Perduts en la gran quietud,
en aparadors de paraules
mal farcides de falsedats,
en símbols i rostolls esquerps
recargolats i resclosits.
Heures on no arrelen parets
ni senyoreja vent ni s’atura.
Quantes ratlles descolorides
passegen per l’ull endeví.
Recolzats en una constant
ombra. Absorts a escoltar
grans hereus-escampa i cigales
d’or, ens endinsem sovint poc
a can Rumia, que és on és
si és que hi ha cases d’algú,
l’escala on pujar al cel.
Dones sanitàries durant la II Guerra Mundial. [Arxiu LV.][Un report de Laura Vidal.]
[Treball comparatiu de la Primera i la Segona Guerra Mundial.]
Primer Guerra Mundual
Introducció i context
Com bé diu Ricardo Artola en el seu llibre sobre dita guerra: “La Primera Guerra Mundial fue una poderosa fuerza de la historia. Derrocó imperios, alumbró revoluciones, sembró Europa de naciones nuevas, desangró a una generación, dinamitó el concierto de las naciones y dicen que acabó con la inocencia de los pueblos. Es muy difícil encontrar algún acontecimiento histórico más rico, profundo, diverso e influyente.”
La Gran Guerra es va comprendre entre 1914 i 1918, però les causes venen del segle XIX. Europa estava vivint el període de pau més llarg en comparació amb els anys anteriors. Aquests anys previs a l’inici de la guerra, coneguts com la Belle Époque, es caracteritzen per una prosperitat en augment, un generalitzat creixement de la productivitat, una millora en el nivell de vida, entre d’altres. Els conflictes propis de la tensió capitalista trobaven alleujament amb el creixent protagonisme dels partits socialistes i sindicats obrers, i les dones començaven a reivindicar el seu paper polític a través del moviment sufragista. En general fou un període de creixent democràcia en el continent.
Al 1894 França i Rússia firmen l’Aliança, fet que va fer sentir-se a Alemanya amenaçada ja que quedava rodejada per dos nous aliats. Al 1904 Gran Bretanya i França varen firmar l’Entesa i amb la convenció Anglo-Russa va néixer el facto de la Triple Entesa al 1907. Alemanya quedava cada cop més apartada d’Europa. El fet de la seva sòlida aliança amb l’Imperi austrohongarès i el seu acostament a l’Imperi Otomà, feien menys greu la situació.
Tot i això, Alemanya, estava molt descontenta pel seu pes militar i econòmic. Havia quedat en una situació bastant dolenta respecte el tema del repartiment del món colonial per part de les potències europees. Només contenia uns quants territoris a l’Àfrica, alguns molt amplis, poc poblats, aïllats entre ells i poc atractius econòmicament parlant. Tenia, també, unes quantes illes al pacífic i era la metròpoli d’un port a la Xina.
Segons algunes teories d’historiadors, com ara: Eric Hobsbawm, Hew Strachan, Michael Howard, Max Hastings i David Stevenson, consideren que la situació d’Alemany fou una de les principals causes per al desencadenament de la Gran Guerra. La carrera armamentística, tant terrestre com marina, és a dir, la creació de grans exèrcits en els temps de pau amb la introducció del servei militar obligatori i la millora de l’armament a causa de la creixent industrialització del continent, va tenir un paper important com a causa de l’esclat d’aquesta guerra en qüestió.
Al 1908 es precipita una crisi balcànica per culpa de la revolució dels Joves Turcs. Àustria annexiona Bòsnia i Bulgària es declara independent. A partir d’aquesta crisi, el contrast entre Àustria, Rússia i Sèrvia esdevé irreparable. S’originen greus problemes per definir la política interior austríaca entre el fanàtic Conrad, el cap de l’exèrcit, l’hereu de la corona austríaca, Francesc Ferran i el moderat ministre d’Exteriors Berchtold.
Aquesta crisi impulsa el nacionalisme agressiu de Sèrbia i neixen grups de terroristes clandestins lligats als serveis secrets. Sèrbia arma i instrueix, indirectament, aquests grups terroristes, quasi desitjant una guerra general que pugui portar a la creació d’una Gran Sèrbia. Rússia es posiciona com protectora dels serbis, que confien en el seu ajut en cas de guerra, abandonant els Búlgars atès que eren poc fiables.
Entre 1909 i 1914 hi ha un gran creixement econòmic rus, fent que aquesta i França obtinguin més agressivitat. Arrel d’això, Alemanya i Àustria estan atemorits.
Així doncs, hi ha diverses aliances arreu d’Europa. Per una banda hi havia els Aliats, originàriament format pels països de la Triple Entesa, és a dir, França, el Regne Unit i Rússia i més endavant es varen unir Sèrbia i el Regne de Bèlgica. Per l’altre banda hi ha els Imperis Centrals, format per Alemanya, Àustria-Hongria, Turquia i Bulgària.
L’atemptat de Sarajevo el 28 de juny de 1914 en una il·lustració d’època. [Arxiu LV.]El 28 de juny de 1914, a Sarajevo, Bòsnia, Gavrilo Princip, estudiant, nacionalista serbo-bosnià, membre de la societat secreta La Mà Negra, assassinà Francesc Ferran, i la seva muller, que estava embarassada. Aquest atemptat fou promogut per sectors dels serveis secrets serbis, segurament per a provocar una guerra. Aquest fet va causar un horror a tot Europa i ràbia a Viena. Fou el moment d’acabar amb Serbia. Sembla ser que Viena va obtenir un xec en blanc d’Alemanya i va enviar a Sèrbia un ultimàtum duríssim i en el fons inacceptable. La negativa sèrbia precipità la declaració de guerra austríaca el 28 de juliol de 1914. Les nacions europees es posicionen: al costat de Sèrbia, França, el Regne Unit, Rússia i el regne de Bèlgica (un cop començada la guerra es varen unir: Japó (1914), Itàlia (1915), Rumania (1916) i Estats units i Grècia (1917); al costat d’Àustria-Hongria, Alemanya, Turquia, Bulgària (1915). La Guerra havia començat.
Les estratègies de guerra
L’estratègia inicial d’aquesta guerra fou el desplegament d’exèrcits efectuant maniobres per envoltar a l’enemic i així obrir nous fronts continus. Citant a Vicente Moreno a la seva publicació a la revista Sàpiens: “Els alemanys van desenvolupar el Pla Schlieffen que preveia un atac ràpid a França entrant per Luxemburg i Bèlgica. L’objectiu alemany era evitar un conflicte en dos fronts, amb França a l’est i, a continuació, amb Rússia a l’oest.”
Qui va dirigir les tropes cap a França va ser Moltke. Després dels èxits inicials de l’atac alemany a través de Bèlgica, el govern francès va fugir cap a Bordeus i més de 500 mil persones van abandonar París que semblava que seria presa pels alemanys. El general Joffre va aconseguir reorganitzar les tropes franceses i plantar cara als alemanys al riu
Marne. La gran batalla es va produir entre les tropes de Moltke i Joffre al setembre de 1914. Els francesos van obtenir la victòria però el cost humà va ser molt gran: més de 200 mil baixes. Però lo important era que s’havia frenat als alemanys i el front occidental s’estabilitzaria durant 4 anys.
Al front oriental es varen enfrontar Alemanya, Rússia i l’Imperi austro-hongarès. El general rus Samsonov no va poder evitar que el seu exèrcit fos rodejat pels alemanys al 28 d’agost de 1914. El desastre rus va ser total. Els alemanys varen empresonar a més de 92 mil russos. Samsonov es va suïcidar. Però no tot pintava tant malament pels russos, atès que varen haver avenços cap a l’Imperi Austro-hongarès. Les tropes austrohongareses van fracassar en l’atac a Sèrbia.
Japó entrà en guerra el 20 d’agost de 1914 i annexionà Tsingao, una colònia alemanya situada a la Xina. Més endavant es va desvincular de la guerra i Turquia entra en aquesta al novembre.
“A partir del 1915 la guerra de moviments va Figura 1: Estructura de una trinxera. (ARTOLA, 2019) donar pas al que es coneix com a guerra de posicions o de trinxeres. Els fronts s’havien estabilitzat i davant de la fixació de les posicions dels exèrcits contendents una llarga línia de trinxeres recorria els camps de batalla. Ja era innegable que la guerra seria llarga i de desgast.” (MORENO, 2010).
Al front occidental va haver un empat tàctic entre els dos bàndols. Els exercits es van atrinxerar al llarg de centenars de quilometres. Les conquestes eren molt lentes. Tots els intents militars per trencar les trinxeres van comportar matances sagnats a Verdún, Somme, Passendale, entre altres. Les potencies industrials es van esforçar per elaborar armes capaces de trencar els fronts. “S’iniciava una guerra basada en la tàctica de desgast de l’enemic.” (MORENO, 2010).
Al front oriental Alemanya va avançar sota la direcció de Hindemburg i va ocupar la Polònia russa i Lituània. “L’exèrcit rus va iniciar una ofensiva sobre Prússia Oriental. Aquest front per la seva extensió i feblesa era l’únic que permetia grans operacions mòbils.” (MORENO, 2010).
L’imperi Austro-Hongarès conquista Sèrbia i recupera Galitzia. Bulgària decideix entrar en guerra a l’octubre de 1915 al costat de la Triple Entesa. Romania també decideix entrar en guerra al costat de la Triple Entesa però és fàcilment derrotada. L’exèrcit francès desembarca a Grècia al 1915.
Als altres fronts hi ha petits avenços de l’exercit turc en el Caucas contra els russos. Els britànics inicien l’avenç des d’Egipte capturant Palestina per atacar a Turquia ja que era l’aliat més dèbil. L’objectiu era distreure l’atenció dels imperis centrals del front occidental. La campanya es va iniciar atacant els Dardanels al març de 1915 i posteriorment a la península de Gallípoli. Aquesta ofensiva va ser un fracàs per a la Triple Entesa. Els dos bàndols van obtenir moltes baixes humanes.
Finalment, al 1917, esdevingué la crisis definitiva de la guerra. L’enorme cost de vides en els fronts, les penúries de la població civil i la consciència que la guerra no anava a acabar-se va fer que s’estengués el desànim en tots els països participants. Es van produir revoltes, manifestacions i vagues a Gran Bretanya, motins en l’exèrcit francès, augment de les demandes nacionalistes a l’imperi Austro-hongarès. Tot i així, els dos esdeveniments claus que van decidir el resultat de la guerra va ser la revolució russa al 1917 i l’entrada dels Estats Units en el conflicte.
L’abandonament de la guerra per part de Rússia va permetre a Alemanya concentrar totes les seves forces en el front occidental. A l’estiu de 1918 Alemanya va fer els seus últims i desesperats atacs. Els seus aliats estaven a punt de petar econòmicament i militarment. L’arribada de les tropes americanes va desequilibrar la balança definitivament a favor de la Triple Entesa.
Les armes
La revolució industrial i la carrera armamentista varen influir enormement en la producció, sofisticació i creació de noves armes, cada cop més cares. Tot i així, amb aquestes va perviure la tradició així com: el transport promogut per cavalls o l’ús d’armes blanques com les baionetes, molt útils en el cos a cos de les trinxeres. Entre les armes ja experimentades es trobaven: la metralladora, que s’emprà en conflictes anteriors (com la Guerra de Successió Americana[1]). Es va perfeccionar amb la introducció del model Maxim. Més endavant es fabricà el model Browning, el més emprat. Fou un arma que va destacar per la seva gran efectivitat en la lluita defensiva a les trinxeres, al ser capaç de frenar i destruir amb facilitat grans formacions de contrincants.
Esquerra: metralladora Maxim; dreta, metralladora Browning. [Arxiu LV.]L’artilleria. El seu calibre i precisió es varen anar incrementant durant el transcurs del conflicte fins que es varen arribar a fabricar, en certs casos, màquines gegantines. S’emprà com a suport de la infanteria i freqüentment es va agrupar en grans concentracions amb la finalitat de trencar les línies de trinxeres. Com a novetat, va destacar el canó antiaeri. Per a la lluita propera, es varen crear tot una sèrie d’armes lleugeres com el llançagranades, el morter o el llançaflames.
El cuirassat. Les grans formacions d’aquests varen marcar la punta en la guerra de superfície. Es tractava de bucs de gran tonatge i fort blindatge dotats d’artilleria de gran calibre. Els alemanys varen fer tot el possible per igualar o millorar la potència de foc de la marina britànica. És per això que varen dedicar tots els seus esforços a desenvolupar l’arma submarina que fins el 1917 va clavar durs cops a la navegació de superfície.
El Dreadnought fou el cuiressat britànic de la Royal Navy que va revolucionar els vaixells de guerra del moment. La seva entrada en servei l’any 1906 va suposar un gran avenç en la tecnologia militar naval. Fou tan gran que el seu nom va arribar a ésser associat a tota una generació de cuirassats, “els dreadnought”. Tots aquells vaixells que varen quedar obsolets després de la seva aparició són els anomenats “pre-dreadnought”.
L’última de les armes ja experimentades, però no la menys important, és el fusell. Es va usar massivament i va evolucionar cap a models cada cop més perfeccionats i adaptats a la guerra de trinxeres on va ser acompanyat com complement indispensable de la baioneta.
Entre les innovacions destaca: el tanc o carruatge de combat. Aquest el varen usar els britànics per primera vegada al 1916 durant l’ofensiva del Somme, però va ser infrautilitzat durant el conflicte per la seva escassa maniobrabilitat i per la desencertada gestió d’unitats aïllades davant de les grans agrupacions de la Segona Guerra Mundial. La seva funció es va veure reduïda a mer suport de la infanteria o destrucció de trinxeres.
Les armes químiques van ser prohibides expressament en la Conferència de la Haya de 1899. Tot i això, els alemanys varen ésser pioners en el seu us, i després de ser emprades inicialment, la seva importància bèl·lica es va reduir significativament, doncs el desenvolupament de màscares protectores, va minimitzar en gran mesura l’efecte tòxic dels gasos. Per altre banda, l’ús d’aquestes armes no va estar exempta de perills per els propis exèrcits atacants, degut als imprevisibles canvis en la direcció del vent.
L’avió i els globus dirigibles o Zeppelins. Els aeroplans tindrien reservat un paper estel·lar en la Segons Guerra Mundial. Els dirigibles varen ésser emprats pels alemanys. Les tasques que varen exercir durant la Gran Guerra foren fonamentalment de reconeixement, atac a la rereguarda, llançament de bombes sobre trinxeres o combat en formacions de caça.
Per últim hi ha el submarí. Els alemanys, amb una marina de superfície en desavantatge respecte la britànica, varen emprar intensivament aquesta embarcació, causant grans pèrdues, tant entre els bucs de guerra com entre els mercants, que ja formaven part a països bel·ligerants o neutrals. Una de les raons que va empènyer als Estats Units a la seva incorporació a la guerra va ser l’esfondrament de diversos dels seus bucs per submarins alemanys, com el famós transatlàntic britànic Lusitania que feia el trajecte de Nova York a Liverpool. Fou enfonsat el 7 de maig de 1915 a la costa irlandesa i va ser la causa per la qual varen perdre la vida 1198 persones de les quals 124 eren nordamericanes.
A partir de mitjans de 1917, l’ús de carregues de profunditat, camps de mines, barreres de reixes, junt amb l’ús de mecanismes de detecció submarina i la organització en combois escoltats per naus de guerra, varen disminuir l’efectivitat dels submarins alemanys.
Els mitjans de comunicació i el transport. Junt amb el ferrocarril i l’automòbil, que varen permetre la ràpida mobilització de tropes i pertrets, varen jugar un paper important en aquesta guerra aparells com el telègraf i la ràdio, imprescindibles en la transmissió de missatges entre els estats majors i les tropes.
Les víctimes
Aquesta guerra tingué unes conseqüències francament dolentes per a la població del moment, tant els militars, com els civils.
Si ens centrem en les víctimes, hem de mencionar la insalubritat en la que vivien els militars en les trinxeres i els camps de batalla. No em puc imaginar un lloc més insalubre que les trinxeres. “Cualquiera que visitara las trincheras y, sobre todo, los novatos recién llegados, percibían un hedor permanente y de diversos orígenes: cadáveres en descomposición, letrinas rebosantes, hombres que no se habían lavado en semanas, productos químicos para evitar las infecciones, restos de gases tóxicos, aguas estancadas y, el peor de todos, el olor a pies. Parece insoportable, pero los soldados se acostumbraban y, probablemente, <<dejaban>> de olerlo.” (ARTOLA, 2019).
La quantitat de morts que no es podien enterrar, ni al moment, ni dies després, permetien a les rates alimentar-se i reproduir-se. “Según testimonios llegaban a alcanzar el tamaño de gatos. (…) Los soldados las combatían con más afán que al enemigo: disparándolas, ensartándolas con las bayonetas o apaleándolas.” (ARTOLA, 2019).
L’altre gran enemic dels soldats eren els polls i la dificultat per a desfer-se d’ells era igual o més que la de les rates. Tot i haver centres on eliminaven els polls a la reraguarda, els ous s’ocultaven en els plecs de la rova i sobrevivien als processos de neteja, tot i que no eren molt abundants, per no dir inexistents.
Amb l’escàs coneixement de la medicina i la inexistència d’antibiòtics, molts soldats morien per les infeccions causades per amputacions o inclús petites ferides que acabaven convertint-se en mortals, tenint en compte el context on es curaven.
Avui en dia encara hi ha discrepàncies en el nombre de morts i les xifres es van actualitzant a mida que passa el temps. Al 2003, Michael Howard va publicar en el seu llibre “La Primera Guerra Mundial” el següent quadre:
Al 2014, Jean-Marc Rohrbasser va publicar en el llibre “Bouleversements démographiques de la Grande Guerre” el següent gràfic que fa referencia al nombre de soldats mobilitzats, els morts, els ferits i els que varen ésser capturats com a presoners o varen desaparèixer.
Ricardo Artola, al 2019, va publicar al seu llibre “La Primera Guerra Mundial. De Lieja a Versalles” el següent quadre on estan representades les morts militars separades per blocs enemics. “A estas cifras habría que sumarles los muertos Civiles, especialmente numerosos en Rusia, el Imperio otomano y Alemania. Si incluimos también a los heridos, habría que añadirles más de quince millones de hombres.” (ARTOLA, 2019).
Com bé diu Artola, a aquestes xifres se li han de sumar els morts civils. La grip espanyola que es va estendre a finals de la guerra, va fer augmentar les xifres en uns 28 milions de morts. Josep Maria Ràfols afirma en el seu llibre “La Primera Guerra Mundial cumple 100 años. La ofensiva final” la següent frase: “La cifra de Civiles muertos entre los dos bandos asciende a casi 7.000.000 de persones, muchos de ellos mujeres, niños y ancianos.”Adjunta a continuació una taula amb xifres que tornen a variar una mica respecte dels gràfics i taules que hem comentat anteriorment.
Es poden apreciar unes diferències notables en les xifres dels diferents quadres, però es podria dir que entre els dos bàndols varen morir uns 9 milions de persones aproximadament. Entre aquests, hi havia un important nombre de persones civils molt superior a anteriors guerres.
Totes aquestes morts, les quals la majoria eren masculines, van provocar una sobre població femenina a tot Europa. Al mateix temps va haver un descens de la natalitat i un envelliment de la població. Un gran nombre de nens i nenes varen quedar orfes, aproximadament uns 8 milions.
Un cop acabada la guerra, la mortalitat va sofrir un increment degut a l’escassetat d’aliments, atès que moltíssims camps de conreu varen quedar totalment destruïts, sobre tot a França i Bèlgica. La insuficiència sanitària també va ser un factor que va influir.
La infermeria
El fet que hi haguessin infermeres a la Gran Guerra no és un fet nou, sinó que es remunta al segle XVI, on per exemple, les flotes de guerra disposaven de bucs-infermeria per assistir als ferits caiguts en combat.
La industrialització i les noves armes creades, explicades amb anterioritat, causaren uns efectes i unes ferides a nivells descomunals i desconeguts pels metges i les infermeres de principis de segle XX. Les seqüeles psicològiques d’una batalla d’aquesta magnitud causaren molts mals sons a milions de soldats. Tot això va fer que el personal sanitari hagués de transformar la forma de treballar per adaptar-se a les característiques d’aquest conflicte.
La gran quantitat de treball que va generar aquesta guerra, provocà que es mobilitzessin un imponent nombre d’infermeres per cobrir totes les necessitats. Moltes d’elles treballaven tant en hospitals de campanya o tendes improvisades i traslladades segons l’evolució en el front, com en a la rereguarda. Tot això, va comportar una planificació ràpida, rigorosa i eficaç que es veié reflectida en el nombre de vides salvades. Les nordamericanes rebien una formació tant militar com sanitària que centrava especial atenció en les cures psiquiàtriques. El principal cos d’infermeres entrenades fou el Queen Alexandra Imperial Military Nursing Service (QAIMNS) fundat per l’Imperi Britànic al 1902 en la guerra dels Bòers, el qual agafà influència de la mare de la infermeria moderna, Florence Nightingale. Tot i les formades, hi havia una gran quantitat de voluntàries que tenien poca o cap experiència tractant a malalts. Aquestes eren anomenades infermeres VAD (Destacament de Voluntaris d’Ajuda) les quals presentaven un certificat mèdic i alguna carta de referència, passaven una entrevista on normalment es feia una pregunta molt senzilla sobre el cos humà com: on es troba la columna vertebral? I començaven a treballar en el camp de batalla. L’exèrcit britànic no acceptava la presència d’infermeres a excepció de les QAIMNS, així doncs, totes aquelles dones que volien aportar el seu granet de sorra estaven obligades a servir amb les tropes franceses o belgues. Les dones benestants no varen tenir cap problema per a fer-se càrrec d’un hospital militar.
Principalment, el treball que desenvolupaven diàriament era el d’aplicar les cures bàsiques als pacients que arribaven als hospitals, alimentar als ferits i generar un espai de confort per a tots aquells que estaven ingressats, entre d’altres. Les VAD a principis de la guerra s’encarregaven de canviar llençols, orinals i cunyes, fregar els terres i, no fou fins a finals del conflicte que no varen començar a canviar bandatges o a administrar medicaments.
Citant al Diario Independiente de Contenido Enfermero on fan referència a paraules textuals de Francisco Javier Castro, infermer de Salut Mental i president de l’Associació Canaria d’Història de la Professió infermera: “<<En la Gran Guerra se consolida ese hospital, que se puede mover rápidamente, y que cuenta con salas quirúrgicas. En estos espacios, tanto médicos como enfermeras van a atender las diferentes dolencias que causa el nuevo armamento empleado en las batallas, como la dinamita, las granadas u otros artefactos que generan metralla>>, explica, poniendo de manifiesto el peligro de las amputaciones y otras situaciones graves que provocaba la gangrena causada por estas armas.”
La guanyadora de dos premis Nobel en Física i en Química, Marie Curie, va dissenyar i emprar el Petit Curie, una ambulància que contenia una maquina de Raig X en la qual realitzava radiografies als pacients per detectar diferents dolències internes sense necessitat d’obrir el cos. Com es pot veure en aquesta fotografia, ella era qui conduïa el Petit Curie.
El tema que més mal de caps portà a la infermeria de l’època fou les infeccions. Les bales travessaven la pell dels soldats emportant-se amb elles trossos de camisa o pantaló infectat per la brutícia de mesos i el fang de les trinxeres. Això comportava que es generés un cultiu de gèrmens dins el cos del desafortunat soldat provocant així, una infecció. Els antibiòtics eren desconeguts, no existien, i els desinfectants que empraven eren molt grollers, senzills i poc eficaços. En el llibre Veiled Warriors redactat per Christine Hallett, es menciona que en el front rus empraven mesures més radicals, posant sal o iode a les ferides, embenant-les amb pressió i traslladant al pacient durant quilometres en direcció a un hospital. Tot i el gran esforç que diposità el Regne Unit per evitar les infeccions, no fou suficient, atès que molts soldats moriren de gangrena o tètanus.
Tot i això, a les acaballes del conflicte, sorgí una solució radical a les infeccions: començaren a emprar les transfusions de sang per via directa, connectant una sonda al pacient i l’altre al donant. El que es veu en aquesta fotografia és el material usat per a fer aquest tipus d’intervenció mèdica. En la botelleta de vidre s’hi introduïa citrat de sodi, un antioxidant que evitava la coagulació de la sang i així també la flebitis i les embòlies, i desprès es feia la transfusió. El 1915 Richard Lewisohn formulà la concentració optima al 0,2% i establí les bases per a resoldre el problema de la coagulació.
La humitat a les trinxeres va generar una nova malaltia, el peu de trinxera. Aquesta provocava la contracció dels vasos sanguinis a causa del fred, la humitat i el poc oxigen que arriba a les cèl·lules del peu. Aquest creix en volum, la pell s’estova i desenvolupa una picor i dolor d’ungla que pot durar hores o fins i tot dies. En les fases posteriors, el malalt sent un formigueig dolorós que no disminueix i quan el peu s’escalfa apareixen ampolles i ulceres, que si s’aixequen mostren teixit podrit. Tot això pot acabar amb gangrena i la solució més efectiva, arribat aquest punt, és l’amputació.
Les armes químiques com els gasos verinosos de fosfina i mostassa produïen cremades cutànies i pèrdues de visió, però la pitjor malaltia de totes, provocada pels horrors de la batalla, era la psicològica. És desenvolupà el que es coneix com a neurosis bèl·lica. Aquesta provocava paràlisis, desorientació, pèrdua de memòria, entre d’altres. Les infermeres acabaven atenent a persones que arribaven a perdre el seny.
L’Europa d’abans de la Gran Guerra, era una Europa socialment endarrerida on les dones estaven sotmeses al control dels homes. A partir del 1915, es podria dir que la dona es treu la faixa. En aquests anys de guerra i postguerra la dona comença a estudiar i a incorporar-se al mon laboral, tot i que, com era d’esperar, amb pitjors condicions que els homes. Quan la guerra finalitzà, les VAD més aventureres s’endinsaren a altres guerres, però la gran majoria varen deixar el servei. Aquestes arribaven a llocs on quedaven pocs homes i es posaven a treballar per ocupar el lloc d’aquests. Tot això va fer que s’avancés en la lluita per la igualtat i l’extensió del sufragi a les dones.
Segona Guerra Mundial
Introducció i context
La Segona Guerra Mundial no començà l’1 de setembre de 1939 a Polònia, sinó el 18 de gener de 1919 a la sala del rellotge del Quai d’Orsay de París[2]. Allà es reuniren, per redactar el tractat de pau, 27 nacions, i varen ésser exclosos els grans derrotats de la guerra: Alemanya i l’Imperi Austro-Hongarès. Els principals portaveus d’aquesta reunió eren les tres gran potències: Gran Bretanya, França i els Estats Units. “Las principales decisiones eran acordadas por los lideres (…): Davis Lloyd George, primer ministro británico; Georges Clemenceau, primer ministro francés; y Woodrow Wilson, presidente estadounidense.” (RÀFOLS, 2014).
França tenia por que Alemanya pogués tornar a fer una invasió com la que va efectuar, i és per aquesta raó, que volia una alemanya més dèbil que mai. No se sentia segur, atès que era l’única gran potència de les tres que compartia frontera directa amb la derrotada Alemanya. “(…) lo expresó con total claridad el primer ministro galo, Clemenceau, cuando le dijo a Wilson: <<América está lejos, protegida por el océano. Ni siquiera Napoleón pudo tocar a Inglaterra. Los dos estáis protegidos. Pero nosotros no lo estamos.>>” (RÀFOLS, 2014).
Va haver diversos debats sobre la quantitat de diners que havia de pagar Alemanya. John Maynard Keynes[3] proposà que aquesta havia de pagar 3.000 milions de lliures esterlines. Aquesta proposta no va prevaler, atès que a Gran Bretanya li va agradar més la proposta de Lord Sumner[4] i Lord Cunliffe[5], els quals rebien el sobrenom de “bassons celestials”, ja que sempre anaven junts. Aquests dos varen fixar la xifra de 24.000 milions de lliures. Els Estats Units estaven contra d’un tracte dur contra Alemanya, buscaven una pau sense victòria.
La conferència avançava molt lentament. “Clemenceau, (…) mostró su indignación con la situación afirmando que Alemania había ganado la guerra en el aspecto industrial y comercial, ya que sus fábricas estaban intactas y sus deudas se cubrirían a través de <<manipulación>>. En poco tiempo, concluía, la economía alemana seria mucho más fuerte que la francesa.” (RÀFOLS, 2014).
Finalment el preu a pagar pels alemanys es va fixar en 6.600 milions de lliures esterlines. Molts economistes la varen qualificar com excessiva, a més que Alemanya no ho podia pagar.
El 29 d’abril de 1919, Ulrich Graf von Brockdorff-Rantzau arribà a Versalles, acompanyat per la delegació, per a firmar el tractat de pau. En conèixer les condicions que exigien els vencedors, no varen estar d’acord i demanaren de canviar alguns punts. Els vencedors no varen acceptar la seva proposta. El 28 de juny del present any, el tractat de Versalles quedà firmat per totes les nacions.
L’Europa de 1914 a l’esquerra, i la de 1919 a la dreta. [Arxiu LV.]Així doncs, el mapa europeu quedà canviat per complet desprès de la firma d’aquest tractat. França recupera Alsàcia i Lorena; Eupen i Malmedy passen a formar part de Bèlgica; el passadís polac s’annexiona al nou estat de Polònia; Danzing i Memel es van declarar ciutats lliures; Dinamarca annexiona el sord de Schleswing-Holstein; Alamanya va perdre un 13% del territori i un 10% de la població; La conca del Sarre passa a ser administrada per la Societat de Nacions i explotada econòmicament per França durant 15 anys; Alemanya perd totes les colònies que són repartides com a mandats de la Societat de Nacions entre l’Imperi Britànic i França.
“En el contexto de unos convulsos años 20 e inicio de los 30 en Alemania (intento de revolución, fortísima crisis económica, debilidad de gobierno y creciente fortaleza de los partidos autoritarios), estas condiciones de paz fueron el caldo de cultivo de la insatisfacción generalizada, la confrontación y el ascenso del nazismo al poder. La paz que intentó subyugar a Alemania durante generaciones la iba a hacer más fuerte de lo que sus enemigos habían imaginado y deseado.” (ARTOLA, 2019).
Durant la segona meitat del anys trenta van anar establint aliances militars de manera que es va anar configurant un dels dos bàndols contendents amb el Pacte Antikomitern, signat al setembre de 1936 entre Alemanya i Japó. Itàlia s’incorpora al 1937. Un any desprès, al setembre de 1938 es forma l’eix Roma-Berlín. Una aliança que comença a actuar a la guerra civil espanyola. Es reforça posteriorment amb la signatura del Pacte d’Acer al 22 de maig de 1939 d’ajuda militar mútua.
La resta dels règims en la majoria dels casos van adoptar una política col·laboracionista amb alemanys i italians o si més no van mantenir un actitud d’ambigüitat calculada per tal d’enemistar-se.
A partir de 1935 aquests règims feixistes i especialment l’Alemanya de Hitler inicien una política exterior desafiant, que posava en qüestió la legalitat internacional: al gener de 1935 Alemanya annexiona la zona del Sarre. Al març restableix el servei militar obligatori. Al març de 1936 es va remilitaritzar la Renània. Al març de 1938 es va procedir a l’Anschlauss. Al setembre de 1938 va haver la reclamació dels Sudets[6] i la celebració de la Conferència de Munic on es van reunir França, el Regne Unit, Alemanya i Itàlia.
Francesos i britànics van acceptar l’annexió del sudets a Alemanya al setembre de 1938.
La Societat de Nacions, al final, no va servir de res, principalment perquè l’estat més fort, Els Estats Units, no en formava part.
Polònia fou el major beneficiari en quant a repartiment del territori Alemany al tractat de Versalles. En les seves fronteres incloïa la ciutat lliure de Danzing, la qual estava poblada majoritàriament per alemanys i que Hitler desitjava conquistar per a fer el corredor polac. “A diferencia de otros países anexionados por Alemania en los años anteriores sin necesidad de confrontación militar, Polonia se opuso a las pretensiones de Hitler, contando con sus alianzas con Francia y Gran Bretaña y con sus propias fuerzas armadas. (ARTOLA, 2019). Així doncs, l’1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia.
Les estratègies de guerra
La prematurament anomenada Gran Guerra, es va caracteritzar per ser una guerra estàtica, amb fronts determinats i trinxeres per protegir les tropes. Era una guerra de moviments, fins que els moviments es varen estancar establint-se una línia de trinxeres que anaven dels de Luxemburg fins al mar, passant per tot el nord de França. A partir d’aquest moment la mobilitat va ser molt escassa, per no dir nul·la, passant a ser una guerra de desgast.
La segona guerra mundial, a diferencia de la primera, fou una guerra de grans moviments. Durant els primers anys de la batalla es produí el fenomen blitzkrieg o guerra llampec. Aquesta estratègia va permetre als alemanys obtenir una victòria decisiva amb un atac ràpid, localitzat i limitat, tant per terra amb tancs i artilleria, com per aire, on devastava la capacitat política, econòmica i militar de l’enemic. Fou així com Alemanya conquistà, amb un obrir i tancar d’ulls, Polònia i el nord-est de França.
La derrota francesa animà a Mussolini a entrar en guerra. Les tropes alemanyes van continuar avançant per Europa. En la batalla d’Anglaterra van sortir victoriosos els britànics, atès que al ser una illa tenien la supremacia naval que va permetre obtenir el triomf. Gran Bretanya va ser l’únic país que no va quedar sota influència nazi.
Després del fracàs de la batalla contra el Regne Unit, Hitler decideix traslladar la guerra a altres fronts. A l’estiu de 1941 s’inicia la campanya de Rússia i els alemanys arriben a les portes de Moscou. A partir d’aquest moment la guerra passa a ser mundial. Al desembre de 1941 Japó ataca la base americana de Pearl Harbour a les illes Hawaii. Els japonesos van atacar per sorpresa i sense cap prèvia declaració de guerra. Els Estats Units d’Amèrica declaren la guerra a Japó i als països de l’Eix, Alemanya i Itàlia.
A l’Àfrica, els alemanys intenten fer-se amb el control del Canal del Suez amb una força militar anomenada Afrika Korps sota el comandament d’Erwin Rommel.
Durant el 1942, es viu una situació d’equilibri entre les potències i al 1943 la balança es decanta pels Aliats. Fou en aquest any quan es reuniren, a la Conferència de Teheran, Stalin, Roosevelt i
Churchill i decidiren dur a terme un desembarcament a França, concretament a
Normandia. Aquest desembarcament fou una de les operacions militars més grans de la guerra. El 6 de juny de 1944 o altrament conegut, Dia D, es posà en marxa l’operació Overlord. El gran desplegament per aire, facilità les operacions de desembarcament a les platges i l’avenç cap a França. El gegantesc desplegament de mitjans navals, aeris i terrestres que van mostrar els aliats va desbaratar les defenses alemanyes, deixant l’exèrcit nazi sense possibilitat d’oposició.
A finals del mes d’octubre d’aquest any, les tropes aliades ja havien reconquerit totalment els territoris de Bèlgica i França. Tres mesos més tard, els països aliats es reuniren a la Conferencia de Jalta per repartir-se Europa en la post-guerra. L’assalt final al nazisme va produir-se a inicis de 1945, quan les tropes soviètiques van arribar a Berlín, la capital del Reich. Finalment, el mes d’abril, una Alemanya esgotada després de la llarga guerra va acabar per descompondre’s quan Berlín va ser assetjada i bombardejada. El 7 de maig, els aliats van signar la rendició incondicional de l’Alemanya nazi i la majoria dels seus responsables van ser detinguts.
Si la guerra havia acabat a Europa, al Pacífic i a l’Extrem Orient encara es mantenien les hostilitats. Al febrer de 1944 s’havia produït el sagnant desembarcament de Iwo-Jima, el primer territori japonès, però la tàctica japonesa de lluitar fins a la mort i el recurs als atacs suïcides (kamikazes) per enfonsar els vaixells nord-americans va espantar el govern dels Estats Units d’Amèrica i els seus comandaments militars. Aquest fet va portar al president Truman, que havia substituït a Roosevelt després de la seva mort, a utilitzar un nou armament que s’havia desenvolupat durant el conflicte: la bomba atòmica. Consultats sobre el seu ús els líders aliats a la Conferència de Potsdam, els nord-americans van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima el 6 d’agost i a Nagasaki el 8 d’agost amb uns efectes terrorífics. Finalment, el 2 de setembre, a bord del cuirassat Missouri, el Japó va rendir-se. La Segona Guerra Mundial havia finalitzat.
Les armes
La gran evolució en l’armament i els materials va tenir una forta incidència en la Segona Guerra Mundial.
Com ja hem mencionat amb anterioritat, si alguna cosa caracteritza la segona guerra mundial, és la mobilitat, i un exemple clar son els carros de combat, que deixen de ser simples instruments de recolzament de la infanteria, semblant a tractors protegits, a autèntiques màquines de guerra, passant a ser una força autònoma de combat, amb gran nombre d’ells i la capacitat de poder prescindir de rutes fermes.
Els seus blindatges són cada cop més grossos i els seus canons més potents. A Alemanya es construeixen, entre molts d’altres, el Panzer III, el primer en resultar realment efectiu com a carro de combat, el Panzer V (Panther), potser el millor carro alemany, en general i el famosíssim Panzer VI (Tiger) amb un blindatge impressionant i un canó de 88 mm. El gran avantatge d’aquest carro és que la única zona vulnerable era la part del darrera del motor, i no se’l va poder començar a combatre fins que els anglesos no varen instal·lar el canó Firefly als carros M 4 Shermann americans.
El Panzer VI dels alemanys. [Arxiu LV.]Pel que fa als carros, el Panzer VI dels alemanys era complicat de construir i delicat mecànicament. Dissenyat per Porsche i fabricat per Daimler-Benz. Per contra els Shermann americans i els T 34 soviètics eren molt més fàcils de conduir, i simples mecànicament, i per tant molt més fàcils de reparar i substituir. La grans batalla de tancs fou la de Kursk, al sud de Moscou, prop de la frontera amb Ukraïna.
Respecte a l’artilleria, les tropes alemanyes disposaven de tota la indústria Krupp. Si hem d’esmentar canons grossos, podem nombrar el Dora i el Gustav, que disparaven 14 projectils al dia, de calibre 800 i 7 tones de pes, a 45 quilometres de distància. Calien 500 soldats de dotació a les ordres d’un General de Divisió, i 1.500 més per protegir-lo.
Per la banda dels aliats, cal fer esment del canó americà M 1 de 155 mm Long Tom, evolució del canó francès GPS (Grande Puissance Filloux) 155 mm, de 1917.
Els soviètics posseïen molta artilleria. Berlin fou bombardejada amb 2.000 canons, però el més característic podria ser el muntatge Katiuska conegut també com a Òrgan d’Estalin, bateria de coets instal·lats damunt de camions.
La gran metralladora de la guerra fou la MG 42, tant en les seves variants lleugera, amb bípede; o pesant, damunt d’un trípode, fou una arma boníssima, encara en servei avui en dia. Era tan eficaç que els aliats la denominaven “la segadora de Hitler”.
En ambdós camps es millorà en matèria d’armes individuals, introduint-se els fusells semi-automàtics per part dels americans. Cal destacar els dels paracaigudistes alemanys, el Fallschirmjägergewehr 42.
Pel que fa a l’aviació, els alemanys tenien com a primer avió de transport el Junkers JU 52 (“Tante Ju”), i més endavant el Focke-Wulf FW 200 Condor, en front del McDonnel Douglas DC 3, anomenat Dakota per la Gran Bretanya, dels americans.
Respecte al bombarders, els alemanys en disposaven de diversos. Un dels més famosos fou el Junkers JU 87 Sturzkampfflugzeug o Stuka, bombarder en picat, de recolzament a terra, altament emprat en la Blitzkrieg.
Del cantó dels aliats, els britànics disposaven dels Avro Lancaster i el Handley Page Halifax. El primer, un bombarder pesant de llarg abast, 4.600 Km, quadrimotor RollsRoyce, amb una capacitat de 6.300 quilograms de bombes, o una “Grand Slam” de 10.000 quilograms; el segon, un bombarder pesant de llarg abast, quadrimotor Rolls-Royce Merlin X, amb una capacitat de 5.900 quilograms de bombes.
Respecte dels caces, els alemanys en disposaven dos de molt bons, un dels quals era el Messerschmitt BF109. Fou un dels primers caces realment moderns de la seva època, incloent-hi característiques com una construcció monocasc totalment metàl·lica, una carlinga tancada i tren d’aterratge retràctil. Després d’haver passat pel seu baptisme de foc a la Guerra Civil Espanyola, el BF109 va estar en servei fins al naixement de l’era dels reactors al final de la Segona Guerra Mundial, sent durant tot aquest temps l’espina dorsal de la força de caces de la Luftwaffe. Amb un motor de pistons en V invertit, el BF109 va ser complementat, però mai completament substituït en servei, pel Focke-Wulf FW 190 de motor radial a partir de 1941.
Cap al final de la guerra els alemanys dissenyaren el Messerschmitt ME 262 que fou el primer avió de reacció que va entrar en combat durant la Segona Guerra Mundial; l’aparició d’aquesta aeronau va representar una gran sorpresa pels aliats, que no s’esperaven un avió tan avançat, i varen tenir sort que aquest avió aparegués tard i en poca quantitat, sinó podria haver canviat el curs la guerra. Amb ell tan sols hi podien els Mustang americans.
Va servir com a referència a posteriors dissenys russos i americans.
Els anglesos tingueren dos caces principals el Hawker Hurricane, columna dorsal de la RAF, i el Supermarine Spitfire. Els dos, però principalment el primer, foren els guanyadors de la Batalla d’Angleterra.
El americans tenien els caces de terra i els de l’armada. Pel què fa als de terra, tenim al Curtiss P 40 Warhawk, que són els que es varen enfrontar als atacants japonesos a Pearl Harbour. Pel que fa als de l’armada, cal destacar-ne dos, el Grumman F6F Hellcat que era un caça embarcat de bones prestacions, fàcil de pilotar i una plataforma de tir estable, robust i fàcil de mantenir. Es va enfrontar amb el Zero japonès.
L’avió japonès més famós és potser el Mitsubishi A6M Zero, caça embarcat, va actuar en el front del Pacífic. Va ser l’avió de caça més utilitzat per l’exèrcit japonès en l’atac a Pearl Harbour, i posteriorment en els atacs “Kamikaze”.
Pel que fa a les forces aèries soviètiques, decididament l’avió més representatiu pot ser el Yakovlev YAK-9 l’avió soviètic més fabricat durant la Segona Guerra Mundial. Van entrar en combat a la batalla de Stalingrad.
L’armament innovador d’aquesta guerra fou, per part d’Alemania, la V1 que va ser el primer míssil guiat que es va utilitzar en la guerra i és el precursor dels míssils de creuer d’avui dia. Amb posterioritat, Alemanya va fabricar el coet V2 que va ser el primer míssil balístic de combat de llarg abast. Desenvolupat a principis de la Segona Guerra Mundial a Alemanya, emprat específicament contra Bèlgica i llocs del sud-est d’Anglaterra.
La Wehrmacht alemanya va llançar entorn de 3000 coets militars V2 contra objectius Aliats durant la guerra, principalment Londres i posteriorment Anvers, donant per resultat la mort d’un número aproximat de 7.250 persones, tant civils com militars.
Per part dels americans, es va endegar el Projecte Manhattan. Era el nom en clau d’un projecte d’investigació desenvolupat pels Estats Units amb ajuda parcial del Regne Unit i Canadà. L’objectiu final del projecte era el desenvolupament de la primera bomba atòmica. El temps que va durar, del 1942 al 1946, va estar dirigit pel general Leslie R. Groves, mentre que la investigació científica va ser dirigida pel físic Julius Robert Oppenheimer. El projecte es va portar a terme en nombrosos centres d’investigació sent el més important d’ells el Districte d’Enginyeria Manhattan situat en el conegut actualment com Laboratori Nacional Los Alamos.
El projecte va agrupar a una gran quantitat d’eminències científiques tant de la física, química i ciències informàtiques. Atès que després dels experiments a Alemanya previs a la guerra se sabia que la fissió nuclear de l’àtom era possible i que els nazis estaven ja treballant en el seu propi programa nuclear no va costar reunir a totes aquelles ments brillants que eren també pacifistes i esquerranes en la seva majoria. Exiliats jueus molts d’ells, van fer causa comuna de la lluita contra el feixisme aportant el seu òbol a la causa: aconseguir la bomba abans que els alemanys.
Paral·lelament, accions de sabotatge tingueren lloc a les instal·lacions de Vemork, Noruega, on els alemanys estaven obtenint aigua pesant (D2O), ja que el Deuteri (D) es un moderador en els reactors nuclears.
Va ser una carrera contra rellotge, i la varen guanyar els aliats. No se sap què hagués passat si els nazis s’haguessin fet amb la bomba.
Les víctimes
Si la Primera Guerra Mundial tingué unes conseqüències francament dolentes per a la població del moment, amb la Segona fou devastador.
Els grans caps de l’exercit alemany manaren aniquilar una quantitat de persones, especialment jueves, desorbitant. “(…) las matanzas generalizadas ya habían comenzado en 1941 con la invasión de la URSS. Tras el ejército invasor, empezaron a operar grupos especiales de la policía de seguridad alemana con misiones de exterminio en los territorios ocupados. Sólo estos grupos asesinaron a 1.000.000 de judíos, la mayor parte durante los nueve meses posteriores a la invasión.” (ARTOLA, 2019). Aquesta ordre afectava molt psicològicament als soldats, i és per aquest motiu que al 1942 es dissenyaren les maquines de matar més esgarrifoses de la historia, les càmeres de gas. Aquestes podien arribar a eliminar en un sol dia a 5.000 o 10.000 persones, sense comptar les que morien de camí als camps de concentració i extermini. “Si añadimos otros métodos de asesinato masivo (fusilamientos, traslados forzosos, etc.) aplicados fuera de los campos, el número total de muertos fue de 6.000.000. Cabe destacar que, una vez más, Polonia tuvo la peor parte en el Holocausto, puesto que alrededor del 50% de sus víctimas procedían de aquel país.” (ARTOLA, 2019).
Si ens posem a parlar de xifres i a comptabilitzar víctimes, ens tornem a trobar amb el mateix problema que amb la Primera Guerra Mundial, on aquestes varien segons l’autor que ho publica. “Se trata de un tema discutido, sobre el cual, no existe unanimidad, por lo que es probable que nunca la haya. Cabe no obstante realizar una aproximación.” (ARTOLA, 2919). Així doncs es podria dir que el total de morts en aquesta guerra es compren entre els 40 i 60 milions. “El desglose por países es revelador: existe casi unanimidad respecto a los 20 millones de bajas soviéticas, es decir, la mitad o la tercera parte del total; en segundo lugar vendría Alemania, con cifras que van de 5 a 7 millones; y después Polonia, con 6 millones. Las bajas japonesas se sitúan entre 2 y 3 millones, y las de Yugoslavia, en torno a 1,5. El resto de los contendientes sufrieron pérdidas humanas muy inferiores: Francia 600.000, Gran Bretaña alrededor de 400.000; Italia 400.000 y Estados Unidos 300.000. China es un caso aparte, pues las cifras consultadas varían desde un mínimo de 3 millones hasta un máximo de 13.” (ARTOLA,2019). Aquestes xifres es poden veure, aproximadament, en el gràfic que es troba a continuació, extret de Viquipèdia[7]:
El fet que no és gens sorprenent i jo diria, que caracteritza aquesta guerra, és que hi ha més víctimes civils que militars. Aquest és degut als grans bombardejos que hi va haver sobre les ciutats, especialment les alemanyes i japoneses; el gran extermini de pobles sencers, com el gitano i en més abundància, l’hebreu; i per últim “(…) los movimientos de resistencia de la población civil, que provocaban muertes directas e inducidas a través de las represalias de los ocupantes (no es casual que los tres países con mas muertos civiles fueses la Unión Soviética, Polonia y Yugoslavia) (…)”. (ARTOLA, 2019).
La societat mundial després de 1945 queda molt trastocada moral, humanitèria i económicament. Les tradicions socials i les relacions personals, quedaren modificades. Les formes de comportament tradicionals canviaren. La dona, que havia començat el seu camí cap a la llibertat en la Primera Guerra Mundial, va adquirir un paper cada cop més rellevant, inclús en societats fortament tradicionals com el Japó. Aquest fet també va succeir amb algunes minories racials.
La infermeria
Sembla increïble com l’experiència i 25 anys poden arribar a millorar la medicina i la infermeria.
El fenomen que va esdevenir especialment important fou el de proporcionar un ambient segur i agradable el qual afavorís a la recuperació dels pacients. Crear una llar lluny de la llar era el que garantiria una millora en la rehabilitació d’aquests. Però això no era tant fàcil com sembla, atès que els factors estratègic, climàtics i la topografia del terreny no sempre estava a favor d’elles i molt cops varen haver d’improvisar hospitals i tractaments pels soldats ferits. Un exemple d’aquestes improvitzacions és el cas que exposa Victor Serrano Gómez en el seu treball de final de grau. “El transporte de mercancías aliadas hacia el norte de la Unión Soviética a través del Mar de Barents hizo que el área marítima de Escandinavia quedara plagada de minas. Esto no sólo afectó al transporte militar, sino también al civil. La norteña provincia de Finnmark en Noruega, que no contaba con acceso ferroviario y cuyas carreteras eran de muy mala calidad, vio inutilizado su único modo de obtener provisiones. Las enfermeras de esta provincia noruega, a pesar de no tener que hacer frente a las heridas de guerra tan comunes en los frentes, vieron cómo la guerra les impedía llevar a cabo sus labores de un modo idóneo. Se veían obligadas a lavar las vendas para reutilizarlas, o a desgarrar sábanas viejas para hacer vendajes.
Asimismo, las carencias vitamínicas aumentaron.” Un cas contrari és Itàlia, on la ubicació dels hospitals oferien unes millors condicions tant per els pacients com per les infermeres que hi treballaven.
Tant si les condicions eren més bones o més dolentes, la capacitat resolutiva per a superar qualsevol adversitat que es presentés era especialment necessària per exercir la professió. L’organització era un altre factor importantíssim, al igual que amb la Primer Guerra Mundial. Citant a la doctora en infermeria, Carme Torres Penella i a la diplomada en infermeria, Roser Valls Molins: “Cerca del frente, la organización sanitaria era muy importante, ya que de la rapidez de atención dependía la supervivencia, pero debido a las dificultades de traslado por mal estado de las carreteras, había que organizar hospitales de sangre para atender a los heridos rápidamente.” Així doncs, tot aquell que caigués ferit en el font, era recollit per un soldat camiller, el qual li practicava els primers auxilis. El camiller transportava el malalt a un lloc pactat, resguardat on no poguessin arribar les bales. Allà la majoria de cops hi havia un metge el qual practicava les cures necessàries al pacient per deixar-lo a punt i poder-lo traslladar al hospital de campanya on es feia una selecció. “Los graves se quedaban y se les aplicaba un tratamiento o se les intervenía si era necesario, y los menos graves, eran evacuados a hospitales de la retaguardia hasta que se recuperaban y se reincorporaban otra vez al frente.” (TORRES i VALLS, 2015).
Els trasllat dels ferits es feia tant per terra, mar i aire, amb trens, vaixells i avions on les infermeres varen estar servint durant tota la guerra.
En els trens hi havia per vagó, una infermera i normalment uns 32 llits. La Convenció de la Haia va establir la normativa que en els vaixells-hospital només es podrien transportar militars ferits acompanyats per personal mèdic. Aquests, pintats de blanc amb una creu vermella, podien ser parats i inspeccionats per els enemics, però no podien portar ni personal, ni carga militar. El trasllat per via aèria va començar al 1943 a l’Africa. Les infermeres que volien ocupar aquest càrrec, rebien una formació i entrenament especial que incloïa l’efecte que exercia la pressió en els pacients i la supervivència en diferents medis com, el desert, el mar, la jungla i l’àrtic. Els avions on es feien aquests trasllats eren de càrrega, sense colors que els identifiquessin de manera distintiva. S’assignava una infermera a cada avió.
Aquestes hospitals de campanya, o altrament dit de sang, havien de complir una sèrie de normatives: “(…) estar cerca del campo de batalla, ser fáciles de montar y desmontar, encontrarse en una zona apartada y poco visible, estar cerca de una importante vía de evacuación, tener agua abundante y, finalmente, disponer de espacio suficiente para instalar el hospital de urgencias. Debían tener quirófanos con mesas de intervenciones, instrumental suficiente para diferentes tipos de operaciones, sistemas de esterilización, mesas de escayolas, aparato de rayos X portátil (del qual no sempre disposaven),diversos materiales para los fracturados y todos los accesorios de clínica. (TORRES i VALLS, 2015).
Malgrat els hospitals de campanya, el nombre de vides salvades no hagués estat igual sense la presència dels bancs de sang i el coneixement per a tractar les diferents ferides. Tot i la presencia dels bancs, si aquesta no arribava a temps, es practicava la donació de sang per via directa, així com es feia a la Gran Guerra.
La cirurgia plàstica es desenvolupà molt durant aquesta segona guerra mundial, la qual va ajudar a reconstruir moltes autoestimes, cares i mans fetes pols a causa de les cremades ocasionades per les explosions dels tancs o els combustibles dels avions. El doctor Archibald McIndoe fou el pioner nova-zelandès que posà en pràctica aquest tipus de cirurgia. Treballà per a la Royal Air Force a Sussex, sud d’Anglaterra.
Per últim, però no menys important, mencionar tot els experiments que practicà el doctor Josef Mengele, també conegut com a Angel de la Mort, en el camp de concentració d’Auschwitz II, Birkenau. Mengele, estava obsessionat amb els bessons, als quals els hi practicava una brutalitat d’experiments, gens ortodoxos, com ara, introduir-li a un una malaltia per veure si a l’altre li apareixen els mateixos símptomes o patia la malaltia, va estudiar si eren viables les transfusions de sang entre dos germans bessons, entre d’altres. Però no només va investigar amb germans bessons, també va estudiar quant de temps podia estar un nadó recient nascut sense amamentar-se cobrint els mugrons de la seva mare amb esparadraps; o mitjançant productes químics va intentar canviar els ulls d’algun nen a color blau.
L’Angel de la Mort no fou l’únic en investigar i utilitzar els presos dels camps de concentració per a les seves hipòtesis. Malgrat les brutalitats en les quals es varen efectuar aquestes experiments, avui dia sabem unes quantes coses del cos humà que fins aleshores no sabíem. Cada un és lliure de veure el vas mig ple o mig buit.
Conclusions comparatives
Tot i que les dues guerres foren mundials, les característiques, tant estratègiques com tecnològiques, i les conseqüències de cada una varen esser ben diferents.
Veiem una Primera Guerra Mundial més rudimentària i desprevinguda, més lenta i personal, plena de mètodes mèdics insuficients però també de grans personatges humanitaris. A diferència d’una Segona Guerra Mundial esperada i preparada, de mobilitzacions i impersonal, plena de proves mediques immorals però també d’heroïnes anònimes que salvaren a milions de persones.
Si posem en xifres la Primera i la Segona, veiem que la segona té uns nombres bastant més elevats en comparació a la Primera, ja sigui pel número de víctimes o els anys de lluites, entra d’altres. En part, això és degut a que, l’Europa que lliurà la Segona Guerra Mundial fou una Europa que encara no s’havia recuperat de la Primera Guerra Mundial. Mentre que l’Europa de la Gran Guerra estava precedida per molts anys de pau.
Podria dedicar-me a mirar el costat negatiu de les dues guerres, centrar-me en parlar de les víctimes, els desastres causats i lo horrible i cruel que pot arribar a ser l’ésser humà. Però no, considero que tota experiència i tot esdeveniment, tant personal com històric, hagi estat bo o dolent, et pot ensenyar i pots treure coses positives per aprendre’n. El camp de la medicina va avançar notòriament sobretot d’una guerra a l’altre, on en la segona ja s’emprava l’ús dels antibiòtics i es coneixien els efectes psicològics que causava la guerra als militars, és a dir, el xoc post-traumàtic. També, gràcies als experiments fets per diferents metges i els mètodes de prova-error, avui dia tenim un coneixement del cos humà, ja sigui internament o a les condicions extremes que pot arribar; les malalties i les seves respectives cures. La tecnologia avança també amb una rapidesa increïble. Com hem pogut observar, es crearen i perfeccionaren una gram quantitat de models d’armament terrestre, marí i aeri en molts pocs anys.
Sé, que el que diré a continuació sonarà molt radical i poder dur, atès que només fa 100 anys del final de la Primera Guerra Mundial i 74 del de la Segona però, les dues opcions que tenim són: lamentar-nos i escandalitzar-nos pel que va passar o, aprendre dels errors per a no tornar-los a cometre, i aprofitar-nos dels descobriments que es varen fer per seguir endavant. El que no ens podem permetre, de cap de les maneres, és oblidar.
GARCÍA, A. C.; GARCÍA, M. J. (2014, 26 de desembre) La enfermería en la I Guerra Mundial. Diario enfermero.Recuperat de: https://diarioenfermero.es/la-enfermeria-enla-guerra-mundial/ [Consultat el 23 de maig de 2019]
HALLETT, C. (2014) Veiled Warriors. Oxford: Oxford University Press.
MORENO CULLELL, V. (2010, 13 de desembre) El desenvolupament de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Sàpiens. [Consultat el 19 de maig de 2019.]
MORENO CULLELL, V. (2010, 15 d’abril) La guerra de trinxeres. Sàpiens. [Consultat el 19 de maig de 2019.]
RÀFOLS, J. M. (2014) La Primera Guerra Mundial cumple 100 años. (Volum. 4) La ofensiva final. Barcelona: MEDIAactive.
RAMIÓ JOFRE, A.; TORRES PANELLA, C.; VALLS, R.; VIVES, C.; RODERO, V.; DOMINGO, A.; … DOMÍNGUEZ-ALCÓN, C. (2015), Enfermeras de guerra. Barcelona: Ediciones San Juan de Dios Campus Docent.
STEVENSON, D. (2013) 1914 – 1918. La historia de la Primera Guerra Mundial. Barcelona: Debate.
Notes
[1] Conflicte bèl·lic succeït des del 1861 al 1865 entre 23 estats del nord dels Estats Units i una coalició d’onze estats del sud que van declarar-ne la independència i el dret a la secessió.
[2] Seu del Ministeri Francès d’Assumptes Exteriors.
[3] Economista i professor britànic de notorietat mundial.
Quan finalment va aconseguir aixecar la tapa del taüt, el cadàver del president del hòlding immobiliari va adonar-se de l’error de no haver triat una làpida transparent, si és que realment volia gaudir de la impressionant vista que tenia del mar i els penya-segats des del cementiri. L’elevat preu que havia pagat per aquell panteó el va animar a obrir-hi laboriosament un forat utilitzant la sivella del cinturó. El somriure que es va dibuixar als seus llavis en veure la trencadissa de les ones contra les roques a través del petit orifici, va esdevenir encara més gèlid al cap d’unes setmanes, quan els especuladors funeraris van aixecar un nou rengle de nínxols, precisament davant de la seva eterna panoràmica.
Monòlegs de cementiri
D’ençà que el seu millor amic va morir d’un càncer terminal que el funcionari de l’ajuntament visita cada dia el cementiri i li explica, durant un parell d’hores, les xafarderies del barri, de la ciutat i del país. Dins del seu taüt, l’amic agraeix el temps que li dedica el funcionari, però en realitat el cansa una mica la rutina dels monòlegs i la repetició d’anècdotes que ja abans de morir coneixia de memòria. En canvi, la resta de veïns de la filera de nínxols n’estan fins a les pilotes de la cantarella i, si no fos per les complicacions d’un espai tan reduït, ja s’haurien penjat amb la corbata o tallat les venes amb la creu de la tapa per poc esmolades que fossin les seves arestes.
Competència d’hematòfags
Després que una atractiva vampiressa li enfonsés els ullals al coll, el crític cinematogràfic va somriure, feliç d’haver aconseguit l’eterna immortalitat que tota la vida havia anhelat. De tot plegat només lamentava les quotes que durant els darrers vint anys havia avançat a l’empresa funerària en concepte d’assegurança per cobrir les despeses del seu sepeli. I per la constatació que per més sang que xucli a partir d’ara, sempre hi haurà qui li porti molts litres d’avantatge.
El més enllà
S’havia passat tota l’existència escoltant milers de teories respecte a què hi ha després de la vida. Científics, xerraires, escèptics, desvagats, il·luminats, funàmbuls de les paraules, filòsofs, sacerdots, tots plegats pontificant sobre el més enllà a fi de resoldre les seves respectives vides terrenals. Però l’escriptor de novel·la pornogràfica recentment traspassat ha descobert que un cop mort hi ha molt fred, cucs que es passegen al seu voltant, i una puta caixa tan estreta que se li fa del tot impossible tornar-se-la a pelar.
Escric aquest relat per a La Resistència el dia 23 de febrer (23-F), una data que em porta 40 anys enrere, si no amb records clars i frescos, amb el pòsit de sensacions que han quedat d’aquelles hores, per a uns tan intenses, per a mi encara sorprenents i grotesques.
Aquell 23 de febrer, plegant de treballar, vaig anar com cada dia al Conservatori de les Arts del Llibre, una secció de l’Escola Llotja segregada a l’antic Hospital de la Santa Creu. Com en tots els centres oficials no hi mancava el bidell. Els bidells eren una tropa d’excombatents, sovint amb ferides de guerra (o no) que de tan agraïts per una feina tan plaent, la de no fotre res i tenir autoritat, eren els llepaculs i confidents més perfectes del règim. Nosaltres en teníem un que estava sencer, si més no per fora. Durant anys no vam canviar més que un bona tarda respost amb un eco llunyà de buenas tardes. La situació permanent, inamovible del bidell era romandre assegut darrere d’una gran taula, amb llum de sobretaula i la seva funció era llegir el diari tot vigilant la porta. Per a un bidell, tenir taula, devia ser el súmmum dins la seva categoria laboral. Només aquella tarda del 23 F em vaig trobar aquell home, alt, sencer i dret al bell mig de la gran sala gòtica que acollia l’entrada de l’escola, i em va etzibar:
— Està cerrado, ¡no vé usted que no hay nadie! ¿Es que no sabe qué ha pasao?
— No, i doncs, què ha passat?
— Han entrao los nuestros en el congreso, ¡por fin van a cambiar las cosa en este país!
— Los nuetros?
— Si, la guardia civil.
— I ara, què diu, la guàrdia civil al congrés, què hi van a fer, si no saben ni parlar… Quina manera de fer el ridícul… —i vaig esclafir a riure.
El cert és que em va costar una mica de situar-me i el que li vaig dir a aquell orgullós patriota li devia donar motius per afusellar-me allí mateix. De cop, en veure, que havia abandonat la taula, la seva taula, ho vaig entendre tot, allò era un cop d’estat i ara que havíen tornat els seus, aquella taula ja no li prendria ningú, ni els socialistes, ni en Carrillo, ni els separatistes, ni els estrangers i apàtrides que corrien per aquella l’escola ni aquelles noies descarades que ensenyaven les cuixes i insinuaven els pits, ni els rojos, com jo. Ara, les coses tornarien a ser com abans, segures i ordenades segons un ordre establert.
L’entrada de Tejero al Congrés espanyol el 23 de febrer de 1981. [Foto: Efe.]És clar, que fos la Guàrdia Civil qui havia entrat al Congrés, en aquell moment, l’any 1981, a mi no em quadrava. Els cops d’estat els fan el militars, sobretot a Espanya, on en tenen una llarga tradició, i la guàrdia civil fa la feina bruta. Que la Guàrdia Civil el fes per encàrrec dels militars tampoc lligava amb el que jo coneixia en aquell moment. Feia nou anys que havia acabat el servei militar, destinat a la caserna de Maestranza y Artilleria de Sant Andreu com a xofer d’un coronel i vaig tenir el privilegi de moure’m amb certa llibertat per les dependències i, si no tenir tractes personals amb la resta d’oficials , sí que parava les orelles i tots els sentits, i francament, d’aquell niu de corrupció, d’enveges i traïcions, de cops de colze per la «carrera» i els ascensos, de privilegis medievals, de droperia, d’acolloniment pels possibles atemptats d’ETA o dels fatxes que anaven a la dula, me’n podia esperar qualsevol cosa excepte un cop d’estat, amb èxit. Només calia veure el material bèl·lic; teníem material i armament de la Segona Guerra Mundial que els americans, per a no abandonar-lo o repatriar-lo, l’havien llogat a l’exèrcit espanyol, i sóc testimoni que, discretament, un oficial del l’exèrcit dels EUA venia cada any a fer-ne la inspecció. És clar, que contra la població civil desarmada qualsevol cosa que fes fum i soroll, en aquell moment, hauria fet el seu efecte.
O sigui, que després de deixar el bidell de l’escola una mica menys segur de poder anar massa lluny de la seva taula, vaig enfilar el carrer de l’Hospital en direcció a la Rambla. La impressió més forta és que la Rambla, aquella Rambla que cada dia a les vuit del vespre d’un dia d’hivern ja començava a bullir i a posar-se en mode nocturn, estava absolutament deserta. Vaig arribar a la plaça de Catalunya, a l’espera que de mica en mica s’hi aniria concentrant gent, i la vaig trobar tràgicament deserta, desoladorament deserta. Vaig triar un autobús, tot i que vivia relativament a prop, que fes una volta ben llarga per la ciutat i tot Barcelona era pura desolació, no es veien ni els llums a les façanes de les cases, com si esperessin un bombardeig. Una colla de majorettes hauria pres les ràdios, les televisions, les estacions, l’aeroport, els transports, tot, al so de la fanfàrria, sense la més petita resistència.
Vaig arribar a casa completament desconcertat, decebut de veure que la por s’havia tornat a apoderar de gairebé tothom i que les guerres civils són molt més llargues del que hom pugui imaginar. Vaig posar la radio i vaig fer algunes trucades a alguns amics compromesos que no contestaren. Vaig entendre que o s’havien ficat sota el llit o ja eren al Pertús, com efectivament em van confirmar després. Recordo que cap a les deu del vespre en Jordi Pujol va transmetre el missatge de tranquil·litat que li havia donat el Borbó: «Tranquil, Jordi tranquil», que s’ha convertit en l’eslogan que els imbècils dels mitjans de comunicació engeguen per a banalitzar el drama a les noves generacions. Anys més tard, vaig conèixer de primera mà tots el moviments que havia fet l’entorn del president Pujol per aclarir aquella bogeria.
A partir d’aquell moment totes les mirades i oïdes es van girar cap a la Zarzuela. Per a mi, que el Borbó tingués la facultat de resoldre aquella situació mentre esperàvem escoltant música militar a la ràdio cada cop em divertia més, em semblava grotesc, anacrònic, bananer. L’única inquietud era que algun fatxa descontrolat fes alguna bestiesa, però no ho van fer perquè encara no sabien qui manava ni qui els protegiria i, aquests, encara que semblin molt valents, no actuen mai sense protecció.
La guàrdia civil frustrada i enganyada, els militars indecisos, els polítics acollonits…, un cop d’estat «interruptus» en tota regla amb els arrogants humiliats i traïts per les oligarquies depredadores que els van utilitzar per a perpetuar els seus privilegis, amb el borbonet a la punta dels fils.
El Borbó, actualment emèrit, va sortir a TVE per anunciar que el cop d’estat no havia triomfat. [Foto: Arxiu LR.]No recordo quan es van poder veure les imatges de Tejero per la televisió foradant els enteixinats de la sala, en Gutiérrez Mellado salvant l’honor de l’exèrcit, una imatge que es va veure repetidament —i encara es veu. Però, hi havia dos personatges més que mentre els artífexs de la democràcia s’arossegaven com rates pel terra i per sota dels seus escons van restar impertèrritament immòbils en el seu lloc: el dimitit president del govern Adolfo Suárez i el secretari general del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo: un falangista, un comunista i un militar, els personatges més allunyats de la democràcia, van plantar cara a aquella pantomima. Potser perquè ja ho sabien que era una pantomima, potser perquè eren molt valents, potser perquè la por els va paralitzar, però per a defensar la democràcia estic convençut que no. Els que l’havien de defensar s’arrossegaven tots per terra cagats de por.
El rei va parlar a la una i quatre minuts de la matinada i aquella colla de miserables van sortir, si mal no recordo fins i tot per les finestres.
Entenc que aquell dia es va acabar la Guerra Civil, i no la van guanyar els militars, la van guanyar els que els finançaven i va començar la nova era del Reino postfranquista d’Espanya i la preparació, si cal, de la propera. La prova: el 24 de febrer el Borbó va convocar tots els grups parlamentaris excepte CDC i el PNB. Victòria a l’espanyola, amb humiliació inclosa.
El bidell del conservatori no em va saludar mai més, tampoc no es va separar mai més de la seva taula, per si de cas, i jo vaig començar a llegir, al cap de poc, l’Alexandre Deulofeu.
Barcelona s’ha aixecat manta vegades contra la injustícia del poder espanyol. Aqui, unes barricades a la cruïlla de la Travessera de Gràcia i el Torrent de l’Olla durant la Setmana Tràgica. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Dídac Costa.]
Els carrers de Barcelona i d’altres ciutats del país tornen a estar en flames. Aquest cop els contenidors no cremen només per la repressió contra l’independentisme, ni tampoc només per l’empresonament de Pablo Hasél (Pablo Rivadulla i Duró, Lleida, 1958), sinó per un conjunt d’idees políticament diverses que tenen en comú el reclam de drets civils bàsics que donàvem per descomptat, com la llibertat d’expressió. Protesten per la paret al progrés social, democràtic i econòmic en què s’ha convertit l’estat, del qual uns jutges de desacomplexada sensibilitat conservadora i nacionalista espanyola s’han fet amb les regnes, tot aconseguint desfer les poques bones passes que havia arribat a fer Espanya.
Ni tan sols al 15-M, deu anys enrere, estava tan clar com ara el rumb predemocràtic que ha encetat l’estat arran del procés sobiranista i les victòries d’Aznar i Rajoy. Els que érem encara joves aleshores havíem conegut una certa prosperitat econòmica als anys noranta i dos mil, i una certa obertura cultural i democràtica als vuitanta i noranta. Però, els joves d’avui només han conegut les crisis, financera i sanitària, i un estat-paret i il·liberal que ha crescut únicament en repressió, responent amb indiferència a les demandes populars en manifestacions de milions al carrer o en majories parlamentàries que reclamaven canvis, derogació de lleis conservadores o el dret a votar.
És aquest immobilisme d’una democràcia menguante el que indigna tant els joves, que no dubten a cremar contenidors. Els indignats de fa deu anys que ens vam mobilitzar a les places, també sense llençar un paper a terra ni cremar un sol contenidor, ens hem topat igualment amb aquest retrocés sociopolític que ens ha portat en alguns casos a deixar de banda lluites més avançades com la postcapitalista, per a retornar a una lluita prèvia, la dels drets civils que ens garanteixin que no serem perseguits ni colpejats amb les «defenses» policials per un tweet, una cançó o una protesta pacifica i ciutadana com la del 20 de setembre o el Primer d’Octubre. O acusats de terrorisme per tenir a casa una màscara d’en Jordi Cuixart o fer un tall de carretera com sempre s’ha fet. Es lògic, legítim, democràtic i necessari que tantes injustícies reiterades, abusives i enquistades a les institucions, que no canvien ni amb majories als parlaments, ni amb protestes pacífiques i mobilitzacions de milions, acabin amb saqueigs de comissaries i generant graus de violència que en un estat veritablement democràtic, serien sobrers i il·legítims.
Milicians anarquistes a la Via Laietana durant la Guerra Civil. [Arxiu LR.]
Les dretes espanyoles, que inclouen, per més que els Comuns s’entestin a voler-nos convèncer del contrari, el PSOE, un dels dos pilars imprescindibles del règim de bipartidisme de 1978 (i que avui acull la dreta catalana més rància i conservadora d’Unió), són les principals responsables dels carrers incendiats per aquesta involució judicial i institucional. Des dels temps d’Aznar, els grans poders del règim del ’78, als quals s’han afegit VOX i Cs, decideixen posar el fre i la marxa enrere a les poques conquestes assolides per l’Espanya dels anys vuitanta. Tant en el camp social i cultural com fins i tot en el religiós, amb condemnes per blasfèmia que ja crèiem fora del codi penal. Però, molt especialment, en l’econòmic i el territorial, guiats també per un fanatisme unionista i conservador de caràcter religiós, on trobem jutges autoproclamats en una mena de monjos guerrers, ungits en la croada per a preservar la unitat d’Espanya dictada per Déu a l’hora d’organitzar la Galàxia, que converteix també en heretgia el seu qüestionament. Igualment, aquesta Inquisició, condiciona la llibertat dels sobiranistes a un penediment i una reinserció a l’unionisme que són inèdits i vergonyants en l’administració del dret a tot estat modern. Un unionisme que es fa dir constitucionalista, quan són a la Constitució el que un gihadista és a l’Alcorà: fanàtics que en fan una interpretació a la carta, molt allunyada de l’esperit de la lletra de Mahoma, i que no admet ni tan sols la tímida descentralització de les autonomies, que diuen que fa d’Espanya el país més descentralitzat del món. En una altra de les recurrents autoafirmacions, com ser una «democràcia exemplar», amb què es prova de combatre la crua realitat, que afirma tot el contrari.
Aquestes dretes convençudes, potser de tant veure toros, que amb repressió n’hi ha prou per acabar amb qualsevol problema i amenaça d’avenç social, recullen ara els fruits de tanta desídia democràtica, que en el cas català ja ve, com a mínim, del 2010, quan Catalunya es convertí en l’única regió d’Europa governada per un estatut que no ha votat la ciutadania, essent aquest el veritable inici de la fallida democràtica de l’Estat, que només ha pogut tirar de repressió per a provar de corregir els inevitables desajusts de legitimitat que se’n deriven. Dretes neo-franquistes que han deixat clara la seva voluntat de reprendre i mantenir les conquestes polítiques assolides per Franco, que avui requereixen menys repressió. Perquè el rècord mundial de 40 anys de feixisme i de terrorisme d’estat que seguiren a una terrible Guerra Civil, ja van permetre assolir el seu propòsit: eliminar físicament l’oposició, en un estat ultraconservador, autoritari i centralista que exercí una veritable selecció genètica inversa: assassinar o expulsar del país les persones més sàvies, valentes i compromeses, o fins i tot els millors pintors, poetes, músics i pensadors, com Picasso, Miró, Lorca o Casals. En les seves paraules: matar la intel·ligència.
Les revoltes per l’empresonament de Pablo Hasél han estat l’espurna que han encès les flames dels contenidors. [Foto: @ErnestoEkaizer.]
La dreta espanyola no s’arronsa a recordar-nos que d’alguna cosa ha servit el que encara avui és una anomalia planetària: la consolidació, acceptació internacional, normalització i completa amnistia d’una victòria militar i una llarga dictadura feixista. Parlen diàriament, de manera explícita o no, com els seus legítims hereus, reclamant-se desvergonyidament com els veritables i únics propietaris de l’estat; indignant-se quan altres corrents polítics participen del poder, ja siguin sobiranistes o esquerres transformadores. Un règim de bipartidisme semblant al d’altres democràcies oligàrquiques, limitades o del segle XIX, que no permet a aquestes altres forces polítiques entrar als cercles cortesans, a la Comissió de secrets d’estat, o en l’elecció dels jutges. I que considera una traïció al règim i a la pàtria que se’ls concedeixi cap quota de poder o puguin negociar reformes. Excloent-los de la construcció política d’Espanya, alhora que són imprescindibles i no poden faltar, sota amenaça de violència policial o militar, a l’hora d’omplir les arques del regne amb els tributs del treball. El que és tan vàlid per a les nacions històriques violentament incorporades, assimilades i retingudes, com per a les classes populars de tot l’estat. És a dir, tant per a la perifèria nacional com per a la perifèria social i econòmica de la cort. No només Espanya ens roba, un lema polèmic però cert des de pel cap baix 1640, sinó que l’oligarquia de Madrid roba a la resta d’espanyols i regions de l’estat. Centralisme, especialment en un estat tan divers i asimètric, vol dir manca de democràcia política, però també econòmica, de redistribució, de presa de decisions o fins i tot d’inversions públiques, que responen als mateixos criteris religiosament nacionalistes, enlloc d’econòmics, com en el despropòsit dels AVE.
L’eslògan tan habitual de «la Constitución que nos dimos entre todos» és, en sí mateix, revelador d’aquest llast feixista. Perquè, a diferència de països amb casos semblants, inclou al feixisme que suposadament deixàvem enrere, fent que continuï present en una altra de les anomalies que fa que Spain sigui different. Una victòria que fou només possible gràcies a l’ajuda entusiasta i decisiva de Hitler i de Mussolini, i els seus bombardeigs sobre la nostra societat. I la traïció estalinista i de les democràcies europees, que van preferir durant i després de la guerra el feixisme espanyol a la revolució anarquista, comunista o ni tan sols a una república progressista. I que és part de la problemàtica que té avui no només Espanya i Catalunya, sinó també Europa, ja que permet a aquestes dretes presents a l’EuroParlament, enarbolar dia a dia el que consideren els seus drets eterns i inalienables: el dret a dominar-nos i sotmetre’ns. Principis que situen molt per sobre dels valors democràtics, sense voler entendre que és una opció política, propera a la ultradreta, i no una qüestió de dret. Encara que altres sistemes judicials europeus més avançats els ho recordin regularment. I en fer-ho degraden els estàndards democràtics d’Europa i per tant del món sencer.
Tot això fa que puguem afirmar que l’Espanya d’avui, en allò essencial, és un règim neofranquista. Que féu una reforma i no una ruptura del règim, i que a mida que pot, va recuperant els poders polítics allà on els havia perduts —com en el vot, empresonant o assetjant amb policia política l’oposició. I consolidant-los i fent-los de pensament únic i autoritaris allà on mai no els havia perdut, com l’exèrcit, que avui vota en massa a Vox, la policia, la judicatura, la política bipartidista i bona part de la premsa de la capital del regne. Una deriva retrògrada i reaccionària que revela Espanya com un dels models singulars i exemplars a nivell mundial de contrarevolució neoconservadora i ultranacionalista, que va fins al límit del que li permet fer un estat democràtic.
El més preocupant és que no es tracta només d’una involució institucional o dels partits, sinó que, malauradament, també, ho és social i cultural de bona part de la població espanyola, com es reflecteix en un vot majoritari a Vox, Cs i PP, sobretot si aïllem el vot de les nacions perifèriques. Malgrat que les protestes s’han estés a tot l’Estat, malauradament no es tradueixen prou en un vot a Podemos, que —tot i ser més homologable a ERC que a les CUP a Catalunya, molt més a l’esquerra—, és l’única força progressista i plenament democràtica del conjunt de l’Estat.
L’odi de bona part de la població espanyola cap a Catalunya i/o la seva singularitat i voluntat secular i legítima d’autogovern, malgrat la generositat que ha tingut amb la resta de l’Estat durant segles en tributs i en acollida de ciutadans que escapaven de la misèria econòmica i cultural dels seus llocs d’origen, sotmesos per la mateixa oligarquia que sotmet Catalunya, ha tornat a despertar i envalentonar un franquisme que reposava com pols sobre la bastida de tot l’estat, prest a ser ressuscitat si els temps ho demanaven. I que, també malauradament, inclou una part important de la immigració espanyola a Catalunya, tant la de Pedralbes com la de Badia del Vallès, el votant principal de Vox al país. Un odi esperonat des d’una premsa també convertida en pamflets del poder central, que es distingeix ben poc de la premsa de partit únic de països amb escassa qualitat democràtica, i que ens recorda que l’atac o el domini de Catalunya és, com digué Calvo Sotelo amb el seu «antes roja que rota», el veritable anatema del franquisme i de l’actual règim. Com també deixà clar Franco al seu successor al llit de mort, com hem pogut saber recentment per la premsa estrangera. Una repressió redoblada perquè és també aquí on trobem, tant avui com el 1640, el 1700, el 1922 o, especialment, el 1936, l’esquerra revolucionària més organitzada, preparada, conscient i ferma. L’anticatalanisme exacerbat pel procés, ha arrossegat la resta d’actituds reprovables de Vox com la xenofòbia o el masclisme. Mentre el sobiranisme català creix per l’esquerra, l’unionisme creix per la ultradreta.
Però, tot i que molts dels joves que avui surten al carrer provenen, també, de la lluita del sobiranisme català, la majoria de protestes van més enllà, i es dirigeixen a aquesta capacitat del règim espanyol de no modificar-se, de ser un búnquer davant les demandes populars, el progrés i l’alineament amb l’Europa democràtica, de la qual Espanya se n’està despenjant per apropar-se a altres models de democràcia limitada, oligàrquica i ultranacionalista com Turquia o Rússia. On no s’ofereix als ciutadans ni les llibertats polítiques, ni el benestar econòmic que els pertoquen en una societat que, malgrat tot, encara se situa entre les vint economies més riques del mon. Una oligarquia central parasita l’estat i la societat espanyola, com ja va denunciar Azaña, i ofega tot avenç democràtic, de distribució del benestar social o de descentralització.
Com tantes vegades s’havia dit, vindrien primer pels independentistes, bascos i catalans, que som, no hi ha dubte, la principal oposició al règim del ’78, corcat però dempeus. I després pels altres, com l’esquifida esquerra espanyola, els republicans o els artistes crítics, com Valtonyc o Hasél, que és igual de critic amb la política sobiranista i és militant comunista que, com sabem, són més d’enviar tancs a les nacions sense estat que no pas defensar-les. El que ens dóna als sobiranistes un cert respir com a anatema a demonitzar des de Madrid. Això ha permès unir els punts per fer un dibuix ben nítid als que encara no ho veien clar, que mostra com la mateixa força que ofega drets nacionals és la que ofega drets civils, socials i econòmics.
La dreta espanyola, tan solidària amb l’oposició veneçolana, aquesta sí, violenta i colpista, amb desenes de morts al seu haver, o amb la russa, com Nalvalnik, a qui amenacen amb una pena de presó d’un terç de la dels sobiranistes catalans, és la veritable responsable de la desesperança i l’enuig d’un gruix rellevant de la població i, en especial, dels joves, que veuen que, mentre els seus pares podien ballar ska de Kortatu al ritme de Sarri, Sarri, Sarri, un escriptor i membre d’ETA, els seus rapers avui no poden dir que els Borbons són uns lladres, quan els Borbons són uns lladres. Tampoc no poden progressar econòmicament, per més estudis que tinguin, si no és anant a l’estranger, ni vehicular políticament les seves demandes. Que són, per cert, molt bàsiques comparades, per exemple, amb les que fa un segle tenien el 80% dels treballadors sindicats a la CNT a la Catalunya pre-revolucionària, que aspiraven al comunisme llibertari. Ara, ben lluny d’un programa tan ambiciós i elaborat, ni tan sols en el pla teòric, reclamen només la democràcia per la qual crèiem que ja havien lluitat els nostres pares i avis. I que els fruits d’una societat pròspera i industrial arribin també a les majories socials, enlloc de quedar retinguts a una reduïda oligarquia, que no admet crítiques ni sàtires, que està parapetada darrere els jutges, i que en poc es distingeix de les que manaven fa un segle.
Avui les dretes espanyoles ens recorden que la Transició —o més aviat traïció o transacció— va ser un mer rentat de cara del règim, que deixà un cap d’estat igual d’intocable i les mateixes oligarquies, impunes i enriquides pels seus crims de postguerra i durant 40 anys, com la família Ramonet o Lara, de l’Editorial Planeta. O casos extrems com el de Florentino Pérez, que malgrat haver provocat ni més ni menys que terratrèmols amb els seus negocis, rep indemnitzacions de l’erari públic. O les condecoracions a torturadors com Billy el Niño o Galindo, que com Franco, moren plàcidament al llit envoltats d’honors, medalles i dobles pensions, quaranta anys després de la fi del feixisme. O la negativa a dur a terme una veritable investigació i depuració de la mal anomenada policia patriòtica, que té poc de patriota i molt de política, il·legal, fanàtica i nacionalista, amb dècades actuant per als dos grans partits. O el cas de Hasél, que és a presó per dir que els Borbons roben, mentre el rei emèrit, amb casos de corrupció milmilionaris que coneixem gràcies a la premsa i fiscalies estrangeres, es fuga a un estat que, a diferència de Bèlgica, no comparteix un model democràtic. Amb un bipartidisme que bloqueja les comissions d’investigació que aquí s’han fet per als Pujol, a qui la premsa espanyola ha dedicat milers de titulars inflamats que contrasten amb la discreció, la tebiesa i les mitges veritats amb què es tracta el que fou cap d’estat durant tres dècades, col·locat a dit per Franco.
La recurrent comparació de la dreta espanyola entre el procés i el 23F, ens ve a dir que si és per espanyolisme i conservadorisme, es passa per alt el fet d’usar tancs i amenaçar de mort, pistola en mà, als diputats. Mentre que si és per sobiranisme català o basc, s’agreuja i s’il·legalitza el que crèiem que era un dret legítim a la protesta pacífica. Es demostra, doncs, que es tracta d’un estat confessional i militant en la unitat, el centralisme i el conservadorisme, que situa molt per sobre de la justícia, la democràcia, l’evolució social i el propi sentit comú.
Malauradament, el fet de ser gairebé una colònia, fa que la protesta acabi enfrontant-se només a la policia catalana, que no està lliure de pecat i que, a mida que avancen els dies de lluita al carrer, també dóna motius de queixa, però són peons molt allunyats dels veritables centres de poder com l’alta judicatura, que capitaneja la involució. Això ha creat un interessant debat sobre la resposta policial, que un dels portaveus dels Mossos va expressar molt bé: »No es tracta de repensar el model policial, ni el d’ordre public, sinó el model de societat». En això, probablement des d’opcions contràries, coincideix amb els manifestants i amb bona part de la ciutadania. Perquè, en efecte, està en debat quin model de societat volem. El problema és si existeixen o no els mitjans per a vehicular aquestes demandes. Sembla que no, que l’estat és un carreró tancat sense sortida, un cul de sac sense horitzons, on part de la resposta consisteix a mantenir a 600 km els centres de poder del principal nucli de protestes i revoltes, Madrid i Barcelona, en un estat bicèfal on la protesta aquí, enlloc de veure’s com protesta de ciutadans espanyols, es presenta com aldarulls a terres llunyanes, en una mena de colònies interiors que ja se sap que estan habitades per bàrbars, àcrates i ingovernables. Però, on tot torna al seu curs amb la mà dura exercida per una policia catalana que ha de respondre alhora, i aquí rau el nucli del conflicte actual, a les sensibilitats polítiques expressades per la societat catalana al seu Parlament, i al poder de la capital del Regne, del qual són en última instància un cos policial propi com ho és la Guàrdia Civil. Un escenari que arribà a la màxima tensió i contradicció l’any 2017.
Una furgoneta de la Guàrdia Urbana crema a la Rambla de Barcelona durant les protestes. [Foto: Jordi Borràs | Tot Barcelona.]
Aquest és un dels majors esculls per a una bona resolució de l’actual revolta arran del cas Hasél: que on es prenen les decisions sobre quin model de societat volem no és aquí si no a Madrid, de qui som una llunyana regió perifèrica amb no prou població com per a decidir res a nivell estatal. I quan provem de fer-ho des del Parlament limitat, amenaçat i acorralat que tenim, ja sigui amb lleis que liberalitzen el consum de cànnabis, que protegeixen famílies de la pobresa energètica, o que graven més a les indústries nuclears i un llarg seguit de lleis socials, fruit d’un tarannà sempre més progressista i cooperatiu que a Espanya, per més que pugui sonar políticament incorrecte, són tombats a Madrid. Es crea, doncs un argument polític de pes que, de nou, els Comuns s’entesten a no voler entendre: sense sobirania, ja sigui completa o confederal —tan utòpic com la independència—, no hi ha polítiques públiques del Parlament que valguin, tant en el pla nacional i territorial com en el social, econòmic, laboral, ecològic, energètic o d’infraestructures.
Amb aquestes retallades de drets i el bloqueig a polítiques que no responguin a una línia conservadora, oligàrquica i nacionalista central, aquesta dreta espanyola diu a aquests joves que no val la pena fer política si va més enllà dels seus límits i directrius, que tot està «atado y bien atado». Al que responen, «entesos, donc,s fem revolta i revolució al carrer, a veure qui guanya, si els jutges o els tumultos», de moment està clar que guanya qui és capaç d’empresonar i pegar. Però, la història és plena de moments de no retorn, on el que semblava una bastida sòlida es desfà com un terròs de sucre. I la cooperació de les majories socials amb el règim deixa de donar-se de la nit al dia, fent-lo insostenible i provocant la seva caiguda en qüestió de dies, on cremen molt més que una dotzena de contenidors.
De moment, els Mossos no paren de plorar, víctimes com són d’aquesta contradicció sistèmica per la bicefàlia no reconeguda de l’Estat. Que porta els manifestants catalans a haver-se d’acontentar amb els objectius que tenim a tir de pedra, mai més ben dit, com els Mossos, l’infame monument a la tortura de Via Laietana, o les delegacions de govern espanyol a Catalunya, enlloc de l’Audiència Nacional, hereva directa del franquisme, el TC, la falsa premsa o els refugis del franquisme i de l’Opus a Madrid. Que permeten atacar i insultar jueus, catalans, comunistes, homosexuals o dones, però mai al rei, a la Guàrdia Civil o l’exèrcit, com en tot sultanat autoritari. I que tenen la desvergonya, inclús, de protegir-se de la legitima crítica ciutadana amb lleis creades per a protegir col·lectius vulnerables, quan estan més armats militarment, econòmica i periodística que ningú altre.
Potser seria bo, molt més que apedregar comissaries, que els Mossos fossin comandats per un conseller d’Interior de les CUP, malgrat que sigui improbable que entrin al Govern i, en aquest cas, més encara, que sigui per a rebre la cartera d’Interior. Amb en Saura ja es jugà al joc de posar-lo al comandament de la repressió dels seus votants, però amb la CUP aquesta operació resultaria massa perillosa per al poder. Tot i que ajudaria —igual que Saura impulsà canvis importants al cos— a fer la necessària depuració de feixistes i violents. Els i les policies tenen tot el dret a votar per partits conservadors i espanyolistes, sobretot sabent que bona part de la Brimo prové de la Guàrdia Civil, però no tenen cap dret —és il·legal i exigeix una depuració com la que es va fer a Alemanya—, que no acatin i discuteixin les ordres dels seus caps polítics, i més encara per ideologia. Perquè, si no, seríem en un estat policial, i no és això el que diu la tan venerada Constitució. O inclús que amenacin amb fer-se ingovernables, com en un comunicat recent d’un sindicat de Mossos, quan són 17.000 homes i dones armats! Això sí que seria una veritable sedició. Ells estan tan sotmesos a les lleis i als rumbs del país que es derivin dels mandats polítics escollits democràticament, com la resta de ciutadans i treballadors públics. Que volen fer vaga? Que la facin. Ara que som en temps de revoltes, potser seria una bona ajuda per a un veritable assalt dels poders del país, com ha fet tantes vegades Catalunya.
Sant Antoni abat o Antoni el Gran o Antoni d’Egipte
Es calcula que, actualment, el 13 % de la població d’Egipte és cristiana, principalment ortodoxa copta. Ara bé, com passa sempre amb l’inútil sàpiens en la interpretació de les bondats divines, el personal amb sotana o gel·laba es discuteix fundant ordes religiosos «com les cabres cagallons». A Egipte, 21 ordes cristians. Sembla que va ser l’apòstol Marc l’introductor del cristianisme a Egipte. Durant el viatge vam visitar molts monestirs entre el Caire i Alexandria. L’islam va arribar i es va anar imposant, i actualment els cristians tenen molts problemes.
La paraula copte vol dir ‘egipci’, com la paraula sàhara vol dir ‘desert’. Bé, quatre fotos del monestir de Sant Antoni que vam trobar després de travessar les muntanyes que separen el Nil del mar roig. Després de vorejar el mar uns centenars de quilòmetres, vam trencar en direcció nord-oest i vam trobar l’edifici al peu d’una cinglera. Una petita font d’aigua donava vida al monestir i servia per regar les hortes. Diuen que és el monestir més antic d’Egipte.
Sant Antoni era un personatge especial perquè va fer allò que fan els sants: als 19 anys ja va repartir els seus béns. Tenia una mala salut de ferro degut a la dieta dura que s’imposava, però diuen que va viure 105 anys. Això explica sant Anastasi, bisbe d’Alexandria, que va escriure la seva vida.
Ja sabem que la vida dels sants i les santes és complicada. Si actualment llegim la vida de Josemaría Escrivá de Balaguer, ara ja sant, també hi veiem que, en realitat, va ser poc més que el fundador d’una secta seguida per dogmàtics que fan molt mal, com totes les religions.
Bé, sant Antoni sí que té una cosa bona: és el patró dels animals de peu rodó i, per extensió, de molts animals. Diu la llegenda que va guarir un porc, i que l’animal va decidir acompanyar-lo tota la vida.
Al monestir, els frares ens van acollir i ens vam partir un pa rodó pla com una hòstia gegant i vam celebrar un sant dinar.
Fet i fotut, entre sant Antoni, Akhenaton, Kheops i sobretot la faraona Cleòpatra, d’Egipte se’n pot treure molt de suc. De fet, els sàpiens som més egipcis que grecs o romans, i amb sotana o gel·laba, sempre acabem fent el ridícul.
Laura Vidal (Barcelona, 1998), és graduada en Batxillerat Artístic als Jesuïtes de Sarrià-Sant Ignasi, de Barcelona, i, actualment, estudia el 4t curs del grau d’Arqueologia a la Universitat de Barcelona. A més de voluntària a l’hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, l’any 2015, i en l’orfenat-escola de Ghana l’any 2016, també ha fet tasques en diverses excavacions arqueològiques, com l’assentament Ibèric de la Timba de Santa Bàrbara, Castellet i la Gornal [Penedès, 2017]; la cova neolítica de la Guineu, Sant Martí Sarroca [Penedès, 2018]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2018]; la cova de Can Figueres, Begues [Baix Llobrega, 2019]; la cova de Can Sadurní, Begues [Baix Llobregat, 2019]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2019]; i, la cova llarga, Subirats [Penedès, 2021]. També, té el títol de busseig amb una estrella de la FEDAS-CMAS (2021) i ha fet diversos cursos sobre els misteris de l’Egipte faraònic.
Bastó decorat perforat amb forma fàl·lica de la Cueva del Pendo. [Font.][Un estudi de Clàudia Masó.]
La peça d’art moble exposada al Museu Arqueològic de Catalunya —que presentaré i analitzaré— és el bastó perforat decorat amb forma fàl·lica de la Cueva del Pendo, a Escobedo [Cantàbria], i pertany al Magdalenià (20.000 – 13.700 BP).
Anàlisi tècnica
El suport que es va utilitzar per a la realització d’aquesta peça va ser una banya de cèrvid, per tant, és un suport moble. No es va aprofitar la morfologia del suport per donar volum, però si que sembla que varen condicionar la superfície prèviament a la decoració. La banya va ser tallada per donar-li una morfologia predeterminada, a més de fer-li la perforació i la línia marcada que hi ha a l’extrem esquerra, també dona la impressió que podria haver estat polida. La tècnica extractiva que es va utilitzar per donar forma a les diferents figures representades en el bastó perforat decorat va ser el gravat, mitjançant la tècnica de la incisió, segurament amb ferramentes apuntades com el burí.
En aquest bastó hi ha tres tipus de traços; el traç simple, el qual és el dominant i el que s’utilitza per a la majoria de la decoració; el traç repetit, que segurament va ser utilitzat per a realitzar les línies mes o menys rectilínies que van de l’extrem esquerra de la peça fins al morro d’un dels cèrvids que hi ha representats i, finalment, el traç compost; aquest es localitza a la part superior de la peça i a sobre la perforació, tot i que aquest últim també podria ser de traç repetit ja que tenen una profunditat considerable. Aquest bastó decorat perforat amb forma fàl·lica va ser localitzat a l’interior d’una cova.
Anàlisi formal i temàtic
La tipologia dels motius representats en aquest bastó són majoritàriament figuratius, concretament zoomorfs, però també no figuratius, ja que hi ha línies, ratlletes i motius en forma de X.
Els motius figuratius són dos caps aïllats de cèrvids, localitzats al centre del bastó. La direcció en la que estan gravats és l’esquerra i el seu pla de representació és horitzontal, encara que amb un punt de obliqüitat ascendent. La dimensió dels motius figuratius en relació a la grandària de la peça és considerable, ja que ocupen tota la part central del bastó, encara que hem de tenir en compte que la figura zoomorfa que està ubicada a la part més inferior és més gran degut a que el cap està íntegre i l’altre no. Les proporcions anatòmiques són les ideals, potser ressaltaria la dimensió dels ulls, que són força grans, però tan el morro, les orelles i el cap en general es cenyeixen a les dimensions reals dels cèrvids.
En aquest cas no s’observa pràcticament animació envers les figures zoomorfes, només destacaria la posició de la boca, la qual està una mica oberta, del segon cap de cèrvid, és a dir, el que està superposat al primer. Si aquesta obertura de la boca fos intencionada, podríem parlar d’animació segmentària.
Tampoc no s’intueix cap tipus d’actitud, per tant podríem dir que tenen una actitud estàtica. No sembla que estiguin morts. La perspectiva dels caps és normal o uniangular, ja que només hi ha un únic punt de vista. Finalment, en relació al modelat anatòmic, es veu com el cap és naturalista amb trets facials, ja que hi ha totes les parts ben diferenciades. La morfologia del cap es semitriangular, la mandíbula del primer cap de cèrvid es veu subtilment diferenciada, el morro, boca i ulls dels dos cèrvids estan molt ben representats i les orelles també.
Els motius no figuratius d’aquesta peça els podríem classificar com a signes, ja que són línies rectes, ratlletes contínues i signes en forma de X. El pla de representació de les línies rectes i les ratlletes és horitzontal, encara que hi ha dos línies rectes a l’extrem esquerra de la peça que estan disposades verticalment i una altre més gruixuda obliquament. Finalment, el pla de les «X» és oblic ascendent o descendent, no es pot saber. Les dimensions d’aquests motius no figuratius són petites, l’únic que ressaltaria són les línies rectes horitzontals de la meitat esquerra de la peça, les quals son considerables.
Pautes de composició i addició
En aquest bastó perforat decorat hi ha dos caps de cèrvids, els quals ocupen el centre de la peça. A sobre d’aquests hi trobem un seguit de ratlletes, que sembla que formin una mena de serrell i, a sobre la perforació de la part dreta de la peça també n’hi ha, tot i que una mica diferents. A l’extrem esquerra hi ha cinc signes en forma de «X» disposats de costat i en oblic. En aquest mateix extrem també hi ha dos línies rectes disposades verticalment, una línia recte més gruixuda disposada obliquament i, finalment, dos línies rectes horitzontals, una de les quals va des de la punta de l’extrem esquerra fins pràcticament el morro del primer cap de cèrvid, i l’altre línia horitzontal travessa tot el cap.
Els motius figuratius que hi ha en aquesta peça decorada formen una composició escènica, però pel que fa a la resta de motius no. La seva distribució és intensiva i també hi ha una superposició dels dos caps de cèrvids, els quals donarien una forma de perspectiva de grup. Aquests últims serien fonamentals a la decoració i la resta de motius podrien ser complementaris. La ordenació dels caps és paral·lela, consecutiva i simètrica, igual que els motius en forma de «X». Les ratlletes estan ordenades lineal i consecutivament i també de forma simètrica, en canvi, les línies rectilínies verticals i horitzontals estan ordenades de forma divergent i asimètricament.
Marc cronològic
El bastó perforat decorat amb forma fàl·lica de la Cueva del Pendo correspon al paleolític superior, concretament a la cultura Magdaleniana, que va des dels 20.000 BP als 13.700 BP. Aquesta cultura és característica per la qualitat i varietat de la seva industria òssia, de la qual n’hi ha molta de decorada, per tant, és una cultura rica en art moble sobre os.
Significació i singularitat de la peça en el seu context cronocultural
Aquesta peça d’art moble se l’anomena bastó perforat decorat amb forma fàl·lica, encara que sovint se l’hi atribueix el nom de «bastó de comandament». Se l’hi ha donat moltes interpretacions, tot i que no se sap del cert la seva utilitat. Es creu que podria servir per redreçar les puntes de fletxes o útils ossis o de banya mitjançant la calor. Aquesta forma fàl·lica és pròpia del magdalenià, normalment acompanyada de decoració amb motius figuratius, concretament animals. Una possibilitat és que el motiu pel qual les decoracions que es solen plasmar en aquest tipus de peça són força sofisticats és perquè la vida útil d’aquest objecte moble és més prolongat que d’altres.
S’han trobat més «bastons de comandament» al nord de la península, de fet a la mateixa cova se n’ha trobat un altre, però el més conegut és el bastó perforat o de «comandament» de la Cueva del Castillo (Cantabria).
