Si ens donen Dictadura els donarem Guerrilla

Poètica imatge de la revolta als carrers de Barcelona durant la revolta després de la sentència del 14 d’octubre [Foto: Jordi Borràs.]
[Un article de Dídac S. Costa.]

No crec gaire en la violència, la rebutjo al nivell de les persones, però no tant contra les institucions en tiranies i dictadures. I és evident que en això s’ha convertit l’estat i els mal anomenats constitucionalistes, que com sabem, son a la Constitució el que un gihadista és a l’Alcorà. Han provocat i porten desitjant aquesta violència nostra, perquè com a violents que son, i educats únicament en la tauromàquia, nomes poden interactuar amb violència. L’han desitjada des de fa 10 anys, doncs aquí la teniu, imbècils de PP, Cs i PSOE. Una dictadura surt cara de crear i de mantenir, més encara el 2019, amb les noves eines digitals i estant en un entorn relativament democràtic, mentre espanya no en sigui expulsada per la seva immoralitat democràtica i jurídica. Espanya, aquesta nova Turquia d’occident, en la relació amb Catalunya és clarament una dictadura. Tant que no li importa un rave la reacció en vots o en manifestacions que pugui haver aquí per tanta immundícia institucional i moral, ja que els vots aquí no compten i menys encara les manifestacions. Som colònia. I en una dictadura o una colònia, la resposta ciutadana violenta és legitima i necessària.

El regne turc i tirànic d’Espanya s’ha negat a qualsevol avenç, s’han ignorat durant 10 anys les majors manifestacions del planeta, amb 1 a 2 milions cada any, quan amb 100.000 persones al carrer n’hi ha prou en un país democràtic per moure alguna peça, per escoltar el carrer. Aquí res. Es va trencar salvatge i impunement l’últim intent d’acord de respecte mutu, l’estatut. S’ha dit que no a 18 maneres de fer un referèndum pactat i acordat. S’han negat els 2 que s’han fet unilateralment i només han rebut respostes repressives. I del segon en surten desenes d’anys de presó.

La classe política catalana ho ha fet el millor que podia i ha acabat a la presó i a l’exili. Les entitats també, i també hi han acabat. El poble ha estat modèlic. En cap altre lloc del mon manifestacions amb milions durant 10 anys sense ser escoltats han estat tan pacífiques, festives on ni un sol crit s’ha sentit contra espanya, d’odi o rancor. En contrast amb les merdes de manifestacions unionistes, pagades, violentes, plenes de crits d’odi, rancor, amenaces i fervor repressiu. Madrid no ha fet res de política, nomes enviar policies, i empresonar. No era Rajoy, no és Sánchez, és l’estat. Si que hi ha divisió de poders, però tots els poders son fatxes. Un estat franquista de dalt a baix. On no hi cap una Catalunya democràtica, i no hi cabria una Espanya democràtica i d’esquerres…, si existís.

De tot això en surten primer noves formes més clandestines, continuades, contundents i eficients de protesta, com els CDR, en peu de pau, i el Tsunami, que tot i la negativa de l’estat de comportar-se dignament mantenen l’acció pacifica. Però és evident que també surten i sortiran joves exaltats, nascuts en aquest context de manca completa de llibertats i de cul de sac democràtic, que potser porten tota la vida anant a manifestacions de la diada amb els seus pares creient que el dret a la manifestació en un país digne és escoltat i que veuen que a Madrid se’n riuen del que cregui la seva capital econòmica i cultural.

Volen els nostres diners, però no els importem el més mínim. Joves que creixen veient com no només se’ns neguen nous drets com el d’autodeterminació, sinó que el rònec i cruel regne espanyol, amb unes dretes franquistes desbocades i sense complexos que segueixen reclamant la seva victòria militar i de la dictadura franquista, volen tirar enrere. En drets territorials i en drets civils i socials. D’un estat de dret, a un estat de dreta. O en castellà, de un estado de derecho a un estado de derechas. Catalunya ha servit com a excusa per retornar a una societat autoritària, centralista, policial, amb vigilància a artistes, professors i mitjans. És evident que cal cremar-ho tot, es clar, perquè ja no hi ha res perdre, i perquè tot el que ens planteja l’estat es l’eliminació de 2 milions de la política i la criminalització d’unes idees polítiques, la independència, que son tan dignes com les altres, la unitat. Una comptava amb la violència, l’altra amb pacifisme. Una va amb el lliri a la mà, l’altra a la mà només hi porta porres. Això ja s’ha acabat. Catalunya i Espanya seran ingovernables fins a l’amnistia i el referèndum. Ells ens culpaven de la violència del Primer d’Octubre, així de psicòpates, així de maltractadors. La violència de la dona que ha obligat el seu marit a pegar-la per voler ser massa lliure. La violència torera. Doncs la violència d’aquests dies certament si que ha estat provocada directament per ells, per la seva incapacitat com a estat durant una dècada i mitja, com a mínim, per no entrar en els 6 segles de voluntat de genocidi als pobles catalans, molt mes avançats, ahir i avui, que la trista Espanya, que només ha sabut oferir al mon repressió, violència i genocidi, res més. I la voluntat de mantenir Espanya al segle XIII, quan entràvem, si més no a Catalunya al segle XXI. Una Espanya que no avança i que ha deixat clar que no avançarà mai. Si encara avui no ha entès el desastre generat a Indiamèrica, com volem que mai se sàpiga comportar dignament aquí, i que entengui la riquesa de la diversitat enlloc d’odiar-la i desitjar suprimir-la. Com volem que es comporti amb les altres nacions ibèriques amb el respecte, l’amor i la solidaritat que tenim bascos i catalans entre nosaltres.

La bona noticia per al sobiranisme és que, lluny de tornar a casa resignats i espantats per la repressió, estem trobant noves eines que suposaran un veritable malson permanent a espanya. Ja no hi ha líders a qui empresonar, ja son a la presó i l’exili. Ja no passarà per la via dialogada, pactada i tranquil·la de la política, sinó per la revolta al carrer. Els qui organitzen segueixen sent pacifistes cridant a l’acció no violenta. Però per fortuna o no, ara si que als finals de les manifestacions i accions pacifiques hi haurà, potser, un grapat de joves estudiants descontrolats anònims i multitudinaris que prenen el relleu d’aquesta rosa de foc antitautoritària des del segle XIII, motiu de la voluntat de genocidi dels nostres indignes veïns espanyols i francesos, i de Roma, des de temps immemorials. Com els germans kurds. A l’anarquisme d’inicis del segle XX, l’antiglobalització dels anys noranta i dos mil, el 15M del 2010, segueix ara la protesta indepe, que com en altres casos de descolonització, va lligada a una esquerra rebel en molts casos. I fa uns dies vam veure que aquest jovent ve amb força, determinació, i sense por. Han begut arbitrarietat jurídica, autoritarisme, mentida mediàtica, indiferència institucional, manca de democràcia i de dignitat com a estat des de la més tendra infància. I responen amb força. Que esperava Espanya? Enterrar 2 milions de votants sota la catifa? Fer-los desaparèixer i seguir tan tranquils? Expulsar-nos de la vida política i seguir com si res? Doncs aquí teniu els fills d’aquests 2 milions, que ja surten de l’escola i la universitat, fent el relleu o ocupant altres espais de la lluita complementaris amb els que fins avui duien la batuta, la gent gran.

Educats amb Franco, no amb l’escola catalana ni amb TV3, i que eren —i probablement continuïn com en les marxes d’aquests dies— al capdavant de la lluita. Però veurem contenidors cremats, carreteres i vies tallades, empreses sabotejades, aeroports ocupats. Es clar que sí, i és saludable. No ho és en un estat de dret. Però si ho és, és un imperatiu ètic, en una tirania. Els desobedients civils, com deia Thoreau, ofereixen a l’estat la moralitat que ha perdut.

Si 2 o 3 milions s’expulsen de la vida política convencional, com l’aigua trobarem altres vies per fer política. Un estat en el qual quan la policia acusa de terrorisme algú, ningú no s’ho creu, que té una premsa tan contaminada per un ultranacionalisme obtús, que ha perdut tota dignitat periodística. Un estat en definitiva que odia els catalans, però que alhora no sabria viure sense ells, o sense els seus diners, ni un sol dia. Que tant es així que la banca internacional recolza la unitat, perquè sap que una Espanya sense Catalunya cauria per quinzena vegada en una bancarrota…

 

Dídac S. Costa

Dídac S. Costa (Barcelona, 1975) és sociòleg, activista i escriptor.

Impulsor de monedes socials des del 1999, EcoXarxes, Cooperativa Integral Catalana i Calafou.

Actualment en l’inici d’un projecte d’Ecovila a la Garrotxa: www.ecovilamat.org.

ÀLBUM DE FOTOS. Viatge al Senegal

[Text i fotografies de Nan Orriols.]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Viatjar a Dakar vol dir descobrir la història de l’esclavitud. Visitem l’illa de Gorée, on seleccionaven els esclaus per vendre’ls i embarcar-los cap a Salvador de Bahia, el Carib o Nova Orleans.

Gorée és l’illa de les llàgrimes, és l’illa del crim. I Dakar és la ciutat dels mercats i les platges de barques pintades de mil colors, on es barregen amb el sol, l’arena, els pescadors i la quitxalla de mil somriures.

Els dies passen i els esclaus ara no porten cadenes, no treballen a les plantacions del Mississipí. Els mercats són ara supermercats, els peixos congelats i les cadenes de plàstic i petroli. Els governs, corruptes, tots venuts i comprats.

La monarquia i el rei Pepet

Escena d’El rei Pepet durant una representació. [Foto: Tolo Frau.]
[Un article de Toni Coromina.]

Els mitjans de comunicació i la xarxa Internet aboquen contínuament un immens allau de dades i informacions relacionades amb la monarquia espanyola, ja sigui el peatge que tots plegats paguem perquè la pobra família reial pugui arribar al cap del mes, les aventures amoroses del rei emèrit, les desavinences de Letícia amb donya Sofia i amb les infantes, les penes d’Urdangarin a la seva luxosa presó, l’aversió o el tarannà franquista i anticatalà de Felip VI, expressat obertament el 3 d’octubre de 2017, tres dies després del referèndum del primer d’octubre.

Per definició, un rei és el cap d’estat que exerceix el càrrec per herència familiar. Però col·loquialment, també l’associem a un home, animal o cosa que sobresurt per la seva excel·lència. Més enllà de les dinasties històriques, ens pot venir al cap la història del mític rei Mides, aquell que tot el que tocava es convertia en or; o el mateix Jesucrist, considerat «Rei de reis».

Reis d’Espanya.

La figura del monarca també és una paràbola recurrent associada a la trajectòria o, per extensió, a la conducta de persones determinades: El rei del mambo, El rei del rock, El rei del bolero, El rey del pollo frito… Sense oblidar el rei dels escacs, la reina mare de les abelles, el rei de la selva (el lleó) o els reis mags d’Orient. En l’àmbit familiar, el més petit de tots acostuma a ser «el rei de la casa»; i en el món del petit comerç, com ara a la peixateria o la carnisseria, és habitual tractar als clients amb la màxima deferència: “Què hi posarem rei?”.

El rei Faruk.

Quan una persona té tics despòtics i intolerants, sovint se la compara amb el rei Faruk, el monarca egipci que després de ser destronat pel general Naguib el 1952, des del seu exili daurat de Mònaco va profetitzar que, ben aviat, al món només quedarien els quatre reis de la baralla i el d’Anglaterra.

Els reis també acostumen a ser els protagonistes d’obres literàries i contes populars: El rei savi, El rei Lear, El rei despullat, El rei Artur, El rei del nas vermell, El rei dels lladres, Babar (el rei dels elefants), El rei prudent, El rei granota, El rei corb, Els tres fills del rei, El rei i el jardiner…

Elvis Presley, rei del rock.

Moltes rondalles incorporen la figura d’un rei. Una de les mes conegudes i més adaptades és El rei Pepet. L’any 1954, el mallorquí Pere Capellà Roca en va escriure una versió teatralitzada, una metàfora sobre el retorn de la sobirania al poble, simbolitzat en un pastor que de petit és abandonat i criat per uns carboners; amb el pas del temps, després d’una vida idíl·lica en contacte amb els pagesos, els animals i la natura, en Pepet es converteix en rei i s’instal·la a la cort, on s’adona que ha perdut la llibertat i s’oposa a la guerra, a les injustícies del poder absolut i als interessos egoistes dels membres de la cort.

Pérez Prado, rei del mambo.

Una altra versió de l’escriptora Olga Garcia titulada Trenta-vuit reis i un súbdit, presenta un país compost per un únic súbdit, en Pepet, i cent cinquanta-dues persones de sang reial: trenta-vuit monarques, les respectives esposes i llurs fills i filles. Cansat de suportar les insolències de la reialesa, en Pepet abandona el país i tots els membres de les famílies reials es veuen obligats a treballar: munyir vaques, sembrar, rentar roba i caçar. Finalment, passats uns anys, en Pepet torna a casa i és nomenat rei del poble.

Els 4 reis de la baralla espanyola.

Zones inundables

[Un article de Jordi Sánchez.]

Què hi havia primer, la naturalesa o l’homo sapiens? Està clar que primer la natura. Després, quan ens vam dedicar a l’agricultura és quan comencem a ocupar les valls al costat dels rius o rierols per la proximitat de l’aigua.

L’urbanisme ens pot il·lustrar el creixement de les poblacions en aquests indrets sense tenir en compte que en molts casos estan assentades en zones inundables. Quan es produeixen fenòmens climàtics que deriven en tempestes diluvianes, molta aigua en poc temps, sovint succeeix que l’aigua té memòria i sol desguassar per on ho ha fet sempre, per molt que canviem el curs del torrent o del riu.

És en aquest moment quan de forma repetida es diu allò d’«aquí no ha passat mai això» i és que perdem la memòria, perquè els nostres avantpassats sí que van viure alguna d’aquestes «gotes fredes» com diem avui; hi ha moltes publicacions que donen fe d’aquests fenòmens de la natura.

Inundacions prop de Key West, a l’estat de Florida, a causa de les marees provocades per l’huracà Wilma l’octubre de 2005. [Foto: Marc Averette/Wikipèdia.]

Què és el que podem fer?

Avui tots els ajuntaments haurien de tenir un POUM (Pla d’ordenació urbanística municipal) que entre d’altres treballs conté una qualificació de totes les zones inundables del municipi. Dic això perquè molts municipis encara no estan al dia. Conèixer el municipi en totes les seves condicions hauria de ser imprescindible per a tota persona que aspiri a tenir responsabilitats polítiques en el seu municipi. Això vol dir informar-se bé i trepitjar el territori, en definitiva, conèixer el que ha d’administrar.

De sempre ha existit la Comissaria d’Aigües dependent de les confederacions hidrogràfiques de cada territori, en funció de les conques que administri. Avui aquesta competència la té a Catalunya el Govern de la Generalitat amb l’empresa pública de l’Agencia Catalana de l’Aigua, que éss la que vetlla a tot el territori català pel cicle de l’aigua.

És a dir, les administracions de l’Estat, les comunitats autònomes i les Administracions locals han de vetllar per tot el que fa referència a la política mediambiental dels territoris i també la policia del seu ordenament i vigilància.

Però, el meu consell és que per el que fa a les zones inundables s’ha de tenir un bon manteniment dels torrents, carrers amb el seu desguàs pluvial i en el cas dels municipis costaners, la instal·lació dels emissaris corresponents dins el mar. Calafell, des de 2011 té afortunadament un POUM aprovat definitivament, que ens indica tot el que hem de fer i protegir, fa 20 anys que s’hi treballa però s’hauria d’enllestir.

Molts ànims!

Així ho veig.

Microlrelats de Jordi Remolins. Octubre de 2019

[Narracions de Jordi Remolins.]

La veritat per davant

Malgrat la seva fama de follador impecable, el venedor de matalassos i flassades mantenia amb orgull que mai havia enganyat la seva parella. En realitat s’havia passat per la pedra un ampli percentatge de les fèmines del barri però també era cert que en cap cas havia oblidat d’explicar-ho tot a la dona quan tornava a casa. Per no parlar de les vegades que ho feia al sofà de la sala d’estar, al llit del matrimoni o a qualsevol altre racó de la residència conjugal, amb la seva senyora com a testimoni.

Ella sempre ho faria

El maltractador de gènere va constatar un profund dolor al braç i al palmell de la mà després de l’enèsima pallissa que infligia aquella setmana a la seva dona. Alarmat pel propi patiment, a partir d’aleshores l’home va obligar-la a autoagredir-se. De tan acollonida com la tenia, no li va caldre ni aixecar la veu perquè executés amb acarnissament les seves ordres, ni tan sols perquè un cop traspassat, víctima d’una sobredosi de brandi barat, ella seguís autolesionant-se i gaudint secretament d’uns costums profundament sadomasoquistes.

Reincident per partida doble

Recolzat en el marc de la porta de la cuina, el comercial de publicitat diu a la seva dona que surt un moment per tirar les escombraries i comprar un paquet de tabac, tot i que acaba de decidir que vol deixar de fumar. Quan baixa al carrer, obre la porta del contenidor i hi llença el cervell. Altre cop a casa, deixa la bossa d’escombraries al rebedor, encén una cigarreta d’un paquet a mig consumir i s’acosta a la dona per besar-li els llavis.

Recurs telefònic a la llar del maltractador

L’irascible maltractador domèstic va ser conscient que hauria de deixar d’agredir la seva dona si no la volia perdre. Ella havia amenaçat denunciar-lo la pròxima vegada que li posés la mà a sobre, i per la manera de dir-ho sabia que ho faria. Per això, a partir d’aquell moment, cada vegada que trobava el sopar fred o la roba sense planxar, feia un truc a la seva germana, una corpulenta lesbiana d’un metre noranta d’alt per la mateixa mida d’amplada, perquè fos ella qui la mantingués a ratlla a base d’hòsties.

VÍDEO. Portes giratòries? Cambalache?

[Article i vídeo de Nan Orriols.]

Un tango de títol «Cambalache» que cantava Carlos Gardel començava la primera estrofa així: «Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé / En el quinientos seis y en el dos mil, también / Que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos». El tango continua explicant que «Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor». Bé, «Cambalache» ja descriu una realitat que no ha canviat. I Gardel va morir el 1935. Ara, portes giratòries?, cambalaches?, i per què no estafadors constitucionals?

La tieta del rei Felip VI, Faina Zurita, era la presidenta de l’empresa estatal Hipódromo de la Zarzuela. No va evitar els mals resultats econòmics de l’empresa. El 2015 l’Hipódromo es va quedar sense carreres i es van registrar les pèrdues més grans de la història. Cap problema. El Gobierno de España va recol·locar la tieta com a directora comercial de la Fundació SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials). El seu sou: 79.638,9 euros bruts anuals.

Passem llista i veurem que això és només un petit cambalache:

  • Miquel Roca i Junyent va fitxar com a conseller extern independent d’Endesa per 684.000 euros anuals.
  • Javier de Paz Mancho (exsecretari de les Joventuts Socialistes i membre de l’executiva del PSOE) és conseller de Telefónica Argentina SA i de Telefónica do Brasil SA.
  • Abel Matures i Isabel Tocino, són al Banco Santander.
  • José María Aznar, a Barrick Gold, i també a Endesa com a assessor extern per 200.000 euros.
  • L’exministre Rodrigo Rato estava en moltes empreses. Ara és a la presó. Molts intenten rentar-se la cara amb Rato.
  • Luís de Guindos, també assessor extern d’Endesa per 684.000 euros. I Rodolfo Martín Villa, etc., etc., etc.
  • A FCC, Marcelino Oreja i Nicolás Redondo.
  • A Gas Natural, Santiago Cobo (marit de Teófila Martínez, alcaldessa de Cadis).
  • A Iberdrola, Ángel Acebes.
  • A New Corporation també hi trobem el Sr. Aznar, amb un sou de 160.000 euros.

La llista és inacabable:

  • El Sr. Borrell estava a Abengoa.
  • La Sra. Elena Salgado assessorava Abertis. Ara ha fitxat per Talgo.
  • Javier Solana, a CLH.

Bé, això és infinit. Són centenars. Actualitzarem la llista i la publicarem.

  • Soraya Sáenz de Santamaría manté el seu càrrec al Consejo del Estado i va fitxar pel bufet d’advocats Cuatrecasas.
  • El marit de Soraya, perquè no falti de res, és conseller de Telefónica.
  • No podem oblidar l’etern Lluís Armet del PSC al Tribunal de Cuentas.
  • I els senyors Duran i Lleida i Jordi Hereu, instal·lats al Consell d’Aena.

Prou. És més que insultant. Tot això té a veure amb privilegis, repressió, el primer d’octubre i els presos polítics i exiliats. L’Estat defensa aquesta realitat amb repressió judicial i policíaca, i és aquest fet que el fa criminal.

No puc acabar sense recordar l’expresident Felipe González i el vicepresident Narcís Serra, ara a Gas Natural. El Sr. Serra també presidia l’extingida Caixa Catalunya.

No he pogut trobar en cap llista els presos polítics ni els CDR empresonats. Tampoc els exiliats. Ara bé, cada dia m’explicaran que Espanya és un estat democràtic, etc. I qui salvarà la quitxalla? Qui? L’àngel del Sr. Fernández Díaz?

La tecnologia a la Primera i a la Segona Guerra Mundial

[Un treball de Clàudia Masó.]

Aquest treball consisteix en comparar la tecnologia més significativa de la Primera Guerra Mundial i de la Segona Guerra Mundial, concretament els tancs i els avions. En primer lloc, descriuré els aspectes del dispositiu en qüestió durant la Primera Guerra Mundial i a continuació els aspectes del mateix durant la segona. D’aquesta manera quedaran plasmades les diferències i innovacions que es van dur a terme durant la segona gran guerra de nivell internacional.

El tancs

ELS TANCS A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Un dels elements més innovadors de la Primera Guerra Mundial va ser el tanc. La seva creació va ser una mena de resposta directa a l’estancament que va suposar la guerra de trinxeres. Aquest, era capaç de travessar els filats que protegien les zones on estaven les trinxeres i els exèrcits. Per aconseguir-ho, els tancs estaven equipats d’una cabina blindada que repelava el foc dels enemics, d’una metralladora o canyó per inutilitzar les metralladores enemigues i el més important, el seu sistema de tracció eruga.

Els britànics van desenvolupar una sèrie de tancs Markcomençant amb l’anomenat Mark I. Aquest tipus de tanc estava proveït d’una tecnologia molt variada; Motor d’explosió, blindatge d’acer, metralladores y sobretot, com ja hem vist, les erugues sobre les quals lliscava. Aquestes, eren la clau. Permetien travessar terrenys impossibles pels vehicles de quatre rodes. Els primers tancs britànics avançaven a casi 5km/h tot i que amb les innovacions posteriors guanyaran una mica de velocitat.

El delicat motor dels tancs era de 100 cavalls de potència i anava descobert dins del vehicle. Tot i que els britànics van fer millores en els seus tancs Mark, el seu interior seguiria essent extremadament incòmode i inclús letal durant la guerra. A dins d’aquests, la temperatura podia superar els 40 graus i, si l’hi sumes la olor d’oli i gasolina que desprenia el motor, encara era més insuportable. Quan les metralladores xocaven amb el blindatge dels tancs, el so que provocaven més el soroll que ja feia el motor per si mateix era horrible. A més, els impactes feien saltar el revestiment interior del tanc provocant talls a la persona que estigués dins. Anar dins un tanc a 5 km/h sense suspensió, a més de 40 graus de temperatura i amb una vestimenta de cuir no era gens còmode ni fàcil. Tot i que el tanc tingués els seus inconvenients era molt millor en comparació a les alternatives.

El gener de 1916 els britànics van utilitzar els tancs per primer cop a la batalla del Somme, on hi van participar 36 tancs. Durant aquesta batalla els tancs no tingueren gaire rellevància però, un any més tard, a la batalla de Cambrai, es van desplegar al voltant de 400 tancs, els quals van destruir les trinxeres alemanyes i on van demostrar la seva capacitat potencial.

Mentrestant, els francesos desenvolupaven el seu propi tanc amb l’ajuda de la companyia Renault. Els tancs francesos, de 7 tones i mitja, no pesaven ni la quarta part del que pesaven els britànics. El tanc lleuger estàndard francès era el Renault FT-17.Aquest, podia portar una metralladora o un canyó de 37 mm i tenia cavitat per a dos homes. El tanc francès arribava als 10 km/h doblant així la velocitats dels tancs britànics i incorporava una torreta giratòria. Aquesta última innovació va ser molt important; en lloc de tenir 6 o 8 metralladores per tot arreu, n’incorporava una que podia girar 360 graus. Els tancs alemanys, en quan a disseny i fabricació,  superaven als tancs dels aliats, però aquestes màquines eren màquines ofensives i Alemanya estava a la defensiva així que no els van servir de gaire durant la Primera Guerra Mundial.

L’impacte dels tancs durant aquesta guerra va ser bastant significatiu a nivell d’assoliment tecnològic, però el seu impacte va ser limitat. Ningú va saber com explotar-los eficientment. En aquell moment encara no concebia l’ús tàctic dels tancs en una batalla limitada perquè eren un concepte nou. Només el 1918 un atac coordinat de tancs de combat van contribuir a expulsar els alemanys de França. L’agressivitat dels tancs en el camp de batalla va demostrar el valor tàctic i estratègic que posseïen. Aquests, van ser decisius en el pla general d’atac per una derrota definitiva dels enemics. La fotografia que hi ha a continuació és la d’un tanc Mark I.

ELS TANCS A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

El període d’entre guerres va servir per millorar la potencia, mobilitat i resistència dels tancs de la Segona Guerra Mundial.

Els estudis de Heinz Guderian, inventor de la Guerra Llampec, juntament amb les innovacions dels tancs, van convertir aquests monstres en una arma de combat decisiva per la Segona Guerra Mundial.

El Panzer IV va ser un dels tancs més utilitzats per les tropes alemanyes durant els primers anys de guerra. De fet, va ser el carro de combat alemany més produït de la Segona Guerra Mundial amb més de 8.800 exemplars. Aquest model, inicialment, fou dissenyat per donar recolzament a les maniobres de la infanteria però amb l’aparició del tanc rus T-34, es van condicionar els tancs Panzer IVper poder combatre els tancs soviètics. El Panzer IVva estar present a tots als fronts de la guerra ja que es caracteritzava per la seva robustesa i fiabilitat, a més, les continues millores d’aquest tanc van fer que pogués enfrontar-se als nous tancs de combat dels aliats.

Aquest, pesava 20 tones, amb un blindatge davanter de 50 mm i un motor Maybach HL120 TRM-300 hp. Tenia una autonomia de 200km/h per carretera i de 114 km/h al camp. L’armament que portava incorporat aquest tanc era un canyó de 75mm i 2 metralladores MG34. La imatge de continuació és un Panzer IV alemany.

Els tancs M4 Shermanforen els principals tancs americans de la Segona Guerra Mundial i el segon més fabricat del bàndol aliat després dels T-34 soviètics. Es van produir més de 50.000 unitats de tancs Sherman.Van ser utilitzats per les tropes americanes i posteriorment britàniques, qui van crear les seves pròpies versions.

Es van començar a construir a l’Agost de 1940 com a tanc de combat fiable, ràpid i versàtil. Aquest, va combatre a tots els fronts de batalla que va lliure els Estats Units i Gran Bretanya i a més, va seguir essent utilitzat després de la Segona Guerra Mundial.

El tanc M4 Sherman pesava 30 tones, tenia un blindatge de 51 mm i un motor Continental R975-400 hp. Hi cabien 4 homes i estava equipat d’un canyó de 75 mm i 3 metralladores Browning. A continuació, un M4 Sherman.

El tanc T-34 fou un vehicle blindat soviètic considerat, per molts, el millor tanc de combat de la Segona Guerra Mundial. Aquest model fou el més temut per les tropes alemanyes i, fins i tot, el propi Heinz Guderain va reconèixer la superioritat d’aquests tancs sobre els Panzeralemanys. El T-34va ser capaç de vèncer les divisions Panzerdurant el seu intent per prendre Moscou i Stalingrat. Aquesta bèstia soviètica es caracteritzava per contenir una sèrie de conceptes de disseny avançat per a la època; era dotat d’un motor Dieselmés segur i amb una major autonomia (240km). Pel blindatge, van utilitzar una armadura de 45 mm amb una inclinació de 60 graus que va demostrar ser més eficaç que les armadures rectes dels altres tancs. Pesava 26 tones i mitja, contenia un blindatge davanter de 90 mm i el model del motor era un V-2-34-500-hp. L’armament que contenia era un canyó de 76 mm i 2 metralladores DT.

Els tancs de la Segona Guerra Mundial, a diferència dels de la Primera Guerra Mundial, van tenir un paper excepcionalment important per el transcurs de la guerra.

Encara que fossin més moderns i estiguessin més preparats, seguien essent incòmodes i gens fàcils de suportar un cop a l’interior.

Un altre vehicle que va sorgir durant la Segona Guerra Mundial, a diferència de la Primera que no hi era, foren els camions. Aquests, van tenir un paper semblant als tancs encara que no igual.

Els avions

ELS AVIONS A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

L’aviació en la primera Guerra Mundial va evolucionar ràpidament. Els globus d’observació lligats ja es van utilitzar en diverses guerres, i els observadors per a l’artilleria els utilitzaven amb freqüència.

Alemanya va emprar zepelinspel reconeixement sobre el mar del Nord i Bàltic, i també per les incursions de bombardejos estratègics a la Gran Bretanya i al Front Oriental.

La imatge següent ens mostra un Zeppelin de la Primera Guerra Mundial.

Durant la primera gran guerra de nivell internacional va ser la primera vegada que es van utilitzar avions a gran escala. La baixa potència que tenien els motors de l’època limitava la càrrega útil que podia ser transportada per un avió. Els aparells eren construïts a partir de fusta i les ales estaven fetes de lli. Aquest equip rudimentari i la falta d’experiència dels enginyers aeronàutics van fer que aquests tipus d’aparells fossin estructuralment fràgils i no era estrany que es trenquessin durant el vol, especialment durant les maniobres violentes de combat.

Al començament de la guerra els avions ja es van utilitzar militarment. En un primer moment, s’utilitzaven principalment per al reconeixement. L’experiència adquirida pels pilots i enginyers va portar al desenvolupament de molts tipus d’avions especialitzats, com caces, bombarders i avions d’atac a terra.

Els millors pilots de combat van ser retratats com a cavallers moderns i molts es van convertir en herois populars.

Els avions servien per a realitzar missions de reconeixement, per exemple, amb la intenció de saber com estaven disposades les trinxeres de les línies enemigues. També es van utilitzar per a bombardejos. Al principi de la Primera guerra Mundial, els avions només podien portar càrregues molt lleugeres; les bombes eren primitives i els sistemes de punteria encara s’estaven desenvolupant. No obstant això, els inicis de bombardeig tàctic i estratègic ja van tenir lloc durant els primers dies de la guerra.

Els primers combats aeris eren molt rars i innocents però això va canviar ràpidament i els pilots van començar a intercanviar maons, granades i altres objectes com cordes, les quals servien perquè s’emboliquessin a les hèlixs.

Finalment, els pilots van començar a utilitzar armes de foc. De fet, l’era del combat aeri va començar realment quan els avions van ser equipats amb metralladores.

Els primers avions de combat van ser els Vickers FB5britànics i els Morane-Saulnier L i Nfrancesos. En un principi, els alemanys es van quedar enrere, però això va canviar radicalment. El juliol de 1915, el Fokker E.IIIva entrar en funcionament. Va ser el primer avió amb una metralladora sincronitzada que podia disparar a través de l’hèlix.

A finals de 1915, els alemanys ja havien guanyat la superioritat aèria, fent que els vols de reconeixement dels aliats fossin més perillosos i el gran impacte moral que va resultar aquest fet va causar un gran escàndol a la premsa britànica. Al cap d’un any, però, els aliats van tornar a recuperar la superioritat aèria. A la foto, un Fokker E.III.

ELS AVIONS A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

Els avions de la Segona Guerra Mundial, en comparació als de la primera, eren molt més eficaços en tots els sentits. Després de la primera gran guerra les potències econòmiques van aconseguir grans progressos en matèria de motors i aviació. Van analitzar els defectes dels avions de la Primera Guerra Mundial com ara el pes excessiu o l’escassa potència dels seus motors i van dissenyar models molt més avançats.

Es van realitzar bombarders molt resistents i de gran autonomia amb l’objectiu de recórrer grans quantitats de kilòmetres i bombardejar punts claus de les ciutats enemigues.

Un dels avions més efectius de la Segona Guerra Mundial va ser el famós avió britànic 638 Lancaster, que tenia una autonomia de més de 2.500 kilòmetres i una càrrega de 6.300 kg de bombes. Per altre banda, els nord-americans van dissenyar el Boeing B-17Flying Fortress, capaç de sostenir 13 metralladores i una càrrega de 8.000 kg de bombes, però, l’avió més destacat nord-americà i segurament, de tota la Segona Guerra Mundial, va ser el caca F6F Hellcat, amb un motor de 18 cilindres que li concedia una potència de 2000 cavalls. Aquest avió podia ascendir, amb només 7 minuts, una altura de 6.000 metres i arribar a una velocitat màxima de 610 km/h. Aquest avió va ser dissenyat al 1941 quan els nord-americans se’n van adonar que els japonesos els avantatjaven amb els seus caces. De fet, l’objectiu dels nord-americans era superar el Mitsibishi zerojaponès. També van destacar el Mitsubishi G4Mjaponès, el Heinkel He IIalemany i el IIyushin DB-3 soviètic, capaç d’arribar a una altura de 9.700 metres gràcies a la disposició d’una cabina pressuritzada per a la tripulació.

Els caces, petits avions lleugers i ràpids que tenien com a objectiu abatre els bombarders i caces enemics, van ser dissenyats a conseqüència dels efectes dels bombardejos a les ciutats, els quals eren terrorífics,. El Messerschimitt Me 262alemany complia perfectament la aquesta missió, de fet, aquest avió va arriba a enderrocar més de 500 avions aliats. A la foto, un F6F Hellcat.

Els tancs i els avions foren invents que, a nivell tecnològic, ressonaren mundialment. És cert que ja existien abans del començament de la Primera Guerra Mundial però, els avanços tecnològics que van patir aquests dos grans protagonistes durant les dos grans guerres va ser impressionant. Tant els tancs com els avions, durant la Primera Guerra Mundial eren relativament poc efectius però, durant la Segona, van ser immensament eficaços i sofisticats. El cert és que els avions, durant la Primera guerra Mundial, van tenir també un paper molt important.

Apart dels tancs i els avions, durant les dos guerres, hi va haver un gran ventall de tecnologia utilitzada igual de potent que aquests dos protagonistes com els cuirassats, els submarins, els canyons, la tecnologia química o les bombes nuclears, en el cas de la Segona Guerra Mundial.


Bibliografia

GONZÁLEZ PIOTE, Laura; GAJATE BAJO, María, Guerra y tecnología, 1a ed., Madrid, Editorial Centro de Estudios Ramon Arces, 2016.

Documentals:

Tecnologia de la Primera Guerra Mundial.

Tecnologia de la Segunda Guerra Mundial