Projectes – Pàgina 78 – LA RESISTÈNCIA

Qui regnarà sobre les cendres de la Covid-19?

És, certament, molt aviat per a provar d’entreveure quin món ens deixarà la Covid-19 quan haguem contingut el seu perill. Som al bell mig de la pandèmia, atordits pel poder destructiu amb què aquest ésser microscòpic ha colpejat tan profundament i ràpidament les nostres societats, tot obligant a tancar fronteres i confinar un terç de la humanitat, amb les desastroses conseqüències que això tindrà en l’economia de centenars de milions de famílies.

Però algunes coses hem pogut anar aprenent fins ara. La primera i més evident és la necessitat de comptar amb un sistema de salut públic i gratuït, que es mostra molt més necessari que els milions gastats en exèrcits i armament que sovint no han tingut ni un sol ús. Un fet que veurem amb molta més cruesa als EEUU on, posseir el major exèrcit del món no els ajudarà a evitar veure en perill la seva supremacia global, quan potser hagin de lamentar milions de morts per no haver pogut accedir ni tan sols a un test. Aquest gran país quedarà tan exposat a la falsedat dels seus arguments fundacionals com els polítics de dretes que avui atén la sanitat pública, havent d’admetre que si haguessin aconseguit que el gruix del model sanitari fos privat, aquesta crisi hauria estat molt més letal. Quin estat social de dret ens hauria quedat si tinguéssim, com potser passi als EEUU, desenes de cadàvers a les portes dels hospitals, desatesos per no tenir prou diners per pagar-se la salut més bàsica per a poder sobreviure? Quina mena de llibertat i de democràcia és aquesta? És això el liberalisme? A Cuba tenen un partit enlloc de dos —que diuen el mateix—, però això no passa.

Abans del virus, Bernie Sanders perdia a les primàries, malgrat que les seves tesis, properes al socioliberalisme europeu, són les que permetrien a aquest país coninuar sent hegemònic. En l’àmbit sanitari, però també en l’educatiu: de què seria capaç EEUU si oferís, com Europa, educació universitària pràcticament gratuïta a tothom, enlloc de mantenir-la reservada a les elits? Si avui destaquen tant en tants àmbits, imaginem què podrien arribar a fer si l’educació universitària deixés de ser un luxe. Això i no les tesis populistes neocon de Trump, és el que faria Amèrica Great Again. Sanders anava perdent, però pot deixar una estela que molts dels seus joves seguidors podran reprendre, i on les destrosses de la Covid-19 poden ser un aliat clau.

Així, doncs, amb aquesta crisi, el neoliberalisme a ultrança de països com EEUU o Xile es veuran ràpidament confrontats a les seves mancances. No només per les qüestions ètiques i humanitàries bàsiques que aquí a Europa ens són evidents, sinó pel fet afegit que tenir part de la població contagiada i sense atenció mèdica, converteix aquests països en inhabitables i llargament confinats, també als barris alts, i tancats al turisme i al món. O en la necessitat de crear guetos de confinament i mort, portant les desigualtats que els caracteritzen a uns extrems insòlits, letals, que sens dubte provocarien revoltes de tota mena, amb nivells de violència insospitats.

També, és probable que aquesta crisi produeixi el sorpasso de la Xina als EEUU com a potència global, especialment si manté Trump al capdavant. La Xina, malgrat el seu autoritarisme estalinista-neoliberal, se n’ha sortit prou bé, sent aquest també un dels nous riscos post Covid-19: que molts països o bé mimetitzin algunes de les dubtoses virtuts autoritàries de la Xina, o bé vagin caient a la seva òrbita, dependència d’ajut sanitari i zona d’influència. Amb l’avantatge respecte als EEUU que la Xina no sembla voler forçar els països que captiva a seguir el seu model, com sempre han fet els EEUU amb èxit arreu del món, ajudats dels dictadors i torturadors que fessin falta, com al con sud.

En qualsevol cas, el liberalisme radical que fa de la salut un luxe i un bé mercantil enlloc d’un dret bàsic garantit per l’estat, després de la Covid-19 deixa massa dubtes com per a poder-se defensar seriosament sense semblar còmplice de les matances que poden provocar virus com aquest i els que vindran. També, la Unió Europea ha perdut molta credibilitat, a afegir a la crisi dels refugiats i a la catalana. No ha estat capaç ni tan sols de posar en comú respostes i tecnologies per ajudar una Espanya incapaç d’entendre per què Alemanya presenta un índex molt més baix de mortaldat, tornant a demostrar que és poc més que una agrupació de lobbies i interessos geopolítics.

Pel que fa al medi ambient, veiem aigües i aires nets com mai en dècades, animals més segurs que surten dels seus caus, fauna i flora més ben preservada, menys mortaldat per contaminació, menys consum energètic, ecosistemes regenerant-se… Veiem humans que paren una mica a reflexionar, i es troben ells mateixos sols a casa, avaluant els seus models de vida, en alguns casos per acabar desesperats de tant compartir temps amb hom mateix, sense les distraccions del dia a dia. Societats que es qüestionen si estem fent bé les coses i a l’hora d’establir prioritats; si amb tants de dòlars i màquines que fem, i tants fusells que financem per a guerres inexistents, estem construint societats resilients i sanes, o bé petrodependents, malaltisses i fràgils, que poden ser tombades per un enemic microscòpic que no es pot aturar amb aquestes armes. Mirant el planeta avui, costa no veure aquest maleit virus com una benedicció per a la Terra, com una defensa i un antivirus de Gaia, per a neutralitzar, com en efecte està fent, el virus que realment està matant la vida al planeta: nosaltres. Especialment si deixem de banda l’òptica antropocèntrica amb què contemplem el món i la resta d’espècies.

També ha quedat clar que mai com ara l’autosuficiència rural havia tingut tan sentit i havia estat tant d’actualitat. Tret dels temps de guerra, on la gent que tenia família i casa al camp passava menys fam i penúries que a ciutat. Les famílies catalanes que enlloc d’haver migrat completament a les ciutats han mantingut una casa al camp, en una gran proporció disposen d’un espai on fer un hortet i tenir un parell de fruiters. I poden passar dies sense anar a ciutat o al poble a comprar queviures, sense que els falti res per a una vida saludable i entretinguda.

Així com els neorurals, que capgiren els valors hegemònics del capitalisme-industrial-urbà i estan molt més ben adaptats i arrelats per a fer front a crisis com aquestes. Posen en valor la vida senzilla, l’autogestió, el retorn al camp, la relocalització, la reducció de la necessitat d’insums externs, tot resolent de forma autogestionària l’energia, l’aigua, el sostre, sovint amb lloguers barats, masoveries o compres col·lectives, i bona part del menjar i del beure amb xarxes d’intercanvi i cooperatives de consum, i amb horts que permeten reduir els euros gastats en empreses convencionals de distribució d’aliments. Augmentant en la mateixa proporció la llibertat com a ciutadans no pautats pel diner. El que fa que puguin estar confinats setmanes amb menys problemes que les famílies de ciutat. Recuperant el viure del tros, com els nostres avantpassats, del tros de terra, de l’autogestió, enlloc de dependre de milers de xarxes connectades per petroli i diners. Aquests neorurals poden estar ara entre els més privilegiats del país, confinats en granges i masos amplis i amb bells paisatges, podent passejar pel bosc sense risc de ser contagiats ni de contagiar ningú. Construint autogestió, autosuficiència i sobirania alimentària i energètica als centenars d’hectàrees buides del camp i del bosc català que perd població des del 1700. Igual que bona part de la pagesia tradicional i ecològica; no tant la convencional, integrada a l’agroindústria, que està tan atrapada i afectada per l’aturada dels mercats com els treballadors urbans, i que en haver especialitzat la producció han perdut la resiliència que els oferia la varietat de cultius.

Igualment, el teletreball apareix ara com una opció interessant, quan les TIC i els territoris despoblats i assequibles a Catalunya i arreu del món fa temps que fan d’aquesta opció, molt més resilient i sostenible, on, entre d’altres coses, desapareixen embussos, hores punta, i dinàmiques del segle XX que en moltes ocupacions del XXI tenen poc més sentit que mantenir inèrcies més mentals que reals.

Aquesta crisi, si no ens mata a totes, ens pot fer créixer i aprendre a organitzar millor les nostres societats. Posa en dubte molts fonaments de la vida moderna, com el fet de viure amuntegats a les ciutats. En el cas català, 5,5 milions de ciutadans habiten a la demarcació de Barcelona, mentre que a la de Girona, de les mateixes dimensions, hi viuen 750.000. Cal rentar-se molt més les mans… I confiar que les cadenes de comerç i de transport no es trenquin, ja que es depèn completament d’un complex entramat d’empreses que els donen de menjar, aigua, llum i treball.

També, es qüestiona un determinat model de globalització industrial i comercial que ha traslladat a milers de quilòmetres les nostres fàbriques per tal d’amagar l’explotació laboral i ecològica i poder-la mantenir. Un fet que obre la porta a l’Open Source Hardware o Maquinari de Codi Obert i el seu model alternatiu d’enginyeria i producció en microfàbriques cooperatives que comparteixen plànols lliurement en línia i fabriquen localment en Fab Labs. Com apunta Michel Bauwens, de la P2P Foundation, allò que és lleuger (plànols i coneixement) és lliure, gratuït i circula globalment, i allò que pesa (fabricació, assemblatge, transport) és local. N’hem tingut una mostra excel·lent aquests dies amb els respiradors fets amb impressores 3D, que si s’haguessin mantingut en els models tancats d’enginyeria habituals, com planteja ara Trump a General Motors i Ford, hauria estat més lent i car, i menys democràtic.

D’aquesta crisi pot néixer un nou model d’unió de la humanitat a nivell planetari que mai no havia lluitat a l’uníson contra un mateix enemic. Pensàvem que potser seria el canvi climàtic, i moltes pel·lícules ho plantejaven amb una invasió extraterrestre, però és un minúscul virus el qui potser trasbalsi la humanitat fins al punt d’ajudar-nos a crear una solidaritat, fraternitat i necessitat d’acció conjunta que potser obri un nou model de globalització, no únicament comercial com fins ara, o cultural des d’Internet, sinó un veritable únic país planetari, cooperant per sortir-nos-en.

Cal confiar, això sí, que tot el que estem obligats a fer ara: tancar-nos, aïllar-nos, desconfiar, puguem deixar-ho enrere. Si no fem net d’això, el perill d’una societat encara més individualista, egòtica, tancada, atomitzada, aïllada i sospitosa dels uns amb els altres pot fer encara més inhabitable el món que ja vivíem d’apogeu de dretes i feixismes.

Així, a data d’avui tenim poques certeses de com ens en sortirem d’aquesta crisi, i de quin serà el món que en resti, quines les ideologies i països que es tornaran hegemònics i quins cauran, però si tenim ja algunes certeses: res no tornarà a ser com abans. El 2008 molts ens vam equivocar en creure el mateix. Però, aquest cop el trauma és tan gros, les mesures preses tan dramàtiques, l’afectació tan global, i l’impuls econòmic que caldrà per a tornar a la normalitat, tan ampli i transversal, que és molt més probable que generi grans transformacions. I els que som d’esquerres i desitgem grans canvis, com el moviment alterglobalista i les esquerres revolucionàries, hem d’estar atents i organitzats per a no deixar escapar en aquesta ocasió —com ens va passar el 2008—, l’oportunitat de dur a terme profundes transformacions de les nostres societats.

Ja hi ha símptomes clars d’això, com ara poltics de centredreta parlant de la necessitat d’establir sistemes de renda bàsica —ni que sigui per a no enfonsar del tot una economia on el poder adquisitiu haurà caigut dràsticament—, demanant als bancs el retorn de les ajudes que la societat els va donar fa deu anys, parlant de reformar el capitalisme i els sistemes sanitaris i de cures o admetent d’esquerra a dreta que serà necessària una decidida i bilionària intervenció estatal i qüestionar el model neoliberal de sanitat privada i d’estats febles, que avui faria del planeta un far west inhabitable i confinat fins a trobar el vaccí.

Tenim en aquest sentit un altre avantatge rellevant: que mentre Europa s’estigui refent, gràcies a haver estat colpejats abans i tenir sistemes de protecció socials, els EEUU, l’imperi que ens ha tocat viure, estarà immers en una profunda crisi sanitària, però també ètica, ideològica i econòmica de dimensions fundacionals. Això sí, amb l’altra gran potència emergent, la Xina, amenaçant amb un model de societat encara més temible i autoritari que l’americà.

En aquest interludi entre la caiguda d’un imperi i l’ascens d’un de nou, els ciutadans, els estats menors i les nacions sense estat tenim una finestra d’oportunitat per a reclamar i posar en pràctica un altre model solidari, interdependent i multipolar, basat en els valors humans que aquesta crisi ens ha obligat a desplegar per a sobreviure.

Som éssers vulnerables…, i ho celebro!

L’onada de mobilitzacions contra la crisi climàtica no s’atura, precisament, amb la pandèmia. [Foto: @XRebellionUK.]

[Un report de Maria Borràs.]

M’agradaria començar aquest article sense haver d’anomenar-lo, però fa dies que està molt present en les nostres vides, i que d’una manera o altra ha trastocat les nostres rutines i ha capgirat les nostres prioritats. Per altra banda, també penso que estem vivint un moment en què, si sabem aprofitar-lo, pot ajudar-nos a repensar i a rearticular què volem que estigui al centre: la vida —les cures, la comunitat, el suport mutu; o el mercat— el benefici individual i la competència sagnant?

Ahir llegia un comunicat d’Extinction Rebellion que he traduit a continuació per acompanyar-nos en la reflexió:

«Aquests dies totes veiem declaracions als mitjans de comunicació i als cercles activistes climàtics com ara: “El coronavirus està baixant les emissions”; “La mare terra s’està netejant” i “Els humans som el virus”. Cal aprofundir en el que signifiquen aquestes idees, i tenir clar que qualsevol afirmació que una pandèmia global i la pèrdua de milers de vides humanes és una cosa bona pel clima és molt més perillós que el virus en si. Vivim un moment molt incert i espantós, on les persones més vulnerables estan exposades a grans riscos i morts potencials. Qualsevol afirmació que responsabilitzi de la crisi climàtica als més marginats, és un pas en el camí cap a l’ecofeixisme: una ideologia esgarrifosa que trepitja els considerats com a “menys” amb l’objectiu de “salvar la terra” amb una forta arrel al nazisme.

»El canvi climàtic és causat pel nostre sistema profundament desigual i destructiu, dedicat al benefici d’alguns, per sobre del benestar col·lectiu, no causat per la gent corrent que lluita per sobreviure en un món injust. Les narratives enganyoses sobre la “superpoblació” poden conduir a la promoció de l’eugenèsia i/o a l’estat de promoció d’una sola raça mitjançant polítiques antimigració opressives. Últimament, ja veiem que el feixisme s’endinsa en molts aspectes de la nostra vida. Si lluitem per un canvi real davant la crisi climàtica i la crisi ecològica creixent, hem d’estar atents contra l’ecofeixisme! Condemnem i rebutgem qualsevol titular o argument que vegi caure les emissions com el revestiment de plata a una pandèmia que mata milers de persones. Es tracta d’una crisi, amb efectes secundaris que poden provocar canvis si es vol, però ara mateix tot es troba en la incertesa. Ara per ara, ens centrarem en la solidaritat comunitària, l’atenció/divulgació d’ajuda mútua i la cultura reactiva. Aprenem i ens solidaritzem amb totes les víctimes de les desigualtats i les injustícies. No esteu sols!»

Després d’aquesta petita introducció, vull transmetre-us la meva experiència amb tres dones extraordinàries que vaig tenir el gust d’assaborir a principis del mes de març —quan encara podíem sortir i reunir-nos. Els dies 5, 6 i 7 de març vaig assistir a un seminari obert de tres dies del Programa d’Estudis Independents (PEI) dirigit per Jaime Vindel al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) titulat Cap a una nova imaginació ecosocial: narratives i transicions davant la crisis de la civilització. El seminari tractava de «respondre a l’onada de mobilitzacions contra la crisis climàtica que estan succeint a molts indrets del món amb la intenció de debatre les diferents variants de la imaginació política contemporània en relació amb la transició ecosocial. Des dels partidaris del New Green Deal fins als plantejaments ecosocialistes, passant per les lògiques de desconnexió comunitàries o la crítica ecofeminista de les polítiques extractivistes». (PEI Obert, 2020.)

Tot i que totes les conferències i debats van ser molt interessants, per a l’article d’avui m’agradaria centrar-me en la crítica ecofeminista, que va ser principalment la que em va dur a inscriure’m al seminari i de la qual vaig extreure més reflexions.

Un dels seminaris que van tenir lloc al MACBA a principis de març. [Foto: Norma Bisbal/@normarules.]

Així doncs, el títol del segon dia de seminari era Extractivisme i ecofeminisme. El punt de partida de debat van ser les polítiques extractivistes a l’Amèrica Llatina, on «l’articulació entre el capitalisme nacional espanyol i les oligarquíes locals provoca desplaçaments de poblacions de pagesos i indígenes, que deixen de tenir accés als béns comuns (com per exemple l’aigua) i veuen alterades les seves maneres de viure». (PEI obert 2020.) La conjunció entre aquests processos de subalternització i el patriarcat exerceixen un efecte doblement denigrant sobre les dones que integren aquestes comunitats humanes. L’aproximació a aquesta problemàtica persegueix activar-nos com a subjectes polítics, en fer-nos conscients de la dimensió internacional que han d’adquirir les lluites sociopolítiques que desitgen exercir un antagonisme a les derives ecofeixistes (PEI Obert 2020.) Les tres meravelloses ponents d’aquest dia van ser: Aura Lolita Chávez Ixcaquic,¹ Miriam García Torres,² i Yayo Herrero.³ [Vegeu les Notes al final de la pàgina.] Una tríada meravellosa, sincerament.

Comença la tarda amb la mirada penetrant i lluitadora de la Lolita que ens situa i explica la seva cosmovisió: el model de vida de la seva comunitat, on el bosc no és un recurs, sinó que es part de la comunitat en la qual viuen tots els éssers, inclosos ells. Entenent l’ecologia com part de l’estat de l’ésser. Ens parla, també. de «cosmocimiento» (cosmoixement) —la mescla entre cosmovisió i coneixement, formant un tot, i el «cosmoconviviente» —l’espai de la Terra de Mayas, on existeix l’energia ancestral que fa visible allò invisible. El “cosmocimiento” com a observació permanent per aconseguir entendre el que veiem; la comprensió de la relativitat del temps: els temps breus (la vida humana per exemple) i els temps llargs (la natura); l’acció col·lectiva amb tots els éssers de la comunitat. Tot això, ens ho explica per a fer palesa la problemàtica que existeix amb les multinacionals i els seus projectes invasors, de violència múltiple.

En la lògica lineal-productivista, els pobles originaris són el passat, estan subdesenvolupats i són uns ignorants perquè no exploten la terra (arg!). Està clar que són punts de partida diferents, on la centralitat de la vida és antagònica, i la manera amb la qual arriben al territori és impositiva, per això és important conèixer altres maneres de veure la vida i el món, per a fugir de la imposició occidental del «coneixement» i de la «veritat», perquè ja sabem qui ha escrit la història.

La Lolita, com a feminista comunitària, ens parla del cos com a primer territori de lluita. Un cos que, igual que el territori, roman en disputa contra les forces combinades —estat-lobbies-polícia—, amb rols de maternitat forçada o sexualitat imposada, per posar alguns dels exemples. En la majoria d’aquests territoris hi ha una negociació al estil patriarcal-jeràrquic; es a dir, que els homes parlen entre els homes a nivell de president-director d’empresa, sense tenir en compte les necessitats ni les maneres de viure de les persones a les quals els estan robant la vida. Però, com diu la Lolita, «no es lo mismo que una multinacional llegue a un territorio con hombres, que en un territorio donde hay una organización feminista comunitaria». Elles els planten cara, perquè no es venen, perquè els seus cossos són el primer territori, i precisament per això estan tant criminalitzades. No obstant això, i la pressió amb la qual viuen, no deixen de crear, de sentir-pensar un plantejament des del nostres cossos, per a alliberar la vida des de dins de les violències exercides i d’imaginar el camí cap al «buen vivir».

Després d’aquesta obertura tant potent de la tarda, la Míriam García Torres ens parla d’extractivisme i patriarcat i de la necessitat de mirar l’extractivisme des dels feminismes (en plural, per la diversitat del pensament i la teoria feminista), per a crear una mirada parcial i situada on es puguin desgranar els diferents eixos de privilegi i opressió. Una mirada als extractivismes, no només de béns comuns materials, sinó també del coneixement (extractivisme epistemològic), que s’ha fet i es continua fent amb el colonialisme històric i el neocolonialisme, del qual el capitalisme n’està ben amarat. Només per a posar un exemple: a Espanya el 75% dels materials i el 80% de l’energia provenen d’altres territoris, això si, l’Estat sempre està a punt per omplir-se la boca amb l’Agencia Espanyola de Cooperació al Desenvolupament! Quins pebrots!

La policrisi en la qual estem immersos és fruit de l’extralimitació biofísica del sistema capitalista, la qual és evident i palpable, però li és ben igual ja que el seu únic objectiu és continuar creixent, per acumular més capital, i continuar exercint la violència estructural transnacional que el manté. Com ja havia explicat la Lolita, hi ha un engranatge de poder (les forces combinades), on es formen aliances entre el poder econòmic i el poder polític, les oligarquies nacionals amb les internacionals, el poder militar amb l’estat i les multinacionals, i tot això dins d’un sistema jurídic que ho empara! Per a poder lluitar contra aquest gran monstre, cal, doncs, una mirada crítica, que exemplifiqui i senyali els responsables, i aquesta no pot ser una altra que la mirada feminista intereseccional, que faci evident quines són les relacions de poder (nord/sud; urbà/rural; centre/perifèria; de classe; patriarcals; racistes; colonials). Més en concret, la Míriam es va centrar a explicar les relacions patriarcals, on l’extractivisme exerceix un paper diferenciat, reactualitzant estructures patriarcals històriques. En els projectes extractivistes, la política es masculinitza: la presa de decisions i la conformació d’estructures jeràrquiques passa entre els homes, entre els alts càrrecs de les empreses, els presidents i els jutges.

L’economia, que en un projecte extractivista és una economia assalariada altament masculinitzada i maquinitzada, elimina tota forma d’autoabastiment i per tant imposa el patriarcat del salari (com diu la Federicci), on es crea directament una dependència de la dona i per tant la seva subrogació. L’ecologia del territori entra en crisi perquè s’estan explotant els recursos per sobre del seu màxim, i que necessitarà de cures, cures que faran les dones, emfasitzant encara més els rols de gènere. Els cossos de les dones, també com a territori, són apropiats i controlats socialment, sexuats i racialitzats, amb la prostitució forçada i la tracta de dones.

No obstant, hi ha resistència! Hi ha dones que s’organitzen per a lluitar contra aquest poder hegemònic des dels seus propis cossos: recuperant l’espai públic-polític; polititzant els espais d’allò íntím i quotidià (el sosteniment de la vida en el centre de la lluita); desafiant les estructures de poder patriarcal que les criminalitzen per ser dones (amb el dubte, el menyspreu) i la normativitat imposada (rols de gènere); teixint estratègies de protecció feminista com l’autodefensa i les cures col·lectives, entenent que assumir la vulnerabilitat és una gran força; i compartint experiències i coneixements amb altres, fonamental en un context de saturació ecosocial per a construir l’alternativa. I entenent que no hi haurà justícia climàtica sense justícia social!

L’actor Boris Karloff va interpretar el personatge de Frankenstein al cinema. [Foto: Arxiu LR.]

Per acabar de posar la cirereta en aquest pastís, la Yayo Herrero va ser l’última ponent. El títol de la seva xerrada va ser: Extractivismes i expulsions: resistències davant els monstres del desamor. Va començar parlant d’un clàssic: Frankenstein o el mite del modern prometeu, de Mery Shelley (1818). I us preguntareu: quina connexió té Frankenstein amb el canvi climàtic o l’extractivisme? Doncs, més de la que us penseu: «En un món racional i modern, sense déus, els somnis de la raó es poden transformar en malsons, en monstres. Els personatges de Frankenstein tenen els mateixos desitjos que tots nosaltres, i simplement lluiten contra ells mateixos, amb el seus abismes interiors (igual que totes nosaltres), i és aquí on es troba “l’horror” de l’obra. L’obra no critica el risc de transgredir límits en la investigació científica, sinó, fonamentalment, la incapacitat de fer-nos responsables de les conseqüències, de les decisions que prenem i dels nostres actes». D’alguna manera, el que també ens ensenya aquest clàssic de la literatura és com la desconnexió de la ciència (en el cas de Frankenstein) o la desconnexió de les produccions humanes i les vides quotidianes —i la desresponsabilització davant les conseqüències—, ofereixen una bona panoràmica sobre el que ha suposat la societat patriarcal en el moment que ara vivim.

Una de les dimensions de la societat patriarcal occidental en què es va centrar és la de la configuració del «subjecte hegemònic patriarcal, que és un subjecte que es percep ell mateix desvinculat del seu propi cos, desvinculat de la naturalesa i desresponsabilitzat de qualsevol cura d’allò que l’envolta». Però, com es possible arribar a aquesta percepció si som éssers vulnerables, ecodependents i interdependents? Com es possible estar desvinculat de les cures que necessitem i que els altres necessiten, de la cura del nostre entorn, si sense això no podríem viure? Doncs, perquè durant molt de temps s’ha invisibilitzat la base que ho sustenta (les dones, la naturalesa, els esclaus…), i tot això ha estat possible a partir de la creació d’una relació jeràrquica que s’ha imposat de manera violenta i que a poc a poc s’ha difuminat fins que s’ha oblidat, que ha esborrat la memòria i ha creat aquesta fantasia capitalista de la individualitat, com la denomina Almudena Hernando.

«El subjecte polític en la història occidental ja des de la polis d’Atenes, però també el subjecte protagonista de la modernitat triomfant, o el subjecte de la Il·lustració, s’acaba configurant com un subjecte universal protagonista d’aquesta triple emancipació, el que Amaia Perez Orozco i les dones del Colectivo Precarias a la Deriva, han exemplificat amb el terme de “sujeto BBVA” (Blanco Burgés Varón Autónomo)». Aquest subjecte es legitima i es fa fort, com explica la Yayo, gràcies a la triple palanca de: la tecnociència associada al capitalisme i a la disponibilitat de l’energia fòssil com a vector que d’alguna manera permet estendre l’escala del model a unes dimensions que fins al moment no s’havien ni plantejat. Aquesta triple palanca el que fa es reafirmar encara més la fantasia de la individualitat, en aquest cas «el propi capitalisme fantasieja amb una reproducció social aliena a la naturalesa i als cossos. Com si fos possible construir un model econòmic que d’alguna manera flota sobre la materialitat de la terra i la materialitat dels cossos.»

«Els humans no són un virus. El sistema és un virus.» [Cartell d’@XRBelgium.]

En definitiva, el capitalisme necessita l’extractivisme, és una economia caníbal-parasitària que devora cossos, territoris i coneixement, que segueix una lògica de l’expulsió, perquè ja només pot funcionar així: expulsant la gent dels seus territoris (país, barri, el propi cos!). En comptes de redistribuir la riquesa, allò que impera és la lògica del desnonament, que es desenvolupa gràcies a un feixisme estructural que descansa sobra la desvalorització d’altres formes de viure. Però, tot això ha arribat als seus límits, i ens ha dut a la crisi ecològica en què estem immersos. Desconstruir aquesta lògica d’acumulació és d’interès general i en aquest procés és molt important poder integrar la imaginació ecofeminista, del feminisme territorial, arrelada a la materialitat dels cossos i de la terra per a poder habitar el moment present i poder reconèixer que som vulnerables, eco i interdependents.

I la Yayo ens pregunta: «I com podem construir horitzons desitjables amb la materialitat possible?». Hi ha diverses claus que obren aquestes portes com ara: l’autoorganització, on nosaltres puguem definir que és allò monstruós (per exemple: què és criminal? Arrasar tota una selva per a plantar soja podria ser un crim); allò comú com a principi polític, apel·lant a la lògica de cuidar-nos; autodefensar els nostres projectes i, fins i tot, acompanyar en el procés de dol en aquests moments de transició, de canvi, on certament hi haurà traumes. I, per damunt de tot, assumir i recuperar el plaer com a principis bàsics.

La conferència comença amb Frankenstein i acaba amb Antígona. Yayo Herrero vol reivindicar Antígona per a exemplificar aquella que es rebel·la contra la llei, contra allò legal, interpretant i assumint que la llei i allò legal està en contra d’allò que és ser humà. Antígona no és una heroina, no és una guerrera que confronti conscientment, Antígona és una persona que perd la vida perquè no pot fer una altra cosa, perquè davant la injustícia no pot fer altra cosa. Però en una versió d’Antígona, La Tumba de Antígona de María Zambrano, la autora li dona temps a la tomba, i és allà on contruiex tot el relat de resistència. Antígona es troba sola davant de la tiranía i la Yayo alça la veu i reivindica totes aquelles antígones col·lectives, organitzades, vulnerables, amb treball en comú… totes aquelles antígones que necessitem per confrontar el moment en el que ens trobem!

Per a finalitzar la conferència, Yayo Herrero ens deixa amb la seva última reflexió: «En el fons, és un problema d’amor. Frankenstein crea la criatura, l’abandona, la deixa sense amor, la criatura monstruosa de Frankenstein només volia reconeixement, educació i amor. I, basicament, allunyar-se de la compassió, allunyar-se de les relacions, dels vincles, és el que genera el monstre. M’agradaria acabar reivindicant l’amor, polititzant l’amor, escampant la consciència radical que som éssers vulnerables, que necessitem altres persones, altres territoris, altres cossos, altres vides, i que per tant, només des d’aquesta consciència radical d’amor crec que podrem ser capaços de traslladar aquesta imaginació ecofeminista a una lògica de lluita, de posar la vida en el centre i adquirir durant el procés un gran sentit per viure!».

Desmuntem la lògica de l’acumulació productivista a través de l’amor: l’amor a nosaltres mateixes, als nostres cossos, a les nostres companyes, a la naturalesa, a la comunitat; estimem la nostra vulnerabilitat, i entenguem que no existim de manera individual, que això és simplement una fantasia.

Vaig aprendre molt durant aquest seminari i em va proporcionar una munió de material per a poder continuar treballant-me i aprenent.

Si voleu saber-ne més, aquí us deixo els vincles de les conferències.

PEI Obert 2020: https://www.macba.cat/es/exposiciones-actividades/actividades/hacia-nueva-imaginacion-ecosocial

I si voleu veure les conferències que es van fer durant els tres dies, les trobareu aquí: https://www.youtube.com/playlist?list=PLKSNlDiqssDIr2ALVlp3aeFtje7UCSS0F

Notes

Aura Lolita Chávez Ixcaquic. Feminista comunitària, mestra, defensora de la vida, de la terra i dels territoris i portaveu del Consell de Pobles K’iche’. Des de que va ser la coordinadora de la consulta comunitària a Santa Cruz del Quiché (Guatemala) – on s’hi van aplegar més de 27.000 persones de 87 comunitats, per a respondre davant de les empreses transnacionals extractivistes (mineres, hidroelèctriques, petroleres, de monocultiu), Lolita ha sigut acusada, perseguida, amenaçada (amb diferents intents d’assassinat), criminalitzada i judicialitzada per les seves accions en defensa de la terra i el territori.
Miriam García Torres Ecologista i feminista. Activista de l’Àrea Antiglobalització, Pau i Solidaritat d’Ecologistes en Acció; desenvolupa la seva feina a les Brigades Internacionals de Pau (PBI) i forma part del col·lectiu de Miradas Críticas del Territorio desde el Feminismo. Està especialitzada en conflictes socioecològics, ecología política feminista i drets humans.
Yayo Herrero. Antropòloga, educadora social i enginyera tècnica agrícola. Professora i col·laboradora de la Càtedra UNESCO d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible (UNED) i es sòcia fundadora de la Cooperativa Garúa. És una destacada investigadora en els àmbits d’ecofeminisme i ecosocialisme a Europa, i ha participat en nombroses iniciatives socials sobre la promoció dels drets humans i la ecologia social.

La taula de diàleg i de negociació

La taula de diàleg el passat 28 de febrer entre els governs català i espanyol. [Foto: ND.]

[Un article de Jordi Sánchez.]

Quan anava a la universitat tenia un professor que ens va dir:

— L’heu de fer molt grossa…, en una taula de quatre potes; si en retireu una, la taula no cau».

Això vol dir que la taula de diàleg i de negociació pot tenir molts ensurts, queda clar que s’ha d’anar amb compte amb el que es fa, perquè si traiem més d’una pota la taula perdrà el seu equilibri i estabilitat per a continuar avançant en el conflicte català.

La primera reunió del 28 de febrer ha estat de contacte i de prudència, la propera es farà a Catalunya.

De tota manera cal tenir en compte el calendari polític que és el següent:

Aprovació dels Pressupostos de la Generalitat de Catalunya.
Aprovació dels Pressupostos de l’Estat.
Inhabilitació ferma o no del President Quim Torra.
Eleccions al Parlament de Catalunya.
Situació política a Catalunya, moviments.

ERC es troba en el moment més àlgid del període democràtic. JxCat es va configurar per gent de diferents corrents, però de sentiment independentista, sempre pendent del que digui Puigdemont. El PSC està situat a millorar l’autogovern de Catalunya, però lluny de la unilateralitat.

El catalanisme està molt fraccionat i en aquests moments hi ha moviments que intenten configurar una nova candidatura: PDECat, Demòcrates, Units per Avançar, Lliures, Convergents, La Crida. La trobada a Poblet del 21 de setembre de 2019 dels anomenats El País de Demà pretenia una nova refundació del catalanisme, però fora de la unilateralitat, ja que el camí per aconseguir la independència serà llarg. Reunits el 7 de març han pres la decisió de convertir-se en un partit polític. Pujol ho va fer des de Montserrat, ara es pretén fer un nou camí des de Poblet.

Enquesta

La darrera enquesta, de primers de març, situa ERC com a guanyadora, seguida del PSC, JxCat, C’s, Comuns, PP, CUP, VOX: ERC 43 , JxCat 24, CUP 6 tindrien majoria absoluta amb 73 diputats (la majoria és en 68). La candidatura d’El País de Demà pretén obtenir set diputats, uns 300.000 vots per tal d’evitar un Parlament de majoria unilateral per aconseguir la independència, és a dir: sí, però més a poc a poc.

Poden passar coses

En cas d’avançar les eleccions a Catalunya, quins seran els candidats? Pot afectar al recorregut de diàleg i negociació de la taula?
La inhabilitació del president Quim Torra, sense haver convocat eleccions, trasbalsa la línia Puigdemont?
I Si l’Estat a la taula ofereix una solució tipus País Basc, què farà el moviment independentista?

Conclusió

A tots aquets problemes —que no són pocs—, només els faltava ara el coronavirus de la Covid-19 i l’estat d’alarma per a posar més actors a les incerteses. Que Déu ens agafi confessats si la taula no serveix per a res.

Així ho veig.

Els microrelats de Jordi Remolins. Març de 2020

La condonació del catàleg biològic

La mala fortuna innata de la femella de llobarro va fer-se evident quan va quedar atrapada dins d’un llefiscós condó mentre intentava remuntar el riu a l’alçada de la seva desembocadura a l’oceà. Quan finalment va aconseguir despendre’s a mossegades de la goma, ja estava embarassada de cinc setmanes i no va tardar a parir trenta ous, d’on van sortir el mateix nombre de bonics exemplars d’home-llobarro. Desgraciadament, cap biòleg no va poder catalogar mai la nova espècie perquè els nadons van ser ràpidament pescats, cuinats i servits en el dinar de la convenció que alts representants de l’Església catòlica van celebrar per a elaborar un document de condemna i càstig de l’ús del preservatiu.

Les sabates del matemàtic

Esmerçant-hi hores del seu temps lliure, el professor de matemàtiques va calcular aproximadament els anys que li restaven de vida i va comprar la quantitat exacta del seu model de sabates preferit, en previsió que s’esgotessin o en canviessin el disseny. A partir d’aleshores, el temor de patir un accident on perdés la motricitat de les cames va convertir-se en la seva principal preocupació. Desgraciadament per a ell i per a la col·lecció de calçat, l’aturada cardíaca que va patir al cap d’una setmana va ser molt més contundent encara.

Encreuament de cobraments

Tipa que el mirall li retornés la imatge d’una cara impersonal i mancada d’atractiu, la mestressa de casa desvagada va acumular els estalvis suficients per a pagar-se una operació de llavis a la clínica d’estètica corporal. L’impacte visual de trobar-se davant d’uns morros siliconats i blavosos que va patir el seu irracional marit quan va tornar de la feina, va traduir-se en una impressionant màniga d’hòsties. El principal beneficiari de tot plegat va ser el cirurgià plàstic, qui va tornar a cobrar per reduir un volum labial que a partir d’aleshores ja mantindria les proporcions desitjades per la dona, gràcies a les pallisses domèstiques habituals.

L’orgull de la ciència

Cada vegada que l’excèntric científic explicava la seva intenció de passar una temporada de repòs a dins del frigorífic, tothom el prenia per boig. Li explicaven que no hi aguantaria més d’un parell d’hores, que el fred estricte aturaria les seves constants vitals i que en lloc d’un període de vacances acabaria certificant la seva defunció, però només n’obtenien un somriure per resposta. Just després de tancar la porta de la nevera, el científic va constatar que s’apagava la bombeta amb la qual pretenia escalfar-se, i tot i que va comprendre que la resta del món tenia raó, va decidir quedar-s’hi per orgull i esperar si per casualitat tornava a encendre’s.

Essaouira, la ciutat del vent, «la Cadaqués marroquina»

[Text i fotografies de Toni Coromina.]

La primera vegada que vaig posar els peus al Marroc va ser a Beni Anzar, passada la frontera de Melilla. D’això ja fa més de quaranta anys. Deixant de banda les olors, els colors, el vestuari i l’arquitectura, la meva primera sotragada va ser la contemplació en una plaça pública de l’assotament al cul d’un marrec d’uns dotze anys per part del seu pare. Vaig deduir que el vailet havia fet alguna malifeta i que el costum del poble era fer un escarni públic. Amb tot, aquesta trista imatge, ben poc pedagògica, no va pas condicionar la meva posterior opinió de la realitat magrebina. L’endemà vaig anar a Alhoceïma. Ara encara recordo l’habitació rosa de la pensió, la cara somrient d’una noia que netejava les habitacions i el blau del cel. I d’aquí cap a Fès i Marràqueix.

Quinze dies més tard em trobava feliçment instal·lat en una fantàstica habitació a Essaouira, a la casa d’uns pescadors que em van fer un preu molt més assequible que qualsevol hotel. Allà m’hi vaig quedar un mes. Jo tenia 17 anys i al·lucinava de valent quan cada matí em trobava un plat de sardines a la brasa a la porta de l’habitació. Entre aquelles sardines, les sardines que menjava calentes al port, i les amanides de ceba i tomàquet, em vaig recuperar d’una certa debilitat física produïda pel fet de viatjar amb molts pocs diners.

Però el millor de tot eren les dues finestres que donaven a l’oceà Atlàntic, a la muralla de la medina, i els esquitxos d’aigua salada que m’arribaven a la cara quan la marea era alta. I quan l’aigua es retirava, l’espectacle de centenars de petites illes que anaven apareixent i els milers de gavines que es posaven a les roques, em va colpir.

Abans de tornar a Vic, vaig visitar Taroudant, on vaig viure tres dies en una cova que en realitat era la casa d’un músic, un excel·lent llaütista i gran persona, Hassan Tasi (encara recordo el nom), que vivia amb una seva filla petita de quatre anys, després de la mort de la mare de la petita, la seva dona. Han passat els anys i en fa vint que estic casat amb una dona d’Essaouira. Tot plegat em porta a considerar que, ni que sigui una mica, conec la realitat magrebina.

Un quart de segle després del meu primer viatge al Marroc, un dia d’agost de 1999, em trobava amb l’amic Lluís Massana de vacances a Essaouira, la capital de la província de Chiadma, que segles abans havia estat una colònia portuguesa amb el nom de Mogador. La meva estança va coincidir amb un eclipsi solar; però el veritable eclipsi no va ser la foscor o la disminució de la llum solar, sinó la misteriosa desaparició, durant dues hores, de 50.000 ànimes, tots els habitants del poble.

A l’hora anunciada per l’inici del fenomen vaig sortir de l’hotel per anar a badar. Però no hi havia ningú enlloc. Els carrers eren buits. No circulava ni un sol cotxe. Les botigues tancades, com els bancs, l’oficina de correus i demés edificis oficials. I encara que feia molt bon temps, a la platja només hi vaig veure quatre o cinc soldats patrullant a la sorra i unes banderes negres de prohibició de banyar-se onejant solitàries.

Acabat l’eclipsi, a migdia, la vida quotidiana va tornar a la normalitat. Jo no entenia res. Com es poden eclipsar 50.000 individus entre les 10 i les 12 del migdia? Primer vaig arribar a sospitar que els habitants d’Essaouira eren molt supersticiosos i s’havien empassat les collonades profètiques d’alguns fanàtics esotèrics. Fins que una estudiant poc sospitosa de combregar amb fonamentalismes religiosos em va explicar el misteri. Resulta que a través de la ràdio i la televisió havien recomanat que mentre durés l’eclipsi la gent es quedés a casa, sense mirar el sol, com a mesura de precaució per la vista. La població en va fer cas, bàsicament per protegir els ulls dels infants que en aquelles hores del dia sempre acostumen a jugar al carrer. L’estudiant també em va dir que una part de la població s’havia reunit a les mesquites a resar per què consideraven que l’eclipsi era un senyal del poder d’Al·là.

L’endemà, a la mateixa hora, els carrers de la medina eren un formiguer de gent, les botigues i l’oficina de correus eren obertes i a la platja onejaven les banderes verdes que autoritzaven a banyar-se al mar sense perill. Un vent suau i fresquet eclipsava la calor. Aquell dia, a l’hotel, vaig conèixer la Fàtima, una cambrera amb qui al cap de dos anys em vaig casar. Des d’aleshores he retornat a Essaouira una trentena de vegades durant les vacances, per hostatjar-me a casa dels sogres.

Aquesta ciutat atlàntica està construïda sobre uns esculls que penetren a la mar formant una sèrie d’illots. Les roques calcàries colpejades per l’aigua del mar creen una sorra blanca que amb els anys ha generat les dunes de Mogador i una platja d’una extensió de 30 quilòmetres. Una de les singularitats de la ciutat és la temperatura moderada que hi regna durant tot l’any. Les nits d’hivern el termòmetre oscil·la entre els 10 graus centígrads nocturns i els 20 diürns; i a l’estiu com a màxim s’arriba als 28 graus. Amb la particularitat que habitualment hi bufa un vent que acostuma a moure’s a 20 quilòmetres per hora de mitjana. De fet, són aquests vents, els alisis, els responsables de rebaixar la temperatura. Així, quan a Essaouira s’està a 25 graus, deu quilòmetres a l’interior s’arriba als 35 graus.

La ciutat vella està envoltada d’una muralla amb cinc portes d’entrada a la casba. A la part nord hi ha l’antic barri jueu, el Mellah, on un segle enrere vivien prop de set mil jueus, una població que a poc a poc va anar disminuint. Si la primera vegada que vaig estar a Essaouira la ciutat tenia 30.000 habitants, avui en té 80.000.

La tradició relata que després de la fundació de Cartago el 814 aC, mercaders fenicis van arribar a la ciutat on van crear una factoria comercial, que després va quedar adscrita al Regne de Mauritània. i més endavant va passar a ser dominada pels romans. A partir del segle VIII Essaouira va ser musulmana. A principis del segle XV, la població va haver d’enfrontar-se als colonitzadors portuguesos, que la van batejar amb el nom de Mogador. Més de cent ans després, els espanyols van intentar establir-se al port; i a la mateixa època, també ho van provar els anglesos, els francesos i els holandesos. Fins que a començament del segle XVIII els comerciants jueus s’hi van instal·lar amb l’objectiu de fer tractes amb els europeus, exportant i important cuir, coure, cera, goma, dàtils, figues raïm, oli, tapissos fusta, canons, roba, teles, plom ferro, te i sucre. Paral·lelament, la ciutat va servir de refugi als corsaris que hi anaven a reparar els seus vaixells i descansar.

El 1763 el sultà Muhammad ben Abd Allah, amb l’ajut de l’arquitecte francès Théodore Cornut, va fer construir la ciutat actual al mig del no res, amb un traçat molt regular que van donar origen al nom modern d’Essaouira, que vol dir «la ben dibuixada». La seva importància va anar creixent fins a la primera meitat del segle XIX. Però també es va convertir en un lloc de desterrament i empresonament polític. Mentrestant, la relativa prosperitat de la població girava al voltant de la comunitat jueva, que en un moment donat va arribar a superar a la musulmana.

Essaouira va arribar a ser considerada el port de Tombuctú, per les caravanes que hi arribaven transportant or, especies i esclaus procedents de l’Àfrica sahariana i sud sahariana. L’agost de 1844 una esquadra francesa va bombardejar Essaouira i l’exèrcit gal va desembarcar-hi, va eliminar la resistència de la guarnició marroquina i va destruir mitja ciutat.

Amb el protectorat francès (1912) Essaouira va recuperar el nom de Mogador i va esdevenir un port de pesca, secundat per una creixent indústria conservera, arribant a convertir-se, al 1970, en el tercer port pesquer del Marroc. En aquesta època, va començar a esdevenir un centre turístic que va atraure els primers hippies i, posteriorment, viatgers i practicants del turisme cultural. Entre els il·lustres visitants que en un moment o altre van recalar a Essaouira hi trobem Orson Welles (que hi va rodar el film Otel·lo i avui té un monument al costat de la platja), Jimi Hendrix, Cat Stevens, Frank Zappa, Leonard Cohen, Tenesse Williams, Paul Claudel…

Des de fa unes dècades, i encara avui, la ciutat -una mena de Cadaqués marroquina- atrau a molts poetes, artistes i tota mena de creadors, però sobretot pintors d’art contemporani, que han acabat donant nom a «L’escola d’Essaouira», una barreja d’art naïf i avantguardista inspirat en la cultura gnaoua, originada en els descendents d’antics esclaus provinents de l’Àfrica Negra.

Els gnaoua estan organitzats en germandats a tot Marroc, però és a Essaouira on hi ha una de les més nombroses . Molts d’ells són músics, mags (maâlem), encantadors de serps, vidents i mèdiums. Les seves pràctiques musicals esdevenen iniciatives terapèutiques que barregen contribucions africanes amb les amb les araboberbers. I encara que són musulmans, basen la seva especificitat sobre el culte dels jinn (els esperits), i els seus ritus conserven nombroses característiques consubstancials als cultes de possessió africanes, uns rituals comparables al vudú d’Haití. La seva principal font d’expressió és la música, que creen amb instruments de percussió (djembés) i cròtals (krakebs, unes castanyoles de bronze), amés d’instruments de corda (guembris), i cantants i ballarins posseïts per un ritme frenètic i hipnòtic que els porta a assolir estats de trànsit espiritual.

Avui, a més de congregar turistes europeus, Essaouira també s’ha convertit en la platja de Marràqueix, i a l’estiu, quan la calor és més asfixiant, congrega molts marrakhsis que hi van atrets pel clima temperat. No voldria acabar aquest escrit sense mencionar l’exquisida cuina que es pot degustar a la ciutat (no us perdeu el peix, especialment les sardines), l’afabilitat i amabilitat dels seus habitants, l’activitat frenètica dels pescadors al port, i la bellesa dels seus carrers i edificis conformats per cases blanques adornades amb portes i finestres d’un esclatant color blau elèctric.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Febrer de 2020

El Salt del Roure, a la Vall d’en Bas, aquest febrer [Foto: Xavier Borràs.]

[Un report de Xavier Borràs.]

Febrer d’any de traspàs. I quin traspàs: ni una sola gota d’aigua i temperatures primaverals en ple hivern. Anem d’un embat forassenyat (llevantada de les darreries de gener) a un altre (excés de calor quan no toca), amb què l’emergència ecològica que ens assenyala el canvi climàtic es fa present arreu, també amb disrupcions en la fenologia de la flora i de la fauna. Però el sistema capitalista i els mitjans que en són esclaus ens aboquen a una nova crisi econòmica amb un nou virus (SARS-CoV-2) que causa l’anomenat Covid-19, una malaltia respiratòria aguda —amb el focus a la ciutat xinesa de Wuhan, una de les mes contaminades d’aquest estat-nació repressor i depredador—, que causa menys morts que la grip comuna arreu del món. Emulant el que cantava el gran Raimon, jo «no sóc d’eixe món».

De més, cal comptar amb la inquietant dosi d’histèria col·lectiva que comporta la ignorància sobre el propi cos, que s’aprofita per a esclavitzar la població en sistemes de salut pública que esdevenen coadjuvants d’una militarització de la sanitat que ni George Orwell hauria somniat en el seu 1984.

Tampoc no som d’aquest món de cretins els qui de sempre hem defensat no solament un decreixement imprescindible, sinó, en paral·lel, un canvi de paradigma quant a la societat de consum que ens ha dut fins aquí. En la recent distorsió causada per la «coonavirusitis», atiada pel complex militar-industrial i els propis estats, descobrim un fet que causa impressió i que la NASA, l’agència espacial nord-americana, ens serveis amb safata de plata. Efectivament, en aquestes imatges es mostra com els nivells de diòxid de nitroge (NO2) a l’espai aeri xinès han minvat sobremanera durant tot el període de sorgiment del 2019-nCov. Vegeu-ho:

Aprecieu la diferència entre la concentració de NO2 dels mesos de gener i febrer. [Foto: NASA.]

També es pot apreciar el mateix fenomen a la zona de Wuhan:

Vegeu la diferència a la ciutat de Wuhan. [Foto: NASA.]

Precisament, un informe de CarbonBrief [Centre d’Investigació sobre Energia i Aire Net], revela que durant les últimes tres setmanes Xina ha emès 150 milions de tones mètriques menys de CO2 que durant el mateix període de l’any anterior. Aquesta reducció deL 25% a la Xina fa que les emissions mundials hagin minvat en un 6 per cent en la seva globalitat.

L’antropòloga i activista Yayo Herrero explicava a CTXT (Contexto y Acción), en l’article «En guerra con la vida», que com més ràpidament es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies. L’autora, que també esmenta el report de Carbon Brief que hem citat més amunt, argumenta que «l’economia convencional està en guerra amb la vida. Quan va bé, la vida corre perill, quan entra en crisi s’intensifiquen els processos de despossessió, però és quan hem d’aprofitar per a respirar. O dit d’una altra manera, com pitjor, millor. Quant de forma més veloç es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies».

Herreros esmenta, en aquest sentit, un text de Fernando Cembranos («Pérdidas que hacen crecer el PIB», 30/07/2010 | Rebelión), que no ens podem estar de reproduir en versió catalana de La Resistència:

«Si es mira la realitat, sense deixar-se endur per la valoració de l’economia convencional, s’observa que una enorme màquina (formada per autopistes, fàbriques, urbanitzacions, pàrquings, excavadores, antenes, pegats de quitrà, grues, monocultius, abocadors, centrals tèrmiques i residus radioactius entre d’altres), creix i creix i es menja la riquesa ecològica (base de la vida) que troba al seu pas: la capacitat de fer la fotosíntesi, els rius nets, les relacions comunitàries, les varietats de llavors, els boscos autòctons, les relacions cara a cara, la biodiversitat, les joguines autoconstruïdes, els camins de terra, els animals dels que vam tenir notícia en la nostra infància, les maneres poc costoses (energèticament) d’escalfar-nos i refercar-nos, les aigües subterrànies no contaminades, la fertilitat del sòl, etc. El metabolisme de la societat tecno-industrial s’alimenta dels elements que generen la vida mentrestant i va deixant enrere residus tòxics, deserts, sòls pobres i contaminats, riberes mortes, superfícies cimentades, radioactivitat, ments homogènies i un futur incert per a la major part de les persones i les espècies de la Terra.»

No es pot dir més, ni menys, sobre l’atzucac que «ens hem donat entre tots», com la maleïda Constitución que també aliena ments i omple butxaques de sinistres depredadors.

VÍDEO La hivernada a Vic, segons Jaume Collell

[Text de Xavier Borràs | Veu de Nan Orriols.]

Ara que tant es parla de l’emergència ecològica —i que tant en parlem, amb raó, a La Resistència—, en què l’emergència climàtica és evident, aquest breu text que recita Nan Orriols de les Memòries d’un noi de Vic (1908) de Jaume Collel, posa a la palestra que tot plegat no és de fa quatre dies, sinó que precisament va iniciar-se en els albors de la industrialització i l’anomenat «progrés».

Jaume Collell i Bancells (Vic, 1846-1932), cèlebre canonge de la catedral vigatana, va ser escriptor i orador de renom, fundador i director de periòdics, i «agitador príncep» del moviment catalanista. Tota la seva actuació la va resumir en un lema: Pro aris et focis (Per l’altar i la llar). És autor de nombrosos llibres, opuscles i pròlegs, a més d’incomptables articles periodístics.

En aquestes Memòries d’un noi de Vic –inicialment intitulades Memorias d’un noy de Vich—, ofereix els records de la seva infància, fins als 12 anys. Amb la seva habilíssima ploma, hi sap fer reviure el Vic dels anys 1850-1859 des del peculiar punt de vista d’un infant de l’època. És un llibre que captiva el lector per la vivesa de la narració i que el transporta a mitjan segle XIX.

Quart lliurament de l’assaig sobre l’alta societat del territori UVic d’Albert Anglada

[Redacció de La Resistència.]

Com qui no vol la cosa, el periodista Albert Anglada hi ha tornat amb el quart lliurament de la seva crònica de l’alta societat local amb el llibre Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, el Bages, el Vallès Oriental, la Garrotxa i la seva relació amb Barcelona, que enllaça amb el tercer lliurament, l’any 2019, i el segon, l’any 2018, tots dos ressenyats a La Resistència (de què ell mateix és membre).

Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970), és periodista, assessor de comunicació (i investigador) a més d’autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora.

En aquest nou lliurament, que inclou vuit capítols i 94 pàgines de sucoses informacions, Anglada hi parla d’empresaris com el vigatà Josep Maria Onyós, els joiers Tous de Manresa, els negocis del grup Noel d’alimentació fincats a la Garrotxa, o bé professionals com el ripollès Xavier Cima (marit d’Inés Arrimadas), més vigatans com els empresaris Josep Puigdesens o el destacat música Joan-Baptista Espadaler i altres grups empresarials com els de Frigorífics Ferrer, Promig Group de les Masies de Voltregà, Curtidos Codina o l’empresa de negocis mediamebiental La Vola, de Manlleu.

El llibre és autoeditat pel mateix autor amb un tiratge aproximat de 500 exemplars que ven principalment a la parada de llibre vell que fa als mercats setmanals de divendres a Sant Quirze de Besora (Osona), dissabte a Vic (Osona) i diumenge a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), a més de llibreries del mateix Vic, Manresa, Olot, Tona, Manlleu, el Ripollès o el Vallès Oriental.

Publicació independent

Arxius: Projectes

Qui regnarà sobre les cendres de la Covid-19?

Us agrada: