¿No es el temor de Deu el començament de tot? —sospirava—. Donchs encara puch menarlos a Deu per la temença… [Els sots feréstecs. Raimon Casellas.]
«… encender hogueras en los cerros, dar gritos en casa, aullar en los sembrados, açotar a los perros, &c. para aplacar el ayre, y al Cielo en tiempo de tempestad…» [Anònim.]
Mentre intento entendre i pair el fenomen de la conversió del president del govern espanyol, de flagell de l’independentisme a garant de la democràcia i mur de contenció de la dreta i l’extrema dreta…, parlaré del temps.
L’interès dels catalans pel temps (climàtic) em té intrigat. També, me’n té l’alarmisme meteorològic i els xous televisius en què s’han convertit els informatius del temps i les prediccions que apareixen en diversos mitjans, que habitualment prescindeixen del vocabulari meteorològic català, establert per Eduard Fontserè i consensuat per l’IEC i utilitzen termes superlatius, fora de tota mesura, terrorífics i alarmants: temps violent, temps extrem, pluges torrencials, situacions delicades, pinten bastos…, quan el més probable és que la gran majoria de situacions climàtiques de casa nostra es poden afrontar amb un paraigües, unes ulleres de sol i una mica de sentit comú. Un amic, guia alpí, assevera que el mal temps no existeix, existeix el mal equip.
Malgrat que actualment les prediccions del temps ja es poden basar en conjectures científiques, sembla ben bé que es vulgui invocar el sentiment atàvic d’impotència i de dependència divina que, davant de la natura i dels seus misteris, ha sentit la humanitat al llarg de tota la seva història.
De Mesopotàmia a l’Imperi Romà es coneixen pontífex, oracles, auspicis, àugurs i harúspexs, que formats en escoles on només hi accedien nobles i patricis, s’organitzaven en una mena de corporació consultora per a interpretar la voluntat dels déus segons l’aparença dels fenòmens meteorològics, dels llamps, dels trons, dels terratrèmols…, completat per l’aspecte de les entranyes i la morfologia del fetge de les bèsties sacrificades per a tal finalitat.
Les seves prediccions condicionaven les decisions dels monarques amb totes les seves conseqüències. Sembla ser que també treballaven per a l’àmbit privat. Se’ls consultava abans de les transaccions i les expedicions comercials importants, convençuts, els ciutadans, que els déus sempre tenien elements per a enviar senyals reveladors del futur.
El clima ha estat relacionat amb els déus i les religions, i els canvis climàtics han modelat la fe i les doctrines, han provocat ressorgiments apocalíptics, conflictes interconfessionals i canvis profunds en la humanitat, com presumiblement ja està provocant l’actual canvi climàtic i les noves religions ecologistes.
Amb l’expansió del cristianisme, el déu únic ja no fou compatible amb l’ofici dels oracles, no obstant això l’església no va pas renunciar al control del ramat a través d’aquests elements màgics. Es van cristianitzar les tradicions paganes i les han seguides utilitzant a favor dels seus interessos fins els nostres dies. Així, l’església pren les funcions de control de les relacions socials, del culte als morts, de la descendència i, també, de l’economia, que en el passat depenia bàsicament de l’agricultura i aquesta del cel. Així doncs, poder sobreviure depèn de l’església i dels seus representants: les campanes allunyen les pedregades i tenen la virtut de purificar l’aire, d’impedir la formació de les tempestes i d’apaivagar els llamps i els trons. Els precs i les rogatives pro serenitate i pro pluviam allunyen o apropen la pluja, segons convingui.
Les rogatives, però, no les improvisen els fidels moguts per la fe i la necessitat. Els que gosaven parlar amb Déu sense intermediaris feien por i eren perseguits i hom tampoc s’hi podia adreçar en llengua vulgar, car l’idioma oficial del cel era el llatí i les altres llengües no les entenia. Calia doncs seguir un protocol d’actuació: petició dels interessats a l’autoritat civil, que ho sol·licitava a l’autoritat eclesiàstica, que ho sol·licitava al bisbe per a la seva aprovació i s’establien els nivells, de l’1 al 5, que anaven de la simple oració passant per l’exhibició de relíquies, les processons, la immersió en aigua de les relíquies i les peregrinacions, habitualment a Montserrat. Un cop aprovada, es comunicava i es demanava la participació de tota la comunitat, guiada i supervisada pels capellans.
Al llarg de molts segles hem tingut el país ben proveït de comunidors, prop o dins de les esglésies, des d’on, mediant-hi les autoritats civils i religioses, úniques autoritzades a negociar amb la divinitat el perdó o el càstig dels fidels pecadors, s’ha invocat la misericòrdia i el perdó.
El sermó de mossèn Geroni, a La punyalada, de Marian Vayreda; Mossèn Llatzer, a Els sots feréstecs, de Raimon Casellas; i, L’Estrella amb cua, de l’Eduard Girbal Jaume, són tres testimonis literaris de l’ambient que respirava (o ofegava) el nostre país no fa pas massa temps.
Així doncs, cal pensar que en l’esperit dels catalans encara perdura la devoció pel que fa als designis del cel i els nostres homes dels temps són els oracles en qui cal confiar, ja no per entrar la palla sota el cobert o sembrar el blat quan toca, sinó, ara, per anular la reserva del cap de setmana o saber si agafar un jerseiet de més.
Es diu que l’eficàcia de les rogatives ha estat sempre incerta, però es veu que aconsegueix reduir el neguit i l’angoixa. Abans, per perdre una collita i passar gana, ara per a no encertar l’experiència d’un cap de setmana. L’estratègia, però, de tenir els innocents penjats d’un fil, de controlar les seves decisions amb el temor i la incertesa, se n’ha fet hereva la CCMA i, sobretot, la premsa barata que s’aprofita dels mesells que encara no han après a llegir un mapa d’isòbares. Ni una subordinada.
- Ora: ventet suau i tranquil (DIEC).