Aquest mes de febrer s’ha encès una polèmica provocada pel reportatge emès a TV3, al Sense Ficció, titulat «Negrers, la Catalunya esclavista». Hi ha hagut força gent ofesa i escandalitzada. Alguns perquè els havien fet creure que els catalans hem estat uns angelets bufadors, civilitzats, pacífics i sempre víctimes dels dolentots dels espanyols, els francesos i els anglesos i de tots els veïns i gent d’ultramar. Qui es cregui això és que just ha anat a una Escuela Nacional de niños i niñas i no li van acabar d’explicar que després de 1714 els catalans no podíem tenir a casa ni el ganivet del pa. D’això a ser pacifistes i anti bel.licistes hi ha unes llegües de distància i, si no, que ho preguntin als almogàvers o al rei Jaume I quan va conquerir Mallorca, o com anaven els setges a l’edat mitjana, o quan els carlins penjaven dels clemàstecs damunt del foc al masover per amagar-los un sac de blat, o als nostres industrials que van ser prou ignorants i bèsties per tenir criatures de sis anys treballant 12 hores a les seves fàbriques, i les revoltes i la sang que per tot això es va vessar.
No, els catalans, posats a ser i fer, hem estat i fet de tot, com tots els pobles al llarg de la història. Els emprenyats amb raons ho hem estat per un matís que rau en l’enunciat del programa, que hagués hagut de dir: «Negrers, els catalans esclavistes», i no la Catalunya esclavista, perquè aquest darrer concepte inclou tots els catalans i ens en dóna la patent, i a més, excepcionalment, els catalans deixem de ser espanyols, com si aquest comerç vergonyant l’haguéssim tingut en exclusiva, quan a Madrid es venien esclaus a l’aire lliure fins el 1837.
No és el mateix, i en això s’hi pot veure la mala llet de TV3, la revista Sàpiens, i Abacus, que són de la mateixa ventrada progre de l’autoodi i víctimes d’una imbecil·litat que els ofusca la raó i els porta a reinterpretar i falsejar la història per fer-nos empassar, resignants, els nous esclaus que ens fabriquen la roba, les sabates, les joguines o els exploten als escorxadors de casa nostra amb menys drets que els esclaus del ssegle XVIII.
Certament, a Catalunya hi va haver una cinquantena d’armadors, capitans, i alguns pirates, que noliejaven vaixells, batejats pel clero, portant esclaus a la colònia espanyola de Cuba, (potser no tants com diuen perquè en ser un tràfic il·legal a partir de 1820 dubto que estigui documentat), i tornant sucre de canya i rom. A Cuba després hi van anar soldats catalans, la majoria dels quals van morir a causa de malalties per la desídia intencionada del govern espanyol presidit pel liberal Sagasta. Soldats que emmalaltien i morien als vaixells i eren llançats al mar. Amb els fons destinats a la sanitat dels soldats de quota, es va enriquir el contuberni de polítics i militars. Amb les fortunes que van amassar els «americanos» es va industrialitzar el país. Van pagar la Sagrada Família i el Parc Güell, bancs, ferrocarrils, unes quantes fàbriques i la Caixa de Pensions… Val a dir: de quasi tot allò del que encara viu Barcelona. N’hi ha que havent fet el mateix, i més, encara se’ls estan gastant amb putes. No els justifico, però cinquanta indianos no fan un país sencer.
Tot plegat em porta a recordar una anècdota que vaig viure fa pocs anys a Menorca, perquè té alguna relació amb la història de l’esclavatge.
Davant mateix de la catedral de Ciutadella de Menorca hi ha el Palau dels Olivar, construït el 1663. En realitat era una casa noble d’en Bernat Olives, una família de pagesos catalanoaragonesos ennoblits per Felip IV amb el Reial Privilegi de Noblesa de Sang el 1636 i enriquits a base de matrimonis amb terratinents menorquins i altres maniobres amb el clergat. Olivar és menys vulgar que Olives, tot i que al soterrani de la casa encara hi ha les eines i els trulls per a l’oli i el vi, i la cort de la truja, coses que no surten a les guies.
Fa pocs anys la vaig visitar. La curadora em va permetre fer la visita tot sol i em vaig poder passejar a lleure per les sales i les habitacions ostentoses, amb aranyes, taules italianes, cadires chippendale i altres sobrecàrregues decoratives. En acabar la visita, l’amable i castellana curadora, que s’avorria, em va preguntar què m’havia semblat.
Li vaig contestar que em semblava la casa d’una família de pagesos molt rics i molt burros.
— Perquè ho diu, que eren burros?
— Perquè no he vist ni un sol llibre en tota la casa, ni tan sols una bíblia en una tauleta de nit.
— Doncs, està molt equivocat —i em va convidar a acompanyar-la.
Efectivament, em va portar a la planta noble on hi havia una sala biblioteca imponent, tancada al públic i en un racó d’aquesta planta, també tancat al públic, el despatx del senyor Bernat, amb un parell de milers de llibres que cobrien les quatre parets, en català, castellà, francès, anglès i alemany, entre els quals una quantitat molt considerable de vells lligalls enquadernats amb pergamí durant els segles XVII i XVIII.
— Aquí hi ha tota la història de Menorca —em va dir la curadora.
Els lligalls són milers de documents que tracten dels rescats i intercanvis dels menorquins fets presoners i esclaus dels moros que van assolar les costes de l’illa durant segles, igual que ho van fer en les de tota península. Els moros feien presoners els cristians i els cristians als moros que atrapaven, i el que no era reclamat ni se’n pagava el rescat —per una o altra banda— romania esclau. La pròpia àvia de Bernat Olives va ser capturada durant el saqueig turc de Ciutadella el 1558 junt amb dos fills i alliberats el 1563.
És clar que de tot això els de TV3, Sàpiens i Abacus no en deuen saber res, primer perquè és una biblioteca particular i tot i que aquests documents haurien de ser al fons local de la Biblioteca de Ciutadella, o al Museu de Menorca, o degudament custodiats, digitalitzats i consultables, romanen de fa segles en aquell despatx fins que un francès, un anglès o un americà en pagui prou als hereus Olives (perdó: Olivar), que viuen a Madrid, i se’ls enduguin a formar part d’un altre patrimoni privat. I si ho sabessin no crec que els interessés gaire aquesta part de la història perquè no ens deixa prou malament i no ens pot encomanar el penediment i el mea culpa.
El més sorprenent però, en acomiadar-me, és que la meva amfitriona em var dir:
— Vol saber una cosa? En tots els anys que porto cuidant d’aquesta casa, que són molts i hi ha passat molta gent, mai ningú s’havia interessat pels llibres, vostè ha estat el primer.
No vaig saber què contestar, només li vaig dir que devia ser per deformació cultural.
Recordo aquella visita amb una trista desolació.
El Sense Ficció no el vaig mirar, ni ho faré, perquè només em miro allò que fa la gent que sap llegir i escriure.