Arxius: Projectes

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]

De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.

Cant I

Jo sóc el Gurri, i el Gurri és un riu. Que quedi ben entès: un riu. La importància d’ésser més o menys cabalós queda rebutjada. Sóc un riu i prou. Fa molt de temps, segles, m’anomenaven Igor. No és pas que d’aleshores ençà jo hagi canviat gaire, ni que segueixi unes altres tresqueres. No: és la veu dels homes, la que ha fet canviar el so del meu nom. Ara m’anomenen Gurri, però continuo essent també Igor. Podria desprendre’m fàcilment del passat si no fos que, per damunt de tot, i faci el que faci, jo sempre seré només un riu. Un riu petit, esquifit.

Les roques, dintre les entranyes de la terra, tenen clivelles. La meva llengua les esmola, les poleix com el cisell d’un artesà. La meva llengua és freda, fina, persistent. Dins les balmes obscures, en la nit eterna, la meva llengua té la força del glavi que va obrint-se camí quietament, infiltrant-se per arreu. M’esmunyo entre fortaleses de pilars, arcades altes que sostenen cims, cúpules immenses  de muntanyes, capitells de roques tenyides de molsa, raconades de sorra fina, blanca, immaculada… ¿Qui creu que en les entranyes de la terra hi ha l’infern? No!… Jo sé que és l’infern; conec els condemnats, els maleïts, els perseguits. Que siguin testimoni de les meves paraules tots els àngels, els poetes i els folls que m’han acompanyat durant segles en el meu camí. En el sí de la terra no hi ha infern.

A les meves ribes s’atapeeix l’herba, i els marges estrets cenyeixen les aigües profundes. Jo intento fugir d’aquesta opressió que m’estanca. L’aigua amansida es converteix en un tros de cel. De la terra estant agafo pilots de núvols. Aparentment quieta, encisada, adormida, cerco un punt feble, esquerdo un tronc, i fujo sense remor, em deslliuro, corro! El meu instint és fugir. Mentre estic quiet vaig amuntegant fang; deixo créixer la molsa, venir granotes, fondejar les fulles podrides. Però jo he de fugir. Si no fos que fa segles les aigües s’han llençat o córrer furients, jo les convidaria ara, com una bogeria més. Esberlaria troncs, rompria pedres, marges i muntanyes, soscavaria arrels, només deixant-me dur per l’impuls de fugir.