expressar el mateix desig, la mateixa intenció o frisança, implica la valoració de la persona a qui va dirigit. Aprecio allò que ets i qui ets, m’agrades i voldria estar amb tu i que tu estiguis amb mi. Aquí no es parla de possessió. Perquè després diguin que les cultures no influeixen.
De fet, és la mateixa diferència que hi ha entre dir “aquesta és la meva dona” (o “aquest és el meu home”) o “aquesta dona és meva” (o “aquest home és meu”). En ambdós casos es fa servir el possessiu, però el sentit no és el mateix. En el primer és merament situacional i de relació, i en el segon és de propietat. En el primer, ens hem d’entendre, i en el segon, jo soc qui mana.
És per això que tinc la sospita que aquesta manera d’entendre el sentit de les paraules té més pes del que sembla en la manera com ens relacionem amb les espanyes. No és el mateix dir “Catalunya és la meva terra” que dir “Cataluña (también) es mía”. Nosaltres ens “estimem” Catalunya, ells “quieren” (a) Cataluña”.
El recent conflicte amb Sixena no és aliè a aquesta manera d’entendre la situació. Unes pintures que haurien desaparegut fa temps, de no haver sigut “estimades” per les institucions catalanes, ara són reclamades, de males maneres, per aquells que se’n consideren els seus propietaris. Un té la temptació de plantejar un judici salomònic i retornar-les trossejades, cosa que —evidentment— no farem.
I és que allà on apareix el concepte de propietat, el conflicte està servit. És per això que els poders judicials estan permanentment saturats. Esbrinar “allò que és meu”, o no. Establir la propietat de les coses o les persones és el que s’amaga darrere la majoria de conflictes. Perquè, en lloc “d’estimar-nos”, les persones o les coses, “volem” posseir-les. Volem que siguin nostres. “Estimar” o “querer”, aquesta és la diferència. Per molt que sembli el mateix.
I, sí, intentaran seduir-nos, i pot ser que ho aconsegueixin, perquè tenen gràcia, enginy i facilitat de paraula i són encantadors. Fins que decideixen que allò és seu i ho volen. I deixen de ser simpàtics i es tornen agressors. Perquè així és com es fan els imperis, partint del masclisme i la imposició. Com preguntava un altre company: “¿Por qué os empeñáis en hablar catalán, si sabéis hablar español?”. I és que, “por mucho que nos quieran”, mai entendran que, nosaltres, la nostra llengua i la nostra terra ens les estimem.
