Jordi Remolins (Ripoll, 1970). Aquest jove escriptor ripollès es defineix ell mateix com a «mecànic de bicicletes per imperatiu vital, pseudo-periodista, escriptor autoeditat, psicòpata frustrat i onanista a estones perdudes».
També, el podeu seguir en aquesta xarxa social i conèixer alguns dels molts projectes en què participa. Aquí hi trobareu unes més àmplies referències.
[Text i veu de Gabriel Salvans.]
a Joan Perucho
Naturalment vull provocar
Onofre de Dip, a refer
la sopa d’all altra vegada,
que de segles ha té tastada
i païda de mal profit
de Morella al coll de Merolla,
en hostals de taula endreçada
o en corriols de mitjanit
o museus de porta tancada.
Que tenim un altre vampir
de mala jeia fent la guitza.
I sigui amb màgia d’alls,
ceba, tomàquet, amanites
en amanides, ous de reig,
vi o arròs amb camagrocs;
a poc dies d’anar a dalt
i dinar amb tota la colla,
siguem mitja o dotzena i mitja,
l’hem de fer fora corrents.
Que vull veure tensos i nus els pits
i el somriure als ulls i als llavis
i un bon pom d’herbes remeieres,
i petons i abraços, reflexos
a dojo al pantà de sant Ponç.
Miracles de la llum a l’aigua.
11 d’octubre de 2020
[Imatges i text de Nan Orriols.]
Parlem de magrebins. Sí. Magreb significa «nord».
Berber prové de la paraula llatina barbarus, «bàrbar», mentre que el poble mateix s’autoanomena amazigh, en català, amazic (persona lliure).
Els imazighen es troben al nord (Magreb) d’Àfrica, des de l’oasi de Siwa a Egipte fins a Mauritània i Burkina Faso. Sumen, entre tots els països, 38 milions d’habitants.
Els que viuen a les muntanyes del Rif (al Marroc), al gran Atles o els tuaregs del desert, tots són amazics. Parlen la mateixa llengua amb diversos dialectes. Molts no coneixen l’àrab. Són molt acollidors.
Els moments passats amb ells els recordarem sempre. Parlàvem i preníem molt te. Menjàvem tagín. Rèiem molt. De fet, tots seríem millors si fóssim imazighen, «persones lliures».
[Text i veu de Nan Orriols.]
L’Església inscriu com a propietats pròpies parròquies, rectories i terrenys. A Vic, ara inscriurà la Catedral i el Palau Episcopal. El cardenal Omella de Barcelona és absolutament contundent i es mostra al costat del rei i del Gobierno de España en el tracte als presos polítics i els exiliats independentistes. Ell defensa el concordat, defensa la Corona espanyola que va anar a colonitzar i saquejar Amèrica. Defensa els diners.
L’Església és molt semblant a la Guàrdia Civil, el cos més dogmàtic de la monarquia franquista actual, per aconseguir els seus objectius. Fan informes falsos, acusacions falses i proves falses. L’important és aconseguir el seu objectiu encara que això representi que les persones estiguin anys a la presó.
Uns amenacen amb la violència de les armes; l’Església, amb la violència de donar suport als violents. Sempre ha estat així, aquí i a Amèrica. No és veritat que l’Església tingui missioners que van a ajudar els pobles indígenes. No és veritat. Equivocadament o no, van a colonitzar-los. El resultat sempre és un desastre.
Bé, l’ara ja general Pérez de los Cobos i el cardenal Omella, mantenint una estètica impecable de mitra i tricorni, poden celebrar tranquils el 12 d’octubre. Persones com ells són els que fan que el món no pugui acabar les llàgrimes.
Ara just fa un mes, a finals de setembre, vaig participar com a ponent en la POLLEN Biennial Conference, la tercera edició de la conferencia internacional en ecologia política (Political Ecology Network-POLLEN). Aquest any l’edició girava al voltant del títol: «Naturaleses disputades: poder, possibilitat, prefiguració» (Contested Natures: Power, Possibility, Prefiguration). Durant quatre dies, més de 1.000 persones d’arreu del món vam estar interaccionant per mitjà d’una plataforma virtual, degut a allò que totes ja sabeu.
El que potser no totes sabeu, però, és que és això de l’ecologia política, i em sembla fonamental i revolucionari compartir amb vosaltres aquesta concepció de la realitat ens els dies que corren, ja que ens fa entendre millor el perquè i el com de les coses que passen i fa sentir-nos més part d’aquest tot planetari, un pas més per a enderrocar aquestes idees neoliberals individualistes i d’explotació i depradació dels recursos finits d’aquest planeta Terra.
Si cerquem ecologia política en un buscador la primera entrada, de la Wikipèdia, ens diu que «l’ecologia política és l’estudi de les relacions entre factors polítics, econòmics i socials amb problemes i canvis ambientals. L’ecologia política es diferencia dels estudis ecològics apolítics per polititzar els problemes i fenòmens ambientals».
L’ampli abast i la naturalesa interdisciplinària de l’ecologia política es presta a múltiples definicions i enteniments. No obstant això, Raymond L. Bryant i Sinéad Bailey van desenvolupar tres supòsits fonamentals en la pràctica de l’ecologia política:
A més, l’ecologia política intenta proporcionar crítiques i alternatives en la interacció de l’entorn i els factors polítics, econòmics i socials. Paul Robbins afirma que la disciplina té un «enteniment normatiu que probablement hi ha millors maneres de fer, menys coercitives, menys explotadores i més sostenibles» (Robbins, 2011.)
A la pràctica, l’ecologia política es pot utilitzar per a informar als responsables polítics i a les organitzacions de les complexitats que envolten el medi ambient i el seu desenvolupament, contribuint així a una millor governança ambiental. Cal entendre les decisions que prenen les comunitats sobre l’entorn natural en el context del seu entorn polític, la pressió econòmica i les regulacions de la societat per aprendre’n i mirar com les relacions desiguals a les societats i entre elles afecten al medi natural, especialment en el context de la governança d’aquests espais.
El que no se’ns explica, normalment, en les definicions del diccionari és que l’ecologia política és també una manera de veure el món, una perspectiva, unes ulleres amb un filtre de justícia climàtica i social, i si n’estenem les fronteres arribem a l’ecologia política feminista que —juntament amb l’ecofeminisme— conformen el marc teòric, d’ideals i de valors, que m’han format, tant personalment com professional.
Molta gent, quan sent a parlar d’ecofeminisme s’imagina la cara de Vandana Shiva, una pionera a desenvolupar aquestes idees. Conjuntament amb Maria Mies van publicar al 1993 el famòs llibre: Ecofeminsme (Mies & Shiva, 1993).
Vandana Shiva va ser una de les primeres a mostrar el deteriorament de les condicions de vida de les dones rurals pobres del seu país, l’Índia, a causa del «mal desenvolupament», un desenvolupament colonitzador que acaba amb el cultiu de les hortes de subsistència familiar, arrasa els boscos comunals i anihila la biodiversitat. Aquestes dones, de cop, es veuen obligades a caminar quilòmetres per a cercar la llenya que abans trobaven al costat del seu poble i emmalalteixen a causa de la contaminació per pesticides. Elles coneixen la cara sinistra de la «modernització» (Shiva, 1995). Solen acabar vivint amb els seus fills en els barris de barraques de les grans capitals de l’anomenat Sud. No obstant això, en ocasions, són protagonistes d’aquesta resistència i d’aquestes lluites (Shiva, 2006) que Joan Martínez Alier (2009) ha anomenat «ecologisme dels pobres» (Puleo, 2009).
Però, l’ecofeminisme o, més aviat, els ecofeminismes —en plural, perquè n’existeixen diverses corrents— no impliquen, com diu la nostra sàvia Alicia Puleo (2009), l’afirmació que les dones estiguin de manera innata més lligades a la natura i a la vida que els homes. Encara que algunes teòriques així ho han vist, des d’una perspectiva constructivista de la subjectivitat de gènere podem considerar que l’interès que, segons estudis internacionals, posseeixen les dones pels temes ecològics no és un mecanisme automàtic relacionat amb el sexe, sinó més aviat relacionat amb la seva construcció social. El col·lectiu femení no ha tingut, comunament, accés a les armes i ha estat tradicionalment responsable de les tasques de la cura de la vida més fràgil (infants, gent gran i malalts) i del manteniment de la infraestructura material domèstica (cuina, roba, etc.), tot desenvolupant, en termes estadístics, una subjectivitat «relacional», atenta als altres i amb major expressió de l’afectivitat. Quan aquestes característiques s’uneixen a una adequada informació i a una sana desconfiança cap als discursos hegemònics, es donen les condicions perquè es desperti el seu interès per l’ecologia.
Així doncs, no sé si és perquè sempre m’he sentit molt còmoda a la muntanya i al mig del no-res, o també perquè em bull la sang amb les injustícies, que amb els anys he anat trobant el meu espai polític d’acció, aplicable tant a la meva vida personal com a la professional. D’aquesta última, a continuació us faré cinc cèntims del que vaig presentar a la conferència de la qual us parlava a l’inici.
La nostra sessió, organitzada per les doctores Federica Ravera i Irene Iniesta, tenia com a títol: «La naturalesa disputada del canvi climàtic: convergència d’enfocaments feministes i descolonials per explorar la interseccionalitat i l’adaptació transformadora» (del títol original: The contested nature of climate change: convergence of feminist and decolonial approaches to explore intersectionality and transformative adaptation).
Aquesta sessió especial va pretendre resumir algunes de les propostes feministes i queer que actualment qüestionen els enfocaments d’adaptació al canvi climàtic, un tema que està molt a l’agenda política, tant dels «líders» (ho poso entre cometes perquè ja no crec que siguin líders de res, però perque la gent m’entengui…) polítics, com dels moviments socials.
Els estudis feministes de la ciència i els feminismes descolonials convergeixen en la denúncia de com l’enfocament positivista i tecnocràtic sobre el canvi climàtic no té en compte que aquest és un tema sociopolític i disputat de la investigació i l’adaptació és un procés sociopolític (Eriksen, Nightingale i Eakin, 2015). Aquest enfocament fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement (Mac Gregor, 2009). Recentment, les investigadores —i aquí m’estic referint a les persones investigadores, no només a les dones— defensem explorar nous marcs, disciplines, coneixements i metodologies per a descolonitzar la producció de coneixement (Buechler i Hanson, 2015).
A més a més, les noves ecologies polítiques feministes centren l’atenció en la interseccionalitat com a marc útil per a entendre experiències d’impactes, perills i respostes adaptatives al canvi climàtic altament diferenciades i contextuals (Arora-Johnson 2011; Resurrección, 2013). L’adaptació transformadora requereix accions que abordin la intersecció de sistemes de poder explotadors, incloses identitats queer i realitats viscudes, així com la concepció de gènere no binari. A més, la sessió explora múltiples alternatives per a canvis adaptatius transformatius als règims neoliberals, colonials i patriarcals dominants de veritat (coneixement), poder i acumulació que sorgeixen de les ecologies polítiques feministes i de les economies feministes.
Durant la nostra sessió vaig tenir el plaer de compartir de «ben a prop» —tot allò que les màquines i els poders «pandèmics» ens permeten— amb moltes investigadores que admiro, i per a mi va ser tot un plaer. Vaig poder exposar els primers resultats del projecte en què estic treballant —SEQUAL—, on observem des d’una perspectiva crítica feminista els discursos prevalents, tant a nivell institucional com de moviments socials, sobre canvi climàtic, per tal de proposar maneres altrernatives d’entendre i afrontar aquesta emergència que, si no actuem en la bona direcció, acabarà amb totes nosaltres.
I quina és aquesta bona direcció? Estigueu atentes a les seguents publicacions ?:
Arora-Jonsson, S. (2011). «Virtue and vulnerability: Discourses on women, gender, and climate change». Global environmental change, 21(2), 744-751.
Bryant, R. L., & Bailey, S. (1997). Third world political ecology. Psychology Press.
Eriksen, S. H., Nightingale, A. J., & Eakin, H. (2015). «Reframing adaptation: The political nature of climate change adaptation». Global Environmental Change, 35, 523-533.
Hanson, A. M., & Buechler, S. (2015). A Political Ecology of Women, Water and Global Environmental Change.
MacGregor, S. (2009). «A stranger silence still: The need for feminist social research on climate change». The Sociological Review, 57, 124-140.
Martínez Alier, J. (2009). El ecologismo de los pobres. Conflictos ambientales y lenguajes de valores. Icaria Antrazyt. Barcelona.
Mies, M., & Shiva, V. (1993). Ecofeminism. Zed Books.
Puleo, A. (2009). «Ecofeminismo: la perspectiva de género en la conciencia ecologista». Claves del ecologismo social, 169-172.
Resurrección, B. P. (2013). «Persistent women and environment linkages in climate change and sustainable development agendas». In Women’s Studies International Forum (Vol. 40, pp. 33-43). Pergamon.
Robbins, P. (2011). Political ecology: A critical introduction (Vol. 16). John Wiley & Sons.
Shiva, V. (1995). «Abrazar la vida. mujer, ecología y desarrollo», trad. Instituto del Tercer Mundo de Montevideo (Uruguay), Madrid, Cuadernos inacabados, 18, Ed. Horas y Horas.
Shiva, V (2006). Manifiesto para una democracia de la Tierra. Justicia, sostenibilidad y paz, Paidós, Barcelona, 2006.
La història de les nostres biblioteques no deixa de ser un fet singular. Promogudes per l’Obra Cultural de la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, quan la meitat de la població era analfabeta, assoliren un nivell comparable a les de Gran Bretanya i els Estats Units. Malgrat les dificultats polítiques i els atacs contra la nostra cultura (dictadura de Primo de Rivera, Guerra Civil, dictadura franquista) el projecte es consolidà.
De manera força peculiar, el sistema de Biblioteques Populars va estimular i va donar sortida laboral a noies amb formació superior; també, es creà l’Escola Superior de Bibliotecàries i la formació continuada. Durant els anys més difícils, la creixent xarxa de biblioteques va ser refugi i centre de resistència cultural i, en moltes d’elles, s’hi impartien classes de català. La història és extensa i la podeu consultar en aquest vincle.
Malgrat tot, les nostres biblioteques són un model d‘èxit relatiu. En un país tan petit com el nostre disposem de cinc xarxes connexes: Biblioteques de la Diputació, Biblioteques de la Generalitat, Biblioteques Municipals, Biblioteques Universitàries i la Biblioteca de Catalunya. Fora d’aquestes xarxes hi ha les biblioteques d’ateneus, d’entitats culturals i professionals, de museus, de particulars… Això fa que, malgrat els avenços tecnològics, amb l’establiment incomplet de connexions encara resulti impossible disposar d’un mapa exacte dels fons existents.
Les biblioteques d’avui poc tenen a veure amb aquells espais on el grinyol d’un seti o una conversa audible eren un sacrilegi. Avui, són centres de cultura on, a més de les funcions de préstec, de consulta i d’estudi, s’hi pot trobar música, premsa, audiollibres, s’hi duen a terme clubs de lectura, presentacions, conferències, exposicions, debats, tertúlies i tenen espais especialitzats per a infants i joves, connexions wifi, consultes per internet, préstec de llibres digitals… I
Un altre fet important, possiblement desapercebut per a molts ciutadans, és que s’hagi trencat la desconfiança amb els llibreters, considerats durant massa temps com els fariseus de la cultura, finalment tinguts com a col·laboradors i còmplices necessaris. La creació del Diploma de Postgrau de Llibreria de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB en dóna testimoni.
La nova Biblioteca de Vic Pilarín Bayés serà, sens dubte, una biblioteca moderna, modèlica, un centre de cultura situat en un espai que molts vigatans no podrem oblidar i la seva presència serà, simbòlicament, la resposta d’un poble pacífic i acollidor a la ignomínia. No m’atreveixo, però, a fer conjectures sobre els canvis que per a la ciutat i per als meus admirats treballadors de la Joan Triadú pot comportar el trasllat de barri, d’una complexitat social i cultural extraordinària, però intueixo que n’hi haurà i que hi sabran respondre amb professionalitat i vocació.
Només em preocupa una cosa: que en nom de la necessària adaptació es perdi l’essència de tota biblioteca, que és la disponibilitat i accés als fons, especialment els fons d’autors locals contemporanis. Parlo de més de setanta autors, escriptors i poetes osonencs, l’obra dels quals, en molts casos, roman dispersa o desapareguda. Aquest és un patrimoni cultural que la ciutat de Vic hauria de preservar, reconstruir, digitalitzar i posar a disposició de lectors i estudiosos de casa i d’arreu del món.
No sé quin destí es preveu per a l’actual Biblioteca Joan Triadú, però tenint l’espai i els professionals, destinar-la a aquesta funció em semblaria més una qüestió de voluntat política que de pressupost. Vic no es pot permetre tenir aquest tresor literari i poètic repartit pel nostre galimaties bibliotecari i haver de fer petitoris arreu per a completar el coneixement de l’obra de molts d’ells.
Poso aquest desideràtum sobre la taula de l’Ajuntament de la ciutat, de les Biblioteques de la Diputació i de tots aquells que s’hi vulguin afegir.
Eduard Garrell (Barcelona, 1949).
Mestre en restauració i conservació de suports gràfics. Diplomat superior en llengua i literatura francesa. Entre d’altres, ha treballat al sector editorial i farmacèutic. Ha estat secretari técnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. Llegidor i activista cultural.
L’any 1960 el cens era de 738 habitants. El poble estava configurat per quatre carrers, l’església de Sant Joan, el cementiri a can Roura, l’Hotel a la plaça de Cal Baldiró, al seu costat un cinema on també es feia teatre, una Residència de les Germanetes de la Sagrada Familia i botigues de bona qualitat als carrers principals.
Encara es treballava al camp: vinyes, arbres fruiters, maduixes, ametllers i oliveres. El «trull» era al carrer Sant Isidre. Se celebrava els Tres Tombs i la festa major petita girava entorn de l’entitat Germandat de Sant Sebastià. [Recomano la lectura de l’obra escrita de Miquel Ballvé Boada.]
Abans de la Guerra Civil, Matadepera ja havia crescut amb alguns barris amb vocació de cases d’estiuejants. Provenien, bàsicament, de Terrassa, Sabadell i Barcelona. L’altitud del poble (uns 500 m a la plaça de l’Esglèsia) era un bon referent per a la salut. La muntanya de Sant Llorenç amb el monestir romànic en el seu cim, la Mola (1.140 m) és tot un símbol per a les persones que els agrada la natura. En donen fe estiuejants il·lustres com Àngel Guimerà —va escriure la novel·la María Rosa—, l’escultor i dibuixan Ricard Marlet; mossèn Josep M. Ballarín, autor entre altres del llibre Mossèn Tronxo… També, hi estiuejaven empresaris d’alt nivell econòmic i famílies benestants de la zona.
Matadepera va anar creixent (succeïa en altres poblacions catalanes i sobre tot en zones de muntanya i la costa), amb el model residencial ciutat-jardí, un model que avui es coneix com «ciutat dispersa», sent el seu promotor més expansiu Antonio Barata Gual, amb les urbanitzacions de Les Pedritxes, Can Solà del Pla, Cavall Bernat, Drac Parc… Desprès, vingueren Sant Llorenç del Pins, etc.
El poble es va anar aguantant amb el mateix model de ciutat compacta, amb alçades màximes de planta baixa i dues plantes pis. Ha estat possible gràcies a la gent gran de tota la vida i alguna generació a través de les herències dels pares, però n’hi ha que han d’emigrar fora del seu poble per manca d’habitatge a preu assequible o lloguer social.
Allò realment important com a municipi ric és el següent:
La riquesa, per a mi, ve donada per la disponibilitat de serveis municipals. Això vol dir que a Matadepera aquest nivell de serveis municipals és alt, molt alt.
Des dels anys seixanta. aquell poble de pagès, amb la transformació de gran part del territori (exceptuant la protecció del Parc de Sant Llorenç), ha esdevingut un municipi residencial amb un model dispers, però amb riquesa cultural i participativa, uns equipaments municipals que poden ser l’enveja de molts municipis amb model semblant.
Avui, Matadepera té un cens de 9.326 habitants (2019) i pot estar orgullós de tenir un patrimoni immaterial de primer ordre i això es deu a la seva gent i als diferents consistoris que han anat equipant el poble amb singularitats de primer ordre.
Matadepera és igual de ric ara que l’any passat, l’altre i l’altre.
Dels titulars no se’n viu, però de la gent que estima el seu poble, sí.
Així ho veig.
[Des de Calafell, un matadeperenc.]