El passat dijous 7 d’abril la comunitat científica de la Universitat de Girona (UdG) vam deixar el nostre lloc de feina per sumar-nos a l’aturada pel clima, promoguda a nivell mundial per Scientist Rebellion (Rebel·lió Científica) i fer unes demandes concretes a la comunitat universitària i al rectorat de la UdG.
«Els científics tenen l’obligació moral d’advertir clarament a la humanitat de qualsevol amenaça catastròfica i de “dir-ho tal com és”. Sobre la base d’aquesta obligació i dels indicadors gràfics que es presenten a continuació, declarem, amb més d’11.000 científics signants d’arreu del món, de manera clara i inequívoca, que el planeta Terra s’enfronta a una emergència climàtica.»
Així començava l’article publicat al 2019 on es posaven de manifest les evidències científiques de l’amenaça per a la supervivència de la humanitat i un col·lapse global del sistema de la vida a la Terra. Onze mil persones de la comunitat científica van llançar una alerta pública d’emergència climàtica, dirigida a tots els governs del planeta.
Scientist Rebellion neix l’any següent, el 2020, fundat per dos estudiants de doctorat en física al St Andrews College d’Escòcia, inspirats en part en Extinction Rebellion (Rebel·lió o Extinció) de base més àmplia. Un dels punts claus d’Extinction Rebellion és la crida a l’acció a través de la desobediència civil no violenta, punt que s’abraça també des de la Rebel·lió Científica. La primera acció significativa del grup amb més de 100 científics, al març de 2021, es va dirigir a la British Royal Society i al gegant de les publicacions científiques Springer Nature.
Durant aquests dos anys, s’han fet accions arreu del món. La més visible, segurament, podríem dir que va ser la que es va dur a terme a la cimera climàtica de la COP26 de l’any passat a Glasgow, on una vintena de membres de la rebel·lió científica van ser detinguts. «Pel que sabem, aquesta ha estat la primera detenció massiva de científics a tot el món des que Carl Sagan va protestar contra les proves d’armes nuclears als anys vuitanta», va dir Charlie Gardner, científic conservacionista de la Universitat de Kent especialitzat en biodiversitat tropical.
Els reports científics assenyalen que estem en un moment d’inflexió. Ja hem causat danys irreversibles al sistema Terra i anem camí d’afrontar en les pròximes dècades els pitjors escenaris possibles, els quals suposen una amenaça existencial extremament greu, tant per a nosaltres com per a la major part de formes de vida que habiten la biosfera.
La mida de les poblacions de mamífers, aus, peixos, amfibis i rèptils ha experimentat una baixada mitjana alarmant del 68% des de 1970, junta amb un aparent col·lapse de les poblacions de pol·linitzadors. A aquest ritme, els ecosistemes d’arreu del món col·lapsaran dins de la vida útil de les generacions actuals, amb conseqüències catastròfiques per a la humanitat.
Els feedbacks que es retroalimenten dins del sistema climàtic, en què els climes més càlids provoquen un escalfament addicional (per exemple, augment dels incendis forestals, descongelació del permafrost, fusió del gel) amenacen de conduir la Terra de manera irreversible a un estat calent i inhabitable. Aquests efectes s’han observat dècades abans del previst, en línia amb els pitjors escenaris pensats.
Les onades de calor, les sequeres i els desastres naturals cada vegada són més greus any rere any, mentre que el nivell del mar pot augmentar uns quants metres aquest segle, tot desplaçant centenars de milions de persones que viuen a les zones costaneres. Hi ha una por creixent entre els científics que els esdeveniments meteorològics extrems simultanis a les principals zones agrícoles puguin causar escassetat mundials d’aliments i provocar així el col·lapse de la societat. Per exemple, la sequera a Síria (2011-2015) va destruir bona part de l’agricultura i la ramaderia del país va menar milions de persones a les ciutats i va provocar una guerra civil de la qual el món encara en nota les conseqüències. Ens enfrontem a una crisi possiblement centenars de vegades més greu. Estar informat és alarmar-se.
Tot i ser perfectament conscients de la situació, els responsables polítics dels nostres països mostren una absoluta negligència i incapacitat per abordar aquesta situació i no hi ha senyals que ho facin, tret que tinguin una forta pressió des de la societat civil. El rotund fracàs de la COP26, amb titulars als mitjans com ara «el fracàs de la solidaritat global», on no es va arribar a cap acord i fins i tot es van fer passes enrere, marca una fita històrica en el fet de considerar l’absolut desastre de les vies oficials per les quals s’està abordant aquesta crisi, malgrat les greus advertències de la comunitat científica.
Els objectius actuals de creixement defensats pels poders econòmics entren en contradicció directa amb la reducció dels impactes ambientals per sota dels llindars dels límits planetaris. D’aquesta manera, es paralitza el canvi radical de model productiu que és imprescindible emprendre sense demora i així poder limitar l’augment de temperatura entre 1,5°C i 2°C.
El sisè informe de l’IPCC és d’una claredat meridiana: els canvis de consum individual no basten i fa falta una transformació profunda i ràpida del conjunt del sistema productiu, així com una transició justa per als col·lectius més vulnerables.
Les ciències socials són clares sobre com fer pressió a les elits polítiques perquè prenguin mesures valentes i a l’altura de la situació. La desobediència civil massiva de caràcter no-violent és la via més ràpida i eficaç d’aconseguir canvis socials. La desobediència, en aquest cas en forma de vaga i desobediència educativa, no només està plenament justificada, sinó que esdevé una condició necessària per al canvi. De fet, el mateix IPCC ha reconegut que els moviments socials tenen un paper clau com a catalitzadors del canvi.
A banda de l’aturada a la UdG, en la qual vaig participar llegint el manifest fet per a l’ocasió, també van haver-hi altres accions a la península. La més destacada, segurament, la que van fer les companyes de Madrid a les escales del Congrés dels Diputats.
Des de la meva mirada de científica activista em costa molt entendre com pot ser que des dels anys vuitanta, es a dir fa quasi quaranta anys, la comunitat científica no s’hagi organitzat de nou per a exigir a les elits del poder polític, però, sobretot. al poder de les corporacions, propostes valentes de decreixement per aturar la sisena extinció massiva d’espècies —l’última extinció massiva, la cinquena, va ser la dels dinosaures, perquè us en feu una idea de la magnitud de la tragèdia.
Tot i la meva perplexitat penso que aquest és un bon moment perquè, com a persones vinculades a la creació de coneixement científic, posem a disposició el nostre temps per a fer accions valentes que es transformin en passos cap a una societat que entengui que la Terra té uns límits físics, que el reconeixement i cura de la interdependència amb altres cossos i éssers vius és primordial i que la finitud de recursos dels què disposem no és un nombre o una fórmula, sinó que son tan reals com vosaltres i com jo.
Aquí sota trobareu un àlbum de fotos de l’aturada als diferents espais de la UdG. També, us podeu descarregar el Manifest de l’aturada climàtica. que vam llegir amb les demandes concretes que vam fer al rectorat de la UdG.
[Si també us voleu organitzar, poseu-vos en contacte amb mi a: maria.borras@udg.edu.]
No hi ha cap escalfament, sou ben bojos.