Un altre «festival» del cagar en plena natura

El festival inclou una batalla de paintball làser enmig del bosc, en què podran participar criatures. [Foto: El Caganer Festimarket.]
[Notes de Xavier Borràs.]

S’anuncia com El Caganer Festimarket, a celebrar en camps rústics del terme de Folgueroles, del 3 al 30 de desembre, amb —segons l’organització— concerts, espectacles familiars, tirolina, tobogans de gel, foodtucks, una pista de gel, teatre i diversos expositors. Osona torna a ser la comarca triada (hi ha el precedent del Bioritme Festival al pantà de Sau) perquè urbanites i fauna diversa expandeixen la dèria del soroll i la contaminació en un municipi i un espai natural on no viuen més de 2.200 persones.

Aquest cafarnaüm —en què participen, entre molts d’altres a fer brogit, Pep Sala, Sau o La Salseta del Poble Sec— l’organitza l’empresa Market El Caganer SL, que es va constituir a Vic el juny d’enguany sota l’administració única de Núria Andreu Claperas, que també gestiona La Casa del Fuet 1964 SL i Elaboracions Dicab SL, empreses del ram de l’embotit.

El pàrquing que es vol instal·lar és per a 2.800 vehicles, el que suposa entre 8.000 i 9.000 persones diàries.

Que la indústria de l’aristocàrnia (en bona definició de Miquel Macià) organitzi un festival —que fins i tot inclou una batalla de paintball amb làser— en un espai natural, enmig de camps de conreu i boscos, no és cap paradoxa, sinó, malauradament, el senyal de la deriva humana cap a la debacle, en què no solament no es respecta la naturalesa, sinó el propi esperit humà.

A Osona hi ha vora un milió dos-cents mil porcs i cal alimentar els afamats habitants de l’àrea metropolitana, àvids d’«aventures»… i fuets, en un territori on l’activitat porcina ha aconseguit que no hi hagi ni un sol aqüífer o font d’aigua potables, mentre els purins cremen la terra i els qui els llencen (dits «ramaders») cobren les subvencions pertinents.

Cartell de la concentració contra El Caganer Festimarket. [Per una Plana Viva.]
Aquest dissabte, 3 de desembre, diversos grups han convocat una concentració a la plaça Jacint Verdaguer de Folgueroles a les 11 del matí sota el lema «El sòl agrícola per a ús agrícola…, cada cosa al seu lloc!», per a defensar la Plana de Vic i mostrar el desacord amb aquest festival.

Podeu llegir el Manifest de Per una Plana Viva en aquest vincle.

Podeu veure més detalls d’aquesta atzagaiada i dels qui n’estat en contra en aquestes vincles:

[VERSOS] Retrat

[Text i fotografia de Gabriel Salvans.]

T’he dut flors i he enyorat el teu nom,
he recordat altres llocs i altres dies
en aquest espai de silenci i tendresa
on la terra t’acull sota el blau cel
infinit, on la soledat respira.

T’he dut flors i he parlat amb un somriure
a flor de llavi, al vent solitari
que m’escolta i s’endú, qui sap on,
les paraules que penso i que dic,
i aquelles pausades en el no dir.

T’he dut flors i tot plegat per servar,
íntims, vius records que cuegen sovint
en el llindar dels dies, a l’ombra de les nits,
en el miol dels gats i en el poema,
gerro de flors guardià de perfums.

Retrat teu d’olors i colors, M. Carme.

La Cambra, 2022.

[PAISATGE I POESIA] La veu del Gurri II

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]

De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.

Cant II

No vull límits, no vull nostàlgies. No vull sentir enyor dels dies de pluja, quan les aigües inflen el meu cabal, i salto per sobre dels marges inundant les ribes. No, no vull límits ni nostàlgies. Que cada núvol pagui el seu tribut. D’una gota d’aigua, en neix una flor; d’un ruixat, milers de tiges sobre els camps. Jo passo sense remor vora de les terres endormiscades. Sé que algú desitjaria deturar-me per tal de d’aturar el temps. Però el temps i jo anem per feina: no tenim límits ni nostàlgies. Tant ens fa destruir somnis com amors.

Jo sé ben bé on bat el temps en les hores calmes, quan tot a l’entorn sembla tan quiet que gairebé no t’adones que el sol s’alça. I sé que quan una fulla es desprèn d’un arbre i va a posar-se quietament damunt les meves aigües, no restarà gaire estona parada, per tranquil·les i reposades que semblin. la Fulla se n’anirà corrent avall, com una nau carregada d’esclaus impotents.

Jo jugaré amb la fulla. I la fulla errant sentirà que res ni ningú no la pot deturar.

¿On és, doncs, la bellesa?

¿Ets tu, l’artista? Vine! No temis! Posseeix els meus salzes, els meus verns, agafa les ratlles esveltes dels pollancres i dels àlbers… Roba’m tots els colors! Pren-me!… Agafa’m! Posseeix-me! No et demanaré si el que tu plasmes és realment el que jo sóc. Si ni jo mateix sé quina és la meva realitat. ¿Com puc exigir-te-la, a tu? pren-me, agafa’m!… I, si en les meves ribes descobreixes una espurna de bellesa, te la lliuro. Si puc fer-te sentir l’emoció divina del desig de crear, tots els teus sofriments i els meus seran vans. Pinta’m com vulguis, com sentis, com desitgis, Si tu ets un gran artista, jo seré un gran riu.

[VIDEOALBUM] Pedalada Oristà-Olost-Oristà

[Edició vidoegràfica de Ramon Comella.]

El passat 2 d’agost d’enguany, en Ramon, en Nan, en Toni i en Jaume van fer la pedalada que podeu veure al vídeo en una ruta circular entre Oristà i Olost, a la subcomarca natural del Lluçanès, a Osona, amb cuina casolana inclosa al final de la bicicletada.

Pel·licula documental: «El camí de l’Aline»

Cartell del documentari El camí de l’Aline, de Toni Casassas i Mireia Bover.

[Toni Casassas i Mireia Bover.]

El camí de l’Aline és un projecte que hem treballat amb la ONG TIC Rwanda i TIC Catalunya amb molta cura i emoció. La presentació serà el 16 de desembre a les vuit del vespre a l’Espai Teatre i Cinema (ETC) de Vic.

«Mostra la teva ferida per sanar-la.»
Proverbi ruandès.

El camí de l’Aline és un projecte documental que s’endinsa des de la distància i la cura a la situació que viu l’Aline, una nena ruandesa que va néixer amb problemes de malformació a l’esquena i que va ser duta a Catalunya per a ser tractada a l’Hospital de sant Joan de Déu. La família que l’acull, membres de l’ONG, fan tot el possible perquè l’Aline visqui i es desenvolupi en el seu dia a dia com una nena més de la ciutat.

El documentari s’explica a través d’un viatge a Ruanda per a conèixer els seus orígens i l’organització que la va ajudar. Posem la mirada en famílies que es troben en aquesta situació i entrem en un espai emocional per a fixar-nos en les petites coses, els detalls insignificants, els silencis, les mirades, les complicitats, l’encontre amb els altres, i l’escola com a centre de la comunitat.